6 EL VERMELL
Rae Carson
Hi havia sorra per tots costats, en els rodaments del petit
droide vermell, en els seus punts d'articulació, encara profundament dins dels
seus acobladors d'activació. La pols s'enduria en els seus fotoreceptors tant
que solament podia distingir vagament algunes formes. No que importés molt. La
calor extrema dins del sandcrawler[1],
seguit d'una ocasional baixa de temperatura a les nits, havia fet mossa en la
seva cuirassa. Això conjuminat a la incessant sorra, li permetien girar el cap
únicament uns pocs graus per intentar mirar alguna cosa.
Encara podia vocalitzar, les seves llums encara s’encenien i
també podia moure les seves extremitats. Tot i així havia estat presoner en
aquest transport per quatre anys, els jawes l’havien ofert a cadascun dels
grangers d'humitat de la regió, en tot aquest temps no havia rebut cap manteniment.
Desitjava ser venut mes que res en la galàxia. Escapar del sandcrawler. Seguir
la seva programació servint a un nou amo... algú que netegés les seves
articulacions de tant en tant i tal vegada apliqués unes gotes de lubrificant,
volia mes que res tornar a tenir un propòsit. Però el temps s'esgotava. Estava
sol i s’estava morint.
Una nit el petit droide descansava en el seu niu de ferralla
i metall amagat en el racó mes fosc i fred del celler de càrrega, quan dos jawes
es van aproximar. Un carregava un objecte cilíndric amb una maneta. Un atordidor
sens dubte. Per fi els jawes s'havien donat per vençuts. L’atordirien,
arrencarien les parts que encara tenien algun valor i rebutjarien la resta per
fondre-ho com a ferralla. Va xerrotejar tristament, ja resignat, esperant que fos
ràpid.
Per a la seva sorpresa, els jawes el van inspeccionar
balbucejant un a l'altre. Es comunicaven amb essències tant com amb paraules,
però al droide mai li havien instal·lat receptors olfactoris, encara així
aconseguia desxifrar alguna cosa. Quelcom sobre una granja. Un droide astromecànic.
I tan clar com el dia a Tatooine, va venir aquesta meravellosa i gloriosa
paraula: venda.
Els jawes van regatejar però van arribar a un acord
ràpidament. Un es va marxar. L'altre va aixecar l'objecte cilíndric i es va
acostar al droide, qui va xiular al jawa amb temor. La criatura no va emetre
resposta alguna. Simplement va inclinar l'objecte i una freda gota de
lubrificant espès va cobrir sobtadament el fotoreceptor dret del droide
ennuvolant la seva vista.
El jawa utilitzà la màniga de la seva túnica per netejar
acuradament una mica de sorra i verrim. Va aplicar generosament algunes gotes
de lubrificant en les seves articulacions, va girar-li el cap, va ajustar els
rodaments dels peus i va reparar tot allò que
s'havia estat embussant a causa de la sorra els passats dos anys. El droide
vermell va deixar escapar un petit brunzit. Res s'havia sentit tan bo. Per
descomptat, solament podia recordar quatre anys enrere al punt en què havia
estat esborrada la seva memòria, però estava segur que res en la seva
misteriosa existència havia estat tan magnífic com això.
El jawa va extreure la sorra del seu compartiment d'eines,
va netejar a consciència els fotoreceptors, i li va donar un copet en el cap
deixant-lo tot sol en el seu vell niu de ferralla. Va veure com s'apartava la
petita criatura, amb el seu visor una mica menys esgarrapat i borrós que abans,
meravellat de la seva bona fortuna. Si entenia bé, una granja propera havia
sol·licitat específicament un droide astromecànic i si els jawes s'havien
molestat a netejar-ho una mica, tenia bones oportunitats de trobar un nou amo
finalment.
El petit droide es va arraulir en el seu niu i va canviar a
manera d'estalvi d'energia. Al matí es convertiria en el més brillant i polit
ésser.
—
Solament algunes hores després, quan l’abrasador calor havia
cedit el seu lloc a la freda nit, una sacsejada el va despertar. Es va aixecar
sacsejant-se, els ressorts de ferralla i rebaves del seu niu van caure del seu
cap. Va escoltar un so que li va resultar familiar, seguit per l'enrenou i
bullícia dels jawes. El poderós magneto del sandcrawler va recol·lectar una
nova peça que estava sent dipositada en el celler de càrrega.
Girà el cap per fer un cop d'ull, esperant veure el mateix
de sempre, algun arrossinat amb dècades d'abandó. Una forma es va materialitzar
en la foscor. Era petita, mesurava amb prou feines un metre d'alt, amb una tapa
bombada. Un cos platejat i rodó resplendia en la penombra, vorejat amb unes línies
de blau brillant. Balbotejava feroçment, amenaçant de mort als jawes si no
retrocedien en aquest mateix segon.
El droide vermell estava tan feliç d'escoltar binari, el seu
primer llenguatge de programació, que li va prendre un moment registrar totes
les implicacions. Un altre astromecànic. En excel·lents condicions. Una unitat
elit R2, ni més ni menys, tan superior al seu model com ho seria un blàster a
un puny.
Ara mai seria venut. Ningú el triaria a ell per sobre del
nouvingut.
La unitat R2 seguia protestant als jawes mentre li
col·locaven un pern de restricció. Les petites criatures ignoraven les seves
amenaces, mentre xerraven emocionats l'un a l'altre. Aquest era el segon droide
funcional que havien tret de les sorres el dia d'avui... una fortuna sense
precedents. La seva sort estava canviant clarament. Aviat es convertirien en el
clan més ric de la regió.
Quan el pern de restricció de la unitat R2 va estar fix, va
produir una última i indignant xiuletada en resposta, després s’escapolí pel
celler per xerrar amb la nova adquisició del sandcrawler, un androide daurat
amb una veu virolada. Semblava que es coneixien l'un a l'altre.
Mentre el petit droide vermell es desactivava, es va
imaginar com seria tenir llums brillants, una elegant cuirassa i un cap que
pogués girar i moure's sense dificultat. Tenir a algú amb qui xerrar.
—
Una sacsejada el va despertar a meitat de la nit per segona
ocasió, aquesta vegada un braç mecànic estava escodrinyant el seu port d'accés.
Va xisclar apartant el seu cos d'allò que l'estava punxant.
El droide blau i platejat estava parat just enfront d'ell,
enxampat cometent sabotatge, encara sostenint la seva tenalla en l'aire. Va
ploriquejar una trista disculpa.
El droide vermell va xisclar d'indignació. Lamentes haver-me sabotejat? O solament
lamentes que et vaig atrapar?
Sí, va contestar
l'altre droide. I es va presentar a si mateix: Sóc R2-D2, i em trobo en una missió important.
El droide vermell se’l va quedar mirant. Òbviament, el fet d'haver
estat capturat i el tancament havien fet mossa en els circuits de la unitat R2.
Encara així va triar respondre d'igual manera. Sóc R5-D4. No tinc cap missió de la qual estigui
al corrent. Van esborrar la meva memòria quatre anys enrere.
R2-D2 va continuar com si no l’hagués escoltat. Haig de ser venut el dia de demà. Necessito
escapar del sandcrawler. El destí de la galàxia depèn d'això.
Quin droide tan estrany. És
aquesta la raó que la teva tenalla estigués furgant en el meu compartiment
d'accés?, va preguntar. Per ventura
estaves sabotejant a la competència?
Sí. Si us plau, la
rebel·lió necessita de la teva ajuda.
La paraula Rebel·lió va desencadenar alguna cosa... un
record fantasma en la seva memòria. Alguna cosa impresa en els seus circuits,
alguna cosa que cap esborrat va poder aconseguir esborrar. O tal vegada
simplement la sinceritat de l’R2-D2 el va commoure. Fos el que fos, gairebé li
va creure.
Tot i així era un fet ben conegut que la programació
superior de les unitats R2 les feia capaces de mentir en certes circumstàncies.
No podia creure ni una sola paraula que el droide blau li digués.
Si us plau, va dir
R2-D2 de nou.
El droide vermell no era capaç de mentir, així que solament
podia dir-li a R2-D2 la veritat: Si no
escapo del sandcrawler i trobo un nou amo, aviat deixaré de funcionar.
R2-D2 no va poder evitar sentir una mica de pena per ell,
però després va dir: Jo ja tinc un amo i
si no el trobo la galàxia estarà condemnada.
De nou, una estranya estirada als seus bancs de memòria.
Alguna cosa que encara no podia processar. Una veritat oculta just darrere dels
seus sensors.
Un parell de jawes va deixar el que estava fent per mirar a
tots dos droides amb curiositat. R2-D2 havia perdut tota oportunitat de sigil.
Prometo no danyar-te
de nou, va reposar R2-D2, i dit tot això va rodar al racó més fosc del
celler.
El petit droide vermell no va voler posar a prova la seva
sort. Es va mantenir en alerta màxima i va romandre encès la resta de la nit.
—
El matí va arribar, pols i feixos de llum es colaven a
través de panells i portes que ja no encaixaven bé entre si. El sandcrawler va
trontollar fins arribar a una parada, i les portes de la badia de càrrega es
van obrir revelant un encegador i calorós món. El petit droide vermell va
ajustar els seus fotoreceptors a l'instant per reposar-se.
Els jawes van reunir el lot de droides més presentables i
els van fer baixar per la rampa fins a la sorra compacta. R5-D4 era el segon en
la línia, i just darrere venia la preciosa unitat R2. El petit droide vermell
tenia una sola i tènue esperança: Tal vegada aquesta granja en particular era
massa pobra per poder permetre's pagar per l'altre droide. Tal vegada, i només
tal vegada, haurien de conformar-se amb ell.
Al final de la rampa, un home de mitjana edat, esperava amb
les mans en la cintura, parpellejant constantment a causa de la sorra i el sol.
La seva roba del desert i el seu cinturó utilitari estaven en mal estat, però
nets i ben apedaçats. La seva barba era grisa i escassa, però endreçada i ben
tallada. Algú que cuidés de si mateix amb tal obstinació, segurament resultaria
un bon amo. El droide vermell estava bastant segur.
A esquena del granger jeia una modesta granja. No era la
gran cosa... una barraca de tova, amb alguns forats cavats en el pis al seu voltant,
i les altes i espigolades torres dels vaporitzadors d'humitat. I comparada amb
la cubeta oxidada que havia estat la seva llar els passats quatre anys,
semblava el paradís.
Al seu costat, R2-D2 s'esforçava per atreure l'atenció
d'aquell granger. Però R5-D4 s'alçava estoic, a pesar que els seus circuits
funcionaven tan ràpid que la seva temperatura interna s'elevava perillosament.
El seu model era conegut per la seva falta de fiabilitat i pel seu nerviosisme.
Però estava disposat a demostrar que s'equivocaven. Romandria en calma,
comportant-se com un droide perfecte.
El granger es va dirigir cap a ell, la seva túnica onejava
per l'aire. Un noi li seguia a prop, un noi escanyolit d'espatlles caigudes.
Amb prou feines havia deixat enrere l'etapa d'adolescència humana, de prima i
bronzejada figura, amb el cabell descolorit al ros pels sols bessons de
Tatooine.
Els ulls del vell es van fixar en els seus fotoreceptors i
aixecant una mica el mentó va dir:
—Sí, m’emportaré aquest droide vermell.
R5-D4 gairebé fregeix els seus circuits de l'emoció. Havia
escoltat bé? Realment havia estat triat R5?
Aquell home va revisar fins a l'últim droide, descartant a
R2-D2 amb un gest.
—No, aquest no.
L’havia triat a ell! R5 no podia creure la seva sort. El
droide va intentar romandre el més quiet possible, mentre el jove s'agenollava
enfront d'ell per fer un cop d'ull a les seves articulacions.
El vell va fer algunes preguntes a l’androide daurat, però
R5-D4 no podia parar-li esment. Després de quatre llargs anys, finalment
tindria un nou amo. El jove i el granger no es penedirien d'haver-lo comprat.
Seria el millor droide que ells mai haguessin...
Al seu costat R2-D2 va deixar escapar un trist sospir.
Trobaràs un nou amo,
li va assegurar R5-D4 en binari. Segurament
algú et comprarà.
No hi ha temps, va
respondre R2-D2.
—Luke —va cridar el granger. Assenyalant a R5-D4 i a
l'espigolat androide daurat—. Em faries el favor de portar a aquests dos al garatge?
Vull que estiguin ben nets abans del sopar.
—Però, se suposava que aniria a l'estació Tosche a recollir
uns convertidors de corrent!
—Pots perdre el temps amb els teus amics quan acabis els
teus deures —va reposar el vell—. Camina, posa't a treballar.
El jove va sospirar.
—Està bé, anem-hi —Amb un gest, va indicar a l’androide
daurat que el seguís cap a la granja—. Ei tu, el vermell. Vinga.
R2-D2 va xerrotejar tristament. La galàxia està condemnada, va dir.
R5-D4 va dubtar. Tenia un mal pressentiment.
El jove va notar que el droide vermell no els seguia.
—Camina, vinga, Vermell. En marxa!
R5 es va espavilar i precipitat es va engegar. Anava a ser
netejat. Ni més ni menys que pel seu nou amo. Havia estat esperant per aquest
moment des de feia quatre anys.
Darrere d'ell R2-D2 es regirava en el seu lloc. Ajuda'm, R5!, va pregar. Ets la meva única esperança.
R5-D4 va girar el cap cap a R2-D2 just per veure com un jawa
aixecava una petita caixa de control i propinava una descàrrega al droide blau.
El pern de restricció va funcionar de meravella, R2-D2 va guardar silenci i es
va quedar per fi quiet.
Aquell mal pressentiment anava en augment.
El noi i l’androide daurat van continuar el seu camí cap a
la granja. R5-D4 els va seguir, però arrossegant-se amb dificultat a causa del
pes de la incertesa. Els seus circuits estaven de gom a gom, els seus
processadors interns batien i xiulaven, com intentant dir-li alguna cosa.
La veritat el va atrapar com un enorme imant: Començava a
creure.
Estava convençut que R2-D2 es trobava en una important
missió. Ara no en tenia el menor dubte que aquell droide era a punt de salvar
la galàxia. Alguna cosa en el seu interior —algun record imprès en la seva
memòria, alguna cosa tan vella i tossuda com les estrelles mateixes—, li
instava a brindar-li la seva ajuda. Perquè servir a la causa de la Rebel·lió
també era la seva missió.
Sabia bé el que havia de fer. Per primera ocasió en els
quatre anys que abastava la seva memòria, seria partícip d'un engany.
Com una simple unitat R5, no hauria d'haver estat capaç,
però en la fracció de segon que li va prendre formular un pla, va caure en
compte que no tenia barreres, ni límits. Havia estat alterat.
No hi havia temps ja per reparar en això ara. Hauria de fer
un buidatge d'energia d'emergència, una tasca que requeria gran delicadesa i
concentració. Es va preparar a consciència, apagant tots i cadascun dels
circuits innecessaris, va afluixar la frontissa de la seva tapa superior. Tot
aquell preciós lubrificant que el jawa li havia aplicat la nit anterior
circulava per les seves articulacions, relaxant els seus cables i refredant els
seus circuits. Va ser redirigit, format en pasterada just darrere dels seus
fotoreceptors. Hauria de fer ús de tota la seva habilitat perquè resultés
convincent.
Una vegada llest, el droide no va dubtar ni un instant. Va
purgar la seva bateria a zero d'un sol i devastador cop.
La tapa del seu cap va botar, fent saltar algunes espurnes.
Va llançar fum pertot arreu, el lubrificant sobreescalfat va fer que fos espès
i brut com un núvol de tempesta.
El jove va xiular sorprès.
—Oncle Owen! —va cridar.
—Sí? —va respondre el granger.
—La unitat R5 no pinta gens bé. Mira.
R5-D4 va romandre immòbil. Encara sortia fum del seu cap,
mentre una gota d'aquell preciós lubrificant relliscava per la seva cuirassa.
El granger va voltejar-se per mirar als jawes.
—Per ventura estan tractant d'estafar-nos? —va preguntar,
agitant els braços. R2-D2 es va reposar de la descàrrega que havia rebut i va
xiular clar i fort per veure si obtenia la seva atenció. En adonar-se que no
havia fet efecte va començar a balbotejar i trontollar-se fortament.
Que algú vegi a R2,
pregava el droide vermell en silenci.
I va ser l’androide alt amb una veu desesperant, qui va
acudir al rescat. Amb el seu dit daurat tustà l'espatlla del noi, per així
atreure la seva atenció.
—Disculpi amo, sembla que aquella unitat R2 està en bones
condicions. Una veritable ganga.
El noi va mirar a R2-D2 com si fos la primera vegada.
—Oncle Owen! —va cridar.
—Sí?
—I que tal aquell? —va afegir el jove assenyalant al droide
blau.
I solament va bastar una mirada.
—Podria veure aquell droide blau? —va preguntar el granger
als jawes—. Ens ho portem.
El jawa va propinar a R2-D2 un cop de colze, i es va avançar
xerrotejant en senyal de victòria.
Un altre grup va envoltar a R5-D4.
—Si, portin-lo —va dir el jove, agitant la seva mà intentant
apartar el fum del seu rostre.
A pesar que el droide s'havia danyat a si mateix bastant,
encara seguia funcionant. Es va fer el mort, va apagar els seus sistemes
exceptuant els receptors auditius, permetent als jawes carregar-ho de tornada a
la foscor d'aquell horrible sandcrawler.
En aquelles condicions i envoltat de jawes, amb prou feines
va poder notar l'alegre xiuletada de comiat d’R2-D2. Gràcies amic meu, li va dir al lluny la veu del droide blau. Pot ser que hagis salvat a tota la galàxia
el dia d'avui. Mai t'oblidaré.
—
La història d’R2-D2 es va confirmar moments després quan van
aparèixer uns stormtroopers. El petit droide vermell va seguir amb la farsa,
quedant immòbil en el seu niu de ferralla, mentre els soldats interrogaven als jawes
sobre els dos droides que acabaven de vendre.
Poc després uns làsers disparaven a tot el que es mogués,
podien escoltar-se crits per tot el sandcrawler, omplint l'ambient amb un aire
humit i calent. Els stormtroopers es van marxar deixant enrere el sandcrawler en
ruïnes i un munt de cossos per tots costats.
Una vegada que va estar segur que els imperials s'havien
marxat, R5-D4 va sortir del seu amagatall, se les hi va enginyar per utilitzar
el control de la rampa i va rodar a la calor del sol desèrtic.
Després de quatre anys amb els jawes, coneixia la seva ruta de
comerç tan bé com els seus propis circuits, així que sabia exactament quin camí
prendre. Alguna de les granges d'humitat de la vall acceptarien de bona gana a
un droide i més si era gratis. El repararien. El netejarien. I li donarien
algun ús. I tal vegada després, si tenia molta sort, podria trobar a la
Rebel·lió.
Hauria de donar-se pressa, perquè el dany que es va infligir
era crític. Però no tenia cap remordiment, i no va mirar enrere.
R5-D4 semblava amb prou feines un gra de sorra en aquell
bast desert, mentre avançava cap a l'horitzó, lliure i ple d'esperança.
