Esquadró Infern (XIV)

Anterior

CAPÍTOL 14

En els últims dos dies, des que Azen l'havia portat fins allà, suposadament contra la seva voluntat, Iden havia estat interrogada per Staven, el Mentor i Dahna. Preveient-ho, el seu pare i ella havien debatut què havia de revelar: prou perquè la creguessin quan verifiquessin la informació, però res que pogués perjudicar seriosament a l'Imperi. Així que podia usar lliurement la seva informació. No obstant això, després d'aquella espècie d'amenaça petulant d’Staven de la primera nit, cap dels Somiadors li explicava gran cosa.

Asseguda a l'interior de la cova, amb un amplíssim assortit de peces d'armadura que havia d'apedaçar, començava a enyorar la seva estada amb Gleb. Almenys allà tenia una mica d'intimitat i podia volar. Aquí, no li permetien abandonar la companyia d'almenys un dels Somiadors veterans en cap moment. Quan anava a fer les seves necessitats, l'acompanyava algú i tots dormien junts en una de les coves. Quan preparava el seu sac de dormir s'asseguraven de no col·locar-la al costat de Kaev ni cap dels reclutes més nous.

Va aixecar la vista de la seva tediosa tasca quan Azen i Sadori se li van acostar portant bosses amb alguna cosa que engruixava. Evidentment, eren més peces d'armadura per apedaçar.

—Ru i Sadori acaben de portar això —li va dir Azen—. Staven vol que les netegis —van tirar els fardells als seus peus i una de les bosses es va obrir.

Va caure rodant un casc de plastoide blanc. Estava esquitxat de sang. Iden va poder percebre l'aroma rogenca d'aquesta, però es va forçar a fingir alegria.

—Un soldat d'assalt menys del que preocupar-se —va dir.

—Catorze menys —la va corregir Sadori amb un punt d'orgull, i es va marxar sense afegir res més. Azen seguia allà plantat i li va acostar un altre fardell més petit.

—Del i Piikow estan en la tercera cova treballant en una de les naus. Porta'ls una mica de menjar.

La dolça aroma de la fruita madura es va barrejar amb la pudor de la sang. Iden se’l va quedar mirant un moment, després va serrar els llavis per reprimir una arcada. Pel camí es va creuar amb Piikow, que tornava al campament. Portava bastó, però el seu pas era ferm.

—Va tot bé? —li va preguntar Iden.

Piikow va agitar la seva petita mà.

—Vull ensenyar-li una cosa a Del —va dir. La seva respiració era pesada, però els seus ulls semblaven somriure—. Estic bé, encara que últimament trigo una mica més d’anar d'aquí cap enllà.

Ella li va mirar amb preocupació.

—No t'esforcis massa —li va advertir, encara que per dins donava salts d'alegria. Per fi tindria l'oportunitat de parlar tota sola amb un membre del seu equip. Va estrènyer el pas, resistint la temptació d'arrencar a córrer. No volia cridar l'atenció.

Del va aixecar la vista del que estava fent quan va entrar.

—Tenim uns minuts —li va dir Iden sense més preàmbuls, llançant-li la bossa amb fruita i ous durs—. Has de trobar una manera que ens comuniquem, immediatament.

Del va recollir la bossa i la va deixar sobre la taula. El droide ID-10 surava en l'aire, a un metre de distància, subjectant eines amb dos dels seus apèndixs. Del havia fet tot el possible per alterar la seva aparença imperial amb una mà de pintura en blanc i vermell sang. A ella li va recordar inquietantment al casc del soldat d'assalt.

—Ho sé —va contestar Del—. Estic en això, però Piikow sol caminar a prop.

Iden es va apartar lleugerament, fingint fer-li un cop d'ull a la nau. Mirà per sobre de l'espatlla. Ni rastre de Piikow, encara que va veure a Halia i Staven conversant.

—Tots estem escortats —va murmurar Iden—. Però crec que els meus escortes són els pitjors —Del va tornar a concentrar-se en el treball—. Necessitem posar en marxa la missió. Ru i Sadori han tornat amb armadures de soldat d'assalt ensagnades. Em temo que la propera vegada deixaran el cap dins, clavat amb un pal esmolat.

Del va fer mala cara en imaginar-ho.

—No és res comparat amb el que vam perdre en l'Estrella de la Mort —va dir Del—, però per tractar-se d'un grupet recentment format, el Somiadors s'estan fent notar.

—Algun de vosaltres ha hagut de...?

—No, encara no. Solament transports de subministraments en què hem trobat mesures de seguretat molt bàsiques. Res gros, ni imperial... encara.

—Les coses es posaran més lletges. Heu sentit alguna cosa útil? —va preguntar Iden—. Teniu alguna idea d'on treuen la informació confidencial? Ningú obre la boca quan camino a prop.

Del es va rentar les mans i va pelar un ou.

—No m'habituo a aquests ous morats de gemmes grogues —va dir—. No, gens. Encara no he pogut parlar amb Seyn tot sol, però crec que pot saber alguna cosa —va assenyalar la nau—. Òbviament, estan explotant els meus coneixements tècnics. Sé que Staven ha estat parlant amb Gideon —va fer una ganyota—. Amb Gid, sobre pilotatge, però sembla que encara no es fien prou d'ell per posar a prova els seus dots com a pilot. Quan em deixin treballar sense vigilància, podria instal·lar micros en les naus.

Iden va contenir la seva impaciència.

—Per quan es fiïn de mi la guerra ja haurà acabat —va dir.

—Ep —li va dir Del amb tendresa—, solament portes un parell de dies aquí. Nosaltres arribem fa temps, ja s'aniran habituant.

—Això no ajuda —va murmurar, llançant un altre cop d'ull furtiu cap al campament. Halia, que no semblava res contenta, caminava cap a ells—. Maledicció, ve Halia.

Estaven parlant dels ous morats quan aquesta va arribar fins a ells.

—Malgrat les meves reticències —va deixar anar, abans que poguessin saludar-la si més no—, Staven ha decidit donar-te un comunicador.

Allò era un pas en la bona direcció.

—Gràcies —va dir Iden, acceptant-ho. Del va recollir el seu i l'hi va llançar a l'ID-10, però el droide no va fer cap moviment per atrapar-lo. El comunicador va aterrar en el terra de pedra de la cova i va rodar una mica.

Del va sospirar, es va aixecar, el va recollir i el va portar cap al droide.

—Necessito treballar en això —els va dir a Iden i Halia. Dirigint-se al droide, va afegir—. Subjecta això —aquest va estendre un dels seus fins braços i va recollir l'aparell—. El droide cuidarà d'ell mentre treballo. Intento que aquest petitó pugui ajudar-nos en tot el que sigui possible!

Iden es va mantenir impertèrrita, encara que estava interiorment contenta. Del acabava de dir-li que estigués sempre atenta al droide.

Però va passar un altre dia sense notícies d’en Del. Estava impacient, però creia en ell, així que es concentrava a aprendre tot el que podia sobre els Somiadors fins que en Del hagués ideat la forma de comunicar-se amb ella.

Estava pràcticament segura que Staven era qui havia obtingut i estava usant la informació classificada. En definitiva, era el líder del grup i es dedicava a buscar antics partisans per enrolar-los en les files dels Somiadors. Havia conegut personalment a Saw i es notava que li tenia una gran estima. Però estava demostrant ser frustrantment discret... almenys quan ella estava a prop. Iden solament podia esperar que alguns dels seus companys estiguessin aconseguint més informació que ella.

Azen no li havia revelat res més sobre com algú com ell, un partisà que feia temps que coneixia a Staven, s'havia aconseguit infiltrar a Segur-J. Azen també estava en els primers llocs de la seva llista. Si podia infiltrar-se a Segur-J, era probable que comptés amb valuosos contactes en altres esferes.

La humana a la qual Staven havia rebut tan calorosament es deia Nadrine. Pel que sembla, era experta en explosius i el cervell darrere del disseny de les «bombes-joia». Portava el cabell llarg i solia recollir-se’l en una pràctica trena. Fins i tot sota la llum espígol d'aquell permanent vesprejar, Iden va poder veure que tenia moltes pigues. Si Staven li explicava intimitats, podia ser una bona persona amb la qual entaular amistat.

Dahna, l'esclava fugida, era la segona al comandament. Iden havia suposat inicialment que aquest lloc ho ocupava el Mentor, però encara que tots semblaven respectar-lo, i fins i tot Staven delegava de bon grat ocasionalment en ell, ningú li tractava com si donés ordres. Tant Dahna com el Mentor semblaven tenir bona relació amb tots els altres membres de l'equip; podien ser-li útils.

Va descobrir que el chadra-fan, Piikow, era el més cordial dels Somiadors, després del Mentor. Estava xerrant distès amb Del, la qual cosa li va interessar. Va captar retalls de la seva conversa i es va adonar que s'havien fet amics, o almenys Del ho fingia, gràcies al droide i altra tecnologia. Staven li havia dit que Piikow havia treballat per a l'Imperi. Era possible que encara tingués alguns contactes allà, veient el seu caràcter li semblava normal que conservés bons amics.

Es va adonar, amb pesar, del molt que haurien d'ajudar als Somiadors si volien mantenir la seva tapadora. Es consolava amb la certesa que, al final, el grup terrorista seria destruït... juntament amb la informació que posseïen. Estaven furiosos i la gent furiosa no comparteix informació amb ningú que no tingui també les seves mateixes idees, per la qual cosa no hi havia massa perill que l'Aliança Rebel s'assabentés de res que més endavant poguessin atribuir-li a l'Esquadró Infern.

La família Vushan eren els més reservats del grup i dubtava seriosament que fossin la font de les filtracions. Havia notat que el fill, Sadori, li llançava mirades a Seyn, qui les responia amb tímids somriures i desviant la vista. A Iden li va semblar bé, un altre possible contacte útil.

Com havia esmentat Staven, Kaev també era relativament nou en el grup. En un moment, quan ella i alguns altres estaven netejant i inspeccionant el lot d'armes que els havia lliurat la pirata pantorana, juntament amb Del i Gideon, Kaev l'havia portat a part.

—Sé que la gent sospita de tu i que ho entens, però... volia donar-te les gràcies personalment —va dir.

Ella se’l va quedar mirant, confusa.

—Donar-me les gràcies?

Ell va assentir, mirant-la intensament amb els seus ulls verds.

—Sí. Veuràs, jo tenia família a Alderaan.

—Oh —va dir ella comprensiva.

Kaev va assentir.

—Quan vaig sentir el que deies en aquell enregistrament... fins a quin punt t'havia molestat que morís tanta gent que no hi havia mogut ni un dit contra l'Imperi, em va donar esperances que uns altres puguin entendre el que fas.

—Uns altres imperials? —li va mirar dubitativament.

—Sí, amb sort. O qualsevol que es pugui prendre un moment per mirar més enllà de les banderes. Que pugui prendre la decisió de recolzar-nos per acabar amb l'Imperi —es va encongir d'espatlles, sobtadament avergonyit—. Qui sap, veritat?

Ella li havia somrigut amb gratitud. Seria bo tenir un «aliat» entre els Somiadors, a més del Mentor.

—Sí, qui sap? L'Imperi està podrit, corromput. Ha de caure al més aviat possible. És igual qui caigui amb ell —mentre deia aquelles paraules, esperava que amb absoluta convicció, es va preguntar quant trigaria a habituar-se a dir aquelles mentides.

Als altres tres, que portaven allà més que ella i eren percebuts com menys amenaçadors que una cèlebre pilot imperial de TIE, els anava molt millor. Com esperaven, Seyn, amb el seu aspecte delicat i enganyosament obert, s'havia guanyat les simpaties de la major part del grup. Nadrine i Dahna l'apreciaven de manera evident i el jove Sadori semblava estar sentint coses una mica més intenses que aquesta. El Mentor també semblava tenir-li simpatia. De fet, els únics que es mostraven freds amb ella eren Staven i Azen. No li sorprenia. Staven, com a líder, havia de ser el més recelós del grup i Azen era... bé, Azen.

També en Del era bastant acceptat. El que tampoc li va sorprendre. Del transmetia una serenitat i una humilitat que feia sentir còmoda a la gent.

Desgraciadament, Gideon era el que semblava despertar més recels. Ella ho apreciava, però sabia millor que ningú com d'arrogant i competitiu que podia arribar a ser, i semblava haver fet alguna cosa ja que havia irritat a diversos Somiadors.

Va sospirar i va seguir reparant armadures o apedaçant vestits de pilot. «Vinga, Del», va pensar. «On dimonis està aquest droide?»

—Mare meva, que diligent ets —li va dir l'agradable veu del Mentor.

Va aixecar la vista cap a ell i es va encongir d'espatlles com restant-li importància.

—No em ve de gust que m'afusellin —va dir.

—Ni a mi. Però hi ha alguna cosa que et pot divertir més que apedaçar uniformes usats.

Iden va somriure àmpliament.

—Compta amb mi.

El Mentor la va portar en lliscant, en un trajecte d'uns vint minuts, per un camí estret i sinuós entre nuosos troncs d'arbres antics i va aparcar el vehicle sota el dosser dels arbres.

—Vinga —va dir—. Està prop d'aquí, però és millor no deixar el lliscant a l'aire lliure.

—Esperes visita?

—No, aquí no hi ha res que visitar. Però quan t'estan buscant i sou pocs, és millor anar a cop segur.

—Encara que no us vegin, si algú s'acostés per aquí podria detectar les vostres... nostres naus i el material —va dir Iden—. No us preocupa?

El Mentor es rigué entre dents.

—No, estem fora de perill.

Encara que hagués passat tota la seva vida rebent solament la informació que necessitava a cada moment, li irritava la naturalesa críptica dels Somiadors. Pensava que s'havia del contrast radical entre aquella actitud i l'extrema despreocupació i cordialitat que havien exhibit abans.

Van igualar els seus passos, Iden portava les seves lents de visió nocturna, però el Mentor semblava no necessitar-les.

—Com t'ha dit Staven, fins a Jedha —va dir, mentre caminaven—, Saw Gerrera va ser la cara visible i la veu dels partisans. No és que li agradessin massa els focus, ni tenia la personalitat envolupant de la seva germana, Steela —va somriure lleument—. Una dona impressionant. Es va perdre molt amb la seva mort —el seu somriure també va morir mentre ho deia.

—Sembla que la vas conèixer —va aventurar Iden.

—Sí. I a Saw. Igual que la meva fillola —va sacsejar el cap amb pesar—. Els vincles entre els meus éssers estimats, els partisans i jo mateix són molt profunds malgrat els nostres rumbs divergents.

Es va tornar cap a ella.

—Em recordes molt a Steela. En el port i la teva resistència a deixar-te intimidar. Staven no ho vol admetre, però també ho nota. Series una bona cara per als Somiadors, però, tret que siguis actriu, segurament hauràs de practicar.

Iden va sentir que la recorria una onada d'alleujament. Per fi anava a convertir-se en «la veu dels Somiadors», com esperava el seu pare. Potser ara li explicarien les missions a les quals els altres partien amb tanta freqüència i descobriria d'on treia Staven la seva informació. Encara que havia de fingir que seguia en la inòpia.

—Espera un moment —va dir—. No sé molt bé què vols dir. Una bona cara?

—Ets Iden Versio —va dir el Mentor—. Ets coneguda. L'Aliança Rebel ha tingut la fortuna de poder contrarestar la propaganda imperial amb la veritat sobre la naturalesa de l'Imperi. Gràcies fins i tot a anònims rebels misteriosos. Quan la Mon Mothma i la Princesa Leia van anunciar la seva pertinença a l'Aliança Rebel, li van donar una legitimitat que no havia tingut fins llavors. Pensa en l'impacte que suposaria si et dirigissis a la galàxia... tu, una antiga imperial fermament lleial, ara membre dels Somiadors de Saw Gerrera.

Iden va negar amb el cap.

—No he vingut per a això. No sóc política, ni estrella de l’holovídeo... sóc soldat, una pilot. I molt bona. Podeu posar-me a prova!

—Per descomptat. Com he dit, la teva carrera és de domini públic, Iden. Sabem el bona que ets i també usarem aquests talents, però no fins que hàgim espantat a l'Imperi i hàgim preparat a aquells que secretament desitgen enderrocar-lo per alçar-se i combatre... potser fins i tot morir.

—No em sembla la millor idea d’Staven —va dir ella.

—En realitat —va contestar cordialment el Mentor— va ser meva. Com t'he dit... he vist emprar aquesta tàctica abans amb excel·lents resultats. Es podria dir que Saw no va ser realment el primer líder rebel. Aquesta va ser Steela. Ha funcionat abans i, amb algú tan destacat com tu, pot tornar a funcionar.

Quan va arribar, havia quedat implícit que portar-la fins allà havia estat idea del Mentor. I ara l'hi estava confirmant. Per què Staven li havia fet cas? Estava convençuda que qui manava era l'home de cabell blau, el que portava la veu cantant... el que controlava la informació filtrada. S'equivocava?

Van arribar a la vora d'una depressió.

—Espera aquí —va dir el Mentor que va baixar precipitadament l'empinat vessant amb el trot elegant d'un home més jove. Va arribar a baix i des d'on ella estava amb prou feines mesurava un centímetre d'altura.

Es va tornar i la va mirar.

—Aquest lloc és un amfiteatre natural —va dir. Iden va llançar un petit crit ofegat i va esbossar un somriure. Podia sentir-lo perfectament i ni tan sols estava cridant.

—És sorprenent! —va cridar ella.

—Veritat que sí? —va dir ell—. T'ensenyaré a treballar el llenguatge corporal i la improvisació. No serveix que llegeixis un guió. Ara baixa i prova tu.

Va baixar fins a la fondalada en què estava el Mentor i aquest va tornar a pujar el vessant. Es va asseure i ella va començar.

—Ciutadans de l'Imperi —va començar a dir—. Això... és a dir...

El seu comunicador va vibrar. El va activar.

—No, està bé —li va dir la veu del Mentor. No semblava agradar-li cridar—. Ara mateix, desgraciadament, són ciutadans de l'Imperi. Continua.

Iden va respirar profund.

—Ciutadans de l'Imperi —va cridar.

—No, parla normal —li va dir la veu del Mentor.

—Ciutadans de l'Imperi —va dir Iden en un to normal—, no és el que creieu. Estic parlant de l'Imperi. No ho és... —allò sí que era un imprevist.

Se li donava espantosament malament parlar en públic.

Al seu pare aquella possibilitat ni tan sols se li havia passat pel cap. Era l'únic motiu pel qual els Somiadors l'havien tret de Vardos i Staven li havia deixat molt clar que la seva vida depenia de l'útil que fora. Una ira sobtada, no cap a ells, ni cap al seu pare, sinó cap a si mateixa, se li va ennuegar i no va poder parlar.

Llavors va sentir:

—Espera.

La petita figura de la part superior de l'amfiteatre va tornar a baixar. Quan va arribar fins a ella, li va fer un gest perquè sortís del «escenari».

—Asseu-te. No, no fa falta que pugis. Solament vull que vegis el que busco.

Ella va obeir, ruboritzant-se amb una barreja de vergonya i empipament, es va allunyar una mica i es va asseure en el terra. El Mentor ja s'havia col·locat en el seu lloc, va fer una positura, es va redreçar i va aixecar el mentó ben alt.

—Pobles de la galàxia! —la seva veu va ser potent i vigorosa, plena de passió—. Des de fa massa, treballem sota el brutal jou de l'Imperi. Fingint oferir-nos la seva ajuda, ens ha arrossegat, món a món, sistema a sistema, cap a aquesta espantosa desfilada de cobdícia narcisista prometent-nos oportunitats, però deixant-nos amb les mans buides. En comptes de millorar la nostra alimentació i les nostres vides ens ha deixat sense una cosa ni l'altra arribant fins i tot a la depravació d'aniquilar planetes sencers. Alderaan... No t'oblidem!

Iden es va inclinar cap endavant, amb la seva preocupació alleujada pel poder de l'actuació que estava contemplant, recolzant els colzes en els genolls i la barbeta a les mans. No podia deixar de mirar a la figura esvelta i elegant que proferia paraules tan apassionades.

—Tampoc t'oblidem a tu, Ciutat de Jedha. L'Imperi ens ha demostrat que cap lloc de la galàxia, ni un sol món poblat per civils indefensos ni antic lloc sagrat, cap lloc està a resguard de la maldat del fosc cor de l'Emperador o la cobdícia d'aquells que s'enriqueixen i engreixen saquejant planetes! Això ha d'acabar!

A Iden se li va estarrufar el borrissol del clatell. No va ser solament pel poder de les paraules, per mera propaganda que fossin, ni per la sonora veu que les embolicava en els tons melòdics d'un cor que plorava pels caiguts. En aquell moment va entendre per què el Mentor usava un nom fals. I en aquell moment també va entendre per què no era el líder, per què preferia quedar-se al marge mentre els altres feien un pas endavant i s'enfrontaven al perill.

Iden estava escoltant a algú que sabia donar un discurs. Algú que devia haver estat conegut en el passat. El Mentor volia que Iden fes una mica del que no era capaç per algun motiu que ella encara no comprenia: pronunciar-se en contra de l'Imperi, inspirar amb les seves paraules i passió i mostrar-se forta i decidida.

Era un home que s'estava ocultant. Havia de ser algú important i Iden, pensava esbrinar qui.

 Següent

Esquadró Infern (XIII)

Anterior

CAPÍTOL 13

Iden es va redreçar, reprimint a l'últim moment l'impuls de quadrar-se. Estava en ple cor del territori enemic, com en la lluna de Yavin. La tensió del seu cos es va relaxar lleument en veure que la resta de membres de l'Esquadró Infern havien arribat al planeta, tal com estava planejat. Portava més d'un mes sense veure'ls i encara que esperava notar-los diferents sense els seus uniformes, li va sorprendre fins a quin punt semblaven sentir-se com a casa.

A Seyn, amb les seves ferides deliberades sanant, se la veia encongida i recelosa mentre es ficava precipitades cullerades de menjar en la boca, com si algú anés a llevar-les-hi. Mirà furtivament a Iden i va tornar a concentrar-se en el seu menjar.

Del, amb la roba molt rasa, semblava portar allà tota la vida, i fins i tot l'impecable Gideon gandulejava distret al costat del seu «germà». Cap dels dos s'havia pres la molèstia d'afaitar-se en les dues o tres setmanes que portaven allà. Els dos la miraven amb curiositat i recel.

S'alegrava de veure'ls, però la feien sentir-se encara més fora de lloc amb aquell fred uniforme granat i blau de Segur-J. Mirà al voltant, estudiant al grup en silenci.

L'únic que apareixia esmentat en la targeta de dades era el seu líder, Staven. Va recordar dues imatges que apareixien en el seu informe. Una era d'un jove atractiu d'espessa cabellera tenyida de blau i amb allò que Iden començava a dir «la mirada»... una expressió de superioritat moral, ferma i segura, que solament lluïen els joves homes captivats pels «ideals» de la rebel·lió. La segona era d'un oficial capturat. Semblava més gran; el jove rebel, innocent i esperançat havia deixat pas a un guerrer encallit, però malgrat els blaus de la seva cara, l'home de la imatge tenia una mirada desafiadora.

El que tenia davant en aquell moment portava el mateix cabell blau, encara que resultava complicat veure el to exacte sota l'ombrívola llum verda que emetia l'estufa, però d'altra banda era bastant diferent a les dues imatges que havia vist prèviament. La presó l’havia canviat, afegint arrugues d'ira i extenuació en aquella cara fresca d'antany. Estava apartat dels altres, recolzat contra els murs corbats de pedra de la cova, de braços plegats enfront del pit, mirant-la inexpressivament.

—L'has tret d'allà —va dir—. Bon treball, Azen.

Més prop de l'estufa-cuina, acabant de menjar, hi havia una família que al principi li va semblar humana. Però els seus ulls rosats, sorprenentment visibles en la penombra, els delataven. Iden mai havia vist aquella espècie, però va reconèixer que eren kage i a plena llum del dia hauria pogut veure que la seva pell era grisa com la pedra. El planeta natal de l'espècie era Quarzite, on vivien sota terra, en una semi penombra constant il·luminada solament per la lleu lluentor dels cristalls que li donaven nom. Iden hauria apostat que estava davant antics membres del cos d'elit dels Guerrers Kage, gent que probablement havia estat rebel abans d'unir-se als partisans. Els Guerrers Kage vivien en guerra permanent contra els belugans, l'espècie dominant del seu món. Amb aquell historial, no li sorprenia veure'ls entre els Somiadors partisans.

El pare tenia poc més de quaranta anys, tot múscul sota la seva túnica i capa. La dona que tenia al costat era més esvelta, encara que fibrosa i àgil, amb una cara bonica però dura. El noi, presumiblement el seu fill, semblava estar en el final de l'adolescència. Les seves expressions i llenguatge corporal eren manifestament hostils i, encara que estaven asseguts al costat de l'estufa, Iden sospitava que podrien passar a l'acció en un obrir i tancar d'ulls.

Va notar que tenien els blàsters a mà. Com pràcticament tots els altres.

Pujat a un cingle, a certa distància de l'estufa, amb la roba fosca i el pelatge gris barrejant-se amb les ombres, hi havia un chadra-fan. L'estava mirant com tots els altres, i Iden va poder veure la llum verda reflectida en els seus ulls grans i brillants.

Es va fer un silenci incòmode. El chadra-fan finalment el va trencar, encongint-se d'espatlles i llançat, amb sorprenent jovialitat:

—Hola! Jo sóc Piikow!

Iden li va dedicar un lleu somriure.

—Hola, Piikow —va saludar-lo. Ningú més li va dir el seu nom.

—Alguns dels nostres estan fora del planeta ara mateix, però no trigaran a tornar —va dir Azen—. Em moro de gana. I tu?

—També una mica, sí.

Azen va agafar un bol i li va servir amb un cullerot alguna cosa semblada a un guisat de l'olla que bombollejava sobre l'estufa. L'hi va tendir. Iden ho va acceptar i es va quedar dempeus un moment, després es va asseure sobre una roca plana propera a l’estufa. Es va obligar a no mirar als seus companys de l'Esquadró Infern, preferint dedicar el temps a examinar breument la cova. Semblava ser una formació natural en gran part, però els Somiadors havien fet algunes modificacions, com la pedra sobre la qual estava asseguda. També s'havien col·locat altres roques planes que servien de taules i cadires. S'havien tallat armaris de rebost de diferents grandàries amb làsers en les parets corbades, que s'usaven per a magatzematge. Va veure una gran, al lluny, embolicada en ombres. Els líquens emetien la suficient llum perquè pogués percebre el contorn d'un blàster. Era un dipòsit d'armes. Va desviar la vista ràpidament perquè no l'enxampessin.

Staven es va moure d'on havia estat observant-la.

—Bé, Iden Versio, heroïna de l'Imperi ara universalment menyspreada, què t'ha explicat Azen de nosaltres?

Era un home atractiu, però el seu desdeny era evident. Iden no va mossegar l'ham.

—No gaire —va dir, la qual cosa no era del tot cert—. Que sou els guerrers de Saw Gerrera, que odieu a l'Imperi i tot el que representa. Que esteu disposat a fer tot el necessari per enderrocar-ho i que creieu que puc ajudar-vos amb això.

Staven va assentir.

—És la veritat. I pots?

—Depèn del que vulgueu.

L'expressió d’Staven es va aombrar de sobte.

—Això no és cap joc —li va etzibar. Va assenyalar a Del i Gideon—. Veus a aquests dos? Ens van trobar després que tota la seva cèl·lula sacrifiqués la seva vida perquè tinguessin l'oportunitat de localitzar-nos.

Els dos presumptes germans van aconseguir mostrar-se incòmodes. Staven es va tornar cap al chadra-fan.

—A Piikow li van arrabassar a la seva família per obligar-li a treballar en un entorn perillós. Els van assassinar quan no feia ni una hora que havia arribat a la fàbrica, així és com li agrada fer les coses a l'Imperi. No trigarà a reunir-se amb ells, perquè va passar massa temps exposat a substàncies químiques tòxiques. Encara que ens ajudarà en tot el que pugui, mentre pugui.

Iden no ho havia notat fins llavors, però ara va veure que Piikow tenia zones del cap pelades i que la pell grisa-blava de les mans li clarejava. La seva expressió en sentir les paraules d’Staven va deixar clar que no li agradava cridar l'atenció.

—Seyn és una esclava fugida l'amo de la qual ajudava a l'Imperi a comerciar al mercat negre. Ru, Halia i Sadori Vushan són kage, membres d'una espècie sotmesa que porta generacions combatent al seu opressor. Cap de nosaltres prové d'una vida de privilegis i poder.

—Directament, almenys —va dir una veu masculina, agradable i calorosa. La forma del que Iden va suposar que era un home humà es va col·locar a la llum del foc. Era prim i una mica més alt del comú, ben afaitat i amb un cabell negre, dens i grenyut amb flocs canosos. Iden no va saber de quin color eren els seus ulls, però eren clars. Tenia la cara lleugerament arrugada, però les potes de gall que envoltaven els seus ulls semblaven més conseqüència de somriure que d’arrufar les celles. En aquell moment estava somrient.

—Jo vaig néixer en un entorn de poder i privilegis farà uns trenta i tants anys, però fa bastant que vaig renunciar a ambdues coses. Crec que tenim algunes coses en comú, Iden. Per això li vaig dir a Staven que estaries disposada a ajudar-nos.

—Com et dius? —li va preguntar Iden al nouvingut.

—Em pots dir Mentor —va dir. El que era i no era una resposta.

Malgrat la gana, Iden va deixar que el bol de guisat es refredés entre les seves mans mentre mirava al presumpte líder i a aquell que l’havia aconseguit convèncer de segrestar-la. Va tornar a mirar a Staven.

—Suposo que tu ets el líder. Digues-me com us puc ajudar.

El somriure del Mentor va créixer. En aquell moment, Iden va sentir veus acostant-se al campament, parlant tranquil·lament, amb el tipus d'emoció continguda i alleujada que va reconèixer com la dels qui tornen d'una missió reeixida.

—Sento olor de guisat tikktikk! —va dir una eixerida veu femenina.

—Vaig a devorar-ho —va cridar el noi kage, Sadori.

—Doncs hauré de donar-te una bona surra —va dir una altra veu femenina, ronca i cordial. Un home es rigué.

Una twi’lek, seguida d'un home i una dona humans, va entrar en el cercle il·luminat pel foc. L'atmosfera va canviar immediatament. La twi’lek va ser rebuda amb abraçades i, per un instant, els somriures i riures van fer que el campament semblés més un cap de setmana «d'acampada» amb els amics que el cau d'uns facinerosos. Va ser un canvi estrany.

Els nouvinguts van veure a Iden immediatament, per descomptat.

—Vaja —va dir la dona humana sense apartar la vista d’Iden mentre anava cap a Staven—. Bon treball, Azen, l'has portat. Tots aquests mesos espiant a Vardos han donat fruits. Ens esperen bons temps, ara que has tornat! —li va donar una palmada amistosa en l'esquena i es va girar cap a Staven. El líder partisà va obrir els braços i es van fondre en una abraçada. Ell la va besar en el front i ella es va arraulir entre els seus braços, mentre tots dos es tornaven per mirar als congregats.

Els pares de l’Iden mai havien mostrat cap tipus d'afecte físic en presència de la seva filla i allò la va fer sentir incòmoda, més fins i tot que el segrest a punta de pistola o ser el centre de la recelosa atenció.

—Treballarà amb nosaltres? —va preguntar l'humà. Era el més jove, a part del noi kage, prim i amb aspecte desmanegat i sospitós. Tenia uns cridaners ulls verds i bonics trets sota una barba de tres dies.

—Sí —va dir Iden, incapaç de mossegar-se la llengua a temps.

—Hem arribat just abans que vosaltres —va dir Azen. Va assenyalar a Iden amb la cullera—. L'ambient encara està una mica fred.

La lekku de la twi’lek es va estremir en mirar a Iden amb curiositat.

—Com ha anat? —va preguntar el Mentor a la twi’lek, intentant clarament desviar l'atenció d'aquella imperial que ara era la seva... convidada, nova membre, presonera? Iden seguia sense saber com la veien.

—Molt bé —va dir la twi’lek—. Han estat com pols entre les meves mans. I les de Kaev —va afegir, llançant una mirada i una picada d'ullet, exagerat i teatral, cap a l'humà. Aquest va fingir esvair-se, li va llançar un petó i va somriure, mostrant unes dents sorprenentment blanques. Tots van riure—. No deixa de fascinar-me el que diuen o fan els poderosos quan els hi mostres alguna cosa que desitgen, però no poden tenir-la.

L'únic que no somreia era Staven.

—Dahna, un dia d'aquests —li va advertir—, se't pujarà al cap.

Iden esperava més riures i broma, però Dahna es va posar seriosa.

—Això no passarà. Quan ets esclava d'algú aprens tots els trucs necessaris per sobreviure.

Iden, que ja havia provat el guisat, va deixar de mastegar per un instant, sorpresa, mirant automàticament a Seyn. Es va estremir... maledicció, s'havia delatat? Fins que va recordar que ja li havien presentat a Seyn com a esclava. Qualsevol que l'hagués estat observant detingudament simplement hauria suposat que havia relacionat a ambdues dones. Va haver de reprimir un sobtat arravatament d'ira. No estava segura de poder portar la vida d'una espia encoberta de forma convincent i això li preocupava.

«Sóc una Versio i els Versio sobresurten en tot.»

—Està neta? —va preguntar la twi’lek, Dahna—. Dispositius d'enregistrament, transmissors? Res?

—Au, vinga —va dir Azen, com enutjat—, creus que l'hauria portat fins aquí si no ho estigués? La nau també està neta.

Iden va quedar petrificada quan va captar el que allò significava. Va aixecar el cap del bol de guisat i va mirar als ulls a Azen.

—Azen? —va dir, en un to gèlid—. Com em vas registrar?

Ell va mirar cap a una altra part.

—Escàners —va dir.

—Solament escàners? —Iden va insistir. Azen va arrufar les celles i no va respondre, enfonsant la cullera en el seu guisat.

—Azen, em vas tocar?

—Bé, havia d'assegurar-me, no? —li va etzibar Azen.

Iden es va posar vermella d'ira i les seves mans van subjectar el bol amb força. Ja esperava que la registressin, però descobrir que ho havien fet sense que ho sabés, quan estava inconscient...

Va començar a aixecar-se.

L'atmosfera de la reunió va canviar abruptament. Els tres kage ja estaven dempeus empunyant blàsters o vibrofulles. Si s'ha de jutjar pel soroll, uns altres també havien desenfundat les seves armes. Staven se li havia acostat i Iden es va tornar per mirar-lo, tremolant de ràbia.

I llavors, més ràpid del que Iden hagués cregut possible, el Mentor es va interposar entre ells.

—Enrere, Staven! Els altres, asseieu-vos! —la va mirar per sobre de la seva espatlla i va dir, en veu més baixa—. Tu també, Iden.

A poc a poc, sense apartar la vista d’Staven, Iden va tornar a asseure's en la pedra. El seu cos tremolava per l'energia continguda. Staven no es va moure, però els altres van obeir l'ordre del Mentor, al cap d'uns segons... alguns amb més ganes que uns altres.

—Staven —va dir el Mentor en veu baixa—. Té dret a estar enfadada.

—És una capitana imperial, filla d'un almirall imperial! —li va etzibar Staven, encara que va recular un pas.

—I no hi ha res més cert en la vida que els pares i els fills mai estan d'acord en res —va dir el Mentor—. Tots vam estar d'acord a portar-la perquè vam creure que pot ajudar a la nostra causa. Així és com volem animar-la a unir-se a nosaltres? —els seus ulls van buscar a Azen—. Azen, li deus una disculpa.

—Sí —va afegir la twi’lek secament—, la hi deus.

Iden havia d'admetre que Azen semblava molt incòmode.

—Val, ho sento. Però ho has d'entendre. Corríem un gran risc portant-te aquí. L'últim que volia era posar en perill al grup. La gent de Gleb podia haver-te col·locat alguna cosa damunt, per rastrejar-te si intentaves escapar. No estaves a la seva casa com a convidada.

Era raonable. Iden sabia que d'haver estat en la seva posició, ella tampoc hauria dubtat a registrar-lo igual d’escrupolosament. En definitiva, la guerra era la guerra. Però no pensava dir res. Se sentia moralment superior i no volia renunciar a això fins que fos necessari.

—Tampoc estic aquí com a convidada, precisament —va dir.

—No —va admetre la twi’lek—. I antigament vas ser nostra enemiga. Esperem que ja no ho siguis però, ara com ara, et concedirem el benefici del dubte.

—Després d'haver-me registrat a consciència, per descomptat.

L'antiga esclava va baixar el cap afirmativament.

—Després d'haver-te registrat a consciència, sí. Hem de protegir-nos. Quedem molt pocs. Espero que ho entenguis.

Iden va esperar un moment i va sospirar. Havia deixat clars els seus arguments. Era moment de mostrar-se cordial.

—Ho entenc. I espero que vosaltres entengueu que li donaré un cop de puny a la propera persona que em toqui sense el meu consentiment.

Per a la seva sorpresa, la cara de la twi’lek es va il·luminar amb un somriure còmplice.

—I jo aniré darrere a donar-li un altre.

—Molt bé —va dir el Mentor mirant al grup—. Tornem a començar.

Tots es van asseure.

—Som els Somiadors —va dir Staven.

—Somiadors? Azen em va dir que sou els partisans de Saw Gerrera.

—Solament seguim el seu exemple. Mantenim el seu «somni viu». Saw va ser la cara visible, la veu, de la nostra causa. La seva pèrdua va ser un cop duríssim. I vam perdre a molta altra gent a Jedha.

Li brillaven els ulls mentre parlava i la seva mirada era dura. «Sap que l'Estrella de la Mort també va ser la causant de Jedha?», es va preguntar. «I si ho sap, com ho ha esbrinat?»

—Des de la seva mort hem estat reclutant activament, així que molts són nouvinguts. Del, Gid, Seyn, Kaev i ara tu, Iden. El positiu és que com més arrogant es mostra l'Imperi en les seves mesures, més gent s'indigna i volen respondre mentre encara és possible. Això és bo, és genial... però vam perdre a Saw. Vam perdre a l'home que ens unia a tots, que ens inspirava. L'Imperi està redoblant els seus esforços contra els grups rebels... i estem preparats per morir, si és necessari. Per això necessitem a aquesta gent carregada d'ira que desitja orientar-la cap a alguna cosa.

Mirà a Kaev.

—Ens van assestar un dur cop en Alderaan —el jove va assentir solemnement—. Però nosaltres, l'Aliança Rebel amb l’ajuda de Saw just abans de ser assassinat, contraatacàrem i vam destruïm una cosa que l'Imperi valora molt més que la vida: la noció de la seva infal·libilitat. I encara els cou. Veritat, Iden?

—Sí —va contestar Iden ràpidament—. Ningú ho reconeixerà, però estan commocionats, fins i tot en els nivells més alts. Tens tota la raó. És el moment. Els hem de seguir colpejant dur, abans que puguin recuperar-se.

—I si algú pot ajudar-nos a fer-ho ets tu —li va dir el Mentor, dedicant-li un somriure cordial.

—Quan estiguem segurs de poder fiar-nos de tu —va afegir Staven—. La gent està molt animada. Estan disposats a lluitar perquè podem guanyar. Molts no ho creien fins ara, però hem d'anar amb compte amb qui incorporem a les nostres files.

»Aquest grup és nou, però molts de nosaltres hem treballat durant anys directament amb Saw o amb els altres. Els grups rebels no estan tan organitzats com l'Imperi, Iden. La gent va i ve, però quan combats al costat d'algú sorgeixen vincles. Kaev ja ha participat en cinc missions amb nosaltres i ho ha fet molt bé —Kaev va somriure, orgullós per l'elogi.

—Ha de fer més cas de les ordres —va dir Dahna, encara que va suavitzar les seves paraules amb una picada d'ullet amistosa.

Kaev es rigué i va assentir, compungit.

—Encara estic aprenent!

—Encara no hem trobat la missió adequada per Seyn, però ja ha demostrat la seva vàlua amb el seu talent per a la falsificació. Del ha estat col·laborant amb Piikow i fent prodigis perquè algunes de les nostres naus més velles tornin a volar. I tant ell com el seu germà Gid han volat amb nosaltres, per separat.

Iden va sentir aquella antiga i familiar sensació de competència amistosa en sentir esmentar a Gid.

—Si em coneixeu, sabeu que sóc una pilot excepcional —va dir—. Podria...

—Els pilots abunden, fins i tot els bons —la va tallar abruptament Staven—. Si hem corregut el risc de treure't de Vardos ha estat per un altre motiu completament diferent. Si no pots ajudar-nos, si no et guanyes la nostra confiança, adéu. I no vull dir que et donarem una nau amb el dipòsit carregat de combustible, ni et farem una festa de comiat. Estàs aquí i ara no podem deixar-te marxar així, sense més.

Aquells canvis bruscs de les bromes amistoses a la brutalitat real de la qual eren capaços els partisans li va impactar... tal com, sens dubte, pretenia Staven. Aquest va somriure per primera vegada des que Iden havia arribat i no li va agradar. Va ser un somriure fred i predador. Iden va entendre que no li feia cap gràcia tenir-la allà i que estava desitjant veure-la fracassar.

Següent