Tenebrous i la senda tenebrosa

Tenebrous i la senda tenebrosa

Matthew Stover

Morir, va observar Tenebrous amb lleu sorpresa, estava resultant ser no només agradable, sinó totalment meravellós; si hagués sospitat alguna vegada el molt que anava a gaudir del procés, no hauria perdut totes aquestes dècades esperant que el seu neci aprenent Plagueis l’assassinés.

Així que, fins i tot mentre jeia esbufegant al voltant de les pues de gel que li travessaven el pulmó, Tenebrous va somriure. Tot i les sacsejades i convulsions que, com a actes reflexos, suposaven l'última rebel·lió del seu cos contra la caiguda de la nit eterna, tot i que els sistemes orgànics fallaven un darrere l'altre, mantenint els últims vestigis de llum i vida dins de les enormes complexitats del seu cervell -immenses fins i tot en comparació amb els altres biths, una espècie justament llegendària per la seva destresa intel·lectual-, Tenebrous es va trobar gaudint particularment de la desaparició gradual dels seus propis midiclorians.

La seva percepció de la Força era encara més aguda que els poders d'augment dels seus enormes ulls; en la Força, podia sentir cada un dels midiclorians desaparèixer un a un, una ona expansiva de foscor, com estrelles eclipsades per la silueta d'una nau que s'aproxima.

O caient a través de l'horitzó de successos d'un forat negre.

Ah, la foscor. La foscor, per fi. La foscor que havia somiat. La foscor que havia planejat. La foscor que era el seu únic i veritable amor. La foscor que havia pres com a nom.

Per ventura no era Darth Tenebrous?

La seva visió es va atenuar. Les seves oïdes es van apagar, com si escoltés una ràfega de vent, estàtica en un electrovocalitzador... i, a continuació, silenci. L'única sensació que registrava la seva carn tremolosa era l'espetec dels ossos trencats i la lenta asfíxia que ofegava la seva consciència, mentre el pulmó destrossat només podia subministrar una fracció de l'oxigen requerit per al seu gegantí cervell.

Poc importava. Escudat davant el sofriment pel seu control de la Força, Tenebrous observava l'agonia de la seva forma física amb desapassionament adequadament de bith. I ara les seves percepcions impossiblement refinades detectaven l'escombrat de la ment de Plagueis, mentre l'aprenent sondejava els midiclorians que desapareixien del seu mestre moribund amb el seu propi ús de la Força, com Tenebrous sabia que faria. Tenebrous havia passat dècades assegurant-se que en Plagueis seria incapaç de resistir-se a fer exactament això.

Tot estava transcorrent segons el planejat.

Neci, patètic Plagueis...

L'aprenent muun d’en Tenebrous mai comprendria les seves pròpies limitacions. Aquestes limitacions es devien només tangencialment a la desafortunada tendència dels muuns, com a espècie, a mesurar cada interacció com una transacció que podia ser manipulada buscant el màxim benefici. No, la debilitat real d’en Plagueis era la por. Una por tan profunda i omnipresent que el neci ni tan sols la registrava com una emoció: una vegada i una altra a través de les dècades del seu aprenentatge, Plagueis havia insistit que la seva por no era por en absolut, sinó que afirmava que era simplement una racional prudència. Però Tenebrous sabia la veritat. Sempre l'havia sabut. Tenebrous havia triat al seu aprenent precisament a causa d'això.

Plagueis tenia por de morir.

Si Tenebrous hagués estat la classe de persona capaç d'experimentar compassió, possiblement hauria sentit alguna pel seu aprenent. Esguerrat per la por, Plagueis mai coneixeria la llibertat d'una voluntat sense lligams que era el veritable llegat d’en Bane per als Sith. I si Tenebrous hagués estat la classe de persona capaç de ser imparcial en aquestes coses, hauria assumit gran part de la culpa de la incapacitat d’en Plagueis. No obstant això, atès que tant la pietat com la justícia eren completament aliens a la seva naturalesa, en lloc d'això Tenebrous recordava gratament com atiar implacablement al seu aprenent a través dels seus llargs, llargs anys junts. Hi havia punxat constantment a la nafra d’en Plagueis, per assegurar-se que no pogués curar-se mai.

Ni tan sols els animals tenen por a la mort, Plagueis. La més humil bèstia de l'existència exhibeix més "prudència racional" de la qual tu mai tindràs. Només temen el dolor i les ferides. Els llums brillants i els sorolls forts. Ets menys que una bèstia. Tens por d'un concepte... d'un concepte que ni tan sols entens.

Així va ser com la terra va quedar acuradament preparada. Així va ser com la llavor de la por d’en Plagueis brollar i va florir en l'obsessió. Així va ser com Tenebrous apartà hàbilment l'aptitud sens parió del seu aprenent per manipular els midiclorians lluny de l'aprofundiment de la comprensió, de la intuïció del futur, i de l'acumulació de poder personal i polític -lluny de totes i cadascuna de les empreses que podrien haver suposat un inconvenient per al pla definitiu d’en Tenebrous- i la va dirigir cap a una sola meta. Una meta que Tenebrous havia triat per als seus propis fins.

El domini de la vida i la mort.

Més d'un segle abans, quan el propi Tenebrous no era més que un aprenent Sith, el magnífic poder computacional del seu cervell Bith l’havia portat molt més enllà dels estudis simplistes de la Força que el seu Mestre li imposava. Ell sempre havia estat massa intel·ligent per deixar-se seduir per la tradicional xerrameca metafísica Sith de la destinació fosca i l'estúpida fantasia de la guerra sense fi contra el també estúpid Orde Jedi. Aviat havia confirmat, per la seva pròpia satisfacció, que el costat fosc de la Força, lluny de ser certa sensibilitat mística malèvola dedicada a la difusió del sofriment per tota la Galàxia, en realitat era més que una font d'energia, era una eina amb la que podia imposar la seva voluntat sobre la realitat. Era una mena d'amplificador natural que podria utilitzar per multiplicar l'eficàcia de les seves moltes habilitats útils.

Cap de les quals era més útil que el seu intel·lecte sense igual.

Igual que molts Sith abans que ell, havia dedicat els seus poders cap al coneixement del futur. Però a diferència de qualsevol Sith abans que ell, tenia l'enorme cervell de la seva gent, que combinava un enorme poder de processament brut amb un nivell de precisió analítica simplement més enllà de la capacitat de qualsevol altra espècie. El futur estava sempre en moviment, i mentre uns altres Sith s'esforçaven per preveure els signes més febles i menys específics del que havia de venir, Tenebrous no tenia necessitat de veure el futur.

Podia calcular-lo.

Quan només era només un aprenent, el seu anàlisi li havia mostrat l'inevitable fi dels Sith d’en Bane i la seva absurda Regla de dos. Els seus càlculs indicaven clarament l'arribada d'una ombra tan gran que enfosquiria la galàxia per complet... tan vasta que marcaria el final tant dels Jedi i com dels Sith tal com l'univers els havia conegut fins ara. L'ascens de l'ombra seria el final de la pròpia història.

Tenebrous no tenia cap dubte que tota la galàxia mesuraria el temps d'acord amb la seva arribada. Els esdeveniments estarien marcats per quant havien precedit a l'ombra, o quant temps després d'ella van arribar.

Encara que la naturalesa exacta de la gran ombra es mantenia oculta, la lògica implacable de la seva extrapolació detallava la destrucció imminent del sistema d’en Bane, i el sorgiment del que es coneixeria com "Un Sith." Un Únic Sith! La conclusió era tan òbvia que no requeria confirmació: un únic Senyor Sith s'alçaria amb tant de poder que no tindria necessitat de cap aprenent ni tindria por als Jedi. Prendria i dominaria la galàxia ell sol, per la seva pròpia mà. Sense un aprenent -o un Orde Jedi- per acabar amb ell, l'Únic Sith governaria per sempre!

Una perspectiva embriagadora, amb només un únic inconvenient: Tenebrous no seria aquest Senyor Sith. La seva pròpia mort estava clarament vaticinada, totalment inevitable, i precediria diverses dècades a l'aparició de l'ombra. El seu destí estava explícit en els números, i els números no menteixen. No obstant això -tal com Tenebrous va arribar a donar-se’n compte al llarg dels seus molts anys d'investigació, contemplació i càlcul- podria ser possible que aquests números en qüestió haguessin estat, d'alguna manera, falsejats...

La clau, va descobrir, estava en una fosca llegenda esmentada de passada en el Diari dels Whills, sobre un heroi bastant típic en la majoria de les cultures: la classe de futur salvador promès que apareix en els mites fundacionals de gairebé totes les societats desenvolupades. El que distingia en aquest salvador en particular dels seus simples equivalents era que, d'acord amb quatre de les onze possibles traduccions, anava a ser "nascut de pura Força". Després de tres anys estàndard dedicat específicament a l'exploració de totes les permutacions possibles de la interpretació, Tenebrous va determinar que tal naixement era de fet possible, almenys metafòricament: "nascut de pura Força" podia llegir-se com una indicació de la creació d'un ésser viu a través de la manipulació directa dels processos midiclorians en un ésser que ja vivia.

I a més, com Tenebrous va descobrir amb creixent entusiasme, el potencial en la Força d’aquest ser no estaria limitat pel propi recompte de midiclorians del seu creador, sinó tan sols pel nivell de disciplina i l'atenció al detall del seu creador. De fet, els seus càlculs indicaven un rang potencialment molt més enllà del seu propi. Amb l'execució adequada, el "salvador" podria tenir un recompte de midiclorians de prop de quinze mil! Potser fins i tot més. Podria ser possible crear un ésser amb el major potencial de la Força que mai s'hagués registrat!

I -per l'aplicació de la seva pròpia i adequada subtil variació de l'antiga transferència Sith de l'essència de la força bruta- Tenebrous podia garantir que la seva pròpia consciència estaria present en la creació d'aquest ésser, aquest salvador, aquest Escollit. I, en el moment de la creació -molt abans que l'Escollit pogués desitjar resistir-se -, Tenebrous s'apoderaria d'ell. Es convertiria en ell.

Amb aquest únic cop, dècades després de la mort del seu cos, es convertiria en l'usuari de la Força més poderós de la història de la galàxia.

Tot era allà, en els números. Era impossible que fallés.

Una vegada que el seu anàlisi va ser analitzat a la seva enèsima potència, polit en una gemma perfecta més enllà de possibilitat d'error, Tenebrous dedicà cada segon de cada dia de la seva vida al compliment del seu pla. Res seria deixat a l'atzar. Exterminant al seu decrèpit Mestre amb la seva eficiència habitual, i es va embarcar immediatament en una recerca de dècades de durada per trobar el seu propi aprenent. I no només un aprenent, sinó l'aprenent: un en possessió d'una combinació molt específica de determinades habilitats -principalment al voltant de la percepció directa i la manipulació de l'activitat de midiclorians-, però també d'una sèrie de debilitats, des d'una escassa visió de futur, preocupat per obtenir un benefici personal, fins a una por invencible dels regnes desconeguts més enllà dels murs de la mort.

Un aprenent amb un únic propòsit que era crear l'ésser en el qual Tenebrous es convertiria.

I d'aquesta manera Darth Tenebrous, la ment més gran en la història dels Sith, tornaria a néixer per governar la galàxia.

Per sempre.

Ara que els sentits físics del seu cos havien desaparegut del tot. Tenebrous va descobrir que la seva percepció de la Força havia augmentat proporcionalment. Amb gloriosa precisió, podia traçar el més mínim bri de les maldestres sondes de Força d’en Plagueis amb què el seu aprenent tractava de registrar i analitzar cada detall de la seva mort. Podia sentir al propi Plagueis: ajupit a prop, amb els ulls tancats, els llargs i aràcnids dits d'una mà estirats com si anés a agafar en l'aire els midiclorians que anaven desapareixent d’e Tenebrous.

Aquesta era la tècnica habitual d'en Plagueis: un examen minuciós, a través de la Força, de la decadència dels midiclorians que acompanyava a la mort física de les seves víctimes. Tenebrous era de lluny l'usuari de la Força més poderós en la mort que en Plagueis havia tingut l'oportunitat d'observar, i ell havia sabut tot el temps que el seu aprenent aplicaria totes les seves capacitats físiques, mentals, i de la Força -per penoses que aquestes fossin per ser testimoni de cada insignificant detall.

Com si els midiclorians encarnessin d'alguna manera el principi de la vida mateixa, s'esvaïen mentre la vida s'escapava. Plagueis havia especulat més d'una vegada que d'alguna manera migraven de les cèl·lules moribundes i tornaven a unir-se a la Força de la qual havien sorgit... una evidència més del pensament tèrbol i del patèticament romàntic misticisme del seu aprenent, però no importava. La il·lusió de l'estudiant havia demostrat ser una font d'inspiració per al mestre, i el concepte de la migració dels midiclorians -malgrat estar equivocat- es va convertir en la clau del cop mestre d’en Tenebrous.

Entre els milers i milers de milions de morts de midiclorians individuals en les cèl·lules d’en Tenebrous, hi havia una petita fracció de midiclorians que no estaven morint. Que no moririen mentre habitessin en un hoste viu. Aquests midiclorians especialment tenaços -Tenebrous els havia batejat, mig en broma, amb el nom de maxiclorians - havien estat alterats, millorats. No seria una exageració, en opinió d’en Tenebrous, fer servir la paraula perfeccionats. Aquests maxiclorians realment anaven a migrar, però no cap a la Força.

Migrarien cap a l'interior del propi Plagueis.

Per detectar aquest percentatge infinitesimal caldria la precisió d'un Bith; estava molt més enllà de les limitades percepcions del seu aprenent... i, de fet, Tenebrous havia passat per considerables dificultats per assegurar-se que sempre seria així.

En lloc d'entrenar realment al seu estúpid aprenent, Tenebrous havia afalagat el misticisme d’en Plagueis, mentre que explotava les seves inseguretats, enviant-lo una vegada rere altra a missions inútils, condemnades al fracàs. Per la seva banda, Tenebrous havia invertit cada segon disponible de la llibertat que això li oferia en el disseny, creació i desplegament de l'única arma que en Plagueis mai sospitaria. Que mai podria sospitar. Els seus propis prejudicis sobre la Força asseguraven que Plagueis no creuria que tal cosa fos possible.

Tenebrous va crear un retrovirus que podia infectar els midiclorians.

Els midiclorians, després de tot, només eren simples orgànuls simbiòtics que contribuïen als processos orgànics de les cèl·lules vives que hi habitaven. A causa del seu paper en les interaccions de la Força, alterar-los era singularment difícil -tenien una inquietant tendència per expressar de manera espontània inesperats i desafortunats efectes secundaris- però mitjançant l'aplicació de tota la destresa analítica del seu immens cervell Bith i el poder sobrenatural de seus sentits Bith per detectar i resoldre l'estructura sub-microscòpica, finalment va tenir èxit en la creació d'un retrovirus que transformaria midiclorians normals en maxiclorians de llarga durada.

Però això va ser només el començament.

Amb l'atenció pacient i minuciosa al detall més mínim i insignificant que era el seu segell distintiu, Tenebrous havia codificat seu retrovirus personalitzat amb la seva arma més poderosa: la seva pròpia consciència.

Un cop completat, Tenebrous havia alliberat el virus al seu propi torrent sanguini. S'havia estès per tot el seu cos, infectant midiclorians en cadascuna de les seves cèl·lules amb prestesa gratificant. No tots els seus midiclorians, però, ja que els maxiclorians infectats ja no eren plenament funcionals: infectar-los a tots hauria tallat la seva pròpia connexió amb la Força. Un cessament parcial d'aquesta connexió era un sacrifici necessari, però, i a través d'un llarg procés d'assaig i error, va ser capaç d'ajustar l'efecte i limitar a l'únic sector dels seus poders de la Força que ja no li calia: la seva capacitat per detectar el moviment del futur.

De què podia servir-li la capacitat de veure un futur que ja coneixia?

Ara, mort a la fi, va poder començar a gaudir dels fruits del seu treball de tota la vida. En la Força, podia sentir que el seu cos ja havia patit una mort cerebral irreversible, però, la seva consciència es va mantenir, amb plena consciència, completament funcional, i connectada a la Força d'una manera més íntima del que mai hagués cregut que fos possible. Alliberat ara dels crus processos biològics que marcaven el pas del temps, Tenebrous va descobrir que podia percebre el limitat tic-tac de cada nanosegon individual i al mateix temps comprendre l'escombrat complet d’eons galàctics.

Al costat del cadàver d’en Tenebrous, mentre Plagueis observava acuradament la desaparició dels seus midiclorians, els maxiclorians estaven sent subtilment i invisiblement transportats a través de l'espai intermedi per instal·lar-se als ulls i la boca d’en Plagueis, en la seva pell i en una ferida oberta en la seva esquena, on van entrar en el torrent sanguini de l'aprenent i es van ficar en les seves cèl·lules, alliberant la seva càrrega viral de la ment d’en Tenebrous.

Perfecte. I el que ho feia encara més perfecte era que el seu aprenent mai comprendria el joc de paraules irònic del nom que Tenebrous li havia donat: Plagueis.

El malalt.

Impulsat per la voluntat del Mestre Sith, reforçada en el costat fosc, el retrovirus es va propagar a una velocitat increïble. Mentre transportava la seva consciència a través del cos del seu aprenent, Tenebrous es va trobar sent plaentment conscient que estava guanyant accés als sentits d’en Plagueis. Literalment, podia sentir el que Plagueis sentia, tant la satisfacció amb clínica fredor per haver aconseguit amb èxit l'assassinat d'en Tenebrous... i la percepció de la Força que permetia a Plagueis fer el seguiment de les últimes dissipants restes dels midiclorians de Tenebrous no infectats.

Accés complet a la percepció de la Força del seu aprenent! Deliciós. Millor del que Tenebrous s'havia permès desitjar. Hmm... potser hauria d'haver invertit una mica de temps en entrenar de veritat a l'estúpid muun. Aprofitar els poders de la Força d’en Plagueis seria més entretingut si no estiguessin tan atrofiats pel desús. I no obstant això...

A mesura que continuava explorant, Tenebrous es va adonar a poc a poc de tot l'abast de la connexió del seu aprenent amb la Força, que era molt més profunda, més àmplia i més poderosa del que Tenebrous havia sospitat mai. Va reflexionar, amb una punxada de pressentiment incòmode, que potser Plagueis tenia raó quan sostenia que Tenebrous sempre l’havia subestimat.

Ara Tenebrous tocava els poders de prospectiva del seu aprenent, que també eren molt més desenvolupats del que Tenebrous havia cregut. Per un moment. Tenebrous va trobar que la seva percepció avançava en el temps fins a la pròpia mort d’en Plagueis a mans del seu aprenent, qui només era visible com una taca de foscor...

Una ombra!

Per un instant, Tenebrous va sentir l'angoixa de la mort d’en Plagueis... i va sentir l'ardent agonia que sentia Plagueis... davant el seu fracàs en no haver pogut crear mai l'usuari de la Força en què Tenebrous havia de convertir-se! Anava a permetre al seu propi aprenent matar-lo abans de temps...

Això no pot ser. No podia ser contemplat, i molt menys podia permetre que succeís. La fúria va competir amb el pànic mentre Tenebrous llançava la seva ment cap al futur, tractant de comprendre com Plagueis podia ser tan complaent, tan estúpid...

Tan cec.

La punyent veritat li va arribar a través de la creixent foscor que ennuvolava la seva previsió prestada. Aviat tot el que podia veure del futur era una taca borrosa d'ombres... conforme el retrovirus en què s'havia convertit infectava cada cèl·lula d’en Plagueis. El retrovirus li havia permès sacrificar la seva capacitat de mirar cap endavant en el temps... i per tant havia robat al seu aprenent el seu poder per sentir el futur.

El que al seu torn també segellaria el seu propi destí.

El seu decidit propòsit de buscar la vida eterna i el poder suprem només havia aconseguit això. Seria destruït pel seu propi triomf.

Lliurat ara totalment al pànic, Tenebrous va dirigir la seva voluntat a desfer el mal que havia causat. Amb tot el seu poder multiplicat, va arrencar els seus maxiclorians fora del cos d’en Plagueis en un raig d'energia de la Força des dels seus ulls, la seva boca, la ferida i totes les altres cèl·lules. Havia de pensar... havia de trobar una sortida... o potser no. Potser no l'hagués...

Potser el millor que podia esperar era l'extinció lenta i inevitable de la seva consciència mentre també els seus maxiclorians s'esvaïen i s'apagaven. Llavors, almenys, ja no hauria de retorçar-se en l'agonia de la seva autoinfligida derrota...

Si els seus maxiclorians desapareixien.

Perquè es va adonar que no estava segur d’exactament quant temps trigaria el procés, però per descomptat no semblava estar perdent la consciència. Es va estendre amb la Força... potser pogués sentir alguna cosa. Qualsevol cosa. O fins i tot contactar amb Plagueis, fer notar la seva presència d'alguna manera, ja que el seu aprenent no li permetria sobreviure, no importa com de reduïts que fossin els seus poders...

Però Plagueis no hi era. No només Plagueis havia desaparegut d'alguna manera, sinó que Tenebrous no podia sentir el menor rastre que hi hagués estat mai... què estava passant? Com podia ser això?

L'únic rastre de vida orgànica que Tenebrous podia sentir eren algunes antigues restes momificades...

D'un Bith.

Quant de temps havia estat aquí? Quant de temps hauria calgut perquè desaparegués tot rastre d’en Plagueis? Aquestes restes tenien anys, dècades, potser segles d'antiguitat.

Tenebrós es va preguntar, amb terror creixent, si el seu retrovirus podria haver mutat d'alguna manera, si els seus efectes sobre els maxiclorians podrien d'alguna manera haver anat més enllà de l'escissió de la previsió.

I si la seva vida eterna fora... això?

O pitjor encara: i si la seva previsió no s'hagués eliminat, sinó que d'alguna manera hagués estat retorçada sobre si mateixa? I si les seves restes eren antigues perquè aquesta era la mil·lèsima vegada que revivia la seva mort i la dolorosa revelació de la seva llarga vida d'autoengany... i si aquesta era la milionèsima vegada que l'havia reviscut?

La mil milionèsima?

Llavors ho va saber, i en aquell moment va desitjar tenir encara una boca, perquè realment, realment necessitava cridar.

Morir, va observar Tenebrous amb lleu sorpresa, estava resultant ser no només agradable, sinó totalment meravellós; si hagués sospitat alguna vegada el molt que anava a gaudir del procés, no hauria perdut totes aquestes dècades esperant que el seu neci aprenent Plagueis l’assassinés...

FI