Conflicte d’interessos (i II)

Anterior

2

Els següents moments van ser borrosos. Mentre es capbussava darrere d'una caixa de control de metall que li oferia escàs refugi, la sala es va encendre amb el foc dels blàsters. A l'altra banda de l'habitació, Vartos es va desplomar. Atrapada i incòmodament conscient dels trets de blàster que guspirejaven al seu voltant, Selby va seguir disparant fins que el primer Stormtrooper va caure. Després, girant-se per apuntar al seu company, que estava ajupit darrere d'una caixa de metall, un moviment cap al costat va capturar la seva vista.

Era Quarle, esmunyint-se furtivament al llarg del mur cap a la porta, el seu únic mitjà d'escapament. Una altra cosa va atreure la seva mirada també...

- Daven, compte! -Va cridar, i va disparar. El tret va espurnejar en un panell petit en el mur a escasses dotzenes de centímetres davant seu. Les llums van vacil·lar i es van apagar, cobrint l'habitació amb foscor.

I aquesta era la seva única oportunitat.

Com de comú acord, la porta va lliscar obrint-se, il·luminant la seva ruta cap a la llibertat. Momentàniament, la figura de Quarle es va dibuixar contra la llum, mentre es lliscava a la seguretat del corredor. Dirigint una salvatge pluja de foc de protecció en la direcció de l’Stormtrooper, Selby es va posar dreta i va córrer darrere seu.

Gairebé ho va aconseguir il·lesa. Just quan arribava la porta, un tret de blàster va fregar el seu braç estès, enviant urpes irregulars de dolor ardent pujant per la seva espatlla i forçant un involuntari crit de dolor, mentre trontollava al corredor. La porta es va tancar darrere seu, els febles sons dels trets de l’Stormtrooper colpejant inútilment contra la barrera de metall.

Alertat pel seu crit, Quarle es va donar la volta. Sentint nàusees sobtadament, i marejada per l'ardent dolor, ella va vacil·lar just fora de la porta i va intentar orientar-se.

- Per on? -Va aconseguir dir entre dents serrades.

Quarle va vacil·lar, però darrere d'ell pel corredor, dos stormtroopers van doblegar la cantonada i sobtadament el punt va quedar fora de discussió. El seu braç se sentia envoltat de flames, però se les hi va arreglar per fer alguns trets dissuasoris en la seva direcció abans de girar-se per córrer. Mentre el foc de blàster ressonava al corredor, va sentir més que escoltar a Quarle en els seus talons.

No havien fet més de cinquanta metres abans que ell empenyés fermament a la dreta i recolzés la seva palma en el panell d'una porta. Selby el va deixar guiar, irrompent en una habitació llarga i estreta sense més portes que per la qual acabaven d'entrar.

- On anem? -Va exigir, i el dolor va fer que la pregunta sonés aspra.

-En algun lloc segur -va dir Quarle, tan breu com ella. Ell va palpar al llarg del mur buit en l'altre extrem de la cambra mentre Selby rondava amb impaciència, estudiant l'habitació per possibles vies d'escapament. Estava alleujada d'estar fora de la immediata línia de foc, però sense cap sortida aparent, aquest alleujament duraria poc. I els stormtroopers estarien aquí qualsevol moment...

Tornant-se cap a Quarle, es va sobresaltar en veure una antiga porta batent al mur llunyà on estava segura que abans no hi havia hagut res.

-Afanya't -va dir ell, i va provar que la porta no era un miratge obrint-lo d'una empenta i endinsant-se en la foscor que hi havia més enllà. Selby es va afanyar a entrar al passatge estret al seu costat, i va mirar mentre ell feia alguna cosa en un panell ubicat rere del mur. La llum que fluïa per la porta oberta va canviar sobtadament. Quan Selby va mirar l'habitació més enllà, va ser com mirar a través d'una cortina diàfana.

Es va sobresaltar quan la porta a l'altre extrem es va obrir bruscament. A un cop, dos stormtroopers es van llançar a l'habitació amb armes preparades. Però sorprenentment, no li van dirigir més que una mirada superficial a la paret llunyana. Es va adonar llavors que devien veure el mateix mur buit que ella havia vist quan va entrar a l'habitació, i va mirar la cortina diàfana amb nou respecte. Holoflatge -un dels millors holoflatge que havia vist, ocultava la porta secreta als ulls curiosos.

-Estic impressionada -va murmurar intensament mentre Quarle tancava la porta, i encenia una vara lluminosa, i la guiava pel fosc passadís. El seu braç va vibrar amb cada pas -. Molt impressionada. Com sabies que hi era?

-Un vell secret de família -va fer un cop d'ull per sobre la seva espatlla -. El meu avi era Corlin Quarle Delden.

Un moment després, ella va reconèixer el nom.

-El propietari principal de Verkuylian BactaCo -va dir, i ell va assentir amb el cap. Selby va assentir també, mentre les peces queien més clarament al seu lloc. No era estrany que Quarle fingís ser un imperial mentre secretament tramava la revolta. La seva família havia posseït el planeta sencer abans que l'Imperi s'apoderés d'ell.

Va pensar en l’holoflatge i va sentir renovar la seva esperança.

- Tens altres secrets de família dels que m'interessaria conèixer? -Va preguntar.

Quarle es va aturar davant una porta. Més enllà, el passatge desapareixia en la foscor. Ajupint-se, va il·luminar amb la seva vara lluminosa un teclat polsegós i va marcar unes sèries de nombres. Un pany va sonar, i ell va obrir la porta per revelar una habitació diminuta.

-Pot ser -va dir per fi, tancant amb clau la porta altra vegada rere d'ells -. Però hem de pensar què farem ara. És obvi que qualsevol pla que tu i el teu soci tinguessin aquí ha fracassat, i la meva tapadora ha estat descoberta també. En aquest moment, sortir amb vida sembla el millor que podem esperar.

-Això no és suficient -Selby va sacsejar el seu cap. -Si puc avisar a la flota, encara hi ha una possibilitat que podem portar això a terme.

Quarle la va mirar amb duresa.

- La flota?

-Hi hi ha una petita força de batalla de la Nova República esperant un senyal de Claris... -Es va corregir -un senyal meu per entrar. Una vegada que aparegui, llevat que Ein tingui un Destructor Estel·lar o dos amagats a la butxaca del darrere, no tindrà una altra elecció que rendir-se.

-Ja veig -va dir Quarle. Va mirar fixament un moment, pensant, llavors li va dirigir un lleu somriure -. I no, no en té. -El somriure es va esvair mentre els seus ulls anaven al seu braç ferit -. Per què no m'expliques el que està passant mentre atenem aquesta cremada? -Va suggerir -. Decidirem on anar des d'aquí.

El medpac que va aconseguir només contenia l'anestèsic més suau, així que Selby es va alegrar de concentrar-se en descriure la missió mentre Quarle netejava suaument la cremada i untava un gel verd viscós sobre ella.

-Alazhi inestable -va dir davant la seva expressió dubtosa -. No tan efectiu com bacta refinat, però certament ajudarà.

Ho va fer. El gel fresc va alleujar la cremada i, en endurir-se, va proporcionar una capa protectora que feia innecessaris els embenats. Selby va doblar el braç experimentalment, alleujada de trobar que el moviment produïa només una sorda protesta.

-Llavors -va dir -. Què penses?

-És el teu braç -Quarle va arquejar una cella. - Què penses tu?

-El braç està bé -va dir, tot agraint amb un somriure lleu -. Vaig voler dir, què fem ara? Pots aconseguir-nos accés a una unitat de comunicació subespacial?

Ell va prémer els llavis pensativament i va tornar a seure.

-Probablement -va dir, i va fer una pausa -. Una pregunta, però. Quines eren les ordres de la flota si no rebien el senyal? Enviar algú a investigar, o només tornar casa?

-Ells no ens abandonarien -va dir Selby -. Tractaran de descobrir que va succeir.

- Així que eventualment algú apareixeria per esbrinar perquè el senyal mai va ser donat?

-Ells no ens abandonarien -va dir Selby altra vegada, sentint una profunda fiblada davant la idea que, davant l'oportunitat incerta de salvar la missió, ella bàsicament havia abandonat a Vartos a la sala del generador. Sabia que, si fallava, la intel·ligència eventualment enviaria algú per investigar, però en aquestes alçades de la missió només implicaria extreure els membres supervivents de l'equip, si n'hi havia algun, i sortir. Vartos i Claris s'haurien perdut en va, els treballadors rebels verkuylians serien purgats, i l'Imperi guanyaria -potser permanentment. Sense suport suficient dels treballadors que quedessin, la Nova República probablement no tornaria.

-Ja veig -va dir Quarle -. Així que cridem a la flota ara, o mai hi haurà una altra oportunitat.

-Així sembla -va acordar Selby. Va vacil·lar -. Em sap greu, això podria posar-se més caòtic del que vàrem planejar originalment. Si Ein comença a reunir treballadors, usant-los com a ostatges... Encara podem guanyar, però la victòria pot tenir un preu més alt.

La galta d’en Quarle va tremolar.

-Totes les coses que valen la pena generalment el tenen.

-Podria haver-hi enfrontaments, en òrbita o en la superfície -va advertir ella -. Ho valdria per a tu?

Ell la va mirar. En els seus ulls, va veure una ombrívola aprovació.

-Vull el que és millor per Verkuyl -va dir -. Si això implica vessament de sang... - Va apartar la mirada -. Ho lamentaré, però aprendré a viure amb això. Ara... -Va canviar el tema sobtadament -, puc pensar en tres comunicadors subespacials als quals podríem accedir. Determinem quin seria millor d'intentar...

Si ella hagués sabut de tots els passatges amagats del Saló la nit anterior, va reflexionar Selby mentre seguia a Quarle per un corredor estret, arribar distretament a l'oficina del governador hagués estat tan fàcil com encertar a mynocks d'un acoblament de poder.

El Saló havia demostrat ser pràcticament un laberint de passatges ocults. L'avi d’en Quarle havia estat un acurat home de negocis, fins i tot paranoic, el que era afortunat, donades les circumstàncies actuals. Significava que podien moure’s dins del Saló amb una llibertat sorprenent, necessitant només deixar la seva tapadora per cridar a la flota. Selby va somriure en pensar que mentre els Imperials, que sens dubte monitoraven les transmissions subespacials sortints, vinguessin corrent a investigar la trucada, tot el que trobarien serien guàrdies inconscients en una sala buida. Ella i Quarle tornarien al seu amagatall a esperar l'arribada de la flota abans de confrontar a Ein.

-Gairebé hi arribem -va dir Quarle en veu baixa, detenint-se en una intersecció -. Abans d'avançar més, vull observar la situació exterior, veure a què ens enfrontem.

-Sona bé -va murmurar en resposta -. Guia’m.

Ell va vacil·lar, i es va girar per mirar-la.

-Preferiria fer-ho a soles -va dir -. Conec el sistema de passatges. Tu no. I d'aquesta manera, si m’atrapen, queda un de nosaltres per acabar el treball.

Selby va arrufar les celles. Tenia sentit, però ella no volia separar-se particularment. Quarle no tenia un blàster i seria incapaç de protegir-se si ensopegués amb un problema. Va sentir una altra punxada, recordant Vartos. Se suposava que els membres d'un equip es cobrien les esquenes entre ells. Va considerar breument donar-li el seu propi blàster per al reconeixement, però va decidir no fer-ho. Intel·ligència li havia ensenyat a tenir cura primer la seva pròpia esquena.

Els ulls d’en Quarle van caure en el blàster també, però quan ella no el va oferir, ell no va preguntar.

-Espera aquí -li digué -. No hauria de trigar massa.

Selby va assentir amb el cap. Ell la va mirar un moment, com volent dir alguna cosa més, però després només va assentir amb el cap, també. Tornant-se, va començar a doblegar la cantonada...

-Cuida la teva esquena -li va dir ella suaument.

Ell va mirar cap enrere, i va arquejar una cella.

-Sempre -va assegurar, i es va allunyar a grans gambades.

Quan ell se'n va anar, Selby es va reclinar contra la paret de l’estret passatge i va sospirar. Sola amb els seus pensaments per primera vegada des del tiroteig a la cambra del generador, ella no podia apartar la cara d’en Vartos de la seva ment. Havia estat només increïblement mala sort, el que fos descobert pels stormtroopers? O Claris ja havia estat "persuadida" de parlar sobre els seus companys de l’operatiu?

El que li va recordar...

Ella va pujar la seva mà, traient-se l'ara inútil anell. Subjectant-lo en el seu palmell, el va mirar pensativament.

Claris ha d'haver parlat, va decidir. Perquè el micròfon amagat hagi estat desactivat tan ràpidament i inesperadament després de l'arrest, els imperials havien d'haver sabut exactament què cercar. Va tocar la corba suau del metall, sentint-lo doblegar-se suaument, després se’l va acostar per estudiar l'intricat rotllo que funcionava com un petit audiòfon.

Quan la veu d’en Quarle va sonar a través d'ell, es va quedar paralitzada.

Amb mans que sobtadament se sentien com gel, Selby va sostenir el dispositiu contra la seva orella. Silenci; només el seu pols bategant en el seu cap. Va arrufar les celles, va doblar l'anell acuradament una altra vegada, i aquesta vegada qualsevol connexió feble dins de l'auricular que havia causat el tall ara va funcionar. Ella va escoltar, tornant-se més freda amb cada paraula.

-Tafno ha promès suport en sis hores -Ein estava dient -. Dos Dreadnaughts (Cuirassats) almenys, potser més. Convenç-la de postergar la trucada fins llavors. Quan els rebels hi arribin, trobaran una petita flota amb una capacitat armamentística esperant-los, no les preses fàcils que esperen.

-Sí, naturalment, la seva Excel·lència -va dir Quarle -. Però com proposa que la convenci? Estem gairebé en posició de fer la trucada. Voldrà saber per què hem d'esperar.

Una llarga pausa. Selby podia amb prou feines respirar per l'atapeïda sensació a la seva gola.

-Digui-li que hem imposat el silenci de satèl·lit -va dir finalment el governador -. A causa d'aquesta amenaça terrorista, he ordenat una prohibició temporal del trànsit de comunicacions subespacials. Digui-li que els relleus de satèl·lit han estat tancats -però que un relleu molt antic i no oficial posat en òrbita pel seu avi estarà en rang de transmissió en, ah, aproximadament sis hores. I que vostè, només vostè, sabeu com accedir-hi.

Ein va riure secament.

-Vostè sap, Daven, vostè podrà haver odiat el vell, però ha d'admetre de ser el nét d’en Corlin Quarle Delden l'ha posat en una posició única per realitzar les seves visions per Verkuyl.

-És l'únic que alguna vegada ha fet per a mi -va dir Quarle -. La resta del temps, preferiria oblidar que el tirà alguna vegada va existir.

-No hauria’s de preocupar-te per això -va dir Ein -. No s'usa contra vostè. Vostè ja ha fet més per aconseguir que Verkuyl sigui l'èxit que és avui del que el seu avi mai podria. El seu servei per a l'Imperi serà recordat per molt de temps.

Quan Quarle va doblar la cantonada, va trobar a Selby esperant-lo.

Es va detenir bruscament davant la vista del blàster que ella sostenia apuntat al seu pit. Els seus ulls van captar la fermesa de la seva mà, llavors van pujar per detenir-se en el seu rostre.

- Problemes? -Va preguntar.

- Com és -va començar en to casual -que el nét de Corlin Quarle Delden va acabar del mateix costat que l'Imperi que li va robar casa i va destruir la companyia de la seva família?

Quarle es va acostar uns passos. El seu pols mai va vacil·lar. Ell es va aturar.

-BactaCo no ha estat destruït -va dir -. En realitat, actualment tenim més negocis dels que podem gestionar. I la nova refineria incrementarà tant la producció com els guanys.

-Ja veig -va dir Selby. Encara que estava determinada a romandre tan freda sobre això com ell, va sentir que els seus ulls s’aclucaven -. Llavors no t'importa el que l'Imperi li faci a Verkuyl, mentre la companyia obtingui la seva part dels crèdits.

Ell va arquejar aquella cella, i ella va haver d’ofegar l'impuls sobtat i violent d'esborrar aquesta mirada tranquil·la de la seva cara.

-Aquests crèdits són el que alimenten i vesteixen als treballadors, Selby. Això és del que es tracta una companyia, de proveir articles o serveis per un preu. Per a qui, no importa. No t'enganyis creient que era diferent en els dies del meu avi, i no pensis que els motius de la teva Nova República són més purs. Quan es tracta de dirigir una companyia, l'acumulació de crèdits és l'objectiu.

-Almenys el teu avi va obtenir la companyia honestament -va escopir -. Va comprar el planeta, va construir les refineries, va portar als treballadors. No ho va robar dels seus propietaris legítims en el nom de l'Imperi ni va esclavitzar als seus treballadors. Ell...

-No em recitis aquesta propaganda rebel –li va interrompre Quarle bruscament -. Ell va fer això, i pitjor, ho va fer en nom del lliure comerç. Almenys quan l'Imperi va prendre el control, Verkuyl va començar a tornar alguna cosa als treballadors, en comptes de només produir crèdits per satisfer la cobdícia del meu avi.

Es va aturar i va inhalar profundament per calmar-se.

- Saps com va aconseguir que els treballadors vinguessin a Verkuyl? -Va continuar, una mica més calmat -. Recorda, això era abans de l'Imperi. Les persones necessitaven treball, i estaven disposades a fer gairebé qualsevol cosa per aconseguir-ho. Fins i tot a vendre’s en l'esclavitud. I així ho van fer.

-A canvi del seu passatge aquí i el privilegi de treballar en les refineries del meu avi, van signar per un terme de deu anys, al final dels quals es comprometien a compartir una part de l'estoc de la companyia que ells havien treballat per construir. El meu avi l'anomenava contracte -va afegir amargament -, però era esclavitud.

Selby no va dir res. La servitud per contracte no era com ser el seu propi cap, lliure i net, però no era esclavitud, tampoc. Ambdues parts arribaven voluntàriament a un acord, i al final del contracte...

-Quan el contracte expirava, la majoria dels treballadors estaven tan profundament endeutats que fins i tot amb la seva part de l'estoc, no podien lliurar-se -va dir Quarle -. Una vegada que rebien tots els seus diners i pagaven el que devien, no els quedava prou per anar-se'n. Així que es quedaven.

Ella va arrufar les celles.

- Com podrien haver-se endeutat tant?

-El magatzem de la companyia, naturalment -va dir ell -. La majoria dels treballadors van portar famílies amb ells, o es van casar i van formar famílies una vegada que van arribar. El meu avi subministrava menjar bàsic i habitatge -menjadors de beneficència i barracons -però tota la resta costava extra. Un extra molt gran. Es sumava. Per quan l'Imperi va arribar per nacionalitzar BactaCo, noranta de cada cent treballadors estaven tan sumits en deutes que ni tan sols obtenien comprovants de crèdits el dia de cobrament. Els sous eren simplement transferits als seus comptes delinqüents.

Li va dirigir a Selby un amarg somriure.

-Si la República realment hagués volgut alliberar els treballadors, hauria d'haver estat aquí fa vint anys.

Un silenci va seguir.

- Què va passar quan l'Imperi va prevaler? -Va preguntar ella finalment.

La boca de Quarle es va torçar.

-Bé, diré una cosa pel vell Corlin. Si ell no podia tenir els crèdits, no volia que ningú més els tingués, tampoc. Quan es va adonar de l'Imperi no només arribaria i supervisaria l'operació, sinó que intentaven fer-lo fora i portar-lo ells mateixos, va començar a esborrar els registres de la companyia. Llistes de clients, informes de producció, contractes d'enviaments...

-I els registres dels empleats -va assentir ella, començant a comprendre -. L'Imperi no estava al corrent del seu acord amb els empleats.

-Correcte -va dir -. Per això quan l'Imperi es va imposar, Verkuyl va deixar de ser una miserable petita companyia planetària dirigida pel puny ferm d'un tirà, i es va convertir en el que havia de ser: un lloc perquè aquestes persones treballessin i visquessin. En els passats vint anys, hem triplicat la nostra població treballadora i quadruplicat la nostra producció de bacta, incrementant els nostres guanys en un mil per cent. Els verkuylians estan millor sota l'Imperi del que mai ho van estar sota el meu avi, així que no pensis que ens estàs fent cap favor alliberant-nos.

Era cert que els verkuylians no havien clamat per ser alliberats de l'Imperi.

Efectivament, havia estat només en els últims dos anys, quan la Nova República havia estat expulsant l'Imperi del Nucli i havia reclamat Coruscant triomfalment, que el moviment de resistència a Verkuyl havia tan sols començat. Durant les seves reunions sobre la missió, Selby s'havia format la impressió que els treballadors podrien haver estat intimidats -o contents, una veu petita li va xiuxiuejar ara -de treballar per a l'Imperi per sempre si no fos per dues coses: una, que la força imperial disminuïa, proveint cada vegada menys suport a les seves possessions més petites com Verkuyl, i dos, la pèrdua d'un gran proveïdor mèdic en Chennis l'últim any havia enviat agitadors de la Nova República a diversos proveïdors en mans imperials per veure quina mena de rebel·lió podien provocar.

Verkuyl havia reaccionat apropiadament.

Però això no volia dir que els treballadors no fossin sincers en el seu desig de ser lliures, es va dir Selby. Només que va ser necessari el nostre estímul per donar-los el valor de rebel·lar-se.

Va mirar a Quarle.

-Si l'Imperi és forçat a deixar Verkuyl, probablement heretarien totes les propietats. Com pots possiblement oposar-te a això?

Ell va sacsejar el cap.

-No ho entens, oi? Vull el millor per Verkuyl, no el millor per a mi mateix, sinó per a la companyia i el planeta. I crec que el millor per a ells en aquest moment és l'Imperi.

-Els treballadors no estan d'acord.

-Els treballadors no veuen la imatge completa -va replicar Quarle -. Són treballadors, no administradors. De moment, no poden veure més enllà de les promeses que la Nova República està penjant davant seu com nerfs sent portats al cobert de munyir.

-Independència... -Ho va fer sonar com una paraulota -. Digui on, en qualsevol lloc, els treballadors no somien amb ser el seu propi cap. Però no tenen la menor idea de com fer-ho en realitat. Sense l’orientació de l'Imperi, ells portarien aquesta companyia, el seu mitjà de vida -directament a la fallida, o serien sobres sucoses per al cartell del bacta. Llavors què significaria la seva independència?

-Serien lliures -va dir Selby.

-Lliures per morir-se de fam, potser -va replicar amargament.

Ella va aixecar el blàster.

-Selby, pensa-ho -va dir a manera d'avís -. El governador sap el què està passant aquí. No pots guanyar, però si et rendeixes ara, et dono la meva paraula que no seràs ferida.

Va donar un pas endavant, els seus ulls buscant seriosament el seu rostre.

-Si us plau, Selby. No sortiràs d'aquí d'una altra manera. No ha de ser així.

En la seva ment, Selby va veure Vartos subjecte a punta de blàster per l’Stormtrooper del Saló. Va pensar en Claris, i en les històries d'horror que cada agent d'intel·ligència havia escoltat sobre el destí que els esperava a mans dels interrogadors imperials. Va pensar en Quarle, i que fent el que en veritat sentia el millor per la seva gent, havia hagut de trair la seva confiança, sabent molt bé que per a molts d'ells significaria una mort segura.

Negre o blanc, amic o enemic, es va recordar. En aquest treball, no hi havia lloc per a res més.

-Sí, si té -va dir, i va disparar.

Trenta-quatre hores després, recolzant-se contra la barana de pedra del sostre del Saló i mirant fixament les flames dansaires d'una foguera de celebració a baix al carrer, Selby va reflexionar que, per haver convertit en èxit un fracàs segur, hauria de sentir-se d'un humor molt més optimista.

Escoltant la gresca que continuava a baix, es va preguntar per la manca de satisfacció acostumada a la terminació reeixida d'una missió. No dubtava que la Nova República havia fet el correcte, portant l'alliberament a Verkuyl i restaurant BactaCo als seus treballadors natius. Un poble sotmès a l'esclavitud, ja fos per un Imperi o per un dictador empresarial, havia de ser alliberat.

Però per primera vegada en els seus anys d'estar involucrada en aquests alliberaments, se li va acudir qüestionar si la Nova República ho havia fet perquè era el millor per al planeta i la seva gent, o perquè una canonada directa a BactaCo era el millor per a la Nova República.

No podia oblidar el pronòstic de Quarle: que els verkuylians, enfrontats per primera vegada amb l'autonomia i el maneig d'una empresa, serien aixafats sota el pes de les seves noves responsabilitats. Li havien dit que, per facilitar la transició, la Nova República planejava proveir consellers per ajudar els nous empresaris a trobar la seva posició econòmica en la comunitat galàctica. Va arrufar les celles, molesta per aquest tren de pensament. Els 'consellers' de la Nova República per Verkuyl d'alguna manera sonaven massa semblants a la mateixa sort de 'consell' que l'Imperi havia proveït.

Gairebé va desitjar que Quarle, qui tenia l'experiència per dirigir la companyia i per naixement, el dret, hagués decidit quedar-se i ajudar. Però en ser alliberat del passatge amagat on l'havia deixat lligat, sols certa foscor en els seus ulls verds traint-li els sentiments que evitava mostrar en el seu rostre, Quarle havia triat deixar Verkuyl amb la resta dels invasors imperials. Pel que fa als treballadors van saber el que havia fet, va ser dolorosament clar que mai confiarien en ell una altra vegada.

- Sel? -Una veu va interrompre les seves cavil·lacions -. És gairebé hora d'anar-nos-en.

Ella es va tornar. La pell fosca d’en Vartos es fonia en les ombres prop del turboascensor, però ella podia veure la brillantor pàl·lida on els seus ulls reflectien la llum de les estrelles. Tant ell com Claris havien sobreviscut a la seva captivitat, encara que Vartos havia requerit unes hores en un tanc de bacta per recuperar-se completament. Selby trobava això d'alguna manera irònic.

-Sí, senyor -va respondre -. Baixaré de seguida.

Vartos va assentir amb el cap i va entrar al turboascensor, deixant-la tota sola. Selby va tornar a la barana, els seus ulls atrets de nou a la foguera de sota. Verkuyl celebrava la seva llibertat aquesta nit, però quant duraria la seva alegria sota les pressions de les seves noves responsabilitats?

Va sospirar. Ella no hi seria per veure-ho. Havia fet la seva feina -ho havia fet bé -i ara era temps d'oblidar el que havia dit Quarle i continuar amb la seva propera assignació.

Negre o blanc, amic o enemic, es va recordar. Sota l'Imperi, Verkuyl havia estat negre. Sota la Nova República, seria blanc. Podia ser veritat que el futur de Verkuyl tingués algunes ombres de gris, però en la seva línia de treball era millor no mirar aquests colors enfosquits amb massa atenció.

Apartant-se, Selby va prendre una profunda inspiració. Va fer una ganyota davant la mala olor -l'olor horrible de l’alazhi bullint a foc lent en les refineries. Ho impregnava tot, i després de quatre dies a Verkuyl, sentia com si la seva pudor hagués penetrat la seva pell d'alguna manera i hagués pres residència permanentment en el seu cor.

Temia que romangués amb ella per sempre.

FI

Conflicte d’interessos (I)

Conflicte d’interessos

Laurie Burns

Relats de la nova república

1

Mentre estava dret en els graons del Saló del governador imperial verkuylià, esperant-se per presentar les seves credencials falsificades a l’Stormtrooper (Tropes d’assalt) de la porta, Selby Jarrad va tornar a assecar-se la suor que degotava pels seus temples i va desitjar haver estat advertida sobre el maleït pudor.

Només un altre "petit" detall que Intel·ligència havia oblidat esmentar durant la reunió informativa per a la missió, va pensar. La ciutat -tot el sufocant planeta -feia pudor a alazhi desbrossat, reduït a polpa i bullit a foc lent per a la seva refinació en bacta. De tots els atacs que l'equip de la Nova República podria enfrontar mentre ajudava als treballadors rebels nadius de Verkuyl a destituir l’Imperi, aquesta odiosa agressió olfactiva mai havia estat esmentada.

Ella va llançar una mirada obliqua a l'home alt i de pell fosca que estava al seu costat. Abans d'aterrar, el recte, formal coll del vestit de negocis del major Cobb Vartos havia estat acabat de planxar i net, però feia estona s'havia marcit en la calor sufocant. Brutes marques mostraven on l'havia apartat del seu coll transpirat. Selby no volia imaginar com lluiria. El seu propi vestit es pegava a ella, i el seu espès cabell castany vermellós apilat sobre del seu cap se sentia calorós i pesat.

-No estic segur de què és pitjor -va murmurar Vartos, enganxant un dit en el seu coll i donant una altra estrebada -. Respirar a través del meu nas i olorar aquesta condemnada cosa, o respirar a través de la meva boca i assaborir-lo.

Selby tenia una opinió definida sobre això, però just llavors l’Stormtrooper de la porta va cridar:

- Pròxim!

Vartos va caminar cap al portal i va lliurar el seu document d'identitat falsificat al guàrdia. Adoptant acuradament el port serè i professional d'un postor corporatiu -o almenys tan seré i professional com va poder amb el cabell enganxat al seu rostre i la suor corrent-li per la seva esquena -Selby va fer el mateix.

L’Stormtrooper va escanejar les targetes.

- Propòsit de la seva visita?

-La meva associada i jo estem aquí per presentar una proposta a la seva Excel·lència, el governador Parco Ein -va dir Vartos. Atès que el governador tenia actualment un saló ple de postors esperant presentar propostes de negocis, Vartos no es va molestar a afegir que l'única proposta que ell i Selby pensaven donar-li era: rendeixis, o mori.

Quan Ein havia anunciat que consideraria licitacions per a la construcció d'una nova refineria de bacta en Verkuyl, Intel·ligència havia decidit que la situació era massa bona per deixar-la passar. Els treballadors nadius del planeta, recolzats per la reducció lenta però ferma del poder imperial en els tres anys següents a Endor, havien finalment demostrat la seva voluntat de rebel·lar-se obertament.

I en aquest cas, els nous aliats de la República vindrien amb una bonificació. Encara que Verkuyl estava escassament poblat i una mica allunyat en la Vora per ser estratègicament valuós, Selby sabia que la Nova República considerava donar suport militarment al cop d'estat un preu petit per sortejar els enuigs de tractar amb el cartell del bacta i guanyar una canonada directa als recursos mèdics. La Festa d'ofertes del governador brindava l'oportunitat perfecta per inserir un equip d'Intel·ligència en la seva presència -combinat amb l'amenaça militar que la flota presentaria quan saltés al sistema, organitzar la seva rendició hauria de ser simple.

Selby va sentir una altra gota de suor baixar serpentejant per la seva esquena mentre l’Stormtrooper semblava demorar una quantitat desmesurada de temps verificant les seves credencials. La seva armadura blanca brillava intensament al sol mentre romanien allà, suant sota la seva mirada oculta pel visor negre, de manera que va semblar una eternitat. El silenci incòmode es va allargar. Va intercanviar una mirada amb Vartos i va saber que ell estava pensant el mateix quan sobtadament una veu darrere d'ells els va interrompre.

-Disculpeu, hi ha algun problema?

Ella es va tornar. El nouvingut, un home llargarut i ros vestit amb l'uniforme blau fosc d'un assistent imperial, els va mirar amb curiositat des del passadís.

L’Stormtrooper va saludar en atenció.

-Senyor, diuen que són aquí per a la Festa d'ofertes, però no he pogut confirmar la seva autorització per assistir-hi.

-Ja veig -va dir l'home, pujant els graons -. Els seus noms? –Va consultar breument un petit datapad -. Estan a la llista -va confirmar -. Està bé, sergent. Deixin-los passar.

L’Stormtrooper va assentir, fent-se a una banda mentre l'enorme porta del saló s'obria. Endins, un aire meravellosament fresc els va donar la benvinguda, i un droide de color coure cobert amb petites motes verdes i oxidades es va avançar per prendre les seves bosses de viatge. Aquesta humitat horrible, va pensar Selby. Fins i tot els droides són afectats.

-Sóc Daven Quarle -va dir l'home, estenent la seva mà primer a Vartos i després a ella. -Sóc l'assistent de la seva Excel·lència a càrrec del projecte de la refineria.

Selby la va estrènyer, notant que l'estreta de Quarle era ferma, amb uns durs ulls de poll en els seus dits. No era simplement un buròcrata llavors; aquest home estava acostumat treballar, i molt.

Intel·ligents ulls verds la van estudiar al seu torn.

-Així que, vostès són els dos de GalFactorial -va comentar mentre pujaven al turboascensor, de camí a les seves habitacions en el cinquè pis amb els altres postors -. La seva companyia té reputació de fer una bona feina. Però -va arquejar una cella mentre l'ascensor començava a pujar -, vaig escoltar que la refineria que la seva gent va construir a New Cov va acabar sortint-se del seu pressupost. És cert?

-És clar que no -va dir Selby, sobtadament agraïda que tot i l'omissió d'Intel·ligència pel que fa als aspectes més pudents de la refinació del bacta, havia estat totalment informada sobre la seva tapadora -. A mitja construcció, el client va decidir canviar el sistema de ventilació perquè la planta no deixés anar els gasos fora. Òbviament, redissenyar en aquest punt va ser difícil, però el client va insistir, així que el pressupost va ser reajustat i aprovat. -Li va dirigir una insípida somriure professional -. Al final, el projecte va resultar en realitat d'acord amb el pressupost revisat.

-Ja veig -va murmurar Quarle -. M'alegra escoltar això. La seva Excel·lència sempre aprecia una mica de càlcul creatiu.

Selby el va mirar agudament, sense saber com interpretar el seu comentari. Va decidir canviar el tema.

-Si no li molesta que pregunti, quantes companyies han enviat postors per al projecte?

Aquesta cella es va arquejar una altra vegada.

- Curiosa per la competència?

En realitat no, va pensar. Preocupada pels civils innocents. Tot i que la multitud els donava més oportunitat per cobrir-se, no li agradava haver de preocupar per la seguretat dels postors. La missió havia estat acuradament planejada per ser el menys sanguinària possible, però els accidents podien passar, i sovint ocorrien.

-Una mica -va contestar en veu alta -. En realitat, em preguntava si tindríem l'oportunitat de presentar la nostra oferta al Governador en persona. Trobo que és beneficiós explicar personalment els números als possibles clients. -Va captar la seva mirada intencionadament, i la hi va sostenir -. Els nostres clients sovint ho troben profitós, també.

-Ah -va dir Quarle, inclinant el seu cap entenent-lo. Comprenia el llenguatge encobert d'un postor que desitjava oferir un suborn. -Passa que podran trobar-se amb la seva Excel·lència més tard aquesta tarda, a la recepció especial que hem planejat per als postors. I aquells que vulguin... -Va vacil·lar -, discutir privadament les seves ofertes amb el governador Ein poden fer una cita per reunir-se amb ell. Potser demà en algun moment?

Selby ho va considerar. Aquesta nit, Claris ajudaria als membres de la resistència verkuyliana a col·locar metxes al voltant de la principal torre de transmissió del planeta mentre els seus companys de l’operatiu posaven en marxa els seus propis plans explosius al Saló. Demà, enviaria un senyal a la flota i després destruiria els únics mitjans que tenien els imperials per demanar reforços, un cop Selby aconseguís entrar a l'oficina del Governador Ein per oferir-li el "suborn" de la Nova República.

El qual, la seva Excel·lència, sent un perspicaç funcionari experimentat en l'art de l'auto-preservació, i influenciat pel poder militar que hauria arribat precisament per orbitar-lo persuasivament, és clar acceptaria.

Ella li va somriure a Quarle.

-Demà serà perfecte -va dir -. L’esperaré amb ànsia.

I si no fos per la necessitat de mantenir-se en guàrdia, se les podria haver arreglat per relaxar-se i divertir-se, almenys una mica, va pensar Selby aquella tarda mentre Vartos i ella entraven al pati central del Saló on es celebrava la recepció. Si aquesta tarda els dubtosos encants de Verkuyl havien confirmat la reputació del planeta com un lloc endarrerit de la Vora Exterior, ben i luxoses habitacions i l'elegant reunió d’aquesta nit podien fer molt per canviar la seva opinió.

El sensual ronc de jizz suau es va bolcar sobre ells, i per l'aparença de la taula de bufet al llarg de la paret llunyana, el governador era un amfitrió generós, magnífic fins i tot. Amb la posta de sol, la humitat de la selva s'havia tornat a mínim suportable, i el sòl decorat sota els seus peus i la vestimenta elaborada i a la moda dels postors hagués estat apropiada per a qualsevol saló de ball corporatiu a Coruscant.

Excepte que feia pudor. Fins i tot en aquesta bonica posta, fora del reconfortant sistema d'aire tancat del Saló, era impossible escapar de l'olor d’alazhi bullit.

-Separem-nos, si? -Va murmurar Vartos, els seus ulls al bar de la cantonada, on una font vessava alguna classe de beguda d'un vermell fosc en una piscina poc profunda. -D'aquesta manera serà més fàcil escapolir-nos.

Encara que ell no anava a escapolir-se per fer un reconeixement del Saló fins que hagi reconegut totalment la recepció, va pensar Selby, divertida. Després de tot, tenien cobertes per mantenir.

-Sí -va aprovar -. Crec que verificaré aquest bufet jo mateixa.

Tres hores, dos plats, i interminable xerrameca de postors després, es va detenir sota un dels elegants passatges voltats del pati, per mirar una altra vegada l’oscil·lant pista de ball. S'havia dilatat en proporció directa amb la minva del botí de la taula de bufet i el licor gratis del governador. Postors movent-se al gemec commovedor d'un baix de viol omplien gairebé els dos terços del pati mentre que la resta dels convidats havia començat a passejar entre els arcs i dins del mateix Saló.

El que la convertia en l'ocasió perfecta per fer una mica d'exploració pel seu compte.

No es va atrevir a utilitzar el turboascensor més enllà del cinquè pis, on la majoria dels assistents a la festa tenien les seves habitacions. Però tot i així, trobar l'oficina del governador en l'últim pis va provar no ser un problema, ja que Intel·ligència molt considerablement l'havia proveït amb un mapa. Amb les sabates a la mà, va lliscar fins a dalt de la pintoresca escala del Saló, descobrint i desmuntant mitja dotzena de sensors de seguretat abans d'arribar al seu destí. Va trigar només un moment en desprendre’s del diminut dispositiu d'escolta, un pendent de plata indistingible de les dotzenes d’inútils que decoraven l'escot del seu vestit de nit blau a la moda. Però va aconseguir passar l'objecte a través dels sensors de seguretat, les càmeres sentinelles, i el guàrdia davant de l'oficina d’Ein va provar ser una mica més difícil.

Al final, es va veure obligada a utilitzar l'ajuda d'un droide de neteja, que, sense notar el pendent platejat que va descriure un arc en l'aire per aterrar prolixament en un cubell d'escombraries del governador, o sense estar programat perquè li importés, el va portar servicialment passant pel costat del guàrdia i el va dipositar sota l'escriptori d’Ein. Selby va esperar fins que el droide acabés la seva neteja, guardés el seu carro, i desaparegués en el turboascensor abans de baixar silenciosament les escales per reintegrar-se a la festa.

No ho va aconseguir.

Mentre creuava precipitadament el polit descans del desè pis, Selby va escoltar que les portes del turboascensor s'obrien lliscant-se inesperadament rere d'ella. Estrelles ardents, va maleir, mentre li queia l'ànima als peus. He oblidat algun sensor? A metres de distància de la seguretat del buit de l'escala, sense cap lloc on anar i cap elecció, llevat utilitzar el seu desvergonyiment, es va tornar per enfrontar-se al nouvingut.

Daven Quarle.

Tots dos es van aturar sorpresos. Els seus ulls verds van passar ràpidament sobre ella, notant les sabates que sostenia a la mà i detenint-se breument en el decoratiu escot del vestit abans d'aturar-se en els seus peus nus. Selby, que sostenia la vora del vestit gairebé a l'altura dels seus genolls per facilitar la seva fugida per les escales, el va deixar caure precipitadament cobrint els dits dels seus peus.

Quan Quarle va alçar la vista altra vegada, els seus ulls brillaven, amb sospita o diversió, Selby no va poder determinar.

-Postor Jarrad -va dir cortesament -. Si està buscant la seva habitació, crec que està al pis equivocat.

-Uhm. No. No - pensant ràpid. Aquest passi a les seves mans...- Vull dir, agraeixo la seva preocupació, però no estic perduda en realitat.

Quarle no va dir res. Ella es va afanyar a explicar.

-És una nit tan agradable, i els estels semblaven tan bonics al pati. Vaig pensar de pujar al sostre i gaudir de la vista.

Ell va alçar una cella.

- No seria més fàcil prendre un turboascensor?

-Bé, és clar. Però -era ella va arronsar les espatlles i va jugar el seu pressentiment -no em portaria fins a dalt de tot, així que vaig trobar les escales i vaig començar a pujar.

-Ja veig -va dir Quarle, els seus ulls una altra vegada en les sabates que penjaven dels seus dits -. Passa que aquestes escales no arriben fins a la teulada.

-Ah -va dir Selby, tractant de semblar desil·lusionada -. Bé, era només un capritx. No importa -va començar a tornar-se’n.

-Esperi.

Va mirar cap enrere. Quarle la mirava pensativament.

-És una nit agradable -va assentir -. I la vista des del sostre és espectacular. Puc portar-la allà, si vol.

Selby va estudiar la seva expressió, preguntant-se què hauria darrere de la proposta. Quarle sospitava que mentia, i volia portar-la a un lloc més fosc i privat per interrogar-la més a consciència... o pitjor? O era una cosa molt menys sinistre, una simple invitació d'un home a una dona per mirar les estrelles?

Li va molestar una mica, que fes tant de temps que havia rebut una invitació d'aquesta classe, que ja no pogués distingir quan la hi oferien. Les demandes de treballar en Intel·ligència mantenien a les persones a la distància d'un braç, o més lluny. Doncs hauries de descobrir el que vol, es va dir a si mateixa. Si té sospites, el sostre no seria tan mal lloc per bregar amb el problema.

Ella es va obligar a somriure lluminosament.

-És clar. Això m'agradaria.

El breu ascens cap al sostre va ser fet en silenci, i fora l'aire estava quietament i sufocantment càlid, una commoció rere de la còmoda frescor del Saló. Però sobre, milers d'estrelles espurnejaven com petites joies enfilades en garlandes al cel -una vista espectacular, com Quarle havia promès.

Van romandre prop de la barana de pedra tallada, Selby mantenint-se curosament just fora del seu abast, mirant cap a la ciutat. Va localitzar la torre de comunicació principal elevant-se d'un petit anell de llums a un quilòmetre de distància, i es va preguntar si Claris i el seu equip haurien acabat de preparar els explosius. Si tot anava segons el planejat, per demà en aquesta hora Verkuyl estaria una altra vegada en possessió dels seus amos originals.

-Semblen molt llunyanes, oi? -Va dir Quarle.

- Què? -Es va girar, mirant-lo atentament -. El què?

-Les estrelles -va dir, dirigint-li una mirada estranya. Va moure la seva mà en un gest que va abastar el cel enjoiat -. Semblen tan llunyanes, però en termes de comerç interestel·lar, estan només a un viatge curt, un bot, i un salt de distància, tan a prop que gairebé pots estirar-te i assolir-les.

-Ah -va dir Selby. Aparentment, l'havia portat aquí només per mirar les estrelles. Va mirar cap amunt, també -. El miracle de l’hiperespai –va citar -, unir 100.000 mons en un llogaret galàctic.

-És cert -va acordar Quarle, mirant cap amunt -. Quina és la seva?

Selby va donar un cop d'ull al cel nocturn intentant albirar Averill, però els patrons d'estrelles li eren completament estranys.

-No ho sé -va confessar, sorprès davant el ridícul sentiment de content que li produïa la trivial conversa -. En algun lloc allà fora.

Ell va somriure també. Sense aquesta expressió reservada i atenta, semblava més jove, potser només alguns anys més gran que ella.

- D'on és vostè? -Va preguntar.

-D'aquí -va dir -. Engendrat, nascut i criat en bacta. Mai he sortit del planeta.

-Realment -va dir, la seva ment treballant en les seves paraules. Si Quarle era natiu, llavors els seus pares havien estat entre els immigrants originals que havien arribat al planeta com a accionistes de Verkuylian BactaCo, un contingent solitari que se les havia arreglat d'alguna manera per formar el seu propi enclavament separat dels cartells del bacta. Els pares d’en Quarle probablement estaven entre aquests treballadors que havien donat l'esquena als seus col·legues i havien unit les seves forces amb l'Imperi quan havia arribat per nacionalitzar la companyia. I, tenint en compte el seu lloc a l'oficina del governador, sens dubte ell estava entre aquells que havien mirat en una altra direcció mentre els seus antics companys de treball es tornaven poc més que esclaus, ja no produint bacta per al seu propi benefici, sinó per a la imaginària glòria de l'Imperi.

En poques paraules, la classe de ciutadà imperial lleial que els treballadors rebels als que ella havia vingut a alliberar veien com un traïdor.

Selby es va recordar que, donat el seu document d'identitat fals i el convincent paquet de mentides professionals que formaven la seva tapadora, Quarle creia que ella mateixa era una lleial ciutadana imperial.

-Llavors és la persona correcta per preguntar -va dir, apartant-se deliberadament d'aquest tema de conversa -. Sempre fa una olor tan... tan dolenta aquí?

Quarle va riure amb ganes.

-Amb prou feines ho noto -li va dir -, però he viscut aquí tota la meva vida. Ni tan sols estic segur de tenir encara sentit de l'olfacte.

-És afortunat -va somriure -. La primera aspiració fora de l'escotilla em va fer caure.

Ell va riure una altra vegada.

-Verkuyl mai atraurà el turisme, això és segur -va fer una pausa mirant la ciutat -. Però encara que no podem ser confosos amb el centre brillant de l'univers, hi ha moltes coses que podrien fer per millorar la situació aquí -va dir, sobtadament seriós.

- Com quines? -Va preguntar Selby, curiosa malgrat tot. Com, precisament, els amos imperials de Verkuyl preveien modelar el futur del planeta que havien robat als seus legítims propietaris?

Quarle la va mirar un moment com si estigués decidint com respondre-li. Després, aparentment arribant a una decisió, es va relaxar contra la barana de pedra. Darrere d'ell les llums distants de la torre de comunicació llançaven espurnes vermelloses pel seu pèl daurat, i més enllà de la torre la negror total de la selva d’alazhi de Verkuyl s'estenia fins l'horitzó.

-El governador té algunes idees, la majoria de les quals són molt sensates -va començar, i encara que Selby no havia esperat menys, es va sentir una mica decebuda quan ell es va posar a recitar l'usual discurs imperial. No obstant això, no va poder desestimar el sentiment continu que ell no estava totalment convençut. Així que quan va fer una pausa, va dir:

-Ara, digui què faria si estigués a càrrec.

Quarle la va afavorir amb una altra d'aquestes llargues mirades avaluadores. Selby es va forçar a no retrocedir quan ell es va acostar, reduint la distància entre ells.

- Realment vol saber-ho? -Va preguntar, en veu baixa, acostant-se tant que les seves espatlles es van fregar.

Amb el seu pols martellejant-li abruptament i tots els seus sentits alertes a qualsevol senyal de l'atac, Selby va assentir.

Quarle la va mirar fixament un moment més. Després, a poc a poc, va creuar els braços sobre el seu pit i es va recolzar contra la barana.

-Molt bé -va dir, apartant la mirada -. El que jo crec és que es necessita un nou enfocament, una expansió agressiva que li oferiria a Verkuyl més independència econòmica en la comunitat galàctica, ens donaria més seguretat, i abordaria algunes de les preocupacions que els treballadors han estat expressant últimament.

Ell va donar un cop d'ull, mesurant la seva reacció. Intrigada, Selby es va relaxar contra la barana i es va preparar per escoltar. Encoratjat, es va disposar a continuar però va ser interromput per una discreta senyal sonora.

-Disculpi'm un moment -va dir, extraient un comunicador de la seva butxaca -. Si, què passa?

-Daven, sóc Jorli -va dir una veu que Selby va reconèixer com la d'un assistent de l'equip d’Ein -. Lamento molestar-lo, però la recepció ha acabat amb excepció d'alguns festers que no capten les indirectes. Vaig apagar la font i vaig posar als droides a apilar les cadires, però tot i així no se'n van. He de trucar a seguretat?

-No -va dir Quarle amb un sospir -. Deixa-m'ho a mi. Baixaré en un moment. -Guardant el comunicador, va mirar a Selby amb pena -. He d'interrompre això. El deure em crida.

-Sempre ho fa -va dir Selby. Es va incorporar també, preguntant-se si potser... - Estaria bé si em quedo aquí dalt una estona més? És una vista bonica de veritat.

-Ho sento, no -va dir -. Necessitaria un passe per baixar a l'ascensor i no tinc cap extra. Aquest està codificat per a mi, és intransferible.

-Ah. Està bé. -En realitat ella no havia esperat que li donés lliure accés al Saló. Selby va arronsar les espatlles -. Bé, llavors. Ens anem?

El descens va ser tan silenciós com ho havia estat el camí de pujada, el breu moment de companyonia havia desaparegut. Quarle la va escortar cortesament fins a la seva habitació, li va desitjar educadament bona nit, i es va allunyar a grans gambades. Resistint severament l'impuls de mirar fins que va desaparèixer al turboascensor, Selby va tancar la porta darrere seu. Aquesta era una de les pitjors parts del treball: quan un enemic es mostrava no com un adversari, sinó com una persona decent que només servia en el costat oposat.

Va sospirar. En la seva línia de treball, era més fàcil veure-ho tot en blanc o negre, amic o enemic, que intentar ordenar totes les ombres del gris. La ceguesa al color era sovint més saludable, també. Agents que vacil·laven a silenciar els seus enemics sovint descobrien que els seus recent descoberts "amics" no vacil·laven a silenciar-los. Treballar en intel·ligència significava mantenir les línies de batalla clares, i l'enemic fermament fix en la mira. No hi havia lloc per a res més.

Llàstima, va pensar. Alguna cosa sobre Quarle -la seva preocupació pels treballadors, potser -li deia que hi havia alguna cosa més en ell del que semblava a primera vista. No era que això importés. Ella sabia quin era el seu deure. Va sospirar una altra vegada, va fer mitja volta. De l'entrada que connectava les seves habitacions, Vartos la mirava amb un gest arrufat.

- Tot bé? -Va preguntar -. Has desaparegut una bona estona.

-Bé -Selby el va tranquil·litzar. Caminant cap al llit, es va asseure i va començar a treure’s les pintes decoratives que fixaven la polida corona de rínxols damunt del seu cap. Flocs caoba van caure sobre les seves espatlles. - Podem parlar aquí?

-Ho he verificat. Estem nets. -Va fer alguns passos més dins de l’habitació -. Vas aconseguir col·locar-lo?

-Ahà. -Selby va inspeccionar les pintes sobre el cobertor davant seu. Recollint-ne una, la va tocar amb l’ungla en cert lloc i va activar l'auricular. Van escoltar. Silenci. Va fer que sí amb el cap, amb satisfacció. Tot tranquil, com havia de ser. El micròfon ocult esperava per l’endemà.

Sobtadament, un feble grinyol va trencar la tranquil·litat. Ella i Vartos van intercanviar una mirada. Un altre grinyol, accentuat pel fet de furgar d'urpes diminutes. Selby va somriure.

-La seva Excel·lència sembla tenir un problema de rosegadors.

-Esperem que no li agradin els petits entrepans brillants.

-No mengen metall -li va dir ella -. Ha de ser l'únic que no mengen.

-Bé -la va estudiar breument -. Així que, què va passar amb aquest assistent, Quarle?

-Em va atrapar baixant les escales -va admetre -. Vaig pensar que hi hauria problemes, però tot va semblar resultar bé.

Vartos semblava alleujat.

-Bé, si havien d’atrapar-te, va ser bo que fos ell. Està en un bon lloc per treure't d'un mal pas.

Selby va arrufar les celles.

- Què vols dir amb això?

-Treure't de dificultats, cobrir-te. Inventar una excusa de per què estaves en un lloc on no hi hauries de ser -Vartos li va dirigir una mirada rara -. No et va preguntar què estaves fent?

-Li vaig dir que estava tractant d'arribar al sostre per veure les estrelles.

- I et va creure?

-Va semblar fer-ho -el va mirar, tot arrufant les celles -. Per què em cobriria?

-Espera, deixa’m aclarir això -va dir Vartos -. Fins on tu saps, ell pensa que tu estaves rondant pel Saló perquè -va somriure - volies mirar les estrelles?

-Això és el que li vaig dir -va remugar ella -. Què vols dir...?

-Sel, ell està del nostre costat -va dir Vartos suaument -. Està amb la resistència verkuyliana.

Ella es va reposar abans de quedar amb la boca oberta.

- Ho està? -Li va prendre un altre moment digerir les notícies -. Llavors ell sap tot sobre nosaltres -va dir -. Va saber tot el temps el que jo intentava fer.

-No, no ho crec -va dir Vartos -. Ja saps com es preparen aquestes coses, Sel.

Ella va assentir, encara digerint la idea. Els membres de cèl·lules de la resistència tenien gairebé sempre molt poc contacte entre si, i limitat coneixement del que estava succeint per limitar la responsabilitat. Així, si un rebel era compromès o capturat, el dany al grup podia ser reduït al mínim.

Va pensar sobre això una mica més, recordant la seva impressió inicial que Quarle no era totalment el que semblava.

-Es necessiten pebrots, per jugar en ambdós costats d'aquesta manera -va dir, reconsiderant la seva conversa al sostre tenint en compte aquesta nova informació -. Té un casc dur per apedaçar fent-se passar per un imperial lleial.

-També nosaltres -va dir Vartos, amb certa aspror -. I si no ho necessitem per a alguna cosa, seguirem tractant-lo com un. Ja hi haurà temps després del cop per a comparar notes sobre les seves respectives carreres encobertes, Sel.

La reprimenda era difícil d'ignorar.

-És clar -va dir, lleugerament ferida perquè ell pensés una altra cosa -. Pots comptar que posaré la missió abans que res, senyor.

-Ja ho sé -ell la va estudiar un moment més, va assentir una vegada i va canviar de tema -. Heus aquí com llueix la configuració de seguretat en els nivells baixos.

Ell es va embarcar en una descripció de panells sensors, llocs de guàrdia, i càmeres amagades. Selby va escoltar, agraïda que el seu cervell es mantingués ocupat visualitzant el disseny del Saló en comptes de reviure la trobada d'aquesta tarda amb Quarle. Preguntant-se si la duplicitat inherent de mantenir la seva mascarada li causava dificultats. Si estava... només... vivint una vida dividida entre ideals i deure, insegur de a qui anomenar amic i a qui anomenar enemic, però segur que no podia baixar la seva guàrdia amb cap d'ells.

Donant-se compte de la direcció dels seus pensaments, Selby va forçar la seva ment a tornar a la tasca que els ocupava. Com Vartos havia dit, després hi hauria temps per a aquest tipus de coses.

O potser podria haver hagut, si les coses haguessin resultat diferents.

Selby va escoltar els murmuris dels petits audiòfons ocults en els seus anells ornamentals mentre marxava decididament a l'oficina del governador del matí següent. El que va escoltar va enviar el seu estómac a terra tan segurament com si el pis del turboascensor hagués desaparegut sobtadament sota els seus peus. El que d'alguna manera, havia succeït. Claris, que esperava a la torre de comunicacions el senyal de Selby per cridar a la flota, acabava de ser capturada.

I en el breu lapse de temps entre que el governador Ein va ser informat de l'arrest i que Selby ho escoltés, abans que el senyal del micròfon amagat fóra interromput, el seu pla acuradament ideat es va fer miques. La pèrdua de Claris destrossava la seva efectivitat de la mateixa manera que un canvi de pressió a la cabina microfractures el casc fràgil d'una nau.

Durant aquest primer moment d'atordiment, Selby va sentir que el pànic congelava la seva ment mentre observava els indicadors del pis, portant-la cada vegada més a prop de la seva reunió amb el governador. Claris capturada, i ella a pocs segons dels stormtroopers que segurament esperaven la seva arribada a l'oficina d’Ein...

Llavors una onada d'adrenalina va fondre el gebre i va obligar al seu cervell a trobar precipitadament una manera de salvar la situació. Pensa, es va ordenar, maleint al micròfon amagat per interrompre’s just quan més necessitava escoltar el que passava a l'oficina del Governador. Hi havia alguna manera d'aturar l'ascensor, sortir-ne, i trobar una manera d'advertir a Vartos?

Es va mossegar el llavi. No sense un passe. No sense fer abans una parada al pis del governador. El guàrdia de baix havia ingressat el seu destí, notificat a l'oficina d’Ein que ella estava pujant i programat l'ascensor sense parades intermèdies.

Però hi ha altres maneres de sortir, va pensar, fent un cop d'ull a dalt per confirmar la presència d'un panell de manteniment al sostre de l'ascensor. Podia retirar el panell, grimpar en el buit, i anar... A on? La seva mà, estenent-se cap els controls de l'ascensor, va vacil·lar...

I llavors, sobtadament, ja era massa tard. Les portes es van obrir lliscant-se.

Selby es va congelar. Dos stormtroopers estaven davant l'ascensor, rifles blàster recolzats imponents en els seus blancs espatlles blindats en possessió tradicional de desfilada. Els va mirar fixament. Ells la van mirar al seu torn, aparentment sense pressa per prendre-la en custòdia. En el seu interior, l'esperança lluitava amb la precaució. Podia ser que no ho sabessin?

No podia quedar-se a l'ascensor per sempre. Prenent una profunda inspiració, va sortir. Audaçment, va anunciar:

-Sóc aquí per veure la seva Excel·lència.

Els stormtroopers només la van mirar sense respondre, però cap a un costat, un droide de protocol d'ulls daurats es va posar en acció.

-Em sap greu, però el governador no pot veure-la ara -es va disculpar en una oficiosa manera petulant que va fer sospitar a Selby que donava aquest discurs particular molt sovint. -Han sorgit assumptes inesperats que requereixen la seva atenció immediata. Puc reprogramar la cita per a un altre moment?

-Oh, suposo que sí -va dir, tractant de semblar molesta per la demora. Fins i tot sense creure en la seva sort, ella va acordar una altra cita i va tornar a entrar al turboascensor. Mentre aquest accelerava cap a la planta baixa, es va enfortir per dir-li a Vartos que hi havia hagut un canvi de plans. Com oficial al comandament de la missió, li corresponia a ell decidir el curs d'acció que requeria aquest canvi.

Per un moment, es va permetre pensar en Claris, ara en custòdia imperial, el pitjor per a un operatiu d'intel·ligència. Llavors la porta es va obrir lliscant, i ella va sortir a la recerca de la sala del generador on Vartos esperava el seu senyal per tallar l'energia del Saló. Si no ho havien fet abans, els imperials segurament estarien monitorant ara les comunicacions electròniques. Hauria de lliurar-li aquest missatge en persona.

Però va succeir que no va haver de fer-ho. Vartos ja ho sabia.

Amb les mans en l'aire i una expressió ombrívola a la cara, ell estava dret atrapat contra una de les llotges dels relevadors de poder actius. Va girar el seu cap per mirar Selby mentre ella entrava esmunyint-se, amb el seu propi blàster a la mà abans de registrar totalment la situació. Però l’Stormtrooper que l'apuntava amb el seu rifle blàster ni tan sols va mirar en la seva direcció. No va haver de fer-ho. Abans que ella alcés la seva arma, una veu severa li va ordenar des d'un costat que la deixés caure.

Selby es va congelar mentre apuntava i va tornar lentament el cap. A una curta distància, Daven Quarle tenia les seves mans a mig alçar mentre romania dret entre dues fileres de relevadors de poder. Darrere d'ell, el segon rifle blàster dels Stormtrooper apuntava ara cap a ella.

- Deixi-ho caure! Ara! -Va repetir l’Stormtrooper enèrgicament.

Selby va arriscar una altra mirada a Vartos. Els seus ulls es van trobar i en les seves resignades profunditats va poder veure que ell comprenia el seu dilema.

Com estaven les coses, amb l'equip sencer de la Nova República capturat i la flota sense avís, la missió estava condemnada a un segur fracàs. Sense la flota per recolzar la seva rendició, Ein i els seus stormtroopers simplement es menjarien els treballadors rebels, i ells tres, no, quatre comptant a Quarle, serien interrogats i segurament executats.

No obstant això, si ella no es rendia i disparava al captor d’en Vartos, resultaria probablement en l'execució immediata del seu oficial al comandament, però si -i aquest era un gran si -Quarle era tan ràpid com semblava i pensava de distreure al segon Stormtrooper, ella podria aconseguir escapar-se durant el tiroteig que hi seguiria.

I si ella escapava, fins i tot hi havia una possibilitat que pogués -en certa manera -cridar a la flota.

Pot comptar que posaré la missió abans que res, li havia dit a Vartos.

Hi havia parlat seriosament.

Aixecant el seu blàster, Selby va disparar.

Següent