Curandera Jedi (i Ep)

Anterior

Epíleg

Més tard, quan tots van marxar, Jos Vondar i Tolk le Trene es van abraçar i van observar el firmament a través del visor.

–Segur que això és el que vols? –va preguntar ella.

Ell va fer que sí.

–Estic segur. I tu?

Ella va somriure.

–Jo aniré on tu vagis. Però promet-me que no hauré de ser ni la cuinera ni l'assistenta.

–No ens quedarem si les coses es posen difícils –va dir Jos–. No permetré que visquis com una pària. Però l'hi dec a la meva família, i t'ho dec a tu. Com a mínim cal intentar-ho.

Es va sentir una veu des del darrere.

–Hi haurà almenys un membre de la família que estarà del vostre costat.

Sorprès, Jos es va girar per veure l'oncle avi Erel somrient des de la porta.

–He demanat que em reassignin a la base de Borellos a Corèllia –va dir ell–. Si vas a tornar per enfrontar-te a aquest prejudici, Jos, jo no puc ser menys.

Jos el va mirar, incrèdul.

–De debò?

–Totalment. M'he passat gairebé tota la vida sol. Ara que tinc una mica de família, no penso renunciar-hi.

Tolk el va abraçar.

–Llavors, benvingut a casa, oncle Erel.

I, mirant-los als dos, a la seva promesa i al seu oncle, Jos es va adonar que tota la lluita duta a terme a Drongar per la droga miraculosa del moment havia estat inútil. Perquè la veritable panacea dels problemes que assotaven a la humanitat o a qualsevol altra espècie viva d'éssers orgànics, cibernètics, clons o el que fos, ja portava mil·lennis descoberta, des que els éssers miraven amb recel a les estrelles. Es podia dir Força, amor o de qualsevol altra forma, però Jos sabia que no podia trobar-se als pantans d'algun planeta llunyà, sinó en les profunditats inexplorades del cor.

El seu intercomunicador va ressonar, i una veu els va advertir que es preparessin per saltar a l'hiperespai. Jos va agafar la Tolk de la mà mentre l’hipermotor s'activava, i van sortir de la Vora, cap al lluminós centre de la galàxia.

FI

Curandera Jedi (XLII)

Anterior

42

–Mira... Ja torna en si va dir la veu de la Barriss. Sonava buida, com procedent d'un pou.

Jos va intentar obrir els ulls, però la llum blanca va encegar-lo.

–Zan –va intentar dir–. No ho facis. No et moris...

Però ja era massa tard. I sabia que si obria els ulls veuria el cos sense vida d'en Zan tombat sobre la coberta. I no ho volia veure, no ho volia veure una altra vegada...

–Jos –va sentir unes mans càlides–. Jos, sóc Barriss. Tot va bé. Torna amb nosaltres.

Jos va obrir els ulls. La llum no va ser tan intensa aquest cop. Va parpellejar i es va centrar en la Tolk, que plorava somrient mentre el mirava.

–On som?

–A l'hangar de ferits U de la MedStar –va dir ella.

Jos es va recolzar sobre un colze.

–Auch! –li feia mal el cap. Es va tocar la bena sintecarn del cap. Uli li va treure la mà.

–Vigila, campió. Tens sort de seguir viu. Se't va caure el sostre a sobre. Tens una contusió.

–Mèrit –va xiuxiuejar Jos–. Què va passar? Està...?

–Està mort, Jos –va dir Barriss amb suavitat.

Jos va veure al coronel Vaetes i l'almirall Keros drets al costat de Tolk i Barriss.

–Mèrit intentava escapar. Jo li vaig disparar –va dir Jos.

–Vas fer el correcte, Jos –va dir Vaetes.

–Sí –va afegir l'oncle Erel–. Vas impedir la fugida d'un perillós agent enemic, arriscant la teva pròpia vida.

–Quan Uli, els de seguretat i jo vam arribar allà et vam trobar a tu inconscient i a Mèrit mort. Portava una arma amagada a la màniga, però no va tenir oportunitat de fer-la servir. Uli et va ficar en el transport –va alçar la mà dreta per saludar-lo en silenci–. Ben fet, capità –baixà la mà i va afegir–: Estic orgullós de tu, nebot.

–No estic segur... –va dir Jos.

–De què?

–De si ho vaig fer perquè sabia que anava a causar més morts i dolor o per... –es va quedar en l'aire.

–Per Zan? –va dir la Tolk.

Jos va assentir.

–És igual. Calia aturar-lo. Tu ho vas aconseguir. De la resta ja ens ocuparem després. Tenim temps de sobres.

Era cert, ho havia fet. Hi havia matat a un altre ésser viu. Tant era el per què, era igual si hi havia una raó bona i adequada per a això. Ell, un metge, havia destruït una vida. Jos sabia que li quedaven unes quantes nits d'insomni per davant com a resultat.

Però, com va dir la Tolk, què més podria haver fet? Jos va començar a agitar el cap confús, i va grunyir.

–Vigila –va dir Uli–. Has de deixar que la cola s'assequi.

–I l’Uquemer? Què ha passat?

–Mira –la veu d’en Den es va sentir propera. El periodista i I-5 acabaven d'entrar, i Den va assenyalar un finestral. Tolk i Barriss van ajudar a Jos a aixecar-se amb molt de compte.

El quadrant inferior del continent sud semblava estar completament en flames: els espessos núvols de fum es repartien per l'atmosfera superior, vagant sobre el mar de Kondrus.

–Adéu a la bota –va murmurar Den.

–Els separatistes també han emprès la fugida –va dir Vaetes-. Hem aconseguit salvar la major part de les tropes.

–Com? –va preguntar Uli–. Feia la impressió que anaven a esclafar-nos.

–Així –va dir Vaetes, assenyalant a un altre finestral. Uli es va acostar i va mirar cap a fora.

–Vaja!

Barriss va veure pel costat de babord una nau enorme en forma de falca, carregada d'armament, avançant lentament cap a ells.

–És un destructor estel·lar de la República –va dir ella–. Classe Venator.

–El Resolució. L’han enviat per escombrar això i escoltar-nos de tornada als sistemes del Nucli –va dir l’almirall–. La batalla de Drongar ha acabat. Allà ja no queda res pel que lluitar. Hem sortit amb dues tones mètriques de bota que els androides estan segellant en carbonita el més ràpid que poden. Encara no tenim informació sobre quant s'han emportat els separatistes.

–Donada la intensitat del seu bombardeig de saturació, em sorprendria que haguessin aconseguit molt –va mussitar Vaetes.

–He de tombar-me –va dir Jos–. Estic una mica cansat.

Barriss i Tolk el van tornar a portar al llit. Es va sentir genial. Va tancar els ulls, i les diferents converses del seu voltant es van fondre en un brunzit llunyà, com els sons dels picotons i les xinxes ígnies de les caloroses nits de Drongar...

***

Barriss va escoltar a mitges les converses al seu voltant mentre reflexionava sobre com havia sortit tot al final. Dues tones mètriques de bota en bones condicions li semblaven una recompensa petita per a tot el que s'havia invertit en dolor i mort. Es va adonar que Den la mirava amb un somriure, i li va tornar el gest.

I-5 es va acostar a la Jedi.

–Suposo que la meva missió a Coruscant ja no té la mateixa prioritat que abans –va dir- perquè tu també vas cap allà.

–Així és. Però guarda el pot d’extracte. Encara queden molts parsecs d'aquí al Nucli i podria passar qualsevol cosa.

I-5 va vacil·lar.

–Com et podràs imaginar, no sóc partidari de dir aquest tipus de coses, però alguna cosa m'ho demana...

–Intuïció? –el va interrompre ella, amb un somriure.

–Potser. En qualsevol cas..., que la Força us acompanyi, Jedi Offee,

Ella va assentir en un gest d'aprovació i li va posar una mà a l'espatlla.

–Que tinguis sort en la teva recerca, I-5, i que la Força t'acompanyi també.

Ell es va allunyar, mentre ella es tornava per mirar per l'escotilla. Va veure que estaven sortint de l'òrbita. Drongar estava cada vegada més lluny, mentre la fragata MedStar, acompanyada pel Resolució, s'endinsava en l'espai interplanetari.

La seva missió havia acabat. Si tot anava bé, en un parell de dies estàndard tornaria a estar davant la Mestra Unduli al Temple Jedi, però no com a padawan, sinó com una Jedi de ple dret. Es va preguntar quines noves missions, quines noves aventures l'esperaven després d'això.

Fora el que fos, Barriss Offee sabia que s'enfrontaria a elles segura de comptar amb l'abraçada protectora de la Força.

***

–Bé –va dir Den a I-5–. Sembla que, al capdavall, el viatge a Coruscant no et costarà tant.

–Només la destrucció de mig planeta. A mi sí que em sembla una mica car –va respondre l’androide–. I tu, Den Dhur? Cap a on et dirigeixes?

Den va agitar els plecs, pensatiu.

–La veritat és que hauria d'anar a Sullust. Hi ha una femella molt atractiva i tot un clan esperant-me allà, ja saps. Tenen una gran opinió de mi en el meu planeta.

–Ja m'ho has dit. Diverses vegades.

En Den va sospirar. Una vida d'adoració patriarcal i valoració. Havia estat fàcil trobar a faltar el seu planeta mentre suava la vida a Drongar, però ara recordava la raó principal per la qual va marxar de casa: Sullust era avorrit.

–Però la veritat és que Eyar encara trigarà un temps en arribar-hi. No tinc pressa.

–Es pot guanyar diners en el Subsòl Sud de Coruscant, si, per exemple, es necessita per, diguem, una dot –va dir I-5–. I a mi no em faria res un soci que no atragués la preocupació de les autoritats sobre el meu propietari. Per molt irritant que em sembli el subterfugi, la veritat és que és necessari.

Den va assentir. Sempre hi havia marques fàcils de trobar a les taules de sàbacc de llocs com el club Outlander. No feia mal a ningú guanyant uns crèdits mentre es pensava una mica més l'oferta de l’Eyar...

Va mirar cap amunt, a l'androide.

–I-5 –va dir–. Crec que això podria ser el principi d'una amistat molt lucrativa.

Següent

Curandera Jedi (XLI)

Anterior

41

La cúpula de força va explotar.

Irònicament, va ser un llamp de la tempesta, i no de partícules, el que va acabar per sobrecarregar la barrera. D'una banda, va ser una sort, com va reflexionar en Den, encara que el raig va ser prou potent com per posar-li a tothom els pèls, els tentacles o el que fos, de punta, ja que aquest raig no va arribar acompanyat del que era realment horrible, els raigs gamma. Però els agraïments haurien de quedar per més tard. En aquell moment, Den estava massa ocupat ocultant-se sota una taula a la cantina com per pensar en res més que no fos escapar. Les naus portaven una hora traslladant pacients, i sabia que els següents a pujar a bord serien els civils com ell. Després li tocaria als oficials i, finalment, i sempre que quedés algú per llavors, els soldats clon.

Aquest ordre li semblava fantàstic. Pel que a ell es referia, tenia intenció de ser el primer a la cua dels civils.

I-5 estava al seu costat, amagat sota la taula. Els fotoreceptors de l'androide estaven foscos; havia optat per apagar-se quan el joc entre les forces elementals va arribar al seu apogeu. Encara que la seva coberta solia ser suficient per suportar les ones electromagnètiques, per què arriscar-se? Acabava de recuperar la seva memòria i no volia tornar a perdre-la.

Den va encendre l'interruptor del clatell d'I-5.

–Ens anem –li va dir.

–Tu potser. La sortida dels androides està programada per després de les tropes, si no recordo malament.

Den va agafar a I-5 de la mà i va tirar d'ell cap a la porta. La cantina estava deserta. El personal i els cambrers ja estaven en els hangars de llançament, esperant a embarcar. Va veure diverses caixes de vins de collita i alcohol que li hagués encantat emportar-se, però dubtava que reunissin els requisits necessaris.

–No ets un androide –va dir Den mentre tots dos sortien de l'edifici cap a la tarda plena de fum.

–Ah, no?

–No. Ets un enviat diplomàtic en missió per als Jedi. Això et porta directament al principi de la cua –un impacte de morter a menys d'un klick els va omplir de fang–. Suposant que arribem a la cua –va afegir.

–No passem ja per això fa uns mesos?

–Sí, però l'última vegada només perseguien fer retrocedir les línies enemigues per fer-se amb més bota. Aquest cop volen eliminar-nos. Ja no els queda res a perdre.

Una altra explosió, aquest cop massa a prop. Amb prou feines es feien intents d'aixecar el campament, segons va poder veure Den. Els androides treballadors es concentraven en salvar les provisions i el poc que quedés de bota útil.

Den va ensopegar i va estar a punt de caure en un cràter. I-5 va estirar i li va posar dret de nou.

–La pista està aquí davant –va dir l’androide–. A poc més de quinze metres.

Den va intentar respondre, però de sobte tot es va omplir d'un fum àcid, omplint-li els forats del nas. Va tossir, lluitant per respirar aire net, però no ho va aconseguir.

Tot d'una va sentir que li alçaven pels aires. I-5 li estava portant en braços, avançant a llargues gambades cap a l'hangar d'enlairament. Den va intentar respirar, però va seguir sense aconseguir-ho.

M'està portant amb molta més facilitat que la que jo vaig tenir per portar la quetarra d’en Zan, va pensar. I va ser l'últim pensament coherent que va tenir en un temps.

Següent