IV
- Aquest lloc està
realment atrafegat -va dir en Nopul mentre observava les multituds que
abarrotaven els carrers de la ciutat. Mirant cap avall des de la seva
plataforma d'atracada a l'aire lliure, podien veure la major part del
metroplex. Centenars de milers d'éssers congestionaven les avingudes i els
carrers transversals, bloquejant el trànsit de superfície al llarg de
quilòmetres en totes direccions. Fins i tot les rutes aèries estaven plenes amb
vehicles planetaris de totes formes i funcions, des de petites motos barredores
fins a les naus repulsores més elaborades.
- Era d'esperar
davant d'un esdeveniment semblant -va indicar en Vakir.
Tothom es va tornar
cap a ell amb expressions de lleugera sorpresa.
- Què? -Va dir a
manera de resposta -. No heu escoltat els MEAES del canal públic?
L’Or i en Nopul van
conservar la seva mirada confusa, així que la Rendra va afegir el poc que va
poder a la informació que s'estava donant.
-Això vol dir
"Missatges A Espaciants", una freqüència que informa al trànsit
d'entrada sobre vectors de rutes espacials, normes i lleis locals, i
esdeveniments recents que puguin afectar el viatge interplanetari.
- I? -Va dir en
Nopul al Vakir, ignorant de forma palesa la Rendra.
- I, -va dir el
Nikto -avui indica que és... - Es va aturar per pensar un instant, i després va
continuar amb la lenta i seca cadència d'un locutor de comunicacions -.
L'històric acord de pau entre els weequay i els Houk, que durant molt temps han
lluitat entre si, especialment aquí a Sriluur.
-Aquesta és una
imitació molt bona -va comentar en Nopul -. Pots fer un soldat d'assalt
imperial?
La Rendra va fer
callar en Nopul amb una mirada.
-Bé, això no
facilitarà les coses. La seguretat serà fèrria. Serà millor que aquests
inhibidors de sensors funcionin.
- Funcionen -va dir
en Nopul de forma seca i, almenys des del punt de vista de la Rendra,
desganada.
- Bé, llavors no
perdem més temps -va dir ella, i es va dirigir cap als turboascensors que els
portarien al nivell del sòl.
Una hora més tard,
vint minuts més tard del que la Rendra havia previst, el quartet va arribar al
Coliseu de l'aliança al centre de la ciutat. L'edifici s'alçava cap al cel
blavós amb una forma vagament semblant a un xampinyó, una combinació d’angles i
corbes entreteixides tan gràcilment que l'edifici semblava més l'obra mestra
d'un artista que la idea d'un buròcrata. Aparentment, els weequay eren una raça
més creativa del que les seves experiències prèvies li indicaven.
- És això? -Va dir
l’Or darrere d'ella.
Ella va seguir
mirant l'estructura, meravellant-se encara per la seva bellesa.
-Sí. Activeu els
vostres inhibidors de sensors. Tenim una feina a fer.
Va quedar immòbil
durant un altre instant, i llavors va prémer un interruptor ocult a l'interior
del seu cinturó i va avançar cap a l’immens arc d'entrada del Coliseu, que ja
estava ple de vianants intentant entrar.
Mentre es
col·locaven al final de la fila, la Rendra va examinar la multitud. Tot i que
la majoria eren weequay i Houk, havia representades diverses de la resta
d'espècies del sector. Va poder veure fins i tot uns quants Bith i un grapat de
rodians barrejats amb la resta. Aquest esdeveniment ha de ser bastant important
per atreure a tants éssers. I no em sembla que això sigui res de bo.
Va sentir un buit a
l'estómac, i va desitjar haver menjat alguna cosa abans de deixar la nau. No
necessitava distraccions.
Lentament, la fila
avançava conforme els agents de seguretat registraven a tots i cadascun dels
éssers que volien entrar al Coliseu. Pel que la Rendra podia veure, estaven
usant alguna classe de droide per escanejar a cada ésser a la recerca de... bo,
a la recerca del que fos que no volien que entrés al recinte.
Es va tornar
lleugerament cap en Nopul, que estava dempeus just rere d'ella, però no li va
mirar directament, sinó que va fingir estar comprovant la longitud de la fila.
- Alguna vegada has
vist abans aquest tipus de droide? - Va dir, sense moure amb prou feines els
llavis.
De cua d'ull, va
veure com ell mirava furtivament a l'estació de seguretat de davant.
-No el reconec. Pot
ser una variant local de la sèrie R.
- Funcionaran amb
ell els inhibidors?
- No hi ha manera de
saber-ho.
Llavors es va
centrar en ell, amb una mirada a la cara que era barreja de temor i enuig. Ell
es va limitar a arronsar les espatlles com a resposta. Ella va tornar a mirar
endavant acord la fila va avançar de nou. Bé,
això serà divertit, va pensar mentre mirava com els receptors sensorials
del droide escanejaven a un Houk del cap als peus.
Encara odiava
admetre-ho, podia sentir com la por creixia en el seu interior. Era una emoció
que no s'havia permès sentir en molt temps... des de l'última vegada que va
pensar que tenia alguna cosa a perdre. Millor estar preocupada que no tenir res
del que preocupar-se, va decidir, esperant que el seu costat intel·lectual
pogués convèncer l’emocional que es calmés. Per desgràcia, l'argument no tenia
tant pes com havia pensat.
Després de tenir
temps suficient per adquirir diversos símptomes més d'ansietat, entre ells una
sudoració galopant, va aconseguir ser el cap de la fila. Els guàrdies de
seguretat- un weequay i un Houk -li van indicar que s'acostés. Avançant a la
seva posició, els sensors en miniatura del droide van seguir el contorn del seu
cos. A meitat de descens es van aturar abruptament.
La Rendra va mirar
al guàrdia weequay, que s'havia inclinat per examinar una espècie de pantalla a
l'exterior del cos cilíndric del droide. Una expressió de desconcert va
aparèixer a la cara, i va cridar al seu company Houk. Mentre els dos
conversaven, la Rendra començà a pensar plans d'escapament. Però després d'un
instant es va adonar que no tenia moltes oportunitats d'escapar a tota una
força de seguretat que ja estava buscant indicis de problemes.
Finalment, el
weequay es va acostar a ella. La Rendra va tractar de posar la millor cara
d'innocència que va poder, però no tenia manera de saber si aquesta expressió
es traduïa al llenguatge corporal dels weequay.
Ell es va aturar
just davant seu, amb una mà sobre la pistola blàster pesada de la seva cintura,
i llavors li va indicar que avancés i es va tornar per cridar a la següent
persona.
Durant menys d'una
fracció de segon, la Rendra es va preguntar què acabava de passar. Llavors la
seva meitat lògica va prendre el control i la va obligar a creuar el control.
Ja tindria temps després de meravellar-se per la seva sort.
Pocs metres més
enllà al passadís, es va aturar amb aire casual i es va tornar a mirar com el
droide de seguretat escanejava a Nopul. Tan aviat com el sensor va passar sobre
el seu pit, el droide va començar a xiular frenèticament. Tots dos guàrdies van
desenfundar els seus blàsters i els van apuntar al Nopul.
El Houk va avançar
cautelosament, i llavors va obrir la pitrera de la túnica d’en Nopul. Des de la
seva posició, la Rendra no podia veure exactament el que estava passant, però
semblava que el guàrdia estava examinant alguna cosa al pit d’en Nopul.
Després d'un
instant, el Houk va alçar la seva mà per mostrar al weequay l’holo-medalló del
collaret d’en Nopul. El va activar, i la imatge d'un bell món blau i marró va
aparèixer a escassos centímetres sobre el dispositiu i va començar a girar.
L'altre guàrdia va
assentir, i el weequay va indicar a Nopul que avancés.
Quan va arribar al
costat de la Rendra, aquesta va poder veure una estranya expressió a la cara.
-Sí -va dir ell, amb
veu lleugerament insegura -. Definitivament els inhibidors funcionen, però
semblen tenir un abast limitat. - Es va colpejar amb el palmell de la mà el
cinturó en el lloc en el qual estava enganxat l'inhibidor de sensors.
La Rendra no va
poder evitar somriure al seu company acord el color tornava a la seva pell.
Un minut després,
l’Or i en Vakir s'havien reunit amb ells i tots anaven dirigint-se cap a
l'altre extrem de l'elevat passadís. A mesura que s'apropaven a l'arc de
sortida, el murmuri de les veus i els cossos movent-se a l'interior del recinte
es va anar fent cada vegada més fort, fins que la Rendra va pensar que la força
de la vibració podria enderrocar els fonaments de l'estructura.
Finalment van sortir
a l'ampli estadi... i es van aturar tots simultàniament quan l'enormitat del
Coliseu va inundar els seus sentits. Un anell de cinc nivells envoltava la
immensa zona d'espai obert; la Rendra va calcular que una moto repulsora a
màxima velocitat trigaria almenys deu segons d’arribar a l'espai oposat de la
sorra. Des del nivell més alt penjaven pantalles planes d'uns dotze metres de
costat, una a cada quadrant: la pàtina platejada de les seves superfícies
suggeria que eren alguna mena d'antic sistema de videopantalles, però mai havia
vist cap fora dels museus, així que no podia estar segura. Quan la seva mirada
va baixar al nivell de sòl, va veure que la sorra pròpiament dita estava buida
excepte per una estrada circular ocupada per unes quantes desenes de cadires
buides.
La Rendra va haver
de sortir a la força de la seva sorpresa per recordar-se de quin era el motiu
de la seva estada allí. Per la informació que li havia proporcionat el seu
ocupador, els dignataris entrarien per un arc del nivell de superfície i
després desfilarien cap a l'estrada, on cada un esperaria el seu torn per
parlar a la tribuna. Es va imaginar tota la processó, tractant de fer-se una
idea dels temps i de les posicions dels ambaixadors i les seves forces de
seguretat. Quan va pensar que tenia la millor estimació que anava a poder
aconseguir, va donar un cop de colze a Nopul.
- Posarem a Vakir al
costat est del primer nivell i a Or al costat nord del segon. Tu estaràs a
l'oest en el tercer. Això hauria de donar-nos un rang complet d’angles per si
de cas ha pres alguna precaució. - Havia de cridar-li a l'orella per fer-se
sentir per sobre de la cridòria.
En Nopul la va mirar
amb aire confós.
- Què vols dir amb
"per si de cas"?
- Se suposa que el
nostre ocupador ja s'ha ocupat d'aquest aspecte de l'operació... però no vull
córrer cap risc.
En Nopul va
assentir.
- On seràs tu?
- En el nivell del
sòl. Vull estar el més a prop possible. -
Per poder enfrontar-me directament a les meves accions, va ser el que va
deixar sense dir, encara que tenia la sensació que ell ho va entendre, per
l'expressió ombrívola del seu rostre.
Després d'un
instant, en Nopul va indicar a Vakir i a Or que li seguissin. Es van dirigir
cap a l'escala que els portaria als nivells superiors, mentre l’Or va fer un
gest amb la mà que la Rendra interpretar com a "bona sort".
Davant seu, un
estret joc de graons descendia al nivell del sòl. Després de respirar
profundament, probablement l'última respiració deliberada que tindria durant
una bona estona, es va dirigir a la seva posició.
***
Sonors refilets
d'alguna espècie de gran instrument de vent van ressonar per la sorra,
silenciant la gentada per al començament de la cerimònia pública. La Rendra va
alçar la vista als nivells superiors i va tractar d'ubicar als seus companys,
però l'enorme grandària de l'estadi unit a l'afluència massiva de públic li
impedia localitzar-los.
Però ara que el
soroll s'havia aplacat, es va adonar que probablement podia usar el seu
comunicador. El va treure del seu cinturó i el va activar en mode d'enviament.
- Nopul, estàs en
posició?
-Sí -va ser la tot
just audible resposta.
- Bé. Vakir?
No hi va haver
resposta.
Va tornar a cridar.
Res encara.
- Or?
Ell tampoc va
respondre.
Havia de suposar que
tots dos havien arribat a les seves posicions però que o bé s’havien oblidat
d’encendre els seus comunicadors o no s'havien molestat a fer-ho a causa del
nivell de soroll. Coneixien el pla; simplement hauria de confiar en la seva
capacitat per fer-lo.
Fer-lo. Aquesta era bona. Ni tan sols volia dir-li pel
seu nom: un assassinat. Simplement.
Llavors, per què era tan difícil admetre-ho?
Va apartar de la
seva ment aquesta línia de pensament abans que avancés més. Suposo que en Nopul m'està començant a
afectar. Vinga, Rendra, concentra't.
Va dirigir la seva
atenció a les dues files de dignataris que sortien de l'arc. Una fila estava
completament composta de weequay, i l'altra de Houk. El primer de cada fila
portava un estendard representant al seu govern. Estranyament, la tela romania
enganxada als seus pals, sense vida. La Rendra hauria esperat que l'estructura
de l'estadi creés forts corrents d'aire, especialment a nivell de sòl, però els
estendards van romandre immòbils mentre la desfilada continuava avançant cap a
l'estrada. Vinga, vinga. Vinga. Camineu més ràpid.
Va pressionar
l'esquena contra la paret del petit nínxol parcialment tancat en què es
trobava, i llavors va lliscar la seva mà entre si mateixa i el durciment,
introduint-la per darrere de la seva camisa. Lentament, va extreure el blàster
de butxaca que havia subjectat a la pell de la part baixa de l'esquena. El
feble adhesiu va cedir fàcilment, i va tornar a treure la seva mà amb la
mateixa cautela, ocultant l'arma el millor que va poder mentre la lliscava a la
butxaca davantera de la jaqueta de vol.
La multitud estava
hipnotitzada per la cerimònia que tenia lloc davant seu. En els rostres dels
éssers congregats, la Rendra va veure expressions de tristesa, alegria, goig,
remordiments i esperança. Encara creien que estaven a punt de ser testimonis
d'una ocasió transcendental, només la Rendra i els seus companys sabien que no
obstant això es convertiria en un dels esdeveniments més ominosos de la
història galàctica.
Es va trobar jugant
amb el gallet del blàster, i immediatament va treure la mà de la butxaca.
L'últim que necessitava era fer un tret accidental: el líder weequay ni tan
sols havia aparegut a la vista encara.
Els batecs del seu
cor van ressonar amb força en el seu cap de nou... o van seguir fent-ho, no
n’estava segura. Sabia que havia de calmar-se, però no aconseguia pensar en res
que pogués aconseguir-ho.
De sobte va escoltar
una veu. Va sonar eixordadora des d'un costat a l'altre de la sorra, però no hi
va haver ressons ressonant darrere seu. Definitivament, els weequay eren
arquitectes consumats si havien creat una acústica semblant en una estructura
tan enorme.
- El dia d'avui
marca una fita en la història de la Perifèria -va continuar la veu. La Rendra
va saber llavors que pertanyia a un polític que es trobava dempeus a la
tribuna. La resta dels dignataris s'havien assegut a les cadires que cobrien la
resta de l'estrada. Aparentment havia perdut uns minuts preciosos lluitant amb
els seus nervis.
- Durant milers
d'anys, els weequay -va dir assenyalant cap a un costat de l'estrada, i després
a l'altre- i els Houk s'han enfrontat ferventment entre si. Ara vénen aquí
junts, units en pau, per donar fi a les seves velles diferències. - Va fer una
pausa per observar la lliurada audiència.
- Milions han mort
com a resultat d'aquesta picabaralla. Aquesta pèrdua arriba al final aquí i
ara. Els nens ja no patiran les morts dels seus pares, ni els pares les morts
dels seus fills. Avui fem la pau.
L'entonació
d'aquesta última frase indicava que havia arribat al final de la seva
introducció, i la multitud va respondre amb un esclat d'aplaudiments que
ràpidament es va convertir en un estrepitós rugit de crits, palmes i
rebequeries.
Va aixecar les mans
per demanar silenci.
- Ara voldria
presentar l'arquitecte d'aquesta pau. Un polític que ha dedicat tota la seva
vida a acabar amb la guerra entre les nostres dues espècies... l'ambaixador Uli
Aaregil.
Una deu d'emoció va
saludar l’Aaregil mentre s'aixecava del seu seient i assumia el seu lloc a la
tribuna.
Mentre la multitud
s'alegrava, la Rendra va extreure el blàster de la seva butxaca i va estendre
el petit macroscopi que havia instal·lat per ajudar a la seva punteria. Es va
dur l'arma als ulls com si tractés d'obtenir una millor vista de l’Aaregil a través
d'un augmentador ocular, mantenint el blàster ocult entre les seves mans. Seria
una postura rara per disparar, però no tenia elecció si volia fer-ho de la
forma més dissimulada possible.
Finalment, la
congregació va quedar prou en silenci perquè l’Aaregil parlés. D'acord amb la
informació del seu ocupador, el seu discurs inclouria la frase "per a tots
nosaltres, des d'ara fins a l'eternitat". La Rendra havia decidit que
aquest seria el senyal perquè tots disparessin. Entre les unitats silenciadores
i els macroscopis, cada un d'ells hauria de ser capaç de realitzar un tret i
retirar-se entre la multitud abans que ningú pogués assenyalar-los com els
assassins.
Va observar a
l’Aaregil pel visor mentre aquest grapejava una rajola de dades.
-Hi havia preparat
un discurs per a aquesta ocasió, però... però, per a mi, això és una cosa massa
política per a aquest joiós assoliment. - Va guardar la tauleta de dades a la
butxaca de la seva túnica -. En lloc d'això, m'agradaria parlar-vos des del
cor, sobre com em sento en aquest moment... un que porto esperant poder veure
des de fa cent vint anys.
Maleïdes estrelles, va maleir la Rendra. Va tornar a
guardar el blàster a la butxaca i va agafar el comunicador, pressionant contra
els seus llavis.
- Nopul.
Una pausa, i
després:
-Sí.
- No hi ha discurs.
Alternativa: disparar quan presenti al següent polític.
-D'acord.
- Vakir. Or
No hi va haver
resposta... encara que no és que esperés cap. Només podia esperar que haguessin
detectat el problema per si mateixos i contactessin amb ella o amb Nopul.
Mentre canviava el
seu comunicador pel seu blàster, va desitjar que la Dania Starcrosser estigués
passant una bona estona, allà on estigués, amb els crèdits que la Rendra li
havia pagat, perquè era l'última bona estona que tindria mai.
L’Aaregil va parlar:
-Estem a punt
d'embarcar-nos en un nou camí per a les nostres dues espècies, un ple
d'alliberament... alliberament dels horrors del conflicte, alliberament de la
mort sense sentit; alliberament dels ideals insignificants.
Va ajustar el
macroscopi fins que les lectures van indicar que tenia un tret perfecte al pit
de l’Aaregil. Ideals insignificants...
Hauria d’haver-te portat perquè li parlessis al meu pare fa uns anys.
Si el seu pare sabés
el que estava a punt de fer, ell mateix hauria disparat a la seva pròpia filla.
El bo del pare, sempre posant els ideals per sobre de tota la resta...
incloent-hi la seva família. La Rendra havia dedicat la seva vida a evitar
aquest error, i...
Mira on li havia portat això.
Va observar a
l’Aaregil pel visor. Què és el que estava
fent?
Salvar-se de tornar
a una vida de la qual havia escapat lluitant molt dur, això és el que estava
fent. Va apartar tots els seus recels. Els
ideals aconsegueixen que et matin. El teu pare ho va aprendre per les dolentes.
No segueixis els seus passos.
Va deixar escapar
l'alè, esperant que s’emportés amb ell el seu conflicte intern, quan va sonar
el seu comunicador. El va treure de la seva butxaca sense molestar-se a amagar
el blàster.
-Sí.
- He contactat amb
l’Or i en Vakir. Coneixen el nou pla. - Va fer una pausa -. Estàs segur que
aquest assassinat val una nau?
Just el que
necessitava ara mateix, un altre estrany qüestionant la seva vida.
- No -va dir ella
secament -, però val la meva vida.
- I la de milions de
weequay i Houk també, segons sembla.
Era una frase
acusatòria...
I malgrat tot, era
certa. No podia negar la lògica, per molt que volgués.
L’Aaregil continuava
amb els seus comentaris.
-Però no estava tot
sol en aquesta lluita per aconseguir la pau...
- S'acaba el temps
-va dir la veu filtrada d’en Nopul.
No podia creure que
hagués arribat tan lluny només per qüestionar-se a si mateixa ara. Hauria
simplement de fer-ho i superar-lo. Llavors no tindria decisions que fer.
Però per llavors ja
seria massa tard.
- No només és el meu
col·lega -va dir l’Aaregil des de la tribuna -. També és el meu amic.
La Rendra aixecà el
seu blàster de nou i va apuntar a l’Aaregil. Va poder veure llavors que un
altre weequay s'havia aixecat del seu seient i estava dempeus rere de
l'ambaixador. La llum del sol es va reflectir de sobte en un objecte que
penjava de les robes de l'ésser, cegant-la momentàniament. Quan va tornar a
mirar, s'havia mogut el just perquè el reflex cessés.
Va ajustar el zoom
del macroscopi del seu blàster, apuntant al lloc que havia brillat un segon
abans.
D'una llarga cadena
al llarg del seu coll, hi penjava un amulet en forma de mitja lluna fet amb un
llustrós metall, la seva lluentor oscil·lava entre el verd i el blau.
A la seva ment
centellejà una imatge de la trobada amb el seu ocupador al temple: el Temple de
Quay, el déu weequay de la lluna. La comprensió va ser instantània: tot havia
estat un parany. Per quin motiu, no tenia ni idea... tampoc és que importés
ara. Ja tindria temps per aclarir-ho més tard.
- Aquí està -va dir
eixordadorament la veu de l’Aaregil pels altaveus -, el ministre Pon Svale.
Es va dur el
comunicador a la boca.
- No dispareu!
L'ambaixador Svale
va agafar en pau el braç de l’Aaregil.
La Rendra va tornar
a prémer el seu comunicador, reiniciant tot el sistema per si de cas s'havia
penjat.
- Repeteixo. Avorteu
la missió. Confirmació?
A l'estrada, l’Svale
es va situar a la tribuna mentre l’Aaregil s'apartava de banda.
- Confirmació? -Va
xiuxiuejar tan alt com va poder al mar d'espectadors.
Un parell de trets
blàster, cadascun de direccions diferents, van travessar el respectuós silenci
en ràpida successió, impactant de ple a l'ambaixador Aaregil. La Rendra va
maleir mentre tornava a introduir el seu blàster en la seva túnica... i després
va quedar completament en silenci mentre observava el resultat dels atacs.
En lloc d'abatre
l'ambaixador, els trets van xocar contra un tremolós camp d'energia, van
rebotar cap amunt i es van perdre al cel, deixant a l’Aaregil atordit però
d'altra banda il·lès.
En aquell moment, la
solemnitat de la cerimònia va esclatar en un caos frenètic. Els guàrdies de
seguretat van extreure les seves armes i van carregar cap a la multitud. El
ministre Pon Svale va cridar ordres pel sistema de megafonia... les seves
paraules pràcticament es van perdre en la cacofonia de ciutadans confusos i
ultratjats.
La Rendra va avançar
de sobte, tirant a terra a diversos weequay perplexos mentre descendia d'un
salt les escales cap a la passarel·la central. Va prémer el seu comunicador i
va cridar amb tota la força dels seus pulmons:
- Que tothom torni
al Zoda! Ja!
Va guardar el
comunicador, i llavors va empènyer per obrir-se camí a través de la densa
gentada, que es dirigia, encara que lentament, cap a la sortida. Es va sentir
com una ameba atrapada en un bassal de plasma pesat, i per una vegada va poder
imaginar-se la vida d'un organisme unicel·lular.
No tenia forma de
descobrir en aquell moment què havia estat dels seus companys, així que en lloc
d'això es va concentrar en la seva pròpia fugida, desitjant que tots es
reunissin al Zoda i sortissin del
planeta abans que fos massa tard... si és que encara no ho era.
Mentre es premia
entre la multitud, un únic pensament dominava la seva ment: el ministre Pon
Svale pagaria car haver-li parat una trampa. I que els déus li ajudessin si
algun dels seus companys resultava ferit...
