47
CANTONICA, UNS DEU ANYS ABANS
Cli Pastayra mirava lànguidament a través del cristall
polaritzat de la sala de preparació. A l'altre costat de la finestra es
trobaven reunits tots aquells que eren algú al baix món galàctic. Ara s'estaven
barrejant al ritme de les veus agudes i els gemecs ondulants d'algun septet de
trusk karvathià. Ajustaven les seves sedoses cotilles amb folre de pell
pastichana i els seus vestits acachlans a mida, mentre xocaven els gots i
murmuraven cortesies a éssers que algun dia manarien matar, xerraven amablement
sobre les anades i vingudes en el comerç il·legal de pirojets kaloomans,
l'augment en el preu de la llet de bantha, l'estat de la galàxia davant una
creixent presència imperial.
Tots havien vingut aquí per veure-ho. Pensaven que estaven allà
tan sols per licitar en la subhasta d'un dispositiu superpoderós. En realitat,
serien testimonis de l'ascens de Cli Pastayra i, amb el seu ascens, del
naixement d'una nova era per a Wandering Star. No més barris pintorescs,
marginals, ni més relíquies polsoses o protocols inútils carregats d'arcaica
saviesa popular. El món contemplaria un sindicat criminal que anticipava el
futur, i Cli seria qui obriria la porta cap aquest nou clarejar.
Tot començaria en uns quants minuts i molts ja s'havien
reunit per observar. Era una cosa bella i, al mateix temps, aterridora.
—Fenbolt —va cridar Cli, deixant que la cortina de vellut
llisqués de retorn sobre aquest panorama d'excés i indulgència—. Un altre poc
d'espècia de parflay, sí?
—Per descomptat, amo Cli —el petit droide va assentir i va
recórrer suaument el lloc en l'única roda sobre la qual es balancejava el seu
tors precàriament—. Li agradaria un caf fresc, tal vegada?
Fora, en el nou i brillant amfiteatre, els karvathians van
arrodonir la seva melodia per obtenir una tanda d'aplaudiments educats i
després es van llançar directament a una altra cançó. Els seus compassos
frescos i vivaços, i els seus ritmes salvatges s'obrien pas a través del vidre
polaritzat; podia sentir-se com retrunyien pel terra i pujaven per les cames de
Cli, fins al seu cor. Cli va sospirar.
—Sabies, Fenbolt, que el trusk és un estil de música que
alguna vegada es va tocar exclusivament en els establiments més lúgubres i amb
tons tan aguts que només els karvathians podien sentir-ho?
Fenbolt va corbar la seva llarga boca per formar un elegant gest
arrufat.
—No estava al corrent d'això, amo Cli. Li agradaria la seva
espècia de parflay cobrint un caf fresc, senyor?
—Això va ser en els temps de la Vella República, per
descomptat. Encara hi ha enregistraments d'algunes bandes antigues de trusks,
però moltes van ser destruïdes perquè els arxivistes pensaven que estaven en
blanc! —Cli es rigué. Tot això era tan absurd i els estranys fragments
d'informació sempre li ajudaven a apartar la seva ment de les coses que el
posaven tibant—. Pots imaginar-ho, Fenbolt?
—No puc, senyor. Senyor, li agradaria...?
—Sí, cobreix el caf, Fenbolt.
—Molt bé, senyor.
El músic valense va trencar en un solo que era un lament, mentre
els altres sis karvathians el seguien trontollosos. Cli va tancar els ulls i va
apartar la incòmoda sensació de que hi havia massa en joc perquè tantes mans
s'estiguessin disputant el mateix. Quan fiques a una varietat tan furiosa de
subalterns mortals i luxosos en un espai tancat, les explosions estan gairebé
garantides. Va sacsejar el cap i va passar un dit al llarg de les estretes
esquerdes oscades que corrien al llarg de la seva cara.
—Ehem, ehem —va tossir el droide. Quan Cli va obrir els
ulls, estava parat allà amb un os buit ple de caf sobre una safata. Ell el va
aixecar i Cli va estirar el braç per agafar-ho. Va deixar que les petites
partícules de parflay pessigollegessin en els seus llavis mentre prenia un xarrup.
Després va exhalar.
—Estic per obtenir una excessiva quantitat de diners, sabies
això, Fenbolt?
—Així sembla, senyor.
—Els diners que estic a punt d'obtenir serà tant que ni tan
sols el Gran Vygoth podrà contendre amb ell. Comprens?
—Jo...
—El que estic dient és que, després d'aquesta nit, tot
canviarà. El Gran Vygoth es veurà forçat a oferir-me els seus respectes o
pagarà el preu. Jo he estat el seu còmplice per massa temps. Hagués seguit així
indefinidament, tu saps. Mentre el vell tan sols es marcia i s'esfondrava, i el
seu sindicat, el nostre sindicat, col·lapsava al voltant del seu cadàver fètid
i podrit.
—Ha-ha —va mussitar Fenbolt, absent.
—Per descomptat, canviarà molt més que això, tu saps.
Wandering Star prendrà el seu lloc entre els grans sindicats del nostre temps.
Un nou món es desdoblega davant nosaltres.
El parflay estava actuant ara, atorgant-li aquesta facilitat
de moviment, com si Cli només hagués d'estendre el seu braç a través de la
cambra per tornar a omplir el seu got. Per descomptat, no havia de fer-ho, o
sí? Fenbolt era un bon servent.
—Estrany nom per a un droide —va murmurar Cli de passada—.
Fenbolt. Gairebé tots els del teu tipus reben un nom amb lletres i nombres.
—Així és —va dir Fenbolt, absent—. L'amo Gor m'ho va
assignar.
«Amo Gor, eh?». Un petit, tal vegada insignificant, tremolor
que «alguna cosa no està bé aquí» va recórrer a Cli. L'espècia, amb tota
probabilitat. Se sabia que de vegades causava petits torrents de paranoia i, en
rars casos, desesperació mortal. Encara més probable: els nervis. Durant tots
aquests anys en què es va obrir pas volant i segmentant el seu camí a través
del baix món utapaun i després galàctic, Cli mai havia dominat l'art de parlar
enfront de grans grups de gent important.
De totes maneres, què importava si algun droide anomenava
amo al seu obsequiós tècnic? No importava. Una vegada que es fes aquesta venda,
en realitat res importaria, excepte què fer amb totes aquestes muntanyes de
diners i el torrent de por, respecte i els possibles usurpadors que ho
acompanyarien.
No podria confiar en ningú. Encara que, per descomptat, mai
havia pogut confiar en ningú, així que això no seria nou. Simplement de sobte
caldria protegir una quantitat molt major de recursos. Per descomptat, haurien
de fer-se moviments per apuntalar el poder.
El portal del corredor es va lliscar per obrir-se, la qual
cosa va treure a Cli del seu estat de somni.
—Ah, jove Pastayra —el Vygoth rigué alegrement, mentre
entrava a l'habitació. Gor estava amb ell, alt, silenciós i tan repugnant com
sempre. Una maleïda ombra, però una obedient, i això era el que importava.
Cli es va aixecar, reprimint l'espina que s'havia clavat en
el seu interior per l'ús interminable de diminutius amb els quals el vell li
anomenava. Jove Pastayra, Petit Beelnak, Homenet Gor. No importava que tots els
membres de Wandering Star fossin més alts que el Gran Vygoth.
—Bona nit, Gran Vygoth —Cli va besar la pell anciana i apergaminada
en aquests llargs dits i va esperar que aquesta fos l'última vegada.
—Molt bé. Llavors, estem preparats?
—Un caf de sabor amb parflay, potser —va oferir Fenbolt.
—Ha, ha —rigué el vell pau’an—. Pel que sembla, el món
segueix canviant. El vell món està desapareixent cada dia, no? Va haver-hi una
època en què aquestes faltes de delicadesa es gaudien, però no es parlava
d'elles tan obertament, saps, jove droide?
«Jove droide». Cli va arrufar les celles en el seu interior.
No hi havia límits per a la condescendència d'aquest florit cistell de fruites?
—Els temps han canviat —va replicar Fenbolt, preparant el
caf amb bullícia i brunzits.
«Però, quina coseta descarada», va pensar Cli, i aquesta onada
d'inquietud desconcertant va tornar a cobrar vida; després va desaparèixer i es
va tornar irritació, mentre el Gran Vygoth deixava escapar un riure raspós. Els
ulls de Cli van volar cap a Gor, que romania quiet, com una pedra en les ombres
de la cambra.
—Ah, sí, jove droide —va dir el Vygoth—. Suposo que ho beuré
llavors. Mentrestant, l’homenet Gor aquí diu que aquesta podria ser una gran
nit. Ell m'estava obsequiant amb històries de la primera prova, l'any passat,
veritat? Totes les dades que va recuperar i això. Quin dispositiu, eh? Haig de
dir que tot està molt més enllà de la meva comprensió, he, he, he... Tot es
troba en ordre per a aquesta, eh, subhasta? Prendré això, sí, jove Barabas?
—Ah, Pastayra, el seu Gran.
—Què passa ara?
Fenbolt va presentar la safata amb una tassa fumejant de caf
davant el Gran Vygoth.
—La seva beguda, gran —va dir Cli secament.
—Eh? Ah, per descomptat, per descomptat —el pau’an ancià i
encorbat va prendre la tassa amb una mà tremolosa i va vessar la meitat d'ella
sobre Fenbolt—. Sí, sí —va murmurar, mentre xarrupava i espetegava els llavis
sorollosament—. Ara, què estaves dient?
—Res —va murmurar Cli—. Res en absolut.
—Ah, bé, suposo que és hora, o no, jove droide?
—Definitivament —va replicar Fenbolt.
Cli es va donar la volta cap a la porta i va moure els ulls
amb molèstia.
Les llums brillants de l'amfiteatre de Canto Bight llançaven
petites formes de color dansaires a la visió de Cli Pastayra mentre explorava
l'auditori a la recerca d'una altra licitació.
—Comprenguin —va dir astutament mentre una altra ona de
murmuris espetegà entre la multitud—, aquest dispositiu excedeix els rumors fins
i tot més exagerats que s'hagin sentit d'ell. I sé que han sentit els rumors,
veritat? Això ho sé. Tots els hem sentit.
En els seients darrere d'ell, el Gran Vygoth roncava i Fyzen
mirava impassible. Els sicaris de Wandering Star en armadura de cos complet
romanien a cada costat de l'escenari, amb els seus rifles blàster preparats.
—Els rumors han estat retrunyint pel baix món des que ens
vam disposar a crear el Phylanx. I cap d'ells és... —Una mà es va aixecar en la
foscor—. Ah, quaranta-cinc del pantorà de negre,
gràcies! Ni un sol d'ells és exageració. Cap és mentida. Tots vosaltres sabeu
que nosaltres els pau’an no estem fets per a les hipèrboles —es van sentir
riures dispersos i un entusiasta «Segur que això és així, maleïda sigui!»,
seguit per més riures—. No estem programats per a això, per dir-ho així! Ah,
cinquanta de l'adorable joveneta del vestit de ball blau. Ho apreciem, estimada.
Vaig escoltar cinquanta-cinc?
—Mostra'ns com treballa! —va cridar algú.
—Aaah —va sospirar Cli amb un somriure—. Aquest és el tipus
de coses que han de fer-se per a un objecte que el seu poder està en dubte.
Aquest no és aquest tipus de coses, sí? Tots vosaltres ho sabeu, perquè sabeu
exactament qui està a la sala, amb qui està i qui està arriscant els grans
crèdits, eh? —Això els va deixar callats. La noia de blau estava amb el Gotra i
tots ho sabien. A més, els Blue Stars estaven allà. Fins i tot l'Imperi tenia
un representant. I tots ells estaven participant en la licitació i fent forts
oferiments, la qual cosa indicava més del que podria fer-ho una demostració—.
Això és el que pensava —va dir Cli.
Aviat hi hauria un guanyador. Molt possiblement aquesta
representant de Gotra. Els diners estarien en el compte de Cli d’aquí a molt
poc i llavors començaria la seva presa del poder.
—Qui té cinquanta-cinc?
Algú va aixecar la mà (Cli no va poder distingir qui era
sota la lluentor d'aquestes ridícules llums de l'escenari i, de totes maneres,
alguna cosa va murmurar darrere d'ell):
—Cinquanta i cin...
Un brunzit de moviment va passar de pressa de cua d’ull. Va
escoltar el xiscle d'un blàster i fins i tot va escoltar el clam de la multitud
sorpresa abans que pogués sentir res. Després es va aclarir un fum que ni tan
sols s'havia adonat que estava allà i va acabar mirant directe a través de la
seva pròpia mà, a través d'un forat socarrat en ella. Delicades volutes de fum
gris encara suraven des dels brillants i ennegrits trossos de carn.
Després el dolor li va envair i va arribar en un arc
implacable, cada vegada més ampli, d'aguda fúria.
Cli sabia que havia caigut de genolls, perquè va sentir el
cop del terra contra ells. Li havien disparat abans, segur, però sempre en
batalla, mai a mitja frase. Mai davant de tanta gent.
El món es va tornar un caos al seu voltant: els crits
elevats, el precipitat retrunyir d'una gran quantitat de cossos que corrien al
voltant, més ràfegues de foc de blàster que tallaven l'aire.
Els guàrdies. Els guàrdies... Va girar-se, va veure a un que
escortava al Gran Vygoth cap a la cambra posterior. L'altre sicari jeia tirat
en un gran munt, mentre la sang groga s'estenia en un toll darrere d'ell.
—Què...? —va murmurar Cli, parpellejant de nou davant la
seva mà estripada.
«Vinga!», va cridar una veueta en el seu interior. Va
reconèixer aquesta veu. Era la mateixa que havia llançat el petit crit d'alarma
quan Fenbolt va dir amo a Gor. En tot cas, on estava aquest maleït babau de
Gor? Tal vegada acovardit sota una cadira, en algun costat, plorant per la seva
família.
No importava ara. Res importava, excepte escapar. Els qui li
havien disparat no estarien entre bastidors. No, si allà havia estat on van
portar al Gran Vygoth. I si estaven, aquest guàrdia armat s'encarregaria
ràpidament d'ells.
Cli es va aixecar ensopegant i va avançar ajupit cap a la
porta posterior. No sabia per què les seves cames seguien tremolant quan només
era la seva mà la que havia estat destruïda, però no importava, o sí? Res
importava, excepte escapar.
Va empènyer la porta per obrir-la i va panteixar. El Vygoth
jeia tendit en el terra, la seva esquena encorbada el feia semblar un pal
retorçat. La sang brollava de la seva boca i esquitxava la seva camisa
acachlana blanca. Fenbolt estava dempeus al costat del seu cap, un bisturí
estès en una mà metàl·lica coberta de vermell. El guàrdia estava parat al
costat de la porta, immòbil.
—Jove... —va panteixar el Vygoth.
Cli tenia els seus propis plans per desfer-se del vell
lloctinent, així i tot... veient-lo tendit allà, despatxat de manera tan casual
a les mans d'un petit droide... Ara els ulls vermells i brillants de Fenbolt es
van fixar de sobte en Cli.
—Fyzen —va dir per fi el Vygoth, com si amb prou feines
acabés d'adonar-se d'alguna cosa important, però no tingués la força per acabar
la idea.
Massa tard se li va ocórrer a Cli que el Vygoth simplement
estava dient el nom d'algú que la seva cara veia (i per una vegada deia el nom
correcte). Un peu es va plantar fermament en l'esquena de Cli i després el va
empènyer cap endavant. Ja feble i aterrit, va ensopegar amb el Vygoth.
«No».
Cli Pastayra no cediria tan fàcilment. No havia estat en
batalla durant anys i podia sentir com tot aquest luxe havia minvat el seu
esperit de guerrer, sense esmentar els seus músculs i tendons, però: no.
Ja tenia la daga fora i la balancejava quan es va desempallegar
del cos tremolós del Vygoth, que llançava sons explosius. Es va llançar cap a
la cantonada més distant de l'habitació, lluny de Fenbolt, lluny de l'entrada
per la qual li havien copejat.
Gor estava dempeus allà, somrient.
—Jove... Fyzen —va panteixar el Vygoth de nou, encara
inútil, encara prop de la mort.
—Què has fet? —va murmurar Cli. Es va aixecar i va treure
una altra daga de les seves robes internes. Ambdues fulles eren d'acer de
Ryloth, corbes i serrades.
Fyzen només va llançar aquest somriure tort mentre Fenbolt
corria cap a Cli, amb la navalla per davant. Cli va contenir l'atac del petit
droide fàcilment, però llavors alguna cosa pesada va picar a la part superior
de la seva mà, fent que deixés anar la daga. El bastó del guàrdia.
No obstant això, Cli era ràpid: les seves velles habilitats
de guerrer no l’havien deixat per complet. Girà i va traçar un ampli cercle amb
la seva altra daga al llarg del cos i després la va deixar caure sobre el
canell del guàrdia amb un cop que, per si sol, hagués travessat la seva carn i
els seus ossos, amputant aquesta mà.
En canvi, la fulla va rebotar amb un so metàl·lic,
escruixidor, i la mà que hauria d'haver tallat es va estirar i es va enrotllar
fermament al voltant de l'avantbraç de Cli.
Cli va aixecar la vista, va veure dos ulls vermells i
brillants entre les ombres, sota el casc del guàrdia, i va saber que tot havia
acabat.
Un brunzit va sonar per sota i darrere d'ell, i una aguda
voluta de dolor va sorgir darrere dels seus genolls. Cli va acabar en el terra,
panteixant agònicament, mentre la seva pròpia sang s'estenia al voltant seu en
una illa brillant en constant expansió.
Es va donar la volta i va tractar d'escapolir-se, però les
seves cames van cedir, perquè els dos tendons del genoll estaven tallats i eren
inútils; va relliscar i va caure de nou.
Gor va fer un pas cap endavant, encara somrient.
—Sranfrak Creek
—va cridar Cli.
Fyzen es va detenir, alçà el cap amb una arruga perplexa en
el seu front.
—Sranfrak Creek
—va dir de nou, com si les paraules fossin una corda de salvament. Una
oportunitat.
—Què se suposa que fa això? —va preguntar Fyzen, amb el gest
arrufat.
—Sé que has estat enviant diners cada mes als teus pares.
Els vaig rastrejar, vaig enviar als meus sicaris per assegurar-me. Han rebut
instruccions de calar foc a la casa de la teva família i matar a tots dos si
alguna cosa em succeeix.
Fyzen va arrufar el rostre i va tancar els ulls.
Tots tenien alguna
cosa que estimaven, es va dir Cli, desitjant que el seu cor bategués més
lent. Havia estat una decisió difícil, però la seva ment paranoica havia donat
els seus fruits aquesta vegada.
Fyzen tenia una mà sobre els seus ulls i les seves espatlles
tremolaven.
Cli sabia que no havia de dir més. Pressionar massa podria
portar tot pel mal camí i, així com estava, el moment penjava del més petit
dels caps d'agulla.
—Ha-ha —recargolant-se de riure. Després va esclatar en el
que ara Cli es va adonar que era una riallada oberta i incontrolable—. Tu
pensaves... —Fyzen va moure el cap d'un costat a un altre, es va netejar els
ulls i va recobrar el componiment. Ho va intentar de nou—. Tu pensaves... aaah,
Cli. Això és... adorable.
Va aixecar la vista; el terra xopat de sang brillava en els
seus ulls negres.
—Vaig dir adéu a la meva família per sempre fa vuit anys,
quan vaig desaparèixer en els erms. No et vas adonar d'això?
El cor de Cli es va accelerar, repicant amb un desesperat
senyal d'auxili en la seva gola i al llarg del seu clatell.
—Jove... Fyzen —quequejà el Vygoth.
Cli va parpellejar. Llavors es va escoltar un brunzit i la
navalla de Fenbolt va cobrar vida sobre el seu cap. L'últim que va veure Cli
Pastayra van ser aquests brillants ulls vermells.
