CAPÍTOL 38
Un imperi no s'acaba de la nit al dia, i aquest, l'Imperi
Galàctic que va iniciar quan Palpatine va segrestar la Vella República, no és
l'excepció.
Per a aquest imperi, la mort pren mil incisions. Una lenta
sagnia que va començar tal vegada no quan la primera Estrella de la mort va ser destruïda, sinó més d’hora, quan es va
assassinar al primer Jedi per donar pas a la instauració del règim. Quan un
parell de bessons, un d'anomenat Luke i un altre anomenat Leia, van quedar
desemparats, van perdre davant el seu pare i davant el seu Lord Fosc, tots dos
van ser encegats per l'odi i l’ego. Algunes altres ferides només li van donar
celeritat a la seva decadència: el naixement de la Rebel·lió, la destrucció de
la seva primera superarma, la desconfiança que va ampliar la bretxa entre Vader
i l'Emperador i, per descomptat, la colossal derrota a Endor.
Ara, una derrota de majors proporcions a Jakku va ser el
tret de gràcia. La història haurà de recordar que la Nova República va resultar
victoriosa aquest dia, i és cert. La història oblidarà, no obstant això, com en
realitat aquesta ferida final va ser autoinfligida. Un pla de contingència per
part d'un despietat i venjatiu emperador que mai va voler el seu Imperi a les
mans d'un successor.
Així i tot, encara que la mort de l'Imperi es compon d'un
miler de talls, només un és el que l'oficialitza: la signatura del cessament
del foc, una que acorda el final del combat i la completa i incondicional
rendició de l'Imperi Galàctic.
Mas Amedda surt del seu amagatall, rescatat (segons el seu
relat) per una colla de nens coruscantins que havia ajudat a formar la columna
vertebral del seu propi moviment de resistència. Ell havia estat presoner de la
seva pròpia gent, sota les ordres de l'usurpador, Gallius Rax. Ara lliure, i
amb les forces imperials destruïdes, va ser lliure per signar una rendició
oficial de l'Imperi.
Mon Mothma exigeix que això prengui lloc a Chandrilà, el
mateix lloc que l'Imperi va assetjar el Dia de l'Alliberament. La signatura
ocorre en els penya-segats de cristall al nord de Ciutat Hanna, sota un
antiquíssim tintolivera. La cancellera és flanquejada pels seus dos consellers:
Sinjir Rath Velus i Sondiv Sella d’Hosnian Prime. La Princesa Leia està present
també. L'acord ocorre durant la tercera hora del seu treball de part, encara
que ella li diu això al seu espòs després que la cerimònia culminés. En aquest
moment l’està portant a la càmera de naixements al centre de Ciutat Hanna.
L'Imperi es va rendir amb privilegis mínims. L'Instrument de
Rendició que informa a la Concordança Galàctica exigeix no només el cessament
de tot conflicte en nom de l'Imperi, sinó també que el govern imperial es
dissolgui a efecte immediat. Després, Mon Mothma signa una altra declaració que
estableix que tot oficial imperial supervivent està categoritzat ara com a
criminal de guerra. Als funcionaris que no van combatre per al govern imperial
se'ls atorga indult condicional, si segueixen actuant d'acord als articles de
la Concordança Galàctica. Mas Amedda, a canvi, evita una reprimenda formal, encara
que segurament l'estigma mai l’abandonarà. Els mitjans i els llibres d'història
el van titllar com un adulador i un lacai, i com un dels arquitectes de
l'Imperi. Així i tot, li és atorgat un provisional (i feble) govern a
Coruscant, amb supervisors de la Nova República que ajudin a rectificar que
romangui amb prou feines com una figura simbòlica que continuï el seu decoratiu
mandat d'un món problemàtic.
Després de conclosa la cerimònia, Mon Mothma agraeix a
Sinjir amb una ampolla d'alguna cosa molt cara: un lachrymead d'abans del
naixement de l'Imperi. A l'interior de l'ampolla, el líquid que, si som
honestos, són únicament les llàgrimes fermentades de les abelles sensibles de
Nem-hive, té una aura daurada, com la llum solar sobre el mar. Quan s'agita, la
lluentor s'intensifica.
—Esperança mitjançant agitació —explica la Mon Mothma—. La
llum brilla encara més forta quan lluitem.
—Anterior a l'Imperi, veritat? —pregunta ell.
—De millors dies, sí.
Ell li ho agraeix. Li pregunta si ell la beurà.
—No —diu per a la seva pròpia sorpresa—. Avui no, ara com
ara. Això se sent d'alguna manera molt especial com perquè ho violi amb la meva
basta llengua.
—Has madurat —diu ella.
—Just com aquest vi —li contesta amb un gest de complicitat.
***
La guerra acaba, l'Imperi mor, però la batalla segueix.
Encara que el cessament del foc està signat, la batalla de
Jakku encara continua. Les forces aquí presents es refusen a rendir-se.
Combaten més enllà del seny. Durant setmanes. Després mesos. Les restes
fracturades de l'Imperi no tenen estratègia. La base ha estat presa. Els
capitans de la lenta flota imperial usen més tàctiques desesperades i
dramàtiques conforme la batalla s'estén, alguns imiten el parany que va servir
com la maniobra final d’Agate en aquesta vida. Alguns dels capitans, utilitzant
misterioses coordenades, salten a l'Espai Desconegut. Se suposa que les seves
desaparicions són sinònim de suïcidi.
Aquestes sobres són com un paràsit amb el cap enfonsat en la
carn de la seva pròpia certesa, dents mossegant dur. Li pren mesos al conflicte
acabar per complet, mesos als soldats de la Nova República ajuntar als
capturats i comptar els morts, tot aquest temps és necessari perquè el fantasma
de l'Imperi estigui conscient de la mort del seu propi cos i adonar-se que la batalla
està veritablement conclosa.
No obstant això, no es deté al llarg de la galàxia.
Despulles queden. Alguns s'amaguen, tot esperant algun salvador que els
rescati. Uns altres procedeixen exhibicions de violència i salvatgisme
espectaculars. Però aquests residus són els menors. Gallius Rax es va donar a
la tasca de destruir patrimoni amb propietat. Els que queden no poden perdurar
molt temps. La resta són presoners, tants que la Nova República no sap què fer
amb ells.
A Jakku, la guerra deixa un caos. Carronyers fan un festí
del sobrant. Niïma la Hutt emergeix abans de culminada la batalla per començar
a acumular el que ella i la seva gent poden trobar. Ja un mercat negre es forma
entorn de la ferralla i els enderrocs, armes i computadores i màquines, totes
embrutant la sorra com els mercats d'un immens cementiri. Niïma s'assenta al
centre del seu mercat negre com un gros i polsant tumor atraient un flux de
sang per a si mateix.
La galàxia està sanant.
La gent també sana.
Però una penosa ferida com la qual va infligir l'Imperi no
pot sanar sense deixar cicatrius com a record.
***
Akiva.
La selva és densa i l'aire més. Els ritus funeraris del món
són diversos, però aquest és el que Norra i la seva família segueixen: el cos
de Brentin Wexley està amortallat. Amics i família el satisfan de garlandes de
flors hai-ca, que són taronges i tan suaus com les plomes de la cua d'un ocell
de foc. Llavors ells canten i expliquen històries sobre ell abans de
dipositar-ho en l'aiguamoll de sal. La sal consumirà el seu cos en un curt
temps i el reclamarà com a seu. Ell podrà retornar a Akiva com a fill d’Akiva,
de l'aigua ells emergeixen, a l'aigua tornen. Àtoms a àtoms.
Però abans que el cos s'enfonsi, Temmin corre fins al seu
pare i col·loca al llarg d'ell una diferent mostra honorífica.
Un braç de metall. El braç d'un droide. Li va pertànyer a
Ossos i és l'única part del seu mecànic amic que es va poder recuperar de les
sorres de Jakku. Temmin, tractant desesperadament de no plorar, murmura:
—Ossos, cuida al meu pare, d'acord? Mantingues-lo fora de
perill. —Llavors els abraça junts.
El llot salat pren el cos.
Norra cau al terra, plora, i Temmin la sosté per un temps en
el que les seves ties estan a un costat. Quan tots els altres s'han anat, ell
li ajuda a posar-se dempeus. Passen uns dies amb les seves ties, i després és
hora d'anar a casa.
***
Gràcies a un amic que és aparentment ara un conseller d'alt
rang de la cancellera de la Nova República, Jas Emari no només li aconsegueix a
Dengar, Embo i Jeeta indults totals, de fet, ella se les manega per donar-los
una mica de diners de la Nova República. No tant com va prometre, no. Però és
suficient per evitar que la matin, i suficient per convèncer-los de mantenir-se
units com una nova tripulació. Dengar sembla particularment complagut per
aquesta sèrie d'esdeveniments.
—Els temps estan canviant, els meus petits gompers. Haurem
de cuidar les nostres esquenes, eh?
Així i tot, ella es pren un temps a Chandrilà per a ella
mateixa. Li diu a la seva nova tripulació que els rastrejarà quan el moment
sigui prudent.
Ara com ara, diu, ha de trobar a algú més.
La història va arribar fins a ella i diu que Jom Barell va
anar a Jakku a salvar-la. Risible, en veritat, perquè què? Ell va a salvar-la?
Oh! Llavors, ella no pot cuidar-se sola? Jas sent que ha demostrat molt bé
fer-ho amb anterioritat, llavors el seu pla és anar al seu apartament, mirar-li
als ulls (al que li queda, l'altre ja no el té), donar-li una seriosa xerrada
sobre la seva habilitat de salvar-se sola, perfecte moltes gràcies, i llavors
besar-lo fins que no pugui respirar. Però quan arriba a casa, ell no està.
Algú més està aquí. Una dona. Una comando, si s'ha de jutjar
per l'uniforme. Jas se sent apesarada, i quequeja una disculpa.
La dona només esmenta que està aquí per recollir les coses
de Jom.
—Per què? A on va anar?
—Va anar on tots anem —la dona diu. Jas encara no entén,
així que la dona ho esmenta planament—. Va morir a Jakku.
Li pren massa a Jas comprendre. Tot i que ho capta, no ho fa
per complet. La dona diu que hi ha un vídeo de l'Ala-U i li pregunta a Jas si
voldria veure-ho. Ella no vol, però diu que sí de totes maneres, així que el
veu. És curt i entretallat, el normal per a una càmera de combat. La nau entra
en l'atmosfera i els comandos SpecForce estan esperant prop de la sortida,
preparats per saltar i fusionar-se amb la guerra abans que la maleïda cosa
tingui una oportunitat d'aterratge. Jas observa a Jom aquí. Ell s'inclina cap a
la càmera, li dóna una picada d'ullet i assenteix fort:
—Nova República, AHUGA!
La resta dels comandos, homes i dones, repeteixen aquesta
paraula:
—AHUGA!
Un crit de guerra que Jas no entén.
Jom fa una ganyota burleta per última vegada.
Per fora de la porta, des de la superfície de Jakku, Jas veu
el centelleig d'alguna cosa. Un míssil, tal vegada. Contundent, probablement.
Ningú aconsegueix veure-ho. Ningú excepte Jom. Vocifera:
—Aquí ve!
Llavors fa l'impensable. Jom posa el seu peu en la cornisa
de la porta oberta i salta just al costat del canó de rajos i cap al no-res. Es
manté en flotació, prement el seu jetpack, dues fortes flamarades d'energia
blava en la seva esquena, i de sobte es dirigeix cap al míssil.
L'Ala-U pivota, elevant-se i allunyant-se del projectil en
curs. Mentre es mou, Jom surt de quadre, i Jas sent que les seves entranyes es
comprimeixen en el que internament crida que vol la càmera de tornada cap
avall, a baix, a baix, perquè el pugui veure una última vegada.
Tot es torna blanc i pixelat.
—Jo... Jo no ho entenc —diu Jas quan el vídeo s'acaba—.
Hauria d’haver muntat aquest canó.
—Hagués pres diversos segons donar-li volta, per llavors,
massa tard.
—No necessitava fer-ho.
—Ho va fer. Així ens va salvar.
És tot el que Dayson necessita dir.
Jas agraeix a la dona i es retira. Li pren dies
processar-ho. Dies de caminar en cercles com si estigués en el cos d'algú més,
dies fins que la veritat la impacta amb la força d'un mur que es derroca sobre
ella: «Ell va venir a salvar-me i va morir per això. Ell va seguir el seu cor i
va aconseguir que el matessin». Ella es queda pensant: prendria la mateixa
decisió? Té un major propòsit, un deute encara major, i està disposada a
pagar-lo? Tal vegada ella és la que té un estel.
Ella passa la següent setmana enllitada mirant al sostre.
***
La guerra és la pèrdua, sí. Però quan acaba, l'alegria
sorgeix. Com no podria ser així? Enterrar als difunts és un acte ombrívol, però
la celebració que li segueix confirma que no van morir en va. Van morir amb tal
de fer a la galàxia lliure.
La galàxia ho celebra. No només el puny enguantat de l'emperador
va deixar anar el coll de la galàxia, s'ha anat per complet. L'opressió s'ha
dissolt i les celebracions duren durant setmanes. Pirotècnia a Chandrilà.
Festivals de menjar a Nakàdia. Festes interminables als carrers i terrats de
Coruscant. Aquesta vegada l'Imperi no està aquí per detenir-ho. No hi ha
policies en aquestes carnestoltes i festivitats. Els soldats no arriben per
disparar a les desfilades o a executar als manifestants. És un senyal més que
l'Imperi s'ha anat d'una vegada per sempre. La Nova República demostra que és
el pol oposat de l'Imperi Galàctic: exhorta a les celebracions, manté oficial
la diversió, els concursos i les exaltacions d'alegria. On sigui que la llum de
la Nova República toqui, marca l'ocasió amb un dia festiu.
El Dia de l'Alliberament es recompon en els set dies del
Festival de l'Alliberament.
***
Després, està l'assumpte d'un nen.
En el dia que els Instruments de Rendició van ser signats,
un nen va néixer a Chandrilà, fill de la Leia Organa i Han Solo. Amics i família
junts. Els rumors arriben sobre qui va estar aquí i qui no. Alguns diuen que el
noi daurat, Luke Skywalker, va fer la seva aparició i llavors es va anar una
altra vegada a una missió secreta. Uns altres diuen que la seva absència va ser
conspícua. També va faltar el copilot de Solo, de qui s'ha dit que va trobar la
seva pròpia família wookiee a Kashyyyk. Històries del naixement que van d’allò
dramàtic i fortuït en allò simplement desfavorable, una història suggereix que
la càmera de naixements va estar ocupada per tres dies sencers mentre la Leia
batallava. Una altra diu que l'esdeveniment va ser ràpid i indolor: ella només
necessitava calmar-se i meditar per fer el moment tan serè com un llac afable.
Alguns diuen que el nen va néixer amb un floc de cabell negre, uns altres que
va néixer amb tota la dentadura, uns altres mantenen que ell només va ser un
bebè com qualsevol altre, dolç una estona, cridant al següent, i niat en la
seva mare com qualsevol altre nen saludable fa.
El que se sap és això: el nom del nen és Ben, i pren el
cognom del seu pare, a pesar que la Leia conserva encara el seu propi cognom,
Organa.
* *
En Han mira directament els ulls del seu fill.
«El meu fill».
Com dimonis va ocórrer això? Bé, ell sap com va passar, una
nit sota els estels en les copes dels arbres d’Endor. Però en un sentit més
ampli, la galàxia ha de ser un lloc més estrany del que va pensar si li està
deixant ser pare.
Han Solo està en la guarderia, sol. El noi, Ben, es retorça
i gemega en la bombolla protectora blanca, en el bressol. Han s'inclina cap
endavant de braços plegats i veu la cara rodanxona del nen i els seus ulls
negres. Intercanvien una mirada i el nen comença a fer sorolls.
Mentre la Leia està prenent un bany a la cambra del costat,
Han diu en veu baixa:
—Només som tu i jo, nen. Tota la galàxia està en la nostra
contra, però anem a tirar endavant. No sempre seré el millor pare... Vaja, ni
tan sols sé què estic fent aquí. Amb prou feines puc cuidar de mi mateix. Però
sempre et podré guiar pel bon camí..., fins i tot si ens pren temps o si ens
desviem. Aquesta és la teva primera lliçó: de vegades fer el correcte no
significa seguir el camí que et diuen que «és el correcte». De vegades has
de... —Fa un gest amb la seva mà, com si la seva mà fos un peix nedant cap
amunt i cap avall, i cap als costats—. No li diguis a la teva mare que vaig dir
això.
Ben comença a plorar. Comença del no-res, com una tempesta
tropical. A l'inici estava tot tranquil i innocent i de sobte boom, el nen es tiba i les seves manetes
es tanquen en punys i comencen a batre l'aire. Les seves galtes es tornen
vermelles. El so que acomiada és com una sirena d'ambulància.
En Han fa una ganyota de dolor. Ah, dimonis. Mira cap a tots costats, buscant alguna cosa o a algú
que l’ajudi. Veu a prop una nina tooka que Lando li va enviar i la pren i la
sacseja damunt del nen.
—Mira! Mira al gatet! Mira com...!, balla? Mira al tooka
ballar. Au vinga, nen, coopera amb mi.
No aconsegueix calmar les llàgrimes del nadó.
En Han gruny i cerca al voltant alguna cosa més que li
serveixi. És a punt de cridar a la Leia, però just aquí ve.
—Està... fent aquest soroll de nou.
—Està plorant.
—Sí, això —En Han aixeca un dit—. No va ser culpa meva.
—Han —comença la Leia mentre s'acosta. Encara està en
tovallola—. Està bé. És un bebè. Els bebès ploren. Així et diuen que volen
alguna cosa.
—Bé, clar. Per descomptat. Tal vegada podries fer... —Mou
les seves mans gairebé com si fos un gest religiós. Leia té una connexió amb el
bebè que ell mai tindrà. Com Luke, ella té la Força. Això és alguna cosa en el
que mai havia cregut, fins que es va embullar amb aquest grup. Ha estat
testimoni de coses massa estranyes com per pensar que són mentides. Leia no pot
fer el que Luke pot, i tal vegada mai pugui, però pot calmar al nen sense esforç.
Odia admetre-ho, però li dóna gelosia. En Han mai tindrà això amb Ben. Estan
connectats d'una forma que ell mai entendrà—. Ja saps, usa la Força.
—Per què no intentem alguna cosa diferent?
—Una mica de brandi en les seves genives?
—Aixeca’l.
—Què? Només l’aixeco?
—Sí. És el teu fill. Utilitza les mans. Vinga, Han.
Aixeca’l. Vol que li demostris afecte.
—Jo demostro moltes coses menys afecte.
—Han...
—Està bé, està bé —sospira. Estira les mans i amb cura
aixeca al seu fill. En Ben se sacseja una mica i s'acomoda. És tan petit. Han
pensa en com de fàcil que podria ser trencar-lo, o tirar-lo. Aquest nen és
vulnerable a tot. Finalment Han fa el que sent que és el més natural: protegeix
al nen en acostar-lo al seu pit. I sense més...
Ben deixa de plorar. El nen s'arrauleix contra ell, deixa
anar un diminut rot i els seus ulls cedeixen. En un moment es queda dormit.
—Ho veus? —pregunta la Leia—. No necessites la Força.
—Però mai tindré amb ell la mateixa connexió que vosaltres
teniu.
—No ho necessites —diu amb dolçor—. Vosaltres tindreu la
vostra pròpia relació, perquè tu ets el seu pare.
***
Setmanes després, el grup de la Norra es torna a reunir amb
el seu antic grup. Però aquesta vegada no és per a una missió. Es reuneixen
perquè aquesta pot ser l'última vegada que es vegin en molt temps. Tal vegada
fins i tot el comiat sigui per sempre, doncs no saben què és el que els espera
en el futur. La taverna en la qual es reuneixen és una de les favorites de
Sinjir, al costat d'un penya-segat que dóna cap al Mar Platejat. Es reuneixen
per beure i brindar per Jom, per Auxi, per Brentin Wexley i, per descomptat,
brinden pel Senyor Ossos, i expliquen històries del droide ballarí que es va
tornar boig fins que els seus riures no poden contenir les seves llàgrimes. Beuen
per l'Imperi i per la Nova República. Beuen per Leia i per Han i pel nou bebè
que de segur els manté en blanc totes les nits. (Sinjir es refereix al nen com
«mico virolat»).
Quan parlen del bebè, Sinjir diu, amb sorpresa:
—Sabeu? El nen no olora gens malament.
Conder riu i explica:
—Sin creia que el nadó anava a empestar.
—Per descomptat que ho creia. Els nadons són petits
beneitons que estan coberts de bava. Esperava que fes una olor amarga o... a
bolquers bruts.
—Oh, Sinjir, no... —Norra diu amb les galtes rosades per
tanta junípera que ha pres—. No, no, no. Els bebès fan una olor meravellosa.
Fan olor de net i fresc i a innocència.
—Sona al fet que te'ls vols menjar —diu Sinjir—. Bé, tal
vegada hauríem de menjar-los, com els brioixos de pa que són.
Conder li dóna un cop en les costelles. Sinjir deixa anar un
gemec.
Norra continua:
—Prou. No hi ha res com l'olor d'un bebè. Aquesta olor de
bebè, com si estigués fet de tovalloles calentetes. Aquest d'aquí feia una olor
molt bona de petit. —S'inclina cap al seu fill, qui, per descomptat, està
bevent un suc-jogan. Temmin arrufa el nas per vergonya i no aconsegueix
separar-se de la seva mare quan ella li pessiga els carxots i fa un so com
GUSHI, GUSHI, GU!
—Mama...
—Oh, relaxa't, Tem. Sóc la teva mare. Tinc permís
d'avergonyir-te de tant en tant. És el meu dret parental sagrat i omniversal.
—Ugh!
Jas s'acomoda en el seu seient amb una gràcia semblant a la
d'una mostela i fa un soroll amb la seva llengua.
—Vaig pensar que ara li anàvem a dir Clac, no?
De nou està avergonyit, i les seves galtes estan vermelles
com de costum.
—Així em diuen els altres pilots de l'Esquadró Espectre. És
perquè puc girar en la meva nau així... —Fa espetegar els dits. En realitat,
tots saben que aquest sobrenom és perquè és molt nerviós, com el seu pare, però
ningú l'hi ha dit encara.
—Esquadró Espectre. Més aviat, Esquadró Fabulós —diu
Sinjir—. Però més fabulós és aquesta polsina que tens en el llavi i la galta.
Què és? Verrim? Xocolata?
S'inclina cap endavant amb el dit estès per tocar la
substància.
—Auch! Escolta! —Es molesta Tem—. M'està sortint barba, és
tot.
—Com Jom —diu Jas.
—Com Jom —repeteixen els altres. De nou xoquen els seus gots
i beuen.
Conder s'inclina cap endavant i li diu a Temmin:
—Un androide em diu que la Nova República està preparant una
nova acadèmia de vol a Hosnian Prime. També vaig escoltar que seràs pupil
d'aquesta acadèmia, és cert?
—Sí. No és gran cosa.
—Tal vegada ara sí aprenguis a volar en una nau —diu Sinjir
mentre li pica l’ullet—. No són joguines que pots estavellar al teu gust, saps?
—No deixis que et molesti —li diu Conder. Sinjir fa un gest
amb la cara.
—Sóc un empipador, està en la meva naturalesa.
—De debò, has d'estar orgullós, Temmin —continua Conder—.
Aposto al fet que estranyaràs molt a la teva mare, no?
—Bé... —comença Temmin.
—Jo vaig amb ell —diu Norra. Tots aixequen les seves celles
amb curiositat i ella s'avança a respondre abans de deixar-los preguntar—.
Relaxin-se. No és que jo sigui la mare aferrada que no pot deixar anar al seu
fill i pupil. Wedge serà l'instructor principal d'aquesta acadèmia, almenys
fins que l'escola estigui ben instal·lada. I m'ha convidat a ensenyar-hi.
Evita dir que ella i Wedge han passat molt temps junts. No
ho diu perquè no és alguna cosa romàntica. Almenys és el que es repeteix
diàriament una vegada i una altra. La memòria de Brentin encara està molt
fresca. És molt ràpid per deixar-lo anar. Vol aferrar-se en aquest dolor el més
que pugui.
—Pel que sembla creuen que no sóc una pilot tan terrible
—diu Norra.
Tots la feliciten.
Parlen per unes hores de tots els seus plans. El creixement
del Sol Negre i el Codi Vermell fa que Jas hagi de buscar com pagar els seus
deutes (una cosa amb el que el seu nou grup de caça-recompenses pot ajudar).
Sinjir seguirà com a conseller de la cancellera (i ara l'objectiu és trobar un
tercer conseller que serveixi de punt mitjà entre Sinjir i Sondiv Sella). A
pesar que Han i Leia no estan aquí, els dos planegen quedar-se (encara que
Sinjir està segur que la princesa té moltes intencions d'ajudar als mons que
segueixen sent esclaus de l'Imperi).
La nit continua i la lluna brilla i es reflecteix sobre el
Mar Platejat. La conversa es va apagant i tots se’n van a les seves llars, d'un
en un. Jas diu que partirà amb el seu nou grup. Sinjir fa un gest com si
volgués vomitar quan esmenta que té una reunió d'hora al matí, la qual cosa,
per a ell, és «un acte de tortura tan vil que podria ser usat com a arma en les
guerres».
***
Fora del bar, Sinjir s'acomiada de Conder i de la Jas. Hi ha
una lleu brisa que els refresca. Sota ells, les ones s'estavellen contra el
penya-segat. Jas veu a Sinjir. Hi ha alguna cosa diferent en ell ara. Les seves
espatlles ja no estan tan rígides. Els seus angles són més suaus, tal vegada
només una mica. Sembla que ell va deixar anar alguna cosa: una pressió, una
càrrega, una presència que ella mai coneixerà per complet. I això li ha donat
una suavitat en la seva postura, com si ell hagués trobat una certa pau, per
més estranya o temporal que pugui ser.
—Sembla que vas trobar el teu estel —diu Jas.
—Conder?
—No, ell no. Bé, tal vegada. Em refereixo al fet que per fi
vas trobar una vida, un propòsit. Des d’Endor sembla que et perdessis. Ja no
ets takask wallask ti dan, Sinjir.
Ell s'inclina cap a ella i l'abraça.
—Bé, no estic molt segur d'això. De fet, sento que sense tu
em sentiré molt perdut.
—Estaràs bé. Ja ets una persona respectable, recordes?
—Respectable? Bah. Vaig baixar bastants graons en l'escala
de la moral, de torturador imperial a conseller polític.
—Només estic feliç que tinguis un propòsit.
—Sembla que tots hem trobat el nostre propòsit.
Ella somriu i mou el cap de tal forma que el seu cabell es
mou i revela el costat del seu crani on es van trencar les seves banyes.
—Jo mai vaig perdre el meu propòsit.
—Però va canviar una mica, no?
—Ho va fer. Per exemple, vaig aprendre a portar-me bé amb
altres persones —sospira—. I vaig aprendre que tal vegada la meva tia no estava
completament equivocada. Tal vegada hauria d'acceptar més... treballs ètics
d'ara endavant. No hi ha res de dolent amb ajudar a les persones de tant en
tant. Sempre que la recompensa sigui atractiva. Tots necessitem que ens paguin,
després de tot.
—Estaràs bé?
La Jas arrufa el nas.
—Ho dius pels meus deutes? Estaré bé. M'han perseguit molt temps
i ara tinc aquest gran grup que em cuida. —Es tiba—. Bé, és un grup que si
rebés una oferta atractiva em vendria sense dubtar-ho, però m'encarregaré
d'això al seu moment.
—No, ho dic per Jom.
Jom. El nom li colpeja. Tota la nit van repetir el seu nom i
cadascuna de les vegades que l’escoltava sentia un buit en el seu pit.
—Jom i jo mai anàvem a tenir alguna cosa real. Però vam
tenir una cosa senzilla i incompleta al seu moment, i jo estava feliç amb això.
Ell va ser... —Tracta de no trencar-se. Amb prou feines aguanta—. Ell va ser un
idiota que m’estimava més del que jo a ell i per això va morir.
—Això no va ser culpa teva.
—No, no ho va ser. Va ser la seva culpa. Però em sento
malament igualment, i de vegades em sento pitjor perquè no puc fer res per equilibrar
la balança. Hi ha un deute que mai no puc pagar perquè ja no hi ha ningú a qui
pagar-lo.
—La vida no es tracta només de deutes.
—La vida només es tracta de deutes. Els vas acumulant i els
pagues. Uns altres comencen a acumular deutes cap a tu i et toca cobrar-los.
—La teva vida sencera és un quadern de comptes?
—Més o menys.
L'abraça fort.
—El teu cinisme m'omple de vida, estimada Jas.
—El sentiment és mutu. Ho sento, però me n’haig d'anar.
—Ens tornarem a veure, veritat?
—No ho sé —respon. És una resposta honesta.
—Molt bé.
Li fa un petó en la galta. Ella s'aferra a ell una mica més,
mentrestant, les ones xoquen contra les roques del penya-segat per sota d'ells.
Per fi, ella se’n va i ell fa el mateix.
***
—Els tornarem a veure —diu Temmin.
—Ho sé.
—Estranya al pare. Estranya a Ossos. Haurien d'estar aquí.
—Ho sé, jo també els trobo a faltar —es gira per mirar al
seu fill. És molt estrany veure quant ha crescut des que ella va tornar a
Akiva. Les seves galtes són més rodones i el seu cabell està més poblat. Els
seus ulls són una mica més foscos ara, també. Temmin ha crescut molt. Quan era
un nadó, a Norra li meravellava mirar-lo transformar-se en un infant, i després
la seva transformació a nen. Després es meravellà amb els canvis de nen a adolescent
i ara d'adolescent a un home jove. Tants canvis.
L’omple de tristesa, però també d'emoció.
—Anem a estar bé —diu Temmin mentre pren la mà de la seva
mare, com si sentís tot el seu pesar.
El noi té un gran cervell. Tal vegada va prendre una mica de
temps formar-lo, gràcies a ella. Deixar-lo en Akiva? Involucrar-lo en una
guerra? «Bàsicament sóc la pitjor mare del món», pensa. Però tots dos estan
vius. I ella decideix perdonar-se per tot el que va succeir. La justícia i la
venjança són dos motors, però per ella mateixa, els ha de rebutjar. Ja no
necessita venjar-se del que va fer, o buscar justícia o recompensa pel tipus de
mare que ha estat. Ve el perdó des de dins, brillant com una estrella i càlid
com un dia d'estiu. Tal vegada és un efecte de les begudes. Tal vegada és
l'efecte de sortir amb els seus amics. Però sent com si una part d'ella que fos
lletja s'estigués marxant amb les ones del mar. Se’n va per sempre. Adéu.
—T'estimo, noi —li diu al seu fill.
—T'estimo, mama.
—Ja va passar la teva hora de dormir, Clac.
Ell espetega els dits per imitar el so pel qual rep el
sobrenom.
—O, tal vegada, podem quedar-nos desperts tota la nit i
veure als vaixells pesquers en el matí.
—Només aquesta vegada. Després hem de fer les maletes.
L'acadèmia corelliana espera.
S'aixequen i se’n van. No estan segurs de si les seves
aventures acabaran o si amb prou feines estan començant.
