Els nens ghostling (i XIV)

Anterior

CAPÍTOL 14

Kitster va portar als seus amics a través de la fortalesa. Van grimpar per més conductes de ventilació, a través de túnels abandonats dels que poca gent sabia.

Només el coneixement d’en Kitster de la fortalesa els va salvar.

Un cop, Ànakin va haver d'utilitzar els transmissors per fer volar a un droide guàrdia, només per crear una distracció suficient perquè ell i els seus amics poguessin sortir d'un embotellament.

Semblava que tothom en la fortalesa de la Gardulla estava despert, buscant els nens ghostling. Ànakin i els seus amics estaven corrent constantment, ocultant-se dels sons dels guàrdies aproximant-se. Kitster es va colar de tornada a la seva habitació, desitjant als seus amics sort.

Ànakin temia que algú pogués anar darrere d'ell, així que cada vegada mentrestant havia amagat els diminuts transmissors al seu pas... ficant-los entre les esquerdes a la roca, llançant-los a terra on els droides ratolí els podrien recollir, o deixant-los anar pels conductes d'aire.

Una hora abans de l'alba estaven reptant a través d'un antic buit de mina cap a la sala de piscines de la Gardulla quan l’Ànakin va escoltar el so que més temia.

En un llarg túnel darrere d'ell, va escoltar els motors repulsors d'un droide cercador... una bola flotant, feta específicament per caçar esclaus fugitius.

Els droides cercadors tenien munts de sensors cars... ensumadors, seqüenciadors d'ADN. Si aquest droide tenia la seva essència, no hi havia manera d'escapar! El caçaria per tot Tatooine, fins i tot si li portava anys.

Pitjor que això, després del droide cercador, va escoltar la marxa de peus de ferro. Droides més grans estaven seguint al cercador, i tenien escuts de ferro. No hi havia manera que pogués plantar batalla als droides amb el seu blàster d’ions de jawa.

Desesperat, Ànakin va llançar la resta de la caixa de transmissors a terra i va cridar:

-Correu a per ell!

Només hi havia una forma d'escapar. Havia de detonar tots els transmissors a la vegada, fent volar al droide cercador en peces tan diminutes que mai podria ser reparat.

Els seus amics van accelerar cap a la sala de piscines. Ànakin hi va arribar també, però mentre els seus amics corrien fins al conducte de ventilació, ell es va quedar al costat de la porta, amb el transmissor en mà, i va introduir la comanda per fer volar tots els transmissors alhora.

Va mirar enrere cap al passadís.

El droide cercador brillà girant la cantonada, venint cap a ell. Els seus quimioreceptors estaven estesos, i el seu ull electrònic es movia com un focus reflector. El va veure i va deixar sortir un grinyol electrònic, advertint als droides de combat de darrera.

Sis droides de combat davant del passadís, blàsters pesats en mà. Com un es van agenollar i van obrir foc.

Ànakin va saltar per cobrir-se darrere de l'entrada. El foc de blàster va escombrar a través de la sala de piscines en una barrera brillant. Ell ho va comprovar per assegurar-se que els seus amics estaven bé.

Pala i Dorn estaven fora de perill a l'altra banda de l'habitació, fora de la línia de foc, enfilant-se cap al conducte de ventilació. Però encara no estaven fora de perill. Ànakin havia de destruir aquests droides!

Ell va prémer les dents i va esperar fins que el foc de blàster es va aturar. El droide cercador brunzí i va començar a lliscar cap a ell. Els droides de combat van marxar després.

Ell va escoltar amb força, tractant de dir on eren al passadís de darrere. Havia de sincronitzar el seu atac bé.

Hi havia una part de si mateix que l’Ànakin estava només aprenent a tocar, un sentit que encara no havia dominat. A vegades, quan estava corrent en la seva Beina de carreres, podia deixar-se portar, simplement sentir el camí per davant.

Ara lluitava per calmar-se, per tocar aquest centre pacífic. Va escoltar amb força a la recerca del so dels droides, però els sons eren enganyosos aquí baix en els túnels. La corba del túnel i els sostres irregulars feien difícil jutjar les distàncies només pel so.

Va esperar fins que va pensar que era gairebé massa tard. Llavors va pressionar el botó d'ENVIAR.

El foc va omplir el túnel, i tota la muntanya de la fortalesa va semblar gemegar. Trossos del droide cercador i els droides de combat van sortir disparats al costat de l’Ànakin tan ràpid que no podia si més no jutjar què havien estat. El fum rodava per la cova, i el terra va tremolar violentament. En alguns llocs, podia dir, les cavernes senceres s’estaven col·lapsant. La fortalesa de la Gardulla continuava tremolant.

Ànakin va córrer fins al conducte de ventilació. El fum li cremava als ulls, i el conducte de ventilació es va tornar insuportable. Va reptar a través tan ràpidament com va poder, contenint l'alè.

Quan va arribar a l'obertura, no va tenir temps de seure i esperar o preocupar-se per si pogués ser vist. Havia de sortir del conducte de ventilació, arribar a l'aire fresc.

Es va agafar a la corda de fibra i va caure per la vora de la paret, deixant-se baixar tan ràpidament com s'atrevia, mà rere mà.

Només llavors es va atrevir a alçar la mirada per veure si havia estat vist.

Un reptador de les sorres jawa estava rodant pel desert passant la fortalesa, els seus enormes rodes cruixint. Semblava com si estigués dirigint-se a la trobada al Mercat de Roca. Feia un soroll de bram com un tro distant.

Des dels murs superiors de la fortalesa de la Gardulla, un canoner va disparar un canó blàster. Potser va pensar que els jawes estaven venint a atacar amb una força completa, donada la pertorbació que l’Ànakin i els seus amics havien causat.

Els raigs blaus van solcar cap al cel nocturn i van rebotar sense fer danys des de l’armadura pesada del reptador de les sorres. El reptador de les sorres es va moure lluny.

El soroll i la confusió li van donar una distracció a l’Ànakin i els seus amics perquè fessin la seva escapada.

Van aterrar a la base de la fortalesa, i van alçar la mirada. El fum estava alçant-se des del palau de la Gardulla en una dotzena de llocs. Ànakin dubtava que ningú estigués buscant-los aquí fora.

Es van dirigir al desert, i aviat es van separar. Ànakin, Pala, i Dorn van muntar fins a la ciutat en els seus skimmers de sorra.

De camí a casa, Ànakin va pensar en el que havia arriscat per salvar els nens ghostling.

Si algú alguna vegada esbrinava el que l’Ànakin i els seus amics havien fet... bum. Això seria la fi per a tots ells.

No hi havia aconseguit tot el que volia, però havia fet algun bé. Els nens ghostling no estaven lliures encara, però almenys estaven ocults. No tenien els transmissors implantats en ells. I potser, si tenien sort, els nens ghostling serien capaços d'anar a casa tots.

Va tractar d'imaginar les llàgrimes d'alegria que serien vessades si aconseguien arribar a casa. Pensa-ho, estar a casa en els braços de la teva pròpia mare i pare després d’aquesta gesta terrible.

I el més sorprenent de tot, ser lliures!

Això era una cosa que l’Ànakin no podia imaginar. Era una cosa que desitjava per a tothom... per als nens ghostling, i per a la Pala, que seria venuda fora del planeta al matí.

Els nens es van separar una vegada que van aconseguir arribar a Mos Espa. Ànakin i Dorn li van donar a Pala una abraçada. Es van dir adéu.

Ànakin va prometre venir a veure-la abans que se n'anés amb Lord Tantos.

Per quan Ànakin va arribar al seu propi llit, ja gairebé era hora d'aixecar-se.

Els seus ulls se sentien sorrencs, i va jeure al llit molt de temps, tan cansat que no podia moure’s.

Aviat, va pensar. Aviat m'aixecaré.

* * *

Sebulba el dug estava davant la Gardulla just abans de la sortida del sol del matí següent. Estaven a la sala de recepció de la hutt, amb dotzenes de guàrdies al voltant. Gardulla semblava estar enfadada. Jeia sobre un vast tron ​​morat, fumant d'una enorme pipa plena d'espècia brillestim.

-Així que, Oh Gran, va dir Sebulba en huttès-. He lliurat als nens ghostling, i ara he de treure el poc delicat assumpte... del pagament.

-Ho, ho, ha! -va riure la Gardulla la hutt, un so profund tronador-. Ara veig el teu truc. Hauria d’haver-ho sabut!

-Truc, Oh Increïble? -va preguntar en Sebulba de la seva forma més servil-. Quin truc?

-Els esclaus s'han anat, -va dir Gardulla-. Van escapar a la nit. Al principi em preguntava qui podria haver-los robat. Qui seria tan estúpid com per robar-li esclaus a la Poderosa Gardulla?

-Robats? Els esclaus s'han anat? –Esbufegà en Sebulba incrèdul-. Impossible! Vaig fer que Gondry els vigilés!

-Hah! -va cridar la Gardulla-. Pràcticament ho admets. Tenies al teu propi home «protegint» als nens. Estic segura que això va fer molt més fàcil robar-los. Però veig a través del teu pla. Esperaves que et pagués per ells ara, llavors paga de nou més tard. Quina traïció! Vaig a matar-te!

-Matar-me? -Va dir en Sebulba, esperant que fos un farol-. Si ho fes, a qui apostaria a la següent Cursa de beines? Admeteu-lo, la meva vella amiga: li sóc més valuós viu que mort.

Els ulls de la Gardulla es van obrir mentre considerava el punt d’en Sebulba.

-Quina traïció, -va mussitar la hutt-. Quina... admirable traïció. -La hutt va rugir de riure-. Però el teu pla no va funcionar.

Gardulla es va arrossegar fora del seu tron, fins que estava davant del prim dug. Ella va apuntar amb un dit carnós a Sebulba i es va alçar en la seva altura completa.

-Bon intent, Corredor de beines. Però si vols un pagament, hauràs de lliurar als nens.

Sebulba estava furiós. La seva ment anava a tota velocitat.

On podien estar els nens? Gondry havia dit que Gardulla va enviar als seus propis homes a retirar-li del deure... una història improbable. Però... podia ser que algú hagués ajudat els nens ghostling a escapar?

Sebulba va mirar fermament a la hutt.

Trobar els nens seria difícil per a la majoria de la gent. Però Sebulba tenia a Djas Puhr perquè cacés per ell. Amb el nas esmolat de Djas Puhr i la seva visió nocturna, pocs esclaus li eludien molt de temps.

-Faré tornar als nens, -Jurà Sebulba-. I aviat!

Continuarà...

SEGÜENT AVENTURA: LA CAÇA DE L’ÀNAKIN SKYWALKER

Els nens ghostling (XIII)

Anterior

CAPÍTOL 13

Dorn estava a punt de marxar de l'habitació de les bestioles quan va escoltar un crit. Gardulla estava cridant als seus guàrdies.

Dorn va pensar, Ja saps, el més genial de les bestioles mutants gegants és que són molt més llestes del que la majoria de la gent pensa. Vull dir, probablement saben que Gardulla planeja menjar-se'ls, i aposto a què estan ressentits.

-Ei, nois, -va oferir Dorn a les bestioles-, si us deixo sortir, prometríeu destrossar bé aquest lloc?

Cap de les bestioles va respondre. Hi havia esperat algun tipus de resposta no verbal, un aleteig d'antena, un assentiment de cap. Dorn era genial en llegir gestos no verbals.

El problema amb les bestioles era que no estava segur que haguessin sentit del tot la seva oferta. Ell es preguntava, On són les oïdes d'una spydr fantasma, en qualsevol cas?

Dorn va escoltar a un gamorreà fora al passadís principal.

Dorn va trobar el tauler de control per les gàbies. Va pressionar els botons i va obrir les portes.

Un enorme escarabat va saltar de la seva gàbia i va carregar cap al passadís principal, la seva banya nasal brillant, «Fuig! Fuig!». Va colpejar contra la paret del passadís i semblava com si es pogués simplement seure i colpejar-la per una estona. Llavors va captar al gamorreà corrent cap a ell.

L'escarabat va rodar a la seva esquerra, va baixar la seva banya nasal, i va carregar contra el gamorreà. El guàrdia gamorreà va cridar. Es va girar i va córrer, grunyint amb cada alè.

Dorn va saltar al passadís just a temps d'observar l'escarabat gegant envestir al guàrdia des del darrere. El gamorreà va lliscar sobre la seva panxa i va colpejar la paret de cap, fent caure el seu casc de ferro sobre els seus ulls. L'escarabat gegant va carregar rere d'una cantonada, buscant una altra víctima.

Dorn va xiuxiuejar sota el seu alè:

-I jo que creia que el palau de Jabba tenia problemes amb les bestioles!

El guàrdia gamorreà va reptar fins posar-se de genolls, i va tractar de deixar anar el casc del seu cap.

Dorn es va girar i va fugir.

Ànakin estava panteixant. Sabia que havia donat un mal gir en algun lloc, però sentia que aquest camí estava bé.

Va arribar a una T al passadís, llavors es va girar per veure a diversos droides marxant cap a ell, frescos d'un bany d'oli.

-Ah! -va cridar un droide de protocol en veure’l-. Jawes amb blàsters d'ions! -El droide va alçar les mans sobre el cap i va començar a saltar de terror.

Ànakin simplement va romandre aquí, sense saber què fer. Si els neutralitzava, seria cruel. Si no els neutralitzava, els droides podrien trucar a alguns guàrdies.

-Si us plau, no em disparin, -pregà el droide de protocol-. Els meus circuits d'equilibri de gir estarien escampats durant dies! Aquí, tingui el meu locomotor... li donaré el que vulgui.

El droide va començar a obrir el seu panell d'accés frontal.

-Utini! -va cridar Pala a Ànakin en jawa-. Anem-nos! -Ella va tirar de l’Ànakin i va córrer per la meitat esquerra de la T. Els droides van començar tots a cridar.

-Ajuda! Ajuda! Jawes!

Això no està anant com vaig pensar que aniria, es va adonar Ànakin amb temor.

Va arribar a una porta marcada com SEGURETAT, i va pressionar un botó.

La porta es va lliscar per obrir-se, i ell va fer un breu cop d'ull a l'interior. Un home horriblement marcat en un uniforme gris fosc s'estava asseient en un escriptori. Estava estudiant algunes pantalles del monitor a la paret. Un d'ells mostrava a Dorn en una habitació, alliberant centenars de bestioles gegants de les seves gàbies.

-Jawes, -estava murmurant l'home preocupat-. Petites rates lladregotes. -Ell va estendre la mà cap a un botó vermell marcat com ALARMA.

Ànakin va alçar el seu blàster d'ions i va disparar.

Els cercles blaus de gas ionitzat van volar des del blàster i van colpejar el panell de control. Van saltar espurnes del panell. Els monitors a la paret van explotar. El guàrdia es va ajupir per evitar el vidre volant i va veure a l’Ànakin.

-Brut petit jawa! -va cridar amb ira. Va treure un blàster pesat de la seva funda.

Pala va fer l'única cosa raonable que una persona podia fer en aquesta situació. Va colpejar el botó de TANCAR de la porta. Es va tancar just quan el guàrdia va prémer el gallet.

Ànakin va escoltar el so metàl·lic del raig de blàster rebotant per l'habitació. Llavors hi va haver un cop sec mentre el guàrdia queia a terra.

-Oh, no, -va exclamar Ànakin amb terror-. Espero que no estigui mort!

-Potser seria millor que esperéssim que estigui mort, -va corregir-lo Pala. Ella va agafar el seu braç-. Anem, crec que ens cal anar per aquí!

Ànakin, Pala, Dorn, i Kitster van aconseguir arribar a la porta de la infermeria d'esclaus al mateix temps. Més enrere en la fortalesa, Ànakin podia escoltar els gamorreans cridant. Alguns havien descobert a les bestioles gegants. Això els mantindria ocupats!

Dorn va treure el seu anul·lador de tancaments electrònics i ràpidament va obrir la porta de la infermeria.

La infermeria estava fosca. Tancs de bacta, il·luminats des de baix i plens d'aigua, bombollejaven en una cantonada. Els llits omplien la meitat de l'habitació.

En una cantonada hi havia la gàbia d'energia, amb els nens ghostling dins. La gàbia semblava com una simple plataforma negra, però una boirina blava brillant l'envoltava. Els nens ghostling jeien a la plataforma, semblaven adormits.

Al davant de la gàbia hi havia un guàrdia... un gran ciclop enorme del planeta Byss.

El gegant els va analitzar amb el seu enorme ull, i va grunyir en la seva millor aproximació al huttès:

-Ei, què esteu fent els jawes aquí?

El cor de l’Ànakin es va quedar gelat. No sabia molt sobre els gegants de Byss, però havia sentit que eren pràcticament impossibles de matar, i eren tan ximples com les roques.

Ànakin va caminar davant de la porta per distreure el gegant mentre Dorn desenganxava el seu anul·lador del circuit.

Ànakin va respondre en una veu aguda, com si fos un jawa que d'alguna manera hagués dominat el huttès.

-Tu vas. Protegim presoners.

El ciclop va obrir el seu ull amb gust.

-De veritat? -Ànakin podia dir que ningú mai no s'havia molestat a rellevar-lo d'una guàrdia abans. La gent sempre tractava els gegants ximples de Byss com si fossin... bé, gegants ximples de Byss.

-Vas ara. Protegim, -va repetir l’Ànakin.

L'enorme ciclop va coixejar fora de la porta, molt per a l'alleugeriment de tots.

Ànakin va córrer cap a la gàbia. El mecanisme de tancament semblava molt sofisticat. Mentre s'agenollava per estudiar-ho, una dels nens ghostling es va regirar en el seu somni... la noia amb la qual havia parlat abans aquell dia.

Ella va alçar la mirada cap a l’Ànakin i instantàniament es va despertar. Ella acuradament es va desenredar dels nens que havia estat sostenint. Va tractar de llevar-se, però estava molt masegada, i panteixava de dolor. Mentre gatejava per posar-se dreta, els nens van començar a regirar-se.

-Desperteu, -els va dir ella-. Anem a sortir d'aquí!

Ànakin va observar als fràgils nens ghostling amb gran preocupació. Havien tingut un mal viatge fins aquí, i tots ells estaven molt masegats i ferits. Hi havia imaginat que tots correrien amb ell, però ara no estava tan segur.

Ànakin va escoltar el so de peus amb botes corrent per un passadís lateral, fora al vestíbul. Alguns niktos estaven cridant en la seva basta llengua, escoltant un comunicador.

Kitster i els seus amics van tancar la porta. Tots es van agenollar en silenci mentre els guàrdies niktos corrien passant-los.

Ànakin podia escoltar part de la conversa dels niktos pel comunicador mentre esprintaven.

-Hi ha un escarabat mora donant-li caça a la Senyora Gardulla a la piscina, -va advertir algú-. Però vigileu el passadís sud. Les spydrs fantasma estan plantant xarxes per tot arreu!

Ànakin tremolava. Hi havia esperat colar-se al complex en silenci i salvar els nens ghostling sense que ningú ho sabés. Ara tota la fortalesa estava tan atrafegada com un anthive ferrelià.

-Oh no, -va dir en Dorn mentre s'agenollava al costat de la porta-. Ens acabem de tancar dins! I no puc arribar als cables electrònics des d'aquí!

-Aquí, traieu-me d'aquesta gàbia, -va dir Arawynne-. Sé com treure'ns d'aquesta habitació!

Dorn va córrer amb el seu kit d'anul·lació, el va ancorar al tancament electrònic de la gàbia, i es va posar a treballar. Era un procés llarg. El tancament a la gàbia d'energia era dur d'obrir. La suor brillava en el seu front.

-Com podem sortir d'aquí? -va preguntar Ànakin a Arawynne.

-Rebenteu la porta! -va dir Arawynne. Rebentar la porta sonava perillós. Algú podia sortir ferit. A més segur que atreia atenció indesitjada.

-Rebentar-la amb què? -va preguntar la Pala.

-Mira al taulell. Hi ha una caixa de transmissors, -va dir Arawynne. Ella va assenyalar a una petita caixa al taulell. Eren els mateixos transmissors que el doctor de la Gardulla hauria implantat en Arawynne i els altres-. Podem utilitzar aquests per volar la porta.

Ànakin va córrer cap a la caixa. Els transmissors eren petites llenties de la mida del seu polze. L’exterior negre estava fet d’axidita, i un conjunt de nombres estava pintat en ells.

Un component tou del transmissor albergava alguns circuits. Ànakin era bo amb l'electrònica.

La peça blanca havia de tenir un petit receptor en ella. D'aquesta forma, quan Gardulla enviés un senyal al transmissor dient-li que esclatés, esclataria.

Hi havia dotzenes de transmissors a la caixa. Amb ells jeia un transmissor que portava els codis numèrics.

Noi, va pensar l’Ànakin. Voldria posar-li un d'aquests transmissors a la Gardulla! Si ho fes, tractaria a tothom millor a partir d'ara!

Ell va agafar un transmissor, va memoritzar el nombre, i el va portar a la porta. Va posar la llentia entre la porta i la paret, al costat del tancament electrònic.

Just llavors, Dorn va fer que la gàbia d'energia s'apagués. El camp blau brillant d'energia va desaparèixer.

Arawynne i els nens ghostling eren lliures. Ara, havia de portar-los fora de perill.

-Atenció tothom! -va dir l’Ànakin. Va agafar el petit transmissor i va introduir el codi de nombres. Es va assegurar que tothom estigués ben ocult darrere de parets i taules d'operacions, i llavors va pressionar el botó d'enviar.

El transmissor va rugir. Les flames van omplir el passadís, i la porta es va evaporar en pols. El fum omplia l'habitació.

Ànakin va alçar el seu cap sobre la taula d'operacions. Va mirar amb els ulls ben oberts al buit buit.

Ara sabia com es veuria si el transmissor del seu propi cos explotés alguna vegada.

-De presa! -va cridar Kitster-. Hem de marxar d'aquí abans que vinguin els guàrdies.

-On? -va preguntar Dorn.

-Els ghostlings no seran capaços de córrer ràpid ni lluny, -va advertir Ànakin.

-Haig de pensar. -Kitster va alçar el seu cap amb terror-. No importa cap a on correm, les càmeres de seguretat ens veuran!

-No ho faran, -va prometre l’Ànakin-. Les hi vaig disparar amb el meu blàster d'ions.

-Genial! Tinc una idea, -va dir en Kitster-. Som-hi! -Ell va començar a portar els nens ghostling des de l'habitació tan ràpid com podia.

Ànakin va agafar la caixa de transmissors i el transmissor, ficant-los en la butxaca. Podien ser-los útils després.

Kitster ràpidament va portar als nens a un ascensor proper. Mentre la porta es tancava, va escoltar el so dels peus embotits corrent pel passadís cap a la infermeria.

Una alarma de fums va començar a sonar. Briiip. Briiip. Briiip.

Ell va tancar la porta de l'ascensor, i just es va quedar aquí per un moment, pensant.

Amb tots els guàrdies baixant al subnivell 6, el millor a fer era agafar l'ascensor cap amunt, lluny del perill.

Però això simplement els deixaria atrapats més alt a la muntanya.

Fins i tot una carrera curta havia deixat els ghostlings esgotats, sense alè. Eren d'un món on la gravetat era molt més lleugera que aquí. Mai serien capaços de córrer de camí a la sortida. Mai serien capaços de fer el viatge fins a la ciutat.

Kitster dubtava que ell i els seus amics poguessin portar-los a tots. A més, tan sols tocar a un dels ghostlings els deixava masegats.

Ell va alçar la mirada, captant els ulls de la Pala.

-On? -va preguntar ella.

Ell no podia pensar en un pla, no en un fàcil.

-Potser puguem volar fora d'aquí, -va dir ell. Ell va empènyer el botó de l'ascensor, llançant-los cap amunt sis plantes.

-Estàs boig, -va objectar la Pala-. No podem volar!

-Hem de trobar alguna forma de portar fora de perill als ghostlings, -va objectar Kitster-. Ànakin podria volar. Seria un bon pilot.

L'ascensor es va aturar, i la porta es va obrir a l'hangar aeri. Estaven sota l'enorme cúpula de la fortalesa. Hi havia dotzenes de naus aquí: vaixells de càrrega corellians, creuers lleugers, fins i tot un parell de caça caps Z-95. Els droides de manteniment treballaven fixos abastint i netejant les naus.

El sostre amb cúpula, que podia obrir-se per deixar a les naus entrar i sortir, estava tancat per les nits.

Ànakin va mirar a la cúpula, i a les naus afirmant silenciosament.

-No funcionarà, -va dir ell-. Hem d'obrir la cúpula per volar fora d'aquí. I tan aviat ho fem, els canons de la Gardulla a les torres ens dispararan. Haurem d’escapolir-nos. Haurem de trobar una altra manera.

Kitster va tornar a mirar a Arawynne. Un dels ghostlings, un noi petit, estava plorant.

-Quant creus que podeu córrer? -va preguntar Kitster. Hi havia un llarg camí des d'aquí fins al conducte de ventilació, on havien emmagatzemat les seves armes.

-No molt més lluny, -va dir Arawynne.

Pala va oferir l'única resposta sensata al problema.

-Haurem d’ocultar-los per ara i tornar més tard. Però on?

Kitster va pensar ràpidament. Hi havia dotzenes de llocs... una de les naus pròximes, o una de les sales d'emmagatzematge. Però aquestes àrees serien buscades en primer lloc, i més a consciència. A més, no hi havia manera de dir què aviat podrien tornar per recollir-los.

Kitster va respondre:

-Tinc una idea. Veniu amb mi!

Ell els va portar per la plataforma de vol, i a través d'un passadís més enllà. Imaginava que amb les bestioles a baix, i jawes, i explosions, tots a la fortalesa estarien buscant-los a baix. Hi havia un lloc del qual no sospitarien.

Ell els va portar a una enorme porta de ferro que gairebé mai havia estat utilitzada, i va pressionar un botó.

Les portes es van obrir, i amb això va venir l'olor de l'aire fresc, arbres, aigua, molsa, i roques.

La cúpula de dalt estava coberta de transpariacer que il·luminava amb la llum de les estrelles. Amb aquesta llum, Kitster poder veure els troncs torts dels arbres. Enormes arnes lluminoses ballaven en l'aire sobre algunes enfiladisses amb flors. Els ventiladors movien l'aire, i en la distància podia escoltar l'aigua córrer.

-Benvinguts al jardí de plaer de la Gardulla, -va anunciar Kitster.

-No vas dir que hi havia animals aquí dins que menjaven gent... o ghostlings, -va objectar la Pala.

-Encara no, -va dir en Kitster-. No durant mesos. Els forestals de la Gardulla encara no han acabat. Hi han estat treballant tota la temporada, plantant arbres i flors, i ara gairebé han acabat. Són ho'din.

Els ho'din eren una gent pacífica del planeta Moltok. El seu propi nom, ho'din, significava «flors errants». Eren alts i esvelts, amb precioses escates vermelles i violetes que penjaven dels seus caps com pèl. Estimaven la natura.

Kitster estaria disposat a apostar la seva pròpia vida que els ho'din ajudarien a ocultar als ghostlings. Certament, estava apostant les vides dels nens ghostling.

Una cosa pàl·lida, com una horrorosa spydr, va reptar cap a ells des de la porta.

-No hi ha animals has dit? -va preguntar en Dorn-. Jo no entraria aquí amb això.

-Això no és un animal, -va corregir Arawynne. La Princesa ghostling es va agenollar i va agafar la cosa-. Es diu spydr protuberant blanca, però no és realment una spydr. És més com una llavor... una llavor que camina. Es tira a si mateixa des d'un arbre gnarl. Llavors va buscant un lloc on plantar-se.

-No podem fer que es quedin aquí, -va dir la Pala-. És esgarrifós.

-Si hi ha arbres gnarl, -va dir Arawynne-, llavors serà com estar a casa. Hi haurà bons llocs on ocultar-se, avall entre les arrels.

-Tornaré a per vosaltres, -va prometre Kitster a Arawynne i als nens-. Us portaré menjar. I quan l'enrenou hagi acabat a baix, esbrinaré com portar-vos a casa.

-Tots ho farem, -va prometre l’Ànakin.

Arawynne va mirar als seus rescatadors un llarg moment, i es va ennuegar amb un sanglot.

-Gràcies, -va dir ella amb una veu ronca-. Gràcies. -Ella va reunir els nens i els va portar al jardí de plaer de la Gardulla.

Següent