Conflicte d’interessos (i II)

Anterior

2

Els següents moments van ser borrosos. Mentre es capbussava darrere d'una caixa de control de metall que li oferia escàs refugi, la sala es va encendre amb el foc dels blàsters. A l'altra banda de l'habitació, Vartos es va desplomar. Atrapada i incòmodament conscient dels trets de blàster que guspirejaven al seu voltant, Selby va seguir disparant fins que el primer Stormtrooper va caure. Després, girant-se per apuntar al seu company, que estava ajupit darrere d'una caixa de metall, un moviment cap al costat va capturar la seva vista.

Era Quarle, esmunyint-se furtivament al llarg del mur cap a la porta, el seu únic mitjà d'escapament. Una altra cosa va atreure la seva mirada també...

- Daven, compte! -Va cridar, i va disparar. El tret va espurnejar en un panell petit en el mur a escasses dotzenes de centímetres davant seu. Les llums van vacil·lar i es van apagar, cobrint l'habitació amb foscor.

I aquesta era la seva única oportunitat.

Com de comú acord, la porta va lliscar obrint-se, il·luminant la seva ruta cap a la llibertat. Momentàniament, la figura de Quarle es va dibuixar contra la llum, mentre es lliscava a la seguretat del corredor. Dirigint una salvatge pluja de foc de protecció en la direcció de l’Stormtrooper, Selby es va posar dreta i va córrer darrere seu.

Gairebé ho va aconseguir il·lesa. Just quan arribava la porta, un tret de blàster va fregar el seu braç estès, enviant urpes irregulars de dolor ardent pujant per la seva espatlla i forçant un involuntari crit de dolor, mentre trontollava al corredor. La porta es va tancar darrere seu, els febles sons dels trets de l’Stormtrooper colpejant inútilment contra la barrera de metall.

Alertat pel seu crit, Quarle es va donar la volta. Sentint nàusees sobtadament, i marejada per l'ardent dolor, ella va vacil·lar just fora de la porta i va intentar orientar-se.

- Per on? -Va aconseguir dir entre dents serrades.

Quarle va vacil·lar, però darrere d'ell pel corredor, dos stormtroopers van doblegar la cantonada i sobtadament el punt va quedar fora de discussió. El seu braç se sentia envoltat de flames, però se les hi va arreglar per fer alguns trets dissuasoris en la seva direcció abans de girar-se per córrer. Mentre el foc de blàster ressonava al corredor, va sentir més que escoltar a Quarle en els seus talons.

No havien fet més de cinquanta metres abans que ell empenyés fermament a la dreta i recolzés la seva palma en el panell d'una porta. Selby el va deixar guiar, irrompent en una habitació llarga i estreta sense més portes que per la qual acabaven d'entrar.

- On anem? -Va exigir, i el dolor va fer que la pregunta sonés aspra.

-En algun lloc segur -va dir Quarle, tan breu com ella. Ell va palpar al llarg del mur buit en l'altre extrem de la cambra mentre Selby rondava amb impaciència, estudiant l'habitació per possibles vies d'escapament. Estava alleujada d'estar fora de la immediata línia de foc, però sense cap sortida aparent, aquest alleujament duraria poc. I els stormtroopers estarien aquí qualsevol moment...

Tornant-se cap a Quarle, es va sobresaltar en veure una antiga porta batent al mur llunyà on estava segura que abans no hi havia hagut res.

-Afanya't -va dir ell, i va provar que la porta no era un miratge obrint-lo d'una empenta i endinsant-se en la foscor que hi havia més enllà. Selby es va afanyar a entrar al passatge estret al seu costat, i va mirar mentre ell feia alguna cosa en un panell ubicat rere del mur. La llum que fluïa per la porta oberta va canviar sobtadament. Quan Selby va mirar l'habitació més enllà, va ser com mirar a través d'una cortina diàfana.

Es va sobresaltar quan la porta a l'altre extrem es va obrir bruscament. A un cop, dos stormtroopers es van llançar a l'habitació amb armes preparades. Però sorprenentment, no li van dirigir més que una mirada superficial a la paret llunyana. Es va adonar llavors que devien veure el mateix mur buit que ella havia vist quan va entrar a l'habitació, i va mirar la cortina diàfana amb nou respecte. Holoflatge -un dels millors holoflatge que havia vist, ocultava la porta secreta als ulls curiosos.

-Estic impressionada -va murmurar intensament mentre Quarle tancava la porta, i encenia una vara lluminosa, i la guiava pel fosc passadís. El seu braç va vibrar amb cada pas -. Molt impressionada. Com sabies que hi era?

-Un vell secret de família -va fer un cop d'ull per sobre la seva espatlla -. El meu avi era Corlin Quarle Delden.

Un moment després, ella va reconèixer el nom.

-El propietari principal de Verkuylian BactaCo -va dir, i ell va assentir amb el cap. Selby va assentir també, mentre les peces queien més clarament al seu lloc. No era estrany que Quarle fingís ser un imperial mentre secretament tramava la revolta. La seva família havia posseït el planeta sencer abans que l'Imperi s'apoderés d'ell.

Va pensar en l’holoflatge i va sentir renovar la seva esperança.

- Tens altres secrets de família dels que m'interessaria conèixer? -Va preguntar.

Quarle es va aturar davant una porta. Més enllà, el passatge desapareixia en la foscor. Ajupint-se, va il·luminar amb la seva vara lluminosa un teclat polsegós i va marcar unes sèries de nombres. Un pany va sonar, i ell va obrir la porta per revelar una habitació diminuta.

-Pot ser -va dir per fi, tancant amb clau la porta altra vegada rere d'ells -. Però hem de pensar què farem ara. És obvi que qualsevol pla que tu i el teu soci tinguessin aquí ha fracassat, i la meva tapadora ha estat descoberta també. En aquest moment, sortir amb vida sembla el millor que podem esperar.

-Això no és suficient -Selby va sacsejar el seu cap. -Si puc avisar a la flota, encara hi ha una possibilitat que podem portar això a terme.

Quarle la va mirar amb duresa.

- La flota?

-Hi hi ha una petita força de batalla de la Nova República esperant un senyal de Claris... -Es va corregir -un senyal meu per entrar. Una vegada que aparegui, llevat que Ein tingui un Destructor Estel·lar o dos amagats a la butxaca del darrere, no tindrà una altra elecció que rendir-se.

-Ja veig -va dir Quarle. Va mirar fixament un moment, pensant, llavors li va dirigir un lleu somriure -. I no, no en té. -El somriure es va esvair mentre els seus ulls anaven al seu braç ferit -. Per què no m'expliques el que està passant mentre atenem aquesta cremada? -Va suggerir -. Decidirem on anar des d'aquí.

El medpac que va aconseguir només contenia l'anestèsic més suau, així que Selby es va alegrar de concentrar-se en descriure la missió mentre Quarle netejava suaument la cremada i untava un gel verd viscós sobre ella.

-Alazhi inestable -va dir davant la seva expressió dubtosa -. No tan efectiu com bacta refinat, però certament ajudarà.

Ho va fer. El gel fresc va alleujar la cremada i, en endurir-se, va proporcionar una capa protectora que feia innecessaris els embenats. Selby va doblar el braç experimentalment, alleujada de trobar que el moviment produïa només una sorda protesta.

-Llavors -va dir -. Què penses?

-És el teu braç -Quarle va arquejar una cella. - Què penses tu?

-El braç està bé -va dir, tot agraint amb un somriure lleu -. Vaig voler dir, què fem ara? Pots aconseguir-nos accés a una unitat de comunicació subespacial?

Ell va prémer els llavis pensativament i va tornar a seure.

-Probablement -va dir, i va fer una pausa -. Una pregunta, però. Quines eren les ordres de la flota si no rebien el senyal? Enviar algú a investigar, o només tornar casa?

-Ells no ens abandonarien -va dir Selby -. Tractaran de descobrir que va succeir.

- Així que eventualment algú apareixeria per esbrinar perquè el senyal mai va ser donat?

-Ells no ens abandonarien -va dir Selby altra vegada, sentint una profunda fiblada davant la idea que, davant l'oportunitat incerta de salvar la missió, ella bàsicament havia abandonat a Vartos a la sala del generador. Sabia que, si fallava, la intel·ligència eventualment enviaria algú per investigar, però en aquestes alçades de la missió només implicaria extreure els membres supervivents de l'equip, si n'hi havia algun, i sortir. Vartos i Claris s'haurien perdut en va, els treballadors rebels verkuylians serien purgats, i l'Imperi guanyaria -potser permanentment. Sense suport suficient dels treballadors que quedessin, la Nova República probablement no tornaria.

-Ja veig -va dir Quarle -. Així que cridem a la flota ara, o mai hi haurà una altra oportunitat.

-Així sembla -va acordar Selby. Va vacil·lar -. Em sap greu, això podria posar-se més caòtic del que vàrem planejar originalment. Si Ein comença a reunir treballadors, usant-los com a ostatges... Encara podem guanyar, però la victòria pot tenir un preu més alt.

La galta d’en Quarle va tremolar.

-Totes les coses que valen la pena generalment el tenen.

-Podria haver-hi enfrontaments, en òrbita o en la superfície -va advertir ella -. Ho valdria per a tu?

Ell la va mirar. En els seus ulls, va veure una ombrívola aprovació.

-Vull el que és millor per Verkuyl -va dir -. Si això implica vessament de sang... - Va apartar la mirada -. Ho lamentaré, però aprendré a viure amb això. Ara... -Va canviar el tema sobtadament -, puc pensar en tres comunicadors subespacials als quals podríem accedir. Determinem quin seria millor d'intentar...

Si ella hagués sabut de tots els passatges amagats del Saló la nit anterior, va reflexionar Selby mentre seguia a Quarle per un corredor estret, arribar distretament a l'oficina del governador hagués estat tan fàcil com encertar a mynocks d'un acoblament de poder.

El Saló havia demostrat ser pràcticament un laberint de passatges ocults. L'avi d’en Quarle havia estat un acurat home de negocis, fins i tot paranoic, el que era afortunat, donades les circumstàncies actuals. Significava que podien moure’s dins del Saló amb una llibertat sorprenent, necessitant només deixar la seva tapadora per cridar a la flota. Selby va somriure en pensar que mentre els Imperials, que sens dubte monitoraven les transmissions subespacials sortints, vinguessin corrent a investigar la trucada, tot el que trobarien serien guàrdies inconscients en una sala buida. Ella i Quarle tornarien al seu amagatall a esperar l'arribada de la flota abans de confrontar a Ein.

-Gairebé hi arribem -va dir Quarle en veu baixa, detenint-se en una intersecció -. Abans d'avançar més, vull observar la situació exterior, veure a què ens enfrontem.

-Sona bé -va murmurar en resposta -. Guia’m.

Ell va vacil·lar, i es va girar per mirar-la.

-Preferiria fer-ho a soles -va dir -. Conec el sistema de passatges. Tu no. I d'aquesta manera, si m’atrapen, queda un de nosaltres per acabar el treball.

Selby va arrufar les celles. Tenia sentit, però ella no volia separar-se particularment. Quarle no tenia un blàster i seria incapaç de protegir-se si ensopegués amb un problema. Va sentir una altra punxada, recordant Vartos. Se suposava que els membres d'un equip es cobrien les esquenes entre ells. Va considerar breument donar-li el seu propi blàster per al reconeixement, però va decidir no fer-ho. Intel·ligència li havia ensenyat a tenir cura primer la seva pròpia esquena.

Els ulls d’en Quarle van caure en el blàster també, però quan ella no el va oferir, ell no va preguntar.

-Espera aquí -li digué -. No hauria de trigar massa.

Selby va assentir amb el cap. Ell la va mirar un moment, com volent dir alguna cosa més, però després només va assentir amb el cap, també. Tornant-se, va començar a doblegar la cantonada...

-Cuida la teva esquena -li va dir ella suaument.

Ell va mirar cap enrere, i va arquejar una cella.

-Sempre -va assegurar, i es va allunyar a grans gambades.

Quan ell se'n va anar, Selby es va reclinar contra la paret de l’estret passatge i va sospirar. Sola amb els seus pensaments per primera vegada des del tiroteig a la cambra del generador, ella no podia apartar la cara d’en Vartos de la seva ment. Havia estat només increïblement mala sort, el que fos descobert pels stormtroopers? O Claris ja havia estat "persuadida" de parlar sobre els seus companys de l’operatiu?

El que li va recordar...

Ella va pujar la seva mà, traient-se l'ara inútil anell. Subjectant-lo en el seu palmell, el va mirar pensativament.

Claris ha d'haver parlat, va decidir. Perquè el micròfon amagat hagi estat desactivat tan ràpidament i inesperadament després de l'arrest, els imperials havien d'haver sabut exactament què cercar. Va tocar la corba suau del metall, sentint-lo doblegar-se suaument, després se’l va acostar per estudiar l'intricat rotllo que funcionava com un petit audiòfon.

Quan la veu d’en Quarle va sonar a través d'ell, es va quedar paralitzada.

Amb mans que sobtadament se sentien com gel, Selby va sostenir el dispositiu contra la seva orella. Silenci; només el seu pols bategant en el seu cap. Va arrufar les celles, va doblar l'anell acuradament una altra vegada, i aquesta vegada qualsevol connexió feble dins de l'auricular que havia causat el tall ara va funcionar. Ella va escoltar, tornant-se més freda amb cada paraula.

-Tafno ha promès suport en sis hores -Ein estava dient -. Dos Dreadnaughts (Cuirassats) almenys, potser més. Convenç-la de postergar la trucada fins llavors. Quan els rebels hi arribin, trobaran una petita flota amb una capacitat armamentística esperant-los, no les preses fàcils que esperen.

-Sí, naturalment, la seva Excel·lència -va dir Quarle -. Però com proposa que la convenci? Estem gairebé en posició de fer la trucada. Voldrà saber per què hem d'esperar.

Una llarga pausa. Selby podia amb prou feines respirar per l'atapeïda sensació a la seva gola.

-Digui-li que hem imposat el silenci de satèl·lit -va dir finalment el governador -. A causa d'aquesta amenaça terrorista, he ordenat una prohibició temporal del trànsit de comunicacions subespacials. Digui-li que els relleus de satèl·lit han estat tancats -però que un relleu molt antic i no oficial posat en òrbita pel seu avi estarà en rang de transmissió en, ah, aproximadament sis hores. I que vostè, només vostè, sabeu com accedir-hi.

Ein va riure secament.

-Vostè sap, Daven, vostè podrà haver odiat el vell, però ha d'admetre de ser el nét d’en Corlin Quarle Delden l'ha posat en una posició única per realitzar les seves visions per Verkuyl.

-És l'únic que alguna vegada ha fet per a mi -va dir Quarle -. La resta del temps, preferiria oblidar que el tirà alguna vegada va existir.

-No hauria’s de preocupar-te per això -va dir Ein -. No s'usa contra vostè. Vostè ja ha fet més per aconseguir que Verkuyl sigui l'èxit que és avui del que el seu avi mai podria. El seu servei per a l'Imperi serà recordat per molt de temps.

Quan Quarle va doblar la cantonada, va trobar a Selby esperant-lo.

Es va detenir bruscament davant la vista del blàster que ella sostenia apuntat al seu pit. Els seus ulls van captar la fermesa de la seva mà, llavors van pujar per detenir-se en el seu rostre.

- Problemes? -Va preguntar.

- Com és -va començar en to casual -que el nét de Corlin Quarle Delden va acabar del mateix costat que l'Imperi que li va robar casa i va destruir la companyia de la seva família?

Quarle es va acostar uns passos. El seu pols mai va vacil·lar. Ell es va aturar.

-BactaCo no ha estat destruït -va dir -. En realitat, actualment tenim més negocis dels que podem gestionar. I la nova refineria incrementarà tant la producció com els guanys.

-Ja veig -va dir Selby. Encara que estava determinada a romandre tan freda sobre això com ell, va sentir que els seus ulls s’aclucaven -. Llavors no t'importa el que l'Imperi li faci a Verkuyl, mentre la companyia obtingui la seva part dels crèdits.

Ell va arquejar aquella cella, i ella va haver d’ofegar l'impuls sobtat i violent d'esborrar aquesta mirada tranquil·la de la seva cara.

-Aquests crèdits són el que alimenten i vesteixen als treballadors, Selby. Això és del que es tracta una companyia, de proveir articles o serveis per un preu. Per a qui, no importa. No t'enganyis creient que era diferent en els dies del meu avi, i no pensis que els motius de la teva Nova República són més purs. Quan es tracta de dirigir una companyia, l'acumulació de crèdits és l'objectiu.

-Almenys el teu avi va obtenir la companyia honestament -va escopir -. Va comprar el planeta, va construir les refineries, va portar als treballadors. No ho va robar dels seus propietaris legítims en el nom de l'Imperi ni va esclavitzar als seus treballadors. Ell...

-No em recitis aquesta propaganda rebel –li va interrompre Quarle bruscament -. Ell va fer això, i pitjor, ho va fer en nom del lliure comerç. Almenys quan l'Imperi va prendre el control, Verkuyl va començar a tornar alguna cosa als treballadors, en comptes de només produir crèdits per satisfer la cobdícia del meu avi.

Es va aturar i va inhalar profundament per calmar-se.

- Saps com va aconseguir que els treballadors vinguessin a Verkuyl? -Va continuar, una mica més calmat -. Recorda, això era abans de l'Imperi. Les persones necessitaven treball, i estaven disposades a fer gairebé qualsevol cosa per aconseguir-ho. Fins i tot a vendre’s en l'esclavitud. I així ho van fer.

-A canvi del seu passatge aquí i el privilegi de treballar en les refineries del meu avi, van signar per un terme de deu anys, al final dels quals es comprometien a compartir una part de l'estoc de la companyia que ells havien treballat per construir. El meu avi l'anomenava contracte -va afegir amargament -, però era esclavitud.

Selby no va dir res. La servitud per contracte no era com ser el seu propi cap, lliure i net, però no era esclavitud, tampoc. Ambdues parts arribaven voluntàriament a un acord, i al final del contracte...

-Quan el contracte expirava, la majoria dels treballadors estaven tan profundament endeutats que fins i tot amb la seva part de l'estoc, no podien lliurar-se -va dir Quarle -. Una vegada que rebien tots els seus diners i pagaven el que devien, no els quedava prou per anar-se'n. Així que es quedaven.

Ella va arrufar les celles.

- Com podrien haver-se endeutat tant?

-El magatzem de la companyia, naturalment -va dir ell -. La majoria dels treballadors van portar famílies amb ells, o es van casar i van formar famílies una vegada que van arribar. El meu avi subministrava menjar bàsic i habitatge -menjadors de beneficència i barracons -però tota la resta costava extra. Un extra molt gran. Es sumava. Per quan l'Imperi va arribar per nacionalitzar BactaCo, noranta de cada cent treballadors estaven tan sumits en deutes que ni tan sols obtenien comprovants de crèdits el dia de cobrament. Els sous eren simplement transferits als seus comptes delinqüents.

Li va dirigir a Selby un amarg somriure.

-Si la República realment hagués volgut alliberar els treballadors, hauria d'haver estat aquí fa vint anys.

Un silenci va seguir.

- Què va passar quan l'Imperi va prevaler? -Va preguntar ella finalment.

La boca de Quarle es va torçar.

-Bé, diré una cosa pel vell Corlin. Si ell no podia tenir els crèdits, no volia que ningú més els tingués, tampoc. Quan es va adonar de l'Imperi no només arribaria i supervisaria l'operació, sinó que intentaven fer-lo fora i portar-lo ells mateixos, va començar a esborrar els registres de la companyia. Llistes de clients, informes de producció, contractes d'enviaments...

-I els registres dels empleats -va assentir ella, començant a comprendre -. L'Imperi no estava al corrent del seu acord amb els empleats.

-Correcte -va dir -. Per això quan l'Imperi es va imposar, Verkuyl va deixar de ser una miserable petita companyia planetària dirigida pel puny ferm d'un tirà, i es va convertir en el que havia de ser: un lloc perquè aquestes persones treballessin i visquessin. En els passats vint anys, hem triplicat la nostra població treballadora i quadruplicat la nostra producció de bacta, incrementant els nostres guanys en un mil per cent. Els verkuylians estan millor sota l'Imperi del que mai ho van estar sota el meu avi, així que no pensis que ens estàs fent cap favor alliberant-nos.

Era cert que els verkuylians no havien clamat per ser alliberats de l'Imperi.

Efectivament, havia estat només en els últims dos anys, quan la Nova República havia estat expulsant l'Imperi del Nucli i havia reclamat Coruscant triomfalment, que el moviment de resistència a Verkuyl havia tan sols començat. Durant les seves reunions sobre la missió, Selby s'havia format la impressió que els treballadors podrien haver estat intimidats -o contents, una veu petita li va xiuxiuejar ara -de treballar per a l'Imperi per sempre si no fos per dues coses: una, que la força imperial disminuïa, proveint cada vegada menys suport a les seves possessions més petites com Verkuyl, i dos, la pèrdua d'un gran proveïdor mèdic en Chennis l'últim any havia enviat agitadors de la Nova República a diversos proveïdors en mans imperials per veure quina mena de rebel·lió podien provocar.

Verkuyl havia reaccionat apropiadament.

Però això no volia dir que els treballadors no fossin sincers en el seu desig de ser lliures, es va dir Selby. Només que va ser necessari el nostre estímul per donar-los el valor de rebel·lar-se.

Va mirar a Quarle.

-Si l'Imperi és forçat a deixar Verkuyl, probablement heretarien totes les propietats. Com pots possiblement oposar-te a això?

Ell va sacsejar el cap.

-No ho entens, oi? Vull el millor per Verkuyl, no el millor per a mi mateix, sinó per a la companyia i el planeta. I crec que el millor per a ells en aquest moment és l'Imperi.

-Els treballadors no estan d'acord.

-Els treballadors no veuen la imatge completa -va replicar Quarle -. Són treballadors, no administradors. De moment, no poden veure més enllà de les promeses que la Nova República està penjant davant seu com nerfs sent portats al cobert de munyir.

-Independència... -Ho va fer sonar com una paraulota -. Digui on, en qualsevol lloc, els treballadors no somien amb ser el seu propi cap. Però no tenen la menor idea de com fer-ho en realitat. Sense l’orientació de l'Imperi, ells portarien aquesta companyia, el seu mitjà de vida -directament a la fallida, o serien sobres sucoses per al cartell del bacta. Llavors què significaria la seva independència?

-Serien lliures -va dir Selby.

-Lliures per morir-se de fam, potser -va replicar amargament.

Ella va aixecar el blàster.

-Selby, pensa-ho -va dir a manera d'avís -. El governador sap el què està passant aquí. No pots guanyar, però si et rendeixes ara, et dono la meva paraula que no seràs ferida.

Va donar un pas endavant, els seus ulls buscant seriosament el seu rostre.

-Si us plau, Selby. No sortiràs d'aquí d'una altra manera. No ha de ser així.

En la seva ment, Selby va veure Vartos subjecte a punta de blàster per l’Stormtrooper del Saló. Va pensar en Claris, i en les històries d'horror que cada agent d'intel·ligència havia escoltat sobre el destí que els esperava a mans dels interrogadors imperials. Va pensar en Quarle, i que fent el que en veritat sentia el millor per la seva gent, havia hagut de trair la seva confiança, sabent molt bé que per a molts d'ells significaria una mort segura.

Negre o blanc, amic o enemic, es va recordar. En aquest treball, no hi havia lloc per a res més.

-Sí, si té -va dir, i va disparar.

Trenta-quatre hores després, recolzant-se contra la barana de pedra del sostre del Saló i mirant fixament les flames dansaires d'una foguera de celebració a baix al carrer, Selby va reflexionar que, per haver convertit en èxit un fracàs segur, hauria de sentir-se d'un humor molt més optimista.

Escoltant la gresca que continuava a baix, es va preguntar per la manca de satisfacció acostumada a la terminació reeixida d'una missió. No dubtava que la Nova República havia fet el correcte, portant l'alliberament a Verkuyl i restaurant BactaCo als seus treballadors natius. Un poble sotmès a l'esclavitud, ja fos per un Imperi o per un dictador empresarial, havia de ser alliberat.

Però per primera vegada en els seus anys d'estar involucrada en aquests alliberaments, se li va acudir qüestionar si la Nova República ho havia fet perquè era el millor per al planeta i la seva gent, o perquè una canonada directa a BactaCo era el millor per a la Nova República.

No podia oblidar el pronòstic de Quarle: que els verkuylians, enfrontats per primera vegada amb l'autonomia i el maneig d'una empresa, serien aixafats sota el pes de les seves noves responsabilitats. Li havien dit que, per facilitar la transició, la Nova República planejava proveir consellers per ajudar els nous empresaris a trobar la seva posició econòmica en la comunitat galàctica. Va arrufar les celles, molesta per aquest tren de pensament. Els 'consellers' de la Nova República per Verkuyl d'alguna manera sonaven massa semblants a la mateixa sort de 'consell' que l'Imperi havia proveït.

Gairebé va desitjar que Quarle, qui tenia l'experiència per dirigir la companyia i per naixement, el dret, hagués decidit quedar-se i ajudar. Però en ser alliberat del passatge amagat on l'havia deixat lligat, sols certa foscor en els seus ulls verds traint-li els sentiments que evitava mostrar en el seu rostre, Quarle havia triat deixar Verkuyl amb la resta dels invasors imperials. Pel que fa als treballadors van saber el que havia fet, va ser dolorosament clar que mai confiarien en ell una altra vegada.

- Sel? -Una veu va interrompre les seves cavil·lacions -. És gairebé hora d'anar-nos-en.

Ella es va tornar. La pell fosca d’en Vartos es fonia en les ombres prop del turboascensor, però ella podia veure la brillantor pàl·lida on els seus ulls reflectien la llum de les estrelles. Tant ell com Claris havien sobreviscut a la seva captivitat, encara que Vartos havia requerit unes hores en un tanc de bacta per recuperar-se completament. Selby trobava això d'alguna manera irònic.

-Sí, senyor -va respondre -. Baixaré de seguida.

Vartos va assentir amb el cap i va entrar al turboascensor, deixant-la tota sola. Selby va tornar a la barana, els seus ulls atrets de nou a la foguera de sota. Verkuyl celebrava la seva llibertat aquesta nit, però quant duraria la seva alegria sota les pressions de les seves noves responsabilitats?

Va sospirar. Ella no hi seria per veure-ho. Havia fet la seva feina -ho havia fet bé -i ara era temps d'oblidar el que havia dit Quarle i continuar amb la seva propera assignació.

Negre o blanc, amic o enemic, es va recordar. Sota l'Imperi, Verkuyl havia estat negre. Sota la Nova República, seria blanc. Podia ser veritat que el futur de Verkuyl tingués algunes ombres de gris, però en la seva línia de treball era millor no mirar aquests colors enfosquits amb massa atenció.

Apartant-se, Selby va prendre una profunda inspiració. Va fer una ganyota davant la mala olor -l'olor horrible de l’alazhi bullint a foc lent en les refineries. Ho impregnava tot, i després de quatre dies a Verkuyl, sentia com si la seva pudor hagués penetrat la seva pell d'alguna manera i hagués pres residència permanentment en el seu cor.

Temia que romangués amb ella per sempre.

FI