Truans (i XXIV)

Anterior

Capítol 24

—I encara no hi ha senyals de l’Eanjer? —va preguntar Dozer, probablement per desena vegada des que havien arribat.

—No —va dir Han, deixant-se caure amb cansament sobre el sofà. La suite no era tan gran ni tan elegant com la d’Iltarr City, i el mobiliari no era tan còmode. Però, donades les circumstàncies, era molt més segura.

I en aquest moment, la seguretat ho era tot. I la seguretat era bastant bona.

—I no les hi haurà —va agregar—. Rachele acaba de trobar que...

—Espera un segon —el va interrompre Zerba amb incredulitat—. Ens estàs dient que simplement s’escapolí?

—El més probable és que no trobés la nota sobre el punt de reunió —va intervenir Bink—. Tal vegada algun de nosaltres hauria de tornar allà i veure si encara està esperant-nos en aquell lloc.

—No ho està —Han va agitar la seva mà en direcció a Rachele, qui romania asseguda darrere del seu ordinador, amb un aspecte ullerós en la seva cara—. Vols dir-los-ho, Rachele? O haig de fer-ho jo?

—Jo ho faré —va dir Rachele, amb veu ombrívola—. Acabo de recaptar un informe de la policia d’Iltarr City. Han trobat el cos de l’Eanjer.

—Oh, no —va sospirar Tavia, veient-se afectada—. Oh, Rachele.

—No es posin massa sentimentals —grunyí Han—. Digues-los la resta.

—Van trobar el seu cos... —va repetir Rachele—, on aparentment havia estat abandonat, deixant-lo dessagnar-se... —la seva gola es va contreure—. Fa sis setmanes.

Durant un llarg moment ningú va dir res. Han va mirar al voltant de l'habitació, observant les expressions de sorpresa o de confusió, que al seu torn, van donar pas a l'horroritzada comprensió.

—Vols dir... fins i tot abans que parlés amb Han? —La va interpel·lar Kell. Els seus ulls es van dirigir cap al Han—. O...

—O qui vulgui que fos —va dir Dozer, sonant com si no estigués segur de si hauria d'estar atordit o indignat—. Però llavors...

—Què és el que ell volia? —Han va bellugar el cap—. No tinc la menor idea.

—Jo... —va dir Bink en veu baixa—. Ell va venir per matar a Qazadi.

Chewbacca va rugir.

—Això és segur —va convenir Wínter amb mesura—. I tots ens vam comprometre en això perquè ell aconseguís el seu propòsit.

—Però tu almenys sospitaves alguna cosa, no és així, Han? —li va preguntar Rachele—. Aquesta conversa que vas tenir amb ell després que aconseguíssim rescatar a Lando i Zerba.

—Sabia que hi havia alguna cosa especial amb el paio —va dir Han—. Semblava més interessat en aconseguir infiltrar-se dins de la mansió, que a recuperar els seus crèdits. Però vaig pensar que només es tractava de la part venjativa, la que estava parlant. De la resta de l'assumpte... —va negar amb el cap—. No tenia ni idea.

—Així que vam ser utilitzats —va murmurar Kell—. Va fer que ens encarreguéssim de tot el treball pesat, de portar-lo dins, i d'eliminar als guàrdies de Qazadi. Fill de bantha.

—I per res —grunyí Zerba, llançant la fitxa de crèdit amb la qual havia estat jugant, de tornada a la pila que estava sobre la taula—. Sense Eanjer, el veritable Eanjer, aquestes coses no tenen cap valor.

—No del tot —va dir Rachele—. Conec a alguns hackers. Hauríem de ser capaços d'aconseguir... jo diria que prop d'uns vuit-cents quinze mil.

—Perdó per l'error —va dir Zerba amb sarcasme—. Encara està més prop de zero que dels cent seixanta-tres milions pels quals vam signar. Si alguna vegada torno a creuar-me amb aquest paio...

—No ho faràs —va dir Bink—. Qui vulgui que fora, es tractava d'un professional.

—O d'un imperial —grunyí Dozer.

—O d'un imperial —va convenir Bink—. El punt és que ni tan sols sabem quina és la seva aparença real. No amb tot aquest medi-embenatge cobrint gairebé per complet el seu rostre. A onsevulla que hagi desaparegut, s'ha anat per sempre.

—I ara què? —va preguntar Kell.

—Salvem el que puguem —va dir Han, tractant d'emmascarar la pròpia i aclaparadora decepció que intentava obrir-se pas enmig de la seva veu. No era suficient per aconseguir el seu somni de quedar lliure de Jabba. No era suficient per aconseguir cap dels seus somnis—. Rachele ha dit que pot obtenir uns vuit-cents quinze mil crèdits per les fitxes. Això és vuitanta-un mil cinc-cents per a cadascun. No està tan malament pel treball d'un parell de setmanes.

—Vuitanta-un mil cinc-cents per a cadascun? —va preguntar Zerba, amb el gest arrufat—. Jo havia calculat prop de noranta mil.

—Entre deu de nosaltres, fan vuitanta-un mil cinc-cents per a cadascun —li va reafirmar Kell.

—Només veig a nou persones en aquesta sala.

—Lando encara no ha rebut la seva part —va dir Han amb fermesa.

—Vaig pensar que la seva part eren els arxius de xantatge —va dir Zerba, amb el nas arrufat.

—Els quals no va rebre —li va dir Han—. Així que ell rebrà una desena part dels crèdits, com tots els altres.

—Els hi vas a lliurar en persona? —va esbufegar Zerba—. Pagaria per veure-ho.

—Anem a fer-los-hi arribar —va dir Han, mirant el botí recol·lectat sobre la taula. La resta de les targetes de dades, ha resultat ser inútil. Detalls de les operacions de contraban de Villachor, que podrien ser interessants per a l'oficina d'un fiscal, però no per a un munt de truans independents.

Però encara els quedaven les cinc targetes de dades de xantatge. Igual que les altres targetes de dades, no tenien cap valor per a ningú a la sala.

Però tal vegada no fossin inútils per a tothom. Pel que Han havia vist a la base de Yavin, l'Aliança Rebel tènia tot tipus de coses estranyes emmagatzemades en lloc segur. Si poguessin desenterrar un cryodex en alguna part, potser podrien donar-li un bon ús als arxius de xantatge.

I si era així, tal vegada podria arribar fins a Dodonna per obtenir d'ell alguns crèdits més com a recompensa. Probablement no serien suficients per comprar-li una vida d'oci, com se suposava que aquest treball els hagués proporcionat, però tal vegada serien suficients perquè almenys ell i Chewbacca, tinguessin una mica més d'espai per respirar.

Va fer un ràpid càlcul mental. Si li permetien aconseguir prou per pagar el seu deute amb Jabba...

—Deixeu-me endolcir una mica l'olla —els va oferir—. Puc comprar-vos la vostra part dels arxius de xantatge per divuit mil cinc-cents a cadascun. Això faria que cadascun pogués obtenir uns cent mil grans.

Chewbacca va rugir una pregunta.

—Bé, sí, estic incloent la teva part en aquesta transacció —li va confirmar Han—. De quina altra manera creies que anava a arribar a oferir divuit mil cinc-cents a cadascun?

—Així que primer Lando volia les targetes, i ara tu vols quedar-te amb elles? —va preguntar Zerba recelós—. Hi ha alguna cosa que no ens estiguis dient a la resta de nosaltres?

—En realitat no —va dir Han—. En realitat vaig pensar que a tots vosaltres us agradaria poder rebre alguns crèdits addicionals. I no és que Chewie i jo ens estiguem escapant enlloc.

—Així podries pagar-li el teu deute a Jabba —Bink va assenyalar.

—Ens quedarà prou per fer-ho —li va assegurar Han.

—En realitat... —Rachele va interrompre’ls—. No importa.

—Llavors, és un tracte? —va preguntar Han.

Els altres es van mirar els uns als altres.

—Per mi està bé —va dir Kell.

—Per mi també —ho va secundar Dozer.

—Segur per què no? —grunyí Zerba—. No podria utilitzar-les en la meva actuació o per res més.

—Està bé —va dir Han—. Deixeu la vostra informació de contacte amb la Rachele, i ella us enviarà les vostres parts després que pugui transformar les fitxes en diners.

—I no parlem d'això mai més —va agregar la Rachele—. Amb ningú.

—No hi ha problema —va dir Kell—. Per començar, qui podria creure'ns?

—Només la gent que ens mataria per haver-ho fet —va dir Zerba, posant-se dempeus—. Bé. Fins aviat amb tots. Feliços vols.

—Seria genial no tornar a trobar-nos per a un treball com aquest —va dir irònicament Tavia.

—Realment va valer la pena, Han, ha estat molt divertit —va dir Bink, mentre també es posava dempeus—. Truca’ns la propera vegada que tinguis un treball.

Després de cinc minuts i de la ronda de comiats posterior, tots ells, excepte Chewbacca, Rachele, i Wínter s'havien anat.

—Vols alguna cosa? —li va preguntar Han a Wínter.

—Regala'm un minut —va dir Wínter—. En primer lloc m'agradaria escoltar el que la Rachele estava començant a dir amb anterioritat.

Chewbacca grunyí, expressant el seu acord.

—Això fa que sigui unànime, Rachele —va dir Han—. Endavant.

Rachele va deixar escapar un sospir.

—Va ser alguna cosa que vaig captar al canal secundari abans... —va dir—. Abans que ens assabentéssim d’això de l’Eanjer —va realitzar una inspiració profunda—. Jabba va elevar la suma del teu deute, Han. La va elevar a mig milió.

Han se la va quedar mirant.

—Mig milió?

—T'està culpant que Sol Negre aconseguís esbrinar allò de Morg Nar a Bespin —va dir Rachele amb commiseració—. Ho sento molt. Vaig pensar que realment no seria important, ja que eres a punt d'embutxacar-te gairebé quinze milions, i no volia arruïnar-te el moment. Però després d’assabentar-nos d’això de l’Eanjer, i... —la seva veu es va anar apagant.

—Està bé —va dir Han, sentint que tot el pes de l'univers començava a desplomar-se per sobre d'ell. No havia esperat que el que havia dit sobre Nar, pogués arribar a Jabba amb semblant rapidesa. Fins i tot d'haver-ho previst, no esperava que Jabba fos capaç de culpar-lo a ell. Per descomptat, tampoc hauria esperat que Jabba es prengués la pèrdua de la seva operació a Bespin de manera tan personal.

Així que en comptes d'aconseguir treure’s a Jabba de la seva esquena per sempre, estava encara molt més compromès.

Chewbacca grunyí.

—Sí, tal vegada —va convenir Han amb certs dubtes—. Però segur que no es calmarà durant un bon temps. Aquella operació de Bespin no rendia molt, però per alguna raó, li tenia un gran afecte.

—Si necessites un lloc on quedar-te, estic segura que puc trobar-te un bon lloc —li va oferir Rachele.

—O bé... —va dir Wínter en veu baixa—, podries tornar amb els teus altres amics.

En Han va arrufar les celles.

—Quins altres amics?

—Les persones amb les quals treballaves —li va dir Wínter—. La gent a la qual suposo els anaves a donar els arxius de xantatge —va aixecar lleugerament les celles—. Les úniques altres persones que podrien ser capaces de localitzar un altre cryodex.

Han li va llançar una mirada a Chewbacca. En el nom de l'espai, com havia pogut ser capaç d'adonar-se d'això?

—No sé de què m'estàs parlant.

—Sí, ho saps —li va dir Wínter—. Mira, jo aconsegueixo aprovisionaments per a ells... i aquesta càpsula de salvament que vas deixar caure a la fàbrica, era part d'un gran lot que jo vaig aconseguir de contraban per a ells fa set mesos.

—Per descomptat que era d'ells —va dir Han, disgustat. Ell mai hauria d'haver deixat que Sa Adoradíssima Princesa el convencés de reemplaçar les càpsules de salvament que havia perdut durant tot aquest assumpte de l'Estrella de la Mort—. Mira, jo no les vaig robar, si això és el que estàs pensant. Ella va insistir que les prenguéssim.

Va ser com si algú hagués encès un reflector per darrere dels ulls de la Wínter.

—Ella? —va repetir com un ressò, mentre sobtadament s'asseia en posició alçada sobre la seva cadira—. De quin «ella» estem parlant?

Han l'observava, al mateix temps que el tint amarg de la confessió que ella li havia fet, de sobte li tornava a la ment. Que havia tingut alguna connexió amb el Palau Reial en Alderaan...

—De la princesa —li va dir—. De la Leia.

—Tu l'has vist? —li va preguntar Wínter, amb la veu una mica agitada—. Vull dir, després d’allò d’Alderaan?

—Segur —li va contestar—. De fet, jo estava amb ella a Yavin, on la...

Li va llançar un cop d'ull a Rachele.

—Està bé —va dir Rachele—. Ho sabem tot sobre Yavin i l'Estrella de la Mort.

—Ella va sortir d'allà bastant bé —va dir Han—. Que jo sàpiga, encara segueix estant bastant bé —i segueix sent envanida i insofrible, va pensar a afegir a la frase. Però si és que Wínter havia conegut a la princesa, probablement ella ja ho sabia amb seguretat.

—Gràcies —va dir Wínter calladament—. He estat... no havíem conegut els detalls.

—Bé, hauràs d'escoltar la resta d'algú més —va dir Han, posant-se dempeus—. Si Jabba ha elevat la suma del meu deute, probablement també haurà elevat la suma de la recompensa. Hem de trobar un lloc on passar inadvertits durant algun temps.

—Leia us ho aconseguirà —li va prometre Wínter.

—Veurem —Han la va mirar—. Per cert, pel que fa a no esmentar-li això mai a ningú... Això va doblement per a Sa Altesa.

Wínter va somriure.

—Absolutament —li va prometre—. Cuida't, Han.

—Ho farà —va dir la Rachele amb un somriure propi—. Ell sempre ho fa.

Es trobaven de nou en el Falcó i tot esperant el seu slot d'enlairament, quan Chewbacca finalment li va fer la pregunta que queia de madura.

—No ho sé encara —va dir Han—. Tornarem quan arribi el moment adequat, suposo.

Chewbacca va reconsiderar les seves paraules, i després va rugir de nou.

—Per descomptat que li agrado a ella —va dir Han amb sequedat—. Per ventura no li caic bé a tothom?

* *

—Amo? —L’androide de protocol li va cridar vacil·lant des de la porta—. Ja és hora.

—Ja és hora per a què? —va preguntar Eanjer, mirant-se en el mirall que estava davant d'ell, mentre es retirava l'última de les tires del medi-embenatge que li cobrien la cara.

—Sa Elevada Exaltació espera la seva presència —va dir l’androide, sonant més nerviós de l'habitual.

En veritat, no era d'estranyar que estigués així.

—Digues-li a Sa Exaltació que em presentaré allà quan em trobi llest.

—Sí, senyor —l’androide va vacil·lar—. Si li dóna el mateix, senyor, preferiria esperar aquí fins que vostè estigui llest.

—Bé —va dir Eanjer—. Fes el que vulguis.

Gentilment, va començar a pessigar-se la galta, en el lloc que hi havia estat cobert pel medi-embenatge. No havia comprès el que tres setmanes d'estar embolicat d'aquesta manera, li farien a la seva pell. Estava vermella i inflada, blavosa en alguns llocs, i li picava com si el caos s'hagués apoderat de les seves més profundes interioritats. La seva mà i el seu braç drets estaven gairebé igual d'afectats.

Tot i així, sabia que els símptomes serien temporals. Acabarien per desaparèixer promptament.

El que no desapareixeria tan ràpidament, era el disgust d'un treball a mig fer.

Qualsevol grup de lladres o mercenaris el podria haver introduït en la mansió de Villachor, per damunt, al voltant, o per enmig de tots els guàrdies, al mateix temps que deixarien bastant de Qazadi per ser identificable. L'única raó per la qual ell havia atret a Solo cap a Wukkar, en primer lloc, i després l’havia manipulat per fer el treball, era perquè l'informal i arrogant contrabandista estigués on Eanjer el pogués culpar quan tot hagués acabat. El fet d'haver sembrat aquest fals missatge amb la Rachele, perquè Calrissian pogués ser col·locat en el punt de l'espiell d'un blàster, era un altre planificat benefici addicional que s'havia vaporitzat per acabar perdent-se enmig del no-res.

Així que tal vegada hauria de considerar que el seu treball només havia aconseguit una tercera part de l'èxit?

Malgrat tot, el que havia ocorregut, ja era part del passat. Tota la preocupació i els penediments tardans, no podrien canviar-ho.

I no obstant això, si considerava que tan sols una tercera part havia tingut èxit, era la tercera part més grandiosa i més gratificant. La recompensa per la mort de Qazadi faria que tota l'operació hagués valgut la pena.

Ja hi hauria altres oportunitats per ajustar-los els comptes a Solo i a Calrissian. La paciència, com sempre, era la clau de tot.

—Amo?

—Ja t'he sentit —es va aixecar i agafant l'atrotinat casc mandalorià, se’l va col·locar—. Serà millor que Jabba tingui preparats els meus crèdits.

—Estic segur que sí, amo —li va assegurar a tot córrer l’androide.

—Bé —Boba Fett va fer un gest—. Mostra'm el camí.

FI

Truans (XXIII-2)

Anterior

II

Dayja va pensar, atordit, que era com alguna cosa sortida d'un llunàtic holodrama, mentre observava l'escena que es desenvolupava per sota d'ell. Una figura blindada onejava un fuet neurònic per sobre dels últims romanents de la nocturna multitud, acuitant-los fora de la trajectòria d'una esfera gegantina que rodava inexorablement pels terrenys de la Hisenda de Marbre.

Havia esperat que l'equip de l’Eanjer robés el contingut de la caixa forta de Villachor. Mai hauria somiat que planegessin tractar de robar la caixa forta en si.

Tampoc mai hauria pensat que quan el robatori fos dut a terme, ell es trobaria encallat en el sostre de la mansió, a mig quilòmetre de distància d'on discorria l'acció.

Tant com per no poder entrar i apoderar-se dels arxius de xantatge abans que els truans fessin la seva escapada.

No obstant això, això encara no havia acabat. Eanjer li havia promès els arxius, i Eanjer segurament encara es trobaria en l'escena. En algun costat.

La caixa forta semblava pràcticament invisible en aquest moment en què es posava fora de l'abast de les llums de la mansió, i del brillant crepitar de l'electrificada tanca de pues que l'envoltava. Però la distintiva resplendor del fuet neurònic, compensava la situació molt per sobre d'aquesta dificultat, i la pròpia caixa de seguretat era visible de forma esporàdica enmig dels breus centelleigs dels focs artificials.

Agafant els seus electrobinoculars, Dayja va començar una anàlisi acurada de la zona. Si Eanjer estava aquí fora, amb seguretat ell l’anava a trobar.

* *

Era, va pensar Han en diferents moments, com alguna cosa sortida d'un llunàtic holodrama.

Havia esperat que la caixa forta rodés en una línia recta, definida i ordenada. No ho va fer. El segment obert de l'esfera, ocasionalment quedava atrapat sobre el terra, de vegades alentint el seu impuls cap endavant, altres vegades canviant-li dràsticament la seva direcció. Han havia de mantenir una estreta vigilància sobre la pantalla posterior del seu casc per evitar que la cosa se li escapés per complet, al mateix temps que continuava exercint el paper d'un embogit androide mentre dispersava a la gent de manera que els evités sofrir qualsevol dany.

Un parell de vegades li va semblar haver albirat a alguns dels homes de seguretat de Villachor, però aquests es quedaven tan bocabadats com els propis visitants. Cap d'ells va fer cap esforç per detenir-lo. A mig camí al llarg del recinte, el segment penjant finalment va colpejar contra el terra amb força suficient per trencar-se. Després d'això, el camí de l'esfera es va fer molt més predictible.

Durant alguns moments pertorbadors, Han havia pensat que la seva preocupació anterior es veuria realitzada, que l'esfera de fet xocaria travessant la paret i es dirigiria cap a fora, ingressant a la ciutat. Però per primera vegada, la pitjor de les possibilitats no es va concretar. L'esfera va desaccelerar, i finalment va anar a detenir-se a uns cinquanta metres de la paret. Apagant el fuet, Han es va donar la volta i es va dirigir de retorn cap a ella.

Es trobava mirant cap avall, cap al túnel format pel gabinet de pedra Hijarna, quan la porta es va obrir, i Zerba i Kell es van arrossegar cap a fora de manera insegura.

—Es troben bé? —els va preguntar Han.

—Això va ser simplement genial —va dir Kell, sonant i mirant-se com si estigués borratxo—. Recorda'm no fer-ho de nou mai.

—Sempre serà millor que caminar —va puntualitzar Zerba—. Sobretot quan hi ha gent que t'està disparant.

—Sempre que la teva porta no acabi en la part inferior —va dir Han, mentre els ajudava a sortir del túnel i cap al terra.

—No va ser per casualitat —li va assegurar Zerba—. El gabinet estava fora del centre de l'esfera, i la pedra Hijarna és molt més densa que el duracret. El mateix principi que els daus carregats.

—Vaig a creure en la teva paraula —li va dir Han. Es va escoltar una dringadissa d'explosions apagades provinents de la direcció de la mansió, i es va donar la volta per veure avançar a un camió accelerador de múltiples passatgers, travessant la bretxa que la caixa forta havia produït en la tanca de pues electritzada, i que es dirigia cap a ells per enmig dels jardins.

Darrere d'ell, una pluja de focs artificials estava refermant sobre les parets de l'estada.

—Què agradable —va dir Zerba amb aprovació—. Suposo que no hi ha possibilitat que vagin a cremar el lloc per complet.

—Probablement no —va dir Han—. Però mentre hagin d'ocupar-se del que els queda de seguretat a l'interior, no crec que vagin a molestar-nos.

—Tret que aquests siguin alguns d'ells —va advertir Kell, assenyalant amb un dit encara inestable cap al vehicle que s'aproximava.

—Només es tracta de Chewie —li va assegurar Han.

—Estàs segur? —va preguntar Kell.

Han va assentir.

—Conec el seu estil de conduir.

De totes maneres, no estaria de més comprovar-ho. Teclejant la mira telescòpica del seu vestit, la va enfocar en el camió accelerador. Es tractava de Chewbacca, correcte, amb Lando i les bessones assegudes darrere d'ell.

No hi havia cap senyal de l’Eanjer.

Amb el gest arrufat, va teclejar per aconseguir un major abast, en cas que no hagués pogut albirar a Eanjer perquè aquest es trobava assegut a l'ombra, en un dels seients posteriors. Però l'home no es trobava allà. Arrufant les celles de manera una mica més prominent, Han va desviar la seva atenció cap als jardins que estaven darrere del camió accelerador, i a continuació, cap a la mansió. Encara no captava senyals de l’Eanjer.

Estava revisant les finestres de la mansió, per veure si l'altre podria haver-se quedat atrapat en el seu interior, quan alguna cosa per sobre de les finestres li va cridar l'atenció.

Hi havia un home assegut en el sostre.

En Han va incrementar la mira telescòpica una mica més. No només es tractava d'un home assegut amb una aparent calma allà dalt, sinó que tenia un joc de electrobinoculars atapeïts contra els seus ulls. Algun tipus de tafaner?

Però aquests no eren electrobinoculars ordinaris; Han es va adonar que els tenia enfocats sobre ells. Eren petits i compactes, del tipus dels que una persona podria guardar en una butxaca lateral sense que ni tan sols es notés. Eren del tipus bastant costós que tan sols un oficial imperial d'alta graduació podria permetre's.

Un oficial d'alt rang, o un agent imperial.

Casualment, Han va desviar la mirada. Dozer havia especulat anteriorment sobre que el contacte de l’Eanjer podria ser un imperial. Semblava que tenia raó.

—Vas poder aconseguir-ho tot? —li va preguntar a Zerba, llevant-se el casc i fent saltar els tancaments de l'armadura al voltant del seu tors.

—Està tot just aquí —li va confirmar Zerba, palmejant el morral que envoltava la seva cintura—. Els arxius de xantatge, algunes altres targetes de dades diverses, i totes les fitxes de crèdit de l’Eanjer.

—Bé —va dir Han, deixant caure l'armadura dels seus braços i del seu tors sobre el terra—. Lliura-m'ho. Kell, t'importaria donar-me un cop de mà per sortir d'aquesta cosa?

A la llum reflectida, va veure que Zerba li observava amb el nas arrufat. Però l'altre simplement va descordar el morral i l'hi va lliurar.

Han ja s'havia retirat l'armadura, i es trobava furgant en la bossa, quan el camió accelerador va frenar fins a detenir-se al costat d'ells. La porta es va obrir i Chewbacca grunyí.

—Sí, gairebé —li va dir Han—. On està Eanjer?

—Ell es va quedar enrere per encendre alguns més dels detonadors de focs artificials en la mansió —va dir Lando, abaixant-se per l'altre costat i caminant cap al Han—. Va dir que anava a arribar al punt de reunió pel seu compte —li va tendir la mà—. Si no t'importa, vaig a prendre la meva part ara.

En Han va fer una ganyota. Havia suposat que Lando empraria aquesta sortida.

—Què tal si esperem fins a estar tots junts en el punt de reunió? —li va suggerir.

—Què tal si em dónes la meva part ara? —li va replicar Lando—. Llavors podria evitar-me concórrer al punt de reunió, i podria sortir d'aquesta amb vida.

—De què està parlant? —va preguntar Zerba.

—Ell vol intercanviar la part dels crèdits que li corresponen, pels arxius de xantatge —va dir Han.

—Pot fer això? —va preguntar Kell, amb el gest arrufat.

—Sí que puc —va dir Lando amb fermesa—. Ja ens havíem posat d'acord sobre el particular. I sense ofendre, Han, però tens el mal hàbit de perdre la part de les altres persones. Així que lliura-me'ls.

No hi havia manera d'evitar-ho.

—Bé —va dir Han sospirant. Traient la caixa que contenia els arxius de xantatge, la hi va lliurar.

—Gràcies —va dir Lando, lliscant-la dins de la seva túnica de policia—. Ara, si tens l'amabilitat de facilitar-me la clau d'un aerolliscador, vaig a posar-me en camí. Amb la resta de vostès, adéu; realment va ser divertit.

Un moment més tard, tota la resta es trobava a l'interior del camió accelerador, i Chewbacca estava dirigint-se cap a una de les sortides. Encara hi haurien probablement alguns guàrdies de seguretat en servei, però Han no esperava que els hi causessin problemes. No amb un dels propis vehicles de Villachor.

Estava més preocupat per Lando, i pel que Lando pogués dir.

I també pel que Lando pogués fer.

* *

—Al voltant d'un metre setanta-cinc d'altura, cabell fosc, pell fosca, i bigoti del tipus número tres —va dir Dayja a tot córrer en el seu comlink mentre l'aerolliscador es dirigia a través de la porta i sortia al bulliciós tràfic de la ciutat—. Ell té els arxius de xantatge, i si té una mica de sentit comú, va a treure'ls de Wukkar tan aviat com arribi al port espacial.

—Suposo que no coneixes el seu nom —va dir d’Ashewl—. Hi ha una gran quantitat de naus aparcades en el terra en aquest moment.

—No conec els seus noms, excepte el de l’Eanjer —va dir Dayja—. Però crec que podem estrènyer la cerca. La seva nau probablement serà una bastant petita, i per a un sol home. Em fa l'efecte que ell va aparèixer una mica més tard que els altres, i sol. Pel seu estil d’empolainament, probablement es tracti d'un tipus que estima les coses fines de la vida, però que no pot permetre's el luxe d'afrontar-les per complet, així que busquin una nau que alguna vegada va estar a la part alta de la llista de vehicles luxosos, però que actualment es vegi una mica desgastada. El temps de la seva arribada, probablement sigui d'aproximadament fa nou dies, amb una finestra de dotze hores abans i després.

—Ho tinc —va dir d’Ashewl—. Com va vestit?

—Això va a produir-li un atac —va dir Dayja, ajupint-se de nou mentre un dels focs artificials escorxava la mansió esquitxant amb foc la propera teulada—. Està vestit amb un uniforme de la policia d’Iltarr City. Però dubto que vagi a tractar de sortir a través del port espacial vestit d'aquesta manera.

—No esperaria que ho fes —d’Ashewl va estar d'acord—. Res més?

—Estarà apurat —va dir Dayja—. De fet... —va fer una pausa, mentre tornava a repassar la probable seqüència d'esdeveniments en el seu cap. Havia deixat el robat camió accelerador per pujar-hi en un vehicle més adequat per escapar, el qual estaria sens dubte, convenientment estacionat en les rodalies, transferiria les seves coses cap aquest altre vehicle, conduiria en direcció al port espacial, arribaria al seu moll d'atracada, encendria els seus motors...— Ell hauria d'estar demanant un slot d'enlairament entre els propers trenta-dos a cinquanta-cinc minuts, depenent de si arriba en un aerolliscador o en un lliscant terrestre.

—Està bé —va dir d’Ashewl. Si es trobava sorprès o era escèptic pel que fa a les estimacions de Dayja, s’ho va guardar per a si mateix—. Desitges que el detinguem en terra?

—Millor no —va dir Dayja—. No sé en quina forma es troben Villachor i la seva organització en aquest moment, però no podem córrer el risc que un dels seus en el port espacial, es faci càrrec d'això abans que ho tinguem assegurat. Faci que el Dominator el capturi després que entri en òrbita.

—Vaig a trucar al Capità Worhven immediatament —va dir d’Ashewl—. Estic segur que estarà encantat que se li assigni una altra tasca més sense donar-li major explicació.

—És part del seu treball —va dir Dayja—. Alguna cosa nova sobre Aziel?

—Per desgràcia, vam haver de deixar-ho anar —va dir d’Ashewl—. El Príncep Xízor va ser tan amable, que li va proporcionar credencials diplomàtiques. Però hi havia la suficient evidència que el cryodex havia estat robat originalment, així que vaig poder ser capaç de retenir-ho com a prova.

—Perfecte —va dir Dayja—. Si podem aconseguir els arxius de xantatge, tindrem el pany i la clau. El director estarà complagut.

—No m'importa el director —va dir d’Ashewl amb un grunyit—. Lord Vader estarà complagut. Ell representa el futur de l'Imperi.

—Tal vegada —va dir Dayja cautelosament. L'última cosa que volia en aquell moment era embolicar-se en una altra discussió política—. Aconsegueixi un canal de comunicació amb la torre del port espacial, i posi al Dominator en estat d'alerta. Estaré allà tan aviat com pugui apropiar-me d'un aerolliscador de l'estacionament de Villachor.

—Suposo que voldràs conduir l'interrogatori tu mateix?

Dayja va somriure forçadament.

—Tan sols atrapin-lo —va dir—. Jo m'encarrego de la resta.

* *

Eanjer sempre havia mantingut l'esperança de sortir viu d'aquest treball. No havia estat gairebé tan segur sobre la resta de l'equip.

També estava una mica més que sorprès que en realitat, el pla hagués funcionat.

El moll d'atracada romania en silenci mentre s’esmunyia a través de la porta. Hi havia estat preocupat que Han i Chewbacca haguessin pogut arribar fins aquí per davant d'ell, malgrat el fet que havien de deixar baixar del vehicle als altres en les rodalies del punt de reunió. No obstant això, el Falcó romania silenciosament aparcat enmig de la somorta resplendor de la propera ciutat, amb les seves llums i els seus sistemes apagats i freds.

Breument es va preguntar què pensarien els altres quan ell i Han no es presentessin en el punt de reunió. Probablement conclourien que tots dos havien cuinat tot això entre ells amb anticipació, amb la clara intenció de no compartir els milions d'aquestes fitxes de crèdit amb cap altra persona. Ells es posarien furiosos, prometrien venjança, i farien totes les altres coses que la gent feia en semblants situacions.

I parlarien d'això. Ells sens dubte anaven a parlar d'això. Amb sort, allò que quedava de la tacada reputació d’en Han mai aconseguiria recuperar-se.

No és que Han estigués necessitant una bona reputació. Ja no la necessitaria mai més.

Va trobar un lloc des d'on podia asseure's còmodament, i vigilar tota la secció de terreny obert entre l'entrada de la badia d'acoblament i la rampa del Falcó. Descansant amb el seu blàster lleuger sobre la seva falda, es va disposar a esperar.

* *

Després de deixar a l'últim de la resta del seu equip, Han havia decidit abandonar el prestat camió accelerador, i ell i Chewbacca finalment estaven preparats per encaminar-se al port espacial per si sols.

Chewbacca va rugir.

—Ho sé, ho sé —va dir Han amb irritació. Chewbacca li havia estat dirigint la mateixa mirada de desaprovació durant l'última hora—. Tot estarà bé. Confia en mi.

Chewbacca va rugir un comentari final i després es va quedar en silenci.

Han va sospirar. Ell tenia raó, per descomptat. Lando anava a estar furiós. O pitjor encara.

Però no hi havia hagut res més que pogués fer. No amb aquest agent imperial en el sostre observant tot l'assumpte.

—Ell ho superarà —li va dir a Chewbacca amb fermesa—. No van a fer-li res a ell. No sense tenir cap prova.

Chewbacca grunyí alguna cosa que era òbvia.

—Segur, tret que ell no tindrà la caixa exposada a la vista i paciència de tots —li va explicar Han amb gran paciència—. Mira, tot estarà bé. Lando i jo ens coneixem des de fa molt temps. Ell acabarà per superar-ho.

Chewbacca no li va respondre.

* *

Lando va pensar de manera absent, que hi havia dues alternatives quan es tractava d'una presència imperial sobtada i aclaparant. Una era la de continuar el seu camí amb una calma absoluta, presumint innocència, i demostrant que era un ciutadà comú de l'Imperi sense res que ocultar. L'altra era alliberar tota la potència dels seus motors sublumínics, i fer una carrera per escapar d'ella.

En retrospectiva, hauria d'haver realitzat una escapada enfront d'aquesta presència.

—No entenc res d'això —insistia als dos soldats de rostre dur pertanyents a la Flota, que s'interposaven entre ell i la porta de la sala d'estar de la seva nau—. Jo ni tan sols sé què se suposa que haig de fer. Podrien almenys dir-me quin és el càrrec?

Els soldats no van respondre. Per llavors, després d'ordenar-li que obrís l’escotilla després que hagués estat atret amb el raig tractor a l'interior de l'hangar del Destructor Estel·lar, i a continuació, després d'ordenar-li que romangués a la sala, cap dels seus raptors havien pronunciat una paraula.

Amb un sospir, Lando va renunciar en aquest últim esforç de comunicació. Era evident que tots estaven esperant a algú, i res anava a succeir fins que aquest algú hi arribés.

Anava a ser una nit llarga, molt llarga.

* *

A l'altre costat de la badia d'acoblament, el pestell de la porta es va obrir. Eanjer va aixecar el blàster, mirant en la distància amb el seu ull bo.

I ho va baixar novament al mateix temps que un robot de neteja arrossegava els seus peus per la badia, mentre els seus quatre braços refregaven amb diligència les parets i el terra.

Mirà el seu crono, amb el gest arrufat. Han s’estava retardat. Bastant retardat.

* *

La porta de la sala d'estar es va obrir, i per a sorpresa de Lando una figura emmascarada, encaputxada, i embolicada en una capa va entrar a l'habitació.

—Bona nit —va dir, detenint-se entre els dos soldats—. Em disculpo pel retard. Confio que haurà estat còmode?

—Absolutament —va dir Lando, sentint enfonsar-se el seu cor. Sense uniforme, sense placa, amb la cara coberta, i caminant lliurement enmig d'un Destructor Estel·lar. Segurament es tractava d'algun tipus d'agent especial, potser d'Intel·ligència, de l’Ubiqtorat, o tal vegada fins i tot de l'Oficina de Seguretat Imperial.

—Bé —l'home els va fer un gest als soldats—. Esperin fora.

—Sí, senyor —va dir un d'ells. Van sortir junts de l'habitació.

L'home va esperar al fet que la porta es tanqués darrere d'ells. Després es va llevar la caputxa i la capa i es va retirar la màscara.

—Ja n'hi ha prou de tanta cosa —va dir mentre es fregava enèrgicament el front—. Ho sento pel teatre, però per raons que no penso detallar, no puc mostrar el meu rostre a bord d'aquesta nau.

—Ho entenc —va dir Lando, amb el cor encara més oprimit. L'home que estava enfront d'ell, era jove. Molt més jove del que esperava. Terriblement jove.

Per què els joves eren sempre ambiciosos. I en el tèrbol univers on operaven semblants persones, només hi havia una manera perquè els agents joves poguessin ascendir per la piràmide: mitjançant l'adquisició de trofeus que presentar als seus superiors.

Trofeus com els enemics de l'Imperi. Els reals, o els que merament poguessin ser sospitosos de ser-ho.

Això començava a posar-se cada vegada pitjor.

—Ara, doncs —va dir el jove, deixant caure la seva màscara sobre la taula auxiliar i acomodant-se en la cadira que estava enfront d’en Lando—. Anem a començar amb les presentacions. Sóc Dayja, i vostè és... bé, anem a dir-li simplement Lando, d'acord?

—Com vostè vulgui —va dir Lando, reprimint una ganyota. Tant treball per elaborar una identitat falsa i alterar l'ID de la nau, i ambdues s'havien evaporat en menys d'un segon.

—Correcte —va dir Dayja—. Bé, és tard, els dos hem tingut un dia molt ocupat, i estic segur que vostè està almenys tan cansat com jo. Llavors, què li sembla si fem això ràpid i fàcil, i tan sols em lliura la caixa?

—La caixa?

—La caixa amb els arxius de xantatge de Sol Negre —va dir Dayja amb paciència—. Els que van robar aquesta tarda de la caixa forta de l’Avrak Villachor. Magnífic treball, per cert. Estic molt impressionat.

—Estem complaguts que li hagi agradat —va dir Lando, mentre el seu cervell treballava a mil per hora avaluant les seves possibilitats. Li va semblar que tenia poc sentit negar que Han li havia lliurat els arxius. Dayja òbviament ho sabia d'alguna manera.

Però si jugava bé les seves cartes, tal vegada encara podria obtenir cert marge de negociació.

—Si és que li dono la caixa...

—«Si és que»? —el va interrompre Dayja, mirant-lo desconcertat—. No, vostè no entén. No es tracta d'un «si és que». Vostè va a lliurar-me la caixa. A continuació, anem a parlar sobre fer-li una oferta.

—Sona més com un ultimàtum que com un acord.

—Suposo que sí —va concordar Dayja, mirant al voltant de l'habitació—. Li diré què és el que anem a fer. Per estalviar temps, per què no acabo buscant la caixa per mi mateix? —Es va posar dempeus i es va acostar a l'estació de monitoratge de motors col·locada sobre la paret lateral.

I per a l'horroritzada incredulitat de Lando, li va donar a la cantonada de la pantalla del monitor de ventilació, una ràpida empenta per alliberar-ho, i mentre els ocults tancaments feien la seva aparició, va girar l'obert monitor per revelar l'amagat compartiment d'emmagatzematge que hi havia darrere d'ell.

—Ho sento —va dir, dirigint a Lando un somriure forçat—. Per desgràcia per a vostè, aquest petit amagatall de joies, ha estat una característica estàndard en la sèrie G50 des de fa ja bastant temps.

Lando va sospirar.

—Em van dir que era un condicionament personalitzat.

—I sens dubte que li van cobrar alguna cosa extra per això. Algunes persones no tenen escrúpols en absolut —introduint la seva mà en l'obertura, Dayja va retirar acuradament la caixa. Li va llançar a Lando una mirada il·legible, i llavors gairebé amb reverència, va alliberar el pany de la caixa i va aixecar la tapa.

La seva expressió es va petrificar. Per un moment més, va mantenir la postura, després va aixecar els seus ulls novament cap a Lando.

—Molt llest —va dir, amb una sobtada fragilitat en la seva veu—. On estan?

—On estan què? —li va preguntar Lando, amb una desagradable sensació de fatalitat desplomant-se sobre ell. No; Han no hauria pogut ser capaç de...

Dayja va girar la caixa buida davant d'ell.

—On estan les targetes de dades?

Lando va sospirar. Sí, Han havia estat capaç de fer-ho.

—Encara estan a Wukkar, suposo —va dir—. En realitat, probablement estiguin en algun lloc de l’hiperespai en aquest moment.

—Cap a on es dirigeixen?

—Cap a un punt de trobada a Xorth —va dir Lando—. Però dubto que romanguin allà per molt temps. De fet, ja que òbviament estaven esperant que em capturessin, probablement no vagin a dirigir-se cap aquest lloc en absolut.

Durant un llarg minut Dayja se li va quedar mirant. Després, amb cura, va tancar la caixa.

—Vostè juga al sàbacc, Lando? —li va preguntar.

—Sí —va dir Lando, sentint que l’arrufat gest li arrugava el front.

—Sí, per descomptat que sí —va dir Dayja, caminant de tornada cap a la cadira, però romanent dempeus—. I aposto al fet que confia granment en la seva capacitat per fatxendejar.

—En realitat, prefereixo tenir bones cartes a la mà.

—Jo també —va dir Dayja—. Però de vegades hem de ser creatius amb les cartes que se'ns han repartit —va treure el seu comlink—. Capità Worhven? Ja he acabat aquí. Faci que els seus homes preparin la meva llançadora —li va dedicar a Lando un somriure estranyament irònic—. Tan aviat com m'hagi anat, el nostre hoste i la seva nau seran lliures per retirar-se —va rebre un «entès» i va apartar el comlink.

—De debò? —va preguntar Lando cautelosament.

—De debò —li va assegurar Dayja. Arribant fins a la cadira, va recollir la seva màscara—. Afortunadament per a vostè, és del meu major interès que això es vegi com si haguéssim arribat a un acord, haguéssim tramitat el nostre negoci, i després ens haguéssim separat amigablement —inclinà el cap—. Tret que vulgui romandre a bord.

—No, no, en absolut —va dir Lando a tot córrer.

—Per descomptat, no ha de dir-li res als seus amics sobre això —va continuar Dayja—. El que va passar aquí, continuarà sent el nostre petit secret.

—No es preocupi —grunyí Lando—. Dubto que vagi a veure a algun d'ells. Almenys, no per un bon temps.

—Bé —Dayja es va col·locar la màscara i es reacomodà la capa i la caputxa—. Una bona nit per a vostè, i que tingui un viatge segur. I una cosa més.

Va apuntar amb el dit a la cara de Lando.

—Em deu una —va dir—. Algun dia vaig a aparèixer novament per cobrar-la-hi.

Ficant la caixa en una butxaca de la seva capa, es va donar la volta i va sortir de la sala d'estar.

Lando va esperar un minut. Els soldats no van tornar. Va esperar un altre minut, i després un altre més, i finalment va obrir la porta de la sala.

Els soldats s'havien anat. Així com Dayja. Lando es va dirigir a l’escotilla, es va assegurar que estigués ben segellada, i després es va dirigir a la cabina.

Es trobava en el seient del pilot, observant als homes que es movien per l'interior de l'estació de control de vol al llarg de l'hangar, quan va rebre l'ordre que podia desenganxar.

No obstant això, li va prendre tot el camí fins a arribar a l’hiperespai, perquè comencés a respirar normalment de nou.

* *

Feia temps que el so dels focs artificials en tota la ciutat havia conclòs. Així com havia disminuït la gran quantitat de tràfic, mentre tota la gent d’Iltarr City, abandonava les diverses seus del Festival i es dirigia cap a casa. I Han encara no s'havia presentat.

Finalment, una mica tard, Eanjer finalment ho va entendre.

Era una excel·lent còpia, va haver d'admetre-ho mentre caminava per sota de la nau, aproximant la seva vara de llum sobre el casc. Un vaixell de càrrega YT-1300 d'encuny antic, més o menys de la mateixa edat i amb la condició adequada, fins i tot amb algunes de les seves mateixes modificacions.

Però només algunes. Unes altres, com la plataforma de míssils de concussió i el canó blàster brunzidor ran de terra, no estaven.

No es tractava del Falcó Mil·lenari. Era un cimbell, que havia estat intercanviat pel veritable en la mateixa badia d'aterratge, en algun moment durant els últims nou dies.

En Han no anava a venir. De fet, havia fotut el camp, sens dubte, feia molt temps.

Eanjer va esbossar un fràgil somriure enmig de la foscor. Dozer, per descomptat. Tènia que haver estat Dozer. Durant tot el temps que havia passat lluny de la suite en aquests primers dies de preparació, mentre suposadament feia manats i comprava equips per tots els altres.

Hauria de trobar alguna manera de fer-les-hi pagar al lladre de naus.

Bé, ja trobaria alguna altra oportunitat. Bé podia esperar.

Sortint de la badia, es va dirigir a través del port espacial cap a on estava atracada la seva pròpia nau. No va mirar cap enrere.

* *

Feia estona que les multituds s'havien retirat, i els menyspreables focs artificials, feia temps que s'havien apagat.

I la vida de Villachor estava acabada.

Es va posar dempeus sobre la barana de la seva balconada, mirant a través dels jardins cap a la massiva, segura i impenetrable caixa de seguretat que havia estat deixada allà perquè tot l'univers pogués apreciar-la. La impenetrable caixa forta que havia estat violentada.

Els arxius de xantatge del Príncep Xízor havien estat sostrets. Aziel havia aconseguit quedar lliure dels imperials, però havia perdut el cryodex i estava buscant furiosament a qui culpar.

I Qazadi estava mort. Havia estat assassinat.

A la pròpia casa de Villachor.

Darrere d'ell, el comunicador de la suite es va encendre. Per un breu instant Villachor va considerar ignorar-ho. Però realment no tenia cap sentit. Al moment en què Sol Negre decidís anar a per d'ell, no hi hauria res que pogués fer sobre aquest tema. Fent a la seva estimada propietat devastada una última mirada, es va girar i va entrar a l'habitació.

Havia esperat que fos Aziel, i fins i tot possiblement el mateix Príncep Xízor. Però no es tractava ni de l'un ni de l'altre.

—Senyor Villachor —va dir Lord d’Ashewl, somrient afablement enmig de la pantalla de visualització—. Confio en no estar trucant massa tard.

—No, en absolut —va dir Villachor—. Què puc fer per vostè?

—Estava pensant en la nostra conversa de fa un parell de dies... —va dir d’Ashewl—, i vaig pensar que estaria interessat en alguna cosa que acaba d'arribar a les meves mans —es va inclinar, aixecant la caixa d'arxius de xantatge de Sol Negre—. Suposo que no necessito dir-li el que això significa —va afegir, obrint la caixa per mostrar-li a Villachor les cinc negres targetes de dades col·locades perfectament en el seu interior.

—No, no —va convenir Villachor de manera pesada—. M'ha trucat per vanar-se?

—No, en absolut —li va assegurar d’Ashewl—. El truco per veure si encara està interessat en arribar a un acord.

Villachor va arrufar les celles, tractant de llegir les intencions d'aquella rubicunda cara rodona.

—Vostè té els arxius i també té el cryodex. Per a què em necessitaria?

D’Ashewl es va encongir d'espatlles.

—Vostè coneix molt sobre Sol Negre. Vostè podria ser una aportació molt valuosa per a nosaltres.

—I per descomptat, vostè podria protegir-me? —grunyí Villachor sarcàsticament.

—En realitat, som bastant bons per a aquest tipus de coses —va dir d’Ashewl, mentre totes les restes de lleugeresa desapareixien del seu rostre i de la seva veu—. Lord Vader ho és encara molt més. Crec que sota les circumstàncies actuals, bé podria ser persuadit per posar un interès personal en això.

Es tractava d'una possibilitat remota, bé ho sabia Villachor. Sol Negre tenia gent i agents per tot arreu. La seva vida, probablement estava sent comptabilitzada en qüestió de dies o fins i tot hores.

Però fins a una possibilitat remota era millor que cap possibilitat en absolut.

—Molt bé —va dir. Va creuar els dits mentalment. Tota la seva vida, tots els seus esforços, tot el seu poder acumulat i les seves riqueses...—. Vostè té un tracte.

Següent