CAPÍTOL 16
Digne adversari
Quan
el Sabre de Jade es va aproximar al
planeta conegut de Belkadan, que ara era groc i verd, la Mara i en Luke van ser
incapaços de dir res. No podien fer-ho. Tots dos coneixien l'aparença del
planeta perquè havien revisat els arxius durant el viatge i, tenint en compte el
que estaven veient, era evident que alguna cosa anava tremendament malament.
Quan
van intentar contactar amb l'estació científica ExGal-4 només van rebre soroll
de fons, però el problema no era l'absència de respostes. De fet, si haguessin
rebut algun senyal els hauria sorprès molt. Només amb veure el planeta sabien
el que havia passat.
Des
del seu punt de vista, Belkadan era mort.
-Això
diu ExGal a l'opinió pública -va dir la Mara escèptica. En Luke es va girar per
mirar-la.
-
Creus que és un experiment que se'ls ha anat de les mans?
-
Quina altra cosa pot haver provocat això? -Va preguntar la Mara -. Ja has
llegit els informes de Belkadan. Estava cobert d'arbres enormes i tenia mars de
mida petita, l'aire era net i el cel blau. El pitjor que tenia aquest planeta
eren les feres que l'habitaven.
-
Els informes de l'estació indiquen que els animals vivien fora dels murs de
protecció -va dir en Luke.
-
Llavors -va raonar la Mara -, si els animals van entrar a l'estació i la van
destruir, no seria tan sorprenent. Coneixes algun animal que pugui provocar
això? -Va assenyalar amb la mà el paisatge ferit, el curvilini horitzó de
Belkadan i els núvols arremolinats i aparentment tòxics.
-
Els informes de la caserna general a Coruscant i d’aquesta estació en particular
no ofereixen indicis que portés a terme una altra cosa que no fossin
observacions -va dir en Luke, però el seu to denotava el poc convençut que
estava. Com podia estar-ho, davant la devastadora evidència que es presentava
davant els seus ulls? Alguna cosa havia sortit malament, tremendament malament,
i en Luke sabia que aquestes catàstrofes solien ser provocades per éssers
racionals.
La
Mara va abaixar la mirada cap al petit monitor del seu panell i va observar la
informació sobre la composició dels núvols.
-
Principalment diòxid de carboni i metà en grans concentracions -va dir. Ni en Luke
ni ella es van sorprendre -. Encara que hi hagi una capa d'aire respirable per
sota, estarà massa calenta perquè hi hagi vida.
En
Luke va assentir.
-Hem
de baixar a inspeccionar.
La
Mara estava d'acord, però al Luke no li va passar desapercebuda la preocupació
a la seva cara. Ni el color. En Luke havia notat que la Mara havia anat
empal·lidint a mesura que s'apropaven a Belkadan, i podia sentir alguna cosa de
la seva debilitat interior, el vol des de Dubrillion havia estat senzill, però
al Luke li feia por que tot allò, el viatge fins la Vora Exterior, la visita a
la increïble ciutat d’en Lando i ara el viatge a Belkadan fos massa per a la
seva dona.
-
Podem informar i fer unes quantes lectures més -li va oferir en Luke en el seu
lloc-. ExGal reunirà les naus adequades per venir a inspeccionar el que ha
passat.
-
Nosaltres ja som aquí -li va recordar la Mara.
En
Luke va negar amb el cap.
-
No tenim l'equip necessari -li va explicar -. Podem realitzar l'escàner
preliminar i enviar aquesta informació, però el Sabre de Jade no està preparat per ficar-se en aquest caos.
La
sorpresa en l'expressió de la Mara es va tornar enuig quan va arribar a
l'evident conclusió que en Luke estava intentant protegir-la.
-El
Sabre de Jade pot travessar una
tempesta de foc -va replicar ella -. Pot enderrocar un caça i deixar en ridícul
als destructors estel·lars. És millor nau que qualsevol que pugui enviar ExGal.
-
Cap dels dos estem entrenats per... -va començar a dir en Luke.
-Pot
haver-hi gent allà baix -el va interrompre la Mara bruscament -. Potser fins i
tot estiguin rebent la nostra crida, però no puguin respondre-la. Creus de
veritat que hem de marxar? Hem tornar a la seguretat del planeta d’en Lando?
-
Res que tingui a veure amb Lando és segur -va respondre n Luke amb un somriure
descoratjador. Va ser un feble intent de calmar els ànims.
-
Ell té metges, no? -Va dir la Mara amb sarcasme -. Perquè necessitarem metges,
oi?
-
Metges? -Va repetir en Luke, però la paraula es va esvair en els seus llavis.
Sabia que la Mara havia endevinat que intentava protegir-la, i sabia que això,
més que res en tota la galàxia, provocava la ira de la independent dona. Quan
de tant en tant discutien, en Luke podia cridar i fins i tot ficar-se amb ella,
perquè la seva dona li replicava sense problemes. Però el que la Mara Jade
Skywalker mai, mai més acceptaria era la compassió. Sí, estava malalta, però no
permetria que la tractessin com si estigués incapacitada. Ara estava clar el
que havien de fer, el deure els obligava a baixar al planeta i localitzar
l'estació científica per rescatar els possibles supervivents, o potser
recuperar els cadàvers, i obtenir alguna informació que els indiqués el que
havia passat a Belkadan.
En
Luke es va cordar bé el cinturó.
-
Serà un viatget terrible -va dir.
El
Jedi sabia que si l'hagués convençut per tornar amb Lando ho hauria passat molt
pitjor en el trajecte de tornada.
Quant
el Sabre de Jade va penetrar en
l'atmosfera de Belkadan, en Luke va comprendre que les seves últimes paraules
s'havien quedat curtes. Ràfegues d'aire colpejaven violentament la nau i algun
desequilibri electromagnètic provocava que els sensors i altres instruments
emetessin missatges d'error i que les alarmes sonessin sense parar. Els
sistemes fallaven i tornaven a funcionar. Tot d'una, van descendir caient cap a
la dreta, i tant en Luke com la Mara van pensar que els cinturons de seguretat
els anaven a tallar per la meitat. Darrere d'ells, assegurat en un lloc
semblant al que ocupava en l'Ala-X d’en Luke, se sentia incessant la grinyolant
xerrameca de l’R2-D2.
Després
d'uns segons que van semblar hores van entrar en un remolí de núvols i van colpejar
una bossa d'aire que va llançar la nau a una distància d'uns mil metres en
línia recta, fins que van aconseguir estabilitzar la seva trajectòria.
Llavors
van contemplar la devastació i els vapors tòxics elevant-se cap al cel des del
bosc marró i vermellós. La Mara li va plantejar al Luke una sèrie de preguntes
sobre la qualitat de l'aire, la velocitat del vent i l’altitud, però el copilot
es va limitar a negar amb el cap. No tenia respostes perquè cap dels seus instruments
li oferia lectures consistents. Va mirar l’androide i li va demanar que li
donés alguna dada fiable. La resposta d'aquest en la pantalla va ser un
enfilall de lletres i números incoherents.
-
Estàs bé? -Va preguntar en Luke a l'androide.
L’R2-D2
va xiular com un pirata borratxo.
-
Has vist això? -El va interrompre Mara, assenyalant les pantalles de dades.
En
Luke es va acostar i va llegir acuradament.
-
Sulfur -va dir, i va mirar cap a fora -. Un volcà?
-
Si ens en sortim, necessitarem màscares d'oxigen -va assenyalar la Mara.
Ara
volaven manualment per poder veure i mantenir els estómacs tranquils. La Mara va
apagar tots els monitors superiors perquè la pantalla mostrés la visió normal i
van baixar. La nau va sobrevolar les copes dels arbres.
- Tens
idea d'on està l'estació? -Va preguntar ella. En Luke va tancar els ulls i es
va deixar portar per les emanacions de la Força.
-
Tenim les coordenades, però no ens serviran de molt sense els instruments.
-
Perceps alguna cosa?
-
Belkadan no ha mort -va replicar en Luke -. És només... diferent.
Quan
la Mara va mirar per la finestra i va veure els arbres vius que emanaven gasos,
això li va semblar evident. Per un moment va pensar a deixar-se portar per la
Força, però, en veure la cara de perplexitat del seu marit, va preferir
concentrar-se a pilotar la nau.
Va
virar el Sabre de Jade cap al nord i,
accelerant una mica, va ascendir per sobre del nivell dels núvols.
-
No veurem res des d'aquí -va dir en Luke -. Ni tan sols un senyal de socors.
Un
instant després, quan va comprendre les raons de la Mara, en Luke va deixar de
queixar-se, l'espès aire va començar a esvair-se mentre s’acostaven al pol nord
de Belkadan, una concentració de gel molt menor que la indicada en la
documentació sobre el planeta. Semblava que l'augment de calor estava començant
a marcar diferències.
-
Quina dona més llesta -va dir en Luke amb un somriure.
Van
reduir la velocitat quan la coberta de núvols es va fer més prima. Els
instruments van tornar a funcionar una mica, prou com per fixar les coordenades
polars exactes. Basant-se en elles, es van dirigir a les coordenades de
l'estació ExGal. Guiant-se per les peculiaritats del terreny, van arribar fins
i tot a descarregar una imatge de les muntanyes a les quals es dirigien. I allà
van anar, ascendint de nou i en línia recta cap a l'objectiu. L’R2-D2 va seguir
fent els càlculs, mesurant la velocitat i, per tant, la distància, i l'androide
va aconseguir calcular les coordenades en uns minuts. Llavors van saber que
estaven prop de l'estació ExGal.
Mentre
en Luke mirava i percebia de forma alternativa, la Mara va executar un parell
de voltes llargues, intentant localitzar l'estació entre la selva. Va ser
durant una d'aquestes transicions de la Força quan el Jedi va trobar la
resposta.
- A
l'esquerra -va dir a la Mara -. Uns trenta graus.
Ella
no va fer preguntes i es va limitar a girar la nau.
-
Continua en línia recta -li va dir en Luke, sentint com augmentava la sensació.
Cada vegada era més càlida -. Després d'aquest turó -va anunciar, obrint els
ulls.
I,
certament, quan el Sabre de Jade va remuntar
l'elevació, van veure una torre prima i un recinte emmurallat després d'ella.
- ExGal-4
-va anunciar la Mara.
Mentre
esperava pacientment que li assignessin un lloc en el que pogués ser més útil,
Yomin Carr va escoltar el rugit dels potents motors del Sabre de Jade quan la nau va passar per primera vegada sobre el seu
cap. Es va apropar a una finestra i va poder veure-la passar per segona vegada.
Encara
que ell, igual que el seu poble, no era partidari de la tecnologia, va haver
d'admetre que aquella nau, amb el seu esvelt disseny en forma de peix, el seu
aleró posterior en forma de fletxa i els laterals que protegien els motors
fònics, era de les més boniques que havia vist mai. Esquinçava les cortines de
vapor sense immutar-se i amb moviments suaus i segurs.
Somrient
satisfet, el guerrer, que estava una mica avorrit, es va col·locar l'armadura
de crancs vonduun i la bandolera d'insectes atordidors, va fer una comprovació
ràpida de la butxaca on duia la gelatina vivent anomenada blorash i va agafar
el seu amfibastó. Aquest últim era una altra criatura vivent. Una mortífera
serp capaç d'endurir el seu cos, o una part d'ell, fins a adquirir la
consistència d'una roca, també es podia estrènyer el coll i la cua perquè
tallessin com una fulla, o afluixar-se i esdevenir un fuet per al seu amo
yuuzhan vong. En mans d'un autèntic guerrer com Yomin Carr, l’amfibastó podia
ser un projectil letal o una javelina, però també escopir verí a una distància
de vint metres amb increïble precisió, encegant l'oponent immediatament i
matant-lo lentament i al llarg de moltes hores d'agonia, durant les quals el
verí es filtrava per porus i ferides.
De
nou a la finestra, en Yomin Carr va veure l’esvelta nau aterrar fora dels murs
del recinte.
El
guerrer yuuzhan vong va esbossar un somriure sincer. Ara sí que anava a gaudir.
La
Mara i en Luke van abandonar amb cautela la seguretat del Sabre de Jade. A l’R2-D2 li espantava tant aquell terrorífic lloc
que no prestava atenció i ensopegava contínuament amb Luke. Ni tan sols amb les
màscares d'oxigen podien romandre molt temps en la superfície. Feia massa calor
i a cada pas perdien una mica més d'hidratació.
La
Mara es va apropar a la porta del recinte, però en Luke va notar alguna cosa
prop de la torre i va tirar d'ella cap allà. Aproximant-se va comprovar que tot
el sòl de la zona estava cobert per uns estranys escarabats de color marró vermellós.
-
Estan tots morts -va assenyalar en Luke, caminant cautelosament sobre els
cruixents insectes. L’R2-D2 va deixar escapar uns xiulets de protesta i es va
negar en rodó a seguir... fins que alguna cosa amagada a la profunditat de la
selva va deixar anar un rugit i el petit androide va sortir disparat sobre la
catifa d'insectes, aixafant-los sota les seves rodes i fent saltar les petites
closques.
-
No sembla culpa de l'aire -va dir la Mara mirant cap a la selva -. Algunes
criatures han sobreviscut.
-Bé,
si algunes de les criatures han sobreviscut, llavors hauria d'haver passat el
mateix amb la gent que ha estat a l'interior de l'estació... almenys amb
alguns.
- A
no ser que el que estem sentint siguin noves criatures que s'han adaptat a
l'atmosfera -va dir la Mara, però, després de comprovar un dels seus
indicadors, va negar amb el cap. En Luke i ella podien respirar sense les
màscares, però l'aire era d'una qualitat pèssima.
Els
tres es van acostar al mur i van localitzar la porta que donava en aquell
costat del recinte. Era de metall i estava tacada.
-
Sang -va dir la Mara.
En
Luke va destapar la caixa que albergava el tancament de seguretat.
-
Introdueix els codis -va dir a l’R2-D2, l'androide va anar cap al panell, però
la Mara va treure la seva pistola làser, va disparar a l'aparell i el va fer
saltar pels aires, l'espetec dels pestells de seguretat obrint-se va fer
ressonar la porta metàl·lica.
-
Què directa -va dir en Luke amb sarcasme.
-
No faig mal a ningú -va dir la Mara.
En
Luke va arronsar les espatlles i li va donar la raó. Després li va clavar un
cop de peu a la porta i va entrar en primer lloc, el recinte estava desert, un
panorama que resultava molt més desolador a causa del contrast provocat per la
llum que es filtrava entre els núvols.
-
La pista d'aterratge és buida -va afirmar assenyalant l'espai que havia quedat
desocupat per la sortida de la nau repetidora.
-Potser
s'utilitza només per a naus de subministrament -va raonar la Mara. L’R2-D2 va
deixar anar una sèrie de trins i xiulets.
-
També és cert -va admetre en Luke -. Havien de tenir algun mitjà per pujar als
telescopis satèl·lits o sortir del planeta en cas necessari.
-
Més necessari que això impossible -va dir la Mara amb fredor.
-
Tant si s'han anat com si no, aquí dins hi ha bancs de dades -va comentar en
Luke dirigint-se cap a l'edifici principal -. Ens donaran algunes respostes.
L’R2-D2
va lliscar darrere seu. La Mara els va seguir de prop, però, donant uns passos,
es va aturar i es va ajupir. Havia trobat un altre dels estranys escarabats.
Aquest, al contrari que els altres, seguia viu, encara que estava una mica
atordit. La Mara el va agafar amb cura i se’l va acostar als ulls. Un líquid de
color clar li sortia de la diminuta mandíbula.
-
Què és això? -Va preguntar en Luke donant-se la volta cap a la seva dona, que
tenia l'escarabat a la mà i una mirada intensa als ulls.
La
Mara va moure el cap d'un costat a un altre amb la vista clavada a la criatura,
en les seves potetes inquietes i en la seva mandíbula espetegant.
-
Penses que aquests insectes estan relacionats d'alguna manera amb el desastre?
-Li va preguntar en Luke. Per al seu disgust, la Mara, en lloc de respondre, va
passar els dits per les mandíbules de l'animal per agafar una mica de líquid i
el va contemplar de prop.
-
Això és...- va dir ella lentament.
-
Probablement verinós -va deduir en Luke.
La
Mara va tornar a negar amb el cap lentament.
-
És diferent -va intentar explicar. Hi va haver un breu titubeig en la seva veu
-. No sé...
En
Luke va veure que els ulls de la seva dona es tornaven vidriosos, com si l’escarabat,
o fins i tot el planeta, l’estiguessin deixant buida per dins. Volia
preguntar-li si estava bé, però es va contenir i es va recordar a si mateix que
la seva capacitada dona no necessitava la seva preocupació.
A
l'interior de l'estació regnaven el silenci i la penombra, no feia calor i
l'aire era més respirable. També hi havia moltes llums enceses, sobretot les
dels panells, i en l'aire ressonava el brunzit tranquil, i habitualment
imperceptible, dels ordinadors i les llums.
-
Sembla una tomba -va dir la Mara.
La
veu de la dona, que va trencar el lleu i constant brunzit, els va fer donar un
bot.
-
Hem de trobar els ordinadors principals perquè l’R2 es connecti a ells -va
suggerir en Luke.
-Tot
sembla funcionar perfectament -va dir la Mara mentre caminaven i recorrien els
foscos passadissos a tota velocitat.
Cap
volia quedar-se en aquell lloc més del que fos estrictament necessari. Girant
diverses cantonades, van anar obrint totes les portes mentre passaven. Tant
Luke com la Mara portaven els sabres làser a la mà, però quan es van veure amb
l'arma preparada per rebutjar un atac, les seves expressions es van tornar
burletes. Lògicament, no podia haver cap perill.
Però
hi havia alguna cosa en l'atmosfera del lloc, els llums indicadors brillant a
les fosques habitacions...
-
Aquí està -va dir en Luke empenyent una porta darrera de la qual es va revelar
una gran sala circular.
-
Bon lloc -va dir la Mara quan va entrar i va veure la disposició dels set llocs
de control.
- I
segueix funcionant -va afegir en Luke -. On és tothom?
L’R2-D2
va baixar per la rampa al pis principal i va entrar a la sala. Es va dirigir al
lloc més proper i es va connectar a ell després d'extreure la seva interfície.
-
Descarrega tot el que tinguin -li va ordenar en Luke. L'androide va emetre un
xiulet de confirmació.
En
Luke va tornar a col·locar el sabre làser en el cinturó i es va apropar al lloc
de control on s'havia connectat l’R2-D2. La Mara va fer el mateix i es va
aproximar al lloc central. Tots dos es van posar mans a l'obra i intentaven
determinar l'estat de l'equip. Aviat van comprovar que funcionava bé, però, pel
que semblava, no rebien senyals dels satèl·lits en òrbita ni de cap altre lloc.
-És
per la capa de núvols -va dir en Luke -. No deixa passar res.
-
Potser no van poder enviar les trucades d'auxili -va afegir la Mara. En Luke va
assentir.
-
Trigarem uns minuts -va dir mirant cap a l’androide -. Anem a veure si trobem
algú.
Ja
no estaven tan nerviosos, així que no els va semblar perillós deixar a l’R2-D2
sol a la gran estada i van decidir dividir-se per poder cobrir més terreny. L’R2-D2,
però, seguia una mica intranquil. Mentre continuava amb la seva tasca i
utilitzava tots els seus trucs per descarregar la informació més ràpidament, va
començar a xiular una cançoneta, però la cantarella albergava certa angoixa.
Potser
xiulant se sentiria millor.
La
Mara va entrar sense objeccions als dormitoris privats, ja que no hi havia
ningú i intrigada veient les taques a les portes. Mirà en els armaris, a les
caixes fortes i fins i tot a les butxaques dels abrics i als calaixos privats.
En una habitació va trobar unes notes amb guixades en un diari antic de
plastifí. Estaven datades una setmana abans i descrivien l'augment de la
fetidesa en l'aire i la incapacitat de l'estació per enviar comunicacions fora
del planeta o per localitzar el senyal dels satèl·lits.
El
narrador detallava la investigació i fins i tot explicava que algú anomenat
Yomin Carr insistia que tot allò era un desastre meteorològic passatger. La
pàgina acabava de forma sinistra: "Pot ser que sigui natural, però jo crec
que té a veure amb..."
-
Amb què? –Es va preguntar la Mara frustrada i en veu alta.
Rebuscar
en el plastifí, però no va trobar més escrits. Després va obrir el calaix de
l'escriptori i va veure més plastifí sense utilitzar, uns clips metàl·lics,
estris d'escriptura, un parell de targetes de dades i unes ampolletes.
Només
va agafar les targetes de dades, pensant que l'ajudarien a trobar més
informació, però un dels flascons va cridar la seva atenció i li va donar la
volta per veure'n el contingut.
Era
un escarabat.
La
Mara es va treure de la butxaca l'escarabat que havia agafat anteriorment i el
va comparar amb aquest. Resultava obvi que eren de la mateixa espècie, i això li
va fer preguntar-se amb més èmfasi si aquelles criatures estaven connectades
amb el desastre. Hi havia sospitat el
mateix el científic que ocupava aquesta habitació? Sospitaria que el desastre i els escarabats estaven relacionats?
Va
agafar el diari i l’ampolleta, va tornar al passadís i va donar la volta
dirigint-se cap a la zona on es trobava en Luke.
Però
un crit de l’R2-D2 des de la sala de control li va fer donar la volta
ràpidament.
L'androide
no estava tractant d'interpretar la informació mentre l’absorbia, només
intentava que la transferència fos el més ràpida possible. Ja havia fet la
major part i havia completat un setanta per cent de la descàrrega, quan va girar
el cap i va veure a algú envoltat d’ombres i encaputxat que sorgia des de
darrere de la barana, en un extrem de la sala. L’R2-D2 va tenir la certesa que
no era ni en Luke ni la Mara, i va desitjar que fos un dels científics
desapareguts.
Però
el visitant va sortir de les ombres i va saltar sobre un dels punts de control
de la fila frontal. Portava una brillant armadura fosca que no s'assemblava a
res que l’R2- D2 hagués vist abans i un bastó amb cap de serp. En aquest moment,
l'androide va descobrir que no havia tingut sort.
El
guerrer va començar a cridar a l’R2-D2 un enfilall de malediccions i insults:
"Infidel! Perversió! Sacrilegi!". I va trepitjar el panell del lloc
de control amb tanta força que aquest va començar a treure espurnes.
L’R2-D2
va intentar fugir desesperadament, però no va desconnectar la interfície i,
quan va intentar alliberar-se, va perdre l'equilibri. L'androide va xiular i va
grinyolar demanant ajuda.
L'assaltant
encaputxat va treure alguna cosa de la borsa que portava al pit i la va tirar,
o, millor dit, la va deixar anar.
L’R2-D2
va fer marxa enrere en sentit oposat i, allunyant-se, la connexió de la
interfície es va desfer, el brusc gir va fer caure a l'androide, i just a
temps, perquè la cosa voladora li va passar fregant i va xocar contra el lloc
de control, penetrant en ell. L’R2-D2 va cridar, va girar el cap, va mirar cap
amunt i va veure el guerrer dempeus davant d'ell i a punt d'assestar-li un cop
mortal amb el bastó.
-
Iiiooouuu! - Va xiular l'androide, i es va posar a un costat.
La
porta del darrere es va obrir de sobte i la Mara va irrompre a la sala.
-
Atura't! -Va cridar la dona -. No som els teus enemics! -Les paraules es van
esvair quan el desconegut va saltar del lloc de control, s'acostà i es va
mostrar davant seu en tota la seva glòria guerrera. Vestia una fosca i brillant
armadura i mirava fixament la dona amb el seu rostre desfigurat.
El
que més va posar nerviosa a la Mara era l'íntima sensació que aquest guerrer,
aquest monstre, semblava conèixer-la.
Els
dos es van mirar una bona estona sense parpellejar, mesurant les seves forces
davant la imminent batalla. Més enllà, l’R2-D2 intentava manipular el seu cos
metàl·lic, ajudant-se amb la consola i el braç estès per posar-se dret,
l'androide va començar a allunyar-se, però el soroll va alertar al guerrer
encaputxat, que li va llançar un altre projectil. Era algun tipus d'insecte? el míssil es va enganxar al lloc de
control que l’R2-D2 acabava de deixar enrere i les espurnes van saltar sobre
ell, el petit androide va emetre un altre frenètic "iiiooouuu!".
La
Mara va agafar el seu sabre, però, recordant què estava feble, va preferir
utilitzar la pistola làser. La dona es va girar, es va trobar cara a cara amb
el guerrer i li va apuntar a la cara.
-Això
és una abominació -va grunyir ell.
-És
un androide -va corregir ella.
-El
que jo he dit -va respondre el guerrer amb un somriure pervers -. Una
abominació. Un símbol de la debilitat que impregna al teu poble.
-
El meu poble? -Va preguntar la Mara -. Qui ets tu?
-
Sóc Yomin Carr, l'emissari de la vostra perdició -va dir amb un riure sinistre
-. Sóc el començament de la fi del teu poble.
El
rostre de la Mara es va torçar amb un gest d'incredulitat.
-
No et burles de mi! -Va rugir en Yomin Carr. A continuació va extreure un altre
insecte de la borsa i el va deixar anar cap a la Mara.
Ella
va disparar a l'insecte, que va esquivar el tret, pel que es va ajupir un
parell de vegades per evitar-ho. Al tercer intent, la dona va donar en el blanc
i el va volar en trossos.
En Yomin
Carr seguia rient.
La
Mara va apuntar amb la pistola làser.
-Tu
véns amb mi -va dir ella.
Ell
va seguir rient i ella li va disparar, però la magnífica armadura va rebutjar
l'impacte.
La Mara,
que no podia creure-ho, va haver de moure’s de nou i ràpidament, perquè Yomin
Carr va començar a deixar anar un insecte darrere l'altre. Ella va prendre la
sàvia decisió de deixar anar la pistola làser i desenfundar el sabre. Llavors,
mentre l'arma lluminosa interceptava als insectes voladors que s'acostaven a
ella en ràpida successió, va començar una dansa frenètica de girs i bloquejos.
El
riure d’en Yomin Carr es va tornar en grunyit quan es va adonar que se li
estaven acabant els insectes. Una dotzena d'ells sobrevolaven i atacaven la Mara.
La
brillant fulla brunzia amb fúria i semblava una taca de llum quan la Mara la
llançava cap amunt, a un costat o cap avall. La dona no va poder encertar a un
míssil que arribava arran de terra i va saltar a cegues per sobre d'ell... però
es va trobar amb una altra criatura voladora a menys d'un centímetre de la seva
cara. La Mara es va girar i, assestant una espassada, va eliminar als dos
insectes de la baralla. Després es va ajupir i va col·locar el lluminós sabre
làser per sobre del seu cap per fer caure a un altre insecte. A continuació es
va fer a un costat i va obligar a un altre a alterar el seu vol, l'insecte va
intentar girar, però portava massa impuls i es va aixafar contra la paret del
darrere.
La Mara
es va girar per enfrontar-se a Yomin Carr i va donar una voltereta cap endavant
per evitar possibles atacs. Quan es va posar dreta, ja tenia el sabre làser
preparat, però el següent míssil va explotar inofensiu un parell de metres
abans d'arribar-hi.
El
guerrer armat va saltar cap endavant i va aterrar sobre la barana, enfront de
la dona. Ella va avançar per respondre a l'atac i va rebutjar els moviments del
bastó amb el sabre làser.
La
massa viscosa que cobria el sòl enfront d'ella va créixer de sobte i la va
agafar pels peus. Ràpida com un felí, i anticipant-se al moviment, la Mara va
donar dues tombarelles cap enrere.
Però
la massa es va estendre, perseguint-la, i la va agafar pels peus, capturant els
seus turmells ràpidament perquè no s'escapés. En Yomin Carr va udolar en
aparent victòria.
La
Mara va donar un cop a la massa viscosa amb el sabre làser i aquesta es va convertir
en dos, però va continuar movent-se i no li va deixar anar els turmells.
-
No podràs vèncer -va sentenciar en Yomin Carr
A mesura
que es movia i passava el temps, la gelatina seguia enfilant-se per les seves
cames, atrapant-la cada vegada més.
L’R2-D2
va sortir de l'estada conscient del que li passava a la Mara i sabent
perfectament que no podia fer res per ajudar-la de forma directa.
Però
en Luke si podia, va pensar l'androide, així que va rodar pel corredor xiulant
i grinyolant. Una holocàmera de seguretat situada a la part superior d'una de
les parets li va donar una idea. L’R2-D2 es va acostar a la paret, va obrir el
panell de seguretat i va buscar entre els codis, connectant-se després, una per
una, a totes les càmeres de l'estació, fins que va localitzar al Luke mirant
alguna cosa a la pantalla de l'ordinador de un dormitori privat.
L'androide
va accedir a un diagrama complet de l'estació i va localitzar el dormitori.
Després es va dirigir cap allà sense deixar de xiular i grinyolar.
La
Mara estava atrapada per la substància viscosa, però no per la desesperació. Va
mantenir la serenitat i va brandar el sabre a tort i a dret, tallant, trencant
i a punt d'esquinçar els seus propis pantalons mentre intentava lliurar-se de
la cosa. I així va seguir, efectuant moviments aparentment sense sentit, però
realment necessaris. Tant, que aviat va reduir la massa viscosa a trossets i va
seguir mantenint la ment suficientment clara com per interceptar un insecte més
que voleiava cap a ella.
El
guerrer es va acostar brandant el bastó, però la Mara es va ajupir en l'últim
moment, es va tornar a alçar i va alçar el sabre làser amb un moviment giratori
que va mantenir allunyada l'arma.
En Yomin
Carr es va tirar a terra sobre un genoll, va estirar els braços i col·locar el
bastó horitzontal davant seu per interceptar els cops.
La
Mara tenia la certesa que el seu potent sabre làser travessaria el bastó i la
baralla finalitzaria de sobte, però, per la seva sorpresa, l'arma del guerrer
tatuat va rebre l'impacte del sabre làser sense patir danys aparents. En Yomin
Carr va apartar les mans mentre s'aixecava ràpidament i rebutjava la fulla de
la Jedi.
La
Mara hauria d'haver retrocedit per recuperar les bones formes, però la
gelatina, els nombrosos trossos de gelatina més aviat, seguien fermament
agafats als seus peus. La dona només podia doblegar-se cap enrere, i no prou
com per bloquejar els cops amb el sabre làser.
En Yomin
Carr va llançar cap a ella l'extrem amb cara de serp de la seva arma, i la Mara
va contemplar horroritzada com el bastó obria la mandíbula i el verí regalimava
dels ullals. Va bloquejar l'angle d'atac amb la mà, en el punt anterior al
capdavant, i va ser prou ràpida com per retirar-la abans que la criatura tornés
per mossegar-la.
La
lluent fulla del sabre làser es va elevar de sobte i, descrivint un arc entre
els dos contrincants, va obligar a Yomin Carr a retrocedir. En aquest moment de
pausa, la Mara va tornar a clavar una estocada al costat dels seus peus i va
partir en dos l'últim tros de gelatina prou gran com per atrapar-la. Després es
va tirar enrere, encara que no massa. Era com si tingués un munt de xiclet
enganxat a la sola de les sabates.
-Ets
digna -li va felicitar en Yomin Carr
El
guerrer va començar a assentir i va aprofitar l'ardit per donar-se la volta amb
velocitat. El seu bastó va augmentar de longitud de sobte, va perdre la
rigidesa i va adquirir la consistència d'un fuet.
La
Mara va intentar saltar cap enrere, però la gelatina seguia agafant-la i li va
impedir el moviment. Es va tirar a un costat i va emprar el sabre per aturar el
cop.
El
fuet es va enrotllar en el sabre làser, el cop va ser tan precís que el cap de
la serp va quedar a l'altura del braç de la dona. Els ullals de la criatura es
van enfonsar en la seva carn.
En Yomin
Carr udolà per celebrar la victòria, però quan la Mara va rebre l'ardent
mossegada, es va centrar en aquesta part del seu cos, va obligar a la sang a no
circular per aquesta zona i va expulsar el verí abans que fes efecte. Llavors
va haver d'admetre que el seu oponent utilitzava armes amb uns efectes que ella
no podia preveure, així que va prosseguir immediatament amb l'ofensiva, saltant
cap endavant i llançant una sèrie d'atacs que van obligar a Yomin Carr a
retrocedir. Tot d'una, el guerrer va intentar tornar la seva arma al seu estat
de rigidesa per tenir alguna cosa amb el que bloquejar els atacs de la dona.
Però
la seva retirada va ser curta. En Yomin Carr es va emportar una mà cap enrere i
va agitar el fuet amb cap de serp cap a ella.
La
Mara va tirar el genoll esquerre cap enrere, es va allunyar del guerrer, va
deixar anar una estocada amb el sabre làser i després va tornar a atacar per
sobre de la seva sagnant espatlla esquerra, un angle perfecte per interceptar
l'accelerat cap del rèptil. A continuació va introduir la punta del sabre làser
entre les goles obertes de la criatura. Llavors va alçar el braç, va tallar i
es va emportar el cap de la serp. Després va anar a pel guerrer. Aquest va
aturar el cop amb el dors de la mà i la va colpejar a l'espatlla amb l'altre
extrem de l'arma. La dona va rebre el cop, va començar a rodar i girà arran de
terra per poder apuntar als genolls.
En Yomin
Carr va saltar sobre la fulla i va tornar a saltar quan la Mara li va clavar un
revés. Després va brandar la seva arma, que ara tornava a ser un bastó rígid,
en direcció a l'aparentment desprotegit cap de la Mara. Ella es va girar i es
va cobrir amb els braços, elevant a la vegada el sabre làser a una posició
horitzontal per interceptar el bastó i mantenir-lo a ratlla.
En Yomin
Carr no va disminuir l'atac i va empènyer amb totes les seves forces... La Mara
estava terroritzada. Malgrat tot el seu poder intern i de la seva determinació,
no podia aguantar més. Llavors va buscar la Força en el seu interior per
intentar vèncer l'home amb una altra tàctica, però es va quedar de pedra veient
que no hi havia... res.
Era
l'única forma de descriure-ho. Res. Era com si la Força no formés part d'aquell
guerrer i ell es negués a reconèixer la seva existència de forma tan rotunda
com si no existís.
La
Mara només podia recolzar-se en les seves habilitats de combat. La seva
velocitat i la seva precisió eren l'única cosa que s'oposava a la força bruta
del seu adversari. La Mara va donar un gir sobtat i desesperat, va posar la mà
esquerra sobre la dreta, va agafar el bastó que baixava cap a ella, el va fer
fora a un costat i es va llançar amb la intenció de llançar un atac des de
dalt.
Però
la gelatina que encara tenia en un genoll li va impedir moure’s i gairebé la
tira a terra. Encara que va acabar sent millor per a la Mara, ja que en Yomin
Carr va reaccionar més ràpidament del que ella havia imaginat i, després d’endurir
la seva arma, la va brandar d'un costat a un altre. Un cop així l'hagués llescat
el cap si hagués arribat a saltar.
La
Mara va improvisar ràpidament i, recolzada sobre un genoll, va colpejar al
guerrer, que estava tan sorprès com ella pel fet que la dona no s'hagués
enlairat del sòl. Després, mentre ell udolava de dolor, ella va brandar el
sabre làser sobre els seus genolls i li va fer caure d'esquenes bruscament, el
guerrer va començar a rodar cap a ella i va orientar el bastó cap al seu cap,
però la Mara va alçar el sabre làser i va apuntar al pit de l'home, el mateix
impuls del seu adversari va fer que l'arma s'enfonsés en la carn d’en Yomin
Carr, el sabre havia trobat un punt feble en l'armadura que la pistola làser no
havia pogut trobar, i havia perforat la cuirassa i el pit d’en Yomin Carr, trepant-li
el cor.
Ell
es va quedar rígid, mirant a la Mara fixament.
-Ets
digna...-li va dir una vegada més. Després la va seguir mirant, i de nou va ser
com si la conegués -,.. Jedi -va xiuxiuejar.
Aquella
mirada de familiaritat va desaparèixer. La llum dels ulls d'en Yomin Carr es va
esvair per complet i el guerrer es va quedar immòbil.
La
porta es va obrir de sobte i en Luke va aparèixer amb l’R2-D2 seguint-lo de
prop.
Llavors
tot se li va caure a sobre a la Mara: l'esforç, les ferides i alguna cosa sobre
la naturalesa d'aquell enverinat planeta que li regirava per dins. Era com si
la malaltia que patia s'alimentés de la perversió que regnava a Belkadan.
-
Treu-me d'aquí -va xiuxiuejar al Luke, intentant aixecar-se.
La
Mara va necessitar ajuda, sobretot per treure’s les restes de l'obstinada
gelatina.
-
Acaba la descàrrega -va ordenar en Luke a l’R2-D2 mentre ajudava a la Mara a
seure en una cadira -. Saps qui era? -Li va preguntar mentre s'acostava al
cadàver del guerrer i inspeccionava els tatuatges, les cicatrius, l'armadura i
l'estrany bastó.
-
Es deia Yomin Carr -va dir la Mara movent el cap -. Crec que em coneixia -va
dir ella. En Luke la va mirar interrogant, però la dona no va saber dir més.
En
Luke va seguir inspeccionant.
-
R2, busca imatges de tots els científics -li va ordenar -. Vegem si era un
d'ells.
L'androide
va xiular i va obeir, però cap dels habitants de Belkadan registrats
s'assemblava en res al bàrbar guerrer.
En
Luke va contemplar el cadàver de nou i va negar amb el cap.
-
Deu haver una altra espècie habitant el planeta -va argumentar -, o potser són
invasors.
Un
moment després, l'androide va acabar i els tres van abandonar la sala de
control. En Luke carregava a l'esquena al pesat guerrer, i la Mara, amb pas
incert, portava el bastó i l'utilitzava per recolzar-se. Van arribar fins el Sabre de Jade sense incidents. Un cop
allà, en Luke va ajudar a l’exhausta dona a seure al seu lloc.
- T’importa
quedar-te sola uns minuts? -Va preguntar ell. La Mara el va mirar sorpresa,
però va fer sí amb el cap.
-
He d'investigar -va explicar en Luke.
-Tenia
armes que no coneixem -li va explicar la Mara -. Projectils vivents, gelatines
obstinades i aquest bastó -va dir assenyalant la criatura amb forma de serp -.
Podria haver més enemics.
En
Luke va assentir i es va allunyar.
-
Luke -va acabar ella -, no vaig poder emprar la Força per penetrar al seu
interior. Deu tractar-se d'alguna espècie d'entrenament contra les tècniques
Jedi. Si té aliats entrenats amb aquesta habilitat i intentes percebre'ls,
estaran sobre tu abans que t'ho imaginis.
En
Luke es va aturar i medità la informació.
-Fes
enlairar la nau -va decidir -, i vola baix i en cercles per muntar guàrdia per
sobre del recinte. I no dubtis a obrir forats en els murs si jo t'ho demano.
-
Funcionaran els comunicadors? -Va preguntar la Mara.
-
Anem a comprovar-ho -va dir en Luke, sortint del Sabre de Jade. Un cop fora, va parlar pel seu comunicador. Tot i
que el senyal era feble i tenia massa soroll de fons, la Mara i l’R2-D2 podien
rebre’l.
Mentre
l’R2-D2, amb l'ajuda de Mara, introduïa les coordenades per al vol de
vigilància sobre el recinte, en Luke va tornar a l'estació amb cautela.
Va
tornar uns instants després, després d'haver completat la seva recerca, i amb
un sac enorme que semblava contenir dues boles taikawaka. La Mara el va mirar
curiosa.
- Ho
vaig trobar al dormitori B7 -va explicar en Luke mirant a l’R2-D2, que va fer
una ràpida comprovació en les dades descarregades i va mostrar el nom
"Yomin Carr" a la pantalla.
En
Luke va obrir la bossa i va treure una peça de cuir marró que semblava una
pilota arrugada.
-
És un casc? -Va preguntar la Mara.
En
Luke va arronsar les espatlles.
-
Vaig trobar aquestes dues coses en una prestatgeria de l'armari -va explicar.
Després va mirar fixament la seva dona -. Crec que estan vives.
La Mara,
que havia comprovat l'existència d'un bastó vivent i d'una gelatina aparentment
viva, no es va sorprendre molt.
-
Posa tot això en lloc segur -va respondre -. És probable que siguin bombes.
En
Luke va començar a riure, però es va adonar de seguida que ella no estava de
broma, així que va ficar la bossa i el seu contingut en un armari blindat a la
part posterior del pont del Sabre de Jade
i el va tancar amb clau.
La
sortida de Belkadan no va ser més fàcil ni menys violenta que l'entrada. En
Luke es va adonar de seguida que la seva dona es trobava malament. Fins i tot
després de travessar la capa de núvols i la turbulenta atmosfera de Belkadan,
la cara de la seva dona seguia pàl·lida. El seu cap es balancejava dèbilment.
-
Estàs ferida? -Va preguntar en Luke.
-
No.
En
Luke la va mirar, clarament preocupat.
-Va
ser per ser allà -va intentar explicar la Mara -. Vaig començar a sentir-me
pitjor a mesura que ens acostàvem a Belkadan. I allà...- es va aturar i va
negar amb el cap, impotent -. Va ser com si la malaltia que pateixo es veiés
intensificada per la plaga que afecta el planeta.
- I
els escarabats? -Va dir en Luke assenyalant als dos espècimens que la Mara havia
dipositat en sengles flascons al costat del panell de control. La seva dona va
agafar el flascó de l'escarabat viu i el va mirar de prop.
-
Penses que van ser ells els que d'alguna manera van provocar el desastre a
Belkadan? -Va preguntar en Luke.
La Mara,
que no coneixia la resposta ni tenia una prova fefaent, el va mirar.
Només
era una intuïció, la lleugera sensació que aquelles criatures no procedien del
planeta. I era una idea que en Luke compartia plenament.
Però
hauria alguna connexió entre tot allò: Belkadan, els escarabats, el guerrer
bàrbar i la malaltia de la Mara? I què significava la circumstància sobre la
qual tant insistia la Mara, el fet que el guerrer, d'alguna manera, estava
desproveït de la Força o, més aviat, desconnectat d'ella? És que no havia
tingut ella recentment una experiència similar amb un altre personatge,
l'agitador d'una guerra civil?
-L’home
amb qui vaig lluitar... Yomin Carr -va dir movent el cap -. No sé si és culpa
meva, perquè aquesta malaltia ha afectat la meva sensibilitat per captar la
Força, o si...
-És
com el que deies d’en Nom Anor, el rebel rhommamoolià -va dir en Luke.
La
Mara va assentir.
-
No vaig poder sentir res en cap dels dos.
-
Però no em vas dir que a la Jaina i a la Leia els hi va passar el mateix amb
Nom Anor?
- O
potser estiguessin percebent amb la meva pròpia debilitat -va dir la Mara -.
Potser vaig projectar alguna cosa sobre el rhommamoolià mentre intentava llegir
en el seu interior, algun tipus d'escut que aïllava la Força.
En
Luke va deixar el tema, però no es va creure en absolut l'explicació, i sabia
que la Mara tampoc. Estava passant alguna cosa molt rara, alguna cosa més greu
que el que havia ocorregut a Belkadan o amb el rebel rhommamoolià. Una cosa amb
unes conseqüències que podien, fins i tot, afectar la malaltia de la Mara.
En
Luke podia sentir-ho.
Tots
dos es van tornar a la vegada sentint una veu a l'esquena. Al principi van
pensar que era l’R2-D2, però l'androide romania al seu lloc i seguia executant
l'anàlisi dels nombrosos arxius descarregats.
La
veu es va escoltar de nou. Procedia de l'armari tancat i, tot i que la primera
part del discurs era indesxifrable, tant en Luke com la Mara creien escoltar
clarament el nom Carr
En
Luke va anar fins a l'armari i el va obrir. La Mara va cridar per la sorpresa i
l'horror quan va veure que una de les pilotes de cuir s'havia convertit en un
cap.
- Torug bouke, Yomin Carr -va dir el cap.
Ni en Luke ni la Mara van reconèixer l'idioma -. Dowin tu gu.
-No
és real -va percebre la Mara, apropant-se i tocant la cosa amb el dit per
redreçar-la. Els trets específics del cap no s'assemblaven als del guerrer amb
el que acabava de barallar-se, però les cicatrius i els tatuatges eren
similars.
El
cap va dir alguna cosa més que no van poder entendre. Els ulls i la boca es
movien com si fos l'autèntic interlocutor. Una frase se'ls va quedar gravada
perquè el to de veu semblava concedir molta importància: "Pretòria Vong".
Quan
va acabar de parlar, la borsa de cuir es va girar sobre si mateixa i va adoptar
l'aparença de l'altra.
-
Un enregistrament hologràfic -va dir la Mara mentre s'atrevia a palpar de nou l’aparentment
inerta criatura.
-Era
per a Yomin Carr -va dir en Luke -. I crec que era del seu superior.
-
Llavors es tracta de dispositius de comunicació -va deduir la Mara -, però per
a qui?
-
Has gravat això, R2? –Preguntà en Luke.
L'androide
va xiular afirmativament.
-
Pots traduir-ho? -Va preguntar la Mara.
-
Ooooouuu -va respondre l’R2-D2 tristament.
- 3PO
el traduirà quant l’R2 li transfereixi la informació. -Va insistir en Luke.
La
Mara va assentir.
-
Pretòria Vong? -Va mussitar en Luke.
-
Què està passant?
En
Luke no tenia resposta per a aquesta pregunta.
-
R2, tens alguna cosa sobre l'activitat espacial a Belkadan? - Preguntà a
l'androide.
L’R2-D2
va xiular una mica a manera de resposta.
-
Comprova els gràfics dels últims dies i les naus que hagin sortit o entrat - va
suggerir en Luke.
L’R2-D2
va tornar a xiular el mateix i, aquesta vegada, en Luke va comprendre que
l'androide els hi estava intentant mostrar alguna cosa. La Mara i ell es van
acostar, i una imatge va aparèixer immediatament a la petita pantalla sobre la
consola de treball de l'androide. Era la gravació que ExGal-4 havia dut a terme
sobre el seguiment d'un veloç cometa que havia penetrat des de l'exterior de la
galàxia.
En
Luke va sospirar i es va preguntar si hauria de tornar a Belkadan per veure si
havia passat alguna cosa per alt.
-
Ensenya’m el final de la gravació -va ordenar a l’R2-D2.
En
Luke va seguir al curs del cometa a través dels diferents sectors fins que va
desaparèixer. L’R2-D2 va mostrar els càlculs d’ExGal-4 sobre la ruta de
destinació: el quart planeta del sistema Helska.
En Luke
i la Mara ho miraven tot amb incredulitat. Era massa informació per digerir,
massa possibilitats i cap d'elles era bona.
En
Luke va indicar a l’R2-D2 el que havia d’investigar. La Mara i ell van tornar
als seus llocs de pilot i van traçar la ruta cap al quart planeta del sistema
Helska.
El
gel del quart planeta era com una tomba per al seu cor, un turment etern de
gèlid tancament per al Cavaller Jedi. En Miko es va asseure amb les cames
creuades a la cambra il·luminada i escalfada pel liquen. Tenia el cap recolzat
a les mans i intentava meditar, però no ho aconseguia, el camí cap a
l'alliberament del buit estava bloquejat per una barrera de terribles records.
Veia
aquell morro i aquella dent aguda, i sentia el gran poder del yammosk esglaiant-lo,
burlant-se d'ell i de tota la seva formació Jedi.
Res
del que havia conegut al llarg de la seva vida li havia preparat per a les
insidioses tècniques de tortura mental dels yuuzhan vong. Durant el seu
entrenament, s'havia enfrontat al Costat Fosc de la Força i l'espectre dels
seus terrors personals, però fins i tot això empal·lidia davant la realitat del
yammosk.
Quantes
vegades havia fingit la seva execució l'horrible criatura? Quantes vegades li
havia portat massa a prop d'aquelles dents? I cadascuna d'aquestes vegades,
independentment de la lògica que intentés aplicar, només podia pensar que
aquell era el moment de la seva mort.
I
aquesta realitat no es feia més assequible amb les repeticions.
I
el pitjor era que cada falsa execució tornava al seu cap mil vegades i
l'obligava a reviure cada un d'aquests records com si estigués tenint
l'experiència real. No podia dormir i amb prou feines podia obligar a menjar
prou per mantenir-se viu.
A
l'altra banda de la sala, la Danni contemplava l'escena impotent. Sabia que el
seu company estava a punt d’enfonsar-se. Ho havia intentat tot per consolar-lo.
L’havia abraçat mentre s'agitava en somnis, li havia ofert paraules de consol i
una espatlla sobre la qual plorar.
Però
ella sabia que era igual. Aquells guerrers yuuzhan vong, fossin qui fossin,
havien decidit, per alguna raó que la Danni no entenia, que en Miko, el
Cavaller Jedi, no era digne. Així que anaven a destruir-lo completament. Primer
el cor, després la ment i finalment el cos.
I
ella només podia mirar.
