CAPÍTOL XIII
Nosaltres els Jedi,
ens hem vist tacats per les nostres connexions amb la República. Molts ens
identifiquen com els seus executors. Estem del costat equivocat. Hauríem
d'estar ajudant a derrocar-la, d'una vegada i per sempre.
—Cavaller Jedi Sora
Bulq
YARILLE, VORA EXTERIOR
No es tractava tan sols d'una altra regió devastada, d'un
altre fragment de l'enorme guerra, i de més vides destrossades.
Altis romania dret sobre la rampa de càrrega de l’Artiller Wookiee, contemplant la
devastació amb un cor encongit que no es corresponia amb el qual hauria de
tenir un Mestre Jedi.
—Podem fer-nos càrrec d'això. Realment podem fer-ho.
Una ciutat completament nova havia sorgit sobre la tundra,
una ciutat composta de tendes de campanya. Al costat d'ella, com un gerro
destrossat, jeia en ruïnes la capital regional de Ien Bachask. L'àrea semblava
haver estat tan implacablement arrasada fins als seus fonaments, que Altis
gairebé estava segur que podia albirar un altre poble bombardejat a la
llunyania.
«Potser es tracti d'un miratge. Pot haver-hi miratges en els
climes frígids?».
Geith va col·locar la mà sobre l'espatlla del seu Mestre.
Cap dels dos homes va dir res, mentre unes petites formes fosques emergien de
les tendes per buscar alguna cosa, mirant fixament cap al terra: es tractava
dels refugiats que havien estat desplaçats pel conflicte que havia copejat el
seu món, i que ara continuaven vagabundejant pels voltants.
—Fem-ho —va dir Geith. Va observar l'horitzó, amb les mans
sobre els malucs—. Ni tan sols un arbre. Quin lloc tan miserable.
Callista, Ash, i els altres que s'exercien com a líders de
secció, van sortir de la nau per caure sobre la lleugera capa de neu, i van
començar a caminar lentament, de manera deliberada, amb molta cura («estem aquí per ajudar»), en direcció cap
a la ciutat feta de tendes, per fer contacte amb els seus pobladors. Sempre es
tractava d'una bona idea, enviar primer a les dones. Altis havia conegut tantes
dones violentes i letals, que no estava molt segur de la raó per la qual la
seva presència confortava als espantats i als patidors; però els refugiats
reaccionaven millor quan la primera mà que se'ls tendia, era la d'una dona.
Potser perquè els soldats tendien a ser homes, de llarg a llarg de tota la
galàxia.
Va decidir esperar fins que alguns pocs dels locals,
embolicats en gruixuts abrics per protegir-se de l'aferrissat vendaval,
s'atrevissin a donar alguns passos per intercanviar encaixades amb Callista i
Ash.
—Ella és una bona noia —va dir Altis, més per a si mateix
que per a Geith.
—Ho sé —li va respondre Geith—. Ella sempre aconsegueix
estar de retorn. Allò que va passar amb la computadora realment va acabar per
aterrir-la. Però ara ja sembla estar millor.
Altis no havia estat referint-se a això. Però Callista havia
canviat subtilment, i va decidir fer una nota mental per vigilar tal situació.
Va decidir que realitzessin una llarga marrada al voltant de l'improvisat camp,
per observar el que podria ser rescatat i aprofitat del poble destruït. A
mesura que s'acostaven a les parets del poblat, es va trobar a si mateix
caminant enmig d'una creixent quantitat d'enderrocs, alguns foscos i uns altres
de color blanc, fets de metall i de plastoide.
Eren les restes dels droides i dels soldats clon.
«Ince. Vere. Aquells joves homes als quals no se'ls va
permetre conèixer res més».
No era la comprensió sobre per damunt d’on estava caminant, allò
que li va detenir en la seva cerca, i va fer que el seu estómac es contragués,
sinó que era alguna cosa que sentia en aquell moment. La Força li tenia pres
pel coll, sacsejant-lo, obligant-lo a mirar.
«Observa el que han
fet els de la teva classe, Altis. Sent el dolor i la misèria que engendra una
pietat buida».
A ell no li quedava cap més opció que la d'escoltar-la.
—Yoda, que babau ets, molt babau.
No es va atrevir a continuar avançant. Sabia que veuria més
cadàvers, i sentia que d'alguna manera, els cossos dels soldats li pertorbarien
encara més que els dels civils. Hauria de posar-se a reflexionar sobre això.
«I tu et preguntaves perquè el Costat Fosc havia estat
fent-se més poderós tots aquests anys? Perquè nosaltres hem permès que ens anés
arrossegant, un pas alhora».
Geith va prendre el seu braç.
—Mestre?
—Em trobo bé, Geith —Altis va col·locar la seva mà sobre la
de Geith, i la va acariciar en lloc d'intentar retirar-la. A ell no solia
agradar-li que li toquessin. Se sentia indigne de ser l'objecte de qualsevol
compassió o simpatia—. Tan sols es tracta que de vegades tinc alguns moments de
claredat que em travessen fins als ossos.
De qualsevol manera, va continuar caminant, i sí, hi havia
una major quantitat de cadàvers. Hauria d'encarregar-se de cremar-los.
Intentaria notificar als familiars. Els soldats clon no tenien cap, però
segurament algú —sí, algú—, tindria els registres de la seva existència
individual, i de les seves aventures. A Rex li importaven. Per això, si ningú
més mantenia el dol per ells, almenys, un germà clon voldria i tindria la
necessitat de saber del seu destí.
No hi havia passió en això, tan sols serenitat.
—Merda —va escopir Altis—. Merda. On està la passió per la
justícia? On està la passió per la pau? La passió pels drets? Necessitem de la
passió! Aquí no hi ha passió, només complaença! Hem oblidat pel que vam ser
posats en aquest lloc.
Geith, com la resta dels seus deixebles, estava acostumat a
aquells enfadats debats de Altis-contra-Altis. Va continuar caminant al costat
del seu Mestre, de manera pacient.
—Tots podem sentir arribant a la Foscor, Mestre.
—No es tracta d'un fet separat!
En aquell moment, tot estava clar; la Força estava
sacsejant-lo, i demandava ser escoltada.
—No es tracta d'una entitat separada! No es tracta d'un
altre ésser! Es tracta de nosaltres, és part de nosaltres. Es tracta de la
nostra pròpia ceguesa, que fa que pensem en el nostre petit identixip, que dient
que som els nois bons, ens exonera de mirar la nostra pròpia acceptació de la
maldat. És molt més fàcil assenyalar a Dooku i culpar-ho per tot. No és
veritat? Dooku era un home bo, quan jo el vaig conèixer. Un home de principis,
un home de passions honestes. Som nosaltres els que hem portat a homes com
aquest, a dur a terme accions extremes, quan ens refusem a veure el que ocorre
en el seu interior, i els problemes que confronten. Nosaltres conformem el
Costat Fosc, tots nosaltres. No es tracta tan sols del que fem, o el que deixem
de fer.
Geith era un home bo, com ho havia estat Dooku alguna
vegada. Tenia una sensibilitat refinada; ell mai acceptava l'autoritat —perquè
sentia que l’aixafava com si fos un puny—, o una mirada desaprovadora. Era
infrangible al moment d'examinar les seves pròpies deficiències. Però no era
suficient examinar-les i reflexionar. Tots els éssers havien de passar a
l'acció. Les bones intencions no eren suficients.
Tenir bones intencions, i els ulls tancats, era una cosa que
s'havia convertit en una realitat molestament persistent, i era el que havia
matat al soldat que jeia rebregat uns pocs metres més enllà, sota la protecció
d'un portal. Ell podria haver-se trobat dormint, arraulit contra el tallant
vent, a no ser pel fet que li faltava una gran part del seu cos.
«Qui va ser el que va planejar semblant exèrcit? I com és
que sabia el que estava per arribar?».
—Penso que el moment en què tot aquest problema podria haver
estat resolt, va ser molt abans que vostè fins i tot hagués nascut, Mestre —li
va dir Geith—. Així que abans que es culpi per tot això, per separar-se del
tipus de vida i del vessant principal dels Jedi, seria millor que ho
reconsiderés.
—Aquesta —va dir Altis severament—, és la negació de les
responsabilitats personals. Cadascun de nosaltres pot fer la diferència.
—Mestre, si un sol home pogués canviar la galàxia, llavors
vostè ja les hi hauria enginyat per poder fer-ho.
Altis es va armar de valor per posar-se a la gatzoneta, i
donar-li la volta al cadàver. Estava rígid, no producte del rigor mortis, sinó
del fred. Tenia la intenció de llevar-li el casc, però va saber que no podria
suportar el fet de veure-li la cara. Ja havia aconseguit ficar-se dins de la mirada
de Rex massa sovint. Geith va col·locar la seva mà sota el seu colze, i li va
ajudar a incorporar-se.
La seva esquena li feia mal. Havien estat pocs dies, però
molt durs, i ell estava tornant-se cada vegada més vell.
—Hem intentat mantenir-nos allunyats dels assumptes de la
República —va declarar—. Però és ella qui no vol mantenir-se allunyada de
nosaltres.
—Mestre —va dir Geith delicadament—, això no significa que
nosaltres ens vegem compromesos.
—Hem de detenir aquesta guerra.
—Vostè va veure com vaig intentar mantenir-me allunyat, i la
forma en què vaig fallar, Mestre. Apartar-nos de Rex i dels seus homes, no fa
que les nostres mans quedin netes. Ells segueixen morint. I nosaltres no fem res;
i vostè sap, les coses bones mai poden arribar si ens quedem sense fer res.
—Em sento atemorit quan comprenc que Sora Bulq potser podria
tenir raó. Que la República podria necessitar ser derrocada.
—Tampoc penso que nosaltres puguem fer-ho.
—Tot el que podem fer, és assumir les nostres
responsabilitats, i ajudar a les víctimes d'aquesta guerra.
Altis va mirar de tornada a la nau. Ara hi havia una cadena
contínua de Jedi i dels seus equips de suport lliurant suplements als
refugiats.
—Com aquestes persones desgraciades.
—I aquelles —Geith va assenyalar al soldat mort—. Ells també
són les víctimes.
—Fem que la nostra presència sigui útil —va dir Altis.
Necessitava recompondre's abans d'encarregar-se dels cadàvers, i un treball
petit però honest, fins i tot amb una esquena delicada, era una bona forma
d'aconseguir-ho—. El tan sols fer que els generadors comencin a funcionar,
salvarà moltes vides. Són els meus anys, o aquest lloc està tan fred com una
lluna morta?
—Està fent fred, Mestre.
****
Van caminar de retorn cap al campament. El cor de l’Altis
estava destrossat; no només es tractava de les ferides que observava entre els
civils, sinó de la por en les seves mirades, la qual cosa va acabar
d'estripar-ho. Era quelcom desconcertant.
«Per què a nosaltres? Per què aquesta guerra va arribar fins
a on ells?».
Una dona amb un nen petit aferrat a les seves cames, li va
estendre una tassa, amb abundant vapor desbordant per damunt, i va comprendre
que no li estava demanant que l'omplís, sinó que li estava oferint una beguda
calenta. Per a ella, ell probablement representava un home vell, amb la cara
arrugada pel vent, i necessitant d’una mica de calor. Francament, ella era
prima i poc agraciada, revestida de pobresa; però mai havia vist tanta bellesa
i resplendor emanant d'un únic ser en tota la seva vida. Es tractava d'alguna
cosa que havia aconseguit la perfecció: un simple acte d'amor i generositat, en
el seu estat més pur i natural.
«La serenitat, al diable. Passió. Passió, i enuig, i amor.
Això és el que necessita aquesta galàxia, no necessita serenitat. Passió pel
canvi. Enuig enfront d'aquesta brutalitat. Amor —munts d'amor per a tots, amor
entre pares i fills, entre esposos, entre germans i germanes—. Necessitem més
compromís, no menys. El compromís pot evitar que ens estripem a nosaltres
mateixos».
Altis tenia un do. De la forma en què aquestes coses
treballessin, doncs a ell li havien estat atorgades algunes rares habilitats
per part de la galàxia, i era la seva obligació l'emprar-les de la millor
manera. Era simplement que de vegades, no escollia la millor forma
d'aplicar-les.
Altis va rebre la tassa, va beure, i va abraçar a la dona desnerida.
Va trobar alguns caramels en la seva butxaca, i els hi va lliurar al nen. Una
de les seves deixebles no-Jedi, Gali, va trotar fins arribar on ell, amb una
pasterada de flassades.
—Pensem que els havíem perdut, Mestre —li va dir ella. El
que ell pensava que era una flassada en la part superior de la pila, va
resultar ser un abric, que ella es va encarregar de lliurar-li—. Per tots els
cels, col·loqui's això.
Altis es va posar l'abric al voltant de la seva cintura per
gastar-li una broma. No hi havia cap regla en contra que un Mestre Jedi els
ensenyés a aquells que no tenia poders de la Força. I si la hi hagués, doncs
bah, simplement ignoraria tal despropòsit. Els homes i dones ordinaris de la
seva comunitat, li ensenyaven més coses a ell en el transcurs d'un dia, del que
ell podria ensenyar-los en el transcurs de tota una vida. Com la seva estimada
i última esposa sempre repetia: «els qui
no són sensibles en la Força en absolut, estan més predisposats a emprar el teu
sabre de llum quan han de tallar les branques obstinades; i en això revelen més
saviesa que a moure una taula amb el poder de la teva ment».
«Sí, Margani. Puc escoltar-te. Encara puc escoltar-te».
Geith va fer una pausa entre les tendes per prendre algunes
anotacions en el seu datapad. Tots en la comunitat, coneixien les seves
funcions en situacions d'emergència. Geith estava anotant quants refugiats
necessitaven atenció mèdica; els més delicats ja estaven sent tractats pels
proveïdors de primers auxilis, però hi havia uns altres que necessitarien
altres medicaments i una atenció especial per quan acabessin de fer el primer
recorregut.
—Haig de permetre que el meu orgull doctrinal s'interposi en
el meu camí, Geith? —li va preguntar Altis. Va aixecar a un nen petit que
trontollava en direcció cap a ell, i va examinar els seus aquosos ulls. Una
dona va arribar corrent, com si estigués buscant al nen, i Altis l'hi va
lliurar—. Digues-m'ho sense embuts. És per ventura, aquesta vana ideologia de
la meva part, algun tipus d'idiota cisma sense sentit en contra de Yoda?
Altis desitjava que així fos. Realment ho desitjava. Dos
vells discutint sobre les seves teories, com a part d'una vanitat acadèmica.
Era molt més fàcil de digerir que sentir que podria haver evitat tot aquest
desastre si tan sols hagués argumentat de manera més apassionada.
—No, Mestre —va dir Geith—. M'agradaria que ho fos. Es
tracta de practicar el que un predica. Crec que el govern s'ha decantat pels
nostres germans ascètics. I governar, usualment es tracta de poder exercir el
poder.
«Ah, la petita marca de foc revolucionària; Geith mai ha
confiat en el poder. Ni tan sols gaudeix emprant el seu. Això fa d'ell un home
admirable».
—I si el govern hagués vingut a nosaltres buscant ajuda, en
lloc de fer-ho amb Yoda, ens hauríem refusat? Mai ho sabrem.
—Això hauria acabat com un desastre per a tots nosaltres;
vostè ho sap, no és veritat?
Altis va sentir un nus en el seu estómac. Geith sempre era el
que arribava a pensar coses que no se li podrien ocórrer a ningú més. Sempre
pensava en l'impensable. Algú havia de fer-ho.
—Llavors, hem de fer el màxim bé que puguem mentre ens quedi
un únic buf d'alè en els nostres cossos —li va respondre.
Altis va escoltar cruixir d'unes botes darrere d'ell. Algú
estava manejant una plataforma repulsora, mentre xiulava desentonat. Hallena
Devis semblava estar molt més en pau amb si mateixa, que quan l'havia conegut
per primera vegada. Havia estat tan sols una qüestió de pocs dies?
Alguns dirien que de cap manera podia estar-ho, que la vida
d'un espia era tan glamurosa com feien pensar els holo-vídeos, i a més ell
dubtava que alguna vegada ella hagués hagut d'instal·lar sanitaris provisionals
amb anterioritat. Però semblava estar completament feliç d'exercir semblant
tasca.
«És una dona intel·ligent. Cal tenir nassos per decidir
escapar de la República. No obstant això, espero que ella recordi que li
prendrà bastant temps tornar a trobar-se amb el seu valent capità. Mentrestant...
estarà segura amb nosaltres».
—Mestre, on vol que instal·li això? —li va preguntar. La
plataforma repulsora estava plena de galledes, de tubs de drenatge, i de
contenidors de desinfectant fets de duraplàstic—. Anem a instal·lar-los fora
del campament, no és veritat?
—Millor col·loca'ls a uns trenta metres del perímetre —li va
dir Altis—. Callista estarà a càrrec de tot, el dia d'avui. Potser puguem
reorientar el subministrament d'aigua des del poblat.
Hallena va assentir, i va començar a allunyar-se juntament
amb la plataforma. Altis va tancar els ulls per un moment, i va recordar les
intenses passions que havia sentit a l'interior d’Anakin Skywalker; desitjava
mantenir l'esperança que algú fos capaç de tenir el suficient sentit comú com
per canalitzar aquestes passions, en lloc de reprimir-les. Tenia... un
pressentiment. Algú amb semblant quantitat de poder innat en la Força,
necessitava ser orientat acuradament, no necessitava que li col·loquessin uns
arnesos.
Skywalker anava a tenir un futur poc feliç. Altis podia
sentir-ho. Era clar que ja tenia un passat trist. El que això pogués significar
per a la galàxia... però per descomptat, un únic home no podria canviar una
galàxia.
«Així ho espero. Ni tan sols jo podria fer-ho».
No hi havia arbres, tal com havia dit Geith. Així que no
podrien disposar de fusta; les pires funeràries quedaven fora de tota
discussió. Els morts haurien de ser enterrats, no només per controlar les
possibles malalties, sinó perquè Djinn Altis creia que tots tenien el dret de finalitzar
els seus dies amb dignitat... fins i tot si durant tota la prèvia durada de les
seves vides, aquesta els hagués estat denegada.
—Si us plau, aconsegueix-me una pala, Geith —va dir Altis—. Hi
ha treball a fer.
FI
