Anterior
–80–
Havia arribat
el moment que els Jedi s’acomiadessin. Les forces de Vent del Desert que
quedaven van tornar a omplir les cavernes. Resta els va cantar una cançó sobre
el valor d’en Thak Val Zsing. Es van donar les mans, es van saludar, es van
abraçar i es van dedicar paraules càlides mentre els soldats supervivents
ficaven l'equipatge en el transbordador enviat a petició personal de l'almirall
Baraka.
–Mestre
Kenobi? –va dir Sheeka Tull en un moment de tranquil·litat.
–Sí?
Ella no
podia mirar-lo als ulls.
–Vaig
fer una cosa dolenta... –va dir ella–, una cosa horrible i egoista?
–A què
et refereixes?
–Vaig voler
recuperar una cosa que creia que trobava a faltar en la meva vida. Una cosa...,
algú a qui vaig conèixer fa molt de temps.
–Vas
intentar fer-li tornar?
Ella va
assentir.
–Tot i
dir sempre que cal viure el present, ara veig que... he estat molt hipòcrita.
–Per
què?
–Perquè el
vaig despertar, Mestre Kenobi. Podria haver-se passat la vida sencera sentint-se
complet i ple, i en pau amb el seu camí.
Obi-Wan
va entrellaçar els dits.
–A mi em
semblava un home ple. Em semblava un home que va viatjar per tota la vora de la
galàxia fins a trobar una llar.
–Però és
que no ho entén? Ell sabia el que havia de dir. Va saber que jo veuria aquest
holo, que ell no tornaria. I va dir això perquè jo em quedés tranquil·la –ella
va moure el cap d'un costat a un altre–. Ho sé, ho sé, pot semblar una bogeria,
i pot ser que ara mateix estigui una mica boja –li va mirar amb desesperació–.
Digues, digues, Jedi. El vaig despertar jo?, el vaig convèncer que la seva vida
tenia un valor just a temps de perdre-la? En què em converteix això?
–En una
dona que fa molt temps va estimar a un home i després va intentar tornar a
estimar-lo.
Ella el
va mirar amb la cara negada en llàgrimes.
–Cap de
nosaltres controla per complet el cor –va dir Obi-Wan–. Fem el que podem, el
que volem, el que hem de fer..., guiats pel nostre codi ètic i les nostres
responsabilitats. A vegades un se sent sol.
–Vostè
s'ha sentit...? –va començar a dir ella, però no va poder acabar.
–Sí –va dir
ell, sense afegir res més.
Però
aquella paraula va ser suficient per a Sheeka Tull.
–Bé –va dir
Obi-Wan–. Hauràs de ser forta. Per Jangotat, que, al meu entendre, t'hauria
agraït cada dia de claredat que li haguessis donat. I per tu mateixa, perquè el
teu únic pecat ha estat estimar.
Ell es
va acostar. Li va posar les mans al ventre.
–I pel
fill que portes dins.
Ella va
pestanyejar.
–Com ho
saps?
Obi-Wan
va somriure.
–Crec que
serà fort. I tindrà nom, no un número.
–No un número.
–No.
***
Estaven
aturats en una caverna buida. Les anguiles s'havien anat. Què podia haver-les
allunyat? Els tremolors de terra? Els rumors de guerra? Ningú ho sabia. Potser
tornessin. Potser no. Però els humans havien abusat dels seus preciosos regals,
i ara els humans i els x'ting podien esperar que els Guies aclarissin les seves
idees. Allà, per espai de cent anys o més, havien ofert amb amor el do més gran
imaginable: els seus propis fills, perquè els seus nous amics prosperessin. I
aquest regal havia estat a punt de matar-les a totes.
Era
millor que s'haguessin anat.
***
Entre
les roques, als afores del campament secundari, Obi-Wan i Kit van presenciar la
cerimònia fúnebre dels CAR per un dels seus. Era el més simple que podia
imaginar-se.
Els tres
van cavar una profunda rasa i van col·locar amb cura el cos d’en Jangotat al
seu interior. Cadascun va posar un grapat de sorra i fang. Llavors, Quàtor va
parlar.
–Naixem
de l'aigua i al foc morim. Som la llavor de les estrelles.
Un cop
van acabar, els Jedi els van ajudar a construir un túmul amb pedres, més alt
que ample, com un dit acusador, assenyalant a les estrelles. Van romandre-hi uns
instants, mirant a la cova, a les roques, al cel, absorbint una mica d'aquell
lloc que tantíssim esforç els havia costat.
Llavors
tot va acabar i no va quedar res més per fer.
I van
marxar.
