Capítol 22
Donades les
circumstàncies sota les que havia tingut lloc la seva última trobada, el
descens a la superfície de Nam Chorios va ser tan incòmode pel Han Solo com per
a l’Almirall Daala, antiga encarregada de seguretat de la Instal·lació
d'Armament Imperial del cúmul de les Goles.
C3PO, que els va
acompanyar juntament amb en Chewbacca, l’R2 i un considerable nombre dels
companys d'emigració de la Daala, va fer el que va poder per alleujar la tensió
informant al Han sobre els esdeveniments que havien portat al segrest de la
Leia, així com sobre l'estat del sector de Meridià tal com ho havien pogut
percebre els dos androides durant els seus viatges, i sobre la molt ben
documentada teoria exposada per Yarbolk Yemm segons la qual tot el que ha
passat havia estat el resultat d'un pla concebut per en Gnifmak Dymurra, president
executiu de la Corporació Loronar, a fi d'obtenir cristalls polaritzats
hipercomplexos de l'única font coneguda, que es trobava a Nam Chorios, per
emprar-los en la fabricació tant de sindroides com de les Agulles dirigides per
un controlador central.
C3PO no va poder
explicar per què aquelles Agulles suposadament programables havien interromput
de manera totalment inesperada el seu atac contra la petita flota de la Nova
República i s'havien llançat sobre la nau grisa de forma cúbica que estava
pujant a l'espai des de la superfície del planeta, ni per què havien obert foc
sobre ella i sobre el navili d'exploració imperial, que pretenia remolcar-la
cap a la seguretat del punt de cita amb la flota Imperial, i havien seguit
disparant fins que les dues naus quedessin convertides en lluents fragments per
l'eternitat. Una observació prima facie
de l'atac, fins i tot si es prescindia de les transmissions altament
especulatives i plenes de fúria efectuades per l'almirall Larm des del navili
d'exploració que havien pogut ser interceptades pels sensors, revelava sense
cap dubte que aquell no era el tipus de desenllaç planejat per l'almirall Larm.
El núvol de restes
del Protector i la seva escorta encara no havia acabat de dispersar-se quan tot
l'esquadró d’Agulles va virar a l'espai amb la precisió d'una companyia de
dansa i va començar a submergir-se en l'atmosfera, iniciant un ràpid descens
cap a la superfície del planeta.
Quant a la incògnita
de si el successor de l'almirall Larm hauria continuat l'atac –les seves forces
seguien superant a les naus de la Nova República en una proporció de tres a un,
i la petita flota d’en Han havia patit serioses pèrdues -en el cas que els
navilis de l’almirall Daala no haguessin sorgit de l’hiperespai en aquell
mateix instant per caure sobre les naus imperials com una negra onada de
tenebres venjadores, ja mai arribaria a tenir resposta.
-La flota ha estat
la meva vida des dels setze anys.
La Daala, immòbil
amb els braços creuats, les cames separades i les negres botes fermament plantades
a la coberta, va llançar una ràpida mirada de dalt a baix al Han. La cada
vegada més intensa resplendor del planeta que brillava sota d'ells ja era
suficientment potent per projectar gèlides ombres fantasmagòriques sobre el seu
rostre. La sala davantera d'una llançadora de descens del model Sentinella
Seinar comptava amb un visor corbat, i també incloïa petits luxes com un
armariet-refrigerador que contenia vi i cervesa. Els rastres de condensació
giraven i s'arremolinaven sobre el visor de transpariacer, de manera que
l’almirall semblava estar aureolada per una suau claredat boirosa.
-Servei. Ordre. El
triomf sobre les forces del caos... –La Daala va decantar el cap en el mateix
instant en què el suau palpitar dels motors era alterat per la transferència
d'energia motriu als feixos de repulsió. Un plec de sobtada duresa va aparèixer
a la comissura dels seus llavis, l'empremta d'algun pensament ple d'amargor-.
Dipositar tota la meva vida i tot el que hagués pogut arribar a tenir sobre
l'altar de la flota, i em vaig sentir immensament satisfeta. I ara..., això.
-Bé, ho puc entendre
-va dir en Han en veu baixa-. No ets l'única persona a la qual han traït al
llarg de la història.
La Daala va obrir la
boca per respondre amb algun sarcasme, però es va contenir i va tornar el
rostre cap al visor. Més enllà de les filagarses de vapor que ondaven en
l'espai i de la claredat que reflectien, la foscor plena d'estrelles era
substituïda a poc a poc per un migdia de color blau cobalt.
-No -va acabar dient
per fi, sense poder evitar que la seva veu es convertís en un suau xiuxiueig-.
Potser no.
- Oh, mirin! -Va
exclamar C3PO des de l'altre costat de la sala-. Totes les Agulles semblen
haver efectuat un descens d'emergència. Hi són. Les veuen? -Un filet de fum
començava a enroscar-se en l'atmosfera, que gaudia d'un dels seus rars moments
de calma-. No entenc com han pogut mantenir una formació tan impecable mentre
patien els efectes del que resulta obvi era una avaria del seu controlador
central.
-Naturalment, si...
Bé, potser serà millor que anem a recollir les restes d'un parell d'aquests
trastos i esbrinem com podem aconseguir que tornin a avariar-se.
-Vostè coneix molt
bé a la Leia Organa, Solo-va dir la Daala, continuant la seva conversa amb en
Han com si C3PO no hagués ha parlat, i tot i que hi va haver un temps en el
qual mai hagués reconegut al Han com un igual i en el qual no li hagués dirigit
la paraula sense que la seva veu estigués plena de menyspreu-. Creu que el seu
cap d'Estat serà capaç de mantenir-se allunyada dels sistemes de Chorios quant
sàpiga fins a quin punt són valuosos?
-No sé què dirà el
Consell -va murmurar en Han-. Però sí que sé que Lei..., que la seva
excel·lència ha estat a punt de morir merament perquè es va negar a
entremetre’s en els assumptes d'un planeta on no hi havia una majoria que
aprovés aquesta classe d'interferències. Això vol dir que no crec que aneu a
tenir cap problema mentre aconseguiu sent majoria a Pedducis.
Es va aixecar, va
anar a reunir-se amb la Daala i va contemplar el món que per a ell només havia
estat un nom fins aquell moment.
- Quina roca! I
realment hi ha gent vivint allà baix?
En Chewbacca va
udolar una observació.
-Oh, naturalment -va
dir en Han-. Un miserable bloc d'edificis aquí i una mena de quatre cases perdudes
en la llunyania, eh? Ja veig que estem en un dels centres de població més
importants del sector.
-De moment, capità
Solo, se m'ocorren molt pocs panorames més agradables que un planeta totalment
desproveït de vida humana -va observar secament la Daala.
La balisa de guiatge
de la superfície va portar a la llançadora no a la fortalesa d’en Seti Ashgad,
sinó a l'estació artillera de Punta Lúgubre, que es trobava a setze quilòmetres
de distància, allà on l'anomenada tendresa de vidres resplendents formava una
mena de pista de descens sobre la qual ja hi havia un vaixell de càrrega
lleuger.
-No sé quant de
temps seguirà fora de servei aquesta estació -estava dient una dona de llarga
cabellera blanca, prima, no molt alta i que es movia i parlava amb nerviosa eficiència
en el moment en què es van obrir les portes de la llançadora-, però seria una
idiota si no aprofités aquesta ocasió per treure un bon carregament de majie
del planeta i intentés tornar amb alguna mercaderia. Estic segura que vaig a
obtenir els millors preus de la meva vida. Vaja, vaja... Què tenim aquí? -Va
preguntar, girant sobre els seus talons mentre en Han, en Chewie i els dos
androides baixaven per la rampa d'abordatge i contemplaven els encegadors
centelleigs del paisatge.
Les empremtes de la
devastació causada per la tempesta de la Força jeien escampades sobre la grava
en un radi de mig quilòmetre al voltant dels murs de la torre: masses de
filferro espinós, bigues mig destrossades, armes fetes miques per la violència
de la voluntat incontrolada d’en Beldorion... Tant els theranians com els
seguidors del Partit Racionalista s'havien anat apropant als murs, i la plana
s'havia convertit en una immensa zona d'estacionament per a lliscadors, motos
aèries i co-pes que xisclaven, esbufegaven i es rascaven. Una caravana de
theranians coberts de pols i vestits amb peces molt primitives havia sorgit del
no-res i estava contemplant amb visible sorpresa els lliscadors, el vaixell de
càrrega de l’Umolly Darm i l'esvelta i mortífera silueta de la llançadora de la
Daala. Un instant després dues figures van sorgir de la multitud de theranians
i van arrencar a córrer cap en Han i en Chewie.
En Han es va girar
cap aquelles dues siluetes esparracades cobertes de pols, brutícia, sutge i
sang..., i va veure que eren en Luke i la Leia.
- Han! -Va cridar la
Leia.
Es va llançar als
seus braços i el va prémer contra el seu pit, enganxant el rostre a la seva
camisa i deixant-hi una gegantina taca de pols barrejada amb substàncies
viscoses mig resseques. En Han va abaixar la mirada cap al rostre de la seva
dona, i un segon després es va adonar que anava sense afaitar i que no s'havia
tret de sobre el sutge i la pols negrosa després d'haver estat intentant
reparar l'última bretxa soferta pels escuts defensius, que gairebé havia
destruït al Falcó en els últims moments de la batalla abans que la Daala i la
seva flota sorgissin de l’hiperespai.
- Leia!
S'estaven abraçant
com un parell de col·legials, cadascun bressolant-se en els braços de l'altre,
i en Han va sentir l'impuls, ridícul però gairebé irresistible, de fer-la girar
entre els seus braços i començar a ballar.
-L’almirall Larm...
-Va començar a dir la Leia.
-... ha quedat
convertit en un nuvolet de pols espacial -va dir en Han, acabant la frase per
ella-. La seva flota ha tornat a Antemeridià per obsequiar-lo amb un magnífic
funeral. No crec que tornin per aquí.
- Saps què ha
passat?
-Més o menys. La
plaga s'ha estès a tres quartes parts del sector, i no sembla haver cap forma
de detenir-la. Els nois de la Central Mèdica diuen que s'assembla molt a la
Llavor de la Mort...
-És la Llavor de la
Mort. -En Luke va anar cap a ells, coixejant visiblement i recolzant-se en un
bastó, i vestit amb el mateix tipus de jaqueta encoixinada i folgada, la túnica
esparracada que usaven els theranians-. I els..., els tsils Guardians han
accedit a permetre que alguns Guardians surtin del planeta i vagin a les
instal·lacions mèdiques del sector perquè siguin instal·lats en aparells que
destruiran als drochs. Quant disposem dels vidres-fantasma intel·ligents per
canalitzar la llum a través d'ells, no hauria de resultar molt difícil destruir
els drochs allà on els trobem. L'únic que demanen a canvi és que els tornem
tots, els vidres-fantasma, que han estat trets del planeta i programats.
- I com li vas a
explicar tot això a Loronar?
-Els hi explicaré
que si no accedeixen a cooperar farem pública tota la història del paper que
han jugat en l'epidèmia -va replicar la Leia amb immensa dolçor-, i que aquesta
divulgació anirà acompanyada per sancions tan severes que la seva corporació
haurà deixat d'existir abans que transcorri una setmana.
En Han va assentir
solemnement.
-D'acord, d'acord...
M'has convençut.
-Quan els Guardians
puguin sortir del planeta crec que Loronar ja no disposarà d'un mercat per les
Agulles -va intervenir en Luke-. Els sistemes de control a distància
funcionaven gràcies a què els controladors centrals imitaven les vibracions
dels Guardians. Però ara, i fins i tot si són reprogramats, els vidres-fantasma
esclavitzats per fi seran capaços de reconèixer les veus dels Guardians i les
obeiran, perquè els Guardians són el seu..., la seva família, el seu altre jo.
No hem d'oblidar que els Guardians són els vidres supervivents que han habitat
aquest planeta des que es va formar.
»Els Guardians
sabien que els drochs eren molt perillosos -si va seguir dient, dirigint-se a
la Leia-. Van ser conscients de l’amenaça que suposaven quan la dinastia dels
Grissmath va sembrar el planeta amb ells per matar els seus enemics polítics.
Durant set segles i mig van fer quant van poder per evitar que els drochs
aconseguissin del planeta. Envaint els somnis del profeta Theran i dels seus
Seguidors, adoptant qualsevol forma que trobaven en ells i en la qual els
humans estiguessin disposats a creure, i els van explicar que havien d’impedir
que cap nau més gran que una ala-B s'enlairés de Nam Chorios perquè qualsevol
nau més gran disposaria d'un blindatge prou gruixut per protegir els drochs de
la radiació, però en realitat mai van dir res sobre impedir l'arribada de
carregaments a gran escala. Ah, i en les profunditats de les muntanyes hi ha
vetes d'una enorme riquesa mineral, platí i ivori de les roques que es pot
exportar en quantitats prou petites perquè siguin irradiades i, tot i així,
proporcionar beneficis més que suficients als que les extreguin...
-La qual cosa em
sembla magnífic -va dir l’Umolly Darm, que s'havia acostat a ells juntament amb
l’Àrvid i la seva tia-. Tot aquest assumpte dels vidres-fantasma mai em va
agradar massa, la veritat... Són massa fràgils i els que tenen un color
realment bo estan massa lluny, i amb una sola caixa d'aquests vidres ja n'hi
havia prou per donar-me calfreds. Bé, aquest Oient dels theranians, ja ha estat
parlant amb mi i amb l’Àrvid, i hem decidit organitzar una expedició per anar a
la recerca d'un bon carregament d'ivori de les roques.
L’Umolly es va anar
a corre-cuita, amb l’Àrvid saludant en Luke, en direcció al vaixell de càrrega
que s'havia posat molt a prop dels murs de l'estació artillera.
La Leia es va tornar
cap a la llançadora, i després va llançar una mirada interrogativa al Han.
-És una vella amiga
-va dir en Han en un to més aviat sec-. Va aparèixer en l'últim moment per
ajudar-nos. Vol mantenir una discussió diplomàtica amb tu i que li proporcions
unes quantes garanties de cara al futur.
-D'acord -va dir la
Leia, i va assentir-. Luke? -Va preguntar després, tornant-se cap al seu germà.
En Luke i en Liegeo
estaven entre els theranians i estrenyien les mans dels genets que havien
trobat al Luke al desert després d'haver estat enviats allà per les veus que
parlaven dins de les ments dels seus Oients, i s'acomiadaven dels seguidors del
Partit Racionalista i d’en Booldrum Caslo, la tia Gin i l'home que li havia
donat allotjament. En Luke es va quedar immòbil durant un moment i va mirar al
seu voltant, i en Liegeo es va tornar cap a ell.
-Serà millor que ens
anem, en Luke -va dir-. He reiniciat els sistemes de l'estació artillera, i
d'aquí a poc ja estarà en condicions de tornar a impedir que les naus
s'enlairin d'aquest món. I a més -va afegir amb una suau dolçor en veure que en
Luke titubejava-, crec que ja no et queda res més a fer a Nam Chorios.
«Tan a prop... -Va
pensar en Luke amb desesperació-. He estat tan a prop... Si pogués dir-li...»
I per moltes tenebres que pugui enviar-los el món...
Es va recordar de
com brillaven els ulls de la Callista sota la llum crepuscular que banyava les
torres de Yavin IV, i del dolor que hi havia en la seva veu quan li va enviar
aquell últim missatge.
Tinc la meva pròpia
odissea...
«És que puc dir-li
alguna cosa que no agreugi encara més el dolor que ja sent?»
-No -va murmurar en
Luke-. Tens raó.
Va girar sobre els
seus talons i va seguir la seva germana i en Han, i als androides, en Chewbacca
i en Liegeo, fins a la llançadora. «Si més no ara tindré una raó per aixecar-me
així que surti el sol -va pensar amb sarcàstica amargor-, tant demà com durant
algun temps.» En Luke sabia que tornaria a aquell món per portar als Guardians
quan els que havien sortit del planeta per crear l'aparell destructor de drochs
tornessin i per tornar a Nam Chorios les restes dels vidres dels sindroides i
les Agulles, que els Guardians intentarien rehabilitar i realinear després de
la seva esclavitud.
I per esbrinar el
que pogués sobre la Força tal com l’entenien els tsils i tractar d'entendre
aquella civilització de ments intemporals.
Però sempre es
preguntaria què seria de la Callista.
Es va aturar al
final de la rampa per llançar una última mirada a aquell sol de freda claredat,
a les estrelles crepusculars i els llits marins assotats pel vent, els erms de
vidres multicolors i els immensos tsils cristal·lins.
En Liegeo li havia
dit que la Callista tenia un camí propi que recórrer, i tenia raó. «Visitarà
llocs als quals no puc seguir-la», va pensar en Luke.
L'única manera
d'entrar o sortir de la torre de l'estació artillera era escalant els murs. Un
theranià estava descendint àgilment per un cable, una silueta, la jaqueta
carmesina i vels grisos li van semblar vagament familiars: en Luke va pensar
que era el guerrer que havia llançat les granades durant la primera batalla que
va presenciar en aquell planeta. Quan la silueta gràcilment desmanegada va
arribar a terra i va començar a caminar cap al vaixell de càrrega de l’Umolly
Darm, en Luke va veure l'espasa de llum que penjava del gruix cinturó de cuir i
la llarga cua de cabells castany daurats que va quedar al descobert quan es va
treure els vels..., i el cor li va donar una bolcada al pit.
La Callista es va aturar al costat de la base
de la rampa del vaixell de càrrega, a l'altre costat de la zona de descens, i
es va girar cap al Luke. Sempre havia sabut quan la mirava, de la mateixa
manera com en Luke sempre havia sabut quan els seus ulls estaven posats en ell.
Els dos van romandre
immòbils durant un moment interminable. En Luke va pensar que la Callista es
trobava en l'inici del seu llarg camí, i que ell es trobava en l'inici del seu.
I va aixecar la mà
en un gest de comiat.
Les espatlles de la
Callista es van relaxar i en Luke va poder sentir com la tensió abandonava el
seu cos, i com la por de què tornés a creuar aquell tros de plana per obrir de
nou unes ferides massa recents prenent-la en els seus braços es dissipava
juntament amb aquella rigidesa.
El moment en què
hauria pogut fer tot això ja havia quedat enrere.
«Intenta
entendre-ho, Luke... Intenta entendre-ho, si us plau». El pensament va arribar
amb tota claredat des d'aquella silueta immòbil. «Ho entenc.»
La Callista va alçar la mà, i en Luke va
sentir el frec impalpable del seu somriure.
Els sistemes
antigravitatoris de la llançadora eren tan eficients que no hi havia cap
necessitat de posar-se els arnesos de seguretat per a l'enlairament, encara que
en Luke sabia que quan la nau comencés a moure’s estaria millor assegut. Va
estrènyer el pas per arribar al costat d’en Liegeo mentre anaven cap a la sala
davantera. En Luke sabia que el filòsof tenia raó. «Confia en els teus
instints», li havia dit Obi-Wan i, per curiós que pogués semblar, pel que fa en
Liegeo havia parlat d'estimar i de la llibertat, en Luke ja no va poder seguir
negant per més temps el que li havia estat dient el seu instint.
Hi havia un temps
per abraçar, i un temps per deixar en llibertat. I sempre hi hauria temps per a
tot.
Va entrar a la sala
davantera seguint en Liegeo, i la dona asseguda al costat de la boirina i el
magnífic panorama que omplien el visor es va aixecar del seu seient.
-Excel·lència... -Va
començar a dir aquella dona pèl-roja mentre dirigia la mirada cap la Leia, que
havia entrat abans que ells.
Però després no va
dir res més. Es va limitar a romandre totalment immòbil, com si s'hagués quedat
paralitzada, mentre se li trasmudava el rostre i la duresa implacable de les
seves faccions i aquella amargor terriblement adusta, que havia semblat ser tan
part d’ella com el crani ocult de sota la pell, anaven desapareixent juntament
amb el color.
I de sobte en Luke
va tenir l'estranya impressió que hi havia un altre rostre ocult darrere
d'aquells ulls verd maragda plens d'amargor. Era la cara d'una noia, i
resultava gairebé irrecognoscible: era la cara d'una somiadora plena d'orgull i
passió, i estava solcada per les cicatrius que li havien deixat els ganivets
d'èxtasi dels seus somnis.
- Liegeo? -Va
murmurar la Daala, incapaç de creure el que estava veient.
En Liegeo l'estava
mirant com si es trobés davant d'un fantasma, però cap fantasma hagués pogut
fer aparèixer semblant alegria en el rostre d'un home.
- Daala?
Van anar l'un cap a
l'altre i es van aturar quan només els faltaven uns quants centímetres per
tocar-se, com si, després de tota una vida de camins divergents i quan per fi
havien arribat a la cruïlla, no s'atrevissin a permetre aquell contacte. Va ser
la Daala qui va estendre el braç primer i li va agafar la mà.
- Has...? -Un
titubeig va trencar la veu d’en Liegeo durant una fracció de segon-. Has
caminat per un bon camí tots aquests anys?
-Ha estat un camí
molt llarg -va dir la Daala, i la veu de la noia, la veu de la somiadora plena
d'orgull, encara podia sentir-se per sota dels estralls de la batalla i dels anys.
En Luke va creure veure com la mort abandonava els seus ulls, i com una vida
llargament oblidada tornava a agitar-s’hi -. I alguns dels seus trams han estat
molt, molt cruels amb mi... I tu?
-El meu camí ha
estat molt llarg.
La Daala va alçar la
mà, i les puntes dels seus dits van fregar la cara sense afaitar del filòsof.
-T'he trobat a
faltar, Liegeo -va murmurar-. T’he trobat a faltar... Ja sé que sembla una
estupidesa, però he trobat a faltar el fet de tenir algú amb qui parlar.
Els dits d’en Liegeo
li van fregar la galta, explorant amb tremolosa sorpresa les empremtes dels
anys, i després es van alçar per sostenir el pes color coure de la seva
cabellera.
Mentre els
contemplava, en Luke va pensar que la Daala sempre havia estat més forta que en
Liegeo, i va comprendre que el fet de saber-ho era el que li havia permès
deixar-la marxar i lliurar-la novament a la seva fortalesa.
Els seus llavis es van trobar, al
principi merament en una primera i temorosa exploració, perquè els dos tenien
molta por, i després per beure àvidament, com si mai poguessin tornar a
satisfer la seva set per molt que beguessin. Els braços de la Daala van
envoltar en Liegeo en un gest totalment incongruent amb la severitat militar
del seu uniforme i en Liegeo la va estrènyer apassionadament contra ell, sense
importar-li que la seva abraçada pogués xocar amb els obstacles de les medalles
o el desintegrador.
Els altres ocupants de la sala
havien deixat d'existir. Era com si la Leia, en Han, Chewie, els androides i en
Luke haguessin estat esborrats de l'existència, i com si els vint últims anys
s'haguessin esfumat amb ells.
Ningú es va sorprendre gens ni mica
quan la Daala i en Liegeo van sortir de la sala, sense dir ni una paraula i
agafats de la mà, per dirigir-se cap algun dels compartiments de la llançadora.
-Suposo que hauràs de deixar aquesta
conferència per algun altre moment -va observar en Han, atraient a la Leia cap
a ell sobre el negre cuir del sofà.
La Leia va sospirar i va recolzar el
cap en la seva l'espatlla, sentint-se envaïda per un indicible cansament.
-Sí, suposo que sí.
Els braços del seu marit la van
envoltar, forts i durs com la roca sota l'aspre lli de la seva camisa. En Han
feia olor de suor salada i aïllants cremats, la seva barbeta era com paper de
vidre sobre la templa de la Leia, i el seu alè era una suau calor viva que
lliscava sobre la seva pell. L'única cosa que desitjava en aquells moments era
seguir allà, on era, i quedar-se endormiscada a poc a poc.
En Luke estava contemplant la prima
estela groga que deixava el vaixell de càrrega de l’Umolly Darm a mesura que
s'anava allunyant del planeta, solcant l'atmosfera i sortint d'ella.
«No li passarà res -va pensar. Era
com contemplar un ocell de caça que torna al bosc després d'anys de servitud
quan el seu amo per fi el deixa en llibertat -. Està bé, i és forta... Algun
dia trobarà el seu propi camí, i aquest camí la portarà a la Força i a la
llum.» En Luke se sentia en pau amb si mateix, estranyament ingràvid i lliure.
L'aire blau va ser substituït per la
foscor i els estels. Les siluetes de les naus de la flota es van fer visibles,
arracades platejades suspeses en les tenebres, i en Luke es va trobar
contemplant el món que havia buscat cada vegada que alçava la mirada cap al cel
de Tatooine després d'haver complert els divuit anys.
I en Luke va pensar que la Callista
li havia deixat en llibertat de recórrer el seu camí, fos quin fos el lloc on
el portés i el final que pogués tenir el seu viatge.
Va sentir un suau so de passos
darrere d'ell i va saber que era la Leia abans que les seves mans li freguessin
les espatlles.
- Estàs bé? -Li va preguntar, i la
seva veu era plena de preocupació.
-Sí -va murmurar en Luke-. Sí, Leia,
sí...
FI
(Fi de la Trilogia de la Callista)
