L'últim dempeus (I)

L'últim dempeus

Jude Watson

39 mesos després de Geonosis

De vegades parlava amb ell al seu cap. Discussions més irades que les que havien tingut. Converses en les quals explicava, de Mestre a Padawan, per què havia fet el que havia fet. Paraules senzilles que aconseguien dir tot el que havia volgut dir, però més clarament del que mai havia estat capaç de dir-ho. En aquestes converses, Ànakin escoltava i comprenia.

Per descomptat, estava parlant amb un fantasma. Ànakin Skywalker era mort.

Obi-Wan Kenobi va tancar la porta del seu habitatge a Tatooine i es va tapar el nas i la boca amb la capa per bloquejar la sorra aixecada pel vent. Va començar a caminar creuant les dunes buides. Els sols estaven començant a ascendir al cel, però l'aire encara tenia el fred de la nit.

La galàxia estava en mans d'un Sith. Els Jedi havien estat completament destruïts. Es deia a si mateix aquestes coses, però hi havia moments en què tot encara semblava impossible, tot i que havia estat al centre de tot això. Havia vist de primera mà molts d'aquests esdeveniments i descobrir la resta havia estat com rebre cops de puny en el seu cos.

Ànakin seguia viu en la ment d'Obi-Wan. Obi-Wan estava lligat a ell amb tanta intensitat que esperava que el seu aprenent aparegués caminant sobre una d'aquestes dunes mòbils i li somrigués de nou. O li arrufés les celles. Acceptaria qualsevol cosa. Qualsevol estat d'ànim, qualsevol desafiament. Només per veure’l de nou.

Cada dia i cada nit violava tots els principis que els Jedi li havien ensenyat sobre romandre en el moment present, sobre l'acceptació. Repassava cada discussió, cada conversa, per trobar la clau que hauria d'haver girat per tal de descobrir els secrets del cor de l'Ànakin.

Per què s’havia passat al Costat Fosc? Quan va succeir? L’Ànakin que coneixia i estimava no podia haver-ho fet. Una cosa s'havia torçat en ell, i Palpatine ho havia explotat d'alguna manera. Obi-Wan sabia que descobrir-ho no anava a canviar res, però no podia deixar de reviure els mateixos fets, una vegada i una altra. Les oportunitats que havia perdut, les coses que havia vist, les coses que no.

Obi-Wan va arribar al cim de les dunes i començar la caminada fins a les salines. S'havia acostumat a la terra que es desplaçava constantment sota els seus peus. Hi havia après com seguir endavant fins i tot quan el mateix sòl que trepitjava s'enfrontava al seu progrés.

Ànakin sempre havia odiat la sorra. Era una de les moltes coses sobre el seu padawan que Obi-Wan entenia millor ara que Ànakin era mort. Aquest era el terror de perdre a algú: La comprensió arribava massa tard.

Quan era un nen, Ànakin podia caminar a través d'una tempesta de calamarsa tan forta que li tallava la pell. Podia caminar quilòmetres i quilòmetres sota la calor sufocant de tres sols. Podia submergir-se en un llac esquitxat de pannes de gel... però es queixava amargament si tenia sorra a les botes.

A Obi-Wan tampoc li agradava la sorra, però estava agraït per l'absència de color. No considerava que el planeta fos bell, així que almenys no sentia cap pèrdua quan viatjava a través del paisatge. Ell abans havia estimat els verds intensos dels boscos, els blaus profunds dels llacs i els mars. Ara tot es barrejava amb tota la resta, altiplà, penya-segat, turó, camí. No hi havia vegetació per refrescar els ulls, ni explosions sobtades de flors per sorprendre't amb una nova apreciació de la vida. Ell no volia apreciar res. Ell volia un lloc sense color, amb llum plana i ombres fosques. Era el que necessitava ara.

Cada albada i cada vespre anava a la granja dels Lars. Ells no el veien, o, si ho feien, no donaven signes d'això. Recorria el perímetre, assegurant-se que tot estigués bé.

Ara només tenia un propòsit.

Luke era un nadó en un bressol de palla, que es reia mentre la Beru realitzava les seves tasques amb ell lligat a ella, subjectat a una espècie de cabestrell. Era difícil imaginar aquest nadó feliç creixent per ser la nova esperança de la galàxia, però Obi-Wan sabia que havia de confiar en Yoda.

Esperava a Qui-Gon. Yoda li havia dit que el seu antic mestre havia estat tan poderós, tan en sintonia amb la Força, com qualsevol que haguessin conegut. Només que més. Qui-Gon ara tenia la capacitat de transcendir la mort. S'havia entrenat amb els antics Whills, i entrenaria a Obi-Wan.

Però Qui-Gon no li havia parlat. Només existia el so del vent.

Obi-Wan es va acostar a la Força per trobar-lo, però només va trobar la feble agitació d'un món estèril. Era estrany viure en una galàxia ara que no hi havia Jedi en ella. No s'havia adonat que abans sentia una brunzent presència, viva amb les capacitats de la Força dels seus companys Jedi. S'havia alimentat d'ella, i ell ni tan sols ho havia sabut.

Obi-Wan va pujar a un penya-segat amb vistes a la granja dels Lars. Coneixia la rutina d'Owen Lars, qui esperava a la primera llum del dia per comprovar els vaporitzadors. Owen i Beru -amb Luke penjant segur en el seu costat - van sortir junts, ell per comprovar el perímetre, ella a recollir els bolets que s'aferraven a la humitat que humitejava els seus exteriors. Hi havia poc menjar fresc a Tatooine, i els bolets eren molt apreciats.

Beru, per descomptat, era perfectament capaç de recollir els bolets pel seu compte, però Obi-Wan sabia per què Owen insistia a anar amb ella. Va ser en una recerca matutina de bolets quan la mare de l'Ànakin, Shmi Skywalker, havia estat capturada per un grup d'habitants de les sorres. Capturada i torturada durant un mes. Ella havia mort en els braços de l'Ànakin. Això era tot el que sabia.

Obi-Wan estava estirat a terra, prou lluny perquè fins i tot els aguts ulls d'Owen no poguessin distingir-lo, però prou a prop perquè pogués arribar al costat de la família en cas que aparegués un grup atacant. Tot i la presència d'un rifle desintegrador a l'espatlla de l'Owen, Obi-Wan no s'arriscava amb els habitants de les sorres. Eren tribus sense pietat ni escrúpols, que robaven el que necessitaven per sobreviure i es complaïen a la seva brutalitat.

Obi-Wan va sentir que alguna cosa anava malament abans que Owen ho fes. Va agafar els electrobinoculars que penjaven del seu cinturó i se'ls va emportar als ulls. Va fer un cop d'ull a l'extensió de planes de sorra i sal. Una cosa faltava...

Els vaporitzadors. Els electrobinoculars es van sacsejar mentre Obi-Wan buscava, passant d'una posició a una altra i veient només munts de sorra i un joc de serpentejants petjades de bantha. Els habitants de les sorres viatjaven en fila índia amb la finalitat de confondre als seus perseguidors.

Owen i Beru estaven dempeus, espatlla amb espatlla, mirant els llocs on haurien d'haver estat els seus vaporitzadors. Aquests dispositius els hi proporcionaven aigua, la suficient per a executar la granja i la suficient per vendre-la i tirar endavant. La pèrdua era un dur cop.

Abandonant la seva promesa de no interferir, Obi-Wan va saltar amb la Força des del penya-segat i va caminar els últims metres fins on Owen i Beru estaven dempeus.

Va observar com Beru s'acostava una mica més a Owen i es tornava lleugerament, protegint al nadó d'Obi-Wan. No era que ella no confiés en ell, exactament. Ell havia lliurat a Luke a ella, havia col·locat al bebè en els seus braços. Però potser, en la seva ment, la preciositat d'aquest regal feia que fos més probable que l'hi prenguessin.

-Estan de tornada altra vegada -va dir Owen-. Són ells.

No va voler dir el seu nom, però Obi-Wan sabia que es referia als habitants de les sorres.

-Quants vaporitzadors has perdut? -va preguntar Obi-Wan. La seva veu va sonar com una llera seca. No hi havia parlat amb ningú en mesos.

-Potser vint -va contestar Owen.

-Oh, Owen -va sospirar la Beru-. Què farem?

Owen va mirar a la llunyania.

-Recuperar-los.

-No -va dir la Beru-. Anem a oblidar-ho.

-No podem sobreviure aquest any sense ells -va dir Owen-. Vols que ens morim de gana?

-Trobarem un camí -va dir la Beru-. Com pots pensar en anar darrere dels habitants de les sorres, després del que li van fer a la madrastra i al teu pare? No puc perdre't a tu també!

Cliegg Lars havia perdut una cama en l'atac destinat a rescatar Shmi. Obi-Wan sabia que finalment havia mort per ferides, més tard, durant les Guerres Clon.

-Què vols que faci, doncs? -va esclatar Owen. La seva frustració i la seva ira ressonaven en la seva veu, i Obi-Wan podia sentir el to de pànic subjacent.

Beru es va aferrar al seu braç.

-Oblida-ho –suplicà -. Probablement ja els hagin desmuntat i venut les peces als jawes com a ferralla.

-I ara vaig a haver de tornar a comprar els meus propis vaporitzadors? -La boca d'Owen era una prima línia de determinació -. Vaig a parlar amb els altres agricultors. Saben que si un de nosaltres és atacat, tots estem en perill. Vaig a visitar avui totes les granges. Estarem en marxa demà amb la primera llum.

-Començareu una guerra.

-Una guerra que ells van començar.

Obi-Wan va veure l'angoixa a la cara de la Beru. Malgrat la seva valentia i enginy, Owen no era rival per als bandits, i ella ho sabia. Les lliçons que Obi-Wan havia après d’en Qui-Gon li van inundar: com connectar-se a la Força Viva, com llegir el que algú està sentint.

Mira els seus ulls, les seves mans, la seva postura. Escolta el que no arribarà a dir. Sent la vibració en la Força i llegeix-la.

Estaven desesperats i espantats. Eren joves i inexperts. Cliegg era mort, i ell havia estat el baluard entre ells i la duresa d'aquesta vida. Ells encara no havien trobat el seu ritme aquí sense ell. Beru provenia de tres generacions de grangers d'humitat. Coneixia aquesta vida i l'estimava. Owen havia de ser fort per ella. No podia arriscar-se a perdre la granja. La seva fúria i determinació li farien anar massa lluny.

-Puc ajudar-vos -va dir Obi-Wan.

-Sense ànim d'ofendre, Ben -va dir Owen-, però puc tenir cura de mi mateix.

Beru lliscà la seva mà per la d'Owen, i es van allunyar cap a la granja.

I si Owen perdia la vida, es va preguntar Obi-Wan, què passaria amb el nadó?

Yoda no li havia donat cap paràmetre. Només protegir l'infant. Assegurar-se que arribava a l'edat adulta.

Els habitants de les sorres no podien haver anat molt lluny. Tenia un dia per actuar.

Recuperaria els vaporitzadors ell mateix.

***

Els habitants de les sorres no eren fàcils de rastrejar. Es movien en fila índia i usaven ziga-zagues, falsos girs, i aparents carrerons sense sortida per confondre als rastrejadors. Tot i que coneixia els seus trucs, Obi-Wan encara tenia problemes per seguir-los el rastre. No deixava de perdre’l i havia de tornar sobre els seus passos.

No són els habitants de les sorres els qui t'ho impedeixen. És la teva pròpia concentració.

Això era el que Qui-Gon li diria, i tindria raó.

Obi-Wan va arribar a un canó que estava marcat amb una sèrie de serpentejants llits secs. Mentre els seus ulls analitzaven el terreny a la recerca de qualsevol signe de còdols pertorbat o impressions de peülla de bantha parcialment esborrades, una part de la seva ment vagà al passat.

Ànakin havia fet exactament això. Hi havia seguit amb èxit al grup de bandits que havia segrestat la seva mare, tot i que Shmi portava molt temps presa. Ell l'havia trobat, però era massa tard. Hi havia portat el seu cadàver de tornada a la granja dels Lars.

Què més havia fet allà? Obi-Wan no ho sabia. Només sabia que des d'aquell dia, una ombra va començar a engolir-lo, una cosa que Obi-Wan no podia penetrar. Hi havia intentat parlar amb l’Ànakin sobre allò, però el seu padawan havia esquivat les seves preguntes. Ara s'adonava que l’Ànakin havia començat a confiar en la Padmé en comptes d'en ell. S'havien casat en secret, i el matrimoni havia estat part de la raó per la qual Obi-Wan sentia una bretxa entre ell i el seu padawan. Si l’Ànakin li hagués parlat de la unió, ell ho hauria entès. No aprovat, però sí entès.

Ell també havia sentit la temptació una vegada. També hi havia estimat. Si tan sols l’Ànakin hagués confiat en ell.

Si tan sols...

I per què no ho havia fet? Perquè Obi-Wan li havia fallat. Si hagués estat un mestre millor, si hagués tingut més de l'amabilitat i saviesa d’en Qui-Gon... L’Ànakin se li hauria acostat, s'hauria sentit lliure per dir el que pensava o sentia...

Si...

Havien volat junts, ala amb ala. Havien confiat l'un en l'altre. Ell era més atrevit quan l’Ànakin era amb ell. L’Ànakin li havia ensenyat a assumir riscos.

Però al final ho havia perdut tot.

T’odio!, li havia cridat al vessant volcànic. Retorçant-se de dolor a la sorra negra, mentre el riu de lava cremava darrere seu.

Aquí era on Obi-Wan tornava sempre. En aquesta visió d'odi. Perquè no importava com Palpatine l’hagués corromput, no importava com el Costat Fosc l’havia posseït, no importaven les decisions que hagués pres en la calor de la seva fúria; havia estat l'aprenent de l'Obi-Wan i va acabar per odiar el seu Mestre. I això era el fracàs d'un Mestre.

El paisatge es va esvair i Obi-Wan va veure les cendres negres de Mustafar. Va notar el gust de cendra a la boca i el foc en els seus pulmons.

Mai havia esperat, en totes les seves missions, en tots els seus viatges, provar la profunditat d'aquest tipus de fracàs, l'agonia d'aquest dolor.

***

Podia veure les llunes alçant-se. Sabia que era a prop, però ara estaria massa fosc per seguir. Obi-Wan es va aturar i va mirar cap amunt amb frustració, a la primera estrella que es va fer visible sobre el seu cap. Va ser llavors quan el va sentir... un so suau, un so agut... nens cridant.

Es va deixar caure de genolls i es va refugiar darrere d'una roca. Podia sentir als nens dels habitants de les sorres, anomenats uli-ah, córrer amb pals a les mans. Fingien que els pals eren gaderffi, els bastons que els tusken usaven com a armes. Un extrem era una punxa mortal untada de verí, l'altre garrot amb pues. Amb crits guturals, els nens utilitzaven la pedra darrere de la qual s’hi agenollava com pràctiques de tir. Podia sentir el sotrac dels cops a través de la roca sòlida. Entenia per què els habitants de les sorres eren tan ferotges guerrers. S'entrenaven, des del moment en què podien caminar, en com matar.

Obi-Wan va seguir a distància als uli-ah i, després d'enfilar-se per una duna, va veure el campament. Les tendes urtya, fetes de pells d'animals i pals, formaven un cercle. A un costat, hi havia banthes lligats als pals fabricats amb ferralla.

Els bandits es destacaven per les seves habilitats com a sentinelles. Sabien quan algú s'acostava al seu campament. Ningú sabia si era el seu sentit de l'olfacte, o la vista, o una capacitat d'endevinar canvis en els corrents d'aire, o alguna habilitat extrasensorial. No obstant això, un Jedi sabia com lliscar suaument pel món, com moure’s per l'aire i per la terra sense deixar rastre. Obi-Wan era només una altra ombra més en la foscor.

Les olors i els sons de la preparació del sopar van arribar fins a ell. Bé. Estarien distrets. Els habitants de les sorres no eren sociables, ni tan sols entre ells mateixos. Cada família es retiraria a la seva pròpia tenda. Allà menjarien el seu menjar i després es retirarien.

Hi havia après sobre els habitants de les sorres poc després de la seva arribada. Els homes lluitaven. Les dones mantenien el campament. No convidaven als altres a les seves tendes familiars. La seva necessitat d'ocultació ratllava l'obsessió. Si un bandit Tusken deixava veure la seva pell, seria expulsat o assassinat. Així que en aquest moment no estarien rondant. Les famílies estarien recollides.

Obi-Wan va avançar de refugi en refugi, trepitjant lleugerament. Si els vaporitzadors estaven encara intactes, esperava tenir sort i que estiguessin a la intempèrie i sense protecció.

Però no va tenir sort. Va veure un sentinella davant d'una de les tendes.

Es va enganxar a la pell de la tenda i va activar el seu sabre de llum. Sentia el brunzit a la mà, el pes familiar. Va tallar una obertura a la part posterior i va entrar.

El botí de les incursions abarrotava la tenda, paquets de roba, metall, un droide mig desmuntat per peces. Els vaporitzadors estaven apilats al centre de la tenda. Obi-Wan va deixar escapar un lent sospir. No havien estat desmantellats. Estava de sort.

No volia començar una batalla. Només volia treure d'allà els vaporitzadors. Però necessitava un bantha per portar-los. El problema amb els banthes era que no es podia comptar amb mantinguessin la boca tancada.

Hauria de córrer el risc.

Els banthes estaven lligats a vint metres de distància. Lliscant entre les ombres, es va acostar a ells. Els va mirar per un moment, deixant que la Força fes la seva feina. Va triar un bantha i li va posar una mà al costat. Va sentir com s'estremia, i després es relaxava. Va ficar la mà a la butxaca per treure el liquen que havia recollit en el camí i va donar de menjar a la bèstia.

Després el va conduir de tornada, més a prop de la tenda. Hauria de ser capaç de carregar tots els vaporitzadors en una bèstia. Per sort, els banthes eren capaços de transportar càrregues pesades.

Audàcia. Això és el que l’Ànakin encoratjaria.

Movent-se ràpidament, Obi-Wan va transportar els vaporitzadors, quatre cada vegada, a les alforges que penjaven del llom del bantha. No va fer el menor soroll. El bantha es va quedar callat mentre li donava de menjar més trossos de liquen de la seva butxaca.

Gairebé havia acabat quan la Força li va advertir, activant una alarma. Darrere d'ell, el gaderffi va girar, amb l'extrem del garrot clavetejat dirigint-se al seu crani. Obi-Wan va saltar cap a una banda, amb el sabre de llum activat i a la seva mà. Va colpejar el bastó gaffi i el va convertir en estelles de banya i metall fumejant. El bandit Tusken va deixar escapar un udol de fúria i desafiament.

El crit va ser respost per uns altres.

Els homes van sortir corrent de les seves tendes. Obi-Wan va girar en un lent cercle. Van aixecar els seus gaderffi per sobre dels seus caps, cridant amb terribles udols que podrien congelar la sang a qualsevol que tingués la mala sort d'estar prou a prop per escoltar-lo.

Podia llegir la seva confiança en les seves posicions idèntiques. No hi havia necessitat d'afanyar-se. Era una figura solitària contra molts. El tenien. Gaudirien d'això.

Després, amb sorprenent rapidesa, van anar cap a ell. Els bastons gaffi giraven. Va saltar i es va retorçar, fent baixar una vegada i una altra el seu sabre de llum, arremolinat en un arc de llum. Va fer un salt, donant un cop de peu amb les seves botes a un bandit, que va caure a terra amb un crit escanyat de ràbia. Mentre queia, Obi-Wan va agafar el bastó gaffi.

Era més del que havien esperat, però no estaven intimidats. Podia olorar la seva set de sang. Ell només els estava enfurismant.

L'estil de lluita de l'Obi-Wan havia estat sempre d'evasió i engany. Les seves batalles de més èxit es basaven en la seva capacitat per desviar l'atac i sorprendre al seu oponent. Rares vegades depenia de la força bruta per aconseguir la victòria.

Ànakin li havia ensenyat sobre l'agressió.

Sabia que això era el que els habitants de les sorres entendrien. Entenien la necessitat; vivien per ella. No conreaven o fabricaven coses o compraven coses. Ells atacaven i robaven, i sobrevivien.

El temps es va alentir. Mirà els seus rostres, ocults per les seves intencionadament aterridores màscares. Foscos forats rodons per als ulls, boques compostes per fragments de metall al voltant d'una profunda bretxa. Ni una mota de la pell o carn a la vista. Això els estovaria massa, els faria semblar éssers vius, els connectaria, d'alguna manera, a les formes de vida al seu voltant. Ells volien ser diferents. Volien semblar la mort errant.

El fàstic el va deixar sense alè. Els habitants de les sorres no feien res i no tornaven res. Simplement s'aprofitaven dels febles. Els grangers d'humitat, que treballaven en jornades esgotadores, eren atacats en incursions que sovint acabaven en mort i completa destrucció. El robatori dels vaporitzadors de la granja de l'Owen i la Beru els hi portaria terribles dificultats.

Havien torturat a la mare de l'Ànakin durant un mes. Només per posar a prova la seva determinació. Era estrany que a l’Ànakin li hagués quedat una ferida tan profunda i aferrissada?

Podia fer això per l’Ànakin. El seu padawan havia mort, el seu germà, el seu fill, el seu amic. Podria oferir-li això. Una terrible ràbia desfermada. Venjança. Venjança contra els éssers en el món amb tanta foscor al seu interior que la vida no significava res per a ells. Devoraven la vida i l'esperança. Això era amb el que comptaven els Sith, amb éssers com aquests.

S'havien apoderat de la galàxia. Havien guanyat.

Però no aquí. Avui no.

Es va aturar. La seva quietud els intrigava. Va sostenir el seu sabre de llum d'una manera que qualsevol Jedi reconeixeria com el començament d'una agressió. No tenia cap mena de dubte, cap dubte que podia derrotar-los a tots, destruir aquest campament i destruir cada alè de vida en ell.

Va sentir que la seva ira creixia, i es va complaure en ella. Estava creixent dins d'ell i esborrant tota la resta. Volia deixar-se portar. No volia anar amb compte. Ell només volia la calor de la satisfacció.

No et converteixis en el teu enemic.

Qui-Gon era com estàtica en el seu cervell. No volia escoltar-lo. No volia recordar-lo en aquests moments.

Però el record era massa fort.

La compassió d’en Qui-Gon havia estat infinita. El seu Mestre havia estat impacient, això estava clar. Podia ser brusc. No obstant això, la seva connexió amb la Força Viva mai havia flaquejat. No treia la vida si hi havia una alternativa.

L'alternativa.

Què era el que Qui-Gon sempre deia? Si coneixes la seva debilitat, pots derrotar al teu enemic. Exposar-los pel que són.

La ràbia encara hi era, però ell li va tornar l'esquena. Va estendre la mà en allò que coneixia i atresorava: la Força. Estava aquí, fins i tot en aquest lloc de foscor, de profunda maldat. Va saltar per sobre dels caps dels bandits Tusken, enfurismant-los. Ells van tractar de copejar-li amb els seus gaderffi, fallant-hi per tot just un centímetre.

Va convocar la Força i aquesta es va arremolinar al seu voltant, impulsant-lo sobre les tendes. Mentre volava sobre elles, va brandar la seva espasa de llum donant cops de sabre cap avall, una, dues, tres vegades, i després va aterrar i va saltar de nou. Les tendes es van esfondrar en una ràfega amb un estrèpit de pals.

Les dones i els nens van parpellejar. Algunes de les dones no portaven les seves màscares o els seus guants. Cridaven i esgarrapaven la sorra, tractant d'enterrar-se. Algunes van llançar lones sobre els seus fills. Aquests gemegaven i udolaven amb la vergonya del seu desemmascarament.

Obi-Wan va aterrar. Es va aprofitar de la reacció de sorpresa dels homes. Usant el bastó gaderffi que havia arrencat de les mans d'un bandit Tusken, es va llançar a l'atac, copejant als cinturons d'accessoris i a les màscares. A les seves mans el bastó es va tornar tan elegantment precís com l'escalpel d'un droide metge. Les robes que els embolicaven es van desprendre, els cranis van quedar exposats, els dits, les extremitats.

No podien lluitar ara. Els seus segles de normes i rituals derrotaven la seva necessitat d'atacar. L'exposició significava la mort. Els homes van córrer a les seves tendes per protegir les seves dones, per trobar refugi.

Obi-Wan va saber que ell era ara una mica més que un rival que s'atrevia a envair el campament. S'havia convertit en una cosa sobrenatural, un espectre que havia fet volar pels aires l'ocultació que tant apreciaven, més ferotge que qualsevol vent. No tenia cap dubte que les notícies d'aquest fet s'estendrien entre les tribus. Potser li aconseguiria un grau de misticisme que li oferís un grau de protecció. Ara serien més cauts amb ell.

Va saltar al bantha i el va fer galopar, amb els crits dels exposats ressonant-li a les orelles.

***

Va portar els vaporitzadors a Lars i la Beru aquella mateixa nit.

No esperava res, però la fredor de la resposta de l'Owen li va sorprendre. El seu rostre era fred com un tros de gel mentre mirava als vaporitzadors. La Beru es va quedar enrere. Podia veure la batalla de les emocions de la seva cara a la llum de la porta oberta de la casa. Se sentia alleujada perquè Owen no hauria de lluitar, però no li volia deure un favor a Ben Kenobi.

-Et vaig dir que et quedessis al marge -va dir l’Owen.

-Era una cosa que podia fer -va respondre Obi-Wan.

-No és que no estiguem agraïts -va dir la Beru-. És que...

-Podem fer-nos càrrec de la nostra pròpia granja -va completar Larsson-. Aquí som una família.

Estaven molt junts, amb Luke entre ells, arraulit contra el cos de la Beru. Obi-Wan va veure amb claredat sobtada els dits del nadó, petits i perfectes. Va obrir la boca i va fer un so de nadó, una mena de gemec, un so que l’Obi-Wan no sabia com interpretar. La Força Viva era una cosa. Els nadons una altra molt diferent.

La Beru va estendre un dit, i Luke el va agafar, fent, aquesta vegada, un so que l’Obi-Wan va reconèixer com satisfacció.

-Me n’aniré -va dir l’Obi-Wan.

Rígidament, Owen Lars va inclinar el cap.

-Gràcies -va dir bruscament.

L’Obi-Wan va donar l'esquena a la porta oberta. Va sortir de la casa i va caminar lluny. La sorra tractava d'empassar-se les seves botes. Va sentir que el vent cobrava força de la manera sobtada a la que s'havia acostumat a Tatooine.

La sorra xocava contra les seves galtes. Aquesta era ara la seva vida. Protegir un nadó que no el coneixia, que potser mai el conegués. No tenir ningú al seu costat, mai més. No ser Mestre de ningú, no tenir la seva vida lligada a ningú.

Conviure amb records amb els que no podia viure. Mantenir el record de l'Ànakin com foc viu a les entranyes.

Aixecar-se tots els dies, per estar dempeus, veure, viure, quan tants havien mort.

I seguir caminant.

FI

I seguir caminant...