15
La Martell tenia un paper diferent que
jugar en el llançament del subministrament final. Estava aterrant en Atterra
Bravo per portar a Casca Panzoro a la seva gent de les Illes Firestone.
Paige,
que abans havia volat a Atterra Bravo i tenia una mica d'experiència amb el seu
clima i geografia, anava a fer el pilotatge. Finch va volar com artiller de cua
pel que tots dos estaven en la coberta de vol per si Paige necessitava
consultar amb ell.
Spennie
es va fer càrrec del seient de la Paige en la torreta inferior. Mentrestant,
els bastidors de bombes de la Martell
estaven plens de subministraments que es descarregarien una vegada que
estiguessin en la superfície del planeta.
Rose
es va asseure en el terra al costat dels peus de la Paige mentre navegaven a
través de l’hiperespai. Estava cohibida per compartir el seient de la Paige com
ho hauria fet en la torreta inferior, perquè tant Nix com Casca viatjaven en la
coberta de vol amb ells. Tenir a Casca a bord va canviar tota la dinàmica de la
tripulació de la Martell. Tots van
ser una mica més educats, més aviat una mica més educats de l'habitual.
A
Rose li va fer sentir feblement com si volgués barallar-se amb algú. Era
possessiva del temps hiperespacial silenciós i familiar que solia compartir amb
la seva germana.
Tot
va ser diferent en aquest últim viatge.
─Quant
temps per a l'espai real? ─va preguntar Rose. Volia fer aquest llançament en
particular, llançar a una persona semblava molt més complicat que deixar caure
projectils. Però Fòssil havia insistit que no arrisquessin l'atenció de llançar
a Casca des d'una càpsula de salvament, o la possibilitat d'aterrar en el mar
àcid, i Casca no podria pilotar un transbordador. Això significava que havia de
ser lliurada en un dels bombarders. I, per descomptat, la tripulació de la Martell s'havia ofert voluntària.
─Espai
real? Mitja hora.
─No
hi ha pícnic avui?
─Sembla
que la celebració hauria d'esperar el viatge a casa ─va dir Paige─. No vulguem
amanyagar-nos en una falsa sensació de seguretat. Sempre em sento així en
l'última assignació d'una missió, saps? Com si ens haguéssim tornat
invulnerables. Si el pitjor no ha succeït ja, possiblement no pugui succeir ja.
Rose
va tocar el seu medalló d’Otomok, pensant en Cat.
─O,
el pitjor ja ha succeït. No és possible que torni a succeir.
─O ─va
dir Paige─ el pitjor està per venir. Però no succeirà avui.
─Estàs
sonant com jo una altra vegada ─va bromejar Rose.
─Plena
de tristesa? ─Paige va riure suaument─. Bé... sóc optimista sobre aquest salt.
Mirà
a Casca Panzoro, asseguda amb els genolls plegats i l'esquena contra els
conductors que vorejaven la paret del fuselatge, tal com s'havia assegut quan
la Martell l'havia recollit amb el
seu nét, Reeve, en la seva desesperada fugida d’Atterra Bravo no gaire més que
una setmana abans. Els ulls de Casca estaven tancats. Ella s'havia llevat els
auriculars. Les seves mans es van moure amb gràcia mentre recitava una oració
privada o recitació.
Rose
no podia imaginar-se tan inconscient. Però tampoc podria imaginar-se com a
representant del districte de res. Ella no podia imaginar-se manant a la gent.
Va
tractar d'imaginar-s’ho, i es va adonar que acabava de passar una setmana
donant ordres a tots els enginyers de vol de l'Esquadró Cobalt i a la meitat de
Carmesí.
Rose
es va riure de si mateixa. Quan Casca va aixecar la mirada, Rose li va fer un
somriure amistós.
Paige
va seguir la mirada de la Rose.
─Casca
està agraïda ─va dir Paige suaument─. Més agraïda del que cap de nosaltres pot
entendre, crec. I això em dóna esperança.
Ella
va fer una pausa. En el silenci del seu moment, Rose va suggerir, tractant de
fer riure a Paige: ─Però no t'agrada el seu pèl? O què? ─Paige solament va
somriure. Ella va sacsejar el cap.
─M'alegra
que hàgim ajudat a Atterra Bravo, i sé que podríem haver marcat la diferència.
Espero que guanyin la guerra. Almenys, hem recopilat algunes proves sòlides per
al cas de la Leia contra la Primera Ordre, els transports de la mort i la
quantitat de caces estel·lars que ens han estat atacant sense si més no saber
quin és el nostre assumpte... No sé el que era. Em preocupa que tot el que hem
fet aquesta setmana sigui massa tard. Que hi ha una mica més en joc que és
solament... més important que el que hem fet aquesta setmana. Que Otomok i
Atterra no són més importants que Vespa,
Escarabat i Borinot... i no importarà si ajudem a Atterra o no.
─M'estàs
espantant ─la va interrompre Rose.
Paige
es va detenir abruptament. Li va fer a Rose un altre mig somriure.
─No
tinguis por. Encara estem vives i encara estem juntes. I estem fent el que
podem ─va dir Paige, reprenent la seva calma prèvia al combat─. Esperem que la
nostra última carrera sigui tan fàcil com la d'ahir.
***
Aquesta
vegada, Bella era la Fortalesa
Estel·lar manejable, la buida que no portava pesats projectils. Mentre la Martell es dirigia cap a les Illes
Firestone en l'òrbita nocturna d’Atterra Bravo, Bella va volar fora del laberint d'asteroides i en la llum del dia
d’Atterra Bravo davant dels altres bombarders com a cimbell. Darrere de la Martell, Mare va entrar per un llançament en un altre lloc de les Firestone.
Rose
i Casca es van parar darrere de la Paige mentre baixava la Martell prop del terra en la foscor absoluta prop del Gran
Assentament a l’Illa Firestone.
No
tenien forma de contactar amb els atterrans abans d'hora per fer-los saber el
que estava passant. I no havien planejat el retorn de Casca per endavant, la
qual cosa significava que el Gran Assentament no els esperava. No pertocava per
atracar la pesada nau a la platja de pedra tosca, per la qual cosa Finch li va
dir a Paige que posés els motors en suspensió; haurien de lligar la nau una
mica per sobre del terra i sortir per l’escotilla d'accés a la badia de bombes.
No
hi havia una sola llum visible, no més que en qualsevol dels viatges previs de
la Martell a Atterra Bravo. El
paisatge semblava tan desolat i derrotat que, quan la Fortalesa Estel·lar es va
posar i Paige va baixar l'energia, Rose va sentir una espècie de paüra sorgir
en ella. I si això realment hagués estat en va? Què passa si tots a l’illa ja
estiguessin morts? I si estiguessin lliurant a Casca Panzoro a la seva llar en
un planeta sense vida i sense aigua?
En
la badia de bombes situada sota, Nix va obrir l’escotilla exterior i va llançar
els cables d'ancoratge autoajustables. Paige i Finch van guiar a Casca per
l'escala de la badia de bombes.
─Haurà
de reunir algunes persones per ajudar a descarregar aquests bastidors ─li va
dir Nix a Casca─. En cas contrari, haurem de tornar a desenganxar i tirar-los
perquè la seva gent els reculli més tard. No podem fer-ho nosaltres mateixos.
─Despertarem
al Gran Assentament ─va dir Casca─. Estem acostumats a treballar en la foscor.
Va
sortir de l’escotilla i es va deixar caure en la ventosa platja de pedra porosa
amb aroma química. Nix, Rose i Paige van sortir darrere d'ella. L'aire al seu
voltant de cop i volta va xiular amb el vol de dotzenes de petits míssils,
invisibles en la foscor, que van xiuxiuar i espetegaren en colpejar els cables
i el peu del bombarder pesat. Rose va recordar la ballesta solar que havia vist
en aquell ancià apuntant-li, i a Paige i a Reeve, quan van arribar per primera
vegada al Gran Assentament.
─No
disparin!─ va cridar Casca─. Pareu, sóc Casca Panzoro!
Rose
va sentir una forta descàrrega d’electricitat cruixint sobre el seu braç,
solament per un segon. Una de les fletxes carregades havia fregat el seu vestit
de vol. Quan va baixar la vista, un tros de la seva màniga socarrimada brillava
amb diminutes espurnes ataronjades, l'única llum que podia veure en la
superfície fosca d’Atterra Bravo. Paige va agafar el braç de la Rose amb
ambdues mans, sufocant les espurnes tan ràpid com s'havien encès.
Paige i Casca van cridar en la
foscor juntes.
─Revolta Bravo! Som el transport
aeri! No dispareu!
─No disparin! ─es va fer ressò la
veu d'un jove des de la foscor de la platja de pedra tosca, amb un to de
comandament tan ferm que les xiulades i els cops es van detenir a l'instant.
─Estàs ferida? ─va preguntar Paige
frenèticament, amb un braç al voltant de la Rose com si estigués tractant de
recolzar-la mentre passava una altra mà amunt i avall del seu braç buscant
danys.
─No ho crec ─va respondre Rose─. El
raig va fregar l'exterior del meu vestit de vol. No anava a portar-lo posat per
al sopar de l'ambaixada de totes maneres. Està bé, Paige!
Rose no podia recordar que la seva
germana estigués així d'alterada des que van sortir d’Otomok.
─Vaig sentir l'impacte, però no puc
sentir un forat en la màniga ─va dir Rose─. No estic ferida!
Les
figures fosques es van avançar a la llum de les estrelles. Les veus van
balbotejar disculpes.
─No
podem distingir les naus en la foscor. La Primera Ordre també ha estat
circulant pel planeta.
─I
després va haver-hi una explosió ahir.
─Explosió?
─Algú va parlar per sobre de l'altre orador─. Això no va ser una explosió. Això
va ser una espècie de flamarada solar.
Els
atterrans de les Illes Firestone estaven tan feroçment nerviosos com tots els
altres que havien sentit les estranyes ones de xoc que van reverberar a través
de la galàxia el dia anterior. La tripulació de la Martell no podia donar-los més explicacions de les quals inventaven
per si mateixos. Finch, emergint darrere de la resta d'ells, ni tan sols ho va
intentar. Simplement va saltar directament al que tenien en comú.
─Estan
passant els llançaments? ─va preguntar.
Una
figura prima i juvenil es va avançar en la foscor i va respondre fermament amb
veu clara.
─Gràcies,
gràcies! Sí. Hem recollit els tres. La raó per la qual estem caminant aquesta
nit és perquè estàvem esperant arribar a l'últim llançament abans del clarejar.
─Ets
en Reeve? ─van cridar Paige i Rose juntes.
De
sobte, la representant del districte i el seu nét pilot es van trobar en una
abraçada desesperada, mentre Paige s'aferrava a Rose.
Després
que Casca el deixés anar, va girar espontàniament i va abraçar a Paige i Rose
al mateix temps. Després va fer un pas enrere, tractant de veure-les clarament,
però la nit era massa fosca perquè cap d'ells veiés molt més que ombres.
─Hauria
impedit que la gent us disparés abans si haguéssim pogut veure la vostra nau
─va exclamar Reeve─. Reconeixeria aquest bombarder pesat en qualsevol part!
─Vas
ser qui els vas dir que paressin? ─va preguntar Rose. No hi havia hagut senyals
de por en aquesta ordre─. Uau, entrar en acció segur que t'ha canviat, ets el
líder de la Revolta Bravo ara
─Bé,
m'alegro que la Sra. Casca estigui aquí per fer-se càrrec ─va dir Reeve─. No
m'agrada la responsabilitat! Però és bo saber que puc fer-ho si és necessari.
No va ser solament entrar en acció el que va ajudar. És saber que la gent
confia en mi. I també... ─Va vacil·lar.
─Un
polsim d'esperança? ─va suggerir Paige.
─Vaig
pensar que Rose pensaria que era cursi si digués això.
─És
cursi ─Rose va riure─. Però probablement sigui cert.
─Gràcies
per donar-me esperança ─va dir Reeve─. Per donar-nos esperança.
Finch
es va aclarir la gola i va copejar el seu desintegrador contra el cable de
subjecció que sostenia la Fortalesa Estel·lar. El so va sonar clarament sobre
les veus de tots i el so interminable de les ones àcides a la vora de la
platja.
─Crec
que hem de detenir aquesta reunió ─va anunciar Finch─. No podem quedar-nos molt
temps. Com està la seva visió nocturna, amics? Haurem de descarregar aquestes
caixes en la foscor.
Va
tornar a pujar per l’escotilla darrere d’en Nix per ajudar al bombarder a obrir
les portes de la badia de bombes i alliberar els contenidors de
subministraments per descarregar. Després va tornar a cridar la Paige.
─Puja
allà a la cabina i prepara't per augmentar la potència. Vull que aquesta nau
desenganxi al moment en el qual les portes de la badia de bombes tornin a
tancar-se ─va deixar anar un sospir llarg i sospitós─. No m'agrada l’olor que
fa aquest lloc.
─Vine
amb mi, Rose ─va dir Paige─. I Reeve: segueix amb el bon treball.
Es
van abraçar i es van encaixar les mans en la foscor, intercanviant adéus amb
Reeve i Casca.
***
El
deflector de potència va emetre una salutació amistosa a Rose mentre pujava a
la coberta de vol.
─Petit
monstre, ets el millor ─li va dir amb afecte. La Martell havia fet el viatge de Refnu a Atterra cinc vegades, a més
del primer viatge de D’Qar, i el deflector de potència solament li havia fallat
una vegada. Rose estava orgullosa d'això.
Paige
va establir la potència. Rose va sentir el baix brunzit a través dels peus en
la foscor.
─Ei,
Martell, com us va? ─Va arribar la
veu del pilot de Bòlid a través del
sistema de comunicacions general─. Tot està bé aquí. Acabem de fer el nostre
llançament i ens dirigim a rellevar a Ballarí.
Bella va informar per última vegada
just abans que saltés a la velocitat de la llum, i Mare i Tresor estan de
camí a través del cinturó d'asteroides. Sou els últims.
─Alguna
acció?
─Solament
una patrulla de TIEs. No es van quedar tampoc. No sé el que està passant i no
m'agrada, però aquest és el nostre últim salt, així que no vaig a preocupar-me
per això.
─No
esperis per nosaltres. Si està tan tranquil, farem la nostra pròpia sortida
d'aquí. Et veig de tornada a Refnu!
─Mantingueu-vos
fora de perill ─es va acomiadar el pilot de Bòlid
i va sortir.
Rose
va deixar anar un esbufec.
─Està
massa avergonyit per dir, “Que la Força us acompanyi”. Ell no creu en això.─
Paige va negar amb el cap.
─No
tots ho fan.
Ella
es va tornar cap a Rose.
─Estàs
segura que estàs bé?
─Clar,
que estic segura!
─No
puc creure que hagis sobreviscut tota aquesta missió sense haver explotat, i
llavors un nen amb una sarbatana en un planeta que ni tan sols pot produir la
seva pròpia aigua tractés de disparar-te.
La
veu de la Paige es va estremir una mica.
─Au
vinga, Paige, ni tan sols va danyar el meu elegant vestit de nit! I no és com
que facis un escàndol.
─No
ho faria si m'hagués succeït a mi. Però et va passar a tu. I se suposa que haig
de cuidar de tu.
Rose
va guardar silenci per un minut. Es van asseure en la foscor, esperant que la
gent que treballava sota elles acabés de descarregar la nau.
Llavors
Rose li va dir a la seva germana:
─Saps
qui ha estat la persona més valenta involucrada en tota aquesta operació?
Paige
no va respondre. Rose es va preguntar si la seva germana endevinava el que
anava a dir.
─Vaig
pensar que Reeve era molt valent quan va venir amb nosaltres en aquest primer
viatge de reconeixement ─va dir Rose─ volant per la Vora Exterior sol amb
estranys.
─Ni
tan sols volies volar amb ell perquè estava tan espantat de tot!
Rose
va riure.
─Ell
estava espantat. No obstant això, no el va detenir. Va fer el que havia de fer
de totes maneres. Ell ens va ajudar a escapar del patruller de la Primera
Ordre. Probablement ens va salvar la vida agafant l'ampolla d'aigua que vaig
deixar anar. I després va decidir quedar-se en Atterra Bravo quan ens vam anar.
Paige
va riure.
─Però?
Sempre sé quan va a haver-hi un “però”.
─Però
Casca Panzoro és un milió de vegades més valenta. Va haver de deixar anar a
Reeve.
─Sí
─Paige va estar d'acord en veu baixa─. Sí, ella és...
Va
ser el torn de Rose a riure.
─Però?
─Anar
en missions separades va ser valent per part d'ells ─va dir Paige─. Però va ser
realment agradable veure'ls tornar a estar junts de nou.
***
De
totes les persones que podrien haver esperat trobar-se de les tripulacions de
bombarders quan lluitaven amb els seus impermeables a la sala d'informes
després del seu últim salt a Atterra, Rose no esperava a la Vicealmirall Amilyn
Holdo del creuer de la Resistència, Ninka.
Aquella
nit, l'expressió dels seus ulls era hivernal. No va saludar a ningú en veu alta
quan van passar al costat d'ella a la sala, però Rose va poder veure que estava
mirant i observant a cada membre de la tripulació individualment, avaluant el
seu entusiasme i el seu esgotament. En el cas de la Rose, va assentir a la
màniga socarrimada. Quan tots estaven reunits i Fòssil estava dempeus esperant
en la part davantera de la sala, Holdo es va acostar a ella i es va dirigir als
Esquadrons Cobalt i Carmesí.
─Gràcies
per... ─Holdo va fer una pausa, mirant al voltant de l'habitació, captant
mirades individuals─ per tot el que han fet aquesta setmana.
Ella
va mirar a Fòssil.
─Gràcies,
comandant.
Fòssil
va assentir, parpellejant els seus enormes ulls. Holdo es va tornar cap als
equips de les Fortaleses Estel·lars reunits.
─He
sentit de Fòssil tot el que va succeir ─va dir─. I vull donar-vos temps per
descansar, per recuperar-vos de les ferides, per abordar el vostre dolor. Vull
escoltar cada informe i impressió individual. Però no puc fer res d'això. No
tenim temps per a això. Sabeu de l'impacte estel·lar de fa dos dies?
Tots
van assentir en silenci.
─Va
ser un atac de la Primera Ordre contra Hosnian Prime. Va ser un atac que va
destruir el sistema estel·lar Hosnian ─Va fer una pausa de nou, per deixar que
s'assimilés─. Va destruir tot el sistema.
Era
gairebé massa enorme per comprendre.
I,
no obstant això, res menys que la destrucció d'un sistema estel·lar complet
podria explicar la pertorbació de la galàxia que tots havien presenciat.
Algú
va aixecar la mà i es va aventurar:
─Com...?
─L'arma
sorprenent que van construir ja ha estat destruïda, també ─va dir Holdo amb
gravetat─. Va succeir avui. Vostès, com jo i la meva nau, estàvem massa lluny
per prestar ajuda. En qualsevol cas, abans que la Primera Ordre pogués
descarregar el poder d’una estrella per usar la seva arma per segona vegada, la
Resistència els va trobar i els va detenir. Però el resultat del seu atac
contra Hosnian Prime, i de la nostra represàlia de la Resistència, és que ara
estem obertament en guerra amb la Primera Ordre.
Rose
va escoltar silenciosos panteixos al voltant de la sala.
Paige
va prendre la seva mà. Rose va mirar a la seva germana. La cara de la Paige
estava esgotada, però la seva expressió era tranquil·la com sempre.
I,
com sempre, Rose podia endevinar el que estava pensant.
Era
un alleujament tenir això a la vista, saber que la seva lluita seria a plena
llum ara. Que la lluita d’Atterra seria recolzada. Que qualsevol que hagués
escapat d’Otomok seria cregut.
Però
era una amarga satisfacció.
─Heu
servit a la Resistència lleialment en aquesta missió. Heu vist morir als
vostres camarades. Heu de passar a la propera batalla sense remordiments ─va
dir Holdo─. No passeu temps pensant en el passat. Mireu cap endavant ara.
Dediquin-se a crear el millor futur possible ─semblava impossible que Holdo
pogués trobar un estímul positiu per a ells sota aquestes circumstàncies, però
Rose es va aferrar a cada paraula─. La General Leia Organa ha iniciat una
evacuació de la base de D’Qar ─va concloure Holdo─. No hi ha dubtes que la
nostra seguretat ha estat violada. Us necessitem a vostès, els bombarders
pesats, perquè tornin amb mi i amb la Ninka.
Us necessitem armats i capaços de lluitar en la defensa de l'evacuació. Qui
està llest i disposat?
Tots
els braços de l'habitació van pujar ràpidament. Paige i Rose, encara agafant-se
de les mans, assegudes una al costat de l'altra, van aixecar els braços
oposats.
Holdo
va guardar silenci per un moment, es va moure.
Fòssil
va assentir de nou i va dir:
─Estem
a la seva disposició.
─El
meu creuer pot proporcionar-los armament ─va dir Holdo als equips de
bombarders─. Us ajudarem a carregar els bastidors de bombes. Fòssil em diu que
tenen suficient tripulació per a dos esquadrons de quatre bombarders. Volaran
com l'Esquadró Cobalt i Esquadró Carmesí com de costum. Podem proporcionar-vos
una escorta de caces estel·lars de vint Ales-X i A.
»Kaiden,
Zanyo i Vennie? ─Holdo es va tornar cap a cadascun mentre pronunciava els seus
noms─. M'agradaria tornar a posar-los als tres en caces estel·lars. La resta de
vostès ha de redistribuir els seus equips. Rose Tico?
Rose
va trobar a la Vicealmirall Holdo mirant-la directament als ulls.
─M'agradaria
que ingressi a la Ninka com a part
del nostre equip de manteniment. Estem desesperadament curts de bons tècnics, i
em temo que tenim una dura lluita per davant. Estic impressionada amb el
treball que ha fet aquesta setmana; és ràpida i confiable i és bona prenent
ordres, així com per prendre la iniciativa. La necessito en la meva nau.
Paige
va estrènyer la mà de la Rose.
Va
ser una estreta encoratjadora. Deia: Endavant.
Ara és la teva oportunitat.
Si
Rose fora amb Holdo, hauria de volar sense Paige per primera vegada. Ara estem obertament en guerra amb la
Primera Ordre, havia dit Holdo. La
necessito en la meva nau.
Rose
va pensar en Reeve Panzoro, i en la decisió que havia pres quan Revolta Bravo
li havia dit com de desesperadament que el necessitaven per quedar-se en
Atterra Bravo. Rose va recordar com de fàcil que havia imaginat els pensaments
d’en Reeve: La Sra. Casca és l'única cosa
que em queda. Si faig això, és possible que mai torni a veure-la.
No
podia deixar de pensar el mateix ara, sobre Paige.
Però
també va recordar les paraules d’en Reeve:
Ella voldria que fes el treball pel qual em necessitessin. Així ho faria el meu
pare.
I
com Paige li havia respost: Bé, llavors.
Ja està.
─Canviarem
a tots després de l'evacuació ─va prometre Holdo, en veure la vacil·lació de la
Rose─. Tot bé?
Rose
va empassar saliva. Llavors, de sobte, ella va assentir amb el cap.
Va
deixar anar la mà de la Paige.
Sabia
que ara anava a poder navegar sola per noves estrelles desconegudes.
─Està
bé ─va dir Rose─. Ho faré.
***
El
creuer Ninka surava sobre els seus
caps mentre els equips de treball sortien per embarcar. La Ninka era massa gran per atracar en el moll on atracaven els
bombarders, i Rose estava programada per després de la següent llançadora. Per
uns minuts més, no obstant això, es va atapeir contra la seva germana en la
torreta inferior del bombarder Martell
Cobalt.
Fora,
en lloc del blau silenciós de l’hiperespai, els molls de Refnu estaven ocupats
amb gent corrent d'un costat a un altre, lliurant vestits llogats, acabant el
procés de proveïment de combustible i carregant clips de bombes. Rose acabava
de desmuntar el deflector de la Martell
i estava revisant per assegurar-se que els canons de la Paige funcionaven.
Però
li va donar una excusa per robar cinc minuts a soles amb la seva germana gran.
─Què
va fer que decidissis dir que sí? ─va preguntar Paige.
─Volia
un nou vestit de vol ─va dir Rose.
Paige
va deixar anar un petit riure, just com Rose havia esperat que fes. Llavors
Rose va intentar explicar la veritat.
─Seguia
pensant en Reeve Panzoro. Sent valent. Prenent la responsabilitat. L'esclat de
la guerra. I després vas estrènyer la meva mà, animant-me ─Rose va joguinejar
amb el medalló d’Otomok al voltant del seu coll─. Moltes coses.
Ella
es va sentir sobtadament ansiosa.
─Vaig
pensar que volies que ho fes ─va dir─. Vaig pensar que estaves preparada per
deixar-me assumir la responsabilitat per mi mateixa.
─Vull
que siguis tu mateixa ─va dir Paige─. Però, per descomptat, això significa ser
la meva germana també.
Paige
tenia el seu propi medalló d’Otomok embolicat al voltant de la muntura del
canó, com solia fer, però ara el va deslligar i se’l va penjar al coll, de la
mateixa manera que Rose portava el seu.
─Res
pot canviar això ─va dir Paige─. Estem connectades entre nosaltres, i amb casa.
No hem d'estar en el mateix lloc perquè això sigui veritat.
─Ho
sé, Pae-Pae ─va dir Rose.
─Ets
ximpleta ─Paige la va abraçar amb afecte─. Serà millor que te’n vagis. Has de
retornar aquest vestit impermeable abans d'abordar el transbordador.
─Està
bé ─Rose li va donar una última abraçada a la seva germana─. Et veig després de
l'evacuació.
─Ens
veiem després, Rose ─va dir Paige.
Rose
va sortir de la torreta de canons, i va sortir de l’escotilla d'accés a la
badia de bombes. Des de fora de la nau, encara podia veure-la en l'esfera de
cristall transparent de la torreta, somrient i saludant amb la mà.
Rose
li va retornar la salutació. Fins
després.
FI
