Un raig d’Esperança (I)

Les Aventures de l'Àlex Wínger

La jove Àlex Wínger té una doble vida: és la filla model del governador imperial de Gàros IV, mentre en secret és una lluitadora de la resistència que intenta frustrar els plans de l'Imperi.

I

L’Àlex Wínger es va posar a la gatzoneta darrere d'un laberint de roques amb vista a la carretera que conduïa al complex del centre miner. Aquests treballs normalment no la posaven nerviosa, però alguna cosa la turmentava en el fons de la seva ment. Aquesta nit, alguna cosa no semblava correcte. El nombre de personal imperial a Ariana gairebé s'havia triplicat en les últimes setmanes. I totes les seves energies semblaven estar centrades en les mines de Gàros IV. Una cosa dins d'ella li deia a l’Àlex que allò que els imperials estiguessin fent amb aquests enviaments de mineral tindria un efecte profund en la seva vida.

-Mira, Doro, estan carregant un segon bot de càrrega -va dir, mirant a través dels macrobinoculars. La nit anterior, havien observat un trineu sent transportat des les mines fins al port espacial als afores d’Ariana. Aquesta nit, semblava que els imperials estaven duplicant la seva càrrega. Però aquests dos esquifs mai arribarien al port espacial.

- Què galàxies estan fent amb tot aquest mineral? -Va preguntar el seu company. En Doro tenia 28 anys i aquesta era només la seva segona missió de camp. L’Àlex portava dos anys involucrada amb la resistència clandestina, però les seves experiències la feien sentir molt més gran que els seus 18 anys.

-Compto una dotzena de soldats exploradors en motojets -va dir a Doro-.

A més dels dos tripulants de cada trineu. -L’Àlex va treure el comunicador del seu cinturó i va enviar un senyal als seus companys que esperaven en una emboscada a un quilòmetre al nord-. Vinga, posem-nos en marxa -va dir.

Tot d'una, trets de blàster van trencar la quietud del bosc.

- Què està passant? -Va preguntar en Doro en un murmuri.

-Equip Dos, endavant -va cridar l’Àlex en el seu comunicador mentre es dirigia cap a la vessant boscosa.

-Ens han trobat -va informar amb calma la veu en l'altre extrem per sobre de l’estàtica -. ¡AT-ST’s! I alguns...

Hi va haver més trets blàster, i després la comunicació es va tallar.

-Anem, Doro, mou-te -li va cridar l’Àlex al seu company quan una altra ronda de trets de blàster va ressonar pel bosc. Sens dubte estaven cada vegada més a prop.

L’Àlex i en Doro es van tornar cap a l'oest, cap als penya-segats Tahika. El terreny allà era massa accidentat per als AT-ST. Fins i tot les motojets imperials tindrien dificultats a travessar la zona, sobretot a la meitat de la nit.

Diversos trets van passar al costat del cap d'Àlex, calant foc a un arbre proper.

Llavors es va adonar que no escoltava els passos d’en Doro darrere d'ella. L’Àlex va disminuir el pas durant uns segons i va mirar per veure el seu cos estès deu metres enrere. Podia sentir les motojets apropant-se.

L’Àlex va respirar fondo, va donar mitja volta i va arribar fins a Doro en deu segons. Havia estat ferit a l'espatlla per una arma i havia caigut, copejant-se el crani contra una roca. L’Àlex no va poder trobar-li el pols. Un altre tret va sonar a l'esquerra de l’Àlex. Va tocar el front d’en Doro per desitjar-li bona sort en el lloc on la mort se l'havia endut, i després es va dirigir més amunt cap al turó.

L’Àlex podia sentir passos que s'acostaven per darrere i els reflectors que il·luminaven la vessant de la muntanya. Estava segura que podia burlar aquests soldats exploradors. Estava molt més familiaritzada amb el terreny que ells.

Però a la part alta de la carena, l’Àlex va fer un pas en fals, i va ensopegar amb algunes branques caigudes. Va caure rodant a tota velocitat pel turó. Semblava que el seu cos anava xocant contra cada pedra i cada branca d'arbre caiguda. Es va aturar, masegada i adolorida, amb una llum brillant apuntant-li a la cara. Va entreclucar els ulls i va distingir amb dificultat l’uniforme d'un soldat explorador.

- Aixeca't! -Li va cridar-. A poc a poc, ja!

L’Àlex no va tenir cap problema a seguir aquesta ordre. Es va alçar molt lentament, posant-se primer de genolls, protegint-se els ulls de la llum brillant amb la mà.

- Per aquí! -Va exclamar el soldat explorador cridant al seu company que estava ocult a la vista per la densa mala herba. La seva llum va deixar d'apuntar a l’Àlex durant no més d'un segon. Aquest segon va ser tot el que va necessitar per agafar una branca caiguda i llançar-la de ple contra el soldat amb tota la força que va poder reunir. L’Àlex va agafar el blàster del soldat mentre aquest queia a terra i va córrer els tres metres que la separaven de la seva motojet.

Un altre tret va passar al costat del cap de l’Àlex i ella va tornar el foc quan el company del soldat explorador va estar a la vista. Dos trets del seu blàster i l'home es va ensorrar al terra del bosc.

L’Àlex va saltar sobre la motojet i es va dirigir cap als penya-segats. La marxa era lenta, la foscor dificultava la seva visió, però va decidir quedar-se amb la motojet per posar la major distància possible entre els soldats exploradors que la perseguien i ella.

Finalment va abandonar la moto prop d'un quilòmetre al sud del lliscador terrestre en què ella i en Doro hi havien arribat.

Estava just on l'havien deixat, bastant a prop dels penya-segats que dominaven el més bonic, encara que mortal, paisatge d'arreu del planeta. Els Penya-segats Tahika: durant més de cent quilòmetres s'estenien per la costa, abruptes i inhòspits.

Des d'aquest lloc, queien verticalment gairebé dos-cents metres. Pocs havien intentat escalar-lo. D'ells, menys de la meitat havien sobreviscut. L’Àlex mai havia intentat l'escalada, però en els seus somnis es veia a si mateixa escalant les parets dels penya-segats. Era un somni molt inusual. Sempre estava en companyia d'un home amb cabell castany clar com la sorra i ulls blaus. Ell hi era sempre. Li semblava familiar, però ella mai havia conegut a ningú que se li assemblés. Així que esperava el dia en què ell entrés en la seva vida.

Ara hi havia silenci, a excepció dels crits dels crupes que habitaven en els arbres. L’Àlex no va sentir motojets, ni petjades al terra del bosc. Va accelerar el lliscador terrestre i va girar cap al nord, dirigint-se de tornada a Ariana.

Va evitar les principals carreteres i va seguir els camins que vorejaven els penya-segats, no hi havia necessitat d'arriscar-se a topar amb les patrulles reforçades de la zona.

Li van venir a la ment pensaments de l'Equip Dos... es va preguntar si haurien estat assassinats o capturats. No estava preocupada per si l'haguessin identificat. Ningú sabia el seu veritable nom. Així és com es creaven les cèl·lules clandestines. Principalment rostres sense nom, normalment de quatre a sis persones en cada cèl·lula. Si un fos capturat, mai podria trair més d'un grapat de persones.

 

Normalment treballaven de manera eficient. Aquesta nit havia estat la primera vegada en mesos que alguna cosa havia anat malament. L’Àlex es va preguntar si els imperials havien estat avisats d'alguna manera. O si era simplement l’augment d'activitat en les mines –cosa que significava un augment en les patrulles - el que havia causat la seva mala sort aquesta nit. Hauria de parlar-ne amb el líder del seu cèl·lula al matí.

De moment, es va obrir pas fins a la mansió del governador i va aparcar el lliscador terrestre.

Afortunadament, el seu padrastre no havia sentit la necessitat de comptar amb guàrdies de seguretat patrullant els jardins al voltant de la casa. Així que l’Àlex va poder esmunyir-se desapercebuda per la porta de darrere. La casa estava en silenci. Va pujar de puntetes al pis superior, passant l'ala fosca on Tork Wínger dormia. En la seguretat darrere de les portes de la seva habitació, es va mirar al mirall, movent el cap.

- Quin aspecte tens, Àlex! -Li va dir al seu reflex. El seu rostre estava tacat de brutícia, la seva roba estava trencada i bruta per la seva caiguda per la muntanya. Hauria de desfer-se'n pel matí. Va riure per dins, mirant el seu crono. Demà no, va pensar, sinó avui, mentre netejava la brutícia de la seva cara.

Cinc minuts més tard, l’Àlex va caure al seu llit, exhausta. En qüestió de minuts, ja dormia, però el seu somni va ser inquiet. Un somni inquietant va entrar en els seus pensaments... Explosions en un edifici... tot era tan confús... semblaven barracons.

Un home jeia ferit al passadís, atordit per una explosió... una dona s'inclinava sobre ell, sostenint el seu cap entre els seus braços...

L’Àlex es va despertar amb un sobresalt, mentre la llum entrava a dolls per la finestra.

Qui són aquestes persones?

Alguna cosa li semblava vagament familiar en l'home, però en realitat no podia ubicar la seva cara.

I qui era aquesta dona?

Va estar a punt de saltar del llit quan el seu droide servent va entrar a l'habitació.

-Bon dia, senyoreta Àlexandra -va dir alegrement -. Al seu pare li agradaria que s'unís a ell per esmorzar al solàrium dins de mitja hora.

Ella va gemegar mentre s'asseia al llit.

- Ja és hora de llevar-se?

-Sí, és clar, senyoreta. No voldrà fer esperar el Governador.

L’Àlex va posar els ulls en blanc i va mirar el cronòmetre.

07:00. Hora d'aixecar-se.

Havia de ser un llarg dia.

■ ■ ■

-Bon dia, Pare -va saludar a Tork Wínger amb un petó a la galta.

-Àlexandra -va dir ell, en veure els cercles foscos sota els seus ulls -. No has dormit res aquesta nit?

L’Àlex es va fregar els ulls, tractant de despertar-se, i va prendre un glop de te.

-Avui tinc un examen important, Pare. Química. Vaig estar desperta fins a l’una, estudiant.

Ell va negar amb el cap.

- Sis hores de son? Això no és tan dolent. Però imagino que vas somiar amb fórmules tota la nit. Això m'hauria bastat per impedir el descans assegurat.

L’Àlex va assentir amb el cap.

Van menjar l'esmorzar en silenci. Típic, va pensar l’Àlex, somrient per dins. El seu padrastre sempre volia menjar amb ella, però reservava la major part de la conversa per al final del menjar. En Wínger va revisar la seva agenda per al dia, i va llegir les actualitzacions del matí. L’Àlex va poder adonar-se’n que estava preocupat per alguna cosa... havia de ser un informe de l'activitat infructuosa de la resistència clandestina. Finalment, va parlar just quan l’Àlex estava prenent l'últim mos del seu menjar.

-Àlexandra, m'agradaria que m’ajudessis a organitzar el sopar d'aquesta nit.

-Tenim companyia especial aquesta nit, Pare? -Li va preguntar.

-El Destructor Estel·lar Imperial Justicier entrarà en òrbita aquesta tarda -li va dir en Wínger -. Recordes del meu vell amic el capità Brandei, no?

L’Àlex va sentir que el seu cor es va parar durant diversos batecs. Un Destructor Estel·lar Imperial a Garos.

-Sí, és clar. Va estar aquí fa uns tres anys. No va ser just després de la Batalla d'Endor?

Wínger va fer una ganyota.

-Àlexandra, si us plau, no treguis aquest tema aquesta nit.

No ho havia dit per amonestar seva filla, sinó només per recordar que qualsevol menció sobre aquest desastre no s’havia discutir en presència de cap oficial imperial.

-I tant que no, Pare -va dir -. El sopar, aquesta nit? A quina hora?

-A les dues -va dir, somrient-li -. La teva mare estaria molt orgullosa de tu, Àlexandra. Realment hauries de considerar una carrera en el cos diplomàtic. Et desenvolupes tan bé en funcions com aquestes. I ets una doneta tan brillant!

- Ho sé, Pare! M'ho has dit una i mil vegades! Però odio la política!

En Wínger va riure entre dents, donant un últim glop del seu te.

-Està bé, estimada, no et tractaré de convèncer durant l'esmorzar. -Es va aixecar i es va tornar per sortir de l'habitació, donant-li un últim petó a la galta -. Et veuré aquesta nit, Àlexandra.

-Sí, senyor.

Estava gairebé a la porta del solàrium quan es va tornar de nou cap a ella.

-Ah, i bona sort en aquest examen de química.

Ella li va somriure. Realment havia estat bo amb ella tots aquests anys. L’Àlexandra l’estimava, però desitjava que hi hagués alguna forma per poder convèncer-lo que el mètode l'Imperi per controlar el conflicte garosià no era la solució al problema.

En Tork Wínger no necessàriament estava d'acord amb l'ús de la força per part de l’Imperi, però almenys els bombardejos a l'atzar, els assassinats, i la lluita oberta entre ciutats controlades per les diferents faccions semblaven haver acabat. Per descomptat, el populatxo aviat es va trobar amb un enemic comú: els imperials. Els elements més conservadors d'ambdós grups es van unir per formar la resistència clandestina. Aquest petit grup de lluitadors per la llibertat tractava de fer-li la vida impossible a aquells desgraciats que l'Emperador havia enviat al seu món. Difícilment podia Tork Wínger imaginar-se que un membre de la seva pròpia família formés part d'aquesta organització clandestina.

■ ■ ■

L’Àlex va tractar d'ofegar un badall, però aquesta última conferència a la universitat sobre l’estructura militar imperial havia de ser el més avorrit que podia oferir-li el curs.

Desafortunadament, era obligatòria per a tots els estudiants des que l'Imperi havia establert una presència a Garos.

I l’Àlex, a diferència de molts dels seus companys de classe, tenia el potencial, però no el desig, d'anar a l'Acadèmia Raithal. Ser una dona podria haver posat un fre a aquesta idea, però l’Àlexandra Wínger era la filla d'un governador imperial. I era una estudiant brillant. Si els temps haguessin estat diferents, sens dubte a hores d'ara ja estaria a l’Acadèmia.

Però aquest era el quid de la qüestió. L'Emperador havia mort, i la flota imperial es trobava en un estat de confusió desorganitzada. Almiralls, governadors, i capitans de la flota competien tots entre si a la recerca d'una posició intentant posar ordre en el caos. La qüestió era que no semblava haver molt ordre.

Ara fins i tot havia rumors que la Nova República estava avançant més i més profundament en els Mons del nucli cap a Coruscant. Alguns deien que prop de la meitat de la galàxia estava a les seves mans. Gàros IV no estava tan lluny de la ruta establerta; tot just a quatre dies de distància de Coruscant. L’Àlex resava pel dia en què la Nova República fes la seva aparició a Garos. Era un dia que tots els que treballaven a la resistència esperaven ansiosos.

La veu del comandant seguia brunzint monòtonament. L’Àlex es va haver de fregar els ulls només per mantenir-se desperta. Només uns minuts més, va pensar, mirant el seu crono.

Quan va aixecar la vista, va descobrir al Lej Carner llançant-li una mirada furtiva. L'havia conegut un any abans quan el seu pare, un general de divisió de l'exèrcit imperial, havia estat assignat per dirigir el complex del centre miner. I ella havia tingut la desgràcia de tenir-lo si més no en una classe durant cada un dels últims tres trimestres.

Agh! Va tractar de somriure. Trobava al Lej repugnant, un dels homes més arrogants que havia conegut mai. Però havia cultivat la seva amistat per descobrir tot el que pogués sobre l'augment de les activitats imperials a les mines. Desafortunadament, pel que l’Àlex va poder descobrir, en Lej es mantenia voluntàriament poc informat de les activitats del seu pare.

Va sonar el timbre que indicava el final de la classe. L’Àlex es va posar dreta, tractant de recollir les seves coses, quan en Trad Mays es va estavellar contra ella.

-Em sap greu, Àlexandra -va dir -. Espera, deixa’m ajudar-te amb això.

Es va ajupir per recollir els llibres de dades que s'havien estavellat contra el terra, i l’Àlex juraria que s'havia avergonyit.

Ella li va somriure, passant per alt la seva malaptesa, i li va permetre recollir les seves coses quan en Lej se li va acostar.

-Àlexandra, uns quants de nosaltres anem a ajuntar-nos a Chado dins d'una

mitja hora. Pots venir? -Va preguntar.

Ella va fingir decepció.

-Em sap greu, Lej, tinc feina a fer.

-Oh, vinga Àlexandra. Ja saps el que diuen... Molta feina i poca diversió...

-Lej, això és una cosa que el meu pare em va demanar que fes. No puc posposar-ho -va intentar explicar.

Ell va posar els ulls en blanc.

- Oh, sí, el gran governador en persona! Tu no treballes per a ell, saps, Àlexandra?

Trad va lliurar una pila de llibres a l’Àlex i li va somriure tímidament.

-Ens veiem demà -va exclamar mentre la deixava sola amb Lej.

-Només estic tractant de ser útil, Lej. Des que la meva mare va morir l'any passat he assumit algunes de les seves funcions extraoficials.

- Oh, ja veig el teu pla! Tractant d'aconseguir punts extra perquè t’hagin d’admetre a l'Acadèmia. Llàstima que no puguis anar-hi aquest any amb mi!

-Sí -va ocultar l'alleujament en la seva veu -, quina llàstima.

-Bé, suposo que et veuré més tard.

L’Àlex es va afanyar a sortir de l'edifici MilInDoc cap a la Biblioteca Universitària. Es va detenir en un dels terminals de la central de comunicació per comprovar els seus missatges, teclejant la seva identitat. En pocs segons, el missatge que esperava va aparèixer.

Reunió del grup d'estudi a L-25 a les 10:15.

Va mirar el seu cronòmetre. Dintre de cinc minuts. Va tancar la sessió a la terminal i es va dirigir al seu «grup d'estudi».

Ja l'estaven esperant a les entranyes de la biblioteca, a través d'un laberint de passadissos que portaven a l'entrada secreta d'un sistema subterrani de túnels. Es deia que podies creuar tota Ariana sota la seva superfície, si sabies orientar-te.

Els homes eren a la taula de reunions de la petita habitació. El Dr Carl Barzon i en Magir Paca eren dos líders del moviment de resistència a Gàros IV.

Aquests homes eren part del grapat de persones als qui l’Àlex coneixia la identitat. En Barzon havia estat el primer contacte de l’Àlex amb la resistència. I en Paca era un vell amic de la família, si més no fins que les seves activitats sedicioses havien estat descobertes.

- Què va passar? -Va preguntar en Paca a l’Àlex.

-Hi havia guàrdies addicionals a les mines. I devien haver estat desplegats pel perímetre fins i tot abans d’arribar nosaltres. Mai vam veure a ningú fins que van començar els trets -els va dir -. Alguna notícia de l'Equip Dos?

-Scat va ser capturat. Està sent retingut al centre de detenció. I a causa de l’incident d'ahir a la nit, els esquifs es troben sota forta custòdia al centre miner.

Ella va assentir amb el cap.

- Què està passant a les mines? Han descobert una cosa que no sapiguem?

-Teníem l'esperança que poguessis ser capaç d'esbrinar més sobre això -va dir el Dr Barzon -. Han confiscat totes les meves notes d'investigació. No m'atreveixo a afegir noves dades al que ja hi tenen.

- La seva investigació sobre el mineral? -Va preguntar l’Àlex.

-Sí. Vam fer un gran avanç, vam aïllar el component del mineral que crea les capacitats naturals de camuflatge. M'estic acostant a perfeccionar una tècnica que ens permetrà fabricar armes camuflades a una fracció del cost que ara requereix de construir dispositius de camuflatge, i amb cap dels requisits d'energia que els dispositius actuals utilitzen. Pots imaginar les conseqüències per a la galàxia si aquests coneixements caiguessin a les mans equivocades.

L’Àlex ni tan sols necessitava imaginar-s’ho. Resultava molt clar que aquesta nova tecnologia podria posar a l'Imperi de nou a l'ofensiva.

-Em pregunto si la seva investigació té alguna cosa a veure amb la visita del Destructor Estel·lar Justicier a Gàros -va dir l’Àlex.

- El Justicier és aquí? -Va preguntar en Barzon.

-Sí. Aquesta nit he d'ajudar al meu pare a oferir un sopar per als seus oficials superiors. Potser seré capaç d'esbrinar alguna cosa útil.

-No ho dubto -va dir en Barzon -. Vés amb compte.

- Què hi ha d’Scat? -Va preguntar l’Àlex. Havien tret a gent de la seva detenció altres vegades, però durant aquestes missions hi havia hagut molts menys soldats d'assalt imperials als quals fer front.

-L'Equip Cinc entrarà a les 04:00.

-M'agradaria ajudar -es va oferir.

-És massa arriscat, Àlex.

- Risc és el meu segon nom!

-Amb l'augment de l'activitat imperial, simplement no crec que...

-Paca, sé el que estic fent -va insistir.

-D'acord. Reuneix-te amb l'Equip Cinc a les 03:00 al túnel C-21 -va dir en Paca.

Ella va assentir amb el cap.

- Vostè va dir que les llanxes d'abastament estan encara a la mina?

-Sí. El nostre contacte en el Ministeri de Defensa va dir que sortiran a les 12:30 d'avui. Se suposa que han d'arribar al port espacial a les 13:00.

-Així que estan portant el mineral fora del planeta.

-Sí.

- On?

-No ho sabem encara. El nostre contacte està treballant en això. Potser escoltis alguna cosa aquesta nit.

-Deu ser per això que el Justicier és aquí -va comentar l’Àlex-. Llavors, a quina hora atacarem l’espaiport?

-No podem atacar allà, Àlexandra.

- No tenim a ningú que pugui arribar a la llançadora que està rebent el mineral? Sabotejar-la?

-La seguretat és molt forta... Hem tingut problemes infiltrant-nos l’espaiport, però estem treballant -va dir en Paca -. Per ara, haurem d’atacar el comboi pel camí, abans que arribi a l’espaiport.

- A plena llum del dia? -Va preguntar en Barzon.

-No tenim altra opció -va dir en Paca -. Esteu dins? -L’Àlex va assentir amb el cap, mostrant una determinació ombrívola a la cara -. Està bé. Aquest és el pla...

■ ■ ■

Següent