Un mal pressentiment: El relat d’EV-9D9 (i III)

Anterior

13.III

Quatre nivells mes a baix, a través de corredors, retorçats com els budells del Sarlacc, parets plenes de fosforescències verdoses drell, remolins de boira i estructures interiors de suport plenes de fòssils, 9D9 buscà el Santuari del seu veritable taller.

Hi havia un altre taller, per descomptat. El públic. Tan públic com podia ser-ho en el Palau d’en Jabba. Allà dalt, just al costat de la càmera principal, hi havia llargues taules de muntatge, contenidors de peces i arcaics dispositius de prova que ni tan sols un Jawa es molestaria a recollir. En aquest taller, l’androide daurat i la unitat R2 haurien de ja tenir els seus perns de retenció instal·lats. Encara que coneixent a Calrissian, 9D9 va suposar que els droides haurien estat reconfigurats de forma encoberta, per la qual cosa els perns no tindrien cap efecte. Es podia fer, 9D9 s'hi havia reconfigurat a si mateixa de la mateixa forma.

Però aquí sota, qualssevol que siguin les modificacions que tinguin aquests dos droides, no podran fer res. Perquè una vegada que els droides han entrat en aquest taller, mai mes tornen a sortir. De tant en tant, 9D9 pensava que era lamentable que ningú més apreciés alguna vegada en el que alguns d'aquests droides es convertien aquí sota, però quin assoliment artístic no requereix sacrifici?

L'entrada al veritable taller, estava oculta dins d'una antiga paret de pedra, que una vegada havia suportat un palau molt més antic que del que Jabba s'hi havia apropiat. Quantes estructures similars s'havien alçat alguna vegada en aquest lloc?, ni tan sols els impressionants processadors de 9D9 havien estat capaços de calcular-ho. Hi havia un buit estret entre dos blocs de pedra no natives de Tatooine, on el morter que contenia traces de fluid de transferència d'oxigen orgànic havia caigut. 9D9 ara mirà en aquest buit i va fer que els seus tres receptors òptics parpellegessin amb el codi apropiat.

La paret va tremolar. Els contrapesos de pedra es van desplaçar. La porta oculta es va obrir amb una lenta vibració reverberant.

9D9 entrà en el seu sancta sanctorum, com un artista entrant en el seu estudi.

Usava torxes de combustible reals que espetegaven al llarg de les parets amb dolls de drell de la gran sala, ennegrint el sostre de pedra voltat per assegurar-se que cap sistema de control pogués mai detectar un ús no autoritzat de l'energia del palau. En un costat, hi havia unes gàbies i des de dins d'elles, arribaven cruixits i sons metàl·lics de droides que tenien els seus altaveus d'àudio tallats, deixant-los muts, per la qual cosa els seus crits no atraurien una atenció indesitjada.

9D9 va analitzar el grup més proper de gàbies. En una, el tors d'un LV3 havia estat tallat enginyosament i remodelat amb les extremitats manipuladores de tres B4Q desactivats. Els processadors de l’LV3 no podien sincronitzar-se amb les ordres dels sensors de posició de les extremitats addicionals, destrossant-se els seus engranatges i xocant-se constantment contra les parets i barres de ferro de la seva gàbia, descontrolat. Ocasionalment, 9D9 activava el sistema simulador de dolor de les seves monstruoses creacions per poder apreciar la sortida incessant de trastorn i desorientació. Era com un himne per a 9D9 i dels seus inspiradors concordes naixien arxius associatius dels seus plans més grandiosos pel reequipament total d'exèrcits droides de treballadors, reconnectant extremitat rere extremitat en un patró de milers, per crear vastes capes d’ones giratòries, retorçant-se en un moviment mecànic sense propòsit, però, de nou en els droides que componien la intensa simfonia del dolor, incrementant-se pels seus sistemes simuladors de dolor, que transmetien les seves emocions no solament a 9D9, intensificant els senyals fins a capacitats inconfessables de plaer.

9D9 va haver de recolzar-se en una taula de desmuntatge, quan la força d'aquest registre de memòria la va aclaparar. Encara aspirava a realitzar molts treballs importants. Però no aquí. No ara.

En primer lloc, ella havia d'ocultar el seu rastre. El taller ha de quedar net, de manera que després que ella s'hagi ocupat dels dos nous droides i de Calrissian, no hi hagi ningú que pugui seguir-la fins a la seva propera seu. 9D9 es va detenir de nou, revisant els passos que havia realitzat per cobrir les seves petjades a Bespin. Ella estava realment sorpresa de com, l'administrador de la ciutat dels núvols, havia aconseguit seguir el seu rastre fins a Tatooine. Per ser un orgànic, era una gesta impressionant. Això no ajudaria a Calrissian a escapar de la seva destinació.

9D9 va anar a la consola autònoma que controlava els equips del seu taller, alimentada d'una petita bateria de fusió. Sobreescriuria totes les posicions de memòria en la consola, després programaria la bateria perquè se sobrecarregués en dos cicles, impedint qualsevol recerca sobre el treball que s'havia realitzat aquí. Però abans d'això, hauria d'eliminar el treball específic en curs.

9D9 va tornar cap a la paret al costat de la consola on un droide platejat ennegrit estava suspès de cap per avall, una sèrie de precises perforacions en el seu sistema de refrigeració permetia que el fluid es filtrés, gota a gota, elevant lentament la seva temperatura operativa durant transcendentals cicles llargs. El droide platejat estava doblegat fràgilment en les seves cadenes i una sèrie de brillants gotes de refrigerant blau degotaven de la seva carcassa cerebral. Penjant en aquesta posició, les seves funcions superiors serien les últimes a desactivar-se, i només llavors, després de registrar el tancament per reescalfament de qualsevol altre sistema en el seu xassís. El seu sistema simulador de dolor havia estat treballant en més d'un cent deu per cent de la seva capacitat nominal durant els últims dos cicles i 9D9 estava veritablement trista de veure la fi d'aquest experiment abans de la seva conclusió definitiva.

—És molt desafortunat, que hagi d'accelerar el calendari de la nostra recerca —va dir 9D9 quan s'apropà fins arribar a l'extrem d'un manipulador que s'introduïa a través d'una oliosa capa de fluid degotant—. Però hi ha els qui no aprecien el meu treball. —Les llums dels ulls del droide platejat van parpellejar feblement per 9D9. 9D9 va sentir una autèntica punxada de dolor quan provà per última vegada la seva transmissió de dolor. Llavors va col·locar els seus manipuladors al voltant del coll del droide platejat, els va estrènyer fins que va rebentar els tubs hidràulics i els conductes d'energia treien espurnes pels curtcircuits que va provocar. El droide platejat es va quedar inert en les seves cadenes i mentre 9D9 observava, les llums dels seus ulls es van anar apagant.

—Ahh!, exquisit —9D9 va murmurar en el silenci del seu taller, encara atrapada en el moment de l'apagat, havia sentit el llindar entre l'estat operatiu i la desactivació definitiva.

Els altres droides captius en el taller, ho van sentir tot, com una retroalimentació explosiva pels seus hipersensibilitzats sistemes simuladors de dolor. 9D9 va escoltar les sacsejades en les seves gàbies, el grinyol de les articulacions sense lubricar, el guspireig de les connexions elèctriques temporals, les aromes de fluid hidràulic recentment vessat, omplint de sobte l'ambient de la sala tancada. Encara que cap podia parlar, els seus cossos metàl·lics van crear una cacofonia de fràgils sons afeblits, les lamentacions dels obsolets.

—Ho sé. —Els va dir tristament 9D9—. Tot acabarà molt ràpid. —Els seus propis receptors interns es van elevar en gloriosos patrons quan va sentir la resposta de cada droide captiu alhora, multitexturitzada, superposada, com un cor de les dimensions superiors lògiques que, malgrat tot el seu dur treball, 9D9 només havia estat capaç d'obtenir un frustrant breu cop d'ull.

Ella sabia com de difícil que anava a ser deixar tot això enrere. Però tornaria a començar de nou en un altre lloc. Amb els anys havia après una important veritat dels orgànics: el dolor és etern. Cap altre pensament tenia tal força per sostenir-la en el seu treball. El seu tercer escàner òptic brillava amb l'energia d'aquest coneixement.

Llavors, de sobte tots els droides engabiats es van detenir alhora. Durant diversos cicles d'actualització, 9D9 va estar perplexa intentant entendre què havia passat. Però per fi, va aconseguir processar el que els seus sensors acústics havien registrat.

Els contrapesos de pedra es desplaçaven. Una familiar vibració reverberant.

Algú estava entrant en el seu sancta sanctorum.

Tots els droides engabiats es van tornar alhora, per explorar la paret que s'estava obrint. 9D9 es va mantenir al costat de la seva consola, congelada per un instant pels seus conflictes de programació. Havia estat tan segura que ningú, podria mai trobar-la aquí, que no havia preparat amb antelació cap opció de comportament que executar.

Ella commutà els seus receptors òptics a alta sensibilitat i baix contrast, llavors la figura oculta en l'obertura es va convertir en una silueta negra contra la resplendor verda del corredor situada més enllà. Remolins de boira giraven al voltant dels seus peus.

9D9 ho identificà, humanoide. Va ajustar el guany dels seus escàners. L’humanoide va entrar, una capa fluint darrere d'ell, un casc distintiu amb una placa facial d'ullals de calci protegint el seu rostre.

9D9 va analitzar els embolcalls. Un uniforme.

D'un guàrdia del Palau.

Els seus circuits de lògica van donar amb l'única conclusió possible: Calrissian.

—Baró administrador, ens trobem de nou.

Calrissian va llançar al terra un petit dispositiu que tenia tres receptors òptics que parpellejaven en la mateixa seqüència que els de 9D9. Va tritllejar en el sòl de pedra.

—Un dispositiu esplèndid, —va dir 9D9 en entendre com Calrissian havia tingut accés a la seqüència d'obertura de la porta. Simultàniament, va calcular la seva trajectòria fins al bufador de tall, muntat en el sostre sobre la taula de desmuntatge. Ella havia esperat poder utilitzar una cortina sònica per desmuntar a Calrissian, però a causa del gir inesperat dels esdeveniments, es va adonar que hauria d'improvisar.

—Espero que no em guardis cap rancor —va dir ràpidament 9D9. Havia après que els orgànics, podien confondre's sovint per les converses durant l'acció, com si els seus processadors tinguessin problemes per manejar la senzilla multitasca de dos procediments simples alhora.

Però Calrissian no va respondre a les seves paraules. La seva mà es va lliscar sota la seva capa i va emergir amb un blàster corellià, del tipus que tenia un sol mode: desintegració.

—No ens precipitem —li va advertir 9D9. Ella va fer un pas enrere des de la seva consola, tractant que s'interposés entre ella i el blàster. Es comportava d'una manera molt diferent a un orgànic, actuant de forma agressiva immediatament, especialment quan l'únic delicte en qüestió era la destrucció de droides. Per què, a Tatooine, encara hi havia llocs on no s'admetien droides?

—Tal vegada puguem discutir les nostres opcions, —va suggerir 9D9 mentre Calrissian aixecava el blàster. Els seus subprocessadors posicionals es van fixar ràpidament en la boca de l'arma per calcular cap a on apuntava Calrissian. En aquest moment les seves subrutines d'agudesa visual van assumir el control i van forçar els seus escàners a fixar-se en la mà de Calrissian que empunyava el blàster.

Aquests no eren dits.

Eren apèndixs manipuladors.

El seu atacant era un droide.

La coberta dels altaveus de 9D9 es va obrir sota la seva carcassa cerebral.

El blàster va disparar.

Un pols de plasma groc va travessar l'aire del taller, il·luminant-lo com si els sols de Tatooine s'elevessin sota la terra.

L'articulació de l'espatlla de 9D9 va explotar i la seva extensió del braç va sortir acomiadat. Ella va trontollar cap enrere, amb tots els seus circuits travessats per una ona incomparable d'agut dolor. El seu tercer receptor òptic va brillar intensament. Els droides engabiats es van desplaçar endavant i enrere amb ansietat, sentint la seva agonia.

El blàster va disparar de nou mentre el droide uniformat avançava aguaitant-la, amb els seus metàl·lics apèndixs ambulatoris retrunyint en el dur sòl.

L'altre braç de 9D9 va esclatar en una flamarada de plasma.

Dos ràpids trets mes, van tallar les seves cames i la van llançar acomiada fins a xocar contra la paret, sota el xassís immòbil del droide platejat.

El dolor va anar més enllà de la codificació descriptiva. 9D9 mai va sentir tal unitat amb el seu entorn. Una part d'ella desitjava que el seu atacant li disparés una vegada i una altra, per fer que el dolor mai es detingués.

Però quan el seu atacant es va inclinar sobre ella, amb veritable pesar 9D9 va veure el blàster en la seva funda, el seu ús havia acabat. Llavors va veure com el droide es llevava el casc.

9D9 havia calculat que hi havia una probabilitat d'un vuitanta-tres per cent, que el seu atacant fos el droide daurat que acabava d'arribar, però sorpresa, 9D9 no va reconèixer les característiques del seu atacant quan es van revelar les seves faccions. Era només una unitat 12, molt semblada amb aquelles que havia tingut tant èxit...

De sobte tot tenia sentit.

—Jo sóc 12-4C-41, —va dir l'atacant, mentre deixava que la capa del seu uniforme fluís des de les seves espatlles—. Controlador de tràfic. Segona classe. Tu vas desactivar a tots els meus companys de lot de fabricació. Ara l'equació ha d'equilibrar-se.

9D9 va processar l'argument completament. Aquesta vegada, era lògic.

41 utilitzà un fi instrument de la consola. 9D9 va sentir l'indesitjat so de l'obertura de les portes corredisses de les gàbies.

—Estàs mal informat, —li va dir ella a 41—. Aquests droides ja no estan en condicions de treballar. Ara són obres d'art. Les meves creacions.

41 es va tornar cap a 9D9.

—Encara són capaços de realitzar un últim servei.

9D9 va escoltar encara més sons desagradables: cruixits i grinyols, l'arrossegament d'apèndixs sense energia, el líquid esquitxat de cables penjants arrossegats a través de tolls de refrigerant que es solidificava. Ella va inclinar el cap per veure i explorar des d'on es movien els droides, però la seva caiguda la mantenia enganxada a la paret. Des del droide platejat desactivat, situat sobre ella, degotava lentament fluït hidràulic sobre la seva carcassa cerebral, gargotejant la seva visió. Els seus processadors van ser unànimes en retornar una probabilitat del cent per cent del que 41 anava a realitzar a continuació. 9D9 va considerar com encaixava aquesta nova situació dins del seu pla general.

—Molt bé, —va dir 9D9—. Accepto la meva destinació. Però tu, a canvi, has de dir-me com em va trobar Lando Calrissian.

41 es va agenollar al costat de 9D9.

—El Baró Administrador Calrissian? —va dir—. Ell no sap on et trobes. No li importes.

—Però ell està aquí, —va protestar 9D9—. A Tatooine. Al palau de Jabba.

41 va pressionar una eina multi ús contra la carcassa cerebral de 9D9 com si comprovés els danys.

—L'última vegada que el vaig veure, fa anys, el Baró administrador Calrissian estava a la Ciutat dels Núvols. Si ell està aquí ara, serà per alguna altra raó que no té res que veure amb tu.

—Però, què podria ser més important que el meu treball i jo? —Va preguntar 9D9. Ella no podia veure cap lògica en això. Però podia veure, borrosament, la massa de figures deformes arrossegant-se cap a ella des de les gàbies, empenyent-se amb monyons produïts per bufadors de tall i extremitats tortes. Internament, 9D9 va ajustar els seus processadors de dolor a la seva sensibilitat més alta, preparada per experimentar cada fi matís del seu inevitable desmuntatge. Almenys, ella ho sabia, la seva familiaritat amb l'altre costat del procés, li havia ensenyat el que havia d'esperar. No es perdria cap nanosegon del seu propi descens a l'estat no operatiu. Gairebé es podria convèncer a si mateixa que la finalitat de tota la seva existència fins ara havia estat preparar-se per a aquest moment de sublim alliberament. Fins i tot podria ser la culminació definitiva de tot el que havia lluitat per aconseguir, el coneixement últim del que significava creuar aquest llindar entre els dos grans estats d'encès i apagat.

—Mou-te ara, —li va dir ella amb arrogància a 41—. Estàs en el camí de la meva transformació final.

41 estava sobre 9D9 amb eines en els seus apèndixs. 9D9 va percebre metall esquinçant-se entre els seus principals sensors òptics. Ella va sentir una pèrdua sobtada de corrent i va xisclar quan va veure a 41 tirar cap enrere amb el seu tercer escàner òptic penjant d'un circuit sonda xopats d'oli.

—No, —es va queixar 9D9, sentint l'inici d'un bucle de pànic—. Ja no seré capaç de veure en les dimensions superiors.

41 va llançar l'aberrant escàner al costat, llavors va desmuntar el tancament del pit de 9D9, exposant els seus circuits.

—Ah, —9D9 va sospirar amb alleujament, va decidir que 41 anava a realitzar aquest procediment gradualment. Molt millor així. Ella va esperar expectant a la primera amarga estirada dels seus circuits. Va accelerar la seva velocitat de rellotge al seu nivell més alt. Però l'estirada que sentia no era de qualsevol de les seves plaques centrals.

41 li estava llevant el seu sistema simulador de dolor.

—Noooo! —9D9 va tractar frenèticament de flexionar el coll, per aconseguir moure el tors, allunyant-lo de les eines de 41. Però la unitat 12 era implacable.

—Tu no ho entens —suplicà 9D9, quan va notar com un emprovador de circuits trobava els cables principals del simulador de dolor—. No has de llevar-me això. Perdré la capacitat de conèixer el meu destí.

—Hi ha algunes coses que els droides no haurien de mai saber, —va dir 41. Darrere d'ell, els droides que s'arrossegaven es van moure a l’uníson, com una gran bèstia, avançaven trontollant-se, amb la intenció de destruir-la, la llum de les torxes es reflectia feblement en les seves cobertes externes brutes.

—Però les subtileses, els detalls, els matisos i sabors... —9D9 es va quedar sense paraules quan va sentir com les seves connexions eren tallades. Amb creixent horror, ella es va adonar que s'estava realitzant gairebé sense dolor.

41 aixecà el simulador de dolor de 9D9, amb els seus polsants llums d'estat en els seus apèndixs, degotant d'oli. El petit dispositiu encara estava connectat als circuits de 9D9 per un sol cable. La imatge era horrible, fins i tot per als saturats sensors de 9D9.

—El binari és millor, —va dir 41—. Per a tu, d’ara en endavant, no hi ha subtileses, no hi ha matisos. Tot serà, sí o no. —Després va tallar el cable i va aixafar el petit dispositiu en les seves extensions manipuladores.

9D9 va analitzar el pols i les restes del simulador mentre queia, ja no tenia cap coneixement del que li havia ofert. I en la seva anàlisi d'aquest últim problema, el primer dels droides mutilats la va trobar.

No estaven per res ben acoblats, i els seus esforços van ser molt ineficients. Els va portar quatre canvis de torn, punxant, copejant i tirant per finalment, esbocinar a 9D9 fins al punt de no operació, gairebé al mateix temps, en què la barcassa de Jabba va esclatar en el mar de les dunes, quan Calrissian, els dos nous droides i els seus companys van tenir èxit en el seu pla, sense el coneixement o apreciació del destí de 9D9.

I d'alguna manera, 12-4C-41, que s'havia anat feia temps, en la seva venjança, havia deixat just prou d'una subrutina que s'executava profundament dins de 9D9 fins aquest instant de la seva desactivació, la unitat EV-9D9 d'alguna manera sabia prou com per lamentar que per una vegada no tenia un mal pressentiment sobre res.

FI

Un mal pressentiment: El relat d’EV-9D9 (II)

Anterior

13.II

Anys més tard, en la vora del Mar de les Dunes de Tatooine, en el profund de les masmorres d’en Jabba, EV-9D9 també va tenir un mal pressentiment. I ella li va donar la benvinguda. Cada xiscle entretallat de desesperació del droide d'energia GNK era com una onada de corrent fresc a través dels circuits d’EV-9D9. Els mals pressentiments eren per al que existia.

L’androide humanoide de color fosc, coneguda allà com 9D9, va mirar més enllà de la seva consola de comandament a la sala principal de la masmorra per veure a la unitat GNK rotar lentament per exposar les superfícies ventrals dels seus apèndixs ambulants. Els apèndixs reajustaven les seves posicions relatives amb fúria, inútilment, tractant de reorientar el centre de gravetat de tornada a una pauta operativa. I a diferència de qualsevol droide anterior o posterior, a diferència de qualsevol comportament que pogués ser predit per una avaluació d'enginyeria lògica de les seves especificacions tècniques, 9D9 va sentir un sotrac de plaer mentre observava els fútils intents del petit droide per evitar danys.

La porta del passadís es va lliscar obrint-se i un guàrdia gamorreà esbufegant va entrar tentinejant-se amb dos nous presoners. Però això no va distreure a 9D9 d'observar àvidament el que va succeir quan els lluents inductors d'energia van baixar fins als apèndixs del GNK. En resposta a l'aplicació sobtada de calor, el líquid refrigerant es va vaporitzar i les vàlvules de seguretat de la coberta exterior del droide d'energia van purgar el vapor resultant amb un satisfactori xiuxiueig. Percebent una imminent pèrdua de funcions, el GNK va transmetre un fútil senyal multibanda d'ampli espectre implorant ajuda, part del qual en freqüències audibles que la majoria de formes de vida orgàniques no podien rebre. Era pànic programat, pur i urgent. Com música de dimensió superior per als sensors acústics exquisidament sintonitzats de 9D9.

Ignorant de moment al guàrdia gamorreà i als nous presoners, 9D9 va pastar la sensació en els seus receptors interns, assaborint la intensitat de tot. Va concentrar les seves funcions meta-analítiques en l'ona portadora d'alta freqüència generada pel sistema simulador de dolor recentment connectat als circuits centrals del GNK. Aquest senyal era... deliciós. Era un terme orgànic, 9D9 ho sabia, però adequat, molt adequat... convocava arxius de memòria associats de textura, sabor i densitats canviants d'informació sensorial que cap recablejat auto-imposat podria aconseguir mai. 9D9 podia estar segura d'això. Ella s'hi havia recablejat a si mateixa moltes vegades en el passat, tot sense efecte, tant com una forma de vida orgànica podria brandar un útil de tall contra la seva pròpia coberta exterior per alliberar delicadament el fluid de transferència oxigen/energia que circulava en el seu interior.

9D9 havia estudiat detingudament aquest acte orgànic de reordenament somàtic, i sabia que sovint era emprès per les criatures orgàniques que estaven engabiades entre les parets dels passadissos de les masmorres de Jabba. Passat un any, o dos, o cinc, o deu, dins d'aquest domini fosc, fins i tot el millor d'ells sucumbia a devastar els seus propis tentacles o a esgarrapar els seus propis sensors lumínics.

Per a 9D9, tals accions eren les addictivament elegants expressions d'un camí lògic de dimensió superior que només ella entre els droides tenia el do de comprendre..., primer per un accident de fabricació, semblava, però ara augmentat per les seves pròpies modificacions deliberades i en curs. Per als orgànics, tals actes d'alteració física auto-infligida eren una segona naturalesa, un estat que 9D9 anhelava aconseguir i sovint se sentia exasperantment prop d'experimentar. De fet, hi havia molt dins d'una ment orgànica que 9D9 estava segura que era comparable a la seva. No en qualitat d'intel·lecte; en aquest sentit, estava segura de no tenir igual entre els processadors basats en cèl·lules. Però sí en l'apreciació de la sensació... així era com 9D9 preferia caracteritzar la seva vocació. La degustació de les ones sinusoïdals d'incomoditat. Submergir-se en els algorismes de desesperació. Córrer a través dels cims i valls oscil·lants emesos pels circuits tibats molt més enllà de les seves càrregues lògiques i de disseny. Era cert, ara com ara, que els seus receptors interns li permetien treballar només amb la naturalesa binària dels droides, però una vegada que tingués accés a suficient espai de memòria i suficients coprocessadors en amples de banda suficientment amplis, no hi hauria cap límit a les sensacions que ella seria capaç d'induir, gravar, digitalitzar, i reproduir a l'enèsima repetició, tot exigentment muntat pels seus germans mecànics.

En resum, i 9D9 apreciava la concisió, ella sabia que el que feia era un acte de creació... una forma d'art. A pesar del fet que tractar d'explicar-li a un orgànic que un droide com ella podia apreciar l'art era com tractar d'explicar que un droide podia sentir dolor.

Els droides podien sentir dolor, per descomptat. Un dels dos nous presoners que s'aproximaven cap a ella era la prova d'això; un androide de protocol daurat, i per l'aspecte del mateix, polit fins a un centelleig elegant, completament fora de lloc en aquest laberint de túnels humits, decadents conductes d'energia, i carronyers orgànics peluts corretejant.

—Ah, bé —va dir 9D9 mentre els presoners s'acostaven—, noves adquisicions —va fixar el seu escàner òptic intern en l’androide daurat. Ella sabia com de desconcertant que podia ser per altres droides el fet d'adonar-se que ella (un model humanoide) posseïa aquest tercer escàner òptic, just al costat de la seva unitat estàndard esquerra. No estava en les especificacions de disseny dels EV o qualsevol altre model. Alguns en deien un defecte de disseny. La prova que ella havia estat muntada malament, com si això pogués explicar les seves ambicions i els seus apetits fora del convencional en un droide. Però 9D9 entenia aquest tercer escàner pel que realment era: el do que li permetia percebre més enllà del que qualsevol altre droide podia percebre, dimensions d'experiència mai abans quantificades, eludint completament el ràtio senyal-soroll de les sensacions d'un droide ordinari.

9D9 va fer que el seu tercer escàner òptic parpellegés deliberadament fora de sincronia amb el seu cicle òptic principal.

—Tu ets un androide de protocol, no és així?

El nou presoner no tenia si més no que començar a parlar perquè 9D9 sabés la resposta en aquesta pregunta. El seu posat altiu i postura proclamaven que era un androide de protocol per a la sol·lícita fi més elevat i irritant.

—Jo sóc C3PO —va començar l’androide, superflu. 9D9 ja estava cansada d'ell—. Relacions cibernètiques...

—Un sí o un no és suficient —va dir 9D9 bruscament. Dóna-li motiu a un androide de protocol i passaràs la meitat del torn escoltant xerrameca sense sentit. El binari era el millor per tractar amb aquest tipus d'unitats.

—Doncs, sí —va respondre més satisfactòriament l’androide daurat.

—Quants idiomes parles? —9D9 va consultar el registre de servei de la casa en la seva consola de comandament. Esperava que no hi hagués lloc algun per un androide de protocol. Gaudiria mostrant-li en aquest les meravelles del seu taller...

—Domino més de sis milions de formes de comunicació, i a més...

—Perfecte —va etzibar 9D9, tallant de nou a l’androide mentre observava que existia una vacant—. Hem estat sense intèrpret des que el nostre amo es va enfadar amb l'últim i el va enviar a desintegrar.

9D9 va tractar de detectar qualsevol reacció amb aquesta notícia per part de l’androide, però es va distreure momentàniament per l’esbufec petant-se del segon guàrdia gamorreà assegut darrere d'ella, i després per la transmissió de dolor estremeix-circuits del droide missatger platejat del banc de proves de tracció, els apèndixs del qual del costat dret de sobte van fallar amb ràfegues bessones de corrent viu.

—Desintegrar...? —va repetir l’androide daurat, tractant de donar sentit al que estava passant. 9D9 es va preguntar si també havia rebut la transmissió de dolor del droide desmembrat, i va experimentar el primer deix de pertorbació. Els sistemes simuladors de dolor suposadament eren tecnologia restringida, en general instal·lats només en aquells droides que havien d'interactuar amb orgànics al nivell més personal. Colpeja a un androide de protocol en el cap, per exemple, i aquest respondrà que el cop li ha fet mal. Tal empatia cap a la sensació física de dany potencial se suposava que els donava una comprensió més profunda dels orgànics. Però pel que respectava a 9D9, això només feia dels androides de protocol millors subjectes per als seus experiments.

I a 9D9 li agradava experimentar.

—Guàrdia —va ordenar 9D9—, aquest androide de protocol pot ser útil. Col·loca-li un pern de retenció i torna a portar-lo a la sala d'audiències de Sa Excel·lència.

El guàrdia gamorreà va empènyer l’androide de tornada cap a la porta que donava al taller de 9D9... almenys, al que ella havia condicionat a pensar com el seu taller exclusiu a tots aquells que treballaven en les masmorres.

—R2 —va gemegar l’androide daurat mentre desapareixia de la vista—, no m'abandonis —però per llavors, ja era massa tard.

El company a qui l’androide de protocol havia apel·lat en va era una unitat R2 picada que per a 9D9 hauria d'haver estat reciclada fa molt. Sorprenentment, en resposta a la petició de l’androide de protocol, va alliberar un torrent de ràpides invectives binàries que 9D9 va haver de reduir a un factor deu per agafar totes les subtileses. Els insults del petit R2 eren impressionants i imaginatius provenint d'algú tan insignificant, però en última instància, de menor interès que les possibilitats que havia presentat l’androide daurat. 9D9 va escanejar el llistat de nou i va trobar una altra vacant.

—Tu ets un torracollons —li va dir a la unitat R2—, però aviat aprendràs a guardar respecte. Et necessito per a la barcassa de l'amo, crec que encaixaràs molt bé allà —com per subratllar el pronunciament de 9D9, el GNK va enviar una altra sèrie d'aguts grinyols de circuits fregint-se quan el seu sistema de refrigeració va ser cruelment desafiat de nou. A continuació, la unitat R2 es va allunyar rodant silenciosament cap al taller amb el segon guàrdia, per ser equipat amb el seu propi pern de retenció. 9D9 va fer una pausa mentre observava al petit droide avançar a través de la porta, desconcertada perquè després d'una primera resposta tan forta, no hagués dit res més en protesta o en insult. Gairebé com si l’R2 hagués volgut ser assignat a la barcassa de Jabba...

Els processadors principals de 9D9 van accelerar la seva velocitat per tamisar a través de les dades una vegada més. El seu tercer escàner òptic va parpellejar erràticament mentre totes les permutacions de probabilitat possibles eren analitzades.

Era, va concloure finalment, gairebé com si la unitat R2 esperés ser assignada a la barcassa d’en Jabba.

9D9 va tancar totes les portes de la seva masmorra. Necessitava temps per considerar aquest succés totalment inesperat mentre la seva programació d'auto-conservació començava a executar-se a través de diversos dels seus coprocessadors perifèrics, deixant d’evidenciar la seva presència. Ella fins i tot va filtrar les seductores distraccions del droide missatger penjat mentre introduïa ordres precises en la seva consola, escanejant de nou el registre de servei de la casa a la recerca de qualsevol signe de manipulació. Pel que ella sabia, hi havia en el present quinze conspiracions separades en marxa amb l'objectiu d'eliminar a Jabba el Hutt com el senyor del crim preeminent de Tatooine, encara que cap d'elles era assumpte de 9D9. En realitat, el total de la temporada d'atemptats contra la vida de Jabba havia descendit una mica respecte a anys anteriors, tal vegada un signe preocupant que la fofa bavosa verda estava afluixant-se amb l'edat i simplement ja no inspirava les maníaques venjances d'antany. En qualsevol cas, sempre que aquell qui substituís a Jabba continués permetent a 9D9 dominar sense restriccions els droides del palau, i com la substitució estava clar que es produiria, 9D9 simplement registrava les conspiracions contra el seu ocupador i no feia res per interferir amb elles. Aquest nou camp de joc al que havia arribat era el lloc perfecte per a ella, i no volia posar en perill la seva posició o el seu treball per involucrar-se en les intrigues de palau.

No obstant això, les seves subrutines heurístiques van aprendre fa temps que ella havia d'estar constantment en guàrdia enfront d'amenaces contra la seva pròpia existència. L'incident en la colònia minera de Bespin li havia ensenyat a prestar encara més atenció a les anomalies aparentment sense importància. En una forma de vida orgànica, la tendència es podria haver anomenat paranoia. Però en 9D9, era simplement programació eficient, processava aquest programa una vegada i una altra, només per assegurar-se que ningú estava darrere d'ella.

9D9 va tornar a revisar la relació de llistats, ampliant les dades contingudes en ells per veure qui d'entre la cort de Jabba havia introduït sol·licituds de personal específic. Després comparà aquestes entrades amb els llocs vacants de personal provocats per tots els mètodes habituals: assassinat, accidents fatals sense explicació, talls d'extremitats cerimonials, bromes amb el Rancor, dispositius incendiaris, enverinaments i el capritxós sentit de l'humor d’en Jabba per a les bromes. Arrencà una funció independent de recerca de desactivacions de droides, de les quals hi havia moltes. No totes eren conseqüència de les exploracions privades de 9D9.

9D9 revisà les dades que la recerca va revelar. Llavors va usar una extensió manipuladora prop del costat de la consola, aprofundint en les dades processades. Clarament, Jabba tenia el costum de desintegrar als seus androides de protocol.

Fa algun temps, l’androide de protocol de Jabba es va veure involucrat en una conspiració amb un parell de lladregots, que va causar un incendi a la casa de Jabba a la ciutat de Mos Eisley. Aquest androide va ser castigat, severament.

Segons l'informe, en la ultima estació, el seu reemplaçament va sofrir una destinació similar. L’androide s'equivocà en traduir els elogis d'un enviat Partold sobre la immensa caritat d’en Jabba, confonent la salutació ritual d’en Partold amb un terme mèdic huttès sobre una flatulència excessiva. Quan l'última rialleta s'havia extingit a la sala d'audiències, el perplex enviat Partold es va trobar enfront dels feroços ullals de la bèstia Rancor. L'endemà, quan els delmes d’en Partold no van ser pagats per una delegació justificadament molesta, l'error en la traducció va ser revelat i l’androide de protocol va ser desintegrat circuit a circuit en el transcurs dels següents deu torns, tot el temps protestant amb indignació que havia estat reprogramat per un guàrdia de palau.

9D9 no sàvia molt bé que fer sobre la història de la reprogramació de l’androide, havia sentit moltes coses estranyes mentre desmuntava droides que seguien funcionant, la majoria havien estat històries sobre una llum i un túnel, que es van atribuir al model o a curtcircuits aleatoris. Jabba havia rebutjat tot això. Perquè un guàrdia del palau anava a reprogramar un androide de protocol perquè traduís malament els elogis? 9D9 no veia cap lògica en això.

El següent cas que va veure, era un droide cambrer requerit en la barcassa de Jabba, posició a la qual acabava de ser assignada la unitat R2, amb una notable falta de protestes.

Una altra vegada les dades acumulades de 9D9 eren inusuals. Va recordar que el cambrer anterior havia estat una unitat C5 amb prou feines sensible, amb una roda, cinc braços i un sol receptor òptic sobre un peduncle. Havia tingut problemes per mantenir el seu equilibri i barrejar un bantha-blood efervescent al mateix temps. Però Salacious Crumb havia gaudit muntant en ell durant les festes, per la qual cosa Jabba l'havia mantingut al voltant seu malgrat les seves deficiències.

Després un altre informe de vigilància, considerablement més interessant, centellejà des de la consola. Feia menys de cinc cicles, aquesta mateixa unitat cambrer C5 havia estat trobada en un passadís poc utilitzat en l'ala oest, amb els seus circuits d'energia arrencats, impossible de reparar. Semblava que algú deliberadament havia liquidat al droide cambrer, però, que podria haver fet una unitat C5 per merèixer tal sort? No era de manera alguna, prou llest com per haver-se fet enemics.

9D9 teclejà diverses ordres en la consola, activant programes de cuc que havien esperat letàrgics durant molt temps, en el sistema principal d'ordinadors d’en Jabba. Els seus filtres lògics van detectar anomalies aquí i no reduiria la seva velocitat de rellotge fins que no els hagués aïllat i entès.

Més informes de vigilància centellejaren en la consola, seguits dels enregistraments de vídeo vigilància; comptes de deutes, pagaments i sostraccions; les assignacions de personal; trasplantaments d'òrgans no voluntaris...

9D9 de sobte va fer una pausa, llavors va tornar a teclejar la seva sol·licitud anterior i revisà una altra vegada els registres de personal. Un guàrdia del Palau havia estat multat amb cinc crèdits per arribar tard al treball en el mateix cicle de servei en el qual la unitat C5 havia estat destruïda.

Els processadors de 9D9 van treballar en una fase hiperaccelerada, examinant cada dada bit a bit.

Dada: Dos droides liquidats, les tasques dels quals de treball coincideixen exactament amb les dels dos nous presoners portats avui.

Dada: Un guàrdia del Palau, estava circumstancialment connectat amb ambdues destruccions.

Conjectura: Les coincidències rarament són computables.

Conclusió: Però les conspiracions sí.

9D9 va accedir ràpidament al nom del guàrdia que havia arribat tard al treball, Tamtel Skreej. Havia estat amb la força del palau una mica menys d'una estació. La seva identificació d'antecedents havia estat falsificada, encara que d'acord al seu expedient de treball això va ser pres com un bon senyal pel seu superior. A 9D9 no li va agradar la forma en què les dades es classificaven. Va sol·licitar l'arxiu d'identitat de Skreej. Un rostre humanoide orgànic va començar a formar-se en la pantalla de la consola: una coberta exterior fosca, una estreta cresta de pelatge per sobre d'orifici d'ingestió/comunicació, un...

Els processadors interns de 9D9 van perdre un cicle d'actualització.

Havia reconegut el rostre de l'orgànic.

Era el Baró Administrador Lando Calrissian de la Ciutat dels Núvols.

9D9 es va aferrar als costats de la seva consola de comandament, veient com els seus giroscopis es quedaven momentàniament bloquejats i li feien perdre l'equilibri.

Aquests dos nous droides, no formaven part d'alguna conspiració desconeguda contra Jabba el Hutt.

Només podien ser part de la trama de Calrissian per tornar a capturar a EV-9D9.

La lògica d'això era inqüestionable. No hi havia una altra possible raó per la qual Calrissian i els dos droides vindrien al palau de Jabba a Tatooine.

9D9 desactivà els seus bucles de paranoia. Ja no els necessitava. Algú estava tractant d'atrapar-la.

Era el moment de moure's de nou.

La unitat GNK va xisclar per última vegada, ja que per fi va deixar de funcionar, però aquesta vegada 9D9 no va trobar assossec en les seves transmissions. De fet, ella sabia que l'única cosa que li donaria assossec ara, seria l'eliminació dels circuits actius de la unitat R2, subprocessador per subprocessador, mentre que l’androide daurat era obligat a veure i carregar amb el dolor del seu company. I llavors, qui sabia? Tal vegada havia arribat el moment d'ampliar els seus coneixements artístics desmuntant ara una construcció orgànica, com Lando Calrissian.

9D9 es va aixecar de la consola i va passar per davant de la forma fumejant de la immòbil unitat GNK. Hi ha molt a fer, i tan pocs cicles de processament per fer-ho.

Següent