Pantalla
d'identificació electrònica
—Li
importaria mostrar-me el seu permís de vol de vehicles a motor, senyor?
—En
absolut, agent. Prengui, aquí està tot.
—Hm.
No havia vist mai abans un d'aquests…
—Ha
de prémer el botó vermell. El blau serveix per fer avançar la imatge.
—Ah!
Sembla que és el que buscava. Puc veure també el seu passaport de visitant?
—Està
aquí.
—I
la seva verificació de registre?
—Està
aquí.
—I
el seu permís personal d'armes?
—Està
aquí.
—En
efecte. Gràcies, senyor. Aquí té la seva tauleta de dades. Si us plau, surti
del seu vehicle i col·loqui les mans sobre l’aleró de frenat.
—Però
li he mostrat tot el que m'ha demanat!
—En
efecte, senyor. El seu permís de vol de vehicles a motor ha expirat, el seu
passaport de visitant no és vàlid en aquesta secció de la ciutat, no s'ha pagat
la taxa de la seva verificació de registre, i el seu permís personal d'armes va
ser rescindit fa tres anys pel seu ocupador. Queda arrestat, senyor. Per cert,
agraïm la seva cooperació sobre aquest tema.
Orbe
d'esferoides
...
Delindras Axt es va detenir per alinear l'holograma esfèric que estava a la
seva mà amb un d'un altre color que girava a diversos centímetres a la seva
dreta per sobre del seu cap. Després de confirmar l'angle correcte, la tres
vegades campiona d'esferoides va llançar l'esfera.
La
imatge oval es va desplaçar àgilment des de la seva mà, accelerant per copejar
el seu objectiu previst. Llavors, la segona esfera va traçar un angle sobre el
seu cap i va impactar amb una tercera. Aquesta última va col·lidir amb dos més,
i les tres van sortir disparades cap al sol brillant al centre de la imatge
hologràfica.
Aquest
era el tret «impossible» que la multitud havia estat esperant. Satisfeta
després d'efectuar el difícil tret, va somriure amb aire fanfarró al seu
oponent twi’lek abans de respondre alegrement a la multitud. Gadsle li va
retornar la mirada però no va emetre ni un so. Amb l'aplaudiment de mig sistema
estel·lar ressonant en les seves oïdes, va observar una vegada més al seu
oponent.
Aquesta serà l'última
vegada que Gadsle fanfarroneja del seu joc a la meva costa. Ho té ben merescut.
Ara tal vegada torni a casa i aprengui com juguen els professionals. Tal vegada
hauria de donar-li l'oportunitat de la revenja..., diguem en cinc o deu anys.
El joc
universal dels esferoides...
Es
diu que l'univers va inventar el joc dels esferoides. Certament, el joc té molt
en comú amb la manera en què els planetes, asteroides i estels interactuen en
els camps gravitatoris planetaris. No és clar exactament qui va inventar en
primer lloc els esferoides, ja que diverses cultures han tingut durant un temps
versions equivalents. La versió moderna de dos jugadors usa un nombre variable
de projeccions esfèriques en patrons orbitals establerts dins d'una esfera de 2
a 10 metres de diàmetre, cadascun amb diferents velocitats i trajectòries. Cada
jugador té una esfera de comandament, així com entre 6 a 24 esferes de joc.
L'objecte
del joc és usar l'esfera de comandament pròpia per copejar qualsevol de les
esferes de l'oponent, fent-les rebotar contra el «sol» al centre de la malla.
Cada jugador realitza un intent, i un «desplom» reeixit en el sol concedeix un
segon tret consecutiu. Una fallada fa que el joc passi al seu oponent. El joc
es va alternant fins que un costat ha eliminat totes les esferes planetàries de
l'oponent. S'obtenen punts per una victòria «base», a més de punts per
múltiples desploms i desploms causats per col·lisions secundàries i terciàries
entre esferes.
Una
característica relativament nova és l'ús opcional de «forats negres», dos o més
dels quals es posicionen aleatòriament en la graella de joc al començament de
la partida. Quan una esfera entra en un forat negre, reapareix en algun altre
lloc aleatori de la graella de joc. Com això afegeix una mica més d'incertesa
al flux del joc, no tots els jugadors gaudeixen arriscant del resultat d'un
partit important amb una cosa tan impredictible. No obstant això, molts
gaudeixen la «obertura» que afegeix aquesta característica.
—Fragment de Jocs i Competicions Galàctiques, 27ª Edició, editat per V. F.G.
Corvallin.
Caminant
gladiador: «Vandalisme» en Ciutat Sedratis
Amb la
inesperada arribada dels Vàndals de Hansor a Ciutat Sedratis la passada nit, el
món de l'esport local s'ha centrat en el que s’ha de reconèixer com un gir
dramàtic dels esdeveniments. Com és ben conegut, Madrix Hansor i els seus
quatre companys d'equip han tingut una llarga rivalitat amb el principal equip
de caminants gladiadors de Ciutat Sedratis, els Destructors de Demelza. Es
rumoreja que aquesta rivalitat es remunta a abans que aquests dos capitans estiguessin
en la Lliga de Caminants Gladiadors del Nucli!
El
ressentiment es remunta a un incident en el sistema Dalcretti, on tots dos
capitans eren membres d'una unitat de l'Exèrcit Imperial atrapada per
insurgents rebels. Segons explica la història, Demelza Mintori va ser incapaç
de prestar ajuda (o s’hi va negar) a l'escamot d’en Hansor; Hansor va jurar
venjar-se personalment.
Sigui
quina sigui la veritat de l'assumpte, la veritat és que hi ha ressentiment
entre tots dos equips. Només una vegada s'han trobat membres individuals de
tots dos equips de gladiadors; va ser fa dos anys en el 12º Partit de
Desafiament Interzonal de Solassi. En aquella ocasió, tant Madrix Hansor com
Jandri Garn, guàrdia de punta de Demelza, van sofrir tals danys en les seves
màquines, que el partit va ser declarat en taules i cap dels participants va
passar a la següent ronda!
Pocs
creien que Hansor arribés a viatjar tan lluny per llançar un desafiament
personal entre els equips. Però això és exactament el que ha ocorregut.
Aparentment, els detalls es van negociar en secret fa mesos amb promotors
locals; l'equip d’en Hansor s'ha allotjat en el Coliseu de Sedratis, i ha
desafiat als Destructors al fet que els desallotgin si poden! Encara que el
desafiament va ser llançat fa menys de 12 hores, els sistemes de venda
electrònica d'entrades ja estan inundats de peticions de parroquians excitats
àvids d'obtenir la seva entrada, a un preu de 500 crèdits les més barates.
Aquesta nit s'espera que s'esgotin les entrades. Pot ser que aquesta trobada
resulti ser La Més Gran!
Elevador
esportiu de gravibola
La
gravibola va començar com una competició de caça rodiana que suposadament
afinava la punteria i l'agilitat de cadascun en una situació de combat
tridimensional. L'objecte del joc és fer creuar un petit esferoide per la línia
de meta del teu oponent usant impulsos repulsors de baixa potència per empènyer
l'objecte. Lluny de ser un simple joc infantil, aquest espectacular esport es
juga amb arnesos repulso-elevadors en un camp de 150 metres de llarg, 50
d'ample i 50 d'alt! Un petit mòdul repulsor a l'interior de la pròpia pilota fa
que aquesta giri contínuament amb un moviment aleatori i erràtic. En la versió
típica rodiana, s'espera que cada membre dels equips de 15 jugadors porti armes
personals amb les quals «desanimar» als seus oponents en el cos a cos. En els
nivells més organitzats, es posa èmfasis en armes atordidores no letals, però
alguns partits locals són molt més assedegats de sang.
—Fragment de Jocs i Competicions Galàctiques, 27ª Edició, editat per V. F.G.
Corvallin.
Equip
dejarik holomàtic
Vacor
va examinar per centèsima vegada els requadres verds i daurats. No tenia el
menor dubte: Baas li havia superat. Com més estudiava el tauler, més havia
d'admirar el seu joc. La combinació d'atac s'havia materialitzat aparentment
del no-res, devastadora en el seu resultat, subtil en la seva execució. Vacor va
mirar a l'altre costat del teclat, a l'home prim amb el vestit de plesticen.
Vacor no va poder evitar pensar que Baas tenia més pinta de banquer que de gran
mestre. Va somriure al campió.
—La
seva reputació no li fa justícia, mestre Baas.
—Has
plantat una bona batalla, jovenet. Segueix jugant així i algun dia hauré de
començar a preocupar-me.
Un
gran afalac venint d'un jugador amb tant talent! Vacor es va inclinar sobre la
taula, amb la intenció d'encaixar la mà del seu oponent. En fer-ho, va fer
caure sense voler el seu Fortí, el senyal tradicional i tàcita de derrota. Amb
això, el programa va acabar i l'holograma del llarg temps mort mestre Krestin
Baas va desaparèixer just quan era a punt de prendre la mà d’en Vacor.
Vacor
va sospirar amb frustració. Bé, tal
vegada la propera vegada...
Carro
repulso-elevador per a equipatges
Mardig
sabia que aquesta era l'última llançadora que volava a Carsanza fins a la
setmana següent. Si perdia aquesta, més li valia anar redactant la seva
dimissió abans
que l’acomiadessin.
Corrent per l'abarrotada terminal, va pensar que ningú li creuria quan els
digués que havien avançat l'hora de sortida sense previ avís. Portant darrere
d'ell el seu carret repulso-elevador, Mardig va esquivar els passatgers que
desembarcaven i va evitar pels pèls xocar contra altres carros d'equipatge amb
una destresa nascuda de l'experiència.
Allà! El portal d'accés
estava directament enfront d'ell, just darrere del punt d'escaneig de
seguretat. No! No tanqueu encara la
porta! Encara falten quatre minuts per a l'enlairament! Amb una última
maledicció dirigida a les destinacions galàctiques que governaven els processos
místics dels horaris de les llançadores orbitals, Mardigg va llançar al carretó
la maleta que portava a les mans, i després es va pujar ell també en ella.
Amb
un estrident «Brètol!» ressonant darrere
d'ell, Mardig va passar enfront dels sorpresos guàrdies de seguretat,
detenint-se a escassos mil·límetres de l’escotilla del portal. Fossin quins fossin
els seus pensaments sobre l'arribada d’en Mardig, l'empleada d'Atmosfèrics
Tri-Planetaris va ser prou professional per guardar-se tals comentaris per a si
mateixa.
—Voldrà
una cabina amb oxigen o atmosfera alternativa, senyor?
Desmuntant
del seu fiable carret, Mardig es va retirar amb aire despreocupat una pelussa
de la túnica abans de lliurar-li el seu disc d'embarcament.
—Oxigen,
si us plau...
Bastó
d'energia
Locara
era valenta, això calia reconèixer-ho. Hi havia poca gent que s'atrevís a
entrar en l'oficina del cap Gew’lek sense haver estat anunciat, s'assegués, i
comencés a demanar que el cap deixés anar una abundant suma de crèdits per un
cop recent. Però això era just el que ella havia fet.
Caminant
com si fos la propietària del lloc, Locara es va asseure en la millor cadira
del cap, descansant les mans en el seu sofisticat bastó, i va mirar fixament
als ulls del cap demanant diners!
—Tinc
entès que va ser vostè qui va ordenar el cop d'aquesta nit en el Club Cavaller.
Em deu 50.000 crèdits per aquesta petita indiscreció.
—Deu
estar bromejant. Amb qui es creu que està tractant, en aquestes hores de la
nit?
Blam! El bastó va
descendir, ressonant amb força contra el terra de parquet de fusta.
—Pensant-ho
millor, que siguin 60.000 crèdits. El meu temps és valuós, sap?
—Tens
molt per aprendre sobre respectar la privadesa dels altres, Locara.
Blam! El bastó va descendir
per segona vegada, i aquesta vegada una estranya llum va semblar il·luminar els
ulls de la Locara. Des d'on estava jo, gairebé semblava expectació.
—Suma
altres 10.000 al total pels meus costos de neteja.
—Això
va resultar divertit en els primers instants, però tinc negocis a fer. Nois,
mostreu a la «dama» el camí de sortida.
Blam! Una tercera vegada va
tornar a baixar l’irritant bastó. I una quarta, i una cinquena! Després de
captar l'atenció de tothom, Locara va retirar les mans de la part superior del
bastó, de sobte, tots vam poder veure la lluentor vermella robí d'una punta
d'energia a màxima càrrega. Amb la punta descansant ara a un parell de
mil·límetres del seu rostre, el cap estava en una posició especialment bona per
veure-ho també. Ningú es va moure.
—Llavors
són 70.000, no és així?
Implant
comunicador
Jabot
observava com el seu soci, Dereth, mirava nerviosament al seu oponent des de
més enllà de la barana ornamental que separava als espectadors dels últims
jugadors que quedaven. Resistint la urgència de donar senyals d'haver advertit
la presència del seu soci, Jabot es va centrar en canvi en la persona asseguda
enfront d'ell. El somriure obertament sarcàstic d’en Merex mostrava el seu
desdeny per Jabot; la seva rivalitat havia estat bastant «saludable» al llarg
dels anys.
—Crec
que estàs faronejant, Jabot.
—Bé,
suposo que hauràs de pagar per esbrinar-ho, Merex. Carta?
—Una.
—Tan
sols?
Jabot
es va concentrar, «pensant» en alt en la seva ment. Molt bé, Dereth, què té?
Des
de darrere de les sogues de separació de vellut, un alienígena anodí amb un
mico verd va entretancar els ulls sota les llums brillants. Malgrat la
distància, Dereth podia veure les cartes d’en Merex amb claredat cristal·lina.
Les seves pupil·les felines en forma de ranura es van obrir de bat a bat per la
sorpresa, i els seus pensaments van reflectir la seva sorpresa.
Té purrialla, Jabot!
Dues cartes de poder de baix nivell, un explorador, un cavaller i un baró
solitari... no té res!
Jabot
va mirar la seva pròpia mà: tres fiables cavallers recolzaven a un baró i una
baronessa. Va esperar al fet que Merex afegís l'última carta circular a la seva
mà. Sense emetre so, va consultar per segona vegada al seu company.
I ara?
Una
resposta igualment muda va arribar des de l'altre costat de la sala. Ha tirat una carta de poder i ha rebut —zas— una altra carta de poder. Segueix sent purrialla!
Gràcies, Dereth. Serà
millor que abandonis la zona ara per evitar aixecar sospites. Això haurà acabat
aviat.
—I
bé, Jabot? —Merex començava a posar-se nerviós, aparentant que anava a obtenir
una gran victòria.
—Anem
a fer que mereixi la pena, Merex. Aposto 10.000 crèdits.
Fanfarró!, va ressonar en el
fons de la seva ment.
Calla, Dereth.
—Vas
de farol, Jabot. Però et mostraré qui és el millor jugador de Helcos. Igualo la
teva aposta i la triplico.
Dereth
ja s'estava anant, però no va poder evitar enviar un últim comentari triomfal
al cap del seu soci. Va completament de
farol, Jabot! Ja ho tens! Tindrem suficient per recuperar la nostra nau!
El tindrem, suposant
que deixis de cridar-me durant el temps suficient per acabar amb ell! Bé, tenies raó sobre els implants, després de tot. Però segueixo dient
que em donen un mal de cap insuportable.
D’acord, Jabot, ja et
compraré una planta de producció farmacèutica amb la meva part dels guanys!
Bé, Dereth, d'acord.
Ara vés-te’n!
Jabot
havia d'admetre que anava a gaudir amb el que venia a continuació.
—Haig
de reconèixer, Merex, que ets realment un bon jugador. No obstant això, el meu
amic borlorià... —Jabot va fer una pausa, amb les seves mans palmejades ja
esteses per recollir els seus guanys—... em temo que, aquesta vegada, no
bastant bo.
Dient
això, Jabot va mostrar les seves cartes i va començar a recollir els seus
guanys. Per tota la sala, els gots es van fer miques quan el borlorià udolà el
seu descontentament a tot l'univers.
Arnés de
carreres de tranthebar
L'aire
estava viu! En l'ull de la seva ment, Joraaz podia veure la telescòpica vista
de les muntanyes davant seu. El seu cervell formiguejava amb l'ansietat de la
bèstia; l'expectació que ell sentia era compartida per la seva muntura.
Una
ombra va caure sobre el seu canell esquerre, indicant perill imminent. Gairebé
massa tard, Joraaz virà cap avall i a la dreta. A escassos metres de distància
a la seva esquerra, va passar la immensa silueta d'una altra muntura de plomes vermelles
i blaves.
Joraaz
va advertir que la bèstia portava les urpes esteses. Conforme la ràbia creixia
en el seu interior, la seva pròpia muntura va llançar un crit de la mateixa
ràbia; va sentir que la criatura projectava un desig de venjança.
D'acord, Mithran, si
desitges jugar d'aquesta manera...
Joraaz
va projectar els seus pensaments cap a la gran bèstia sobre la qual estava. Amb
una expectació que rivalitzava amb la seva pròpia, la criatura va sortir
disparada cap amunt, a l’encalç de l'atacant.
Frehjak, no tractis de
col·locar-te sobre ell. Ho estarà esperant. Mantingues-te per sota. Tinc una
idea.
El
tranthebar d’en Joraaz va cavalcar sobre els corrents d'aire per creuar
lentament els metres que els separaven de l'altre tranthebar i el seu genet.
Amb el sol a la seva esquena, Joraaz sabia que podria acostar-se sense ser
detectat.
En
qualsevol instant, Joraaz esperava veure com Mithran li detectava i acabava amb
la rivalitat d'aquesta carrera d'una vegada per sempre. Però aquest matí la
sort i el sol estaven amb Joraaz i Frehjak, la seva muntura tranthebar.
Joraaz
va maniobrar amb la seva au gegantina sota la muntura del seu enemic. Un sacrifici final, va pensar per a la
seva muntura. En resposta a la seva silenciosa petició, Frehjak va agitar una
vegada el cap. Somrient en agraïment, Joraaz es va ajupir i va arrencar una
única ploma fresca just de sota la quarta cinta de l’arnés.
Amb
cura d'evitar les immenses urpes de l'altra au, que podrien destrossar-li d'un
sol cop, Joraaz va aconseguir arribar a l'únic punt vulnerable en la muntura
del seu enemic.
I
va començar a fer-li pessigolles.
Joraaz
es va ajupir bruscament per esquivar per poc l'escombratge reflex de les urpes
de la criatura. Aixecant-se de nou, Joraaz va somriure per a si mateix en
observar com Mithran lluitava per recuperar el control mentre la seva muntura
girava matussera i es gratava amb les seves urpes per lliurar-se d'un agent
irritant invisible.
No importa si guanyes
o perds... millor sort la propera vegada, Mithran!
Derivació
de l'ordinador de navegació
Alguna
vegada t'ha passat això? Vas lliscant-te per l’hiperespai i tot va com la seda.
Llavors, aquesta misteriosa passatgera que t'ha pagat 10.000 crèdits per
portar-la a Dantooine «sense fer preguntes» diu que ha canviat d'opinió i vol
anar a Ord Mantell. Et pagarà altres 20.000 crèdits si arriba l'endemà.
Li
expliques que no pots frenar sense més i donar mitja volta. Sortir de l’hiperespai
i establir la posició actual de la nau afegiria hores al viatge, per no
esmentar calcular i travessar una ruta probablement no cartografiada.
—Ni
parlar, preciosa —dius arrufant les celles—. Aquesta nau és ràpida i sóc el
millor pilot de naus que hagis vist mai, però no pots canviar les lleis de la
física de l’hiperespai.
Amb
un fred somriure de desdeny, ella extreu una pistola blàster pesada.
—Aquest
és el teu problema,... preciós.
