Anterior
II
Una forta rampa a la cama va tornar la Fable a la
consciència. Va saltar frenèticament del llit, estudiant les ombres per signes
de moviment. Prenent el sabre de llum de sota del seu coixí, va adoptar la posició
de defensa, esperant que l'invisible fantasma l’ataqués. Però no hi havia
ombres amb què lluitar, excepte la seva.
- No més malsons? –Contracturada per l'espai reduït de
l'Ala-X, es va sentir sorprenentment bé i descansada. Esbufegant suaument, la Fable
es va asseure al llit. - Res de malsons! -Va dir alegrement en el seu coixí. El
seu optimisme va durar ben poc quan un cop va sonar a la porta. El pany es va
accionar i la porta es va obrir. Cobrint el seu cos amb la manta, la Fable va
passar un moment de por, alleujada quan el rostre d’en Jaalib va treure el cap
al compartiment.
-El menjar del matí està llest - va grunyir.
-De seguida estaré llesta.
Quan la porta es va tancar es va afanyar a sortir del
llit i vestir-se ràpidament. Ignorant la seva jaqueta de vol, va passar la seva
fina camisa de lli sobre el seu cap i espatlles, deixant que els seus llargs
extrems pengessin sobre les seves malles. A l’enfosquit corredor fora de la
seva cambra, en Jaalib l’estava esperant.
-Per aquí.
Quan l'aroma dolça de salsitxa i cereal bullint es va
filtrar a través de les seves fosses nasals, l'estómac de la Fable va grunyir
agraït. Dolorosament conscient de la seva fam i del disgust del jove actor, va
esperar per seure a la taula petita. Una sèrie de grans forns de flama
s'alineaven a la part posterior de la cambra. La Fable va esperar fins que en
Jaalib va donar
el primer mos, després va començar a omplir el seu plat amb brou fumejant i
diversos trossos de salsitxa.
En escoltar només el dring dels seus coberts, va alçar
la vista per trobar-lo mirant-la amb fúria. Hi havia una profunda aversió als
ulls. Mirant al voltant de la cuina petita i primitiva, ella es va adonar que
estaven sols.
- On és Lord Brandl? -Va xiuxiuejar, esperant que ell
la ignorés.
- No hauries d'haver vingut!
Molesta pel seu to cruel, la Fable va colpejar la
forquilla contra el plat.
- Per què no deixes de ficar-te on no et demanen?
-Ell no t'ajudarà - va dir l'actor amb menyspreu -.
Altres han vingut. Com tu. Així perquè no agafes les teves coses i t’acompanyo
de nou a la teva nau.
-He dit, on està? -Va xiuxiuejar la Fable amb
premeditat verí.
-Està en els Túmuls -va cedir en Jaalib -. T'ha estat
esperant.
- Els Túmuls? -Va preguntar amb la boca plena de brou
calent.
-El cementiri.
Fora, al fred alba, núvols de tempesta escombraven el
cel. La Fable es va estremir, desitjant haver agafat la jaqueta de vol,
abraçant-se mentre la brisa fresca s'agitava a través dels seus cabells i la
tela prima de la seva camisa. Pujant pel paisatge del darrere de graons i
pòrtics, va vagar pels patis posteriors del teatre, sense necessitar cap
direcció específica per seguir la fosca presència de Lord Brandl. Va seguir un
caminoi curt fins als afores de Kovit, on la terra s'elevava i queia en una
sèrie irregular de monticles de terra i turons de gespa. Pujant el monticle més
escarpat, es va aturar a la cresta, trobant-se envoltada per cilindres de cera,
centenars d'ells, muntats sobre pedestals prims enterrats a la terra suau.
Boles de coixinet metàl·liques estaven col·locades precàriament en cada
cilindre, donant l'aspecte de petites flames blaves.
Davant seu, en el monticle oposat, en Brandl estava
dret donant-li l'esquena, al peu d'un sarcòfag enorme. La granulosa imatge
d'una dona havia estat tallada a la tapa, contornejant delicadament els llaços
i la tela del vestit amb la qual havia estat enterrada.
-El Jedi és el seu propi pitjor enemic -va declarar en
Brandl -. El conflicte més gran ve de l'interior. Els nostres mestres ens
ensenyen, ens renyen -va vacil·lar -ens ordenen que seguim la raó, no les
nostres emocions.
- Vostè no està d'acord? -Va preguntar la Fable
endinsant-se al centre dels cilindres de cera.
-On n’hi ha fum, hi ha foc –En Brandl es va aixecar,
mirant-la fixament per un llarg moment -. En Viaico és un covard. Les seves
tàctiques són simples il·lusions, que fan presa en aquells de ment feble.
Fent a una banda el possible insult, la Fable va
arronsar les espatlles.
-Però és poderós. -Sacsejant el cap amb remordiment, va
xiuxiuejar -: No el puc vèncer. Si més no, no crec que hi pugui.
-Perdre no és una opció... és una decisió conscient. No
ho sabràs fins que no ho intentis.
- Intentar-ho no és suficient! He d’aconseguir o...
- O ell triomfarà en els seus intents d’atreure't al
costat fosc? Com saps que jo no et convertiré?
La Fable va sentir un tremolor baixar per la seva
esquena.
-No ho sé.
-El major assoliment de l'estudiant s'obté per
successió -va començar en Brandl -, una successió que requereix la destrucció
del mestre. Això és el que el costat fosc ens ensenya. Però el que sempre has
de recordar és que quan vam abraçar la foscor, ja érem mestres en el disseny de
la destinació, humiliant-nos com alumnes. -Es va recolzar feixugament contra
l'enorme tomba de pedra -. Quan busquem el costat fosc, busquem la nostra
perdició. Massa sovint, tenim èxit.
-Llavors m’ajudarà?
-La perdició d’en Viaico és inevitable. Fins i tot jo
ho he vist.
-Llavors guanyaré, oi?
En Brandl va tirar suaument del tancament del seu
mantell, afluixant-ne el coll.
-Si estàs buscant visions, Fable, seu en silenci i
roman en el teu passat. Ara prepara't. Veus aquesta bola de coixinet just
davant teu? Treu la teva espasa de llum i colpeja-la. Destrueix solament la
bola. Deixa la cera intacta.
La Fable va vacil·lar, assumint la posició inicial amb
deliberada lentitud. Respirant amb esforç, va mirar fixament la bola de
coixinet, la seva mà ferida fent-li pessigolles per la seva última experiència
amb el sabre de llum.
-La influència del costat fosc és més forta en moments
de debilitat. No permetis distreure't. Ara colpeja.
La Fable va extreure el sabre de llum del seu cinturó,
concentrant-se en encendre'l. Descrivint un arc obert, va colpejar la bola de
coixinet, eufòrica en veure-la evaporar-se en el no-res, deixant el cilindre de
cera lleument socarrimat, però indemne. Ella va desactivar l'arma i va tornar a
la posició inicial, incapaç d'ocultar el somriure arrogant gravat en les seves
faccions.
-A l'escalar grans muntanyes, sempre és millor començar
a poc a poc -va remarcar en Brandl en veu baixa -. Ara colpeja’n dues.
Sense esperar a enfocar-se en la posició del pedestal,
va encendre el sabre de llum i va donar dos cops, balancejant la fulla cap a
les boles de coixinet i desintegrant-les mentre els cilindres romanien
intactes. Plena de confiança, una altra vegada va desactivar l'arma i va tornar
a la posició inicial, ansiosa per començar amb la pròxima fase.
-Tot guany té el seu preu. Seré el teu mentor i tu la
meva pupil·la. Tu portaràs per sempre la distinció de la meva presència, igual
que la taca -va vacil·lar en pronunciar la paraula -, els trets dels meus
propis mestres.
-Es refereix a l'Emperador -va xiuxiuejar la Fable -,
oi?
-Jo vaig triar el camí que em va conduir en aquesta
vida -va continuar en Brandl -, jo et guiaré en un curs paral·lel, on et
mostraré les glòries de la llum i la majestat de la foscor. -Ell va assentir
amb el cap, indicant la següent línia de cilindres de cera -. Ara colpeja’n
deu.
La Fable va vacil·lar per un moment, després, amb el
record fresc del seu acompliment, va encendre el sabre de llum i va arremetre,
obrint-se camí a través de la línia. En assolir el quart cilindre, va
trontollar. Lluitant furiosament amb el cinquè, va tallar netament el cilindre
i la bola de coixinet va caure als seus peus. En un fallit intent d'aconseguir
el sisè, va ensopegar i va caure a la terra mullada, arrossegant diversos
suports i cilindres amb ella.
En Brandl va descendir lentament del monticle,
endinsant-se en el perímetre del cercle d'entrenament. Posant-se dempeus plena
de vergonya, la Fable es va estremir quan ell va extreure el seu sabre de llum
i es va moure cap a ella. Amb un poder vibrant que se n'estenia des d'ell en
totes direccions, el sabre de llum es va convertir en una taca brillant mentre
en Brandl s'obria camí a través dels cilindres de la cera. Va destruir una bola
de coixinet rere d'una altra, sense deixar cap marca perceptible a la cera. La
Fable va mirar amb sorpresa com l'arma dansava a través d'una vintena o més de
boles de coixinet abans que en Brandl acabés la cadència i desactivés l'arma.
Bocabadada davant la seva demostració, es va tornar cap en Brandl.
-Realment ets un Mestre Jedi.
-Només els ximples admiren el que veuen - va xiuxiuejar
ell, passant al costat d'ella -. Ho sé... perquè en un temps jo també vaig ser
un ximple. -Les primeres gotes de pluja van començar a caure, cobrint
ràpidament els túmuls amb una pel·lícula relliscosa d'aigua i terra solta -.
Continuaràs amb aquest exercici fins que el dominis apropiadament. Només
llavors podràs tornar al teatre.
- I si no puc? -Va insistir la Fable.
-Saps on està la teva nau. No dubtis a tornar allà on
sigui que hi hagis vingut. - La va deixar sola, sense més comentaris.
Gairebé vuit hores després, la Fable va caminar a través del tempestuós
diluvi, sentint les gotes gelades contra les seves espatlles. Cada pas irritat
la portava més a prop del teatre i més a prop d'una rebequeria de monumentals
proporcions. En Jaalib l'estava esperant a la porta amb un somriure modest i
una manta tèbia.
- Ell demana l'impossible! - Va xiuxiuejar ella.
L'actor li va posar la manta sobre les espatlles.
-El teu sopar s'està refredant.
La Fable va passar a través de la porta a una altra habitació, sorpresa de
trobar una pesada tina de plastiacer al centre del sòl, amb aigua calenta
fumejant.
- Un bany? -Va xiuxiuejar cansadament -. Oh! -va grunyir, avançant donant
tombs, rebutjant botes, mitges i cinturó mentre es movia a través de
l’habitació. Just abans de passar la camisa enfangada sobre els seus braços, la
Fable va vacil·lar, sentint un corrent d'aire des de la porta, on estava
Jaalib, mirant-la -. T'importa?
Ruboritzant-se de vergonya, ell va retrocedir en les ombres.
-Et portaré el teu sopar més tard -va quequejar i va tancar la porta
darrere seu.
Mentre el seu eix orbital començava la seva inclinació estacional, Trulalis
va ser llançat en una estació tempestuosa de pluges torrencials i tempestes
elèctriques. Les pluges de l'alba es convertien en constants aiguats a la
tarda, inundant les terres baixes amb aigua fangosa i el persistent so del tro.
Per sobre de la tallant brisa de tardor, el brunzit del sabre de llum era
interromput pel so de pedestals, cilindres de cera i boles de coixinet caiguts
mentre la Fable s'esforçava vanament amb l'exercici.
En Brandl l’observava amb creixent descontent. Quan l'últim pedestal va
caure al terra saturat, va baixar furiosament del seu elevat monticle.
- Tu, petita ximpleta! Fes-ho de nou!
La Fable es va preparar per enfrontar-se a la veu malèvola, mirant al
terra, massa espantada per enfrontar-se els ulls cruels d’en Brandl. Tot i
mostrar un cert progrés, estava perdent terreny constantment i la seva
frustració era prova d'això, igual que les vehements obscenitats murmurades
entre dents. Ella va mirar les seves amples espatlles mentre el Mestre Jedi
tornava al monticle al seu petri tron-sarcòfag.
-Amb quant d’entusiasme, joves presumptuosos, es lliuren a la Força,
demandant tribut d'ella, com si fossin la font del seu poder. La Força no
prospera segons visquis o respiris! N’hi ha perquè sempre ha estat així!
Comença una altra vegada!
Sentint-se agraïda per la pluja que ocultava les seves llàgrimes
d'humiliació, la Fable va guardar el sabre de llum en els seus pantalons
enfangats i va començar a pujar el turó oposat. Desafiant l'ordre d’en Brandl,
es va dirigir al fosc refugi del teatre, on Jaalib l’estaria esperant amb una
manta tèbia i una molt necessitada paraula amable.
Enfurismat per la seva negativa a obeir-lo, en Brandl la va perseguir,
llançant acusacions i amenaces de càstig. Encara que la Fable només havia
entrevist alguns rastres, va reconèixer el temperament i l'arrogància que
havien d'haver estat el principi del descens d’en Brandl en el poder de
l'Emperador. I encara se sentia entumida per l'assalt de les seves lúgubres emocions,
havia superat les seves barreres mentals i s'havia convertit en testimoni
d’admiració de la cura i la dedicació que l'havien mantingut sencer a través de
les proves de la seva vida. Era un home que no es detindria davant de res per
aconseguir els seus objectius i la mataria en un instant, si això servís al seu
propòsit. I el temps que havien passat junts, aprenent i creixent, no pesaria
en la seva decisió. Confosa davant la idea, Fable es va trobar en posició
d'admirar i detestar al Jedi caigut.
La Fable va empènyer lentament la porta del teatre. Era d'hora i en Jaalib
no hi era com havia esperat. Emocionalment esgotada i desmoralitzada, gairebé
es va ensorrar just allà al llindar, desesperada pel suport del jove actor
després d'un altre trist dia d'entrenament. Mentre sortia de la pluja, en
Brandl va arribar just darrere d'ella amb un altre assalt mordaç.
- La Força és la teva enemiga! Dóna-li l'esquena i et destruirà! És la teva
amant! Sent luxúria per ella! Menysprea-la i et devorarà envoltat en flames!
Però vés-hi, com un nen amb la seva mare, fes-te humil davant l'omnipotència de
la seva existència i et guiarà més enllà dels límits trivials d'aquest món
mortal!
Alarmat per la commoció, en Jaalib va entrar precipitadament a
l'avantcambra, col·locant-se entre la Fable i el seu pare. Vorejant una òbvia
histèria, ella va caure en els seus braços, humitejant la seva espatlla amb
merescudes llàgrimes. Posant la manta sobre les espatlles tremoloses de la
Fable, Jaalib la va enviar suaument fora de la cambra.
-El teu bany t'està esperant - va xiuxiuejar en veu baixa -. Hi seré allà
en un moment.
Esperant que l'ombra de la jove desaparegués en la foscor contigua, Brandl
va xiuxiuejar:
-Ella és impossible!
-Estrany – va riure Jaalib, lliurant-li a son pare una tassa fumejant de
brou -, ella va dir el mateix de tu.
-Està tan carregada d'emocions i sentiment! - Va grunyir, permetent que les
seves emocions apareguessin a través de la seva freda aparença -. És com si la
teva mare mai... -La seva veu es va interrompre bruscament -, com si la teva
mare mai ens hagués deixat.
-Ella no ens va deixar -va respondre en Jaalib, amb un to pràctic -. Ella
va morir, defensant-se de les tropes d'assalt. Tropes d'assalt i caçadors de
Jedi que van venir buscant-te. -Va dir amb desdeny davant l'absurd de la
devoció de la seva mare per l'home que els havia abandonat, només per tornar
vuit anys després, portant amb ell la foscor de la seva vida -. Quan no et van
trobar, van trobar una manera de justificar el cost de la seva visita destruint
el poble.
-La cortesia costa poc, Príncep Edjian, i la descortesia pot despullar fins
i tot l'home més ric de la seva fortuna.
Fingint ira, en Jaalib es va apartar del seu pare, reconeixent la famosa
línia.
- Cortesia? -Va declarar entremaliadament -. Llavors no em diguis més
Príncep Edjian. Vesteix-me amb parracs i deixa’m ser un home pobre i groller.
El rostre d’en Brandl es va il·luminar davant l'espontània actuació.
- Has estat practicant! Excel·lent! Estàs trobant la veu correcta per al
paper. Vine -va murmurar amb entusiasme, atraient Jaalib cap a ell -, hem de
fer servir aquest moment per completar l'acte final.
Junts es van esvair en les ombres d'un corredor contigu.
Relaxada i calenta sota els suaus encoixinats, la Fable es va resistir davant
la idea d'aixecar-se. Va romandre molt quieta, esperant l'inevitable cop a la
porta.
-Endavant.
-Estàs desperta? - Va preguntar en Jaalib, traient el cap.
-Sempre estic desperta -va riure ella -. Només fingeixo estar adormida
perquè així sentis llàstima de mi.
- Per què voldries que sentís llàstima per tu?
-Vinga -va dir ella amb una ganyota -. El teu pare és l'home més difícil
que mai he conegut. –Incorporant-se sobre els seus colzes, ella va fer broma -:
Mira pel que he passat i digues que no sents una mica de simpatia.
-Considera't afortunada. Era molt pitjor, creu-me.
- Pitjor? -Es va burlar -. Què vols dir?
-En els últims cinc anys, va haver de ser un pare, una mare –En Jaalib va
sospirar amb tristesa -, i també un mentor. Això el va canviar.
-Sabia que hauria de treballar dur -va dir la Fable -, però estava segura
que tota la feina evitaria que m’atragués el costat fosc.
- Ho ha intentat?
-No ho crec. Cada vegada que el sento apropar-se, ell em deté i em diu que
faci la decisió correcta. La meva elecció. –Va badallar, apartant l’encoixinat
-. Serà millor que hi vagi.
-El meu pare no hi serà - va dir en Jaalib -. Estarà lluny d’aquí per uns
dies, així que no hi ha entrenament, almenys que en facis pel teu compte. -Ell
es va forçar a enfrontar-la obertament, permetent-se només la protecció de les
ombres per ocultar la seva aprensió -. Esperava que voldries anar de pícnic amb
mi. Com a reparació pel meu comportament.
-El teu comportament?
-Recordes, quan acabaves d’arribar –va riure suaument -. Pràcticament et
vaig atacar. Va ser inexcusable.
-I perfectament justificat. Estaves protegint la persona més important per
a tu. Jo hauria fet el mateix. – Va palmejar sobre el llit, convidant-lo a
seure al seu costat -. La meva mare era una Jedi. Ella va entrenar el meu pare
i després el va veure morir a mans d'un rival. Després d'això, hem passat la
major part del temps fugint de l'Emperador. –La Fable va bellugar el cap amb
tristesa -. Jo era només un nadó, però ho recordo bé. Vivint amb un Jedi -va fer
una pausa, pensativa -, aprens a amagar les teves emocions, especialment les
feridores. La meva mare mai va saber com em sentia –La Fable va sospirar mentre
la tensió d'aquestes emocions tornaven -. Llavors un dia, vaig agafar un sabre
de llum i em vaig deixar portar! -Va riure ella -. No sé qui estava més
sorpresa, si la meva mare o jo. Va ser llavors quan va començar el meu
entrenament, encara que m'agradés o no. –La Fable es va sacsejar els difícils
records -. Pel que fa a aquest pícnic, estic famolenca.
-Haurem de caminar, em temo. L'Imperi no va deixar molt en quan a mitjà de
transport es refereix. Ni tan sols un bantha. T'importa?
-Serà relaxant. Anem.
Els Cims Khoehng es trobaven gairebé cinc quilòmetres fora del perímetre de
l’Assentament Kovit. Cobert per blat salvatge, el sender que conduïa al pas de
la muntanya s'havia fet més estret, en no ser marcat ja per les petjades dels
grangers que un cop n'havien tingut cura. Era un matí rar, clar. Els núvols de
tempesta apuntaven en la distància, continguts per una ona persistent de brises
càlides que bufaven a través de les terres baixes. Des de les Cimeres, la Fable
va explorar la vista panoràmica del camp. Podia veure el sinuós sender que
portava a la base de les muntanyes més baixes. La senda va pujar per oferir als
seus ulls inquisitius la vista completa.
La Fable va sospirar amb un plaer incommensurable, el seu estómac ple de
dolces coques calentes i barretes de mel. Ella va permetre la carícia afable
d’en Jaalib en la seva galta, mentre netejava juganer l'excés de pols dolç de
la seva cara.
-He estat massa temps en l'espai -va xiuxiuejar, prenent una profunda
inspiració -. Això és tan bonic.
-Després que es van anar -va xiuxiuejar en Jaalib -, vam quedar aïllats.
Sense proveïments, subministraments mèdics, res. Hi havia molt aliment a punt
per collir, però no quedava ningú per fer-ho.
La Fable va taral·lejar una tonada melancòlica. Tremolant en l'aire de la
muntanya, es va girar cap en Jaalib i va sostenir la seva mirada mentre ell
embolicava el seu mantell sobre les seves espatlles.
- Per què anomenen aquest lloc les Cimeres Khoehng? És corellià antic?
-Hi hi ha un teatre a l'aire lliure construït al costat d'aquesta muntanya
-va contestar ell, indicant una cresta lleu i pedregosa -. Aquest lloc porta el
nom de la primera obra que es va representar allà fa gairebé cinc-cents anys.
- Cinc-cents anys? -Va panteixar ella.
-Va ser Uhl Eharl Khoehng. Khoehngis significa rei en corellià antic. L’ehad ve
de la mitologia socorroana. - Ell va arronsar les espatlles, insegur -.
Significa follet o estafador.
Recordant el seu company socorroà, Deke, la Fable va sentir una punxada de
remordiment per deixar-lo. Els seus pensaments van ser desviats sobtadament pel
so d'un tro sobre els seus caps. El cel van deixar caure un diluvi de pluja
freda. Recollint frenèticament les mantes i les cistelles de menjar, la Fable
va agafar la mà d’en Jaalib mentre corrien sobre la carena. Les seves veus i
riures va ressonar contra la vora còncava de la muntanya, mentre relliscaven per
la precària cara del terraplè cobert de molsa i entraven en l'ombrívola
protecció de l'antic teatre.
Un aler de roca sòlida cobria l'escenari principal i les primeres
files de l'audiència. Plena de teranyines i humitat, l'antiga estructura
s'alçava com un tribut silenciós als seus creadors. Esparracats tapissos
penjaven de les parets de roca, cobertes amb floridura, brutícia, i argila de
l'estructura decadent.
Algunes espases i vestits d’attrezzo estaven acomodats en els panells
interns de l'escenari i una multitud d'espelmes i canelobres es situaven a cada
costat del fossar del públic, relíquies de segles deixades enrere per una edat
més despreocupada i tolerant.
-Solia venir aquí quan era un nen -va confessar en Jaalib. Estenent els
braços a banda i banda va declarar -, això era veritable teatre, a la llum de
les espelmes, en una època que entenia i valorava els seus artesans.
-Uhl Eharl Khoehng - va xiuxiuejar la Fable insegura -. De què es tracta?
-Transcorre en un món distant, en un regne construït al centre d'un bosc
fosc. Després de molts anys de governar aquest regne, el rei bo i savi mor, i
el seu ben plantat fill -va dir en Jaalib amb una picada d'ullet -, el Príncep
Edjian, pren el tron.
-Pensava que havies dit que era una tragèdia.
-És una tragèdia -la va renyar en Jaalib -, i això es fa aparent quan el
Príncep Edjian decideix expandir el regne i comença a enviar expedicions al
bosc per marcar arbres per talar-los. Els homes que va enviar mai van tornar
–va aclucar els ulls, movent la seva cara molt a prop de la seva -. I va ser
llavors quan els més vells van començar a murmurar sobre Uhl Eharl Khoehng.
- Prou! -Va xiuxiuejar la Fable, apartant les mans mentre ell intentava
espantar-la.
-El Príncep Edjian estava intrigat. Va començar a enviar cada dia
missatgers al bosc, portant la seva invitació a l’Eharl Khoehng per sopar amb
ell al palau. Cap va tornar. Quan ja no van quedar missatgers, va enviar petits
exèrcits, mantenint només als guerrers millors i més forts per protegir el
regne. No van tornar. Quan la gent del poble va exigir-li un prou en aquesta ambició perillosa, el Príncep Edjian va ordenar
a l'exèrcit restant conduir-los tots al bosc. No es va tornar a saber res de
cap d'ells, ni tan sols dels soldats. -Encenent dues veles, va portar els
canelobres al centre de l'escenari -. Només van quedar el Príncep Edjian i el
seu vell i fidel criat de caça.
- Va enviar al vell? -Va xiuxiuejar la Fable, picant de mans la cuixa d’en
Jaalib -. És una història terrible! Què li va passar al Príncep Edjian després
que el vell se’n va anar?
-Quan el seu servent no va tornar, el Príncep Edjian es va atrinxerar al
palau. Sense els seus exèrcits o els seus súbdits, no hi havia res que impedís
que l’Eharl Khoehng ataqués. Una nit tranquil·la -va xiuxiuejar en Jaalib -,
l’Eharl Khoehng va venir, envaint els somnis del Príncep Edjian. Va prometre
passatge segur a través del bosc. Ansiós per fer les paus, el Príncep Edjian va
anar al bosc, on va romandre per gairebé una dècada.
- Què!
-L’Eharl Khoehng el va enganyar. Si bé li va donar passatge segur a través
del bosc, menjar, vestits i refugi, l’Eharl Khoehng el va mantenir presoner,
utilitzant il·lusions per atrapar-lo al laberint del bosc –En Jaalib va bufar
una de les espelmes -. Deu anys de culpa van deixar la seva marca. El príncep
creia que podia escoltar les veus dels seus súbdits cridant-lo. Llavors un dia,
va ser sorprès per l'esperit del seu estimat criat. El vell va informar que
l’Eharl Khoehng havia convertit a la gent del poble en arbres i els havia deixat
allà al bosc, conscients, però incapaços de moure’s o parlar, excepte quan el
vent bufava entre les seves branques.
- I llavors?
-I llavors -va xiuxiuejar en Jaalib -, sense ser afectat per les il·lusions
de l’Eharl Khoeng, el caçador va guiar al seu amo en un viatge al límit
exterior del bosc, on l’Eharl Khoehng els estava esperant. -Una ombra malvolent
va caure sobre el seu rostre quan en Jaalib va caminar al centre de l'escenari,
posant al costat de l’espelma encesa -. Adora’m
i digues-me mestre i tot el que tinc serà teu, incloent el teu regne, va
dir l’Eharl Khoehng.
- I què va fer el Príncep Edjian?
-Es va tornar boig -va començar en Jaalib amb veu de narrador -. Va tornar
corrent al bosc i el va calar foc. Per quan va acabar, no quedava res, ni tan
sols un arbre. Aquest és l'únic regne que
mereixo governar, va declarar, i
l'únic regne que l’Eharl Khoehng pot reclamar. -Prenent un dels enfosquits
tapissos del mur, va llançar-se l'espès material a l'espatlla dreta i va
continuar la narració -. Vestit amb els parracs de la seva antiga vida, amb la
cara i les mans ennegrides amb sutge, el Príncep Edjian va anar davant l’Eharl
Khoehng, caient de genolls rendint-li homenatge. Amb la seva veu més forta i
més humil, va cridar: Llarga... vida...
al rei.
Visiblement commoguda, la Fable va aplaudir, sacsejant el seu cap
meravellada.
-El teu pare va interpretar aquest paper?
-El Príncep Edjian va ser el paper més important del meu pare -va dir en
Jaalib, absent -. Ningú ha estat capaç d'aportar la mateixa dignitat al paper.
- Ell es va asseure a la vora de l'escenari -. I quan sigui el moment, la
produirem altra vegada i jo seré el Príncep Edjian i ell serà el meu Némesis,
el mateix Uhl Eharl Khoehng.
La Fable va mossegar-se nerviosament el seu llavi inferior.
-Jaalib, per què mai et vas convertir en un Jedi?
-Tot el que sempre vaig voler ser era ser un actor -va remarcar,
balancejant les cames contra l'escenari -. I això és exactament en el que m'he
convertit. He après a manejar el sabre de llum i altres meditacions Jedi, més
que res per apaivagar el meu inquiet sentit de lleialtat. Més enllà d'això, el
meu pare sembla reticent a ensenyar-me’n més. I jo sóc reticent a
demanar-li-ho.
Mirant les files de veles, la Fable va recordar l'exercici dels cilindres
de cera.
-L’exercici del sabre de llum, aquell usant les boles de coixinet, pots
fer-ho amb espelmes?
En Jaalib va arronsar les espatlles.
-Així és com em va ensenyar. No vaig fer servir els cilindres de cera fins
molt després.
- Pots mostrar-me el teu secret? La teva execució és gairebé perfecta,
elegant, i igualment efectiva.
Acomodant els canelobres en el familiar cercle, en Jaalib li va indicar que
entrés al dilatat diàmetre.
- Em permets? -Va fer broma abraçant-la suaument per darrere. Va posar les
mans sobre les d'ella i va encendre el sabre de llum. El cilindre allargat es
va encendre amb magnificència i poder, llançant llum a través de l'escenari i
els primers bancs del fossar. La Fable es va tensar per un moment, sentint el
seu cos tan íntimament a prop del d’ell. Però mentre ell la dirigia a través
d'una lenta rotació amb el sabre de llum, es va relaxar i es va concentrar en
les seves directives.
- Què veus? -Va xiuxiuejar ell.
Baixant la seva vista a la línia d'espelmes apagades, els ulls de la Fable
van traçar el camí directe i angular.
-No -va xiuxiuejar en Jaalib, llegint l'expressió del seu cos -. És per
això que t'està costant tant.
- M'has estat mirant? -Va xiuxiuejar ella, donant-li un cop de colze a les
costelles.
En Jaalib va riure suaument.
-Estàs tractant de pensar en termes lineals, dimensions espacials. Això no
és com volar amb una nau. Pots dirigir els teus ulls, el que has fet molt bé,
però tard o d'hora ell et descobrirà. –Movent-la gentilment a un costat, va
afegir -: Pots deixar que els teus ulls dictin on comencen les línies, però
deixa que la Força et guiï. No és com netejar una cambra i llavors continuar
amb la pròxima. No hi ha una seqüència, excepte la que vagis creant a mesura
que et vas movent. Sempre hi ha molts camins, de dreta a esquerra, de dalt a
baix, qualsevol combinació.
Li va treure el sabre de llum de les mans i va començar la cadència. Els
seus moviments eren lents i deliberats perquè ella pogués seguir-los, però fins
i tot aquests moviments era més ràpids que els seus intents més frenètics de
completar l'exercici. Quan el sabre de llum passava sobre els extrems de les
espelmes, les petites metxes explotaven en flames, però les puntes de cera
romanien inalterades per l'arma. Movent-se ràpidament al voltant del cercle per
apagar les espelmes, en Jaalib li va lliurar una altra vegada el sabre de llum.
-Ara intenta-ho tu.
La Fable va empassar-se saliva indecisa, preguntant-se com podria seguir
una demostració tan perfecta. Encenent el sabre de llum, els seus ulls van
traçar les nombroses línies d'espelmes que s'estenien en totes direccions. Va
descriure ràpidament un arc a través del cercle, sentint que la seva antiga
confiança tornava. Deu, quinze, divuit, Quan estava arribant els últims
moviments de la cadència, va perdre el control, caient-se cap endavant, mentre
girava frenèticament sobre els seus talons.
-A poc a poc -va murmurar en Jaalib, atrapant-la als seus braços -. Ho
estaves fent meravellosament bé fins que has perdut la concentració. -Bufant
les espelmes, va dir -: Intenta-ho una altra vegada. I aquesta vegada, recorda,
la Força és una cascada. Res no pot aturar-la o interrompre-la. Res no pot
aturar el flux. –Renyant-la amb un dit sever, va afegir -: El dubte i la
inseguretat formen barreres, però només si ho permets.
-Ara comences a sonar com el teu pare.
Com a resposta, ell es va inclinar cerimoniosament, i després va fer un
gest cap a les veles. Aquesta vegada, mentre es movia a través del cercle, la
Fable va permetre que la pluja la guiés i l'obrís a la Força. El tust constant
de les gotes contra els seients de pedra va ajudar a la seva concentració i va
completar la cadència sense incidents.
Va desactivar el sabre de llum, tremolant lleument mentre es tornava del
centre del cercle. La Força fluïa a través d'ella, canalitzant encara la seva
ment conscient. En Jaalib estava darrere d'ella i la Fable podia sentir el seu
cor accelerat per sobre les suaus vibracions de la Força. Abans de perdre el
valor, la Fable es va girar i el va besar apassionadament.
- Ho intentem una altra vegada? - Va murmurar ell.
- Descarat!
En Jaalib va somriure, picant-li l'ullet, entremaliat.
-Em referia a la cadència -El seu somriure es va accentuar mentre entrava
al cercle i començava a bufar les espelmes.
La Força estava amb ella i la Fable la sentia, fluint a través del seu cos
i ment. Va imaginar el poder canalitzant-se a través dels seus braços i mans i
va agafar el sabre de llum del seu cinturó. Visualitzant el camí en la seva
ment, es va moure a través d'una sèrie de precisos bloquejos i atacs, i va
desintegrar les primeres boles amb una execució impecable. Quan va començar la
segona seqüència, en Brandl va xiuxiuejar:
-Executa cada moviment com si fos l'últim. Un dia, la teva vida podria
dependre d'això. O les vides d'altres.
Durant gairebé dues hores, la Fable va treballar amb la primera cadència i
estava passant a la segona. Òbviament fatigada, va començar a equivocar-se i va
cremar els extrems pel cap baix de deu cilindres, tallant l'últim al final.
Ella va assumir de nou la posició de defensa, respirant pesadament.
-A mesura que progressis, aprendràs els límits de les teves habilitats -va
declarar en Brandl -. Estàs excusada la resta del dia.
Inclinant-se respectuosament, la Fable va agafar la seva jaqueta d'una
branca propera i va emprendre el camí de tornada al teatre. En Jaalib l'estava
esperant amb una coca dolça i la promesa d'un bany i un petó.
- Com t’ha anat?
- He arribat a la segona cadència! - Va xiuxiuejar ella amb excitació -. I
Jaalib, crec que l’he vist somriure.
-Aquestes són bones notícies.
Fent un cop d'ull per sobre l'espatlla, ella li va fer l'ullet.
-Crec que me n’aniré d'hora a dormir aquesta nit, com a recompensa.
T'importa?
-De cap manera. Pare i jo estem treballant en l'últim acte de
l'obra - va somriure amablement, traint el seu afecte -. Et veig al matí.
