CAPÍTOL 32
Quan la Leia era diminuta, els seus pares la pujaven de
vegades al seu llit enorme i li permetien arraulir-se entre ells per quedar-se
dormida. En rebre el seu «llit de nena gran», a l'edat de quatre, es va
declarar a si mateixa massa gran per dormir amb els seus pares, regla que va
mantenir amb determinació, excepte quan s'emmalaltia o quan havia vist un holo
de terror sobre gundarks morts vivents. Els records d'aquestes tardes amb els
seus pares s'havien tornat vagues i borroses amb el temps, una cosa que sabia
que havia succeït en lloc d'una cosa del que se'n recordava. Fins a la nit de
la mort d’en Kier, quan es va arrossegar de retorn a aquest llit, es va posar
en posició fetal i va sentir que mai tornaria a moure's.
—Creus poder menjar alguna cosa? —Breha es va asseure al
costat de la seva filla, fregant-li l'esquena—. O almenys beure aigua o te?
Leia volia tancar-se al món, cedir davant la misèria
traïdorenca que feia pesades les seves extremitats, però no tenia dret a fer
això. Havia de seguir endavant. Menjar se sentia impossible perquè la nàusea no
la deixava, però va murmurar:
—Tal vegada un te... —De reüll, va veure a la seva mare fer
un gest veloç a un droide servent que al seu torn va rodar cap a les cuines.
Un soroll sord i diversos bips de disculpa van donar fe d'una col·lisió en el passadís, i un
instant després Bail va entrar a l'habitació. El rostre demacrat del seu pare
hauria sorprès a la Leia de no haver estat segura que ella es veia igual.
—Vaig parlar amb els Domadi... —El seu alè es va detenir en
la gola abans de negar amb el cap i començar a llevar-se l'abric llarg—. La
idea de sotmetre a dues persones a tant dolor...
Breha li va dir en veu baixa:
—Bail, si us plau. —Una de les seves mans cobria l'espatlla
de la Leia.
El seu pare es va contenir.
—Els vaig dir que va haver-hi un accident en l'atmosfera
superior, quelcom a veure amb la seva nau, i que s'havia sacrificat per la
Leia. Els droides havien pensat en un escenari més detallat per si feien més
preguntes però... no va ser necessari. No van voler. —Després d'una estona, va
afegir amb més aspror—: Els vaig dir que estem en deute amb ells per a tota la
vida, i que Kier Domadi seria un heroi no solament per a la meva família, sinó
per tot Alderaan.
Seria suficient l'heroisme del seu fill per consolar als
Domadi? Leia no podia imaginar-se alguna cosa que fes que això dolgués menys,
per a ells ni per a ningú. I sense importar la valentia amb la qual Kier havia
acudit al seu auxili, no podia oblidar què hauria passat si hagués sobreviscut.
—Hauria informat a la rebel·lió.
Ho havia dit als seus pares quan va tocar Alderaan, però
estava massa alterada per donar més informació. Cap havia esmentat el tema des
de llavors.
—Volia protegir a la nostra família de ser possible, mai va
entendre l'impossible que hauria estat això, però així i tot. Ho hauria fet.
Bail es va asseure en la vora del llit, pensant en la seva
resposta. Breha va passar els dits pels brins solts de cabell que s'havien
sortit de la trena desfeta de la seva filla. Volia calmar-la com quan era nena.
Leia es va quedar asseguda perquè el seu cos se sentia pesat de dolor. Li va
sostenir la mirada al mural de segles d'antiguitat pintat en el sostre, on
diverses naus obsoletes sortien disparades cap al sol. Finalment, Bail va dir:
—Kier va fer el que va creure correcte, malgrat l'enorme
risc. Sota el mandat de Palpatine, molt poca gent té el valor de viure com ell,
però ell ho va fer. Va actuar sense egoisme, per amor. Pot ser que cometem
errors quan permetem que ens guiï el nostre cor, errors terribles, però crec
que mai estem per complet errats.
Leia no sabia si estava d'acord. Se sentia cansada de ment i
cor, massa cansada per qüestionar-se a si mateixa, massa cansada per mantenir
el cap alçat. Es va tornar a recolzar en el llit preguntant-se quan estaria
preparada per aixecar-se.
Però s'aixecaria. Quan la Leia es reposés d'això, pretenia
assumir el lloc que li corresponia al costat dels seus pares en la lluita per
alliberar la galàxia. Es quedaria aquí fins a recuperar les seves forces, i
després d'això, va jurar que estaria preparada per lluitar.
***
El funeral de Kier en Alderaan va ser simple, breu i sincer.
Havia rebut honors gairebé com d'heroi de guerra, i els seus pares
inesperadament havien acceptat de la reina una parcel·la en el cementiri reial.
—Té vista al palau i cap al riu que flueix cap a Aldera
—havia dit la senyora Domadi. Tenia els mateixos ulls foscos i mentó punxegut
que el seu fill—. Kier estimava aquest planeta. Voldria descansar al centre
d'aquest.
—Ell... volia estudiar Història, sap? I d'aquesta forma pot
estar amb tots els seus herois per sempre. —La veu del senyor Domadi sonava tan
idèntica a la de Kier que a la Leia li va costar treball no plorar de tan sols
sentir-la. El senyor li va somriure directament en dir—: Crec que li hauria
agradat estar prop del palau per altres raons, també.
Les seves paraules li van esprémer el cor, però la Leia es
va contenir amb els seus pares a un costat. Ja havia tingut diversos dies de
recuperació en el palau i incomptables droides i assistents per ajudar-la de
qualsevol forma que poguessin. Abans de l'enterrament de Kier, Leia havia pres
un floc del seu cabell fosc. Trobava consol a posar-ho dins del seu bagul de
records, i va pensar que estava començant a recuperar-se.
Però després va tornar a Coruscant. Va entrar als
departaments de la família Organa, i part d'ella esperava veure’l assegut en la
butaca on havien passat tant temps junts, traslladant-se per camins que havien
pres junts des i cap al complex de senadors. Asseguts sols en la llotja
alderaaniana de la Legislatura d’Aprenents. Els seus amics havien intentat
ajudar-la a sortir, però envoltar-se d'ells li recordava encara més l'absència
de Kier. L'única persona amb la qual podia suportar passar temps era Amilyn,
que la portava a fer aeropaisatgisme gairebé tots els dies. La lluita per
mantenir-se a flotació en les altures durant el vol feia que oblidés tota la
resta i li permetia existir solament en el seu cos, aquí i ara.
En el seu quart dia de retorn va anar a les oficines del seu
pare per revisar algunes propostes, solament per descobrir que la seva última
reunió s'estava perllongant. Es va asseure en el seu escriptori, tement el
temps lliure que tenia davant. Fins i tot si solament durava un parell de
minuts, eren minuts en els quals podia assaltar-la la tristesa.
De sobte, el senyal de l’HoloNet titil·là. Leia, acostumada
a prendre els missatges del seu pare, va contestar i immediatament va veure la
imatge pàl·lida i severa del Gran Moff Tarkin surar sobre el terra com un
fantasma.
—Princesa Leia —li va oferir el seu típic somriure fred.
Retornar-li el somriure estava fora de les seves capacitats,
però va aconseguir assentir amb cortesia.
—Bon dia, governador. Em temo que el meu pare no hi és.
—No parlava buscant al seu pare, vull parlar amb vostè.
Solament l'hauria trucat en aquesta oficina si tingués a
algú vigilant-la, prenent nota dels seus moviments. Això li causava menys
conflicte que el fet que volia que ho sabés. Amb la mateixa cura amb la qual
s’hauria apropat a una criatura salvatge, es va posar dreta en el seu seient i
va doblegar les mans sobre la seva falda.
—A què li dec aquest honor?
—Primer vull oferir-li les meves condolences sobre la mort
del seu company aprenent de legislador. Un tal senyor Domadi, segons recordo.
Tinc entès que era un jove prometedor.
Tarkin havia de sospitar les circumstàncies reals de la mort
de Kier, esdevinguda just abans de l'atac infructuós de l'Imperi a Paucris
Major. La versió poc clara dels esdeveniments que es va donar en la informació
oficial havia estat suficient per convèncer a la majoria, però no als agents
imperials. Aquestes «condolences» eren la seva manera de ficar-li el dit en la
nafra.
—Kier era un dels nostres millors talents —va dir la Leia,
calmada—. Gràcies per les seves amables paraules, l'hi faré saber a la seva
família, si així ho desitja.
—Si us plau, faci-ho. —Tarkin inclinà el cap per estudiar-la
des d'un altre angle—. Donada la nostra conversa de fa uns dies, també desitjo
preguntar pel seu benestar. Encara que clar que està bé; m'he adonat que és una
jove de gran... componiment.
Traducció: «Sé que em va mentir. Sé que menteix molt bé. Sé
que és part del que sigui que planegen els seus pares. I sé que vostè és la raó
per la qual les naus de Paucris Major van aconseguir escapar».
Li va sostenir la mirada amb comoditat i mai la va apartar.
—Em sento molt bé, governador. Cregui'm quan li dic que
agraeixo molt la seva preocupació.
Les portes de l'oficina es van obrir i el seu pare va
entrar. Als dos passos, Bail va notar la dringadissa espectral de l’holo de
Tarkin i es va posar immediatament enfront d'ell.
—Governador Tarkin, què puc fer per vostè?
—No necessito més ajuda. La seva filla ha contestat totes
les meves preguntes. —Tarkin va esmolar un somriure per al seu pare—. S'ha
convertit en una joveneta encantadora.
L'orgull en el rostre del seu pare la reconfortà molt més
que qualsevol cosa.
—Sí, estem immensament orgullosos d'ella. Moltes gràcies per
trucar, però si ens disculpa, hi ha molta feina que hem de fer.
Tarkin va finalitzar la trucada sense major comiat. Leia es
va adonar que ja podia tornar a respirar.
—Ens està vigilant —va dir la Leia.
—I sempre ho farà. —La mà gran de Bail es va posar sobre la
seva espatlla—. Però hi ha maneres d'usar-ho en contra seva. Els agents
imperials solen seguir els protocols estàndard, la qual cosa significa que
tenim oportunitat de mostrar-los el que volen veure. Donar-los informació que
porti a conclusions falses. Tot està a protegir-nos mentre els fem creure que
estan traient intel·ligència útil.
Les possibilitats es van expandir en la ment de la Leia. Van
xocar i es van combinar, arribant a nivells de complexitat que mai havia
pensat. D'alguna manera, tenien sentit instintivament. Era com si el seu pare
li hagués començat a parlar en un idioma que no havia escoltat en anys però que
sabia des que va néixer.
—M'ensenyes com?
Bail no va mostrar senyals de tristesa en veure-la ficar-se
de ple en la lluita. Solament orgull.
—Aquesta va ser la primera lliçó.
***
La sessió de la Legislatura d’Aprenents va acabar poc
després i la Leia va tornar a casa. Potser li temia a la idea de passar
diverses hores sola en les quals la tristesa o la por podrien aprofitar per
aclaparar-la, però encara havia d’aconseguir tasques molt importants i un repte
per acabar.
El sol havia aconseguit el seu zenit just quan va arribar
trontollant a la planícia de roques. Suant i sense alè, Leia va parpellejar
davant el seu fulgor, viscut a través de les seves lents de protecció, fins que
va observar per complet la vista des del cim del Cim d’Appenza. Estava
envoltada de muntanyes i pujols més petits, filoses i punxegudes, però darrere
d'elles, a la distància, podia distingir un vessant verd de camp amable. El
vast palau reial, que en la seva infància li havia semblat un món en si mateix,
era massa petit per ser més que un centelleig en l'horitzó.
«Hauríem d'estar aquí junts, Kier. Hauries d'estar amb mi».
Almenys no havia hagut d'escalar ella sola.
El so de botes raspant contra la roca la va fer girar. Breha
es va empènyer a si mateixa cap al cim, encara més suada i enrogida que la
Leia. Els súbdits d’Alderaan s'haurien sorprès en veure a la seva reina així,
usant equip militar tot terreny, bruta i despentinada, però plena de
satisfacció. Per a la Leia, aquesta era la seva mare en el seu estat més
essencial.
—És encara més bell del que recordava. —Breha es va netejar
el front amb el dors de la mà abans de treure la seva ampolla d'aigua—. Hauria
d'haver fet això de nou fa molt temps. O tal vegada no. Tal vegada el millor va
ser haver vingut amb tu.
La següent pregunta havia esperat dins de la Leia durant
anys, però per fi era temps de deixar-la anar:
—On va succeir?
—Ho vam passar fa una estona. Bé, no sé exactament on. Els
meus records es veuen borrosos, com podràs imaginar.
—Però... Va ser tan amunt que et van concedir el cim. Vas
dir que havies superat el teu repte.
Això li va guanyar una cella aixecada de la seva mare.
—Que em van concedir el cim? Res d'això, vaig pujar com es
deu. El que ningú et diu és que el descens és molt més difícil.
Fins i tot després de tants anys, els alderaanians seguien
parlant del «accident» en veu baixa. Va ser el moment en el qual la monarquia
gairebé es queda sense hereva, el dia en el qual una princesa molt estimada
(fins i tot més estimada que la pròpia Leia) gairebé havia mort. La seva mare
havia caigut mentre completava el seu Desafiament del Cos. Les lesions que va
sofrir podrien haver-li llevat la vida. S'havia salvat gràcies a la ràpida
acció dels guàrdies que observaven en la distància, però molt del dany seria
permanent. Després de l'accident, el cor i els pulmons de la Breha van ser
reemplaçats per pulmònodes que encara resplendien tènuement en el seu pit. I va
ser per aquest accident que els seus pares havien decidit adoptar a un nadó en
lloc de causar-li més estrès al cos de la Breha.
Sense aquest terrible accident, la vida de la Leia podria
haver estat molt diferent.
Asseguda de cames creuades en el terra, Breha va estudiar a
la seva filla mentre li parlava:
—Veiem els nostres desafiaments, les nostres lliçons, com
coses que hem de dominar per aconseguir les nostres fites. Però les lliçons més
importants de la vida de vegades tenen a veure amb el que succeeix quan fallem.
Com sabem quan rendir-nos i retirar-nos? Com jutgem el nostre paper en els
fracassos? És una cosa del que hem d'aprendre o simplement és mala sort? I com
ho fem per aixecar-nos de nou?
Leia va mirar l'horitzó, on sabia que estava el palau. Es va
recordar asseguda sobre la tomba de Kier amb el front en alt i amb la falsa
promesa que li embargava el cor. El vent les va envoltar per recordar-los que
la muntanya no seria bona amfitriona. Haurien de descendir aviat.
—Estàs aprenent la lliçó més poderosa de totes, filla meva
—va continuar Breha—. Estàs aprenent a caure.
Kier també li ho havia dit. Leia havia reconegut la seva
importància en aquell moment, però era una d'aquestes veritats que solament es
poden comprendre quan es viu, quan per fi caus.
***
—Normalment, és clar, hauria triat una cosa més festiva en
daurat, o potser vermell. —2V brunzí al voltant de la Leia, redreçant la seva
faldilla llarga—. Però donades les circumstàncies, prou dir que el platejat
llueix formal, elegant i li escau bé. Llueix molt bella.
Això era el més a prop que un droide estaria de reconèixer
la tristesa de la Leia. El gest la va commoure molt més del que hauria cregut.
—Gràcies, 2V.
Mirant a un costat, va notar el lloc buit en la cartel·la de
la xemeneia on solia estar el bagul dels seus records fins a entrada la nit
anterior, quan l'hi havia donat al seu pare com a senyal que declarava la seva
infància conclosa. Molts hereus al tron havien hagut de fer a un costat els
seus baguls de records en ser investits, però el ritual no ho feia obligatori.
Leia solament va saber que ja era hora. La part més difícil de lliurar-ho va
ser deixar anar el floc d’en Kier, aquesta petitíssima part d'ell. Almenys
viuria sempre dins del bagul com un dels seus tresors més grans.
—Ho cuidaré molt bé —va prometre el seu pare en un to de veu
que la va fer preguntar-se una vegada més què hauria volgut dir.
La fanfàrria llunyana que feia ressò en els corredors li va
avisar que se li havia fet tard una altra vegada. Leia es va donar volta per
permetre-li a 2V cordar un collaret ampli, després va redreçar l'esquena. Hora d'anar-se’n.
Una vegada més, va prendre la drecera per creuar la vella
armeria. La seva faldilla llarga ballava al voltant de les seves cames mentre
corria. Almenys aquell dia el clima havia decidit cooperar; el sol entrava per
totes les finestres, i sabia que la sala del tron centellejaria amb prismes
multicolor a través dels vitralls. Es va sentir... no exactament feliç, però
era el més proper a la felicitat des de la mort de Kier.
Encara voleiaven dins d'ella emocions en conflicte cada
vegada que pensava en Kier. Va sospitar que sempre ho farien. En els primers
dies després de la seva mort va intentar jurar que mai s'enamoraria de nou,
encara que les raons per prometre-ho canviaven i es retorçaven en la seva ment:
perquè no podia confiar en ningú per complet, perquè no mereixia trobar l'amor
després del que li havia passat a Kier per la seva culpa, perquè no sabia com
suportar una altra d'aquestes pèrdues.
La promesa a si mateixa s'havia tornat més realista. «No
fins que el meu treball contra l'Imperi acabi —es va dir—. Quan la lluita
acabi, potser, potser coneixeré a algú que em pugui importar. Mentrestant,
lluitaré».
Quan es va apressar a l'avantsala, els guàrdies es van posar
drets i li van somriure. Però la seva manera de somriure-li havia canviat. El
que va veure en els seus rostres s'assemblava molt menys a l'adoració que havia
rebut des de nena, i molt més al respecte que inspiraven els seus pares. Leia
sabia que havia d'enorgullir-se, i ho feia, però de moltes maneres ho sentia
com una pèrdua.
La persona que havia estat abans, la princeseta feliç,
s'havia anat. Una part molt bella de la seva vida havia acabat. Podia plorar
per ella mentre es preparava per seguir endavant.
Després de mesos d'enfortir braços i esquena, Leia es va
adonar que l'Espasa de Rhindon ja no se sentia tan pesada. Esperava la següent
fanfàrria sostenint-la en l'aire, quan de sobte...
El teló de vellut es va obrir. Leia va caminar pel llarg
passadís a la sala del tron fins a l'estrada, on l'esperaven els seus pares.
Tots dos estaven vestits d'un blanc pur que relluïa encara més sota els rajos
del sol que es colaven dins de la sala. Mentre Leia avançava, reconeixia als
seus amics dempeus als seus costats: Mon Mothma va assentir lleument amb el
cap, Ress Batten estava massa impressionada per reaccionar i Chassellon Stevis
li picà l’ullet. Gairebé al capdavant estava Amilyn Holdo, qui s'havia tenyit
el cabell d'un blau brillant però portava un vestit verd simple, per fi trobant
l'equilibri.
Però no estava preparada pel molt que la va commoure el que
va veure enfront dels seus pares. El blanc de les seves vestimentes ressaltava
el llarg floc platejat en el cabell de la seva mare i els tons sal-i-pebre que
s'havien colat en la barba del seu pare. Declarar el seu dret al tron
inevitablement significava acceptar que, algun dia, els seus pares ja no
estarien aquí.
El llenguatge formal de la cerimònia li va venir a la ment:
«Que aquest dia no arribi ràpid».
El seu pare va iniciar la cerimònia aquesta vegada:
—És per ventura la nostra Filla, que es presenta davant
nosaltres una vegada més?
—Sóc jo, Leia Organa, princesa d’Alderaan.
Després va parlar Breha:
—L'última vegada que vas estar aquí vas jurar emprendre
reptes de Ment, Cos i Cor. Ho vas fer.
Leia va sostenir l'empunyadura amb més força.
—Com em jutja, mare i reina meva?
—Jutjo que has completat els tres reptes amb gran fortalesa
i esperit. Has demostrat ser digna en tota l'extensió de la paraula.
Fent un posat perquè la Leia s'acostés, Breha es va aixecar
del tron.
Conforme Leia pujava a l'estrada per unir-se als seus pares,
va estendre l'Espasa de Rhindon en una mà. Breha es va estirar per sostenir
l'empunyadura juntament amb ella: dos governants compartint el pes del poder en
lloc de lluitar per ell. Llavors Leia es va posar de genolls i va baixar el cap
mentre el seu pare donava uns passos cap a ella. Aconseguia veure de reüll la
lluentor de les joies, però no podia aixecar la mirada. Llavors va sentir el
pes de la corona de l'hereva encaixant perfectament en el niu de trenes que li
havia fet 2V. Encara que la Leia havia esperat tota la seva vida per portar la
corona, la realitat la va commoure més del que mai hauria imaginat.
«Per Alderaan», va pensar, prometent-li tant a Kier com als
seus pares cuidar molt bé el que li havien donat aquest dia.
—Que tots els presents siguin testimonis! —va dir Breha—. La
meva filla ha estat investida com a princesa hereva, digna del tron d’Alderaan!
Aplaudiments i ovacions van omplir l'habitació quan la Leia
es va aixecar i va girar per quedar davant del públic. Els seus pares la
flanquejaven, curulls d'orgull, fins i tot més del que podien endevinar molts
dels seus convidats. A través dels vitralls, Leia podia veure el planeta bell
que algun dia regnaria.
«Els meus pares. Els meus amics. El meu planeta... Això és
el que l'Imperi mai podrà llevar-me».
FI
