CAPÍTOL III
—Senyor, encara no hem pogut identificar les naus que estan
aproximant-se, les lectures dels sensors no són molt fidedignes i el senyal és
molt dolent —li assenyalava l'oficial de comunicacions al segon al comandament
de Madine—. No obstant això, aquest Súper Destructor Estel·lar presenta algunes
marques estranyes.
Fent un gest de desgrat, el barbut Comandant Rebel Sel
Gulleen, va ordenar.
—Alertin a totes les naus de guerra que es trobin en aquesta
àrea, i contactin a l'encarregat del sector —observant la pantalla, va
continuar—. On dimonis estarà el General Madine?
Caminant lentament, l'al·ludit líder rebel va entrar a la
coberta de comandament cobert amb una bata de color blavós.
—Estic aquí mateix, comandant —tots a la sala es van girar
en escoltar la seva veu—. Suspenguin per complet les ordres d'alerta.
L'atordiment es va apoderar de tots els que li envoltaven.
—Suspendre...? —va començar a replicar l'obès comandant—.
Però senyor, tenim tota una Flota Imperial completa ingressant en el sistema!
—El que tenim és un miratge! —li va tallar Madine—. Aquesta
nau és l'Executor, el qual actualment
no és més que un núvol d'àtoms disseminats per tota la galàxia. La nostra
intrusa va introduir un vell enregistrament en el sistema de sensors.
Gulleen es va tornar cap a un bothan que portava l'uniforme
d'oficial.
—Vostè, tinent! —una vegada que va haver obtingut per
complet la seva atenció, va continuar—. Porti un esquadró al complex de sensors
i revisi cada mil·límetre de l'estructura. I ordeni que soni l'alarma d'intrusos.
Madine el va interrompre.
—No es molesti a fer sonar l'alarma, tinent —tornant-se cap als
altres, va concloure—. A hores d'ara, fa temps que ella ja ha d'haver-se anat.
***
El malmès droide continuava mantenint la seva congelada
vigilància sobre el mur de la Guarnició Imperial.
La pèl-roja dona es va esmunyir per la bretxa, i observant
cap a tots dos costats per fora de la paret exterior del dom-presó, li va
indicar a la persona que la seguia.
—Vinga governador, apressi's —la pluja continuava caient
copiosament—. Els rebels no romandran enganyats per sempre.
L'home que intentava sortir entre els tallants talls, es
debatia incessantment.
—Mphh! —es va escoltar la dolorosa exclamació producte de
l'esforç—. Estic en això.
Era evident que la contextura més prima de qui li havia
rescatat, era més adequada per escapolir-se per escletxes tan estretes.
Amb el blàster a la mà, Mara va continuar corrent, amb prou
feines sense dirigir cap enrere la mirada.
—No podrem aconseguir una nau fins ben d’hora al matí —li va
informar—. Té algun lloc en el qual puguem ocultar-nos?
Sense deixar que la dona se li avancés massa, Barkale li va
contestar.
—Clar que sí. Tan sols segueixi’m.
Va començar a guiar-la cap a un dels carrerons col·laterals
que els allunyava de les instal·lacions en les quals havia romàs presoner.
***
El tinent bothan va tornar a la plataforma en la qual havia
deixat a Madine i al seu Estat Major.
—Vostè tenia raó, general —el professional informe era
bastant concís—. I hem descobert que aquestes explosions van ser produïdes per
les nostres pròpies granades, les quals van ser programades i col·locades en
habitacions abandonades. Hem identificat alguns danys menors, però podria haver
estat molt pitjor.
—És cert —va contestar Madine—. Tinent, necessito un camió
accelerador, i un escamot dels seus homes més confiables. Que romanguin
esperant-me en l'entrada principal.
El seu adjunt, el pensatiu Gulleen, va intervenir amb un
suggeriment.
—Perdó senyor, però amb un únic escamot, és poc probable que
pugui realitzar una requisitòria a gran escala.
El taciturn general li va contestar.
—No anem a realitzar una requisitòria a gran escala, comandant
—tornant-se cap al seu primer interlocutor, va comentar—. Compleixi amb les
seves indicacions, tinent. Jo vaig a vestir-me.
***
A través del fosc carrer, una grisa casa pairal es dissimulava
perfectament enmig de les cases veïnes. La senyalització en la cantonada,
indicava que es trobaven al carrer Tinegris.
L'accés a la casa estava cobert per un arc no gaire alt, i
després de travessar un petit jardí, s'arribava a la porta principal, la qual
mantenia un llum encès sobre la llinda.
Observant acuradament per detectar possibles perseguidors,
Mara va preguntar.
—On estem?
—Aquesta és casa meva —li va contestar el governador—. Des
del moment mateix en què va caure la capital. Els rebels no saben gens sobre
ella; estava a l’espaiport tractant d'aconseguir un transport, quan vaig ser
capturat per ells.
Fent una pausa, i després d'obrir la porta, va continuar.
—Passa. Vas a trobar-te amb una veritable sorpresa.
Van travessar la porta principal, i Barkale va encendre la
llum.
Efectivament, la sorpresa va ser bastant gran. Baixant els
esglaons de la petita graderia principal, Mara es va trobar enmig del que bé
podria haver estat un completíssim museu de belles arts.
—Què...? —va exclamar sense poder contenir-se.
Col·locats sobre diferents pedestals, i alguns sobre el
mateix terra, es trobaven elaborades estàtues i objectes d'art de la més
diversa procedència. També es trobaven amuntegats alguns calaixos, dels quals
era fàcil presumir que també contenien valuoses mercaderies, preparats per ser
evacuats qui sap a on.
—T'agrada? —li va preguntar Barkale—. Aquest és el més gran
cúmul de riqueses que podries trobar en tota aquesta regió de l'espai.
Somrient satisfet enfront de la sorpresa de la seva bella
rescatadora, Barkale va donar alguns passos cap al centre de l'habitació.
Presumptuosament, li va dir.
—Tinc tres maletes repletes de vals de crèdits per dipòsits
realitzats en bancs a tot el llarg i ample de l'Imperi —la silenciosa pausa que
es va produir, va fer que ell se sentís fins i tot més confiat per continuar
amb les seves revelacions— a més d'alguns dels més valuosos objectes d'art fora
de la col·lecció privada de l'emperador.
L'expressió en el rostre de la Mara romania congelada,
mostrant una màscara que no revelava cap classe d'emocions.
Assenyalant a tres grans calaixos que estaven apilats contra
una de les parets laterals, li va mostrar, mentre obria un d'ells.
—I per descomptat, diners en efectiu... —deia mentre feia rajar
un grapat de fitxes de crèdits entre les seves mans—. Munts de diners en
efectiu.
Va aixecar la mirada, observant-la fixament.
—Per descomptat, tu obtindràs una part de tot això, una
vegada que estiguem de retorn a Coruscant —el seu somriure era una ganyota
macabra—. Una recompensa adequada per un rescat tan precís i efectiu.
Mara es va agenollar enfront d'una rara escultura col·locada
sobre un petit calaix.
Contenint una vegada més el seu desconcert, va assentir.
Efectivament, era una Tchine, una de les set escultures
bessones que per si sola, valia uns quaranta milions de crèdits. Prenent-la
entre les seves mans, li va preguntar.
—D'on procedeix tot això?
Barkale se li va acostar per l'esquena.
—És el Tresor del Sector, per descomptat —va començar a
parlar amb certa vacil·lació—. Tan aviat com va ser clar que la capital estava
condemnada, vaig amagar tant com vaig poder, de tal manera que els rebels no
poguessin apoderar-se del mateix. Estic segur que podrem donar-li un bon ús,
veritat?
Es va donar la volta, com volent escapar inconscientment.
Tal vegada havia parlat massa, i la seva interlocutora no semblava compartir el
seu entusiasme.
Mara es va incorporar i va observar mentre el governador
s'allunyava en direcció a una paret on romanien penjades algunes pistoles i
rifles làser.
—Tal vegada —la seva veu es va enfosquir—. Tan sols deixi
les seves armes on estan.
Barkale començava a sentir que una suor freda corria per les
seves temples.
—Què...? —va girar novament, tan sols per trobar que el blàster
de la Jade li estava apuntant.
—La seva història és bastant bona, governador... —li va dir
la impertorbable dona—. ... excepte per un petit detall.
Sostenint la Tchine amb la mà esquerra, va continuar.
—Aquesta és una de les escultures que vostè va informar com
robades o destruïdes en un atac rebel que es va produir fa dos anys.
La indignació va començar a fer que la seva respiració es
tornés més violenta.
—Com ho van ser la majoria d'objectes d'art que estan aquí!
—La pal·lidesa en el rostre de Barkale li va confirmar que havia donat en el
blanc—. Vostè no va ressituar el tresor del sector en previsió de cap victòria
rebel; vostè l’ha estat espoliant de manera contínua durant els últims deu
anys.
El seu bell rostre es va endurir encara més, però el to de
la seva veu, es va fer formalment glacial.
—Els càrrecs són per malversació i desfalc del tresor sota
la seva custòdia —va concloure—. Té alguna cosa a dir en la seva defensa?
Barkale va aixecar les mans com suplicant.
—Espera un minut, tan sols un minut —va balbucejar—. No sé
quina classe de rumors hagis estat escoltant...
L'ex-Mà de l'Emperador el va interrompre.
—No són rumors governador —li va clavar una mirada que
semblava voler explorar per complet la seva ànima—. He llegit els informes que
vostè va enviar, per mi mateixa...
En el silenci regnant gairebé podien escoltar-se els batecs
del desbocat cor de Barkale. Mara va continuar.
—... en el propi despatx de l'emperador.
Amb semblant revelació, Barkale va semblar empal·lidir
encara molt més.
—Què? —encertà a contestar—. Però...
Enmig de l'ambient cada vegada més tibant, Mara es va
agenollar, sense deixar d'apuntar-li, per dipositar sobre un calaix la valuosa
estatueta.
—Vostè ja va començar a cridar l'atenció de Palpatine fa
molts mesos enrere, quan vostè i els seus funcionaris, van començar a fer desaparèixer
misteriosament alguns fons —posant-se dempeus novament, va continuar—. L'emperador
em va demanar que fes alguns esbrinaments, però mai havia tingut l'oportunitat
de fer més que algunes indagacions preliminars en els registres... fins ara.
Barkale continuava sense pronunciar paraula.
—La seva sentència —va afirmar Mara—, és una sentència de
mort. La qual serà executada...
La paraula mort va semblar treure a Barkale del seu marasme.
Amb el rostre congestionat, va començar a cridar desaforadament.
—Tot això! Pots tenir tot això! Hi ha bilions aquí! Bilions!
Fent un pas cap enrere, va xocar contra una de les caixes.
La seva mà va començar a buscar a les palpentes en la seva
esquena, mentre pronunciava, una mica més calmat.
—Tot el que t'estic demanant és que em deixis...
No va arribar a acabar la frase.
Agafant un trasto amb la mà esquerra, l’hi va llançar perversament,
mentre que amb la dreta intentava agafar un dels blàsters que es trobaven
penjats en la paret.
El trasto brunzí mentre buscava impactar en direcció del cap
pèl-roig.
Mara es va ajupir just a temps per evitar el cop, al mateix
temps que li disparava al seu agressor enmig de l'esquena amb el blàster que
sostenia a la mà.
Barkale es va desplomar.
El seu càlcul havia estat bastant dolent. Mai hauria
aconseguit despenjar el blàster de la paret, girar-se, apuntar i disparar-li a
temps abans que ella pogués retornar-li el foc.
La seva desesperació li havia jugat una dolenta passada...
l'última que podria intentar.
Observant l’espatarrat cadàver, amb el forat d'entrada del
tret enmig de l'esquena, la famosa executora imperial va concloure.
—... immediatament.
***
El fet de matar mai li havia produït majors remordiments...
menys encara si es tractava d'un traïdor a l'Imperi.
Havia estat entrenada per a això.
La seva lleialtat seguia romanent incòlume.
Amb un gest de cansament, i realitzant una profunda
inspiració, es va encaminar cap als oberts baguls plens de crèdits, i va
començar a jugar amb alguns a la seva mà. Va treure el seu comlink, i va marcar
el número del general.
—Madine? —va preguntar.
La veu de l'obstinat guerrer rebel li va contestar.
—Sí?
—Carrer Tinegris 455 —li va donar l'adreça—. Ell, i totes
les coses sobre les quals hem parlat, estaran esperant per vostè.
Després d'un instant, que Mara va suposar que era produït
per la incredulitat del general, es va escoltar la seva veu, gairebé cridant.
—Està tot complet? —va preguntar—. Tal com sospitaves?
Mara es va permetre somriure mentre guardava algunes fitxes
de crèdits en la seva butxaca.
—Tot menys alguns petits deduïbles pel viatge —a
continuació, la seva veu es va transformar en un advertiment—. No tracti de
trobar-me, general; no seria saludable.
Madine li va contestar.
—No necessita d'aquestes amenaces. Tenim un tracte.
Sortint cap al carrer, va observar l'arribada del clarejar.
—Què bé és comprovar que encara ho recorda —li va replicar
Mara—. Fins ara, general. Que ho gaudeixi.
Apagant el comlink, va començar a reflexionar.
Això representa una
gran quantitat de diners per a les arques rebels. Això no obstant, ells
s'haurien apoderat de tot això de qualsevol manera. No és alguna cosa bona que
ho aconsegueixin uns dies abans, però sí com a conseqüència d'haver-se-li
impartit la Justícia Imperial a un traïdor com Barkale.
Les primeres llums de l'alba van començar a envoltar-la mentre
començava a caminar cap a l’espaiport.
