Anterior
= 15 =
Mort a Utapau
A
l'hora de preparar un parany efectiu per a un Jedi, no una d'aquestes de les
quals el seu únic resultat acaba sent una entrada incòmodament breu en els
arxius del Temple, s'ha d'incloure en ella uns elements molt concrets per
obtenir el resultat desitjat.
El
primer és un esquer irresistible. L'ideal és un general al comandament d'una
nació rebel que hagi estat personalment responsable de la mort de milers de
milions d'éssers.
El
segon és una localització remota, gairebé inaccessible, que pugui prendre's i
fortificar-se amb facilitat, i amb un camp d'acció molt restringit. També seria
ideal que aquest lloc pertanyés a un altre, preferiblement a un enemic, ja que
les localitzacions que solen utilitzar-se en un parany Jedi mai sobreviuen
intactes a l'operació, i moltes no sobreviuen a ella en absolut. Una bona
elecció podria ser un empobrit planeta desert de la Vora Exterior, amb nadius
pacífics en unes poques ciutats, les quals estiguin construïdes dins d'un grup
de cràters situat en una vasta i àrida plana. Una ciutat en un cràter és
pràcticament com un pot gegant; quan el Jedi es cola dins, només cal tancar la
tapa.
Atès
que sempre sol ser bona idea mantenir-se fora de l'abast d'un Jedi quan es
conspira contra la seva vida, sent l'ideal estar a l'altre extrem de la
galàxia, el tercer element per seguir completant la trampa és un apoderat de
confiança encarregat de matar-lo. Un exemple d'apoderat de confiança podria
ser, per exemple, l'assassí de Jedi més prolífic que hi hagi, recolzat per una
esquadra d'avançats droides de combat dissenyats, construïts i armats
específicament per combatre Jedi. El que dit apoderat faci també les vegades
d'esquer és una solució notablement elegant, en el cas que pugui dur-se a
terme, ja que això garanteix que la víctima Jedi es posarà voluntàriament a
l'abast de l'assassí de Jedi, i seguirà volent posar-se al seu abast, fins i
tot després d'adonar-se de la magnitud del parany, mogut per una barreja de
devoció al deure i una arrogància no especialment justificada.
El
quart element d'un parany efectiu per a un Jedi és una força de tropes de
combat enormement aclaparant, disposada a arrasar el planeta sencer i, de ser
necessari, morir en l'intent, per assegurar-se que el Jedi en qüestió no fugi.
Un
exemple modèlic del parany ideal per a Jedi en la qual esperava a Obi-Wan
Kenobi a Utapau.
========
Quan
Obi-Wan va fer descendir el seu caça cap a la plataforma d'aterratge que
sobresortia de la paret vertical de pedra de la major de les ciutats-cràter d’Utapau,
va repassar mentalment el que sàvia del planeta i els seus habitants.
No
era gran cosa.
Sabia
que, malgrat la seva aparença externa, Utapau no era un veritable planeta
desert. Hi havia aigua de sobres en un oceà subterrani que circumdava tot
l'orbe. L'acció erosionadora del seu oceà enterrat havia soscavat vastes zones
de la seva superfície, i freqüents terratrèmols van acabar enfonsant-les, formant
cràters prou grans com per permetre aterrar en el seu interior un destructor
estel·lar classe Victòria, i en els quals la civilització podia desenvolupar-se
a resguard de l'incessant assot dels hipervents de la superfície. Sabia que el
planeta mancava d'alta tecnologia, i que la seva economia energètica es basava
en l'energia eòlica. El limitat comerç interestel·lar del planeta datava de
només poques dècades abans, quan les companyies mineres d'aigua d'altres
planetes van descobrir que les aigües del seu oceà eren riques en elements
residuals. Sabia que els habitants eren gairebé humans i es dividien en dues
espècies distintives: la dels utapauencs, alts, senyorials i de moviments
lents, sobrenomenats "ancians" per la seva esbalaïdora longevitat; i
els corpulents utais, anomenats "breus", tant per la seva alçada com
per les seves curtes i atrafegades vides.
I
sabia que Grievous estava aquí.
No
sabria dir per què ho sabia, aquest coneixement no era una convicció nascuda de
la Força, però, als pocs segons que el Vigilància
revertís a l'espai real, va estar segur. Seria aquí. D'una manera o una altra,
aquest seria el lloc on acabaria la seva persecució del general Grievous.
Ho
sentia en els ossos. Utapau era un planeta de finals.
Anava
a fer-ho sol. El comandant Cody i tres batallons de soldats esperaven a l'altre
costat de l'horitzó, en vehicles de desplegament ràpid TABA/i i llanxes de
desembarcament classe Jadthu. El pla d’Obi-Wan consistia a localitzar a
Grievous i mantenir-lo ocupat fins que els clons iniciessin el seu atac. Ell
seria una força de distracció integrada per un sol home que atrauria l'atenció
del que segurament serien milers o desenes de milers de droides de combat que
es dirigirien cap a on estiguessin Grievous i ell, cobrint així l'aproximació
dels clons. Dos dels batallons atacarien, i el tercer quedaria en la reserva,
tant per proporcionar reforços com per cobrir possibles rutes de fugida.
‒Puc
mantenir-los distrets una bona estona ‒va dir Obi-Wan a Cody en el pont del Vigilància‒, però no tardis massa.
‒Au, senyor
‒li havia respost Cody, somrient amb la cara d’en Jango Fett‒, li he fallat
alguna vegada?
‒Bé ‒va
reposar amb un lleuger somriure de resposta‒. Recordo una vegada, a Cato
Neimoidia...
‒Això
va ser culpa d’Ànakin; va ser ell qui va arribar tard...
‒Ah?
I a qui culparàs aquesta vegada? ‒havia dit Obi-Wan amb una rialleta mentre
pujava a la carlinga del seu caça i es posava l’arnés del seient‒. D'acord.
Procuraré no destruir tots els droides abans que arribeu vosaltres.
‒Compto
amb vostè, senyor. No em falli.
‒Ho
he fet alguna vegada?
‒Bé ‒havia
respost Cody amb un ampli somriure‒, a Cato Neimoidia...
El
caça d’Obi-Wan es va agitar entre remolins de turbulències. La vora del cràter
era castigat en la seva part superior per suficients embats d’hipervents com
perquè els primers nivells de la ciutat visquessin un huracà mig permanent.
Dels costats del cràter sobresortien aspes giratòries de turbines eòliques
pertanyents a generadors tan castigats pels forts vents que semblaven estar
construïts de calcària líquida. Va lluitar amb els controls del caça per fer-lo
descendir un nivell darrere l'altre, fins que el vent es va reduir a un simple
torb, però ni tan sols després d'aterrar en una plataforma situada en les
profunditats del cràter, R4-G9 va poder deixar d'estendre els ganxos
d'ancoratge per impedir que la nau es desplacés d'on havia aterrat i rellisqués
per la superfície fins a sortir-se de la plataforma.
Una
cúpula semitransparent va començar a cobrir la totalitat de la plataforma
d'aterratge, i quan els va embolicar per complet, l'udol dels vents es va sumir
en el silenci, i Obi-Wan va obrir la carlinga.
Un
grup d’utais es dirigia ja cap al caça, l'única nau aparcada en la plataforma.
Portaven diverses eines i arrossegaven maquinària darrere d’ells. Obi-Wan va
suposar que seria una espècie d'equip de terra. Per darrera d'ells lliscava la
majestuosa forma d'un utapauenc que vestia una pesada túnica escarlata fosca
amb unes solapes de coll tan altes que li ocultaven els seus pavellons
auditius. El llis cuir cabellut de l’utapauenc brillava com si tingués una capa
d'humitat, i el ser caminava amb un bastó que recordava vagament el benvolgut
bastó d’en Yoda.
Ha estat ràpid, va
pensar Obi-Wan. Gairebé com si
m'esperessin.
‒Se't
saluda, jove Jedi ‒va dir l’utapauenc en to greu, en bàsic amb accent‒. Sóc
Tion Medon, encarregat de l'administració del port d'aquest lloc de pau. Quins
assumptes poden portar a un Jedi al nostre remot santuari?
Obi-Wan
no va sentir malícia alguna en aquest ésser, que irradiava un aura palpable de
por, i va decidir dir la veritat.
‒Els
meus assumptes són la guerra.
‒Aquí
no hi ha guerra, excepte la que portis amb tu ‒va replicar Medon. Una màscara
de serenitat ocultava el que la Força deia a Obi-Wan: ansietat a la vora del pànic.
‒Molt
bé ‒va dir Obi-Wan, seguint-li el corrent‒. Si us plau, permeti'm que carregui
combustible i utilitzi la seva base per registrar els sistemes circumdants.
‒Quina
cerca?
‒Fins
i tot aquí, en la Vora Exterior, han degut sentir parlar del general Grievous. El
busco a ell i al seu exèrcit de droides.
Tion
Medon es va acostar al Jedi fent un pas més i es va inclinar cap a la seva
oïda.
‒Està
aquí! ‒va murmurar amb urgència Medon‒. Som ostatges... Ens vigilen!
Obi-Wan
va assentir, donant-ho per fet.
‒Gràcies,
senyor Medon ‒va dir amb un to d'allò més corrent‒. Li agraeixo la seva
hospitalitat i partiré quan el seu equip ompli el dipòsit del meu caça.
‒Escolti'm,
jove Jedi! ‒el murmuri d’en Medon era cada vegada més intens‒. Ha d'anar-se’n
de debò! Se'm va ordenar que revelés la seva presència... Això és un parany!
‒Naturalment
que ho és.
‒El
desè nivell... Milers de droides bèl·lics, desenes de milers.
‒Que
el seu poble busqui refugi.
Obi-Wan
es va tornar amb gest casual per examinar les parets de la ciutat-cràter, comptant
els nivells. En el dècim va trobar un brillant esferoide de metall enganxat a
la ciutat com una paparra: una estructura de la grandària d'un cuirassat que,
evidentment, no portava molt temps allà, ja que la seva brillant superfície no
estava apagada per l'efecte de la sorra arrossegada pels constants vents. Va
assentir amb aire absent i va parlar en veu baixa, com per a si mateix.
‒G9,
porta el meu caça de tornada al Vigilància.
Que el comandant Cody informi al Comandament Jedi de Coruscant que he establert
contacte amb el general Grievous. Vaig a iniciar la lluita. Cody atacarà tal
com està planejat.
Des
del seu alvèol davanter, l’astromecànic va xiular que ho havia entès, i Obi-Wan
es va tornar novament per mirar a Tion Medon.
‒Digui'ls
que vaig prometre enviar un informe a la Intel·ligència de la República.
Digui'ls que només buscava combustible per seguir el meu camí.
‒Però...
què va a fer?
‒Si
té vostè guerrers ‒va dir Obi-Wan amb to greu‒, aquest és el moment de
cridar-los.
========
Al
centre d’holocomunicacions del Comandament Jedi, en el cor del Temple de
Coruscant, Ànakin mirava una holoimatge a grandària natural del comandant clon
Cody explicant que Obi-Wan havia establert contacte amb el general Grievous.
‒Hem
iniciat l'atac de suport segons el previst. I, si puc permetre'm dir-ho, donada
la meva experiència amb el general Kenobi, tinc la sospita que a Grievous no li
queda molt temps de vida.
Si jo estigués allà amb ell, va
pensar Ànakin, això seria més que una
sospita. Vés amb compte, Obi-Wan...
‒Gràcies,
comandant ‒va dir Mace Windu, el rostre del qual no traïa gens ni mica la barreja
de temor i previsió que, estava segur, Ànakin devia sentir. Ànakin se sentia a
punt d'esclatar, però Windu semblava calmat com una pedra‒. Mantingui'ns
informats dels seus progressos. Que la Força els acompanyi, a vostè i al Mestre
Kenobi.
‒Estic
segur que ens acompanyarà, senyor. Cody, fora.
L’holoimatge
titil·là fins desaparèixer. Mace Windu va clavar una mirada breu però
significativa en els dos Mestres presents, també en holoimatge: Ki-Adi-Mundi,
des del centre de comandament fortificat de Mygeeto, i Yoda, des d'algun lloc
de la guerrilla a Kashyyyk.
Llavors
es va tornar cap a Ànakin.
‒Porta
aquest informe al Canceller.
‒Per
descomptat, Mestre.
‒I
pren acurada nota de les seves reaccions. Necessitarem un informe complet.
‒Mestre?
‒El
que diu. A qui crida. Què fa. Tot. Fins i tot les seves expressions facials. És
molt important.
‒No
ho entenc...
‒No
tens per què. Tu fes-ho.
‒Mestre...
‒Ànakin,
haig de recordar-te que segueixes sent un Jedi? Segueixes sotmès a les ordres
d'aquest Consell.
‒Sí, Mestre
Windu. Sí, ho estic ‒va dir, i se’n va anar.
Quan
Skywalker va marxar, Mace Windu es va descobrir assegut en una cadira, mirant
cap a la porta per la qual s'havia anat el jove Cavaller Jedi.
‒Ara
ho sabrem ‒murmurà‒. Per fi. Les aigües comencen a aclarir-se.
Encara
que compartia el centre de comandament amb les holoimatges dels altres dos
Mestres Jedi, Mace no parlava amb ells. Parlava al fosc i ennuvolat futur que
veia en la seva ment.
‒Se
t'ha ocorregut pensar ‒va preguntar Ki-Adi-Mundi amb cura, des de la llunyana
Mygeeto‒ que si Palpatine es nega a lliurar el poder, apartar-lo d'ell només
serà el primer pas?
Mace
va mirar el fantasma blau del Mestre cerean.
‒No
sóc polític. Per a mi n'hi ha prou amb acabar amb un tirà.
‒Però
no bastarà per a la República ‒va contrarestar Ki-Adi-Mundi amb tristesa‒. La
dictadura de Palpatine ha estat legitimada, i pot ser legalitzada, i fins i tot
reivindicada en una revisió de la Constitució a causa de la majoria absoluta de
la qual gaudeix el Canceller en el Senat.
El
sinistre futur de la ment d’en Mace es va tornar encara més fosc. El cerean
tenia raó.
‒Ple
de corrupció el Senat està ‒va admetre Yoda des de Kashyyyk‒. Controlat ha de
ser fins que els senadors corruptes per senadors honests reemplaçats siguin,
i...
‒Sentiu
el que estem dient? ‒Mace va baixar el cap fins a ocultar-se’l amb les mans‒.
Com hem pogut arribar a això? Arrestar a un Canceller. Apoderar-nos del
Senat...! És com si Dooku portés raó i haguéssim de destruir a la República per
salvar-la...
Yoda
va alçar el cap, i els seus ulls es van estrènyer com si lluités amb algun dolor
interior.
‒Aferrar-nos
a l'esperança hem. El nostre veritable enemic Palpatine no és, ni tampoc el
Senat. El veritable enemic el Senyor Sith Sidious és, que a tots dos controla.
Quan Sidious hagi estat destruït... qualsevol altra preocupació menys greu es
tornarà.
‒Sí ‒va
reposar Mace Windu, aixecant-se i acostant-se amb les mans a l'esquena a la
finestra‒. Sí, això és cert.
Una
penombra anyil s'acumulava entre les torres de fora.
‒I
hem posat a l’Escollit en el camí de l'enfrontament amb l'últim Senyor dels
Sith. En això hem de dipositar la nostra fe. I la nostra esperança, en el futur
de la República.
========
La
cúpula de la plataforma d'aterratge es va retirar, i el caça Jedi blanc-i-blau
es va elevar, internant-se en la galerna. Obi-Wan el va veure partir des de les
ombres que cobrien la part posterior de la plataforma.
‒Suposo
que ja no puc fer-me enrere ‒va murmurar.
Va
utilitzar uns electrobinoculars per examinar l'esferoide sospitosament brillant
situat en el desè nivell. Estava estarrufat d'espines que devien ser antenes
per controlar als droides. Allà era on devia estar Grievous. En el centre
nerviós del seu exèrcit.
‒Llavors,
jo també haig d'estar allà, ‒va mirar al seu al voltant, arrufant el gest‒. Mai
es troba un aerotaxi quan el necessites...
L’empit
de la plataforma esmorteïa l'udol del vent de fora, i ara podia sentir,
procedent de les profunditats de la ciutat i amb la ressonància pròpia dels
animals grans, un cor desigual de brams roncs que li recordaven a alguna
cosa...
Suubatars.
Era això; sonaven vagament com la crida dels suubatars que Ànakin i ell van
muntar en una de les seves últimes missions anteriors a la guerra, quan la
major preocupació d’Obi-Wan era mantenir la promesa que li va fer a Qui-Gon.
Però
no tenia temps per a nostàlgies. Gairebé podia sentir a Qui-Gon recordant-li
que se centrés en el present i es lliurés a la Força viva.
I
això va fer.
Després
d'uns moments seguint el so de crits pels ombrívols i deserts passadissos
tallats en la pedra, Obi-Wan va arribar a una immensa zona circular, semblant a
un circ, on una anella de balconades situada a la seva altura donava a un
nivell inferior llis al que s'accedia mitjançant rampes amples i corrugades.
Del sostre penjaven groguenques vari-làmpades que projectaven una llum del
mateix color que els rajos de sol que arribaven a través d'una
semicircumferència d'àmplies arcades ovalades que donaven a les parets del
cràter. Els vents que xiulaven en entrar per aquestes àmplies arcades reduïen
fortament la pesta a catau de rèptils del lloc, fent que passés
d'aclaparadorament pestilent a només nauseabund.
En el
nivell inferior hi havia al voltant d'una dotzena de bèsties com llangardaixos,
tombades o passejant-se d'un costat a un altre, que semblaven fruit de
l'encreuament que faria un genetista boig entre dracs krayt de Tatooine i
ankkox de Haruun Kal. Tenien quatre metres d'alt fins al llom, llargues potes
que acabaven en peülles de cinc urpes dissenyades per escalar cingles rocosos,
deu metres de poderosa cua estarrufada d'espines i rematada en una pesada maça
i un coll flexible que acabava en un cap cobert de plaques de la qual brollava
una impressionant corona d'espines. Semblaven prou temibles com perquè Obi-Wan
els hagués considerat pertanyents a alguna espècie de perillosos depredadors
salvatges o de sàdics animals guardians, de no intervenir la docilitat amb què
toleraven al grup de domadors utai que caminava entre ells, banyant-los amb
mànegues, arrencant-los el fang de les escates i donant-los de menjar manats
verds directament de les seves mans.
Prop
d'on estava Obi-Wan hi havia diverses barres de les quals penjaven cadires de
respatller ample decorades en diversos estils i diferents graus d'ornamentació,
molt semblants a les quals Alwari d’Ansion usava amb els seus suubatars.
Ara
sí que de debò trobava a faltar a Ànakin...
A Ànakin
li agradaven les muntures tan poc com a Obi-Wan volar. Feia temps que sospitava
que el mateix do que tenia Ànakin amb les màquines li perjudicava en tractar
amb suubatars, dewback o banthes. Mai se sentia a gust del tot cavalcant sobre
alguna cosa amb ment pròpia. Podia imaginar perfectament les queixes d’Ànakin
en pujar-hi a una d'aquestes cadires.
Semblava
haver passat molt temps des que havia tingut oportunitat de ficar-se una mica
amb Ànakin.
Va
sospirar i va tornar a concentrar-se en el que li havia portat fins a allà. Va
sortir d'entre les ombres i va baixar per una de les rampes corrugades, fent un
gest amb prou feines perceptible amb la mà en direcció al més proper dels
domadors de varàctils.
‒Necessito
transport.
Els
ulls sortints del breu es van tornar
distants i una mica vidriosos, i va respondre amb un enfilall clapotejant d’udols
glotals de clar to afirmatiu.
Obi-Wan
va fer un altre gest.
‒Aconsegueix-me
una cadira.
El breu es va allunyar després d'emetre un
altre enfilall de clapotejos afirmatius.
Obi-Wan
va examinar les muntures drac mentre esperava la seva cadira. Va passar de
llarg davant el més gran, davant el més musculat. Es va saltar el més esvelt,
criat per córrer, i ni es va acostar al que tenia la lluentor més feroç en els
ulls. En realitat no es fixava en els signes externs de força, salut o de
personalitat, estava emprant mans, ulls i oïdes només com a canals pels quals
enfocar la Força. Ni tan sols sabia el que buscava, però confiava a
reconèixer-ho quan ho trobés.
Qui-Gon ho aprovaria, va
reflexionar, somrient dintre seu.
Per
fi va trobar un varàctil amb una lluentor clara i serena en els rodons ulls
grocs, i escates petites i juntes que resultaven càlides i seques al tacte. No
es va apartar de la seva mà ni va ajupir el cap en gest de submissió,
limitant-se a dirigir-li una mirada escrutadora que denotava una intel·ligència
tranquil·la i pensativa. Mitjançant la Força, va sentir en l'animal una
dedicació inamovible a obeir i cuidar del seu genet, una devoció gairebé Jedi
al servei com a deure últim.
Per
això preferia Obi-Wan les muntures vives. Un lliscant és incapaç de
preocupar-se per si s'estavella.
‒Aquest
‒va dir‒. Agafaré aquest.
El breu ja havia tornat amb una cadira
senzilla, però sòlida i funcional. Mentre realitzava amb els altres domadors la
complicada tasca d'ensellar el varàctil, va assentir en direcció a la bèstia i
va dir:
‒Boga.
‒Ah ‒va
contestar Obi-Wan‒. Gràcies.
Va
agafar un manat de verd d'un bidó proper i l'hi va oferir a la muntura. La gran
bèstia va inclinar el cap, i el seu bec sinistrament punxegut va agafar amb delicadesa
les herbes de la mà d’Obi-Wan. Després les va mastegar amb tediosa meticulositat.
‒Bona
noia, Boga, això... ‒Obi-Wan va arrufar les celles al breu‒. És femella, no?
El
domador li va retornar l’arrufament.
‒Warool noggaggllo? ‒va dir, encongint-se
d'espatlles, la qual cosa Obi-Wan va suposar que significava: "No tinc ni
idea del que em dius."
‒Molt
bé ‒va dir Obi-Wan, encongint-se d'espatlles al seu torn‒. Doncs seràs femella,
Boga. Tret que et molestis a dir-me el contrari.
Boga
no va fer objeccions.
Obi-Wan
es va gronxar fins a la cadira, i la muntura drac es va aixecar, arquejant el
seu poderós llom en una estirada felina que va alçar a Obi-Wan a més de quatre
metres del sòl.
‒No
puc pagar-vos ‒va dir Obi-Wan als domadors utai‒. L'única cosa que puc
oferir-vos a canvi és la llibertat del vostre planeta, espero que n’hi hagi prou.
Obi-Wan
va tocar a Boga en el coll sense esperar una rèplica que, de totes maneres, no
hauria entès. Boga es va alçar sobre les potes posteriors i va esgarrapar
l'aire amb les arpes davanteres, com si esbocinés algun droide imaginari.
Després es va recolzar en el sòl i va arribar fins a l'anella de balconades
d'un sol salt. Obi-Wan no va necessitar emprar la llarga pica enfundada a un
costat de la cadira, ni va haver de fer una altra cosa a part de subjectar suaument
les regnes amb una mà. Boga semblava comprendre amb precisió cap a on volia
anar.
La
muntura drac va lliscar sinuosament fins a una de les arcades ovals i va sortir
a la superfície, que era la paret del cràter. Es va enganxar a la paret de
pedra amb les seves urpes com garfis i va carregar amb Obi-Wan paret a dalt.
Van
grimpar nivell rere nivell. La ciutat semblava i se sentia deserta. Res es
movia excepte les ombres dels núvols creuant la boca del cràter molt, molt a
dalt. Fins i tot les turbines d'energia eòlica semblaven parades.
El
primer senyal de vida que va captar procedia del mateix nivell deu, on un
grapat de varàctils estaven tombats al sol de migdia, no gaire lluny de la tapa
de duracer que era el centre de control de droides. Obi-Wan va conduir a Boga
fins a l'arcada que portava a l'interior del centre de control i va saltar de
la cadira.
A
l'altre costat de l'arcada hi havia una sala voltada d'alts sostres, amb un sòl
de duracer desproveït de mobiliari. En les ombres que s'acumulaven a la sala hi
havia un grup de cinc figures. El seu rostre era del color de l'os blanquejat.
O de plastiarmadura d'ivori.
Semblava
com si li estiguessin esperant.
Obi-Wan
va assentir dintre seu.
‒Serà
millor que tornis a casa, noia ‒va dir, donant unes palmelladetes en el coll
escamós de Boga‒. D'una forma o una altra, dubto que vagi a necessitar la teva
ajuda.
Boga
va acceptar amb un bram suau i gairebé pesarós. Després va doblegar el llarg
coll flexible per estrènyer suaument el seu bec contra el pit d’Obi-Wan.
‒No
passa res, Boga. T'agraeixo la teva ajuda, però quedar-se aquí és perillós.
Aquesta zona es convertirà en un tir al blanc. Si us plau, torna a casa.
La
muntura drac va tornar a udolar i va retrocedir, i Obi-Wan va deixar enrere la
llum del sol i va entrar en les ombres.
Una
onada de fred li va recórrer quan es va sumir en l'abraçada de les ombres. Va
caminar sense pressa, sense urgència. La Força acumulava connexió rere connexió,
donant-los vida en el seu interior: les fredes plaques del sòl que trepitjaven
les seves botes, la pedra que hi havia sota elles i els corrents sense llum del
món oceà que hi havia més a baix encara. Es va convertir en el turbulent remolí
del vent que xiulava en recórrer l'enorme sala voltada, en la llum del sol de
fora i en les ombres de l'interior. El batec del seu cor humà en la seva gàbia
d'os era un ressò del bategar d'un cor alienígena en un embolcall de
plastiarmadura, i la seva ment xerrotejava amb les cascades de senyals
electrònics que passaven per ser el pensament dels droides assassins de Jedi.
I
quan la Força va dipositar en la seva consciència el que en realitat era
l'estructura de la gran sala en si, va ser conscient, sense sorprendre's ni
alterar-se, que el sostre voltat que tenia sobre el seu cap era en realitat un
rusc d'emmagatzematge.
Ple
de droides de combat.
I
això li va fer ser conscient, novament sense sorpresa i sense alteració alguna,
que era molt probable que morís allà.
La
idea de la mort només li va produir una lleugera punxada de pesar i amb prou
feines una mica de desconcert. Fins aquest moment no s'havia adonat que, per
cap motiu discernible, sempre va suposar...
...que
Ànakin estaria amb ell quan morís.
Què curiós, va
pensar, i llavors va tornar a concentrar la ment en la seva tasca.
========
Ànakin
tenia la sensació de què el Mestre Windu quedaria decebut.
Palpatine
amb prou feines havia reaccionat.
El
Canceller Suprem de la República estava assegut davant un petit escriptori del
seu despatx privat, mirant amb aire distret una espiral abstracta de neurànium
que Ànakin sempre havia considerat alguna classe d'escultura. Es limitava a
sospirar, com si tingués en el cap qüestionis de major importància.
‒Perdoni,
senyor ‒va dir Ànakin, recolzant el seu pes en un peu i en un altre, davant
l'escriptori de Palpatine‒. Sembla que no m'ha sentit. Obi-Wan ha establert
contacte amb el general Grievous. Ja ha començat a atacar... Estan lluitant
mentre parlem, senyor!
‒Sí,
sí, és clar, Ànakin. Per descomptat ‒seguia semblant com si Palpatine amb prou
feines li parés esment‒. Comprenc perfectament la teva preocupació pel teu
amic. Esperem que estigui a l'altura de la seva tasca.
‒No
és només preocupació per Obi-Wan, senyor. Vèncer al general Grievous suposarà
la victòria final de la República...
‒De
debò? ‒es va tornar per mirar a Ànakin, i una expressió preocupada va allunyar
la distracció del seu rostre‒. Em temo, noi, que la nostra situació és molt més
greu del que em temia. Igual hauries d'asseure't.
Ànakin
no es va moure.
‒Què
vol dir?
‒Grievous
ja no és el veritable enemic. Les mateixes Guerres Clon només eren una..., una
distracció.
‒Què?
‒El
Consell és a punt d'actuar ‒va dir Palpatine, seriós i segur‒. Si no el
detenim, pot ser que demà en aquesta hora s'hagi apoderat de la República.
Ànakin
va esclatar en una riallada de sorpresa.
‒Però,
senyor..., si us plau, no pot creure això...
‒Ànakin,
ho sé. Jo seré el primer a ser arrestat, el primer a ser executat, però estaré
lluny de ser l'últim.
Ànakin
només va poder bellugar el cap, incrèdul.
‒Senyor,
ja sé que el Consell i vostè tenen... desacords, però...
‒Això
va molt més allà que una simple disputa entre els membres del Consell i jo. És
una confabulació que es ve preparant des de fa generacions, una confabulació
per apoderar-se de la pròpia República. Pensa, Ànakin... Saps que no confien en
tu. Mai han confiat en tu. Saps que t'han ocultat coses. Saps que fan plans a
les teves esquenes i saps que ni tan sols el teu gran amic Obi-Wan t'ha dit
quins són les seves veritables intencions... Això es deu al fet que no ets com
ells, Ànakin. Ets un home, no només un Jedi.
Ànakin
va enfonsar el cap entre les espatlles, com si es trobés sota foc enemic.
‒Jo
no... Ells mai...
‒Pregunta't
per què t'envien a mi amb aquestes notícies? Per què? Per què no es limiten a
informar-me d'això pels canals normals?
I pren acurada nota de les seves
reaccions. Necessitarem un informe complet.
‒Senyor,
jo..., ah...
‒No
és necessari que busquis una explicació ‒va reposar amb amabilitat‒.
Pràcticament has admès que t'han ordenat espiar-me. No veus que qualsevol cosa
que els hi diguis aquesta nit, la que sigui, serà utilitzada com a excusa per
ordenar la meva execució?
‒Això
és impossible ‒Ànakin va buscar desesperat una argumentació‒. El Senat... El
Senat no ho permetrà...
‒El
Senat no podrà detenir-los. Ja t'he dit que això és molt més important que
qualsevol desgrat personal entre el Consell i jo. Jo només sóc un home, Ànakin.
El Senat m'atorga l'autoritat. El veritable governant de la República és el
Senat. Matar-me no canviarà res. Per controlar la República, els Jedi tenen
primer que apoderar-se del Senat.
‒Però
els Jedi... Els Jedi serveixen al Senat...
‒De
debò? O només serveixen a certs senadors?
‒Tot
això és... Perdoni, Canceller, però ha de comprendre el que sembla...
‒Això...
‒el Canceller va regirar per un moment pel seu escriptori, i va trobar un
lector de documents‒. Saps el que és això?
Ànakin
va reconèixer el segell de la Padmé.
‒Sí,
senyor..., és la Petició dels Dosmil...
‒No, Ànakin!
No! ‒Palpatine va copejar l'escriptori amb el lector amb força suficient per
sobresaltar a Ànakin‒. És una llista de traïdors.
Ànakin
es va quedar completament paralitzat.
‒
Què?
‒Ara
mateix, al nostre Govern hi ha dues classes de senadors, Ànakin. Aquells els
noms dels quals estan en aquesta suposada "petició", i aquells que
van a ser arrestats pels Jedi.
Ànakin
només podia mirar-lo de fit a fit.
No
podia replicar-li. No podia ni obligar-se a no creure-ho.
Solament
tenia un pensament.
Padmé...?
Fins a quin punt estava implicada?
‒No
t'ho vaig advertir, Ànakin? No et vaig dir el que pretenia Obi-Wan? Per què
creus que es reunia amb els líders d'aquesta... delegació... a les teves
esquenes?
‒Però...,
però, senyor, si us plau, l'única cosa que van demanar va ser la fi de la
guerra. També és el que volen els Jedi. Bé, és el que volem tots, no? No és
així?
‒És
possible, però pot ser que el més important de la guerra sigui "com"
arribi aquest final. Encara més important que "qui" la guanyi.
Oh, Padmé, va
gemegar Ànakin mentalment. Padmé, en què
t'has ficat?
‒La...
sinceritat... d'ella pot ser digna d'admiració ‒va dir Palpatine‒. O ho seria,
de no haver-hi en ella molt més del que salta a la vista.
Ànakin
va arrufar el gest.
‒ Què
vol dir?
‒La
seva... petició... no era tal. De fet, en realitat, és una amenaça no gaire
vetllada ‒Palpatine va sospirar queixós‒. Era una exhibició de força, Ànakin.
Una demostració del poder polític que podran acumular els Jedi per recolzar la
seva rebel·lió.
‒Però...,
però segurament... ‒pestanyejà, envoltant la taula de Palpatine‒,...
segurament, almenys la senadora Amidala serà digna de confiança...
‒Comprenc
com de desesperadament que desitges creure això, però la senadora Amidala
oculta alguna cosa. Segur que ho vas notar.
‒Encara
que sigui així... ‒Ànakin va trontollar. El sòl semblava inclinar-se sota els
seus peus com la coberta del Mà Invisible‒.
Encara que sigui així ‒va dir amb veu àtona, excessivament controlada‒,...això
no significa que oculti una traïció.
Les
celles de Palpatine es van ajuntar.
‒Em
sorprèn que la teva percepció Jedi no sigui més sensible amb aquestes coses.
‒Senzillament,
no sento traïció en la senadora Amidala.
Palpatine
es va recolzar en la cadira, unint les puntes dels dits i estudiant a Ànakin
amb escepticisme.
‒Sí,
la sents ‒va dir al cap d'un moment‒. Encara que no ho vulguis admetre. Pot ser
que sigui perquè ni tu ni ella compreneu que si ella em traeix a mi, també et
traeix a tu.
‒Ella
no podria... ‒Ànakin es va estrènyer el front amb una mà. El seu mareig anava a
pitjor. Quan havia menjat per última vegada? No podia recordar-ho. Igual va ser
abans de l'última vegada que va dormir‒. Ella mai podria...
‒Doncs
clar que podria. Així és la política, noi. No t'ho prenguis com una cosa personal.
Això no vol dir que no pugueu ser feliços junts.
‒Què...?
‒la sala semblava enfosquir-se al seu voltant‒. Què vol dir?
‒Si
us plau, Ànakin. No creus que ja ha passat el moment dels jocs infantils? Ho
sé, comprens? Sempre ho he sabut. He simulat ignorància només per estalviar-te
incomoditat.
Ànakin
va haver de recolzar-se en l'escriptori.
‒Què...,
què sap?
‒Ànakin,
ets un fill per a mi, el fill que mai vaig tenir. Padmé va ser la meva Reina, i
jo el seu ambaixador en el Senat. Naboo és la meva llar. Tu més que ningú saps
quant valoro la lleialtat i l'amistat. Creus que no tinc amics en el clergat
civil de Theed? La vostra cerimònia secreta mai va ser secreta. Almenys, no per
a mi. Sempre he estat molt feliç per vosaltres.
‒Vostè...
‒les paraules giraven en la ment d’Ànakin, i cap d'elles tenia sentit‒. Però si
ella va a trair-nos...
‒Això,
noi, queda per complet a les teves mans.
La
boira en la ment d’Ànakin va semblar solidificar-se en un llarg i fosc túnel.
El punt de llum que hi havia al final era la cara d’en Palpatine.
‒No...
No ho entenc...
‒Oh,
sí, està molt clar ‒la veu del Canceller semblava venir de molt lluny‒.
Asseu-te, si us plau, noi. Sembles indisposat. Puc oferir-te una mica de beure?
‒Jo...
no. No, estic bé ‒Ànakin es va deixar caure agraït en un seient perillosament
còmode‒. Només estic... una mica cansat, res més.
‒No
dorms bé?
‒No ‒Ànakin
va deixar anar una riallada d'esgotament‒. Fa diversos anys que no dormo bé.
‒Ho
comprenc perfectament, noi, ho comprenc ‒Palpatine es va aixecar i va envoltar
la taula, asseient-se amb aire casual en la vora davantera‒. Ànakin, hem de
deixar-nos de dissimulacions. S'aproxima la crisi final i la nostra única
esperança de supervivència és ser completament, absolutament i implacablement
honests l'un amb l'altre. I amb nosaltres mateixos. Has de comprendre que el
que està en joc és, ni més ni menys, que la destinació de la galàxia.
‒No
sé...
‒No
tinguis por, Ànakin. El que parlem entre nosaltres no té per què saber-se fora
d'aquestes parets. Ànakin, pensa. Pensa en el molt que t'ha costat guardar tots
els teus secrets. Has necessitat ocultar-me alguna cosa alguna vegada?
Va anar
traient els dits un a un.
‒He
guardat el secret del teu matrimoni durant aquests tres anys. També em vas
explicar la massacre del campament tusken. Jo estava present quan vas executar
al Comte Dooku. I sé d'on vas treure el poder per derrotar-lo. Ho veus? Mai has
necessitat fingir amb mi, com et veus obligat a fer amb els teus camarades
Jedi. Comprens ja que no necessites ocultar-me res? Que t'accepto tal com ets?
Va
obrir les mans, com oferint una abraçada.
‒Comparteix
la veritat amb mi. La teva veritat absoluta. Esplaia't, Ànakin.
‒Jo...
‒Ànakin va negar amb el cap. Quantes vegades havia somiat amb no haver de
simular que era el Jedi perfecte? Però quina altra cosa podia ser?‒. Ni tan
sols sabria per on començar.
‒En
el fons, és molt simple. Digues-me el que vols.
Ànakin
li va mirar de reüll.
‒No
l’entenc.
‒Doncs
clar que no ‒les últimes llums del vesprejar van formar un halo en els seus
cabells blancs com el gel i van sumir el seu rostre en l'ombra‒. T'han entrenat
perquè no pensis en això. Els Jedi mai et pregunten el que vols. Es limiten a dir-te
el que se suposa que has de voler. Mai et donen a triar. Per això busquen als
seus estudiants, les seves víctimes, a una edat tan primerenca que l'elecció
manca de sentit. Quan un padawan és prou gran per triar, ja està tan adoctrinat
i li han rentat tant el cervell que és incapaç de considerar la qüestió. Però
tu ets diferent, Ànakin. Tu vas tenir una vida de debò fora del Temple Jedi.
Pots obrir-te pas entre la boira de mentides amb la qual els Jedi t'han omplert
el cervell. Tornaré a preguntar-t'ho: què vols?
‒Segueixo
sense comprendre’l.
‒T'ofereixo...
qualsevol cosa. Demana i serà teu. Un got d'aigua? És teu. Una borsa plena de
gemmes corusca? Teva. Mira per la finestra que tinc darrere, Ànakin. Tria el
que vulguis, i serà teu.
‒És
alguna broma?
‒El
moment de les bromes ha passat, Ànakin. Mai he parlat més de debò ‒dins de
l'ombra que embolicava el rostre d’en Palpatine, només podia veure la lluentor
bessona dels seus ulls‒. Tria alguna cosa. El que sigui.
‒D'acord...
‒Ànakin es va encongir d'espatlles, desconcertat, sense comprendre, i va mirar
per la finestra, buscant la cosa més ridículament cara que podia localitzar‒.
Que tal un d'aquests nous lliscants SoroSuub fets per encàrrec...?
‒Fet.
‒Ho
diu de debò? Sap quant costa un d'aquests? Pràcticament podria aprovisionar un
creuer de combat...
‒Prefereixes
un creuer de combat?
Ànakin
es va posar rígid. Un fred buit es va obrir en el seu pit.
‒I
els Apartaments Senatorials? ‒va dir amb veu feble, previnguda.
‒Un
apartament privat?
Ànakin
va negar amb el cap, mirant les lluentors bessones en la foscor del rostre de
Palpatine.
‒L'edifici
sencer ‒va dir.
‒Fet ‒va
reposar Palpatine sense amb prou feines pestanyejar.
‒És
de propietat privada...
‒Ja
no.
‒No
pot...
‒Sí.
Puc. És teu. Alguna cosa més? Digues-ho.
Ànakin
va mirar absent a la creixent foscor. Els estels començaven a titil·lar entre
el vel del crepuscle. Va reconèixer la constel·lació que penjava sobre les
torres del Temple Jedi.
‒D'acord
‒va dir Ànakin a poc a poc‒. Corèllia. Vull Corèllia.
‒El
planeta o el sistema sencer?
Ànakin
li va mirar fixament.
‒Ànakin?
‒És
que... ‒va negar amb el cap‒. No se si està bromejant o només completament
boig.
‒Cap
de les dues coses, Ànakin. Només intento fer-te comprendre una veritat
fonamental de la nostra relació. Una veritat fonamental de tu mateix.
‒ I
si de debò volgués el sistema Corèllia? Les Cinc Germanes?
‒Llavors
serien teves. Pots tenir el sector sencer si vols ‒les lluentors bessones en
l'ombra es van afinar‒. Ho entens ja? Puc donar-te tot el que vulguis.
La
idea li va marejar.
‒I si
volgués...?, i si recolzés Padmé i els
seus amics? I si vull que la guerra s'acabi?
‒Demà
seria massa ràpid?
‒Com...?
‒Ànakin no aconseguia recobrar l'alè‒. Com pot fer això?
‒En
aquest moment només discutim el què. El com és una altra qüestió de la qual ens
ocuparem ara.
Ànakin
es va enfonsar en la cadira mentre deixava que tota la resta se submergís
encara més en el seu cervell. Si tan sols el cap deixés de donar-li voltes...
Per què havia de començar Palpatine amb això?
‒I a
canvi? ‒va preguntar per fi‒. Què hauria de fer jo?
‒Hauries
de fer el que vols.
‒El
que vull?
‒Sí, Ànakin.
Sí. Precisament això. Solament això. Fes allò que tant temen els Jedi: decidir
per tu mateix. Seguir la teva pròpia consciència. Fer el que tu creguis que és
el correcte. Sé que aspires a tenir una vida més gran que la de qualsevol Jedi,
doncs compromet-te amb aquesta vida. Sé que anheles tenir un poder més gran que
el que podria tenir qualsevol Jedi; doncs concedeix-te permís per obtenir
aquest poder i autoritza't a usar-ho. Has somiat amb deixar l'Orde Jedi, amb
tenir una família pròpia... basada en l'amor i no en regles repressores de l’autonegació.
‒Jo...
no puc... No puc... deixar-ho.
‒Sí
que pots.
Ànakin
no podia respirar.
No
podia pestanyejar.
Va
romandre immòbil. Fins i tot pensar li resultava impossible.
‒Pots
tenir fins a l'últim dels teus somnis. Allunya't de les mentides dels Jedi i
segueix la veritat del teu ésser. Deixa'ls. Uneix-te a mi en el camí del poder
veritable. Sigues el meu amic, Ànakin. Sigues el meu estudiant. El meu
aprenent.
La
foscor es va acostar a ell.
‒Sigues
el meu fill.
Ànakin
va tornar a veure el túnel, però aquesta vegada no hi havia una llum al final.
La mà li tremolava mentre l'alçava per sostenir-se el rostre.
‒Ho
sento ‒va dir‒. Ho sento, però..., per molt que vulgui aquestes coses..., per
molt que li apreciï, senyor..., no puc. No puc. Encara no. Perquè ara mateix
només vull una cosa. Tota la resta haurà d'esperar.
‒Sé
el que vols de debò ‒va dir l'ombra‒. Només esperava que tu mateix ho
admetessis ‒una mà, una mà humana, compassiva i càlida, es va posar en la seva
espatlla‒. Escolta'm. Puc ajudar-te a salvar-la.
‒Vostè...
‒Ànakin va parpellejar descontroladament‒. Com pot ajudar-la?
‒Recordes
aquesta llegenda que et vaig explicar, La tragèdia de Darth Plagueis El Savi? ‒va
murmurar l'ombra.
La llegenda...
... influir en els midiclorians perquè
creessin vida; tenint semblant coneixement, mantenir la vida en algú ja viu
seria un assumpte menor...
‒Sí.
Sí, la recordo.
L'ombra
es va acostar tant a ell que va semblar omplir el món.
‒No
és només una llegenda, Ànakin.
Ànakin
va empassar saliva.
‒Darth
Plagueis va existir.
Ànakin
només va aconseguir emetre un murmuri escanyat.
‒Va
existir...?
‒Darth
Plagueis va ser el meu Mestre. Ell em va ensenyar la clau del seu poder ‒va dir
l'ombra amb sequedat, com si fos obvi‒ abans que jo el matés.
Ànakin
es va trobar a peu dret, sense comprendre com s'hi havia mogut, sense arribar a
voler moure's, sense transició cap a l'assimilació o principi de comprensió.
Una barra blava de sibilant energia acabava a un centímetre de distància de la
barbeta de Palpatine, i la seva lluentor llançava ombres de vores vermelloses
pel seu rostre i per tot el sostre.
Ànakin
només es va adonar, a poc a poc, que era el seu sabre làser, i que estava a la
seva mà.
‒Tu ‒va
dir. De sobte havia deixat d'estar marejat o cansat.
De
sobte tot tenia sentit.
‒Tu.
Has estat tu tot el temps!
A la
neta llum blava de la seva fulla, va contemplar la cara amb uns trets que li
eren tan familiars com els seus, però que ara li semblaven tan estranys com un
cometa extragalàctic. Perquè ara comprenia que aquests trets familiars només
eren una màscara.
Mai
havia vist el veritable rostre d'aquest home.
‒Hauria
de matar-te ‒va dir‒. Et mataré!
Palpatine
li va dirigir aquest somriure savi d'oncle bondadós que Ànakin coneixia des que
tenia nou anys.
‒Per
què?
‒Ets
un Lord Sith!
‒Ho
sóc. Però també sóc el teu amic.
La
barra d'energia blava va titubejar només una mica.
‒També
sóc l'home que sempre té temps per a tu. Sóc l’home al que mai has necessitat
mentir. Sóc l'home que no vol res de tu tret que obeeixis a la teva
consciència. Si aquesta consciència et demana que cometis un assassinat per una
simple diferència filosòfica... No m'hi oposaré.
Va
obrir les mans, encara als seus costats.
‒Ànakin,
quan et vaig dir que podies tenir tot el que volguessis, vas creure que la meva
vida estava exclosa?
El
sòl va semblar cedir sota els peus d’Ànakin, i la cambra va començar a girar en
la foscor i a traspuar confusió.
‒Tu...
Ni tan sols lluitaràs...?
‒Lluitar
amb tu? ‒a la llum blava que projectava ombres des de la barbeta de Palpatine,
el Canceller semblava sorprès que pogués suggerir quelcom semblant‒. Què
passarà quan em matis? Què li passarà a la República? ‒el seu to era amable i
raonable‒. Què li passarà a la Padmé?
‒Padmé...
El
seu nom era un panteix angoixant.
‒Quan
jo mori ‒va dir Palpatine amb el to d'un home recordant a un nen alguna cosa
que ja hauria de saber‒, els meus coneixements moriran amb mi.
La
fulla espetegant va tremolar.
‒A no
ser, és clar, que tingui oportunitat d'ensenyar-li-ho... al meu aprenent...
La
seva visió s'ofegava.
‒Jo...
no sé què fer ‒va dir Ànakin en un murmuri de dolor nu, de desesperació.
Encara
que només estava a un àpex de la corba final d'un sabre làser, Palpatine li va
mirar amb tant amor i amabilitat com sempre.
I si
aquesta cara no era una màscara? I si el veritable rostre dels Sith era
precisament el que tenia davant: un home que s'havia preocupat per ell, que li
havia ajudat, que havia estat el seu amic lleial quan creia no tenir amics?
Que
passava llavors?
‒Ànakin
‒va dir Palpatine amb to amable‒, parlem-hi.
========
