Epíleg
La nit, i la ira controlada, van
atrapar a Malgus. La seva ràbia cremava sempre ara, i els seus pensaments
reflectien l'aire caliginós. Hi havia agafat una nau en secret des de les
Regions Desconegudes, on estava estacionat actualment, i va fer el seu camí cap
al planeta. Ningú sabia que havia vingut.
Es va centrar en mantenir el seu
senyal de Força suprimit. No volia que ningú sabés de la seva presència
prematurament.
Una rodanxa de la lluna tallava una
esquerda encongida en el cel fosc, pintant-ho tot de grisos i negres.
El mur de pedra del recinte, vuit
metres d'alt, s'alçava davant seu, la seva superfície tan dura i picada com el
semblant d'en Malgus. Atraient la Força, va augmentar un salt que el va portar
amunt i sobre el mur. Va aterrar en un pati de jardí ben atès. Els arbres nans
esculpits i arbustos creaven ombres estranyes, deformes a la llum de la lluna.
El lleu so d'una font es barrejava amb el brunzit nocturn dels insectes.
En Malgus es va moure a través del
jardí, una foscor més profunda entre les ombres, les seves botes suaus sobre
l'herba.
Unes poques llums il·luminaven les
finestres de la mansió rectangular que s'assentava en el centre de les terres.
La mansió, el jardí, la font, tot això, semblava similar a algun món suau de la
República, algun santuari Jedi decadent on els tan anomenats erudits de la
Força reflexionaven sobre la pau i buscaven la tranquil·litat.
En Malgus sabia que era estúpid. Els
imperis i els homes que governaven imperis no podien romandre en forma quan
estaven envoltats de comoditat, de pau.
D'amor.
Veus baixes sonaven del davant, a
penes audibles a la tranquil·litat. En Malgus no es va frenar i no va fer cap
intent d'ocultar el seu acostament mentre emergia de la foscor del jardí.
El van veure immediatament, dos soldats
Imperials amb armadura mitjana. Van apuntar els seus rifles blàster.
-Qui dim...
Ell va atreure la Força, va fer un
gest com si estigués apartant insectes, i va enviar a tots dos soldats volant
contra la paret de la mansió prou fort com per trencar els seus ossos. Tots dos
es van enfonsar a terra, immòbils. Els ulls negres dels seus cascos el miraven.
Va caminar entre els seus cossos i a
través de les portes lliscants de la mansió, li va recordar al seu atac al
Temple Jedi de Coruscant.
Excepte que llavors l'Eleena l'havia
acompanyat. Semblava que havia passat una vida.
Pensar en l'Eleena va alliberar
oxigen a les brases de la seva ràbia. En vida, l'Eleena havia estat la seva
debilitat, una eina per a ser explotada pels seus rivals. En mort, s'havia tornat
en la seva força, el seu record, la lent de la seva ira.
Residia a l'ull en calma d'una
tempesta d'odi. El poder s'arremolinava al seu voltant, dins d'ell. No sentia
com si estigués atraient la Força, usant-la. Sentia com si ell fos la Força,
com si s'hagués fos amb ella.
Hi havia evolucionat. Res dividia les
seves lleialtats. Servia per la Força i només a la Força, i el seu enteniment
d'ella augmentava cada dia.
El poder creixent arremolinant-se al
seu voltant, escapolint-se pels límits del seu control, va fer impossible la
supressió del seu senyal en la Força. D'una vegada va baixar totes les barreres
mentals, va deixar que la Força total del seu poder se sacsegés al seu voltant.
-Adraas! -Va cridar, posant el
suficient poder en la seva veu per fer que el sostre i les parets vibressin-.
Adraas!
Va caminar a través de les
habitacions i vestíbuls del lloc de retir de l'Adraas, enderrocant o destruint-ho
tot al seu abast... maçoneria antiga, l'estatuari extravagant, eròtic, favorit
de l'Adraas, tot. Deixava ruïnes al seu pas, tota l'estona cridant-lo per què
es mostrés. La seva veu tallava les parets.
Girant una cantonada per veure un
esquadró de sis soldats Imperials en armadura completa, rifles blàster
preparats, els tres del front de genolls davant els altres tres.
Havien estat esperant-lo.
Els seus reflexos millorats amb la
Força es movien més ràpids que els seus dits al gallet. Sense minorar el seu
pas, va tirar del seu sabre de llum cap la seva mà i el va activar conforme els
blàsters es descarregaven. La línia vermella de la seva arma girà tan ràpid a
la mà que es va expandir en un escut.
Dos dels trets de blàster van rebotar
de la seva arma cap al sostre. Va reflectir els altres quatre als soldats,
posant forats negres a través de dues pitreres i dues màscares facials. Dues
passes i una envestida va portar-lo sobre els dos soldats supervivents abans
que poguessin disparar de nou. Va fer un tall creuat, va girar i va tallar
creuat de nou, matant-los a tots dos.
Va desactivar el seu sabre de llum i
va continuar a través de la mansió fins que va arribar a una gran sala central,
potser de quinze metres d'ample i cinc de llarg. Columnes de fusta decorativa
que sostenien els balcons superiors s'alineaven en la seva longitud a intervals
regulars. Un parell de portes dobles estaven dretes al costat allunyat de la
sala, oposades a aquelles per les que en Malgus havia entrat.
Lord Adraas romania a l'entrada
oberta. Portava una capa negra sobre la seva armadura elaborada.
-Malgus -Va dir l'Adraas, la seva veu
mostrant sorpresa, però el seu to convertint el nom d'en Malgus en un insult-.
Estaves a les Regions Desconegudes.
-Estic a les Regions Desconegudes.
L'Adraas va entendre la implicació.
-Sabia que vindries algun dia.
-Llavors saps que sóc aquí per tu.
L'Adraas va encendre el seu sabre de
llum, va llançar la seva capa.
-Per mi, si. -Ell va riure entre
dents.
-T'entenc, Malgus. T'entenc bastant
bé.
-Tu no entens res -Va dir en Malgus,
i va caminar cap a l'habitació.
En Malgus va sentir l'odi sortint de l'Adraas,
el poder, però empal·lidia en comparació amb la ira i l'odi agitant d'en
Malgus. A l'ull de la seva ment, va veure la cara de l'Eleena mentre moria. Li
donava combustible a les flames de la seva ira.
L'Adraas, també va caminar cap a
l'habitació.
-Creus que la teva presència aquí és
una sorpresa? Que no feia temps que veia venir això?
En Malgus va riure entre dents, el so
fort sobre l'alt sostre.
-Ho has vist venir però no pots
aturar-ho. Ets un nen, Adraas. I aquesta nit tu pagues. L'Angral no està aquí
per protegir-te. Ningú ho està.
L'Adraas es va mofar.
-He amagat el meu veritable poder de
tu, Malgus. Ets tu el que no sortirà d'aquí.
-Llavors mostra'm el teu poder -Va
dir en Malgus, burlant-se.
L'Adraas va grunyir i va alçar
endavant la seva mà esquerra. Raigs de Força espeternegaven de les puntes dels
seus dits, omplien l'espai entre ells.
En Malgus va interposar el seu sabre
de llum, va atreure el raig cap a ell, i va començar a caminar cap a l'Adraas.
El poder s'arremolinava al voltant de l'espasa vermella, xiuxiuejant,
crepitant, va empènyer contra Malgus, però ell va caminar a través d'ell. La
pell de les seves mans s'embutllofava però en Malgus va resistir el dolor, ho
va pagar com el preu per la seva causa.
Mentre caminava, va girar la seva
espasa en un arc sobre el seu cap, reunint els llamps, llavors els va llançar
de tornada cap a l'Adraas. Van colpejar contra el seu pit, van elevar el seu
cos del sòl, i el van llançar fort contra el mur allunyat.
-Aquest és el teu poder? -Va preguntar
en Malgus, encara avançant, embolicat en ira-. Això és el que desitjaves
mostrar-me?
L'Adraas saltà als seus peus, la seva
armadura socarrimada i fumejant. Un grunyit dividia la seva cara.
En Malgus agafà els seus passos, va
passar de caminar a carregar. Les seves botes enfonsades al terra de fusta de
la sala. No li importaven les subtileses. Va ventilar la seva ràbia en un rugit
continu mentre desfermava una sèrie de cops furiosos: un revés tallant que l'Adraas
va bloquejar; una punyalada baixa que l'Adraas tot just va esquivar; un cop de
peu lateral que va connectar amb el costat de l'Adraas, costelles trencades, i
va fer-lo volar al llarg de tot l'eix reduït de la sala. Va xocar contra una
columna i l'impacte la va partir com ho faria un llamp amb un arbre.
L'Adraas va grunyir mentre saltava
als seus peus. El poder es reunia al seu voltant, una tempesta negra d'energia,
i ell va saltar cap a Malgus, la seva espasa en alt.
En Malgus es va burlar, va fer un
gest, l'agafà en el seu poder, i va tirar d'ell des de l'aire a la part més
alta del seu salt.
L'Adraas colpejà el sòl en una
caiguda, la seva respiració arribant a panteixos. Va saltar a quatre potes,
després es va posar dret, protegint el seu lateral, la seva espasa es mantenia
sense forces davant seu.
-No m'has amagat res -Va dir en
Malgus, i el poder en la seva veu va fer que l'Adraas es doblegués-. Ets un
imbècil, Adraas. Les teves habilitats són polítiques, passant al teu favor. El
teu enteniment de la Força no és res comparat al meu.
L'Adraas va grunyir, va començar a
carregar cap a Malgus, un últim intent d'abandonament de salvar la seva
dignitat si no la seva vida.
En Malgus alçà cap endavant la seva
mà i la ira en el seu interior es va manifestar en venes blaves de raigs que es
van descarregar des de les puntes dels seus dits i van colpejar-lo. El poder va
detenir la càrrega de l'Adraas, va deixar anar el seu sabre de llum de la seva
mà, el va agafar en una gàbia de raigs ardents. Ell va cridar, retorçant-se en
la frustració i el dolor.
-Acaba-ho, Malgus! Acaba-ho!
En Malgus va afluixar els seus dits i
va alliberar el raig. L'Adraas va caure a terra, la seva carn fumejant, la pell
de la seva cara una vegada atractiva amb butllofes i espellant-se. De nou es va
alçar de quatre grapes i va mirar-lo.
-Angral em venjarà.
-L'Angral sospitarà el que ha passat
aquí -Va dir en Malgus, i va caminar cap a ell-. Però no ho sabrà, no amb
seguretat, no fins que sigui massa tard.
-Massa tard per a què? -Va preguntar l'Adraas.
En Malgus no va contestar.
-Estàs boig -Va dir l'Adraas, i va
saltar sobre els seus peus i va carregar. Va tirar del seu sabre de llum cap al
seu puny i el va activar. L'atac va agafar a Malgus momentàniament per
sorpresa.
L'Adraas va deixar anar una ràfega de
cops, la seva espasa brunzint, una taca vermella mentre girava, apunyalava, tallava,
i tallava. En Malgus va retrocedir un sol pas, un altre, llavors va mantenir la
seva posició, la seva pròpia espasa una resposta a tots els atacs de l'Adraas. L'Adraas
cridà mentre atacava, el so de la desesperació, ple amb el coneixement que no
era rival per a Malgus.
Finalment en Malgus va contestar amb
un atac propi, forçant-lo a retrocedir amb el poder i la velocitat dels seus
cops. Quan va fer-lo retrocedir contra la paret, va fer un tall creuat cap al
seu cap. L'Adraas es va ajupir sota ell i en Malgus tallà una columna en dos. Mentre
l'enorme part superior de la columna queia contra el terra i el balcó se
sacsejava sobre ells, L'Adraas va caure sobre un genoll i va apunyalar al pit d'en
Malgus. En Malgus girà fora del seu camí i va portar el gir cap a un tall que
va seccionar el braç de l'Adraas des del colze. L'Adraas cridà i es va agafar
el braç per al bíceps mentre el seu avantbraç queia a terra juntament amb la
columna.
En Malgus havia ensenyat la lliçó que
havia vingut a ensenyar.
Desactivant el seu sabre de llum, va
alçar la seva mà esquerra, i va fer una pinça amb els dits.
L'Adraas va tractar d'usar el seu
propi poder per defensar-se a si mateix però en Malgus pressionà a través d'ell
i va fer una agafada telekinètica de la gola de l'Adraas.
L'Adraas s'ennuegava, els capil·lars
dels seus ulls ben oberts començant a explotar. El poder d'en Malgus l'elevà
del sòl, les seves cames fotent puntades, panteixant.
En Malgus es va posar dempeus
directament davant d'ell, el seu odi, el cargol tancant-se sobre la tràquea de l'Adraas.
-Tu i l'Angral vau provocar això,
Adraas. I l'Emperador. No hi pot haver pau amb els Jedi, no hi pot haver treva.
-Ell va prémer el seu puny-. No hi pot haver pau, del tot. Mai.
L'única resposta de l'Adraas ser un
asfixiament continu.
Veient-lo aquí, penjant, mig mort, en
Malgus va pensar en l'Eleena, en la descripció que l'Adraas va fer d'ella. Va
alliberar-lo de l'agafada del seu estrangulament en la Força.
L'Adraas colpejà el sòl d'esquena,
panteixant. En Malgus tenia un genoll sobre el seu pit i dues mans en la seva
gola abans que l'Adraas pogués recuperar-se. El mataria amb les seves mans
nues.
-Mira'm als ulls -Va dir ell, i va
fer que l'Adraas el mirés-. Als ulls!
Els ulls de l'Adraas mostraven una
hemorràgia petequial però en Malgus sabia que era coherent.
-Li vas dir sense raça -Va dir en
Malgus. Es va treure els seus guants, l'agafà per la gola, i va començar a prémer-. A la meva cara li vas cridar això a ella. A ella.
L'Adraas va parpellejar, els seus
ulls entelats. La seva boca obrint-se i tancant-se, però no sortia cap so.
-Tu ets el sense raça, Adraas. -En Malgus
es va inclinar ben a baix, nas amb nas-. El sense raça de l'Angral i tu i
aquells que han creuat la puresa de l'Imperi amb la vostra contaminació,
canviant la força per una pau miserable.
La tràquea de l'Adraas es va col·lapsar
en l'adherència d'en Malgus. No hi va haver una tos final ni ennuegament. L'Adraas
va morir en silenci.
En Malgus es va alçar i es va aixecar
sobre el cos de l'Adraas. Es va posar els seus guants, va ajustar la seva
armadura, la seva capa, i va caminar fora de la mansió.
El sol naixent despuntava sobre les
muntanyes de Dantooine, i la fina línia de núvols a l'horitzó semblava estar en
flames. Les ombres s'estiraven sobre la vall, gradualment esvaint-se conforme
el sol s'alçava més amunt. Els arbres murmuraven en una brisa que portava l'essència
dels fertilitzants, fruita en descomposició, i la pluja recent.
En Zeerid va romandre enmig de la
terra humida i l'herba alta, sota el cel obert, i va enfrontar-se amb el fet
que no tenia ni idea del que hauria d'estar fent.
Probablement sembrant llavors, va
suposar ell, o fent empelts en les vinyes, o comprovant el sòl o alguna cosa.
Però tot eren conjectures. Mirà al voltant com si hi hagués d'haver algú a prop
a qui pogués demanar ajuda, però la granja més propera estava a vint klicks a
l'oest.
Ell estava pel seu compte.
-Com sempre -Es va dir a si mateix
amb un somriure.
Després de sortir de Coruscant, va
volar a Vulta, va alçar en braços la Nat i l'Arra, i va volar profundament a la
Vora Exterior. Aquí, va vendre la Navalla
i el seu carregament al mercat negre i, amb els crèdits que va guanyar li va
comprar a la Nat seva pròpia llar i es va comprar a ell i a l'Arra una vella vinya
-molt temps en desús per a la collita- d'una parella gran.
S'havia convertit en un granger,
d'algun tipus. O almenys en l'amo d'una granja. Just com li havia dit a l'Aryn
que faria.
Pensar en l'Aryn, especialment en els
seus ulls, li va fer somriure, però el somriure es va corbar cap avall sota el
pes dels mals records.
Mai l'havia tornat a veure després de
deixar Coruscant. Per un temps va intentar saber què li havia passat, però una
recerca a l'HoloRed no li deia res. Sabia, però, que Darth Malgus vivia. Va
suposar que això significava que l'Aryn no, i no seria capaç d'explicar a l'Arra
per què el seu Papi de vegades plorava.
I ell, en secret, esperava la
presumpció que estigués equivocat, que ella hagués escapat d'alguna manera, que
recordés qui era.
Va pensar en ella cada dia, el seu
somriure, el seu pèl, però especialment els seus ulls. La comprensió que va
veure en ells sempre li havien atret d'ella. Encara ho feien, encara que només
se sentia atret pel seu record ara.
Esperava que hi hagués trobat el que
fos que estigués buscant abans del final.
Va mirar al voltant del seu nou
estat, la gran llar on ell i l'Arra rondaven, a les diverses construccions
annexes que albergaven l'equip que ell no sabia utilitzar, a la filera rere
filera d'enreixats que s'alineaven en els camps de vinyes en guaret, i es va
sentir... lliure.
No li devia res a ningú i L'Intercanvi
mai el trobaria, encara que d'alguna manera descobrissin que encara era viu.
Posseïa terres, una llar, i tenia crèdits suficients encara per contractar un
grup que l'ajudaria a convertir la terra en una vinya decent en un any o dos. O
potser convertiria la granja per cultivar t'bac. Mesos abans, no podia haver
imaginat una vida així per a si mateix.
Somrient com un imbècil, es va
asseure al centre del seu terreny de terra i va mirar la sortida del sol.
Un punt negre sobre l'horitzó va atreure
la seva mirada.
Una nau.
La va observar, despreocupat fins que
va començar a fer-se més gran. No podia encara esbrinar el seu perfil, però
podia veure la seva trajectòria.
Es dirigia en la seva direcció.
Una espurna de pànic li va agafar
però va lluitar per abatre-la. Els seus ulls van anar a la casa on l'Arra
dormia. Va tornar la seva mirada cap a la nau.
No li agradava que naus no
identificades baixessin des del cel en la seva direcció. Sempre li recordaven
el saltador de rases que havia vist estampar-se contra el Temple Jedi. Sempre
li recordaven a l'Aryn.
-No poden haver-nos trobat -Va dir
ell-. No és res.
La nau es va fer encara més gran mentre
escurçava la distància. Es movia ràpid.
Pel disseny de tres ales va esbrinar
que era un Tro BT7: una nau multiusos comuna fins i tot fora de la Vora. Ell es
va aixecar a mesura que s'acostava. Podia escoltar el brunzit profund sota dels
seus motors.
-Papi!
La veu de l'Arra va fer girar el seu
cap. Havia sortit de la casa i es va asseure al balancí del porxo cobert de la
casa. Ella somreia i saludava.
-La pluja se n'ha anat! -Va dir ella.
-Entra a la casa, Arra! -Va cridar
ell, assenyalant a la porta.
-Però Papi...
-Entra ara mateix.
No es va molestar a veure si ella
obeïa. La nau probablement encara no l'havia vist. Les reixes i les seves venes
de vinyes marrons l'haurien ocultat d'un observador aeri. Es va ajupir i va
anar a corre-cuita cap a la vora del camp, refugiant-se el millor que podia rere
d'una de les reixes. Tirà d'alguna de les vinyes mortes per poder mirar a
través de l'àrea oberta del camp on la nau anava a aterrar.
Si venia a la seva granja.
Ell va dirigir una mirada de nou a la
casa i va veure que l'Arra havia tornat dins. Va agafar la seva pistolera del
turmell i va treure l'E-3 que guardava allà, llavors va arribar a la petita de
la seva esquena cap a l'E-9 que guardava allà. Es reprenia a si mateix per no
tenir les seves pistoleres normals de maluc amb els seus BlasTech bessons 4s. A
l'Arra no li agradava veure les armes, així que havia decidit portar només
aquelles que pogués portar en pistoleres ocultes. Però les petites pistoles de
joguina sèrie E tindrien problemes fent res a algú amb una armadura ablativa.
De nou, si la nau anava a la seva
granja.
La nau va sorgir a la vista, i ell va
notar la seva absència de marques. No era un bon senyal. Va disminuir, va
envoltar la granja, i ell va tractar de fer-se petit. Els seus motors es van
frenar i els propulsors es van connectar. Estava baixant.
Ell va maleir, va maleir, i va
maleir.
La tensió s'enroscava dins d'ell però
encara sentia la calma habitual que sempre li servia bé en el combat. Es va
recordar a si mateix no disparar fins que sabés a què s'estava enfrontant. Era
possible que qui fos que era al Tro no tingués intenció de fer-li cap mal. Un
altre local, potser. O un oficial en una nau sense marcar.
Però ell ho dubtava.
Si eren agents de L'Intercanvi, volia
deixar almenys un amb vida, per esbrinar com li havien seguit el rastre.
La nau va baixar, els seus patins
enfonsant-se en la terra humida. Els motors disminuïen la ventilació però no es
van apagar. Podia veure al pilot a través de la coberta de transpariacer... un
home humà amb la jaqueta, casc, i ulleres que semblaven ser l'uniforme de pilot
explorador de fora de la Vora. Estava parlant amb una persona o amb vàries en
el compartiment posterior, però en Zeerid no podia veure qui.
Ell va escoltar les portes del costat
allunyat de la nau lliscar per obrir-se, llavors tancar-se. Ell encara no podia
veure ningú. Els motors de la nau van tornar augmentar la ventilació, els
propulsors es van encendre, i va començar a enlairar-se. Li va portar uns pocs
segons elevar-se en l'aire i connectar els seus motors per complet i llavors
sortir per darrere de les reixes.
Una única figura caminava cap a casa,
una dona humana amb els cabells curts, vestida en uns pantalons amples i un
abric curt. Va apuntar dos blàsters a la seva esquena.
-No donis ni un pas més.
Ella es va aturar i va alçar les mans
a cada costat.
Ell va començar a envoltar-la per
veure la seva cara.
-Vas a disparar-me cada vegada que
ens trobem?
El so de la seva veu va detenir els
seus passos, fent que el seu cor s'accelerés, robant-li l'alè.
-Aryn?
Ella es va girar, i era ella. Ell no
podia creure-s'ho.
Les primeres paraules que van sortir
de la seva boca eren ridícules.
-El teu pèl!
Ella va passar la seva mà pel seu pèl
esquilat.
-Sí, necessitava un canvi.
Ell va escoltar la serietat en el seu
to i va contestar de la mateixa manera conforme caminava cap a ella. Les seves
cames se sentien intranquil·les sota ell.
-Sé a què et refereixes.
Ella va somriure suaument, i era la
mateixa que sempre havia estat, tan càlida com el sol naixent.
-T'he buscat per tot arreu -Va dir
ella-. Volia assegurar-me que estaves bé.
-Jo et vaig buscar, també -Va dir
ell-. Però no hi havia res. Vaig veure cada holo història sobre els Jedi. Deia
que estaven abandonant Coruscant...
La seva expressió va caure.
- Vaig sortir de l'Orde, Zeerid.
Ell es va aturar en els seus passos.
-Que vas fer què?
- Vaig sortir-me'n. Com et vaig dir,
necessitava un canvi.
-Vaig pensar que et referies al teu
cabell.
Ella va somriure a això, també,
llavors va assenyalar als blàsters amb els seus ulls.
-Penses allunyar aquests?
Ell va sentir que es posava vermell.
-Per descomptat. Vull dir, si. Cert.
Ell va enfundar les dues armes, les
mans tremolant.
-Com em vas trobar?
-Vas dir que et convertiries en
granger a Dantooine. -Ella va estendre les seves mans a un costat, assenyalant
el paisatge-. I aquí estàs.
-I aquí estic.
-No et preocupis -Va dir ella,
anticipant la seva preocupació-. Ningú més podria trobar-te. Només jo.
-Només tu. Només tu.
Ell estava somrient estúpidament,
fent ressò de les seves paraules, i probablement semblava un imbècil. No li
importava. Ella estava somrient, també, i ell no podia resistir-ho més.
-Stang, Aryn! -Va dir ell. Va córrer
cap a ella i la va alçar en els seus braços.
Ella li va tornar l'abraçada i ell la
va estrènyer més fort, sentia el seu cos contra el seu, va inhalar l'aroma del
seu pèl. Va gaudir el moment llavors la va apartar a l'altura dels braços.
-Espera, com... vas sortir de
Coruscant? Malgus...
Ella va assentir.
-Vam arribar a una entesa, d'alguna
manera.
Ell volia preguntar sobre la twi'lek
però temia la resposta. Potser ella va sentir la seva inquietud emocional, o
potser ella el coneixia prou bé per anticipar la pregunta.
-Fins i tot després que marxessis no
la vaig ferir. A l'Eleena, em refereixo. La vaig deixar amb Malgus. No sé si li
vaig fer cap favor, tot i així.
Ell la va abraçar de nou, més
alleujat del que hauria esperat.
-M'alegro, Aryn. M'alegro que ho
fessis. M'alegro que estiguis aquí.
Les llàgrimes es vessaven dels seus
ulls. Ell no estava segur de per què.
Ella el va empènyer enrere i va
estudiar la seva cara.
-Què passa? Estàs alterat.
Les paraules empenyien per la seva
gola però les va mantenir darrere de les seves dents. Ell recordava l'escotilla
d'aire a la Navalla, però va sacsejar
el seu cap. En Vrath era el seu pes amb el que havia de carregar.
-No és res. Només m'alegro de veure't.
Una entesa amb Malgus? Què significa això?
-Em va deixar anar.
-Que ell què?
L'Aryn va assentir.
-Ell em va deixar anar. Encara no
entenc per què. No del tot.
-Encara estàs... caçant-lo?
Una ombra va passar sobre l'expressió
de l'Aryn, però el seu somriure suau li il·luminava la cara i la feia
esvair-se. Va posar els seus dits en un collaret que portava. Una pedra penjava
d'una cadena de plata. En Zeerid pensava que era una joia Nautolana d'algun
tipus.
-No, no estic caçant-lo. Quan em vaig
enfrontar a ell vaig sentir el seu odi, la seva ira. -Ella es va estremir, va
enrotllar els seus braços al voltant del seu prim cos-. No era com res que hagués
trobat en un Sith abans. Viu en un lloc fosc. I jo... no vull seguir-lo allà.
En Zeerid ho va entendre millor del
que ella sabia. Ell vivia en el seu propi lloc fosc.
-No vols carregar amb això -Va dir-li
a ella, a ell mateix.
-No -Va dir ella-. No vull carregar
amb això.
Ell es va treure la foscor i va
forçar un somriure.
-Et quedaràs per un temps?
Abans que l'Aryn pogués contestar, la
veu de l'Arra arribava des de la casa.
-Papi! Puc sortir ara?
Ell li va fer un gest perquè sortís i
ella va obrir la porta, va saltar sobre el porxo i va baixar les escales, i va
travessar la franja de terra.
L'Aryn el va agafar pel braç.
-Està corrent, Zeerid.
-Prostètics -Va dir ell, i els seus
ulls es van humitejar de nou per veure-la córrer cap a ell amb l'Aryn al seu
costat.
Quan l'Arra hi va arribar, es va
aturar davant d'ells, sense alè, el seu pèl arrissat regirat, els seus ulls
curiosos i el seu somriure ampli. Ella va estendre una petita mà, tota
seriosa.
-Hola. Em dic Arra.
L'Aryn es va agenollar per mirar-la
als ulls. Agafant la mà, va dir:
-Sóc Aryn. Hola, Arra. Encantada de
conèixer-te.
-Tens uns ulls preciosos -Va dir l'Arra.
-Gràcies.
En Zeerid va dir en veu alta les
seves esperances.
-Crec que l'Aryn es quedarà amb
nosaltres un temps. No serà genial?
L'Arra va assentir.
-Ho faràs, Aryn? Et quedaràs un
temps?
L'Aryn es va alçar i les esperances d'en
Zeerid es van alçar amb ella, fràgils, preparades per sortir corrent. Quan ella
el va mirar i va assentir, ell va somriure com un babau.
-T'agrada jugar a la gravitació-bola?
-li va preguntar l'Arra.
-Pots ensenyar-me'n -Va dir l'Aryn.
-Què tal si mengem? -Va dir en Zeerid.
-Fem una cursa! -Va dir l'Arra, i va
esprintar cap a la casa.
En Zeerid i l'Aryn van caure darrere
d'ella, els tres rient, lliures.
FI
