Anterior
II
L'all
mocós d’en Nagma va arribar una setmana després, de contraban al costat d'un
carregament de peces de recanvi per droides i subministraments mèdics. Per quan
va venir a recollir-lo, em vaig adonar que allò que li afligia havia empitjorat
significativament.
Des de
l'última vegada que havíem parlat, els seus ulls s'havien enfonsat a la cara,
donant-li una fantasmal expressió cadavèrica, com una calavera que mantingués
enganxada només una finíssima capa de pell. D'alguna manera, semblava haver-se
tornat encara més esquelètic, excepte pel seu ventre, que engruixava
grotescament en el seu uniforme. Se’l va sostenir amb les mans quan va seure,
subjectant-se’l i fent ganyotes de dolor com si patís els dolors d'un terrible
i inconcebible embaràs.
-Estàs
bé? -vaig preguntar.
Va
bellugar el cap, rebutjant la pregunta. Parlava amb un feble i adolorit fil de
veu.
-Ho has
aconseguit?
-Sí, i
me n'alegro de lliurar-me d'ell -vaig dir, buscant a la butxaca oculta que
havia cosit a l'interior del meu camal, i passant-li el bulb d'all mocós per
sota de la taula-. Aquesta cosa fa una pudor pitjor que un tauntaun mullat.
Agafa’l.
Agafant
l'all, em va deixar al palmell de la mà un feix de notes de crèdit, i ja
s'aixecava per anar-se'n. No va arribar molt lluny. A tres metres de distància,
hi va haver un agut crit de dolor, i tots dos vam alçar la mirada per veure com
un dels altres reclusos -un sociòpata rodià anomenat Skagway- passava volant
per sobre de la taula del costat, amb la sang rajant pel forat de la seva gola
i esquitxant la part davantera del seu uniforme fins xopar-lo completament. En
el moment en què va impactar contra el terra, tres membres dels Reis dels Ossos
van saltar sobre ell, i vaig veure que Nagma posava expressió de fàstic.
-Què estan
fent? -va preguntar.
-Desossar-lo
-vaig dir, i li vaig agafar del braç-. Millor no mirar.
Qui
estava al comandament era un assassí de masses anomenat Vas Nailhead, conegut
especialment per fabricar armes esmolant els fèmurs i les costelles de les
seves víctimes.
Per un
instant Nagma va quedar paralitzat, incapaç d'apartar la mirada. Després d'un
segon, Vas es va redreçar, amb les mans cobertes de sang fresca.
-Què és
el que mires, cuc?
Abans
que Nagma pogués respondre, la mà d'en Nailhead va sortir disparada i el va
agafar, tirant d'ell tan ràpidament que les seves llargues cames primatxones
van penjar en l'aire. Vaig veure que Nagma obria la boca, indefens, amb els
ulls oberts com plats pel pànic.
-Tranquil,
Vas -vaig dir, aixecant una mà-. No pretenia ofendre't.
Nailhead
em va mirar fixament i va arrufar els llavis.
-Zero?
Defenses aquest tros de vòmit?
-És un
client -vaig dir, encongint-me d’espatlles-. He de protegir la meva font
d'ingressos, no?
Ens
vam mantenir la mirada un instant, i vaig aixecar del sòl el meu peu dret. Les
meves botes carceràries estaven revestides amb plexiacer, i en Nailhead sabia
el que li faria si decidia plantar-se-la a la cara.
Va
deixar escapar una bufada i va deixar anar la seva adherència, deixant caure a
Nagma de nou al seu lloc a la taula. Per un instant, cap dels dos va dir res.
Després del que va semblar una eternitat, Nagma em va mirar.
-M'has
defensat.
-No és
res -va dir-. Oblida-ho.
Ell va
bellugar el cap.
-No ho
faré.
Vaig
sospirar.
-Escolta.
Aquí tot és una prova. És simplement qüestió de triar el teu moment, i de no
dubtar quan ha arribat.
Nagma
va deixar escapar lentament un suau sospir, i les seves espatlles ossudes van
tremolar. L'olor embafadorament dolça que inicialment havia atribuït a la por
s'havia tornat innegablement més forta, i em vaig adonar llavors del que era;
algun tipus de febre, una malaltia que no feia sinó empitjorar. En el seu
malaltís estat, l'atac semblava haver drenat qualsevol força que li quedés,
deixant-li visiblement esgotat.
-Vas preguntar
per la meva història. -Quelcom va travessar el seu rostre, una ombrívola
tibantor a les vores dels seus llavis que podria haver estat un somriure...
només que havia estat despullada del component emocional, deixant una mena de
desesperació desafectada-. Sóc de Monsolar. Una petita bola de fang sense
importància amagada en el sistema Alzoc.
-Mai he
sentit parlar d'aquest planeta.
-No et
perds gran cosa. –Bellugà el cap-. És un forat. Boscos frondosos, tribus
primitives, la majoria d'elles en guerra amb les altres... no molts surten d'allà.
-Tu ho
vas fer.
Em va
llançar una mirada plena d'ironia.
-Només
per acabar aquí -va dir-. I és tot culpa meva. Em van enxampar amb una càrrega
robada de detonadors termals en un espaiport d’Urdur. Això és una cadena
perpètua automàtica en qualsevol sistema.
-Mala sort
-vaig dir.
Nagma
va arronsar les espatlles.
-El gàngster
que em va contractar va dir que podia ajudar-me. Estava desesperat. Suposo que
encara ho estic.
Vaig
tornar a mirar-lo, vaig veure la suor que queia pel seu rostre demacrat,
l'estómac protuberant.
-Estàs
malalt -vaig dir.
-És pitjor
que això -va dir-. És el Cuc.
-El què?
Es va
mirar les mans tremoloses per un instant, com si la resta de la seva història
fora a materialitzar-se per art de màgia davant d'ell, evitant-li haver d’explicar-la
en veu alta. Com no passar res, va prendre una profunda glopada d'aire i va
continuar.
-Has sentit
parlar alguna vegada del syrox? El Cuc-Llop de Monsolar?
-Mentiria
si digués que sí.
-És una
espècie dominant, nativa del meu planeta natal. -Va deixar escapar l'aire
lentament-. Una forma de vida ectomorfa, evolucionada en alguns aspectes, però
no en altres; un depredador sense cervell però summament eficient. S'alimenta
de sang. Imagina un paràsit fluvial cec de la meitat de grandària d'aquest
menjador, amb una boca plena de files de dents formant anells, i començaràs a
fer-te una idea.
No
vaig dir res, simplement vaig esperar que continués.
-En el
meu planeta -va dir Nagma-, la majoria de les tribus locals el veneren, o el
temen, o ambdues coses. Durant generacions, construïm la nostra cultura al seu
voltant, les nostres històries i mites i rituals de maduresa. -Em va somriure
amb gest malaltís, i va baixar la mirada a l'embalum inflat del seu ventre-.
Cada temporada, el syrox diposita els seus ous en el corrent del riu. Comencen
sent petits... microscòpics. Per això a Monsolar mai bevem aigua sense filtrar.
Però suposa que un nen es perd en la jungla... i comença a tenir massa set...
El
vaig mirar fixament, fent-me una idea de com podia haver arribat a passar.
Nagma va tornar a assentir i em va oferir aquest terrible somriure sense
emocions.
-El temps
d'incubació és lent. -Va abaixar la mirada al seu estómac inflat, i una
terrible desesperança va sorgir en el seu rostre-. Però amb el temps sempre
acaba sortint.
-I el
gàngster que et va contractar per transportar aquests detonadors...
Nagma
va tornar a assentir.
-Va dir
que podia aconseguir que me’l traguessin, que podia oferir-me una complicada
cirurgia en una clínica dels Mons del Nucli. Però les autoritats em van
capturar abans. Tampoc és que això importi ara. -Es va donar uns suaus copets a
l’estómac-. Va creixent dia a dia. Puc sentir-lo créixer, empenyent els meus
òrgans. A vegades, a les nits... -empassà saliva-, puc sentir-lo movent-se dins
meu. I he de treure-me'l.
Va
treure el bulb d'all de la seva butxaca i el va posar sobre la taula, i per un
instant tots dos l’observàrem.
-I què
té a veure tot això amb l'all?
-Allà a
Monsolar, tenim un vell remei popular per a aquells que han estat infectats.
Anar a dormir amb un bulb d'all mocós al coixí. Diuen que el syrox és atret per
l'olor. Surt reptant per si mateix.
-Sense
ànim d'ofendre... -Em vaig aixecar, em vaig inclinar sobre la taula i li vaig
donar uns copets al pit amb els meus dits-. Tens una bomba implantada al cor. I
en qualsevol moment poden emparellar-te amb un altre reclús, que amb tota
probabilitat et matarà. –Vaig moure la mà, assenyalant als reclusos alineats en
les taules del menjador. Qualsevol de nosaltres podria estar mort demà. Per què
et preocupes tant per treure’t aquest paràsit del teu organisme?
Nagma
em va tornar la mirada, i per un instant vaig creure veure una espurna del jove
membre de tribu que una vegada va ser, resolt i impàvid, amb tot el seu futur
per davant. Abans que el Cuc entrés en ell. Abans que li portessin aquí. Quan
va tornar a parlar, la seva veu era suau i calmada, però tenia una qualitat de
dur acer.
-La meva
tribu s'enorgulleix de mantenir tradicions de justícia i honor -va dir-. Puc
acceptar la meva sentència, perquè vaig triar transportar aquests detonadors de
contraban. Va ser el meu error, i pagaré per això; amb la meva vida, si he de
fer-ho-. Va estrènyer els ulls, fent-los freds com el gel-. Però vull anar-me'n
a la meva manera, Zero. Net. -Va fer una ganyota-. Sense aquesta maleïda cosa
reptant en el meu interior.
Va
obrir la boca per dir alguna cosa més, i llavors va sonar la campana. Al Rusc,
això només significava una cosa. L'aparellament estava a punt de començar. Quan
sonava l'alarma, tenies cinc minuts fins al tancament, i sabia en què estava
pensant Nagma: en el que passaria si l'algorisme, en la seva infinita saviesa,
li seleccionés a ell, i quan les incomptables parts mòbils del Sub Rusc Set
acabessin la seva reconfiguració, i el mur de la seva cel·la s'obrís per
revelar el reclús que amb tota certesa causaria la seva mort.
Quan
vaig tornar a aixecar la mirada, ja s'havia anat.
