Els Senyors de la Guerra de Balmorra (i XVIII)

Anterior

CAPÍTOL 18

Cradossk el trandoshà, líder del Gremi de Caça-recompenses, estava assegut darrere del seu escriptori en les casernes generals del gremi i polint les seves espases quan un servent va entrar i va dir:

‒Hi ha un tal Jango Fett que vol veure’l, senyor.

‒Jango? ‒va dir Cradossk, gairebé caient de la seva cadira‒. On està?

‒La seva nau acaba de tocar terra a la Plataforma E.

Cradossk va córrer al costat del servent, va entrar en un ascensor, i va anar directament a la Plataforma E. L'Esclau I descansava a la plataforma d'aterratge, i Jango era al fons de la rampa de la seva nau. Al costat d’en Jango, hi havia dues figures una al costat de l'altra. Les dues figures estaven encadenades i portaven manilles atordidores al voltant de canells i turmells, i ambdós estaven inconscients.

Cradossk va riure entre dents veient la parella lligada, després va mirar a Jango Fett i va dir:

‒Benvingut a Trandosha, Jango. Estava començant a preguntar-me què havia estat de Bossk i Skorr. Imagina el meu plaer en veure que me'ls has portat de tornada a casa, i tan ben embolicats.

‒Els vull lluny de les meves esquenes, Cradossk, ‒va dir Jango‒. I a tu també.

Cradossk va sacsejar el cap.

‒No sé per què, Jango, però em temo que realment m'has interpretat malament. No vull que pensis que estic darrere de la teva esquena. Només et vull al meu costat, això és tot. Tu i jo, treballant junts, seria el millor. Qui sap? Podríem fins i tot convertir-nos en amics.

‒Mai funcionaria, ‒va dir Jango.

‒Per què no funcionaria? ‒va dir Cradossk. Ell va assenyalar a Bossk, que estava roncant amb regularitat, i va dir‒: Vens a la meva porta amb les meves pròpies escates i sang, el meu únic fill, lligat més fermament que un ocell en un ast. Estic enfadat amb tu? No! Vull venjança? No! I saps per què? Perquè t'admiro, Jango. Aquí està, ja ho he dit. M'agrada el teu estil. Però siguem sincers: L'estil només dura mentre les cames aguantin. Ara, no sé quina edat tens sota aquest casc, però deixa’m dir-te, m'estic tornant vell, i les meves cames estan començant a fer-me mal. El que estic intentant dir és, un paio com tu hauria d'estar pensant en el seu futur.

‒El meu futur és cosa meva.

‒Però què hi ha amb el teu fill, Jango? ‒va dir Cradossk. Quan Jango no va respondre Cradossk va continuar‒: Vinga, Jango. Tinc una bona i forta olor d'aquest noi que era amb tu a Esseles, i sé que és el teu fill. Així que, què hi ha sobre el seu futur? Ara, i juro que no dic això com una amenaça, però de debò... i si et passés alguna cosa? Bé, si fossis un membre del Gremi de Caça-recompenses, el futur del teu fill estaria assegurat.

Jango va inclinar el seu casc lleugerament en direcció a Bossk i va dir:

‒Tan assegurat com el futur del teu fill?

La cara d’en Cradossk es va posar de vermella a un taronja apagat, però es va recuperar i va dir:

‒Aquí m'has enxampat. Ho he provat tot amb Bossk, però segueix desgraciant-me. Ei, hi ha una proposta per a tu. Què em dius, en nom de mantenir la pau, si t’emportes a Bossk com, diguem, un aprenent?

Jango va mirar a Bossk, després va tornar a mirar a Cradossk i va dir:

‒Està bé. Ho faré.

Cradossk no podia creure el que sentia.

‒De veritat?

‒Amb una condició, ‒va dir Jango‒. Mentre Bossk està amb mi, el meu fill es queda amb tu.

‒Accepto! ‒va dir Cradossk‒. Veus, podem portar-nos bé!

‒Portaré ara al meu fill, ‒va dir Jango‒. Està a la nau.

Cradossk va esperar al costat d’en Bossk i Skorr mentre Jango ascendia per la rampa d'aterratge de l'Esclau I. Un minut més tard, Jango va aparèixer sobre la rampa d'aterratge amb un carro elevador repulsor que surava a mig metre sobre la rampa. El carro portava una gran caixa de plastoide que semblava un taüt.

Jango va empènyer el carro fins al fons de la rampa. Cradossk va mirar la caixa, que tenia una finestra transparent sobre un extrem. A través de la finestra, Cradossk va veure el que semblava el cos del fill d’en Jango. El noi no es movia.

La mandíbula d’en Cradossk es va obrir per complet. Diversos segons més tard, va dir:

‒Està mort?

Jango va assentir.

Cradossk va preguntar:

‒Com?

‒A Esseles, ‒va dir Jango‒. Li vaig dir que es quedés a la nau. No ho va fer. Va desobeir les meves ordres.

Els ulls d’en Cradossk es van obrir com plats.

‒Vols dir... Tu? Tu li vas fer això?

‒Sabia que no havia de desobeir. Ara, digues-me Cradossk. Encara vols que aculli a Bossk com a aprenent?

‒Jo... ‒Cradossk va sacsejar el cap‒. Ho pensaré.

‒Segur que sí, ‒va dir Jango, llavors es va girar i va començar a caminar per la rampa.

‒Espera! ‒va dir Cradossk‒. El taüt!

‒Queda-te’l, ‒va dir Jango sense mirar enrere.

Però quan Jango va tornar a la cabina de comandaments de l’Esclau I i es va preparar per enlairar-se, si va mirar a través de la finestra de la cabina de comandaments per a fer-li un últim cop d'ull a Cradossk. El trandoshà encara estava mirant al cos dins el taüt. Cradossk no tenia ni idea que el que estava mirant no era més que una construcció genètica especialment creada, una rèplica del jove Boba que havia estat especialment creada per Jango pels clonadors kaminoans amb l'únic propòsit d'enganyar a Cradossk. Jango podia dir per la mirada a la cara d’en Cradossk que l'estratagema havia funcionat. Cradossk creia que el seu fill era mort, i mentre Cradossk cregués això, Boba estaria fora de perill del Gremi de Caça-recompenses.

Jango es va enlairar des de la plataforma, i Trandosha va quedar ben darrere d'ell. Va programar l'ordinador de navegació cap a Kamino, i després va virar pel portal de l'hiperespai que el portaria a casa, però llavors ho va reconsiderar. Va pensar: Potser hauria de parar en algun lloc primer i portar-li un regal a Boba. No és això el que faria un bon pare?

FI

Els Senyors de la Guerra de Balmorra (XVII)

Anterior

CAPÍTOL 17

Jango Fett es va quedar al planeta Geonosis just prou com per lliurar a Groodo el Hutt, al Senador Rodd i a la Hurlo Holowan a un esquadró tot esperant-lo de soldats geonosians fortament armats. Després que un oficial geonosià assegurés al caça-recompenses que dos-cents mil crèdits de la República -el balanç restant de la recompensa- havien estat transferits al seu compte bancari, Jango va marxar en l'Esclau I amb Bossk i Skorr encara al celler de presoners.

Els soldats geonosians eren bípedes alats, similars als insectes. Groodo, Rodd i Holowan mai havien sentit parlar d'ells abans. Els soldats van escortar als tres criminals a un túnel que tallava a través d'una alta agulla de roca vermella, i van procedir a través del túnel fins que finalment van arribar a una habitació fosca que tenia molts ossos trencats dispersos per terra. La sala feia pudor de mort.

Els soldats van marxar, i els criminals es van mirar els uns als altres. Holowan va dir:

‒On dimonis estem?

El Senador Rodd va dir:

‒Si romanem junts, potser encara puguem sortir d'aquí.

Groodo va dir:

‒Tinc gana.

Hi va haver un fred sobtat en l'aire, i fins i tot el Groodo de pell gruixuda es va estremir. Llavors els tres es van adonar que un home havia entrat a l'habitació, un home de pèl platejat que portava robes d'aspecte car. El Senador Rodd li va reconèixer immediatament.

‒Comte Dooku! ‒va dir Rodd‒. Tu... has estat capturat també?

El Comte va somriure i va sacsejar el cap.

‒No, jo no. En realitat, sóc qui us ha portat aquí.

‒Què? ‒va escopir Groodo‒. Disculpi’m, però qui flizzards és vostè per fer que ens segrestin? ‒Llavors Groodo es va adonar del sabre làser que penjava del cinturó d’en Dooku i va dir‒: No és que estigui enfadat amb vostè, senyor... quin era el seu nom?

‒Comte Dooku de Serenno, ‒va declarar Dooku.

Groodo va assenyalar el sabre làser i va preguntar:

‒És vostè un Jedi?

‒Un antic Jedi.

‒De veritat? ‒va dir Groodo, tractant de sonar impressionat i esperant arribar al costat bo del Comte‒. Li deixen portar el seu sabre làser així i tot, eh?

‒En realitat mai van haver de dir res al respecte, ‒va dir Dooku.

‒Bé, deixi’m que li digui, Comte, ‒va dir Groodo‒. No sé per què ens ha portat a tots aquí, però crec que podria haver algun tipus de... com dir-ho? Un error? Vull dir, ni tan sols conec a aquests dos.

‒Per què...! –esbufegà la Holowan.

‒No hi ha hagut cap error. ‒Va intercedir Dooku‒. Us he portat aquí perquè vaig saber que vau ser responsables dels intents de destruir les drassanes de naus estel·lars de Fondor.

Hi va haver un moment de silenci, i després Groodo va dir:

‒Les drassanes de naus estel·lars d'on?

Dooku va mirar a Groodo i va dir:

‒T'ho diré només una vegada, Groodo: Mai em menteixis i mai insultis la meva intel·ligència.

‒Oh, ‒va dir Groodo‒. D’acord.

Dooku va continuar:

‒Ara, tinc un fort interès en el futur de Fondor, així que va ser d'allò més incòmode quan vaig descobrir que un hutt, una enginyera de droides i un Senador de la República havien conspirat per portar la ruïna a les drassanes de naus estel·lars.

Els ulls de la Holowan es van moure cap al sabre làser d’en Dooku, llavors es va forçar a mirar-lo als ulls i va preguntar:

‒Va a matar-nos?

Dooku va somriure de nou.

‒Matar-vos? Això seria un malbaratament de talent! Ja veieu, estic treballant en un projecte, una cosa que podria portar anys. Puc explicar-vos-ho tot, però com ja haureu suposat, Fondor és una part important dels meus plans.

‒Així que... no va a matar-nos? ‒va preguntar Rodd.

Dooku va sacsejar el cap.

‒Al contrari, Senador. Vaig a reclutar-vos per la meva causa. Encara que el vostre pla per Fondor va fracassar, va mostrar una gran part d'ambició i ingenuïtat, i és també de reconèixer que ni la Patrulla de l'Espai de Fondor ni els Cavallers Jedi descobrissin el vostre pla. Admiro la gent que pot guardar secrets.

‒Ens està contractant llavors? ‒va preguntar la Holowan.

Dooku va dir:

‒Correcte.

‒No ho pillo, ‒va dir Groodo‒. I si no volem treballar per a vostè?

Dooku va arronsar les espatlles.

‒Llavors no sortireu d’aquesta habitació amb vida.

‒Ah, ‒va dir Groodo‒. Ho pillo.

‒Sabia que ho faries, ‒va dir Dooku‒. Ara, posposem els voltants una mica més encantadors. Hi ha molt a discutir.

Següent

Els Senyors de la Guerra de Balmorra (XVI)

Anterior

CAPÍTOL 16

Una cosa va resplendir davant d’Aurra, i Jango es va adonar que havia disparat el seu rifle. Un projectil es va allunyar de l'escala i va navegar sota Jango, passant-li entre les cames, abans que copegés al Menjanavalles directament al pit i detonés. Tot el cos del Menjanavalles va explotar en trossos.

Mentre l'audiència panteixava, Jango es va girar i va córrer cap a l'escala. Hàbilment va extreure els vials units del seu cinturó i els va deixar anar al costat de l’Aurra, que havia caigut sobre el seu rifle contra els graons superiors. Els ulls d’Aurra estaven tancats, i Jango es va adonar que havia usat les seves últimes forces per a destruir el Menjanavalles.

No moris ara, va pensar Jango mentre lliscava la palleta dels vials a la boca d’Aurra. Encara tenim feina a fer! Aurra no va xarrupar de la palleta, així que Jango va elevar els vials per deixar que la gravetat lliurés l'antídot. Segons més tard, els ulls d’Aurra es van obrir i ella va dir:

‒Està bo.

Observant des de les grades, Rigorra estava irat. Sense esperar que cap música entrés, va agafar el micròfon amb una mà i un gran rifle blàster amb l'altra. Va apuntar el rifle a Jango i va cantar:

«Em sembla, estimat caça-recompenses,

Si la mort fos una dona, t'enfrontaries a ella,

I li diries, 'Salta a un llac, donzella!'

Has fet plorar a la Mort, quina pena!

En lloc de sentir-se lleugerament alleugerida

La mort cauria no corresposta

Enamorada de tu, desgraciat descoratjat,

I així viuries altre tram.

Però jo no sóc la Mort, i no estic afligit

Per la vida que has assegurat.

Així ofereixo, sense rebombori,

Un no tan profund adéu a... »

‒Tu! ‒va panteixar Aurra des del terra de la sorra mentre disparava el seu rifle de projectils a Rigorra. Però en lloc de disparar una càrrega explosiva, va colpejar a Rigorra amb un dard atordidor. Rigorra va deixar anar la seva arma i va caure de la seva tarima.

Aurra va saltar lluny d’en Jango, disparant els seus blàsters als focus de la sorra, i el resultat va ser un pur pandemònium. Els guàrdies del castell disparaven als objectius equivocats, els conductors d’swoop sorpresos xocaven els uns contra els altres, i els espectadors alarmats corrien cap a les sortides. Llavors Aurra es va dirigir cap a les grades.

Des del seu seient al costat d’en Rigorra, Groodo va mirar amb horror a la forma immòbil del seu germà. Igual que tots els altres en les grades, Groodo va decidir que era hora de marxar. Es va deixar caure del seu seient i va rodar cap al gravitrineu elevador repulsor que l'havia portat a la sorra. Va iniciar el motor del gravitrineu, i llavors va accelerar cap a una àmplia entrada arquejada.

Al terra de la sorra, Jango va tirar a un conductor rodià de la seva swoop, s’hi va pujar, va encendre el motor i va córrer en persecució d’en Groodo. Va seguir-lo a través de l'entrada arquejada, i va trobar que portava directament fora de la sorra.

La nit havia caigut sobre Balmorra, però les llunes estaven brillant fortament. Sense l'ús de cap sensor especial del casc, Jango va veure a Groodo en el seu gravitrineu. El caça-recompenses es va inclinar sobre l'accelerador. En uns segons, estava just sobre Groodo.

Jango va baixar de l’swoop i va aterrar a la part posterior del gravitrineu. Groodo va sentir al gravitrineu baixar en el mateix moment en què va veure una swoop sense conductor accelerar passant-li. Mentre l’swoop es perdia i xocava contra l'exterior de la sorra, Groodo va colpejar amb la seva cua musculada, esperant enganxar a qualsevol darrere d'ell.

Jango va esquivar la cua d’en Groodo i va disparar al hutt amb un raig d'energia d'alt atordiment. El cos d’en Groodo es va sacsejar, i accidentalment va colpejar els controls del gravitrineu mentre el seu cos es quedava immòbil. El gravitrineu es va bressolar en l'aire, inclinant-se cap a terra. Jango va empènyer la forma gruixuda, inconscient, d’en Groodo, va agafar els controls, i va portar al gravitrineu fins aturar-se fora de la sorra.

Amb el gravitrineu danyat, Jango sabia que no hi havia cap manera en que pogués transportar a Groodo fins a l'Esclau I, així que va treure un dispositiu del seu cinturó i va convocar la seva nau per control remot. Mentre Jango esperava que arribés l’Esclau I, va escoltar una explosió darrere d'ell, i es va tornar per veure que algú havia detonat un gran forat a través del lateral de la sorra.

Jango es va sorprendre quan Bossk va arribar aixafant a través de la runa i sortint del forat. Es va sorprendre encara més de veure que Bossk portava el cos d’Skorr sobre les seves espatlles.

‒Ei! ‒va cridar Bossk a Jango‒. Què estàs fent aquí fora? Sembla que vagi a on vagi últimament, em segueixo topant amb tu!

‒Podria dir el mateix de tu, ‒va murmurar Jango.

‒Sí, el que sigui, ‒va dir Bossk mentre s'acostava a Jango. Va deixar a Skorr caure a terra, després va dir‒: Vaig trobar a Skorr mentre escapava a través de les coves sota la sorra. Algú l’ha degut atordir. He imaginat que li salvaria el seu coll perquè em pogués deure una. Com has sobreviscut?

‒Vaig trobar l'antídot per a les flors verinoses, ‒va dir Jango‒. Quina és la teva excusa?

Bossk va riure.

‒Sí, aquelles flors era una mala puntada de peu allà darrera, però es requereix més d'un grapat de flors per matar un trandoshà. ‒Ell va clavar la punta de la seva bota a Skorr, i Skorr va gemegar. Bossk va afegir‒: No sé de quina espècie és Skorr, però no sembla que les flors li fessin molt de mal a ell tampoc. Imagina. Ei, què és això?

Bossk finalment es va adonar del hutt inconscient que jeia al gravitrineu accidentat al costat d’en Jango. Bossk va assenyalar a Groodo i va dir:

‒Aquest és un dels hutts! Però quin és aquest? El que estic caçant, o el seu germà?

‒Ha de ser el seu germà, ‒va dir Jango senzillament.

‒Estàs segur? ‒va dir Bossk. Després una mirada de sospita va creuar la cara d’en Bossk i va dir‒: Bé, espera un segon. Ni tan sols et vaig dir el nom de quin hutt estic caçant, així que com saps que aquest és el germà?

Abans que Jango pogués oferir una resposta, Bossk va escoltar els motors d'una nau estel·lar que s'aproximava i es va girar per alçar la mirada cap a l’Esclau I. En el moment en què va apartar la mirada d’en Jango, Jango li va disparar a la nuca.

L'Esclau I va tocar terra fora de la sorra. Li va portar a Jango diversos minuts carregar a Groodo, Bossk i Skorr en la seva nau. Quan el celler de presoners va estar plena de gom a gom en tota la seva capacitat, Jango va anar a la cabina de comandaments i va enlairar de Balmorra.

I més tard, després que configurés l'ordinador de navegació perquè tracés una ruta cap a Geonosis, es va preguntar com se les hauria arreglat Aurra Sing amb Rigorra el Hutt.

***

Quan Rigorra es va despertar, estava encadenat i jaient en una masmorra. No hi havia cap finestra en les altes parets de pedra que l'envoltaven, i només un bastó de llum penjava del sostre. No tenia ni idea de si estava encara a Balmorra.

Una de les pedres més grans va lliscar a la paret i va revelar una entrada oculta. A l'entrada hi havia la humanoide de pell pàl·lida que havia vist per última vegada en la seva sorra.

Parlant amb tranquil·litat, sense cap to musical en la seva veu, Rigorra va dir:

‒No pot haver-te estat fàcil portar-me aquí.

Aurra Sing va ignorar l'intent obvi de fer que revelés la seva localització. Va entrar a la masmorra i va dir:

‒Em recordes?

Rigorra va riure.

‒Per descomptat. Com podria oblidar-ho? Tu ets la que em va disparar.

Aurra va somriure, llavors va sacsejar el cap.

‒Abans d'això. Anys abans. Recordes?

‒Sí, recordo, ‒va dir Rigorra‒. Recordo quan només eres una altra esclava que pertanyia a Wallanooga.

Aurra va somriure i va riure.

‒Recordes! ‒Llavors el seu somriure es va esvair, i va dir‒, digues el meu nom.

‒Aurra Sing. ‒Va dir Rigorra.

‒No, no, no. Canta el meu nom.

Rigorra no podia negar-se a cap audiència. Va cantar:

‒Aur-ra Siiiiiiiing!

‒Cantes bé, ‒va dir Aurra‒. Però jo no.

Amb una simpatia genuïna, Rigorra va dir:

‒Què desafortunat.

Aurra va preguntar:

‒Dónes classes?

Següent