El Joc de la Mà: El relat de la Mara Jade (i II)

Anterior

6.II

Va arribar un dia més tard, al matí, en despuntar l'alba, mentre Jabba i el seu seguici seguien roncant per les seqüeles de la seva celebració nocturna del desemmascarament i captura de la Princesa Leia Organa.

El sentit del perill de la Mara la va advertir anticipadament. Per a la seva sorpresa, aquest va ser l'únic advertiment que ningú va rebre. Sense un murmuri de soroll o de problemes amb els guàrdies suposadament alerta de fora, Skywalker de sobte estava a la sala del tron, amb el majordom twi’lek de Jabba guiant-lo dòcilment.

L’holo de l’Skywalker l’havia preparat per a una gesta d'aquest calibre. Així i tot, es va sorprendre.

Alguns dels guàrdies estaven començant a prendre posicions al voltant de l’Skywalker mentre el twi’lek es posava al costat del seu amo i li murmurava a cau d'orella. Jabba es va despertar amb una sacsejada, els seus enormes ulls lleganyosos parpellejant mentre feia balanç de la situació. Mirà al twi’lek i a Skywalker.

I després va esclatar a riallades.

El profund retrunyir va ressonar a través de la sala del tron, despertant a la resta de la companyia en una lluita contra el somni per la consciència i posar-se a peu dret. Alguns blàsters van aparèixer, però la majoria de les armes van romandre en les seves fundes mentre els intoxicats cervells dels cortesans tractaven d'esbrinar si aquesta figura silenciosa amb capa i caputxa era un amic o algun poc probable enemic.

Era el moment que la Mara havia estat esperant: confusió tranquil·la, ningú estava molt segur del que estava succeint, ningú estava molt segur d'on estava ningú. El moment d'atacar. El seu sentit del perill encara formiguejava, va fer un pas en silenci cap a la seva dreta, on un dels joves guàrdies humans de Jabba estava subjectant la seva pica de força tractant de trobar-li sentit a la situació. El seu blàster romania ignorat en la funda. Agafant-lo suaument per darrere d'ell, Mara el va subjectar...

I es va congelar quan un objecte dur es va clavar amb força en la part baixa de la seva esquena.

S'havia equivocat. Aquest formigueig de perill no havia procedit d’Skywalker.

—Subtil i fàcil —va murmurar a la seva oïda Melina Carniss—. Anem a anar tranquil·lament de tornada pel túnel. Tret que prefereixis morir aquí.

En silenci, furiosa amb si mateixa, Mara va deixar que Melina la guiés d'esquena fora de la sala del tron. Una discreta vigilant de seguretat. Una de molts, probablement, formant una barrera addicional entre Jabba i els seus enemics. Hauria d'haver sabut que aquesta barrera podria existir en un lloc com aquest, i haver estat pendent d'ella. Concentrant-se exclusivament en Skywalker i en els seus amics en el seu lloc, havia estat un error.

Des del tron va arribar una commoció sobtada, i un únic tret de blàster. Mara va estirar el coll, però estaven massa lluny com perquè pogués veure el que estava passant.

—Curiós, eh? —va comentar Melina—. Ell és un dels teus? Gira aquí... amb molta cura.

Mara va fer com va ordenar, estudiant la Melina de cua d'ull mentre es tornava i mirava cap al túnel indicat. Melina tenia el blàster; però ella, Mara, tenia l'entrenament, conduït per la Força i la voluntat de l'Emperador. Si en aquest moment s'estenia a través de la Força i li arrabassava el blàster...

Va baixar la mirada cap a la mà de la Melina. No. No d'una agafada tan forta. No abans que l'altra disparés, almenys, un tret.

Un truc mental, llavors? Hi havia diverses formes de calmar o confondre o simplement incapacitar completament a un enemic colpejant amb la Força directament en la ment de la víctima. Però totes les tècniques requerien almenys una mica de temps per fer efecte, i en l'estat d'alerta de la ment de la Melina hi havia una bona possibilitat que de nou disparés un tret abans.

—Estàs molt callada —va comentar Melina mentre caminaven.

—Això és perquè no tinc ni idea del que està passant —li va dir Mara—. No he fet res.

—Segur que no —va dir Melina amb gravetat—. No t'has infiltrat aquí sota falses pretensions. Ni has mentit sobre qui i què ets. Ni has conspirat amb la Dama Valarian per assassinar a Jabba —va clavar de nou el canó del blàster en l'esquena de la Mara—. Veritat?

Mara va parpellejar. Un intent d'assassinat? Allà? I sense que s'adonés? Això no era simplement ser descurada, era compromès.

—No sé del que estàs parlant —va protestar ella, intentant-ho una vegada més—. No tinc res en contra de Jabba. De debò.

—És clar que no. Només volies el blàster d'aquest guàrdia com a record —Melina li va clavar el canó de nou—. Per aquí.

Era un altre túnel, aquest s'inclinava fortament cap avall abans d'anivellar-se i corbar-se fins a perdre's de vista. Dropejant just en l'entrada del túnel hi havia un parell de guàrdies gamorreans, recolzant-se casualment sobre unes piques de força i grunyint en veu baixa entre si.

—Què dimonis esteu fent vosaltres dos aquí? —els va renyar Melina—. Redreceu-vos. Ara.

A poc a poc, òbviament desconcertats perquè una senzilla coreògrafa de ball estava donant-los ordres, es van posar en postures una mica més verticals.

—Això està millor —grunyí Melina—. Però només marginalment. De totes maneres, qui us creeu que sou, la Guàrdia Reial Imperial? Bellugueu els vostres culs i porteu aquesta dona a les masmorres per mi.

Li va donar una empenta a la Mara cap a ells.

—En marxa. Sigues una bona noia i tal vegada li demani a Jabba que et deixi morir ràpidament.

—T'ho agraeixo —va dir la Mara, mirant sobre la seva espatlla. Encara no podia arrabassar amb seguretat el blàster de l'agafada de la Melina. Però el que sí podia fer...

Estenent-se amb la Força, va aferrar el canó i el va girar bruscament a la dreta. Va haver-hi un centelleig quan la Melina va disparar per reflex, l'esclat va sonar dues vegades més fort de l'habitual en els límits del túnel.

Va ser seguit per un esguell de dolor i ràbia del gamorreà al que Melina havia disparat. L'altre gamorreà també esguellà, i els dos van baixar les seves piques de força i van avançar pesadament cap aquesta humana que els havia atacat injustificadament.

L'expressió de la Melina pel que acabava de fer no tenia preu, però la Mara no tenia temps per gaudir d'ella. Amb l'atenció de la seva raptora distreta, ara era el moment d'actuar. Esquivant als gamorreans, va arrencar a córrer pel túnel.

—Deteniu-la! —va cridar Melina. Però els guàrdies no li van fer cas. Un parell de trets ràpids van il·luminar el túnel, escampant resquills de roca i dolls de pols.

I després només es van escoltar els grunyits dels descerebrats gamorreans i els crits enutjats i cada vegada més frenètics de la Melina. Mara va seguir corrent, amb l'esperança de poder sortir de la línia de foc abans que aconseguissin resoldre les coses allà dalt. Prop de la part inferior del túnel va arribar la seva primera oportunitat: un túnel transversal corbat i altament olorós es bifurcava per l'esquerra. Llançant una última mirada cap a la sorollosa confrontació, es va submergir per ell.

Era curt (no més de vint metres), i era gairebé un atzucac. Gairebé. Al final hi havia una paret de roca amb una reixeta de ventilació de mig metre quadrat en ella, una reixeta que estava literalment tremolant pels grunyits d'alguna cosa que hi havia darrere. Cautelosament, es va acostar a ella i va mirar dins.

El rugit procedia de la probablement més gran i més lletja criatura bípeda que havia vist mai. Una criatura que, si s'ha de jutjar pel nombre d'ossos escampats al voltant del fossat, era tant carnívora com voraç.

I en aquest moment semblava decidida a fer de Luke Skywalker un aperitiu.

Pressionant la cara contra la reixeta, oblidant la pudor, Mara va veure com Skywalker sortia de quatre grapes de sota un petit sortint i es llançava entre les cames de la criatura cap a un àrea en forma de túnel del fossat que no podia veure des del seu angle. Això era perfecte. La criatura faria el treball ràpidament amb Skywalker, enfront de les desenes de testimonis que podia sentir animant al monstre, i sense un sol enllaç que Vader pogués seguir fins a ella o l'Emperador. I si per alguna raó la criatura necessitava ajuda, bé, ella estava allà per donar-la-hi.

La criatura ara s'havia donat la volta i s'obria camí en la seva persecució. El propi Skywalker estava fora de la vista, però del soroll que procedia d'aquesta direcció podia dir que la gent de Jabba estava bloquejant la seva fugida. La criatura estaria sobre ell en breu.

I llavors, sense previ avís, alguna cosa petita va sortir volant per l'aire just en la vora de la seva visió, estavellant-se contra un panell de control fixat en el mur de pedra. Va haver-hi un centelleig d'espurnes... el grinyol de maquinària alliberada...

I una pesada porta dentada va caure del sostre, atrapant a la criatura a través de la part posterior del seu massiu coll i empenyent-la fins al terra. Grunyí un últim gemec i es va quedar immòbil.

Mara es va quedar mirant a la mola, sense creure-s’ho. Skywalker l'havia matat. Sol, sense armes, realment l'havia matat.

I si s'ha de jutjar pel to de les paraules en huttès retrunyint a través del silenci sorprès al capdamunt, Jabba no estava gens content.

Mara va prendre una respiració profunda del fètid aire. D'acord. Bé. Així que la criatura no havia matat a Skywalker; però ara Jabba ho faria. Probablement també de forma cruel, si només la meitat de les històries sobre el hutt eren certes. Despatxaria a Skywalker ja. Havia d'haver estat extremadament estúpid i extremadament confiat per haver anat allà sol i desarmat d'aquesta manera...

L'aire pudent va semblar congelar-se en la seva gola, dues imatges mentals abruptament es van superposar entre si en l'escenari davant d'ella. Skywalker fugint de la criatura; Skywalker lliurant el seu holomissatge a Jabba.

El seu nou sabre de llum. No l’havia portat amb ell.

O més aviat, no l’havia portat ell mateix.

El wookiee no el tenia... no tenia cap lloc on ocultar-lo. L’androide de protocol no el tenia. Leia Organa decididament no el tenia.

El droide astromecànic.

Va maleir en veu baixa. No, no era Skywalker qui estava sent massa confiat. Era Jabba. I de sobte tot això depenia de nou d'ella. Fent un pas cap enrere des de la reixeta, va buscar algun tipus de mecanisme d'obertura...

El seu sentit del perill es va engegar una fracció de segon abans d'escoltar darrere d'ella l'arrossegament d'uns peus pel terra del túnel. Es va donar la volta, adoptant una posició de combat.

Els guàrdies gamorreans que havia deixat en la part superior del túnel l'havien atrapat. I portaven mitja dotzena d'amics amb ells. De dos en dos, bloquejant la sortida amb el seu volum, es van dirigir cap a ella.

Mara no tenia temps per a això, i de totes maneres tampoc estava d'humor. Estenent-se en la Força, es va introduir amb força en les ments dels dos primers guàrdies. Ells es van detenir en sec, per un moment es van estremir sobre les gruixudes cames, les seves llargues piques de força van caure amb estrèpit de les mans flàccides. Després, davant la consternació evident dels qui estaven darrere d'ells, es van esfondrar.

Mara tenia una de les piques de força a les seves mans abans que toquessin el terra. Balancejant-la expertament al seu voltant en els límits del túnel, fintà més enllà de les armes de la segona fila de guàrdies i va atacar amb la poderosa punta d'energia sobre els seus rostres. Es van trontollar, subjectant les seves ferides, i caient cap enrere contra la tercera fila. Saltant sobre les esquenes dels primers gamorreans derrocats, Mara va copejar de nou més enllà del momentani batibull per tallar en la següent fila.

Un breu minut després, tot havia acabat.

Respirant amb dificultat, es va tornar de nou cap a la reixeta. La vibrofulla de la pica de força va fer una mica de soroll mentre tallava a través del metall, però probablement no hi havia el suficient xivarri com perquè baixessin de la sala del tron de Jabba a investigar-ho. Passant la pica de força per l'obertura, es va retorçar obrint-se camí fins al fossat.

El lloc era encara més desagradable del que semblava des de l'exterior. La porta que havia matat a la criatura estava bloquejant qualsevol sortida en aquesta direcció, però hi havia una petita escotilla rodona en la meitat superior de la paret de davant. La pica de força va fer un treball ràpid en l’escotilla, revelant un empinat però escalable tobogan darrere d'ella. Probablement el final de la ruta que s'iniciava en la trapa de Jabba. Agafant un os proper que era una mica més llarg que l'amplària del tobogan, el va encaixar en l'obertura i es va empènyer a si mateixa per l'interior. Alternant l'esforç entre l'os i les seves pròpies cames, va iniciar la pujada.

Va avançar un escàs parell de metres, la secció directament sota la trapa resultava ser una gran caiguda recta que canalitzava a la víctima cap al tobogan. Calçant l'os contra l'obertura del tobogan, es va obrir camí fàcilment fins a una precària posició alçada. Una caixa de connexió petita estava fixada en la paret; una acurada empenta al connector dret, i les dues seccions de la trapa es van obrir per sobre d'ella.

Ningú va caure o va baixar la mirada cap a ella. De fet, les converses que podia escoltar sonaven distants. Fent una ganyota dintre seu, esperant que no fos massa tard, va aconseguir agafar-se a la vora d'una de les meitats de la trapa i va començar a pujar.

El saló del tron estava buit mentre sortia per la vora, no obstant això el ràpid esvaïment del soroll li va mostrar per on s’havien anat tots. Seguint els sons, vigilant buscant guàrdies que poguessin haver estat alertats per ella, es va dirigir en la seva recerca. Skywalker estava per aquí en algun lloc; amb sort (i la Força) potser encara pogués atrapar-li.

• • •

Més enllà de la compacta multitud en el vast hangar de vehicles hi havia una gran barcassa, a la qual pujaven delerosament passatgers. A un costat un parell d’esquifs estaven sent abordats de manera similar. Els guàrdies estaven a tot arreu: humans, gamorreans, una mitja dotzena d'altres espècies; en els esquifs, en la barcassa, controlant més o menys a la multitud mentre apartaven a aquells que aparentment no estaven convidats a anar-hi. Onsevulla que Skywalker estigués (assumint que, després de tot, estigués allà), Mara no el va poder localitzar.

Però podia veure a Jabba. Estava en la seva plataforma flotant, envoltat de guàrdies i lacais, sent conduït cap a l'ascensor de la barcassa. Obrint-se pas entre la multitud, es va apressar cap a ell.

Els guàrdies van mirar mentre ella s'acostava, però no va poder llegir res excepte la precaució normal en els seus rostres i postures. Pel que semblava, la notícia de la seva suposada relació amb aquesta Dama Valarian encara no havia arribat a ells.

—Sa Exaltació? —va cridar, detenint-se just abans de l'anell d'advertiment de les armes—. Sa Exaltació? Si us plau.

Jabba va tornar el cap cap a ella.

—Sóc Arica, Sa Exaltació —va cridar—. Una de les seves ballarines. Si us plau, podria anar amb vostè?

El hutt va retrunyir alguna cosa i va fer un gest cap a un dels guàrdies, que al seu torn va empènyer a l’androide de protocol C-3PO.

—Oh... ah... el gran Jabba el Hutt diu que no —va traduir distret l’androide, sense si més no mirar-la. Ella va seguir la seva mirada fins a un dels esquifs...

Just a temps de fer un cop d'ull fugaç a Skywalker, en posició orgullosa i recta, mentre l’esquif sortia per la porta de l'hangar.

S'estava allunyant.

—Si us plau, Sa Exaltació —va pregar la Mara, posant tota la força de la seva tècnica més poderosa de control mental en la Força darrere de les paraules.

Podria haver-li-ho etzibat a un mur de pedra. El hutt es va riure entre dents, els seus ulls girant cap a ella, i va tornar a parlar.

—El gran Jabba el Hutt diu que ha de deixar-ho ara —va dir l’androide de protocol, sense deixar de mirar amb tristesa la partida de l’esquif—. Diu que un lliscant es posarà a la seva disposició, i no se us ha de tornar a veure per aquí mai.

Per un moment Mara va trobar amb els seus ulls amb els del hutt, tractant inútilment de llegir en la impenetrable ment alienígena. Tenia alguna idea de qui era, tal vegada fins i tot de per què estava allà? O simplement sospitava, com la Melina, que era part d'una conspiració i tenia l'esperança que ella li portés fins als seus enemics?

En realitat no importava. No podia atrapar l’esquif de l’Skywalker amb un lliscant, i no podia lluitar contra tots ells. D'una forma o una altra, era hora d'anar-se’n.

—Agraeixo a Sa Exaltació la seva bondat —va dir, fent coincidir l'ambigüitat amb l'ambigüitat—. Que visqui per sempre.

Així que has fracassat, va dir en els seus pensaments l'Emperador, la fredor de la seva ira enviant una esgarrifança a través de la Mara malgrat la calor abrasadora dels sols bessons de Tatooine. Estic decebut, Mara Jade. Realment decebut.

Ho sé, va respondre la Mara, el sabor amarg de la derrota es barrejava amb els grans de sorra en la seva boca mentre el lliscant volava a través del desert. Però potser Jabba pugui ocupar-se d'ell.

La seva ira li havia fet estremir. El seu menyspreu ara li feia mal. De debò ho creus?

Ella va sospirar. No.

Per un moment es va quedar en silenci, i Mara li va poder sentir estenent-se profundament en la Força. Buscant en el futur... Skywalker no és d'importància immediata, va dir per fi. Continua a Svivren. Discutirem això quan tornis.

La imatge i la sensació es van esvair, i ell s'havia anat.

Amb un sospir, Mara va retornar tota la seva atenció al paisatge desèrtic davant d’ella. Així que havia fallat. El seu primer veritable fracàs des que l'Emperador l'havia designat la seva Mà. Li feia mal. D’una manera terrible.

Però tot aniria bé. Ella faria que anés bé. Skywalker podia escapar ara, però no podria evitar-la sempre. Amb el temps, en algun lloc, l’atraparia.

I llavors ell moriria.

FI

El Joc de la Mà: El relat de la Mara Jade (I)

El Joc de la Mà: El relat de la Mara Jade

 

per Timothy Zahn

6.I

El ball va acabar, i la música va quedar en silenci. Ella es va quedar com havia acabat: parada en la punta d'un sol peu, amb el braç oposat allargat, estenent-se amb muda eloqüència cap als estels o l'Imperi o potser simplement buscant l'aprovació del seu mestre. Per un parell de batecs va mantenir la posa. Després, amb un gest dramàtic, es va desplomar de nou en el sòl, amb els braços precipitant-se al voltant i en el sòl davant d'ella com les ales d'un ocell caigut, les cames es van desplaçar per a mig enroscar-se al voltant d'ella, una davant i una altra darrere, va inclinar el tors cap endavant sobre els seus braços. Gracia, bellesa i estil, transformats en un instant en indignitat, submissió i humilitat. La combinació precisa, o això li havien dit, que li agradava a Jabba el Hutt en les seves ballarines.

Igual que, presumiblement, a l'home gros amb cicatrius en el cap tombat en el divan enfront d'ella. No obstant això, els segons es van allargar i va romandre assegut, sense parlar, mirant-la. Ella va mantenir la seva posa, respirant ràpidament i superficialment amb els encongits pulmons i preguntant-se si havia de seguir endavant i aixecar-se sense demanar permís. Però l'home gros ja havia demostrat el seu gust per donar ordres, en particular als subordinats indefensos. Si volia convertir-se en un d'aquests subordinats, el millor seria que li permetés aquest petit extra d’egolatria.

Així que va esperar a les seves ordres, i després d'uns segons més va estar llest per donar-les-hi.

—Aixeca't —va dir, amb un to tan indulgent com la resta d'ell mateix—. Vine aquí.

Ella així ho va fer. De prop era encara més repulsiu, la seva aroma vagament greixosa s'acostava al nivell d'asfíxia. Però el propi Jabba, ho sabia, seria pitjor. Tal vegada això era part de la prova.

—Balles molt bé, Arica —va dir ell, mirant-la de dalt a baix—. Realment molt bé. Digues-me, què més pots fer bé?

—Tot el que el meu amo Jabba el Hutt requereixi de mi —va dir.

Ell va somriure, els seus petits ulls gairebé van desaparèixer entre plecs de carn.

—Molt bé —va dir—. No el que jo requereixi, sinó el que el teu amo Jabba requereixi. Una resposta sàvia; però potser no prou sàvia. Digues-me, et sorprendria saber que una vegada vaig ser Jabba el Hutt?

Ella va parpellejar, oferint-li el seu millor aspecte d'estúpida-indefensa-perduda.

—Vostè va ser...? No ho entenc.

—Jo vaig ser Jabba el Hutt —va repetir amb aire de suficiència—. No realment, per descomptat, però per un temps molts a Tatooine van pensar això. Jo era la persona, ja veus, a qui Jabba enviava sempre fora del palau per reunir-se amb la gent. Va mantenir el seu anonimat d'aquesta manera. Un bon contrabandista sempre guarda alguns secrets —el seu somriure de suficiència va desaparèixer—. Ara pots veure exactament amb qui estàs tractant aquí.

—Sí, ja veig —va dir ella. També ho entenia. Ell era el sacrificable, l'home al que Jabba havia enviat per rebre qualsevol tret de blàster que els seus molts enemics poguessin intentar disparar en la seva direcció. L'estúpid, a més, massa enlluernat pel pseudoglamour i el pseudopoder del paper com per adonar-se que era poc més que un esquer per a assassins.

Però malgrat tot, un home en el qual Jabba havia d'haver confiat almenys prou com perquè tanqués els seus tractes i no desvetllés la farsa en el procés. I que per tant probablement s'havia guanyat la microscòpica gratitud de la qual el hutt era capaç.

Algú a qui no havia d'oposar-se. Almenys, no obertament.

—Bé —va dir l'home gros amb suavitat—. Bé, llavors. Estàs contractada. Començaràs en el torn de mitjanit... mai se sap quan podria Jabba voler una mica d'entreteniment —va mirar cap a la porta i va fer espetegar els dits. Un dels guàrdies gamorreans es va separar de la porta i va avançar pesadament—. El guàrdia et mostrarà el camí. Et veuré després, Arica.

—Serà un honor —va dir ella, inclinant-se humilment mentre retrocedia. Denigrant-se davant d’ell.

Però això estava bé. Deixaria que el petit home es delectés en el seu petit poder sobre ella. Subordinat d'un dels senyors del crim més poderosos de l'Imperi, seguia sense ser res. Ella podria aixafar-li amb una paraula; podria derrocar tota l'organització de Jabba al seu antull; podria cremar aquest planeta endarrerit fins a tornar-ho un nucli de sorra cristal·litzat amb una simple ordre. I si res d'això succeïa, era simplement perquè havia d’atendre assumptes més importants.

Ella era Mara Jade, la Mà de l'Emperador. Era allà, a l'espera de l'arribada de Luke Skywalker. Per matar-lo.

El rostre de l'Emperador semblava surar en l'aire davant de la Mara, els seus ulls grocs relluint amb satisfacció. Així que estàs dins, va dir en els seus pensaments. Skywalker no ha aparegut encara?

Encara no, va pensar de tornada cap a ell. Però Solo segueix aquí. Quan Skywalker arribi, estaré llesta.

Els ulls van relluir de nou, i Mara va sentir la calor de la seva aprovació omplir la seva ment. Excel·lent, va dir en els seus pensaments. Tal amenaça ha de ser eliminada.

Mara es va permetre un petit somriure. Ho serà, li va assegurar al seu mestre. Fins i tot pot ser que Jabba l’atrapi primer.

Abruptament, la calor es va retirar, deixant un fred gelat darrere. No subestimes en aquest oponent, va advertir l'Emperador, amb pensaments foscos. Recorda Bespin.

Mara va fer una ganyota. Sí. La Ciutat dels Núvols de Bespin, i el duel entre Skywalker i Darth Vader. Skywalker s'havia desembolicat bé en aquella batalla... molt millor del que Vader o l'Emperador haguessin esperat.

I enmig d'aquella batalla, Vader va proposar que els dos formessin una aliança contra l'Emperador.

Vader més tard ho havia negat, per descomptat, al·legant que l'oferta havia estat simplement part del seu esquer per confondre a Skywalker i tendir-li un parany en el Costat Fosc. Però l'Emperador coneixia els pensaments i sentiments de Vader, i sabia que aquesta no era tota la veritat.

Era per això pel que Mara estava allà, i pel que havia anat sola. Ella era la Mà de l'Emperador, amb poders en la Força que havien estat entrenats, alimentats i enfortits pel propi Emperador... i un d'aquests poders era l'habilitat d'ocultar els seus sentiments fins i tot a un Jedi Fosc tan poderós com Lord Darth Vader. Ell podria preguntar-se després si l'Emperador havia jugat un paper en la mort de l’Skywalker, però mai ho sabria amb certesa. I amb Skywalker fora, l'assumpte hauria acabat. Vader mai desafiaria a l'Emperador sol.

Recordo Bespin, va prometre la Mara. Skywalker morirà aquí.

L'Emperador va somriure... i llavors una altra cara va aparèixer, superposada a la visió de la Mara. Una dona jove amb el pèl fosc, portant un vestit de color vermell fosc.

—Ets Arica?

Mara va parpellejar i la cara de l'Emperador va desaparèixer, romanent solament una sensació persistent de la seva presència distant.

—Sí —va dir ella—. Ho sento, només estava pensant.

L'altra dona li va dedicar un somriure de complicitat.

—M'ho imagino —ella va fer un gest amb la mà indicant els seus voltants—. T'aposto la paga de la teva primera setmana al fet que estaves pensant que havies comès un gran error en venir aquí.

Mara va mirar al seu voltant. El Pou de les Ballarines, en deien de la cambra de preparació, i era plenament mereixedor de tal nom.

—Oh, no sé —va dir diplomàticament—. He estat en llocs pitjors.

—De totes maneres, és millor que el pou del rancor —l'altra es va encongir d'espatlles—. No et preocupis, els diners són molt millor que les instal·lacions.

—Això espero —va dir la Mara, preguntant-se què era el pou del rancor—. Els beneficis socials implícits no són tan temptadors.

La dona va esclatar a riure.

—Ah, sí... el Gros. Et va oferir la seva rutina de Persona Important, veritat?

—Alguna cosa per l'estil.

—Bé, no et preocupis, ell és generalment inofensiu. Després et diré quins botons tocar per mantenir-lo allunyat de tu. Sóc Melina Carniss, per cert. Antiga ballarina, actual coreògrafa de ball, la classe de persona que es dedica una mica a tot. Anem... anem a la sala del tron i et presentaré a Sa Exaltació.

Es van dirigir per un dels foscos túnels que semblaven constituir la major part d'aquest lloc. Mara va arrufar el nas davant les olors, desitjant que la ràpida sessió informativa que havia tingut respecte a Jabba i el seu palau hagués estat més àmplia. Tal vegada hauria de considerar escapolir-se i fer una excursió a Bestine, a veure si podia aconseguir una mica d'informació actualitzada sobre Jabba i el seu entorn de l'oficina de la Governadora Aryon.

No obstant això, això podria resultar perillós a llarg termini. Per accedir als arxius de dades imperials, hauria d'identificar-se com a agent imperial d'alt rang... i els governadors veritablement capaços no eren assignats a boles de pols com Tatooine. La Governadora Aryon podria ser massa mandrosa o incompetent com per mantenir als possibles espies fora de la nòmina de Jabba, o podria estar en la nòmina de Jabba ella mateixa. Pitjor encara, fins i tot la més mínima exposició allà eventualment podria trobar un camí de tornada a Lord Vader.

A més, només es tractava d'un simple assassinat: entrada ràpida, mort ràpida, sortida ràpida. No, s'ocuparia d'això pel seu compte.

—Aquí està la sala del tron —va dir Melina, assenyalant endavant cap a un arc que donava a una càmera ben decorada—. Oh, i mira... sembla que tenim un espectacle en marxa.

Mara es va quedar sense alè. L'espectacle era Luke Skywalker.

O més aviat, un holo d'ell. Un missatge pregravat, projectat per un grassonet droide astromecànic R2 amb un androide de protocol 3PO voleiant nerviosament al seu costat. Els droides de l’Skywalker, per descomptat. Els que havien jugat un paper clau en la destrucció de la preuada Estrella de la Mort de l'Emperador.

—... us ofereixo un regal: aquests dos droides.

L’androide de protocol va clacar.

—Em pregunto qui és —va murmurar Melina.

—No ho sé —va dir Mara, arrufant les celles davant la imatge. Havia llegit tot el que l'Emperador tenia sobre Skywalker: el seu origen, la seva educació allà a Tatooine, el seu breu entrenament amb Obi-Wan Kenobi, l'immens problema que havia suposat fins al moment per a l'Imperi. Però aquest no era el noi insegur i inexpert que havia vist en aquests registres. El Luke Skywalker que estava veient i sentint ara estava serè, segur de si mateix, segur del seu poder.

I a més amb un sabre de llum en un lloc ben visible del seu cinturó. Un reemplaçament, probablement construït per ell mateix, per substituir al que havia perdut a Bespin.

L'Emperador havia tingut raó. Efectivament, Skywalker era més perillós del que Mara havia suposat.

El missatge va acabar, i els droides van ser retirats, amb el 3PO lamentant-se tot el camí.

—D’acord —va dir Melina, prenent el braç de la Mara—. Ànim, Arica. Anem a conèixer al hutt.

Al moment en què l’androide de protocol va ser portat de tornada, la sala del tron estava abarrotada, densa pels humans i alienígenes i el fum i soroll. En el fons una banda de tercera categoria estava tocant; al centre, davant del tron de Jabba, una jove twi’lek estava ballant.

El seu nom era Oola, i era bastant bona.

Dempeus al costat de l'arc que conduïa de tornada al Pou de les Ballarines, romanent en segon pla, Mara mantenia un ull en l'actuació de l’Oola mentre estudiava la sala i els seus ocupants. Una multitud bigarrada, sense cap dubte, que anava des dels òbviament famolencs no ningú tractant d'impressionar a Jabba amb la seva duresa fins alguns dels noms més repugnants de la llista de crida i cerca imperial. Si Skywalker arribava tan lluny, es trobaria molt ocupat.

Es va posar rígida. En el profund de la seva ment, el seu sentit del perill acabava de disparar-se.

Deliberadament, va fer una respiració lenta, calmant la seva ment i preparant el seu cos per a l'acció. Els seus ulls i la seva ment van escombrar l'altre costat de l'habitació, a la recerca de la font del perill...

Just a temps per veure a Jabba prement un botó en el seu tron, obrint una secció del sòl directament sota Oola.

El crit de la ballarina va ser penetrant, esvaint-se en la distància. El tron de Jabba es va lliscar cap endavant sobre la trapa cap a una gran reixa que s'havia obert en el terra, una reixa en la qual la resta de la companyia ja estava lluitant per tenir un lloc. Mara va veure a Melina Carniss ajupida en una vora, mirant ansiosament el que estava ocorrent allà baix. Va haver-hi un altre crit, més distant...

I llavors, de sobte, l'espectacle va ser oblidat. Des de l'arc en el costat oposat de la sala del tron es va sentir el so de trets blàster. Va haver-hi una breu revolada; i després, empenyent amb altivesa als guàrdies, una figura armada i blindada va aparèixer, portant a un wookiee encadenat.

No a qualsevol wookiee. Chewbacca, el company i copilot d'en Han Solo.

—Boushh —va murmurar algú al seu costat—. Bé, al diable amb la recompensa per Chewbacca.

Mara va esbossar un tibant somriure. Tan simple, tan clàssic, tan mancat d'imaginació. La millor manera d'infiltrar-se en la fortalesa d'un enemic, es pensava sempre, era anar disfressat, portant alguna cosa o algú que l'enemic volia.

Però aquesta vegada no anava a funcionar. Va arrufar les celles lleugerament per la concentració, tractant d'ignorar la sorollosa confusió de totes les altres ments de la sala, va recórrer al poder de l'Emperador en el seu interior i es va centrar en la figura del vestit blindat. Va tocar la ment...

I va parpellejar sorpresa. No era Skywalker en absolut. Era una dona.

Una dona?

Va haver-hi cert joc de voluntats: Jabba oferint un preu massa baix, la figura argumentant la qüestió amb un detonador tèrmic. Mara va esperar fins que va haver acabat i el wookiee va ser portat fora. A continuació, es va obrir pas a través de la revitalitzada atmosfera festiva fins a on el caçador de recompenses Boba Fett muntava guàrdia en silenci.

—Disculpi, senyor —va dir ella tímidament, portant una mà gairebé fins a la seva espatlla i després detenint-la, com si hagués estat planejant tocar-li aquí i de sobte s’ho hagués pensat millor—. El meu nom és Arica... acabo d'arribar avui. Aquesta cosa amb el caça-recompenses... ha estat bastant aterridora. Aquest tipus de coses succeeixen sovint?

Durant un llarg moment ell se la va quedar mirant, i durant aquest mateix moment Mara va pensar que el joc havia acabat. Boba Fett havia fet un munt de treball silenciós per a l'Imperi en els últims anys, i era molt possible que l'hagués vist en algun moment amb el seguici de l'Emperador. Ella es va estendre amb la Força, tractant de tocar la seva ment. Però el seu control era excel·lent, i res del que ella va poder llegir li va donar cap pista.

—Encantat de conèixer-te, Arica —va dir per fi, amb aquesta veu plana que tant aterria a les seves víctimes i impressionava als seus ocupadors—. No et preocupis per Boushh... pot haver semblat boig en aquest moment, però no ho està. I no et preocupis per ningú més. Jabba sap en qui es pot confiar. Ningú aconsegueix entrar —li va donar uns copets al rifle blàster en el seu costat—. I jo em quedo molt per aquí entre treballs.

—M'alegro —Mara va exhalar—. Gràcies... em sento molt millor.

—Ha estat un plaer.

Ella li va somriure i es va allunyar. Així que Boushh era de fet un home. O almenys, el veritable Boushh l'era.

Llavors, qui era aquesta dona? Una de les aliades de l’Skywalker? O algú dels marginats tractant de fer-se un nom per si mateixa, i havia enxampat al wookiee despistat?

Amb prou feines importava. Mara estava allà per agafar a Skywalker, i solament a Skywalker. Qualsevol altre era solament una distracció; i la gent de Jabba hauria de ser capaç de manejar aquesta distracció. Una senzilla paraula sobre aquest impostor Boushh en l'oïda del hutt hauria de resoldre l'engany.

Eventualment, quan es quedés sense aliats ni droides, Skywalker hauria de venir ell mateix.

Següent