Des de cert punt de vista (XXXIX)

Anterior

39 SOTA QUALSEVOL SOL

E. K. Johnston

Història per E. K. Johnston i Ashley Eckstein

Miara Larte va inhalar i va recordar quant estimava el veritable aire. Clar, una gran part del seu cor estava en el cel i en el buit de l'espai més enllà d'ell, entrenada en la cabina d'un Ala-A abans de fer la transició a un Ala-X i, eventualment, a un creuer, però res reciclat a través dels depuradors d'O2 d'una nau podia igualar al bon aire verd d'un planeta. Fins i tot ara, després de la batalla i l'horror, una o dues respiracions profundes eren suficients per estabilitzar-la.

—És ara realment el millor moment per a això? —Jessamyn tenia els ulls vermells, però la seva veu era clara i Miara podia sentir l’olor d'alcohol en ella. La seva segona al comandament era una professional fins al final, pel que sembla.

—Han de fer alguna cosa —va murmurar un dels nous artillers, Hester o Heattens o alguna cosa per l'estil. Havia estat assignat a la Miara recentment. Igual que ella, ell havia estat fora d’Alderaan quan l'Estrella de la Mort va atacar. A diferència d'ella, ell no havia estat amb els seus companys en aquest moment.

Darrere d'ells, fila rere fila de soldats rebels es van formar. Miara i el seu equip d’alderaanians tenien un lloc de privilegi en la part davantera, però això significava que tindrien l'espera més llarga mentre la sala s'omplia. Era la primera vegada que havien hagut d'esperar i no fer res, per la qual cosa havia esperat que algú es trenqués.

—És tan... —Jessamyn es va quedar sense paraules. Miara es va estendre a través de l'espai prescrit entre elles i li va prendre la mà.

—Ho sé —va dir—. No hi ha res que ningú pugui dir. Hem perdut massa per a això. Però això ens recorda que no ho hem perdut tot.

Jessamyn va romandre en silenci. Miara es va preguntar si havia dit el correcte. Com a capitana, estava segura d'això, però ella no havia nascut a Alderaan, i de vegades, aquells que ho havien fet s’ho prenien personalment quan deia que aquest era el seu planeta. Ja era bastant dolent, quan el planeta encara existia. Miara s'imaginava que, ara, el seu dolor podria veure's com un insult fresc, però Jessamyn solament va assentir i es va posar en posició de ferms. No van parlar més, però Miara podia sentir al seu equip al seu voltant i va saber que aguantarien una mica més.

Per fi, la gran caverna a la base rebel de Yavin IV va estar completament plena, encara que les ordenades files de tropes uniformades desmentien l’amuntegament. Miara s'oblidava, de vegades, de com era de gran la Rebel·lió. Les seves pèrdues en les últimes setmanes havien estat prop de ser catastròfiques, i no obstant això aquí estava, amb els genolls fixos en posició de ferm descans, les mans darrere de l'esquena, espatlla a espatlla amb el que quedava de la guàrdia d’Alderaan.

... el que quedava...

Miara va sentir que era arrossegada per la memòria i es va apartar bruscament. Entre la multitud podia permetre's algun petit moviment inquiet —torçar els dits ocults contra el palmell de la seva mà, i canviar el pes dissimulat per les seves ja doblegades cames— però aquest no era el moment per al seu dolor. La rebel·lió era ràpida i incansable, passant d'una missió a una altra gairebé sense temps de descans, però de tant en tant apareixia una pausa avorrida. Miara sabia que ara mateix estaven a la vora d'una —aquesta no era la primera vegada que ella havia perdut un planeta— però no havien arribat allà, no encara.

Perdre un planeta no arribava a cobrir-ho. Miara podria tornar a Raada si volia. Veure’l des de l'òrbita, caminar pels camps morts, i anar a les coves on Neera havia salvat la seva vida amb un tret atordidor. No quedava res de Raada excepte el planeta mateix. No quedava res d’Alderaan, excepte pols i records, i els pocs supervivents que quedaven escampats per les estrelles.

Sense girar el cap, va mirar de reüll a la fila del seu equip. Equip. Una vegada, aquesta paraula havia significat família i agricultura. Com a pilot —i més tard com a oficial— Miara va trobar que significava un grup i un treball a fer entre tot l'embolic.

La seva gent es veia bé, com ella havia esperat. Cada doblec dels seus uniformes estava marcat, i els seus cascos brillaven. Al brillant sol del matí de Yavin IV, no quedaven signes de cansament o falta de professionalitat, malgrat el fet que molts d'ells s'havien quedat aixecats fins a molt tard la nit anterior. Aquí la colònia donava la benvinguda als refugiats de qualsevol món agredit per l'Imperi, llocs com Fest, Raada, Jedha, i ara Alderaan. No hi havia cap escassetat d'enteniment, ni de mitjans pels quals recordar els incomptables noms i a un món que ja no era un món en absolut.

Antilles, que els havia recollit.

Organa, que els hi havia donat una llar.

Organa, que els hi havia donat una missió.

Organa, que ara estava aquí davant ells i els hi havia donat esperança.

Tots els ulls eren atrets cap a la Leia, encara que les files dels rebels es van tornar per mirar-se els uns als altres. Era impossible no veure la seva petita forma, vestida en un vestit blanc pur contra l'incessant gris de les parets de la caverna. Més que això, era convincent de la forma en què ho havia estat la seva mare, i amable de la forma del seu pare, i fins i tot les mirades més disciplinades eren atretes cap a ella: una òrbita al voltant d'un estel. Miara havia escoltat els murmuris —princesa de gel, freda— però no va poder trobar res dolent en com la Leia triava portar-se a si mateixa. La Rebel·lió ho havia exigit gairebé tot de la princesa. Si ella volia mantenir el seu dolor en privat, Miara no anava a criticar-la.

El propi dolor de la Miara va sorgir de nou en pensar en el que la princesa havia perdut, i de nou, com la Leia havia d'estar fent a la vista de tots els reunits, ho va obligar a retrocedir. Aviat, però encara no.

Casa sempre havia estat el lloc que feia Kaeden. A Raada, la seva germana les havia mantingut alimentades i vestides per pura força de voluntat. En Alderaan, fins i tot en el primer campament de refugiats, havia estat més fàcil. Això se sentia com una traïció, encara que Miara no podria haver dit de qui, i va fer que Kaeden es posés inquieta, i, finalment, es va unir a un programa mèdic en una de les més boniques ciutats d’Alderaan. Va servir en una fragata mèdica de la República, i les germanes no es veien molt sovint. Almenys Kaeden estava viva.

El camí de la Miara cap a les estrelles havia estat més directe.

Els pilots d'Ala-A que havien volat en el cel de Raada quan la lluna va ser evacuada havien estat plens d'adrenalina quan Miara els va trobar —als catorze anys i, malgrat la matança que ella havia presenciat, sense pors ara que estava en el cel— i li havien explicat tot tipus d'històries en el camí de retorn a Alderaan. Per quan havien aterrat, Miara estava segura que ella anava a volar de nou, però la propera vegada amb les seves pròpies mans en els controls.

La Rebel·lió havia tingut una extrema necessitat de pilots, per la qual cosa havia estat fàcil ser admesa en l'entrenament. Miara havia pujat a través de les files gràcies a la seva pròpia rapidesa de pensament i a l'elevada taxa de mortalitat que els pilots enfrontaven en els primers dies, abans que les diverses cèl·lules rebels s'haguessin unit en una cosa més estable. La seva promoció a capità havia arribat a petició del mateix Senador Organa, encara que la Reina Breha havia estat la que la va formalitzar en una cerimònia a la capital, on s'havien lliurat diverses altres promocions. Era la primera vegada que Miara havia vist a la princesa de prop. Als deu, Leia era petita i plena de fúria digna, una aparent barreja perfecta de tots dos, el senador i la reina. Miara havia estat jove per a una promoció, però havia entès per què va rebre l'honor al moment que havia arribat la seva primera missió classificada: No hi havia cap dubte que tenia adjunt el símbol de Fulcrum. Va haver d'explicar-ho a Kaeden en persona, amb paraules escollides acuradament per evitar posar en perill un valuós secret.

Ara de nou es necessitarien més pilots. Molts havien mort a Scarif i en la batalla contra l'Estrella de la Mort. Els desertors imperials ja començaven a aparèixer, despertats per l'horror de la carnisseria que l'ara destruïda superarma de l'Imperi havia causat. Sí, hi hauria cossos per a les cabines, mans en els controls, ànimes per estirar els límits de la velocitat i l'agilitat, flexionant els Ala-X a la seva voluntat.

La música va sonar des d'alguna part, una banya que va treure a Miara fora dels records i pensaments i la va portar de tornada a la caverna amb la resta del seu equip. Va sentir que Jessamyn es quedava sense alè en reconèixer la cançó: una altra peça d’Alderaan que l'Imperi no havia arruïnat. Anava en contra del protocol i era incòmode, atès que ara Jessamyn estava parada darrere d'ella... però Miara va tornar a estendre la mà cap a la seva segona al comandament. Per un breu moment, els dits de Jessamyn van prendre els seus i, a continuació, Miara va tornar a l'atenció.

Si Skywalker o Solo estaven nerviosos per recórrer tota la longitud de la caverna amb tots els ulls de la Rebel·lió en ells, no ho demostraven. Miara va suposar que el wookiee estava bé. Mai havia conegut a Solo, només havia escoltat el que havia fet després del fet, però ella havia estat a la sala de reunions quan Skywalker havia parlat. L'havia fet sentir-se vella, la va fer pensar en una nena en una petita lluna que construïa bombes, perquè podia, ansiosa per lluitar en una batalla la veritable magnitud de la qual no entenia.

Aquesta era la diferència que feia la Rebel·lió. Havia pres a aquesta nena i la va entrenar, la va fer millor i li va donar les eines que necessitava per sobreviure. Ella havia ensenyat el que sabia tant com va poder, al seu equip, als altres pilots, als idealistes no tan casuals que havia transportat per la galàxia en aquelles missions de les quals no havia de parlar. Havia estat sola, al final, a Raada, i se li havien acabat els materials per explotar, però ja mai estava sola. Ni tampoc ho estava Skywalker, encara que ella no tenia ni idea en el que s'havia convertit com a resultat.

El trio va passar per davant d'ella i va pujar les escales parant-se davant la Leia i el que quedava de l'Alt Comandament de l'Aliança. Com un, els rebels en el terra de la caverna es van tornar, mirant al capdavant cap a la princesa. La música va emmudir mentre Skywalker i Solo s'inclinaven per rebre les medalles que la princesa va penjar al voltant dels seus colls. Miara va poder notar per la forma en què la boca de la Leia es va moure que Solo deuria d'haver-li fet una ganyota, però la princesa es va mantenir calmada, sota l'escrutini de centenars de persones. La llum es reflectia en el seu collaret... una peça tradicional alderaaniana, Miara estava segura. Es preguntava qui l'havia tret del planeta i com havia trobat el seu camí fins a Yavin IV.

Va haver-hi una commoció en la plataforma quan una petita unitat astromecànica es va obrir camí per posar-se al costat del brillant androide de protocol de la princesa. Va xerrotejar —estranyament alegre per a un droide, va pensar la Miara— just quan la música tornava a sonar més forta, per la qual cosa només les persones que estaven davant de la caverna ho van escoltar. Encara que tothom va poder veure a Skywalker rient-se, quan ell, Solo, i el wookiee es van donar la volta per enfrontar a la multitud. El wookiee va rugir quan van esclatar els víctors. Miara va fer un altre cop d'ull al costat i va veure llàgrimes corrent per la cara de la Jessamyn. La seva segona al comandament la va mirar el temps suficient per fer una ràpida inclinació de cap.

Aquesta era la raó per la qual havia de ser ara, per què havien d'estar en aquest lloc en aquest planeta, i celebrar el que tenien recordant el que havien perdut. Era per l’equilibri de tot, el bé mesurat per compensar el mal, però cap dels dos oblidat ni esborrat.

Quan Miara va mirar de nou a la plataforma, Leia somreia, el seu rostre estava radiant mentre estava al centre d'atenció. No era un somriure polític; Miara havia vist els suficients d'aquells per conèixer-los. Era real.

Miara va sentir que alguna cosa s'afluixava en el seu propi pit, alliberant les emocions que havia estat retenint des que Alderaan havia desaparegut en una flamarada de foc, insegura de si ella tenia dret a sentir-les. Raada s'havia anat. Alderaan s'havia anat. La seva germana vivia. Ella vivia. Tenia al seu equip i la seva nau, i aviat tornaria a tenir una missió. Estava dempeus a Yavin IV, i respirava l'aire verd.

Amb dolor en les galtes i esperança en el cor, Miara Larte va afegir la seva veu a la d'aquells en la caverna que celebraven la vida i recordaven als morts. Seria una llarga nit, ho sabia. Havia viscut nits llargues abans. Però al matí, sota qualsevol sol, s'aixecaria i es rebel·laria.

 Següent

Ahsoka (i XXX)

Anterior

CAPÍTOL 30

Aquesta vegada, Ahsoka no va irrompre en l'oficina d’en Bail fins que va saber que ell ja estava allà. Va seguir a la seva nau consular des de Coruscant. Ell es va detenir en una lluna propera i va descarregar un parell de caixes que no eren sospitoses. Tot semblava completament rutinari, però Ahsoka, que havia aterrat a certa distància i s'havia infiltrat a l’espaiport mentre es descarregava la càrrega, sabia que no ho era. Va aprofitar que el Tantive III estava en terra per colar-se a bord.

Endinsar-se tant en el Nucli era un gran risc, però volia mostrar-li a Bail que parlava de debò i també que estava agraïda per tot el que ell havia fet per Kaeden i els altres. Per fi, va sentir que la nau desenganxava i el petit canvi que significava que estaven a l’hiperespai, i va partir a buscar-lo.

Va llescar la seguretat de la seva porta amb bastant facilitat i es va ficar a l'interior. Igual que en la nau del Capità Antilles, la cabina d’en Bail al Tantive III constava de més de dues habitacions. Ella estava en l'avantcambra, que era prou gran per a dues cadires i no gaire més. Podia sentir la veu del senador que venia des de la segona habitació, la qual havia de ser on treballava. Es va acostar més a la porta i va escoltar el final de la conversa, una sèrie de paraules repetides en un balboteig infantil que no va poder comprendre. No tenia idea de com ho feia Bail —tal vegada escoltar tots els crits en el Senat Imperial servia per a alguna cosa després de tot— però se les hi va arreglar per contestar.

—Ja ho sé, amor, però és més segur si parlem sense cap visual que rastrejar. —Va haver-hi una pausa. Ahsoka no va poder sentir la resposta. Després Bail va tornar a parlar—. Digues-li a la teva mare que les veuré a les dues molt ràpid.

Va haver-hi una altra pausa, mentre Bail desconnectava la trucada. Després va tossir.

—Haig d'informar d'una altra irrupció Jedi? —va cridar.

Ahsoka va esclafir una riallada. Era bo saber que no el podia enganyar de la mateixa manera dues vegades. Tenia la sensació que ell sabia exactament quant era el que ella havia sentit i que alguna part havia estat per al seu benefici.

—Mostrant les teves vulnerabilitats perquè em senti còmoda, senador? —va dir Ahsoka, entrant a l'oficina principal. Ell li va indicar una cadira, i ella es va asseure.

—Tota la galàxia sap que sóc un home de família, Ahsoka Tano —va dir—. L'Imperi compta amb això. Pensen que això significa que seré més susceptible a certs suggeriments.

—No et preocupes per ella? —va preguntar Ahsoka.

Bail es va encongir d'espatlles, però hi havia una mica de tensió al voltant dels seus ulls. Administrar una rebel·lió no podia ser fàcil.

—Ja s'assembla molt a la seva mare —va dir ell.

D'alguna manera això semblava ser una prova. Ahsoka no coneixia la resposta, així que la va deixar passar. Anaven a tenir secrets, i anaven a confiar l'un en l'altre, de totes maneres.

—Volia parlar amb tu sobre el que estàs fent per lluitar contra l'Imperi —va dir Ahsoka.

—Vaig pensar que ho faries —va dir Bail—. El Capità Antilles em va enviar un informe brillant. Solament quinze baixes durant l'evacuació de Raada: un dels seus pilots d'ala-A i catorze dels evacuats.

Gairebé havien estat quinze evacuats, però el personal mèdic d’Antilles havia estat capaç de salvar a Vartan. Ell i Selda eren iguals ara, havia bromejat el togruta, amb quatre membres i quatre pròtesis entre els dos, però almenys tots dos seguien vius. Els havia deixat en la nau del Capità Antilles amb Kaeden i Miara. Tots estaven impressionats per les capacitats de la veritable tecnologia mèdica. El braç de la Kaeden havia quedat gairebé com a nou, la qual cosa va alliberar la Miara per vagar per la nau, buscant pilots d'ala-A per a molestar. Quan van descobrir com de bona que era amb explosius, es van interessar en ella.

—M'alegro que no fos pitjor —va dir Ahsoka—. Em vaig ocupar de la criatura grisa abans que arribés el meu suport. Tinc la impressió de què no era l'únic de la seva classe.

—Tenia talent? —va preguntar Bail—. O solament portava el sabre de llum per aparentar?

—Ha tingut algun tipus d'entrenament —va dir Ahsoka—. Confiava principalment en la força bruta. Si ell anava a enfrontar-se a un Jedi, o algú amb el meu nivell d'entrenament, jo diria que no seria una gran amenaça. Jo el vaig derrotar sense els meus sabres de llum. Però els altres com ell no es van a enfrontar amb Jedi.

Bail va assentir amb el cap.

—Farem el que puguem —va dir—. Què passa amb Raada?

—Bé, els grangers no poden tornar —va dir Ahsoka. Es va deixar caure una mica en la seva cadira. Havien guanyat, però el cost havia estat alt—. Si ho intenten, l'Imperi els escombrarà de la superfície de la lluna, sense si més no aterrar primer.

—Puc reassentar-los en Alderaan, tal vegada, —va dir Bail—. No són molts, i ara hi ha suficients refugiats en la galàxia pel que si Alderaan pren uns pocs centenars ningú alçarà les celles.

—Ells no volen reassentar-se —va dir Ahsoka. Va redreçar les espatlles—. Volen unir-se.

Podia veure que Bail ho estava considerant. Sabia que tindria utilitat per a un major nombre de persones, però hi havia alguns inconvenients obvis. L'Imperi no tenia cap problema a utilitzar gent poc entrenada com a carn de canó, però Bail es negaria a fer el mateix.

—Són grangers, Ahsoka —va assenyalar—. Solament tenen l'entrenament que tu els hi vas donar.

—Són enginyosos —va dir ella—. I de totes maneres, els teus rebels han de menjar, no?

Bail va esclafir un riure.

—Faré que algú parli amb ells, i veurem què podem fer —va dir—. Hi ha alguns planetes que ens servirien com a base agrícola, i podem començar a entrenar a qualsevol que estigui interessat en el pilotatge o l'ús de les armes.

Es van quedar asseguts en silenci per un moment, i després Bail es va inclinar cap endavant.

—Em van dir que els teus nous sabres de llum són blancs —va dir ell, i ella va sentir l'esglaiament en la seva veu—. Puc veure'ls?

Era prou segur en l'oficina de Bail, envoltats pel buit de l'espai. Ahsoka es va posar dempeus i es va desenganxar els sabres de llum del costat. Els va activar, i l'oficina de Bail es va omplir d'una suau llum blanca, centellejant en les finestres i reflectint els estels. L'oficina era molt més petita que una sala d'entrenament, estant a bord, però ella li va mostrar algunes de les formes bàsiques de totes maneres. Mai anava a cansar-se de la forma en què brillaven. Mai havia pensat que anava reemplaçar als seus originals verds, i encara havia d'acabar les empunyadures, però aquests estaven molt bé.

—Són bells, Ahsoka —va dir ell.

Ella els va apagar, va fer una lleugera reverència, i es va tornar a asseure.

—Mai havia vist uns blancs abans —va reflexionar Bail.

—Solien ser vermells —va dir Ahsoka—. Quan la criatura els tenia, eren vermells. Però els vaig sentir abans de veure’l a Raada, i vaig saber que estaven destinats a ser meus.

—Vas canviar la seva naturalesa? —va preguntar ell.

—Els vaig restaurar —va respondre Ahsoka—. Els vaig alliberar. Els cristalls vermells van ser corromputs pel Costat Fosc quan aquells que els branden els dobleguen a la seva voluntat. Se’n diu fer sagnar al cristall. És per això que la fulla és vermella.

—M'havia preguntat sobre això —va dir Bail—. Vaig passar molt temps amb els Jedi, però mai em vaig fer preguntes sobre on venien els seus sabres de llum. De totes maneres, no crec que m'ho haguessin explicat si ho feia.

—Aquests se senten familiars —va dir Ahsoka—. Si hagués d'endevinar, diria que van ser saquejats del mateix Temple Jedi.

—Això planteja algunes possibilitats molt incòmodes —va dir Bail—. Per no esmentar una sèrie de riscos potencials per una padawan Jedi.

—Ja no sóc una padawan, senador, i no és segur que sigui Ahsoka Tano —va dir ella—. Barriss Offee estava equivocada sobre moltes coses. Va deixar que la seva ira ennuvolés el seu judici i va tractar de justificar les seves accions sense tenir en compte els efectes més amplis. Tenia por de la guerra i no va confiar en la gent a la qual hauria d'haver escoltat. Però tenia raó sobre la República i els Jedi. Hi havia quelcom que estava malament en ells, i estàvem massa tancats en les nostres tradicions per veure el que era. Barriss hauria d'haver fet una altra cosa. No hauria d'haver matat a ningú, i definitivament no hauria d'haver-me culpat a mi, però si l'haguéssim escoltat, realment escoltat, podríem haver estat capaços de detenir a Palpatine abans que prengués el poder.

—El canceller va jugar molt bé les seves cartes —va dir Bail. Va pronunciar la paraula canceller amb una mica de malícia, i Ahsoka sabia que li donava satisfacció no dir-li emperador quan estaven en privat—. Ens va mantenir tan ocupats saltant a cada ombra que cap de nosaltres es va adonar de quina de les ombres era real.

—Pensava que la guerra havia acabat per a mi, però tal vegada no sé com fer una altra cosa —va dir Ahsoka—. Vaig tractar d'apartar-me, però sempre tornava a ser atreta.

Bail va pensar en Obi-Wan, assegut sol en un planeta de la Vora Exterior. El seu sacrifici va ser apartar-se fora del camí, enfocar-se solament en el futur i no donar-li cap pensament al present. Seria una forma solitària de viure, encara que era pacífica, i Bail no l'envejava en res.

—Crec —va dir—, que tu i jo estem destinats a enfocar-nos en el present.

—Què vols dir? —va preguntar Ahsoka.

—En aquesta lluita, hi haurà els qui com Barriss se centren en el passat —va dir—. I hi haurà altres persones que s'enfocaran molt en el futur. Cap dels dos està malament, exactament, però fins i tot si nosaltres no sempre anem pel mateix camí, el nostre ha de ser a mig camí.

Ahsoka va somriure.

—Això va ser el que vaig pensar quan estava tractant de trobar els cristalls d'energia per al meu sabres de llum —li va dir—. No volia estar sola, però ja no vull ser una general ni tan sols una padawan. Vull alguna cosa en el mig d'això, encara útil, però diferent del d'abans.

La nau va sortir de l’hiperespai. Encara estaven a certa distància del planeta, però a Bail li agradava mirar el sistema quan tornava a casa.

—Vaig estar pensant en el que vaig fer a Raada —va dir Ahsoka—. Al principi va ser difícil, perquè ningú m'escoltava. Més tard em vas explicar que eres conscient que alguna cosa estava passant, però que no vas poder intervenir. I jo no podia pensar en com comunicar-me amb ells. Tenien diferents prioritats, i perquè jo no vaig poder explicar-me, molta gent va morir.

—Això no va ser culpa teva —li va dir Bail.

—Ho sé —va dir ella—. Però se sent una mica com si ho fos.

Ell va assentir. Ella sospitava que ell també era bo a culpar-se per les coses.

—Després va tornar a succeir quan vas enviar a Chardri Tage i Tamsin a per mi —va dir Ahsoka—. No tenien suficient informació, i jo no coneixia les prioritats. Tot el que vaig veure va ser un raig tractor i dos estranys amb blàsters.

—Chardri mai m'ho perdonarà —va admetre Bail—. Vaig ficar la pota.

—El que vull dir és que ambdues coses es podrien haver evitat si hi hagués millors canals de comunicació —va dir ella.

Bail va sospirar.

—Ho sé —va dir ell—. Tot el que estic tractant de construir és massa nou i fràgil. No estem tan segurs com m'agradaria, i en conseqüència les coses es colen a través de les esquerdes.

—Jo puc ajudar-te amb això, crec —va dir Ahsoka.

—Com? —va preguntar Bail.

—Durant les Guerres Clon, he treballat amb un munt de gent —va dir Ahsoka—. He lluitat al costat de clons, que obeïen les meves ordres a pesar que mancava d'experiència. Vaig observar la política en una dotzena de mons diferents. Vaig ajudar a entrenar a gent que mai havia sostingut un blàster en les seves vides. Quan vaig fer tot això, tenia als Jedi per recolzar-me, però crec que podria fer un treball gairebé igual de bé amb tu.

—Vols reclutar gent? —va preguntar Bail.

—No exactament —va dir ella—. Encara que si trobo bona gent, naturalment que tractaré de sumar-los. Vull agafar als teus reclutes i trobar missions per a ells. Vull ser la que escolta el que la gent necessita, la que descobreix el que la gent pot fer i després els ajuda a fer-ho.

—Vols fer-te càrrec d'administrar les meves xarxes d'intel·ligència —va dir ell.

—Qui les administra ara? —va preguntar ella.

—Ningú, en realitat —li va dir ell—. Aquí està la major part del problema.

—Llavors aquí és per on vaig a començar —va dir ella—. Em pots donar una nau? He perdut la meva.

—Podem modificar-te alguna cosa bastant fàcilment —va dir ell, amb un somriure en el rostre—. Conec al droide indicat per al treball.

—Gràcies —va dir ella—. És bo tenir una missió de nou.

—Crec que jo acabaré molt més endeutat amb tu que tu amb mi, però de res —va dir ell.

—Diguem que estem a mà i deixem de portar el compte —va dir ella—. Ja estaré bastant ocupada amb tot.

—Com vaig a dir-te, si no puc dir-te Ahsoka? —va preguntar ell—. Necessitaràs un nom codi almenys, per poder tractar amb els altres agents.

Van mirar per la finestra a mesura que Alderaan es tornava més i més gran. Realment era un planeta bell, a pesar que Ahsoka sempre estranyaria el murmuri de l'herba de Raada. Alderaan era blau i verd, i un bon punt de preparació per a un aixecament galàctic. El centre, on els fils de totes les seves esperances es connectaven.

—Fulcrum —va dir ella—. Pots dir-me Fulcrum.

—Llavors benvinguda a la Rebel·lió.

EL GRAN INQUISIDOR estava enmig dels fumejants camps que alguna vegada havien estat l'orgull de la lluna agrícola de Raada i va fixar la seva mirada en el terra. Tot s'havia perdut, cremat de la superfície com si mai hagués estat construït en primer lloc. Per a quan havien arribat els Destructors Estel·lars Imperials per recolzar la seguretat, tot ja estava en flames i els últims dels traïdors havien fugit.

El Gran Inquisidor va donar una puntada a un munt de terra solta. Almenys l'escòria mai tornaria. L'Imperi no mostraria misericòrdia si ho intentaven.

Els traïdors havien desaparegut, els edificis havien desaparegut, els recursos havien desaparegut, i l'idiota que havia enviat a l'Imperi tan lluny en primer lloc també havia desaparegut. El Gran Inquisidor desitjaria que li haguessin assignat la tasca de trobar a l'home per cobrar la venjança imperial, però el seu talent es necessitava en una altra part.

La Jedi havia fet més del que ningú esperava. No solament havia entrenat als traïdors per lluitar i va ajudar a una d'ells a escapar de la presó, dues vegades, havia tingut la capacitat de cridar a un gran nombre de naus per ajudar-la. Al Gran Inquisidor li hauria agradat molt que li haguessin assignat la tasca de trobar-la, però això també havia recaigut en una altra persona.

No havia vingut a Raada a seguir el rastre de ningú. Havia vingut a veure el treball d'algú. A esbrinar del que era capaç quan se la pressionava. A veure com de lluny que podia arribar, que arribaria, pels seus objectius. Malgrat tot, estava impressionat. Ell mai havia arrasat tota una lluna, encara que es tractés d'una petita i inútil. Hi havia quelcom a dir d'aquest nivell de destrucció.

D'altra banda, un de la seva pròpia classe, havia mort allà. Havia trobat el cos, cremat gairebé fins a tornar-se irrecognoscible, però el Gran Inquisidor sabia què buscar. L'altre havia estat audaç, massa audaç pel que sembla. Havia anat contra un Jedi en forma temerària i va pagar el preu. El Gran Inquisidor no seria tan imprudent. Canalitzaria el seu odi d'una forma més útil, seria més mesurat. Ell també, anhelava matar als seus enemics, però no era estúpid. Coneixia el valor d'un bon pla.

Es va donar la volta i va caminar de retorn a la seva nau. Ningú més havia desembarcat, i mentre ell passava pel passadís, els seus agents es dispersaven per sortir del seu camí. Tots li tenien por, la qual cosa li agradava molt. No sabien exactament el que era, només que era implacable i cruel. La seva classe era nova en la galàxia, una nova arma perquè brandés el Costat Fosc. Els seus agents havien de seguir cadascuna de les seves ordres, com si les hagués donat el mateix Emperador. Aquest tipus de poder li feia sentir molt fort.

—Posin curs de retorn a la base —va dir. Va agafar el sabre de llum de l'ancoratge en la seva esquena, i va sostenir l'empunyadura arrodonida gairebé amorosament. No era el primer que havia portat, però era el primer que portava al servei del seu nou Mestre, i li agradava la crueltat del disseny.

—I informin a Lord Vader que hem trobat evidència d'un altre supervivent.

FI