Maul Tancat (XXXVI)

Anterior

36

EL QUE VA DIR LA FEBRE

Eogan havia estat fent aixecaments a la barra superior de la seva cel·la quan les parets van començar a moure’s. El seu pensament inicial, en pànic, era que estava a punt de ser aparellat, aquesta mort havia arribat per a ell fins i tot abans del que havia temut.

Si us plau, no. No estic preparat. Encara no. Mai.

Quan la reconfiguració es va aturar i no va passar res, Eogan va sentir un salvatge arravatament d'alleujament, seguit immediatament per una sensació de vergonya tan aclaparadora que el va portar al terra de la cel·la, on es va quedar immòbil, odiant-se per la seva covardia. Què hauria pensat seu pare d'ell, amb el cap cot, pregant a qualsevol déu que pogués estar escoltant que no hagués de lluitar, ni ara, ni mai?

–Eogan?

Ell va alçar el seu cap davant el so de la veu demacrada i va mirar al voltant per veure a Jagannath allà. El zabrak estava sostenint alguna cosa en els seus braços com un munt de bugaderia. Li va portar un moment a Eogan adonar-se que el munt era un home i que l'home era, de fet, el seu pare.

–Pare? –La seva mirada va volar cap al zabrak, calenta i acusadora–. Què li has fet?

–Jo no vaig fer res, noi, –va dir Jagannath–. El vaig trobar així.

–Eogan. –Artagan Truax va mirar al seu fill a través d'uns ulls marejats i entelats. La seva pell s'havia posat del color del plastifí vell, la carn tan pàl·lida que el traç blau de les seves venes era clarament visible en les seves galtes i al pont del seu nas. Eogan va mirar el monyó inflat on la cama del vell havia estat, va percebre la febre radiant de la cara del seu pare i l'olor embafadora del teixit infectat, i va saber el que significava abans que el zabrak pogués dir les paraules.

–S'està morint.

Jagannath va assentir.

–Ha contret septicèmia de la ferida. –Baixant a Artagan Truax al catre, –va dir–. Ell no parlarà amb mi. Necessites preguntar-li. Sobre Iram Radique i els Bando Gora.

Eogan va capcinejar.

–No sé el que...

–Escolta'm, noi. No hi ha temps per excuses. He vist a Iram Radique. Necessito saber qualsevol altra cosa que el teu pare pugui dir-nos sobre la relació de Radique amb els Bando Gora. Són els que van a prendre possessió de l'arma més destructiva d’en Radique, un dispositiu nuclear prohibit. Aquesta és la meva missió.

–Però mai he sentit sobre els Ban...

–És un culte a la mort. El teu pare em va dir que solia lluitar al costat d'ells, que van tractar de matar a Iram Radique i ell va salvar la vida d’en Radique.

–El meu pare mai s'uniria a un culte, –va dir Eogan–. No sap el que...

–Gora! –udolà el vell, la seva cara retorçant-se en una màscara de terror. Les seves mans es van alçar per enganxar i agafar l'aire–. Lloat sigui el crani sota la caputxa! Escorxeu la pell i beveu la sang!

Eogan va fer un sorprès pas enrere.

–Mai li havia sentit parlar així abans.

–Necessito saber el que sap, –va dir Jagannath–. Hi ha assumptes urgents pels quals haig d’intercedir entre ells i Iram Radique. Si pot dir-te qualsevol cosa sobre com contactar amb ells...

–No! –D’un cop el vell es va aixecar, agafant al seu fill per les espatlles i tirant d'ell a prop seu. La claredat sobtada havia baixat sobre la seva cara, i les seves pupil·les es van esmolar, fixant-se en Eogan–. Iram Radique mai farà negocis amb els Gora. Mai.

–Pregunta-li com arribar als Gora, –va dir el zabrak a Eogan–. Pregunta-li com podem contactar amb ells. Fes-li parlar.

–Jo... Faré el que pugui, –va dir Eogan–. Però hi ha un altre enfrontament de camí. I si he de lluitar?

El zabrak el va mirar.

–Moriràs.

Eogan va obrir la seva boca i la va tancar de nou. No semblava haver-hi una resposta raonable en aquelles les paraules, i no en va intentar cap.

–Tot aquí, –va dir el zabrak–, tot el que veus al teu voltant, és una prova. No cometis errors. Si no tens la força o habilitat per a sobreviure, la Rusc et trencarà. –Ell va fer un pas més a prop d’Eogan–. En el seu interior, el teu pare va ser prou fort com per sobreviure i protegir-te, però tu no tens el seu cor. Fins i tot tal com està ara, en aquest estat desgastat, mai seràs la meitat de l'home que ell és. –Ell senyalà amb el cap al vell grunyint i murmurant per a si mateix en el catre–. Ara fes-te útil i fes-li parlar.

Eogan no va dir res. La seva mandíbula tremolava.

–Pare, sóc jo. Eogan. –Tornant a mirar cap a dalt al zabrak, –va dir suaument–. Necessitem saber sobre Iram Radique.

Els ulls del vell van parpellejar i es van tancar. Tota la força va fugir d'ell i la seva boca va quedar oberta, la seva cara sense forces. D'un terrible instant Eogan va pensar que havia mort. Llavors va veure el pit alçar-se i caure, un alè superficial i pausat, però un alè al cap i a la fi, seguit per un parell de paraules breus, tot just coherents.

–Què va ser això? –Jagannath va mirar a Eogan–. Què ha dit?

–Ha dit «Zero».

–Zero? Què passa amb ell?

Eogan li va arrufar les celles al zabrak.

–Ha dit... –El noi va abaixar la mirada cap al seu pare, llavors va tornar a alçar-la cap Jagannath, parpellejant en confusió–. Respon a un altre nom.

Següent

Maul Tancat (XXXV)

Anterior

35

SALA DE PREPARACIÓ

El nom de l'OC gros era Hootkins, i Smight ja podia olorar-lo començant a suar.

–I bé? –va preguntar ell–. Quin és el tracte?

Hootkins no va dir res, simplement va colpejar el got mig ple de Rancor Aid que havia estat bevent i va pressionar una mà carnosa contra la paret darrere d'ell. Smight se sentia retorçant-se d'impaciència. S'estava tornant incòmodament calorós a la sala de preparació entre tots aquests cossos pressionats al seu voltant... I per què els havia convocat a tots la Guardiana, de totes maneres?

Ell va esperar, saltant sobre els seus talons, mentre Hootkins mirava al guàrdia que estava a la seva dreta, una catàstrofe glandular bombejada anomenada Logovik. Smight sabia gairebé tots els noms dels paios d'aquest torn, Stubens, Merrill, Glant, però encara estava aprenent la resta de les files. No és que li importés molt... cap d'aquests antics li faria cas.

Encara no.

Quan la Guardiana els havia convocat a tots a la sala de preparació amb poca antelació, no eren necessaris els uniformes ni les armes, Smight havia ensumat mig gram de brillestim de la seva reserva privada abans d'arribar a la plataforma. Ja havia descobert que l’estim li donava confiança i una millora telepàtica que feia que tot se sentís augmentat i d'alguna manera més brillant al mateix temps, com si –zing! – Un sabre invisible hagués estat desembeinat de la seva funda, just davant dels seus nassos. Per no esmentar el coratge que li donava per a certs aspectes no autoritzats de la feina... estar cara a cara amb aquest reclús de pell vermella, 11240, a la seva cel·la, per exemple, o la missió que acabava de fer a baix, a la planta de fabricació. Li feia sentir-se el rei de la galàxia.

La veritat era, que Smight estimava l’espècia. Colar la seva partida a Sub Rusc 7 havia estat molt més fàcil del que havia esperat, i fins i tot va aconseguir vendre una mica a un parell d'altres OC. Fer amics sempre li era fàcil d'aquesta manera. Molt dolent que no hagués tingut ocasió d'oferir-li una mica a Hootkins. Qui sabia, va pensar ell... potser el porc perdedor podia utilitzar-lo com ajuda per a la seva dieta.

–Així que, –va preguntar Smight, colpejant les puntes dels seus dits contra la taula davant d'ell–. Quin és el problema? –Un dels efectes secundaris de l’estim era que et feia incansable, preparat per seguir endavant mentre tota la resta s'arrossegava enrere–. Nois no penseu realment...

–Calla, –va deixar anar Hootkins sense molestar-se a mirar-lo. Ara el gras tenia una orella pressionada contra la paret de la sala de preparació. Escoltant un llarg moment, es va girar cap a Logovik–. Sí, –va dir ell–, està en marxa. No és gran, però està passant.

–Què està en marxa? –va preguntar Smight–. Què està passant?

–La Guardiana està reconfigurant.

–Què, ara? –Smight va comprovar el seu crono–. Però no tenim un altre combat programat fins...

L’escotilla principal de la sala de preparació brunzí en obrir-se i la Guardiana Blirr va caminar dins, seguida de prop pel seu droide administratiu. Ella es va aturar allà, va mirar fredament les seves cares, i va somriure.

–Bona tarda, cavallers. Vull agrair-vos el fet de venir amb tan poca antelació.

Els guàrdies es van posar ferms. Logovik murmurà un grunyit d'acceptació, i un parell d'altres van oferir salutacions poc entusiastes en resposta. Entre els homes, Sadiki Blirr no era particularment popular. Aparentment alguns dels nois realment la trobaven atractiva, però Smight era indiferent en aquest aspecte d'ella. El fet era, que l'espècia havia més o menys apagat aquesta part de la seva ment, almenys de moment, i estava agraït. En un lloc com aquest, va decidir ell, com menys distraccions, millor.

–Estic segura que tots us esteu preguntant per què sou aquí, –va dir la Sadiki–, així que no malgastaré el vostre temps. –Ella es va girar i va encarar al droide–. 3D, has apedaçat la meva trucada?

–Sí, Guardiana.

–Està bé, continua. –Ella va fer un gest al grup de guàrdies reunits a l'altre costat de l'habitació–. Si a vosaltres homes no us importa fer-vos a un costat, tinc la sensació que necessitarem tot l'espai que puguem.

Mentre es movien fora del seu camí, deixant tota una cantonada buida, l’holoprojector del droide va parpellejar en encendre’s.

Per un moment Smight no estava segur de si el que estava veient era real o un efecte secundari de l’estim. A vuit metres davant d'ell, la forma muntanyosa del seu ocupador ja havia arribat a centrar-se per omplir tota la cantonada de la sala de preparació. Smight va obrir la boca quan Jabba Desilijic Tiure va moure la seva enorme cua, mirant a l'audiència que l'esperava.

–Hola, Jabba, –va dir la Sadiki–. Agraeixo que hagi fet un forat a la seva atapeïda agenda per a mi.

–Sadiki Blirr. –La boca del senyor del crim es va obrir el just perquè passés la seva llengua pel seu llavi superior amb una ganyota lasciva–. Sap, si mai es cansa de dirigir aquesta presó, estaria feliç de fer-li una de les meves noies esclaves.

–Quina oferta més generosa. –Ella va romandre absolutament composta, fins i tot simpàtica, davant d’ell–. Desafortunadament, hauré de declinar-la per ara.

–A què li dec l'honor?

–Ah, bé. –Sadiki va fer un gest cap als guàrdies que havien vingut amb una abrupta atenció de cop i volta, incloent al propi Smight–. Crec que tinc a alguns dels seus aquí.

Següent

Maul Tancat (XXXIV)

Anterior

34

VÀNDALS

Quan el panell posterior de la seva cel·la va lliscar en obrir-se, Vas Nailhead va suposar que estava somiant.

Al contrari que la majoria de reclusos aquí, Nailhead passava una gran part del seu temps sol a la cel·la. Després de tota una vida en diverses presons al voltant de la galàxia, no tenia cap interès real en barrejar-se amb la resta de reclusos. Com suposat cap dels Reis dels Ossos, encara continuava el seu regnat de terror... però amb el zabrak, Jagannath, al comandament de les dues bandes ara, el títol d’en Nailhead s'havia tornat principalment simbòlic.

Res li excitava ja. Encara menjava carn, però no ho gaudia com solia fer-ho. Aquests dies passava la major part del dia pensatiu sobre el correu de fans i ofertes de suport o lliscant dins i fora d'un somni profund, poc satisfactori. Més i més es trobava pensant en el seu planeta natal, la seva família, la descendència que havia deixat enrere. Els seus companys Reis dels Ossos encara feien un jurament de lleialtat cap a ell, però en secret Nailhead desitjava que l'algoritme li enfrontés a un d'ells, només per canviar les coses.

Somiava amb marxar d'aquí, però, com cada reclús, sabia que l'única manera de sortir era a través de les taules del sòl.

Somiava amb el cuc.

Aquest cop, quan la presó havia començat a moure’s al seu voltant amb el retruny familiar i els grinyols del ferro de la reconfiguració, Nailhead simplement va suposar que s'havia adormit durant la crida de clarí i que el següent combat estava a punt de començar. Hi havia passat de tant en tant. Va alçar el cap i va mirar al voltant, preguntant-se no del tot mandrosament si seria seleccionat per a un enfrontament, potser contra el propi Jagannath en una batalla que –si en Nailhead guanyava– restauraria una mica de l'excitació i glòria a la seva vida. Però mentre la consciència li tornava, es va adonar que la porta de la seva cel·la encara estava oberta, i no hi havia res del clam habitual dels reclusos tornant per al tancament.

Llavors què estava passant?

Va ser llavors quan el panell va lliscar per obrir-se darrere d'ell.

–Nailhead, –va dir una veu.

Vas Nailhead va mirar al noghri que caminava dins la seva cel·la. Era Strabo, el seu jurat enemic, que fins molt recentment havia estat el capitost dels Gravetat Massiva. Tot i així, aquí estava davant de Nailhead amb una lluentor d'incredulitat perplexa, com si el propi Strabo no pogués creure del tot que hagués vingut aquí.

–De què va això? –va grunyir Nailhead.

Strabo no va dir res. I llavors Nailhead els va veure, els altres reclusos, reunits darrere del noghri... una barreja aleatòria de membres dels Reis dels Ossos i els Gravetat Massiva colze amb colze. Els Massiva estaven armats amb els seus dards de cable i armes de melé. Els Reis estaven portant tots ossos, esmolats i punxeguts amb puntes de metall i fragments, modificacions especialitzades que havien afegit.

–Algú ens va deixar sortir, –va dir Strabo.

–Què?

–Reconfiguraren les nostres cel·les. Van obrir un passadís posterior per a nosaltres.

–Per què?

–Qui sap? –Strabo va arronsar les espatlles–. Tot el que sé és, que les coses solien ser diferents per aquí. Potser no genials, però almenys tenien sentit, saps el que vull dir? Abans que aquest monstre de pell vermella vingués i ho canviés tot...

–Justa. –Nailhead es va trobar assentint–. Abans quan estàvem al comandament, –barrinà ell, i va alçar la mirada cap a Strabo–. Llavors creus...?

–Potser aquest individu... sigui qui sigui... va obrir les parets per a nosaltres. Potser perquè vol que ens encarreguem de certa situació.

–Tens un pla?

–Tinc una arma. –Strabo va assenyalar amb el cap a l'escotilla oberta de la qual ell i els altres acabaven de sortir–. I si seguim el passadís? A veure on ens porta.

–Sí?

–Hi ha pitjors formes de passar un parell d'hores, –va dir Strabo, i, estenent el braç, va llançar un os de fèmur esmolat a Nailhead, que el va agafar hàbilment en l'aire, tot i que encara no tenia ni idea del que estava ocorrent–. Llavors què dius? Fem un passeig?

–Sí. –Aixecant-se, posant-se les mans en els malucs, i estirant la seva esquena, Nailhead li va somriure–. Suposo que pot ser que ho faci.

Costat a costat, els dos líders de les bandes es van dirigir de tornada a través de l'escotilla amb els altres seguint-los, cap a les parets de la presó.

Següent