Vector Prime (i XXVI)

Anterior

CAPÍTOL 26

Panegíric

El Falcó Mil·lenari lliscava lentament davant l'esfera morta en què s'havia convertit Sernpidal. Un món perdut i fora d'òrbita.

La Leia estava dreta, al pont, al costat d’en Han. No deia res i deixava al seu marit aquell moment de solitud i reflexió.

I ell ho necessitava. Havia passat els últims dies ocupat per no enfrontar-se a aquell moment inevitable, intentant esquivar-lo amb l'esperança que el temps calmés el seu dolor.

Però no ho havia fet. Ni tan sols una mica. I quan mirava cap allà, cap a l'últim lloc en què havia vist a Chewbacca amb vida, en Han no trobava consol o cap alleujament. Ara pensava en el seu amic. No pensava en cap esdeveniment en especial, sinó que recordava els incomptables moments que havia passat amb Chewie, moltes de les expressions del rostre del wookiee, o algun rugit peculiar determinat. Els fets concrets no tenien importància. El que importava era el to de la veu d’en Chewie i les mirades que li havia dirigit al Han, que, encara que solien ser combatives, sempre estaven plenes de sincer amor i respecte.

En Han va mirar el seient buit del copilot i va veure allà al seu amic, en la seva ment. Amb claredat i com si hi fos. Es va concentrar encara més i va visualitzar una imatge mental d’en Chewbacca tan cristal·lina que gairebé va albergar la sobtada creença que podia portar al wookiee d'entre els morts, que podia recuperar-lo pel sol fet de no poder acceptar la seva pèrdua.

Però no era així. Chewie s'havia anat, i en Chewie no tornaria.

I les imatges se succeïen. Chewie tornant del canó, Chewie perseguint a l’Ànakin per la rampa de descens a Coruscant després d'una altra explosió del propulsor, i Chewie, no feia molts anys, alçant alhora als tres fills d’en Han quan ja no eren tan petits, només per demostrar que podia fer-ho. En Han va veure la seva gorra preferida sota el monitor del copilot. Una gorra que la Leia li havia regalat després del naixement dels bessons i en la qual es podia llegir: "Enhorabona, ha sigut... Les dues coses!". Quantes vegades havia agafat Chewie aquella vella i esfilagarsada gorra i se l'havia col·locat al pelut cap, ajustant-se la corretja.

En Han la va agafar i li va donar la volta. Encara quedaven restes del pèl del seu amic wookiee enganxats al folre.

Tots aquests records creuaven per la seva ment i sempre conduïen a la mateixa certesa. No hi hauria res més que recordar, el llibre s'havia tancat. Aquells pèls eren els últims que Chewie deixaria a la gorra.

Amb el típic instint protector d'un pare i un marit, els pensaments d’en Han es van dirigir als seus fills. En els últims dies els havia sorprès diverses vegades empassant-se les llàgrimes mentre contemplaven l'espai, i no havia de preguntar en què pensaven. Per la Jaina i en Jacen era pitjor i, encara que al principi li va sorprendre, va acabar entenent el perquè. L’Ànakin tenia quinze anys, una edat molt personal i egoista i, malgrat el càrrec de consciència que li suposava sentir-se culpable per la mort d’en Chewie, el noi estava massa absorbit per apreciar completament la pèrdua. Però els bessons ja havien passat per aquella visió egocèntrica de l'univers i tenien un sentit de l'empatia més desenvolupada. Així que en Han havia parlat amb cadascun d'ells per separat i els hi havia dit els tòpics habituals que se sentien quan un era jove i perdia un ésser estimat.

Què buides li semblaven aquelles paraules que ara venien d'ell.

En els moments posteriors a la trobada amb els seus tres fills, en Han havia desitjat tornar a ser un nen. Hi havia desitjat tenir un pare o algú que li digués tots aquells tòpics. Volia que els hi digués algú més savi que ell.

I, d'alguna manera, aquest algú hi era, en la persona de la dona que es trobava al seu costat, la seva meravellosa dona. La Leia havia volgut a Chewie tant com ell i, encara que no havia passat tant de temps al seu costat i no tenia tants records d'ell com Han, el seu dolor no era menor. Així i tot, hi havia enterrat la pena en el seu interior i havia reprimit els seus propis sentiments per poder ajudar al Han a suportar allò.

I ell ho sabia.

- Quant vols acostar-te? -Li va preguntar la Leia al cap d'una bona estona. En Han mirà la imatge de la pantalla i es va adonar de com de prop que estava Sernpidal. No havien anat per recuperar el cos d’en Chewie, és clar, aquesta tasca estava més enllà de les seves possibilitats, més enllà de les de qualsevol.

En Han havia acudit al lloc perquè ho necessitava, i la Leia havia accedit de bona gana.

- Què anem a dir-li a la seva família? -Va preguntar en Han.

- La veritat -va dir la Leia -. Que va morir com un heroi.

- Mai vaig pensar que... -va començar a dir en Han, però la veu se li va trencar.

La Leia el va mirar comprensiva i li va deixar que recuperés l'enteresa.

-Jo vaig construir una bombolla per a nosaltres -va intentar explicar en Han -. Per a tots. Per a tu, per a mi, per als nens, Luke, Mara, fins i tot al Lando. Fins i tot per aquests estúpids androides. I estàvem tots en ella, saps? A dins, segurs, com una família feliç.

- Invulnerables? -Va preguntar la sempre sensible la Leia.

En Han va assentir.

- Res podia ferir-nos, ferir-nos de veritat -va prosseguir en Han, però la veu li va fallar i va negar amb el cap parpellejant per no plorar.

I quan això no va funcionar, es va netejar les llàgrimes mirant cap a Seranpidal. Sabia que la Leia ho entenia, que no havia de dir res més. I tot i que allò no tenia sentit, ella estava d'acord. Això hauria d'haver passat abans, feia molt, molt de temps. Si no a Chewie, a algun altre, i al Han el primer. Havien estat vivint a la vora del perill molt de temps, lliurant batalles durant dècades contra caçadors de recompenses o assassins. Fins i tot quan la Leia i ell es van conèixer, a l'Estrella de la Mort, havien tingut tots moltes possibilitats de morir.

Però, d'alguna manera, aquell flirteig amb la mort havia portat al Han a creure que eren invulnerables. Podien esquivar les pistoles làser, aterrar sobre un asteroide, escapar d'un abocador d'escombraries o...

Però ja no. No de moment. La bombolla de seguretat havia desaparegut de sobte, aixafada per una lluna.

-Fins i tot la Mara -va dir en Han, la Leia es va tornar per mirar-lo, encara que ell va seguir amb la vista fixa al capdavant -. La seva malaltia no la mataria -va prosseguir -. Jo sabia que no ho faria. Encara que els altres afectats morissin, ella sobreviuria, perquè els altres no estaven en la meva bombolla i ella si. La Mara sí que ho estava, així que venceria.

-I així ho farà -va insistir la Leia.

Però en Han ja no estava tan segur, ni molt menys. Tot d'una va tenir la terrible sensació que la Mara estava a punt de morir, i es va adonar que els altres membres de la seva bombolla, sobretot els seus fills, tampoc estaven segurs. Demostrant la seva vàlua contra els alienígenes, la Jaina, en Jacen i l’Ànakin havien demostrat, de forma indiscutible, ser molt dignes del títol de Cavallers Jedi. Ja no estaven sota el seu control i en Han sabia que ja no estaven segurs, amb ell o sense ell.

La bombolla havia desaparegut.

L'amenaça alienígena semblava haver estat eradicada.

Però per al Han Solo, la galàxia va començar a semblar un lloc molt més perillós.

FI

Vector Prime (XXV)

Anterior

CAPÍTOL 25

Connexió i coincidència

-Vols fer el favor de vocalitzar? -Va dir C3PO a l’R2-D2 després que en Luke es dirigís al dormitori que en Lando els hi havia assignat a la Mara i a ell, el Jedi va girar la cantonada i es va trobar amb els androides just quan C3PO li donava un cop de cap a l’R2-D2.

L’R2-D2 va respondre amb el que hauria d'haver estat un llarg i continuat "ooooo", però només es va escoltar un "oo... oo... oo... ii".

-És un tossut, amo Luke -va insistir C3PO. Després es va disposar a donar-li un altre capó a l’R2-D2, però en Luke, que amb prou feines podia evitar somriure, es va acostar i va agafar l'androide del braç.

- No crec que l’R2 s'hagi recuperat del nostre vol pel fred i el gel -va explicar en Luke.

- Biioo... oo -va dir l’R2-D2 per mostrar el seu acord.

- Crec que té singlot -va afegir en Luke fent-li l'ullet. Després es va allunyar en direcció a la seva habitació. La lluita contra les delmades forces dels yuuzhan vong anava molt bé. Gran part de l'enemic havia caigut amb el planeta, ja que molts d'ells havien volat cap a la base en un absurd intent de protegir-la i no havien escapat de l'explosió. I, el que era més important, el nexe d'unió que suposava el coordinador Bèl·lic havia desaparegut. Ara, la força enemiga restant no era més que una pila d’esquadrons solitaris, i en Kyp Durron, entre molts altres, incloent-hi un considerable destacament de la Nova República, els hi anaven al darrere.

Per fi podia descansar tranquil i amb la certesa que la rematada final de la Pretòria Vong estava en bones mans, va pensar en Luke entrant a l'habitació. La Mara no hi era i va haver d'esforçar-se per no anar a buscar-la. No s'havia recuperat de les experiències de les últimes setmanes, sobretot de la recaiguda que havia patit en l'última batalla. En Luke sabia que la seva malaltia li estava guanyant terreny, i la Mara havia deixat clar que aquella guerra era privada. Això feia mal profundament al Luke. Se sentia impotent havent de quedar-se aquí, mirant com la dona a qui estimava tant lluitava contra aquella monstruositat interna.

En Luke va dirigir els seus pensaments a l'exterior. No podia ajudar-la en la seva lluita interior, però i l'altra lluita? En Luke va agafar un dels flascons que contenia l'escarabat de transformació molecular que havien portat de Belkadan. La Mara havia sentit al seu interior una atracció definitiva per l'insecte, com si la seva malaltia l'identifiqués. Potser fos una sensació mal interpretada, va pensar en Luke. O potser la Mara havia reaccionant davant el fet que se sentia pitjor en l'ambient contaminat de Belkadan. Però potser les sospites estiguessin ben fundades. Era una connexió o una coincidència que la Mara i la resta dels pacients haguessin contret aquella malaltia en aquell moment, tan a prop d'una invasió procedent d'una altra galàxia? És que es tractava d'una malaltia estranya que els yuuzhan vong havien portat a la galàxia voluntària o involuntàriament?

En Luke no ho sabia, però almenys anava a intentar esbrinar-ho. Si hi havia alguna manera, qualsevol, de poder ajudar a la seva estimada esposa, havia d’intentar-ho.

Va baixar el cap i va tancar els ulls, reafirmant-se en la seva resolució. Tenia molts temes importants que atendre, i la resurrecció del Consell Jedi no era precisament una cosa poc rellevant. Ara hauria d'actuar a molts nivells: com a home d'estat, com a diplomàtic, com guerrer, com a científic i com a marit. La Mara li havia parlat seriosament d'anar una temporada a Dagobah, per exemple, o algun altre lloc aïllat on la Força fora intensa i en què pogués arribar a un nivell més profund de meditació i una major comprensió del que li estava passant. En Luke, és clar, s'havia ofert a anar amb ella, però la dona, amable, però fermament, li havia dit que no.

Aquesta part, almenys, era la seva lluita.

En Luke va llançar un gran sospir de resignació.

En una habitació al final del passadís, la Leia Solo feia la maleta. Ella també sabia que tenia molta feina pendent. Havia vist aquells alienígenes de prop, als yuuzhan vong, i comprenia que no podia ignorar aquesta amenaça, encara que ja no fos a gran escala. Podien sorgir altres forces invasores, altres Coordinadors Bèl·lics amb més recursos a la seva disposició. I potser la propera vegada no tinguessin la sort de trobar l'enemic tan vulnerable sota la gèlida superfície d'un planeta gelat.

La Leia sabia com de prop que havien estat del desastre total, i amb quina facilitat la Pretòria Vong podia haver-se apoderat de la galàxia, sector rere sector, si no haguessin trobat la manera de destruir el planeta. I la Nova República no hauria arribat mai a coordinar l'armament suficient, i els obstinats i sovint ignorants consellers de la Nova República no haurien arribat mai a comprendre-ho, fins que fos massa tard, que havien de prestar atenció en aquella amenaça.

Aquesta seria la seva tasca a partir d'ara, el seu inapel·lable deure, encara que personalment preferia mantenir-se al marge. Tenia tres fills que la necessitaven, encara que havien demostrat ser molt capaços i fins i tot heroics. Tenia una cunyada lluitant per la seva vida i un germà que podia necessitar el seu suport.

I tenia un marit desolat. Un home devastat per la pèrdua del seu amic més estimat.

Però tot això no tindria importància si els yuuzhan vong tornaven en major nombre i la Nova República no estava preparada per rebre'ls.

- Ambaixadora Leia -va xiuxiuejar la dona, que acceptava l'inevitable títol de mala gana. Un títol que li havia imposat el Consell, declarant-la ambaixadora de Dubrillion i dels sectors adjacents, inclòs el sistema Helska de la Vora Exterior.

Esperava de cor que en Borsk Fey'lya i els seus companys l’escoltessin.

A l'altra punta de la galàxia, un altre representant havia començat la seva pròxima tasca.

Nom Anor es va assabentar del desastre sofert per la Pretòria Vong. Va escoltar les històries procedents de la Vora Exterior, i això, combinat amb la incapacitat per contactar amb Yomin Carr o Da'Gara, li va confirmar que la força d'invasió havia estat delmada i eliminada.

Ara hi havia guerrers yuuzhan vong vagant per la galàxia, i ell no tenia forma de controlar-los. Ell havia fet el que en Da'Gara i el yammosk li van demanar. Hi havia mantingut la majoria de les naus de guerra enemigues paralitzades en el Nucli Galàctic i sense prestar prou feines atenció als esdeveniments de la Vora Exterior. I, tot i així, el Coordinador Bèl·lic i la Pretòria Vong havien fallat.

Al principi, en Nom Anor va témer que el seu poble hagués subestimat als seus enemics, però després, quan van arribar informes més complets sobre el desastre, es va adonar que havia estat el maleït destí l'únic culpable del fracàs d'aquell dia.

Però en Nom Anor sabia que allò no era tot. En absolut. La Pretòria Vong era una mínima part del que el seu poble podia portar.

I l’Executor yuuzhan vong va tornar a la feina. Estava en un planeta petit, un lloc relativament poc conegut, però en vigílies d'una guerra civil i que sentia un odi creixent per la Nova República.

I ell avivaria aquest odi.

Següent

Vector Prime (XXIV)

Anterior

CAPÍTOL 24

Un as a la màniga

Quan el Bon Miner va sortir de la zona i la Jaina li va confirmar que el Sabre de Jade i el Falcó Mil·lenari havien aconseguit escapar, en Jacen va respirar tranquil. Es va treure la màscara intentant no escopir a la cara a la seva propera companya i va estrènyer en el punt d'obertura per llevar-se l’emmascarador ooglith. Malgrat el greu de la situació, del dolor i de les nombroses baixes, no va poder evitar sentir-se una mica cohibit quan aquella segona pell es va retirar del seu cos, va baixar pel seu ventre, va lliscar per la seva faldilla ampla i va arribar finalment a les seves cames i peus descalços.

Es va sentir una mica nu i, quan la Danni es va treure el seu respirador i el seu encobridor, es va adonar que ella es trobava en un estat similar, ja que no portava més que una petita camisola.

Per sobre d'aquella tensió, en Jacen va percebre una lleugera tremolor a les espatlles de la seva companya.

- Ja estem fora -va dir en veu baixa. Després la va mirar, la va mirar de veritat i gairebé se li va tallar la respiració de veure com de bonica que era. Estava feta un desastre. Tenia ferides per tota la cara i els cabells arrissats i rossos estava enredat i brut. Però en Jacen no va veure res de tot allò mirant fixament els seus ulls verds i veure allà dolor i vulnerabilitat, amb la seva gran força interior, contemplant la seva ment i el seu esperit i recordant que havia estat ella, i no Miko Reglia, que havia enviat el missatge telepàtic, tot i no ser una Jedi.

Però en Jacen es va adonar que podria ser-ho, i molt bona, per cert. També va percebre la pressió dels seus cossos seminus en el confinat espai de la petita nau punxó.

- Ja estàs fora de perill -va dir ell. La seva veu era tot just un murmuri.

En Jacen va treure la mà d'on la tenia encaixada, la va alçar, intentant no fregar res pel camí, i va acariciar la Danni suaument a la galta.

- Miko -va dir la dona a poc a poc.

En Jacen va assentir per indicar-li que entenia allò d’en Miko i el sofriment que ella semblava haver experimentat en aquell gèlid planeta. Es va atrevir a envoltar el cap de la dona amb la mà, va introduir els seus dits en la seva espessa mata de cabells i la va atreure cap a si.

Ella no va oposar resistència. Va enfonsar la cara a la fornida espatlla d’en Jacen i va deixar que fluïssin les llàgrimes.

Quant les tres naus van sortir de l’hiperespai, i encara lluny de Dubrillion, en Luke va obrir els canals de comunicació. La Jaina també va obrir el canal per al Jacen i la Danni, a la nau punxó, i en Han el va obrir per a la resta de la seva tripulació, fins que va veure que l’Ànakin i Lando entraven al pont.

I així va començar l'anàlisi del que acabava de passar. Les expressions van reflectir una profunda sorpresa davant la desbandada que aquest encara desconegut enemic havia provocat en aquella formidable flota de la Nova República.

Encara desconegut?

El silenci es va apoderar dels vuit quan una veu desconeguda va intervenir a la conversa. La Danni Quee va començar a descriure'ls-hi amb tot detall l'enemic al que s'enfrontaven, la Pretòria Vong, des del moment en què havia penetrat per la frontera galàctica fins al viatge que ella havia realitzat des de Belkadan i el que havia experimentat sota el seu control.

En Luke va ser l'únic que va interrompre l'absorbent relat, i va ser tot just per explicar-li a la Danni la destinació que havia patit Belkadan.

La dona va empassar saliva i va continuar. Parlava amb una determinació que tots van poder percebre en la seva veu i que en Jacen podia veure clarament en els seus ulls.

Ell es va unir a la conversa quan ella va acabar el seu relat. Va explicar la seva fugida, el rescat per part d’en Jacen i la mort d’en Miko Reglia. Quan tots dos van acabar, el silenci va governar els minuts següents. L'única cosa que es podia escoltar des del Falcó i el Bon Miner eren els murmuris d’en Luke i la Mara, parlant en veu baixa.

- Us importa explicar el secret? -Va preguntar la Leia.

- Estàvem parlant de la criatura que ens ha descrit la Danni -va respondre en Luke -. El yammosk - llavors, la seva veu va baixar de volum i pujar d'intenció -. El coordinador Bèl·lic.

-Sí, així l’ha anomenat -va dir en Han sense donar-li importància al greu to d’en Luke.

-Per això lluitaven tan bé -va exclamar l’Ànakin.

- Creus que el yammosk funciona com a nexe d'unió entre els nostres enemics? -Va preguntar la Leia.

- Jo sé que lluitaven massa sincronitzats -va respondre en Luke -. Massa coordinats i sense una comunicació que nosaltres poguéssim sentir o fins i tot percebre.

- Els yuuzhan vong sempre estaven parlant de la seva empatia amb el Coordinador Bèl·lic - va intervenir la Danni.

-Tu vas sentir el seu poder quan vam entrar en la seva atmosfera -va afegir en Luke. La Mara va assentir al seu costat.

- Totalment -va respondre la Leia.

-Jo no -va dir en Han -. L'únic que sé és que els meus instruments s'havien tornat bojos.

-Jo també ho vaig sentir -va intervenir la Jaina -, i bastant lluny del planeta, però prop de la superfície era increïble, colpidor.

- Així que aquesta criatura és el que proporcionava tanta força a l'enemic -va continuar la Leia -. Aquest ser els va convertir en una unitat de combat.

- Com la Jaina, en Jacen i jo al cinturó -va dir l’Ànakin.

- Llavors hem de destruir-lo -va deduir en Luke.

- No podreu apropar-vos sense un exèrcit -va dir la Danni sense dubtar-ho -. Fins i tot si aconseguiu penetrar sota l'escorça de gel, haureu d'enfrontar-vos a centenars de guerrers yuuzhan vong.

Això, de fet, era el que estava pensant en Luke. Si pogués tornar a entrar amb la nau punxó i pogués obrir-se pas fins al gran yammosk...

-El yammosk us detindrà -va afegir la Danni -. És enorme, i aquesta energia que veu percebre al voltant del planeta no és res en comparació amb el que pot fer de prop.

- L'oncle Luke és un Jedi -va dir l’Ànakin una mica indignat.

- També ho era en Miko Reglia -va respondre la Danni -. I el yammosk el va vèncer una vegada i una altra.

-És un Mestre Jedi -va respondre l’Ànakin desafiant, però en Luke va intervenir, apaivagant la tensió i canviant de tema.

- Podríem concentrar el suficient armament al planeta com per fer-ho explotar? -Va preguntar. El seu to dubtós reflectia els seus trepidants pensaments. Quantes naus necessitarien? I quantes quedarien destruïdes abans d’aconseguir-ho?

-Això requeriria la meitat de la flota -va dir en Han.

- O més -va afegir la Leia -. Tot just els hem infligit danys, i què deixaríem per defensar el Nucli Galàctic si portem la flota fins aquí i ens derroten?

- Si això passa, la Pretòria Vong s'expandirà per la galàxia d'un sistema a un altre -va afegir la Danni i, com era l'experta en l'enemic, les seves paraules van ressonar amb to sinistre.

- I com els podríem vèncer? -Va preguntar en Luke amb serietat -. Què podem fer, aquí i ara, per derrotar el yammosk?

- Jo tinc algunes càrregues de calor que podrien danyar l'escorça de gel -es va oferir en Lando.

- Si és que podem deixar-les anar al lloc adequat i més enllà dels projectors de gravetat -va dir en Han.

- Tampoc crec que fessin molt -va intervenir la Danni -. El yamMosk es troba a molta profunditat, on l'aigua és més càlida a causa als volcans.

- És una pena que no puguem apagar els volcans i congelar aquesta cosa -va afegir en Jacen.

Hi va haver un silenci breu. En Luke va començar a preguntar-se pels danys que el Renovador havia aconseguit provocar amb les bateries de làser, per saber si la Danni i en Jacen havien notat les sacsejades estant dins. Però l’Ànakin, sobtadament animat, va interrompre.

-Sí que podem -va dir, i quan el seu pare li va respondre amb un "eh?", va afegir -: Podem apagar els volcans. O almenys podem congelar l'aigua que els envolta.

- Com farem això? -Va preguntar en Han -. Aquest planeta ja està congelat de per si.

-Gairebé -va dir l’Ànakin -. No del tot.

- Zero absolut? -Va preguntar en Luke -. Com podríem fer això?

- Evaporació -va respondre l’Ànakin.

- Eh? -Va dir en Han de nou.

- Res crema energia més ràpid -va dir en Jacen recordant les classes de ciències que l’Ànakin estava recordant, i que la Jaina i ell també van rebre a l'Acadèmia Jedi.

- Si podem accelerar l'evaporació del planeta, el refredarem -va dir l’Ànakin.

- I com farem això? -Va preguntar en Han escèptic.

- El procés s'activa amb energia -va explicar la Jaina -. Com els raigs de sol assecant els bassals.

En Han va deixar anar una rialleta.

-Bé, doncs ja que estem... -va deduir -. Si podem obtenir i orientar aquesta quantitat d'energia, podem destruir el planeta.

- Fora que tornem l'energia del yammosk cap al planeta -va dir la Danni de sobte. A excepció del previsible "eh?" d’en Han, hi va haver un moment de silenci. Tots pensaven en la lògica que tancava la idea.

- Lando? -Va dir en Luke.

- Per què em preguntes a mi? -Va respondre l'home.

- Quan vas estar a Nkllon vas portar a terme un procés per reflectir energia a gran escala -va respondre en Luke amb cert to astut, donant a entendre que volia arribar a algun lloc.

- Et refereixes a la llum del sol? -Va preguntar en Lando -. Tot el que vam aconseguir va ser ocultar-nos d'ella en lloc de retornar-la. Ens amagàvem darrere dels panells de les naus escut i... - es va aturar. Els seus companys al pont de comandament del Falcó van veure com se li il·luminava la cara.

- Naus escut -va dir en el mateix to.

- Vaig creure que no en quedava cap -va dir la Danni. Havia sentit històries, però no havia vist aquestes naus en l'òrbita de Destrillion.

-Bé, vaig haver de construir unes quantes -va respondre en Lando. El seu to va fer que en Luke visualitzés l'eterna ganyota d'astúcia de l'home -. La tecnologia no es pot perdre.

- Porta-les cap aquí com més aviat –li va ordenar en Luke -. Hi ha muntanyes de boira cobrint tot el planeta a causa de la sacsejada que va provocar el Renovador. Si tornem just després d'una retirada, potser agafem l'enemic per sorpresa, i potser molts dels seus caces estiguin lluny, perseguint les restes de la nostra flota.

- I porta també a Kyp i a tots els caces i fragates que puguem controlar -va afegir -. Els necessitarem per protegir les naus escut quan s'acostin i estiguin fent la seva feina.

- Ja estic trucant -li va assegurar en Lando.

Van aterrar en un planeta proper, en el qual la Jaina, en Jacen i la Danni van poder sortir del Bon Miner i embarcar en les altres naus. En Jacen va ocupar el lloc d’en Lando en el canó inferior del Falcó, La Danni va pujar al Sabre de Jade amb la Jaina i la Mara, i en Luke es va dirigir al compartiment de càrrega d'aquest últim, on es va disposar a preparar la seva Ala-X per a la imminent batalla.

A les antiquades naus escut els hi va costar una mica arribar-hi des de les seves bases a Destrillion. La flota que havia escortat a les naus no era ni de bon tros el que en Luke i la resta esperaven. Encara que en Kyp Durron havia tornat amb un gran esquadró d'Ala-X, cap de les fragates Ranger s'havia unit al destacament, ja que els seus comandants preferien esperar que arribessin reforços de la Nova República.

Però, per al Luke, aquests comandants estaven cometent un error. Tenint en compte la desbandada del sistema Helska, la coordinació de la força enemiga i l'increïble poder del camp d'energia que protegia al planeta, la Nova República mai aconseguiria reunir un exèrcit que va estigués a l'altura de les circumstàncies. A més, les fragates Ranger i les altres naus que havien decidit quedar-se a Dubrillion tenien més possibilitats d'afrontar els yuuzhan vong que es dirigien cap allà, que les naus que acompanyarien al Luke a sorprendre la base planetària.

El Jedi va considerar també la possibilitat de tornar a Dubrillion amb la seva improvisada flota i resistir fins que arribessin els creuers de combat i els destructors estel·lars, però si arribaven un a un corrien el risc de ser destruïts, també un a un, pels yuuzhan vong. Potser fora millor dur a terme el pla de refredament amb tota la flota, o amb la major part que enviés el Consell. Però aquí estava el problema, va pensar en Luke, el Consell estava anquilosat i era burocràtic i egoista. En Luke no podia comptar que actués de manera prudent i correcta.

Malgrat les decepcions, en Luke sabia que havien d'actuar immediatament. Als alienígenes no els hi havia sorprès el primer atac. I el pla no funcionaria si aquesta vegada no comptaven amb el factor sorpresa.

La flota va irrompre de manera precipitada. Les naus introduïen coordenades i travessaven l'espai a tanta velocitat que sortien de l’hiperespai en bloc, just al costat del quart planeta del sistema Helska. De fet, alguns grups van sortir tan a prop, que un parell de naus, el creuer que s'havia unit a la flota i un caça van topar contra el planeta. Dos caces van plegar les ales i van sortir disparats en un gir tan descontrolat que van explotar portant-se per davant a un tercer.

En Luke, que havia dirigit el perillós salt, només podia aclucar els ulls. Després de tot, eren pèrdues acceptables tenint en compte l’inconsistent de la flota.

I van estar en posició abans que els yuuzhan vong apareguessin davant seu. Les sis grans naus escut van començar a girar al voltant del planeta gelat, reduint l'òrbita amb cada rotació.

Al principi, els pilots de les naus escut no van informar de res irregular, però, de sobte, com si el coordinador Bèl·lic hagués premut un interruptor, tots els pilots van comunicar a crits que les seves lectures indicaven que l'energia en les cel·les dels seus cascos estava augmentant, el yammosk havia despertat davant l'amenaça.

L’eixam de caces enemics va creuar l'espai, però no era tan nombrós com el que anteriorment s'havia enfrontat amb la flota. Les esperances d’en Luke que molts d'ells haguessin sortit en persecució de les naus supervivents estaven ben fundades.

- Cobertura per a les naus escut -va dir en Luke per tots els canals -. Doneu-los el temps que necessitin -no va afegir res més. Ni ell ni l’Ànakin, que havia suggerit el pla, ni cap dels científics d’en Lando que s'havien unit al projecte tenien ni idea de quant temps els hi portaria.

L'Ala-X d’en Luke va guiar el Falcó i al Sabre de Jade cap a la seva posició, des de la qual havien de protegir a una de les naus escut mentre dirigia l'energia solar cap al planeta. Els altres caces també van ocupar els seus llocs. Alguns van adoptar posicions defensives, i altres, utilitzant l’esquer com a defensa, atreien als coralites i s'allunyaven ràpidament perquè no s'acostessin a les naus escut.

En Luke anava a utilitzar també aquesta tàctica quant deixés a les altres dues naus en el seu lloc, però ell pretenia portar-ho una mica més lluny. La seva intenció era submergir-se en aquella atmosfera de turbulències energètiques i atraure la major quantitat possible de coralites cap a la defensa de la seva pròpia base.

El prefecte Da'Gara es va afanyar a unir-se al yammosk quan va saber que s'estava produint el segon atac. Al principi va témer que el primer hagués estat només una temptativa, i que, tot i que totes les indicacions i informes afirmaven que no quedaven naus enemigues poderoses en aquella part de la galàxia, aquesta segona flota fos molt més gran i potent que la primera.

Però quan el yammosk li va comunicar la veritat sobre els atacants, el Prefecte va saber que aquella força era minúscula en comparació amb l'anterior, i que les úniques incorporacions notables eren les naus escut gegants, uns transports que la flota d'atac de Dubrillion, després de comprovar que no eren bèl·liques, havia ignorat. En Da'Gara es va quedar estupefacte.

Per què havien tornat?

L'única resposta lògica semblava tenir alguna relació amb la fugida de la presonera Danni Quee. És que era una missió de rescat? Estaria llavors la Danni Quee encara al planeta?

Era tot allò una maniobra per cobrir la dona en la seva sortida del planeta?

I per a què eren les naus escut gegants?

El yammosk tenia una teoria, l'enemic pretenia utilitzar aquelles naus per destruir el camp energètic que envoltava aquell món. Potser pretenien tornar aquesta mateixa energia en contra del planeta, amb l'esperança d'eliminar els projectors de gravetat dels dovin basal o els canons de superfície, el coordinador Bèl·lic no estava preocupat perquè, tot i la proximitat dels grans transports amb forma de paraigües que estaven revertint l'energia contra el planeta, encara podia sentir als pilots dels caces i encara podia dirigir la batalla.

Els temors del prefecte Da'Gara es van dissipar davant la confiança del coordinador Bèl·lic. A més, el yammosk va enviar un missatge als esquadrons de coralites que havien abandonat el sistema perseguint els caces enemics que havien escapat.

El coordinador Bèl·lic pensava que, encara que aquests no tornaven, per poc que es quedessin a la zona, la flota enemiga seria rebutjada immediatament o destruïda completament, el principal perill, llavors, era que la Danni Quee aconseguís sortir del planeta. Això seria una desgràcia, va percebre el Prefecte Da'Gara, perquè, d'alguna manera, estimava la dona i volia estudiar-la més a fons.

Però tot just tenia importància, l'enemic, desesperat i aparentment negant-se a acceptar la veritat de la seva anterior derrota, havia tornat, i, aquest cop, el resultat semblava encara més segur.

Per això, quan es va rebre l'informe que un solitari caça de classe Ala-X havia irromput a l'atmosfera i s'acostava ràpidament al planeta, el Prefecte Da'Gara va ordenar a un nodrit grup de coralites que l’eliminessin i, en el procés, que executessin una recerca superficial de la presonera.

Potser poguessin vèncer de nou i recuperar la Danni.

Els sensors d’en Luke i l’R2-D2 indicaven que la temperatura començava a baixar. No de forma dràstica, però començava a fer-ho, l'aire al seu voltant crepitava amb energia viva. Era el resultat del mateix atac del yammosk, al qual se sumava l'energia reflectida per les naus escut, que cada vegada descendien més. Una boira impressionant començava a cobrir la superfície del planeta a mesura que l'energia alterava l'estat de la matèria. Per augmentar l'optimisme d’en Luke, la boira es dissipava gairebé tan de pressa com pujava, entrant en un cicle creixent d'evaporació.

La boira també li oferia una mica de la protecció que necessitava, perquè, malgrat les seves habilitats de pilot, en Luke estava en una situació límit. Un grup de caces enemics es mantenia a l'esquena girant, atacant des de tots els angles possibles alhora i actuant com un contrincant individual.

No es va molestar a utilitzar els canons làser ni els torpedes. La seva tàctica era merament evasiva. Va descendir i va pujar ràpidament formant un bucle tancat, per acabar caient entre la boira. Atrapat en aquella xarxa d'energia pura, la major part dels seus instruments no li servien de res, així que volava guiat per la vista i per l'instint, i utilitzant la Força, el gran i únic sensor que el poder energètic del yammosk no podia interceptar.

En Luke va volar a través de la densa boira, va sentir créixer el fred i va escoltar a l’R2-D2 articular un munt de xiulets i trins incomprensibles. Després es va posar a una banda vertiginosament, evitant pels pèls la col·lisió contra un coralita, i va invertir el gir enmig de la caiguda.

Amb la certesa que el planeta s'acostava a ell per aixafar-lo, en Luke Skywalker va remuntar el vol amb ímpetu i va esperar poder elevar-se abans d'estavellar-se a tota velocitat contra el gel.

La Jaina va sentir una pujada d'adrenalina quan el Sabre de Jade va descarregar tota la seva fúria sobre els coralites. Ella controlava els comandaments, la Mara manejava els canons i la Danni Quee intentava ajudar en el que podia.

La Jaina estava emprant mètodes tradicionals, i no la Força, per a poder coordinar el seu vol amb el de la nau d'escorta, el Falcó Mil·lenari, que pilotava el seu pare. Però en Han era un gran pilot, i la Jaina mai se n'havia adonat de fins a quin punt era bo, el Falcó es va col·locar en posició i el Sabre de Jade el va cobrir. La Jaina va tenir la sensació que cada vegada que girava, pujava o baixava col·locava un caça enemic a tir d’en Jacen, en el canó inferior, o de l’Ànakin, en el superior.

Però, tot i aquella exhibició d'habilitats de vol, el Falcó estava al límit. Hi havia massa coralites brunzint al seu voltant. Ara, per mantenir-se allunyat dels caces enemics, en Han havia d’utilitzar la velocitat que li permetia desenvolupar el Falcó i confiar que la Jaina li seguís amb l'encara més veloç Sabre de Jade. La seva intenció era que els seguissin perseguint i deixessin en pau a la nau escut.

I això era el que feien, va observar la Jaina, amb aquesta i amb totes les naus. Com si no comprenguessin el perill que tancaven les naus escut. En aquell moment va tenir dubtes i es va preguntar si el pla sortiria bé, si amb l'energia n'hi hauria prou, si l'evaporació seria suficient, i si, en qualsevol cas, això afectaria l'aigua escalfada pels volcans.

Però no hi havia temps per pensar, el Falcó va abandonar la seva trajectòria i va cedir el torn al Sabre de Jade. Ara, era la Jaina la que havia de fer l'exhibició, i la jove pilot no va dubtar a esplaiar-se. La noia va executar un bucle i va interceptar la ruta d'un coralita. La Mara va obrir foc i va fer saltar aquella cosa en mil trossos.

La Jaina va envoltar l'explosió i va girar uns trenta graus, fet que la va conduir a un altre enfrontament. Aquesta vegada, el caça enemic va aconseguir disparar un parell de vegades, però els escuts del Sabre de Jade van aguantar els impactes i li van permetre respondre i fer explotar la petita nau.

Un altre gir i un altre tret. A baix, a dalt i un altre tret.

Un bucle i ja estaven enfront d'una altra nau enemiga i...

Res.

La Jaina va patir els impactes, es va posar a una banda i va tornar al costat del Falcó Mil·lenari, que havia sortit disparat cap a l'altre costat de la nau escut.

- Per què no li has donat? -Va preguntar la Jaina a la Mara. En no rebre cap resposta, va girar el cap.

La Mara estava inconscient en el seu seient amb el cap penjant cap a un costat.

La Jaina es va sentir paralitzada. La jove es va abalançar sobre la dona i va cridar: "Tia Mara!". Però la situació era massa complicada com per deixar desatesos els comandaments.

Els trets dels coralites els van encertar una vegada i una altra. Quan la Jaina va tornar als controls i va intentar estabilitzar el Sabre de Jade, ja gairebé no li quedaven escuts, un dels motors començava a fallar i un dels dipòsits dels propulsors de posició s'havia apagat.

I el planeta s'acostava.

La Jaina va lluitar amb totes les seves forces. Darrere d'ella, la Danni es va precipitar cap al pont, preguntant què podia fer per ajudar.

El Sabre de Jade es va estremir. Estava fora de control.

En Luke va tirar amb totes les seves forces del comandament i li va demanar a l’R2-D2 a crits que l'ajudés. La resposta de l’androide va ser lenta i indesxifrable. L’R2-D2 es trobava fora de la nau i feia massa fred.

En Luke va tancar els ulls i ho va seguir fent, però pensava que en qualsevol moment s'estavellaria contra el planeta.

El morro del caça va rectificar la trajectòria a poc a poc i va recuperar l'angle horitzontal, l'Ala-X va passar fregant la superfície. Però amb la letal capa de gel a uns pocs metres de distància, en Luke no es va relaxar.

El Jedi va encendre els propulsors per elevar-se una mica i després es va dirigir cap amunt, sortint de la boira i tornant cap a l’eixam de caces enemics. Aquesta vegada tampoc es va molestar a disparar amb els làsers, només serpentejà i girà entre ells, teixint un camí d’embolicada trajectòria.

Va aconseguir esquivar el grup, però molts coralites van girar per seguir-lo.

En Luke sentia un augment del fred i un descens cada vegada més ràpid de la temperatura, encara, sense els sensors, no podia saber exactament de quant ni endevinar l'efecte final que allò tindria.

Només podia esperar.

I llavors va veure el Sabre de Jade irrompent en l'atmosfera, fora de control i caient en picat.

El cor li va fer un salt.

Amb un rugit dels motors, en Han i la Leia van fer girar el Falcó al voltant de la nau escut. Els canons del Falcó flamejaven, igual que la cara interna de la nau escut que brillava ple d'energia orientada cap al planeta.

Però abans que poguessin comentar-ho, una altra visió va cridar la seva atenció i els va omplir de pànic i desesperació: el Sabre de Jade es precipitava cap a l'atmosfera.

I no hi havia res, res en absolut que poguessin fer per salvar la Mara i la Danni, ni per salvar la seva filla.

En Luke va accelerar a fons i va calcular una ruta per interceptar la nau en descens. Va veure com el Sabre de Jade intentava rectificar i com un dels motors lluitava contra la caiguda. En Luke va deduir que almenys algú seguia als comandaments.

Però també sabia que, fos qui fos, el seu esforç seria inútil. Aquell motor no tenia potència suficient per rectificar a temps la trajectòria de la nau.

Llevat que...

En Luke va accelerar el seu Ala-X i es va dirigir a un punt d'intercepció just per sota de la nau. Després va col·locar l'Ala-X cap per avall i va avançar a tota velocitat. Quan va passar per sota del Sabre de Jade, just abans que les dues naus topessin, va encendre tots els propulsors i va enviar un impuls cap a la nau que descendia vertiginosament.

Amb gran satisfacció, en Luke va girar de nou i va veure que el Sabre de Jade tornava a pujar i s'allunyava del planeta. Però la maniobra li havia restat altitud i havia dirigit la seva trajectòria, un cop més, cap avall. Ell confiava de poder elevar-se, però la situació havia canviat de sobte perquè l'atmosfera al seu voltant també estava canviant.

La boira es dissipava i s'evaporava, o bé es coagulava en cristalls de gel que flotaven per l'aire com si fossin espurnes de foc, el caça d’en Luke crugia i travessava sense problemes el laberint de fragments de gel, molts dels quals es desfeien tan ràpid que semblaven esvair-se en el no-res.

Havia arribat al moment crític. L'evaporació s'havia iniciat a una velocitat esfereïdora.

Cada vegada apareixien més coralites. Alguns emergien del planeta i altres, molts altres, arribaven des de fora, atrets per la crida del yammosk, l'alleujament d’en Han, la Leia i en Lando veient el Sabre de Jade remuntant el vol va desaparèixer quan una de les gegantines naus escut va explotar.

Totes les freqüències es van omplir dels crits procedents dels caces i els creuers d'escorta. Eren crits i trucades d'auxili que advertien a les altres naus de l'absència d'escuts.

Un creuer va saltar en mil trossos i una altra explosió va omplir la pantalla del Falcó. Després va ser assolit un caça i va haver-hi una altra explosió més petita.

- Per què triguen tant? -Va grunyir en Han, dirigint la seva frustració cap al Lando.

Lando va alçar les mans sense resposta.

- Ni tan sols sé el que estem intentant fer -va insistir.

- 3PO, saps alguna cosa? -Va començar a preguntar la Leia, però va deixar anar un crit quan un grup de caces van sortir a la seva trobada disparant.

- A l'esquerra! -Va exclamar en Han.

Els canons superiors van respondre amb un rugit. En Jacen, en el canó inferior, encertava tots els blancs. Però eren molts i volaven massa bé. Els coralites s'entrecreuaven amb una precisió i coordinació que els tiradors del Falcó no trobaven moltes oportunitats per disparar.

En Han va serrar les dents a causa de les constants sacsejades que patia el Falcó pels impactes.

- Vinga! -Va grunyir a la pantalla quan els escuts van desaparèixer momentàniament i els llums van parpellejar.

Una altra nau escut va fer explosió, aquest cop a l'altra banda del planeta.

- Hauríem anar-nos-en -va suggerir en Lando.

- No podem -va replicar la Leia amb duresa -. Aquesta és la nostra oportunitat.

Una tercera nau escut va volar en trossos. Aquesta oportunitat semblava allunyar-se cada vegada més.

Però llavors, un parell de coralites que descrivien trajectòries oposades davant el Falcó van topar amb una devastadora explosió.

- Bon tret -va dir en Han.

- Jo no he estat -va respondre l’Ànakin.

- Jo tampoc -va dir en Jacen.

En Han i la Leia es van mirar i després van mirar al Lando.

Un altre parell de caces enemics van creuar a prop seu girant descontroladament. L’Ànakin va reduir a pols un dels coralites, i després a diversos més. En Jacen es va ocupar de l'altre flanc.

Les trucades de les altres naus a través de tots els canals semblaven informar d'èxits similars i sobtats.

-Està funcionant -va panteixar la Leia.

- Segueixen sent molts -li va recordar en Han i, com per subratllar el seu comentari, una quarta nau escut va fer explosió.

En Han va decantar el Falcó i, amb els canons disparant a discreció, travessà un grup de coralites.

- Dóna la volta! -Va dir l’Ànakin -. Podem escombrar-los a tots abans que s'acosten a la nostra nau escut.

Però ningú a la cabina l'escoltava. Ni en Jacen, que havia deixat de disparar. Tots estaven contemplant fixament el planeta.

La boira que el cobria es va elevar i l'esfera del gèlid món es va aclarir més i més. En qüestió de segons no hi va haver ni una mica de vapor en tota l'atmosfera.

En Han va recuperar l'alè i la Leia va llançar una exclamació d'alegria quan una coneguda forma va aparèixer davant seu, el Sabre de Jade s'obria pas cap a l'espai.

Però abans que poguessin trucar a la Jaina, el planeta va començar a desdibuixar-se, com si l’estiguessin contemplant a través d'un globus de vidre.

- L’Onda Mezzicanley! -Va cridar l’Ànakin -. El quart estat de la matèria! Deu estar congelant-se per sota. L'aigua, com a mínim, ha d'estar solidificant-se!

- Aquesta és la raó per la qual ja no poden coordinar l'atac -va afegir en Jacen -. El coordinador Bèl·lic s'està congelant.

I la veritat és que molts coralites, potser confosos, havien abandonat la batalla i tornaven ràpidament al planeta, probablement per protegir la base. Mentre en Han i la resta contemplava l'espectacle, la rotació del planeta va començar a disminuir cada vegada més.

-És increïble -va murmurar en Han.

-No durarà molt- va explicar en Jacen -. Ja no hi ha energia. L'evaporació ha acabat.

- I què passarà quan el planeta torni a girar? -Va preguntar en Han.

-Bé, l'expansió creada pel gel... -va començar a dir en Jacen, i això va ser suficient per al Han, que va començar a tenir el seu típic mal pressentiment.

- Luke -va sospirar la Leia gairebé sense alè.

- Sortiu d'aquí! Sortiu d'aquí! -Va cridar en Han per tots els canals -. Retirada total! - I, malgrat el lament continuat de la Leia pel seu germà desaparegut, en Han va fer girar el Falcó, posant-lo en direcció oposada al quart planeta, que començava a girar de nou. En Han va accelerar, minorant el just perquè el Sabre de Jade els passés de llarg.

En aquest moment, en Han es va adonar d'una veritat aclaparadora. El que estava fent, la seva retirada, era molt semblant a la retirada que l’Ànakin havia portat a terme a Sernpidal, quan havia deixat enrere a Chewie.

Va estar a punt de donar la volta i precipitar-se cap al planeta en un intent desesperat de trobar al Luke.

Però no ho va fer.

No podia. Si hagués estat sol no ho hauria dubtat, però no estava sol i era responsable d'altres vides a part de la seva.

Com l’Ànakin en el seu moment.

La resta de la flota també es va batre en retirada. Va donar la volta i va sortir a tota velocitat. Els pilots de les naus escut van alliberar els seus aparatosos panells i van escapar sense perdre ni un segon.

Grans sacsejades començaven a afectar la superfície del planeta. Es va obrir una falla, una gran fissura que va explotar i va anar obrint-se a gran velocitat d'un pol a un altre.

I llavors tot el planeta va saltar fet miques enmig d'una lluent explosió de cristalls de gel que giraven descontrolats i es creuaven amb els raigs solars helskans formant una miríade d'espurnes de color.

I, enmig d'aquell núvol que s'expandia, un puntet negre, un Ala-X, va sortir a tota velocitat, cavalcant sobre l'aclaparadora ona de xoc.

Següent