Deute de vida (XVII)

Anterior

CAPÍTOL 17

Més que un bar, aquesta petita cantina és una col·lecció heterogènia d'enderrocs. La gent està asseguda sota unes xarxes entrellaçades en un espai delimitat per trossos de ferralla: el peu destrossat d'un caminant AT-AT, una muntanya de pneumàtics entrellaçats i caixes amb les tapes entreobertes que permeten veure els ulls morts de droides desactivats i oblidats.

L'equip s’asseu en el bar i observa a l'home conegut com Han Solo.

Quan l’han vist en aquella plana amb prou feines l’han pogut reconèixer. Aquesta barba tan descurada dificultava el reconeixement, però a més anava vestit amb parracs rasos. Més tard, Jas s'ha adonat que els parracs coincidien amb el color de l’herbaset. Molt intel·ligent. A més, té el pèl més llarg. Entortolligat. Despentinat.

Aquí i ara, Jas reconeix en ell aquesta desimboltura de contrabandista. Han Solo no ha de fer res perquè es noti, forma part d'ell. És part de l'encant genuí d’en Han Solo. És molt guapo, un murri infantil. Si sorgís l'ocasió, Jas se li tiraria damunt com una torreta làser. En pensar això se'n recorda de Jom. «Aquest covard», pensa. Intenta enfadar-se encara més amb el soldat, però no ho aconsegueix. Troba a faltar a Jom Barell.

Solo està assegut còmodament, amb un braç recolzat en una cadira buida. Hi ha una cosa més, alguna cosa a part de la seva actitud i el seu encant. Jas intercanvia una mirada amb Sinjir i s'adona que ell també ho ha notat: Solo té els nervis a flor de pell. És previngut, però un contrabandista sempre és previngut. Això és alguna cosa diferent.

Han Solo està enfadat.

«I no només amb nosaltres», pensa Jas.

Se'ls acosta el cambrer bith. Només té una cama, que és una pròtesi de metall bastant tosca. Posa un got davant de cadascun. Korva, el licor del que parlava Sinjir. L'olor que surt dels gots és suficient per fregir els circuits d'un droide astromecànic. Del líquid surt un vapor que entela l'aire. El bith posa un got davant de Temmin, i Jas veu que Norra li arrabassa el got abans que pugui beure. Temmin fa una ganyota.

Quan el bith s'allunya, Solo se’ls queda mirant.

—Qui sou, i què voleu de Golas Aram?

Els membres de l'equip intercanvien mirades incòmodes.

Norra és la que respon:

—No ens interessa Aram. Et buscàvem a tu.

Passats uns segons, Han reacciona. Deixa anar una riallada, encara que no hi ha alegria en el seu riure.

—Doncs felicitats, senyora, m'heu trobat. Podeu recollir el premi en la porta —s'aclareix la gola—. No sé si m'entens. En sortir.

—El nostre premi ets tu —intervé Jas.

Han Solo ja no té la mà sobre la taula. Jas sap que va a buscar el blàster. Els altres no s'adonen, no entenen que el seu DL-44 haurà acabat amb ells abans que ells pensin si més no a desenfundar. Probablement sigui bona idea anticipar-se.

—No som caça-recompenses —explica Jas, amb les mans a la vista i els palmells cap amunt, en senyal de consentiment i rendició.

Sinjir arrufa les celles.

—Jas, tu... això... tu ets caça-recompenses.

—Calla, Sinjir.

Han els recorre a tots amb la mirada.

—Qui us envia?

—Ja saps qui —respon Norra.

Aquí està. La cautela, la ràbia, els nervis. Durant un moment, se suavitza. Com una màscara que s'aparta i mostra el veritable rostre.

Han Solo diu el que probablement ja sabia:

—Leia.

—La teva última transmissió va acabar abruptament. Pensa que et va ocórrer alguna cosa.

—Així és. Estava de camí cap aquí i em vaig creuar amb una nau d'esclavistes dels Saquejadors de Dodath. Sense Chewie en el seient del copilot, se'm va passar per alt que venien a per mi a tota velocitat. Van obrir foc i em van inutilitzar les antenes de comunicacions. Una altra vegada.

—Podries haver trobat una altra forma de posar-te en contacte amb ella.

Han vacil·la.

Norra omple el buit:

—No volies que Leia vingués a per tu.

—Per descomptat que no. Haig d'ocupar-me dels meus assumptes i ella dels seus. Quan tot això hagi passat, tornaré.

—També tens assumptes a casa —afegeix Norra. Passen uns segons. Norra ha tocat fibra sensible. Jas pensa que potser Norra estigui jugant massa fort. Han Solo està enfadat. L'empipament és una cosa irracional. És un home acorralat en una cantonada, assetjat pels deutes. Norra conclou—: T'ajudarem a trobar al teu wookiee.

—No és el meu wookiee. Chewbacca no és propietat de ningú. Pots estar segura d'això, germana —una vegada més s'està lliurant una batalla en el seu rostre. La suavitat i la tristesa donen pas a la ira. Han Solo agafa el got en un arravatament i el llança contra el petit mur de ferralla. Al lluny se sent el lleu so d'un cristall trencant-se. Crash—. Em vaig equivocar. I ara Chewie ja no està.

Han Solo baixa la guàrdia. Està destrossat. I comença a explicar la història.

—Va aparèixer una cosa en el nostre tauler de comandaments, una oportunitat. I no, abans que em mireu d'aquesta manera, us diré que no. No una oportunitat de contrabandista, sinó una de debò, de les quals importen.

Chewie i jo portem molt temps junts. És el meu soci. No és només un assistent. No és la meva mascota. I està claríssim que no és el meu esclau. Som iguals. Sempre ens ho partim tot, ho enteneu? Ens repartim tots els beneficis, fins i tot compartim les nostres ferides. I de vegades... també compartim les nostres càrregues.

És un wookiee, sabeu? Kashyyyk, així es diu el planeta del que ve, és la seva llar. Però ja no és seu. He estat allà, he vist el que ha fet l'Imperi. Han tallat els arbres, els han posat manilles i cadenes a tots els wookiees. A alguns els obren en canal. A uns altres se’ls emporten per fer els pitjors treballs que pot oferir l'Imperi. Li van arrabassar la seva llar, i això no ho puc suportar. Jo no tinc llar a part del Falcó Mil·lenari, però... i ell? Ell sí, i es mereix tornar a casa. Ell també té família, sabeu?

El vaig salvar. O almenys això diu aquesta gran bola de pèl, però en realitat ell em va salvar a mi. Jo anava pel mal camí, i Chewie em va redreçar. Em va salvar el cul més d'una vegada. Va dir que era una espècie de deute de vida. Té una paraula per a això, però si la intento pronunciar en el seu idioma probablement acabi trencant alguna cosa. Però encara que no sàpiga dir-ho, sé el que significa. Significa que em deu la vida.

Però això és una mentida com un bantha. Ell no em deu res. Jo estic en deute amb ell, per això haig de retornar-li la seva llar. Així que quan va sorgir l'oportunitat, vaig córrer a per ella. Els rebels, o la República o com vulguin dir-se ara... no van voler tenir res a veure. Els ho vaig deixar clar, necessitem que Kashyyyk sigui una prioritat, però no van voler escoltar-me. «No té importància estratègica», deien. «Encara no. Aviat». Bla, bla.

Burocràcia, estratègia, planificació... Em van nomenar general però jo no tenia ni idea de tot això. Jo no vaig per aquí seguint esquemes. Jo segueixo el que sento aquí dins, en les meves entranyes. Aquí el camí sempre és clar.

O això creia. Vaig saltar quan va sorgir l'oportunitat, però no vaig fer cap comprovació abans. Imra, la contrabandista que em va presentar aquesta oportunitat embolicada en paper de regal... resulta que tenia les mans brutes. L'Imperi segurament l'estava pressionant, i em va tendir un parany. No solament a mi, a tots nosaltres. Vaig demanar favors, vaig anar amb un grapat de contrabandistes a un sector no gaire lluny de l'Estació de Warrin. Encara pitjor, vaig convocar també a diversos refugiats wookiees. Sabia que volien lluitar contra l'Imperi, que volien tornar a casa.

Ens reunim tots en un mateix lloc. Mitja dotzena de naus carregades de gent disposada a treballar per a mi... D’acord, potser els vaig prometre indults complets, encara que no sabia si aquesta màgia s'anava a produir. A veure, jo no sóc un Jedi, no puc agitar el menovell i fer ballar a la gent. Bé, aquí estàvem tots. Vaig enviar a Chewie a bord d'una canonera capitanejada per un pirata wookiee, Kirratha. I de sobte estàvem acorralats. Van aparèixer dos destructors estel·lars i un eixam de caces imperials. Se'ns van tirar damunt. Ens van separar. Van obrir foc sobre els motors de Kirratha, i la seva nau va quedar inutilitzada allà mateix, amb Chewie encara a bord. Van escombrar algunes naus del mapa; a unes altres les van atrapar amb el raig tractor. I jo...

Jo vaig tocar el pirandó. Vaig fotre el camp d'allà. No sabia què més podia fer. Vaig pensar que podia ser-los de més ajuda a Chewie i els altres des de la carlinga del Falcó Mil·lenari que tancat en una cel·la d'un destructor estel·lar. Però ara ho sé: vaig ser un covard. Hauria d'haver-me deixat atrapar i trobar una forma de fugir. Hauria d'haver compartit la càrrega i no ho vaig fer. I ara Chewie està aquí fora, sofrint en solitari.

Des de llavors he recorregut tota la galàxia buscant-li. Cada oficial imperial de pacotilla que trobava em deia el que volia saber o es quedava sense dents. Al final vaig descobrir on l'havien portat.

El van retornar a Kashyyyk. El van portar a casa.

Li brillen els ulls. Se li retorcen els llavis mentre es grata la barba. Llavors Jas ho entén: Han Solo està enfadat, però amb si mateix.

—Llavors, per què Golas Aram? —li pregunta Norra—. Per què estàs aquí?

El contrabandista vacil·la. Encara no està segur de poder confiar en ells. Jas ho entén. És difícil confiar en algú. És com deixar-se caure.

Al final, Solo ho explica:

—Es diu que Chewie va acabar en un transport de presoners, una nau que anava a un lloc anomenat la Gàbia d’Ashmead, una presó remota de Kashyyyk. No sé molt sobre aquest lloc... excepte qui ho va construir.

—Golas Aram —intervé Jas.

—Exacte. Li he estat observant. Llavors apareixeu vosaltres i gairebé us ho carregueu tot. Si no hagués fet venir aquest ramat de moraks, haguéssiu col·locat el micro espia a la seva casa. Però Golas... és un paranoic, paranoic de debò. Fa escombratges rutinaris. Hagués trobat el micro abans del vesprejar i hagués enviat droides rastrejadors per caçar-vos... i, de pas, a mi també —de sobte es posa dret amb els braços oberts—. Molt bé, m'heu trobat. Genial. Ara fora d'aquí. Digueu-li a la Leia... Bé, digueu-li el que vulgueu, però no puc permetre que pensi que necessita solucionar tot això. No puc posar-la en perill. Digueu-li que estic bé i que aviat tornaré a casa.

—Quan? —pregunta Norra.

—Digueu-li que arribaré a temps.

Dit això, Han Solo s'obre pas entre ells i surt de la cantina atrotinada.

—Bé! —exclama Sinjir—. Tema resolt. És hora de celebrar-ho! —llavors es beu tot el got de korva de cop i té un petit espasme. Es posa a tossir tan violentament que ha d'assecar-se les llàgrimes dels ulls—. Aquesta cosa és absolutament terrible. No m'estranyaria... —aquí rota— que fos verí.

La resta es queda en silenci, sense saber molt bé què fer. Finalment Norra trenca el silenci:

—Crec que necessitem...

De sobte escolten soroll molt a prop d'allà. Soroll de baralla. Dura poc... un crit alarmat, un cop i un cos caient al terra.

Surten corrent de la cantina. Molt a la vora, prop del destil·lador de korva, veuen un cos. El cos d’en Han Solo.

El Senyor Ossos està al costat d'ell.

—HE REDUÏT A L'OBJECTIU AMB VIOLÈNCIA —anuncia el droide de combat, amb descàrregues d'estàtica en la veu—. MISSIÓ COMPLERTA. VICTÒRIA PER A TOTS.

 Següent

Deute de vida (XVI)

Anterior

TERCERA PART

CAPÍTOL 16

Davant d'ells s'estén la prada àrida.

Els arbustos ki-a-ki s'estremeixen amb el vent càlid; la suau tremolor de les seves branques amb punxons fa pensar en un animal intentant passar desapercebut. L’herbaset conspira amb la brisa, intercanviant murmuris silenciosos. Uns núvols com plomes vermelles travessen l'ampli cel vermellós. Una nau solitària travessa el cel. Probablement una nau de càrrega, de les poques que s'aventuren fins aquest planeta distant: Irudiru.

Aquí a baix, entre l'herba i els arbustos, hi ha un complex de set edificis. Són tots baixos i rectangulars. Estan fets de maons clars i morters color sang. Tots tenen sostres amb reforços metàl·lics, claraboies rodones i dipòsits de recollida d'aigua.

No obstant això, un dels edificis és diferent: és lleugerament més gran i ostentós que els altres. La casa està envoltada per un porxo tancat, un jardí de plantes resistents a la sequera i una sèrie d’holoestàtues resplendents, que van canviant. Pel recinte va surant un droide amb nombroses extremitats extensibles, que cuida les plantes i ajusta les estàtues.

A part d'això, el complex està totalment quiet i en silenci. I porta així gairebé tot el dia.

Aquest és el complex de Golas Aram.

L'equip sap poca cosa sobre Aram, però potser prou: és un siniteen de cap gran que en el seu moment va treballar d'arquitecte per a l'Imperi Galàctic. Més concretament, arquitecte de presons. Aram va dissenyar algunes de les presons més importants de l'Imperi, entre elles el Lemniscat que hi ha per sota de Coruscant, la presó-asteroide flotant d’Orko 9 i la Colònia Penitenciària de Goa. Es diu que l'especialitat d’Aram era construir presons autosostenibles, presons de les quals fos impossible escapar. Ho considerava la seva forma d'art.

La qüestió és que no solament treballava per a l'Imperi. També anava per lliure, ajudant a dissenyar i construir presons pel Kanjiklub, per al Càrtel de Junihar, fins i tot per Splugorra el Hutt.

Suposadament, Aram ja està retirat.

Sigui com sigui, Aram és l'única connexió imperial que tenen aquí, a Irudiru. És l'única pista sòlida que tenen. Però... què passarà quan tirin d'aquest fil? Trobaran a Han Solo? O fracassarà el pla sencer? Podrien estar posant en perill a Han Solo? El que saben sobre el parador d’en Han Solo és més aviat poc. El Falcó Mil·lenari va tenir problemes prop de l'Estació de Warrin. En Han va fer una transmissió poc després... sigui el que sigui el que investigava, van sorgir problemes. Tenint en compte la presència del droide Rondador, a més de la informació de Sol Negre i l xala maníaca de Tashu en parlar d’Irudiru, hi ha raons de sobres per preocupar-se. I si Han estava aquí investigant sobre Aram, llavors què? Aquí s'acaba la seva reconstrucció de la història. Per què anava a estar investigant sobre Aram? Aram va sorprendre a Solo ensumant per aquí? Està empresonat Han Solo? O està buscant a algú que està empresonat? En tot cas, és tot el que té, així que aquí estan.

Des del seu amagatall a la part alta d'un petit pujol amb forma d'altiplà, Norra repta una mica cap endavant, apartant les mates esmolades d’herbaset com si fossin cortines. Mira pels macrobinoculars. Utilitzant el dial lateral, cerca primer signatures de calor i després passa als indicadors elèctrics i electrònics. Detecta una sèrie de punts de perill repartits pel complex, que brillen en vermell en el visor.

—Ja els veig —li diu a Jas, que està amagada en el mantell d'herbes altes, malgrat estar a tan sols uns metres d'ella.

Els binoculars indiquen que el recinte està envoltat per un reixat invisible: una barrera de làsers ocults, impossibles de veure però que t'esbocinarien si els travessessis. Els voltants del recinte estan sembrats de mines, tant per dins com per fora del reixat invisible. Finalment, hi ha diversos droides-torreta repartits pel complex. Estan camuflats prop de vaporitzadors, i semblen part dels mecanismes. Suposen un gran perill.

—Tot el lloc està llest per a la guerra —diu Jas a través de l'herba—. Aram es protegeix. Entenc que estigui paranoic, tenint en compte els canvis que s'estan produint per tota la galàxia, però això és un altre nivell completament diferent. Té por. I no ha sortit des de fa dies.

Darrere d'ells Norra sent a Temmin, que està treballant en alguna cosa. Una dringadissa metàl·lica seguida del brunzit d'una microclau en girar. Norra és a punt de preguntar què està passant aquí enrere, quan l'herba s'agita i apareix Sinjir, gatejant.

—Ai! —exclama, flexionant la mà i portant-se a la boca l'artell del polze—. Aquesta herba m'està tallant a tires.

—El que fa és beure's la teva sang —li explica Jas, acostant-se a ell—. L’herbaset s'alimenta de les criatures que passen a través d'ella. Petits glops de petits talls.

Sinjir arrufa les celles.

—Meravellós. He vingut a donar el meu informe horari. El meu informe horari és: m'avorreixo. Em moro d'avorriment.

—El teu informe horari sempre és el mateix —bromeja Norra.

—Perquè és així cada hora.

—Jo tinc el mateix informe —intervé Temmin, gatejant fins a ells—. De debò, això és terrible. Tinc ganes de calar-li foc a aquesta herba. I a aquests arbustos espinosos. I a les mosques —com per il·lustrar-ho, es colpeja amb una mà el revers de l'altra—. Ho veieu? Ai. Hauria d'haver-me quedat a Chandrilà.

—No podem tornar a Kai Pompos? —pregunta Sinjir—. Arribaríem en fosquejar. Hi ha un petit antre al final del poble. Tenen un destil·lador amb el qual fermenten una arrel, arrel de korva. Tornem allà, ens prenem una copa o dues sota les llunes d’Irudiru, ens replantegem la nostra estratègia...

—Això és una missió de recerca, de recollida de dades —replica Norra, amb actitud de mare dient-li al seu nen que s'estigui quiet—. Ens quedarem aquí fins que tinguem tots els fets.

—El fet —diu Temmin— és que aquest home no sortirà. Està enterrat com un cuc de sang —havien sentit rumors que Aram era caçador, i pensaven que potser això els hi donaria una oportunitat d'acostar-se-li. Però fins ara, res. No ha sortit a buscar provisions ni a respirar aire pur. No li han vist el pèl. Només droides—. Anem a fer una cosa. Activem al Senyor Ossos... —el droide està amagat darrere d'ells, amb el seu cos esquelètic plegat, el cap ajupit i els braços al voltant dels genolls— i deixem que baixi aquí, que trobi al tipus i l’arrossegui fins aquí a dalt. I llavors l’interroguem. Molt fàcil.

—Sí, tan fàcil com caçar ocells amb un martell —murmura Sinjir.

—Silenci, tothom —ordena Jas—. Temmin, m'has construït el que t'he demanat o no?

—Sí, sí —busca en la butxaca i treu un parell de dispositius que li caben en el palmell de la mà. Un és un cartutx de llançaprojectils modificat. En l'exterior del cartutx hi ha un cap de circuits, i en la punta d'aquest cap hi ha quatre petites puntes. Com unes mandíbules d'insecte. El segon dispositiu és rodó, petit com un botó, amb una petita antena en ziga-zaga.

—És una bestiola espia —explica Temmin, impressionat de si mateix.

—En aquest planeta ja hi ha suficients bestioles sense que hàgim d'afegir-ne més —protesta Sinjir—. I abans que algú em corregeixi... sí, ja ho sé... és un micròfon espia, no una bestiola de debò i... deixem-ho. Molt bé, Jas. I ara què?

—No el podem veure, així que l’haurem d'escoltar. Vaig a carregar això en el meu rifle i ho dispararé directament a la seva casa. Llavors... —treu el segon dispositiu— escoltarem per aquest auricular personalitzat.

—Molt intel·ligent —comenta Sinjir—. Però encara no estic segur del que faig aquí.

Jas li dóna l'auricular.

—Tu vas a escoltar.

—Tremend —fa una ganyota i es col·loca l'auricular en l'orella.

La caça-recompenses es despenja el rifle llançaprojectils de l'esquena. Una vegada més, Norra fa un escombratge del complex amb els binoculars.

Un ramat d'animals ha arribat al costat del perímetre invisible. Dotzenes de bèsties de pell colrada, coll allargat i potes llargues. Algunes es paren a rosegar les mates d'arbustos ki-a-ki, mentre que uns altres s'enfronten entre ells colpejant-se amb unes protuberàncies ossoses que els surten del seu estret morro. Norra està bastant segura que es diuen moraks. Són grans, però herbívors. Però no li agradaria que li aixafessin aquestes potes tan llargues i aquests peus amb urpes.

Amb el polze, Jas obre un bípode que hi ha al final del canó del rifle llançaprojectils per donar-li estabilitat. S'acosta el visor a l'ull. Norra l'observa a través de l'herba. Jas respira profund i llavors exhala lentament fins que no li queda aire. Es queda immòbil...

És sorprenentment semblat al que Luke li va ensenyar a la Leia, no? Apagar el món, ser conscient però quedar-se buit. Com una tassa que vas a omplir. Clar que Jas ho fa per poder matar de forma més eficient.

El dit de la caça-recompenses està prop al gallet.

Però llavors...

Els moraks miren cap amunt, tots alhora. Un gest d'alarma.

Norra allarga el braç i toca l'espatlla de la Jas.

—Espera.

—Què? —pregunta Jas.

—Passa alguna cosa.

Sinjir es treu l'auricular de l'orella, arrufant les celles.

—Aquesta cosa està espatllada. Fa un soroll... una xiuletada molt aguda. Insuportable.

Allà a baix els moraks comencen a moure's tots alhora. Moviment de ramat. Comencen caminant i després galopen, avançant amb les seves cames llargues i ossudes amb una agilitat que a Norra li sembla sorprenent.

Els animals es dirigeixen cap al pujol on està l'equip.

Cada vegada s'acosten més.

El terra comença a vibrar.

Segurament el pujol és massa empinat, no podran...

Els animals arriben als peus del pujol i comencen a pujar per un vessant. Les seves potes amb urpes avancen a tota velocitat. Norra acaba de comprendre per a què serveixen aquestes urpes. El ramat deixa enrere una espiral de pols.

«Vénen cap a nosaltres».

—Hem de moure'ns —diu Norra—. Moveu-vos!

Tot l'equip es posa dempeus i dóna mitja volta, corrent a través de l'herba. Els moraks ja han pujat el vessant del pujol, belant i deixant anar mucositats pels musells. El terra tremola sota l'estampida del ramat.

Norra nota que l'herba li va fent talls en els braços, però no hi ha temps per preocupar-se per això. Tots surten a tot córrer. Tots excepte Ossos, que s'ha quedat amagat, confiant que resistirà els cops dels moraks. Norra ni tan sols sap on han d'anar. Córrer en línia recta? Girar a un costat? Els moraks se'ls acosten per darrere.

Un passa corrent al costat de la Norra en un galop pesat i la copeja amb el seu llarg coll. És dues vegades més alt que ella. Norra aconsegueix esquivar el cop i el deixa passar. Però per darrere arriben més. Per davant d'ells, encara que encara no es veu, està l'altre vessant del pujol. Què han de fer? Córrer fins allà, intentant no caure? Ajupir-se i resar perquè l'estampida de moraks baixi per l'altre costat? La caça-recompenses corre al seu costat. Un morak se li acosta per darrere i Jas li clava un cop amb el canó del llançaprojectils. La bèstia es desvia cap a la Norra i la frega. Norra ensopega... perd l'equilibri...

Aquí està Temmin, al costat d'ella. L'aferra pel cinturó per evitar que caigui. Prou com perquè Norra recuperi l'equilibri. Norra és a punt de donar-li les gràcies al seu fill... però no té l'oportunitat.

Se sent un so. Un brunzit ensordidor. De sobte, els moraks comencen a grunyir i a detenir-se bruscament. El ramat es parteix en dos, com travessat per una falca invisible.

«Gràcies als estels pel que estigui causant aquest so», pensa Norra.

Però llavors alguna cosa cau en l'herba davant d'ells. L'objecte roda com una pedra llançada des de lluny. Llança tres bips en successió i després, un so implosiu. Foomp. L'aire s'il·lumina al seu voltant, com un batec de llum brillant. El so copeja a Norra com un tro.

De sobte, Norra es queda sense poder veure ni sentir res. Li xiulen les oïdes i la seva visió està inundada per un mar de blanc encegador. Tempteja amb la mà per desenfundar el blàster. El desenfunda, però alguna cosa l'hi arrenca de les mans.

Apareix una forma davant d'ella quan comença a esvair-se la llum blanca. Una forma de persona. Norra pensa: «Aram ens ha trobat. Pensàvem que l'estàvem vigilant a ell, però ell estava vigilant-nos a nosaltres».

Norra comença a posar-se dreta.

—No et moguis —diu una veu. Serena però urgent.

Mentre els seus ulls encara s'estan ajustant, Norra pregunta:

—Qui camina aquí? Qui ets?

La figura fa un pas endavant. Norra veu que porta un blàster a cada mà. Un li està apuntant a ella.

—Sóc Han Solo, capità del Falcó Mil·lenari. Qui diables sou vosaltres?

 Següent

Deute de vida (XV)

Anterior

CAPÍTOL 15

Un a un, els membres del grup van arribant al Jardí Celeste, per sobre del Districte de la Polis de Ciutat Hanna. Aquí és on els ciutadans es reuneixen sovint per debatre públicament sobre política. Sembla ser que és una de les activitats preferides de la gent de Chandrilà. A Norra tot això li sembla molt avorrit. Preferiria anar-se’n a casa i fer-se el menjar, o sortir sense una activitat concreta. El que sigui, menys parlar de política. Sí, reconeix que aquests debats tenen el seu valor, participar en la democràcia i tot això. Però preferiria estar a cent parsecs de tot això.

Afortunadament, avui no es fa un d'aquests debats. El Jardí Celeste ha estat segellat. Ara mateix, solament estan ells.

—Està passant alguna cosa —diu Jas, recolzant-se en un portatestos, de braços plegats, mastegant un pal pizo. És una branca seca i curada d'un arbre anomenat suau-escorça; els chandrilans la masteguen per extreure-li el suc i mantenir-se desperts. Als pilots els hi agrada especialment, i ho masteguen sempre que poden—. Tot això que està ocorrent és una mica estrany. Desapareixen dos herois de la Rebel·lió. Llavors el droide sonda crida a un destructor estel·lar. I Tashu està involucrat d'alguna manera en tot això. Em dóna molt mala espina.

Sinjir es posa còmode en un banc. Descargola el tap d'un flascó de mercuri desllustrat i li dóna un glop, fent espetegar els llavis.

—Tashu és com un ocell atrapat en un turboascensor, donant voltes i aletejant com un boig. Però en tot cas va respondre a la meva pregunta sense pensar-s’ho ni un segon. Volia que jo ho sabés, la qual cosa em fa pensar que l’ex-General Solo passa necessitat de debò.

Norra assenteix amb el cap.

—O està en problemes, o ho estem nosaltres.

Espera que el seu fill surti amb algun comentari xocant... se li dóna molt bé quan totes les fitxes estan sobre la taula. Però en lloc d'això està assegut a un costat, mirant al buit, distret. Taciturn. Norra pensa: «Serà millor que parli amb ell quan acabem amb tot això». I llavors es pregunta: «Hauria d'explicar-li això de Wedge? Què pensarà?»

L'envaeix el pànic.

Mentrestant, Jom camina d'un costat a un altre, movent el coll i estirant els braços.

—Aquests caça-recompenses em van deixar fatal —diu, mentre mou les articulacions i sent com cruixen. Gruny i s'encongeix d'espatlles—. Potser sigui hora d'acceptar que Han Solo no és la nostra missió. Tenim objectius de debò. Potser hagi de recordar-vos que teníem a l'Almirall Rae Sloane en el punt de mira en Akiva... i resulta que s'ha convertit ni més ni menys que en la líder militar de l'Imperi. Anem a deixar en pau a Han Solo. Vull que ho tornem a intentar amb Sloane.

Per darrere d'ells, el Senyor Ossos està perseguint una papallona. La tanca cautelosament en una de les seves mans esmolades... i li arrenca les ales.

Norra torna a concentrar-se en el tema i intervé:

—Et recordo que si no fora per la Leia i Solo, aquest generador d'escuts s'hauria mantingut actiu i encara existiria l'Estrella de la Mort —se li regiren les entranyes en pensar com hagués pogut acabar tot. Estaven en inferioritat numèrica i tenien menys potència de foc. Llavors aquest raig de l'estació de combat va travessar la foscor de l'espai i va destruir el Llibertat i el creuer mon calamarià Nautílid. Ha de concentrar-se a mantenir la calma, però no pot evitar injectar una mica de verí en la seva veu en afegir—: No estaríem aquí parlant si no fora per ell. No estaria malament una mica de lleialtat, Barell...

Prop d'ells s'escolta una lleugera campaneta quan la plataforma del turboascensor que hi ha al centre del parc comença a elevar-se. Arriba un petit grup de gent.

Ackbar va primer, avançant amb pas ferm. El cap inclinat cap endavant denota decisió. Al seu costat va la Leia, que li parla amb intensitat i cara de preocupació. Wedge camina al costat de la Comodora Agate.

Wedge. Aixeca la mirada i es troba amb la de Norra. I, per un moment, Norra sent que totes les seves preocupacions cauen com una motxilla molt pesada desprenent-se de l'espatlla.

Aquest moment acaba amb el so brusc de l’Ackbar aclarint-se la gola. Té els llavis serrats i sembla llest per parlar.

Sinjir deixa anar una xiulada lenta i suau. Norra s'inclina cap a ell i li dóna una puntada en el barb. L’eximperial gruny i s’asseu ben dret mentre es neteja amb la mà una resta de licor del llavi. Embriagat de licor, Sinjir els murmura sonorament als altres:

—Som a punt de rebre una esbroncada del comandant de l'acadèmia, nens. Txsss.

—Això no és una esbroncada —replica Ackbar bruscament.

—L'equip va actuar sota la meva petició —intervé la Leia. I llavors afegeix amb amargor—. Sóc jo qui ha de rebre una reprimenda.

—Senyor —diu Norra—, amb els deguts respectes...

Però el mon calamari fa això que tan bé se li dóna: fer callar a algú amb tan sols una mirada. Ackbar clava en Norra els seus intensos ulls daurats.

—Han Solo, segons tinc entès, ha renunciat al seu càrrec militar. I encara que no ho hagués fet... no podem dedicar tots els recursos de la Nova República a buscar a un home que s'ha amagat voluntàriament. Ja estem fent massa esforços. Dominem pocs sistemes, tenim poca força. El seu equip, Tinent Wexley, està dedicat a un sol objectiu, i trobar a un contrabandista, per molt eficient i bona persona que sigui, no és aquest objectiu. La seva cerca d’en Han Solo acaba ara. Tornaran a perseguir criminals de guerra imperials amb la major promptitud.

—No.

Una única paraula, sortida com del no-res. Norra comença a preguntar-se qui l'haurà pronunciat, fins que s'adona...

Ha estat la seva pròpia veu.

Ackbar es queda bocabadat. Els seus orificis nasals aletegen i arrufa les celles.

Norra torna a dir-ho. Li agradaria poder atrapar les paraules abans que surtin per la seva boca i fer-les tornar a la seva gola, però tot esforç és en va.

—No. No ho farem. La Nova República té un gran deute amb la Leia i Solo. Ell ha desaparegut i crec que està en perill. L'Imperi no vol que el trobem, raó de més per buscar-lo. Amb els deguts respectes, continuarem buscant a Han Solo.

«Oh, no. Què estic fent? Calla, Norra. Calla!»

Les seves pors es veuen reflectides en els ulls d’en Wedge, que estan oberts com llunes. Wedge la mira i nega amb el cap, intentant fer que pari.

—Està desobeint una ordre? —pregunta Ackbar.

«No», pensa Norra. «No ho faria mai. Sóc pilot. Sóc soldat. Sóc... rebel».

Oh.

—Sí —respon Norra. La paraula surt com una erupció—. Estic desobeint la seva ordre. Renuncio al meu rang militar. Estem fent el correcte i tinc la intenció de seguir fent-ho, independentment de qui s'interposi en el meu camí. Vaig a trobar-lo jo sola.

Sinjir es reincorpora, somrient com un boig.

—Vaja, vaja. Això ha deixat de ser avorrit.

Jas també ho observa tot amb una rialleta en els llavis, encara que Norra no sabria dir si aquest somriure és d'aprovació, de diversió o d'una altra cosa.

D'altra banda, Jom posa cara com si acabés de menjar-se un tros de carn podrida.

I Temmin? Temmin ja està al seu costat.

—Estic amb tu, mama.

Leia fa un pas endavant i agafa les mans de la Norra.

—Tinent Wexley...

—Norra.

—Norra, si us plau, pensa-t'ho bé. No et facis això. No ho facis per mi.

—Per què no? Tu ho faries per mi, per tots nosaltres. Aquesta persona que veiem en els holovídeos... la princesa, el general... No és una creació, no és propaganda. Ets tu. Has sacrificat tant per nosaltres... Vas perdre el teu planeta; almenys deixa que et retorni al teu marit —llavors Norra s'acosta a ella i afegeix en veu baixa—. I un nen necessita als seus pares. Ara ho sé.

La Leia sembla quedar-se sense paraules. L'única cosa que pot fer és assentir suaument amb el cap.

—Llavors està fet —conclou Norra amb el cor bombant sang a tot córrer, i una mica en estat de pànic. Se sent sobresaltada, com si estigués a la vora d'un abisme. Però li escau bé. Sap que està fent el correcte—. Suposo que en aquesta reunió ja no és necessària la ciutadana Norra Wexley. Si m'excusa, almirall, tinc qüestions urgents.

Les qüestions urgents de la Norra inclouen, en ordre:

a) Esforçar-se molt per no vomitar.

b) Esforçar-se el doble per no desmaiar-se.

c) Sentir-se alhora perduda i lliure, que probablement és la raó per la qual és a punt de vomitar i desmaiar-se.

Està asseguda a l'altre costat del Jardí Celeste, lluny dels altres, on no la veuen. No es pot anar, encara no. Li tremolen massa les cames. I tampoc està segura d'on anirà.

Aquest és el problema. Durant molts anys ha avançat per uns raïls, ha avançat per unes vies que no eren seves. Va estar a punt de saltar d'aquestes vies en Akiva, però no va trigar a cridar-li el deure i una vegada més es va veure arrossegada per la causa d'uns altres. I la veritat és que era confortable. Era fàcil.

Complir ordres és senzill.

Però la galàxia no és senzilla, no? A l'Imperi solament hi havia ordres, i l'Aliança Rebel anava a canviar tot això. Anava a deixar la casa potes enlaire i fer-li un gest obscè abans de sortir. A l'Imperi no li importaven les persones individuals, només li importava el propi Imperi. I segueix sent així. Però Norra vol tornar a preocupar-se per la gent, no per les ordres, ni pels governs. Ara mateix afegeix un punt més a la llista de qüestions urgents, esforçar-se per no plorar.

No ho aconsegueix. Trenca a plorar. Sent una tremolor en les espatlles i llança un so desesperat, gairebé animal. Brentin, el seu marit, el pare de Temmin. Brentin va desaparèixer precisament perquè es va veure arrossegat per la causa d'uns altres. I ara ella ja no té cap possibilitat de recuperar-ho. Perquè Norra va triar un camí més gran, més noble... que no era el seu.

Era el d'ell. Era la causa de Brentin. Ell era el rebel. Ella només volia cuidar del fill. La galàxia ja s'arreglaria sola. O això pensava llavors.

S'inclina cap endavant, assecant-se les llàgrimes amb l'avantbraç.

Una mà es posa sobre la seva espatlla. És el seu fill. Norra l’abraça. Ell es resisteix una mica, però llavors es lliura a l'abraçada. Prop d'ells, al costat d'una arbreda de fullvols, estan Sinjir i Jas, amb Ossos bressolant-se darrere.

—Perdó pel que acabo de fer —els hi diu Norra—, ja sé que us estic abandonant a tots, a l'equip...

—Calla —respon Jas, mirant-la de reüll—. Estem amb tu.

—Què?

—T'ajudarem a trobar a Solo.

Sinjir riu pel nas.

—Aquí la Senyoreta Caça-recompenses fins i tot ha negociat una paga impressionant pel treball.

—Calla, Rath Velus.

—Deu crèdits. Deu. Ens van a pagar tant que probablement ens puguem partir un congret fumejant de kofta o comprar quatre ampolles de suc de jogan. Quintos. Serem més rics del que hàgim somiat mai. Això... si el que hem somiat sempre és viure en la misèria més absoluta. T'has estovat, Emari.

—Com ha dit Norra, tenim deutes. Jo pago els meus.

—I Jom? —pregunta Norra.

Jas arrufa les celles.

—No. El molt covard es queda amb ells. Antilles també.

—Està bé. Han de seguir el seu camí, i nosaltres el nostre. Anem a treballar —respira profundament, preguntant-se en què s'estan ficant exactament—. Han Solo no es rescatarà sol.

 Següent