Abans del despertar (i VII)

Anterior

VII

Havien estat estacionats poc menys de set hores, surant en el silenci fred del sistema Uvoss. El motiu pel qual la República no patrullava l'àrea resultava evident. Dels tres planetes del sistema, dos eren gegants gasosos tan enormes que per molt poc no s'havien convertit en estrelles per dret propi. Tenien la grandària suficient com perquè els seus pous gravitacionals creessin un distintiu encara que menor risc per al viatge per l’hiperespai. El tercer planeta era, dit de forma amable, un tros de ferro bulbós que passava rabent en una òrbita cada vegada més atapeïda al voltant del sol d’Uvoss, en si mateix un sol groc poc destacable. En un parell de milers d'anys més, la roca planetària es convertiria en un berenar lleuger per al sol.

Això era tot, no hi havia res més. Només el silenci i el fred, i havien d'armar-se de paciència. Poe, Karé i Iolo ni tan sols podien parlar entre ells, obligats a mantenir silenci per ràdio. Fins i tot per a Poe, que feia temps que havia après a mantenir a ratlla l'avorriment dels viatges estel·lars i tenia la paciència requerida per combatre-ho, l'espera va resultar extenuant en extrem. La cabina del Z-95 era petita de per si mateix —Karé s'havia queixat sense parar de la falta d'espai per a les cames—, però sumant-li el vestit espacial que portava, gairebé no hi havia espai per moure's. Per estalviar temps, havia segellat el vestit en desenganxar, la qual cosa significava que estava tancat per complet, amb casc i tot.

Mentre estava a bord del caça podia connectar-se als controls ambientals de la nau mitjançant una mànega a l'interior del vestit, però feia temps que l'aire que respirava havia començat a deixar-li en la boca un regust de suor rància i de plàstic. Poe mai havia desitjat tant en la seva vida rentar-se les dents.

Se li va ocórrer que els tres anaven a fer-li al Gràcia d’Hevurion el mateix que la Primera Ordre li havia fet al Yissira Zyde.

Una cosa és estar avorrit i ser pacient. Una altra cosa molt diferent és estar avorrit, ser pacient i haver de romandre alerta, i aquesta era la part més dura de totes. Els pilots suraven, cadascun solament amb els seus propis pensaments, batallant contra la inevitable somnolència, lluitant per mantenir un ull en el lloc on esperaven que Ro-Kiintor reaparegués a l'espai real i l'altre en els seus controls. Poe estava tan avorrit que de fet va començar a comptar els badalls que anava reprimint.

En aquest moment, els motors de Iolo van bategar en encendre's, i Poe va saber que el keshià havia vist amb la seva visió especialitzada el que Poe i Karé encara no podien veure. Una ona en el teixit de l'espai real, potser, o un increment en l'espectre infraroig. Poe va arrossegar el seu pesat polze enguantat fins a l’activador i va embolicar el comandament amb l'altra mà, igual de pesadament enguantada, va sentir el Z-95 tornar a la vida just quan el Gràcia d’Hevurion va semblar estirar-se fins a la realitat des del no-res. La nau no estava allà i, de sobte, sí que estava; al moment, Iolo i Karé es precipitaven cap endavant en la foscor i Poe estava a la seva cua, seguint el seu atac.

Al principi tot va sortir a cor què vols.

Com havien predit, el Gràcia d’Hevurion va transmetre el seu senyal d'auxili mentre intentava virar, moment en el qual Poe va teclejar en un dispositiu en el braç del vestit. Un temporitzador il·luminat es va fer visible dins del seu casc, fàcil de llegir de cua d'ull, comptant vuit minuts.

Començava el compte enrere.

Iolo va disparar primer, dos míssils d'impacte modificats que van solcar l'espai cap al iot, amb els de la Karé perseguint-los. El Gràcia d’Hevurion va tractar d'iniciar una maniobra evasiva, se les va manegar per disparar les contramesures, una explosió de bengales dissenyada per obligar als míssils que s'acostaven a esclatar de manera prematura, però malgrat els seus esforços, dos míssils van travessar la defensa. El primer va impactar a la part alta de la popa del iot i el segon va detonar a prop, potser a un quilòmetre de la proa. Rajos d'energia van explotar i circells blaus van recórrer el casc de la nau, dansant i brillant, fluint per cada biga del navili.

El Gràcia d’Hevurion es va apagar enmig de l'espai, amb la seva energia parpellejant mentre la ionització s'apoderava dels controls.

Poe va reduir la velocitat, lliscant el caça entre els de la Karé i Iolo mentre cadascun s'obria a estribord i a babord. Va programar el pilot automàtic, amb el morro de la seva nau apuntant a uns dotze metres per sota del ventre del iot, en línia amb el gegant gasós que planava darrere d'ell. Ensopegà amb l'expulsió ràpida sobre el seu pit, amb dits maldestres dins dels enormes guants, el cronòmetre encara en compte enrere amb més de set minuts i mig restants. El Gràcia d’Hevurion s'acostava amb rapidesa. L’arnés que l’envoltava el va alliberar i Poe va estavellar el puny esquerre en el panell d'ejecció per obrir-ho de cop i aconseguir l’agafador. Va tirar d'ell violentament i fins i tot a través del casc va poder sentir les alarmes de la nau, la qual cosa li va portar a plantejar-se quant d’encertat era abandonar el caça en aquest moment, en aquest lloc, en aquesta velocitat. Va tirar de nou de l’agafador i els rajos explosius del sostre van detonar i el van llançar cap amunt, per sobre de la cua del Z-95, i gairebé amb la mateixa rapidesa. Poe va sentir com relliscava del seu seient, lleuger i sense lligams, quan el camp elevador microrrepulsor el va escopir fora del caça.

I llavors es va trobar a l'espai, encara impulsat cap endavant per la trajectòria del Z-95, encara precipitant-se cap al Gràcia d’Hevurion massa de pressa. En aquesta velocitat, una col·lisió amb el casc del iot resultaria fatal, convertiria a Poe en una massa de gelatina dins del vestit espacial. Sota els seus peus, podia veure el Z-95 mantenint el mateix ritme, una il·lusió òptica que feia semblar que tant ell com el caça estaven immòbils i que era el iot el que s'acostava en lloc de ser al contrari. El localitzador de rang en el HUD del seu casc mesurava la distància a tota màquina, més ràpid que el rellotge, els números del qual disminuïen inexorables.

Poe va esperar tot el que va poder, més del que hagués degut, abans d'activar els jets de maniobrabilitat del vestit, la desceleració a plena potència disparada des de la pitrera, les botes i el casc al mateix temps. El iot encara s'aproximava amb rapidesa i per un moment va estar a punt d'entrar en pànic, quan va creure que la maniobra no anava a funcionar; però llavors va mirar cap avall i el Z-95 havia desaparegut, i quan va aixecar la vista, va poder veure el fulgor dels seus motors, ja lluny del Gràcia d’Hevurion, fonent-se davant el gegant gasós. El caça mai aconseguiria fregar la superfície, reduït als seus components bàsics per la immensa pressió de l'atmosfera del planeta.

Poe va xocar contra el iot amb tanta força que el cap li va donar una sacsejada cap endavant dins del casc, tant que va sentir l'impacte recorrent el seu cos i el seu alè va formar una capa de condensació a l'interior del visor. Va notar el sabor de la sang en la boca. Es va regirar buscant un punt de suport i, quan el va trobar, va començar a tirar de si mateix, avançant amb les mans al llarg del casc del iot. El cap li xiulava i se sentia incorpori. No va ser fins que se li va aclarir la visió quan es va adonar que havia aconseguit arribar al port d'accés i ja estava usant el bufador de fusió del seu cinturó per obrir els segells.

El temporitzador marcava sis minuts quaranta-set segons.

Un dels Z-95 va creuar el seu camp de visió i Iolo es va fer visible durant un instant mentre tentinejava el caça, sacsejant les ales. Karé va creuar en la direcció oposada, cadascun volant en una patrulla limitada al voltant de la nau.

L'últim segell va explotar i l’escotilla es va obrir prou com per permetre que Poe fiqués les mans enguantades pel forat. Estava lluitant contra la seva pròpia falta de pes tant com contra el iot, i fins i tot amb els guants i botes magnetitzades enganxades al casc, hi havia un límit de quanta força podia exercir. Va empènyer i va tirar, i el temporitzador havia baixat a sis minuts i tres segons quan per fi va aconseguir obrir l'obertura prou com per ficar-se dins. Va perdre altres disset segons tornant-la a segellar darrere d'ell. Amb l'energia del iot inutilitzada, els simuladors de gravetat s'havien apagat també, i va haver de tirar de si mateix amb les mans mentre baixava per l’escaleta fins a l'interior pròpiament dit de la nau, amb el camí només il·luminat pel focus reflector del seu casc.

Acabava de colpejar el fons quan les llums i la gravetat es van restablir. Poe es va permetre un instant per agrair a l'ésser o cosa que protegia als pilots estúpids i temeraris. Només uns segons abans i hauria aterrat de cap sobre la coberta, en aquest cas amb tota probabilitat s'hauria partit el coll.

Poe es va redreçar i va aconseguir agafar la carabina blàster que portava lligada a l'esquena. Va donar una palmada a l’activador de la porta, va aixecar l'arma a l'altura de l'espatlla i va activar els altaveus del seu vestit mentre avançava.

—Aquesta nau és ara propietat dels nois d’Irving! —els altaveus distorsionaven la seva veu, fent que sonés més droide que humana, amplificada i reverberant.

Va obtenir el resultat desitjat.

Tres éssers es trobaven dempeus en el passadís quan Poe va aparèixer. Va assumir que un era el pilot, si s'ha de jutjar per com anava vestit, i els altres, un servent i el mateix Ro-Kiintor. Tots es van tornar i van clavar els ulls en Poe, ocult dins del vestit espacial, completament sorpresos per l'abordatge. El van contemplar amb la boca oberta, immòbils, i Poe només va poder imaginar el que estaven veient, una figura gegantesca amb un engruixat vestit de pressió, amb la cara oculta darrere del visor tintat del casc, empunyant una carabina blàster, d'una petitesa còmica per comparació.

—Sap qui sóc jo? —va balbucejar el senador—. Com s'atreveix...?

Poe va disparar a la coberta, raó per la qual van saltar espurnes per l'aire.

—Meva! —va rugir Poe—. Ets bon material! Seràs un esclau estupend!

El senador empal·lidí i va retrocedir fins amagar-se darrere del seu criat.

—Bé... No ens precipitem...

—Teniu deu segons per sortir de la meva nau! —va cridar Poe—. O vosaltres també sereu meus!

Va disparar a la coberta una segona vegada per afegir-li èmfasi.

El senador, el pilot i el servent pràcticament es trepitgen entre ells per arribar a les càpsules de salvament.

Quan quedaven tres minuts i vint-i-nou segons en el temporitzador, tot va començar a torçar-se.

Poe estava en la cabina, amb el casc i els guants tirats sense cerimònies sobre el terra, el xip de dades amb les coordenades de l’hiperespai connectat a l'ordinador de navegació. Estava tractant de reiniciar els motors principals del Gràcia d’Hevurion quan la veu de Iolo va sonar a través del comunicador.

—Oh, no.

Només això va ser suficient perquè Poe apartés el cap de cop del seu treball i es posés a escodrinyar l'espai buit a través de les finestres de la cabina. Cabia la possibilitat —una possibilitat mínima— que haguessin calculat malament i la República hagués aconseguit respondre amb més velocitat del que havien anticipat. Però fins i tot mentre ho pensava, Poe va saber que no era així. Els ulls keshians de Iolo havien vist venir el perill, però no a temps com per poder fer alguna cosa sobre aquest tema i, allò que abans havia estat un paisatge buit, de sobte es va començar a omplir amb una nau, després altra i una altra més, mentre els transports anaven apareixent a l'espai real.

—La Primera Ordre! —va cridar Poe al seu comunicador—. Salteu! Iolo, Karé, sortiu d'aquí!

Ja hi havia TIE llançant-se des del ventre dels dos Destructors Estel·lars, entre ells un nou model classe Ressurgent. Un esquadró es va desprendre dels amarratges al costat del Nebulosa-K que els acompanyava. Davant els seus ulls van aparèixer altres embarcacions més petites, naus d'assalt. Les alarmes de proximitat del Gràcia d’Hevurion van començar a proferir xiscles, i Poe es va apressar a apagar interruptors per restablir el silenci.

—Comandant, quin és el teu temps per al salt?

—Capitana Kun, li he donat una ordre.

—Ho sento, no puc sentir-te amb tots aquests caces TIE que se m'estan tirant damunt.

Poe va fer un cop d'ull al canviant monitor de l’hiperespai. El raig d'ions havia forçat el reinici de gairebé tots els sistemes de bord i encara que l'ordinador de navegació tenia les coordenades del salt assegurades, era necessari restablir l'impulsor. Encara que no estava familiaritzat amb els controls de vol dels iots de classe Pinacle, Poe sabia que passarien almenys noranta segons abans que els motors bessons SoroSuub Hawke de la nau aconseguissin la seva màxima potència. Qualsevol intent de saltar abans que això ocorregués seria en va; els motivadors d’hiperimpulsió del Gràcia d’Hevurion es limitarien a no activar els motors.

—Trigarà uns quaranta-cinc segons —va dir Poe—. Puc evitar aquests llimacs durant aquest temps.

—Així que un minut i mig —va dir Iolo. El seu to sonava resignat—. Comandant, ets mal mentider.

—No ho sóc —Poe estava indignat.

—Te'ls traurem de sobre —tornava a ser la Karé—. Per començar, ja els ho poses difícil per enganxar-se a tu.

—Els dos esteu desobeint les meves ordres —mentre parlava, Poe va activar la propulsió dels motors d'ions del iot. Almenys aquests estaven funcionant al màxim—. No penseu que ho vaig a oblidar.

—Ens pot sotmetre a un consell de guerra més tard, senyor —va dir la Karé.

A Poe no li va portar molt temps adonar-se de com de debò que s'estava prenent la Primera Ordre detenir al Gràcia d’Hevurion. El primer grup de TIE, divuit d'ells, van ignorar a Iolo i Karé en els seus Z-95 sense pausa ni desviament, en una carrera directa cap a Poe i el iot. Els dos TIE al capdavant havien obert foc fins i tot abans de tenir-ho a tir. Poe va deduir tres coses de la seva acció: primer, que els pilots d'aquests TIE tenien més entusiasme que sentit comú; segon, que fos quina fos, la informació que la Resistència podia descobrir en els ordinadors del iot valia el seu pes en or; i tercer, com a resultat del segon fet, la Primera Ordre es prenia molt de debò evitar que escapés.

Però aquesta tenacitat els anava a passar factura.

Malgrat la seva reputació de mer creuer de luxe, Poe va descobrir que el iot posseïa una lleugeresa sorprenent a les seves mans. Quan va activar els propulsors i va girar en angle, dirigint-se a un dels gegants de gas d’Uvoss, la nau va saltar cap endavant amb una explosió d'energia. El seu objectiu era posar pel mig tot l'espai possible entre ell i les naus capitals; i aquestes, va observar immediatament, se li estaven acostant, encara que molt més a poc a poc que els TIE. Estava convençut que podia encarregar-se dels caces; els deflectors del iot estaven carregats al cent per cent i Poe confiava prou en les seves habilitats com a pilot, i encara més en Iolo i la Karé, com per creure que sobreviuria el temps suficient per saltar. Però aquestes naus principals eren figues d'un altre paner, la seva potència de foc era aterridora; un tret directe de qualsevol de les bateries de turbolàsers podia convertir al Gràcia d’Hevurion en vapor, i a Poe Dameron amb ell.

Per això el gegant gasós era en veritat la seva única opció. Si pogués acostar-s’hi prou, fins i tot podria guanyar cert avantatge tàctic gràcies a la intensa gravetat del planeta. Aquest era el pla, però volar en línia recta permetria als TIE volar-ho a trossos, amb el que es va trobar donant bandades per esquivar-los, retorçant el iot de maneres que estava segur que haurien fet plorar al seu amo.

Els TIE el van seguir quan va acabar de virar, i aquest va ser el seu error. Iolo i Karé van acostar els Z-95 en girs tancats de combat corellians, alineant-se amb les cues dels caces de la Primera Ordre. En un espai de vint segons, els companys d’en Poe havien reduït la força inicial de divuit caces a nou, abans que els TIE restants detinguessin la persecució, més preocupats de moment per seguir amb vida. Karé es va apuntar altres dos punts mentre se separaven i Iolo es va ocupar d'un més.

—Deixeu algun pels altres —va bromejar Poe.

—Qui bé busca, bé troba —va dir Karé—. Temps per al salt? El de debò, si us plau.

El pilot va comprovar el metre de càrrega i va calcular mentalment amb rapidesa:

—Altres quaranta segons.

El raig d'un turbolàser va travessar l'espai enfront d'ell, un tret tan brillant i tan proper que Poe es va encongir una mica. Un instant més tard, el iot va començar a donar sacsejades, trontollant-se mentre els tirs de dos TIE que el metrallaven impactaven en la part superior del casc. Les llums es van encendre a través de la consola, advertint-lo de tot, des de la disminució de la càrrega d'escut deflector per fixar el seu arnés de seguretat.

—Una ajudeta —va demanar Poe.

—Estic en això —va contestar Iolo, i de sobte va veure el centelleig de la vora d'un ala del Z-95 sobre la cabina i el brillant fulgor de la destrucció d'un TIE.

—Aquest Ressurgent s'està acostant ràpidament —va advertir Karé.

—Vosaltres dos heu de marxar-vos, ara —va ordenar Poe.

—Després de tu.

Poe va contenir una maledicció. El Destructor Estel·lar en qüestió era una bèstia, capaç d'emprendre un assalt devastador amb els seus canons pesats i les seves bateries antinau. En línia recta, navegant a màxima velocitat, podia ser fins i tot més ràpid que els TIE que semblava escopir en onades interminables, alimentat com estava per múltiples i gegantescos impulsors d'ions dissenyats per propulsar la seva mola a través de l’espai. Tenia una quantitat de motors impactant. El costat negatiu era, per descomptat, que volar en línia recta a màxima velocitat significava que es requeria una quantitat igual d'important de contrapropulsió per a cada maniobra, incloent el canvi més mínim de direcció. Els destructors estel·lars eren grans i poderosos, però només el comandant més imprudent els empraria sacrificant la seva maniobrabilitat a canvi de la seva rapidesa.

Poe es va adonar que havia de prendre una decisió. Podia continuar la carrera cap al gegant gasós amb l'esperança que l'enorme gravetat del planeta espantés a les naus principals, o...

—Dirigiu-vos al Ressurgent —va dir Poe.

—Perdona, com? —es va sorprendre la Karé.

—Un tret d'aquests turbolàsers i estem fregits —va objectar Iolo.

—I un tret d'aquests turbolàsers i els TIE estan fregits també.

—En aquesta distància, ets vulnerable davant els seus rajos tractors...

—Els emissors de rajos del Ressurgent estan en el morro —Poe ja estava reequilibrant els propulsors de la nau, girant-la de nou en un tirabuixó i canviant de direcció—. No us acosteu des del davant.

—Ah, bé, això ho arregla tot —va dir la Karé—. Clar, carreguem contra el Destructor Estel·lar, per què no? Véns, Iolo?

—Tinc alternativa?

—No —va respondre Poe.

Els dos Z-95 es van posicionar al costat de la seva ala d'estribord i es van escalonar cap enrere. El segon esquadró de TIE encara estava a una distància raonable, però no per molt temps. Poe va fer un cop d'ull fora de les finestres i va veure una boira blanca surant des del centre de l'ala d'un dels Z-95, juntament amb una espurna elèctrica ocasional.

—Iolo, revisa el teu babord.

—Sí, ho he vist —va dir Iolo—. No hi ha molt que pugui fer sobre aquest tema ara mateix.

—Podries marxar-te —va temptejar-lo Poe.

—I perdre'm això? Karé mai deixaria de refregar-m'ho.

—Això és veritat —va admetre Karé.

—Separeu-vos —va ordenar Poe.

Tots coneixien la maniobra i la van executar amb tanta rapidesa que les tres naus es van allunyar gairebé abans que Poe hagués acabat de donar l'ordre. Al capdavant, Poe va portar el iot cap amunt, grimpant i girant, mentre Karé portava el seu Z-95 a babord sota ell i Iolo col·locava el seu caça en una capbussada en tirabuixó. Els TIE es van obrir una fracció de segon més tard, els seus trets passant-los, inofensius, i a continuació van dividir la formació; Poe va endevinar que almenys la meitat anaven a seguir al Gràcia d’Hevurion.

El Ressurgent s'estava acostant. Un raig turbolàser va detonar amb prou feines a un quilòmetre d’en Poe i va sentir el iot tremolar mentre accelerava a través de l'energia que es dissipava al poc. En contra del seu propi consell, estava aproximant-se pel morro, amb els TIE acostant-se des de la dreta i per darrere. La nau va donar sacsejades i es va estremir quan un dels caces perseguidors li va disparar uns rajos blàster que van rebotar contra el iot. Els escuts van parpellejar, però van resistir.

El Gràcia d’Hevurion no s'havia construït per al combat, però això no significava que estigués indefens. Comptava amb una sola torreta de canó dual, muntada sobre el dorsal, prop de la cua.

Poe es va adonar que era automàtica. Va realitzar una caiguda en picat amb el iot i va desviar part de la seva velocitat reorientant-se per apartar la nau de la proa del Ressurgent que s'abalançava sobre ell. El moviment el va acostar a dos dels TIE i Poe va poder imaginar-se als pilots amb els seus vestits de vol, els polzes impacients sobre els gallets, alineant els trets. Va prémer el activador de la torreta i va notar més que va sentir com el canó obria foc. La salva va volar a trossos els dos TIE més propers i escapçà altres dos que els havien estat seguint de prop. Els perseguidors van donar mitja volta per tractar de reobrir un nou angle d'atac sobre el Gràcia d’Hevurion.

Podia sentir la xerrameca de Iolo i Karé a través del comunicador, foc ratxós d'un costat i de l'altre, tots dos treballant a l’uníson. Un altre TIE abatut, i un altre més. Però per cadascun que Iolo i Karé destruïen, altres tres semblaven ocupar el seu lloc.

—Iolo! Vigila!

—No tinc espai!

—A babord, a babord, jo m'encarregaré d'ell!

L'estàtica va esclatar a través del comunicador i va xiuxiuar, seguida d'una fracció de segon de silenci que es va fer molt més llarg.

I a continuació, la veu de Iolo.

—... donat, m'han donat, perdo potència...

—Iolo, salta —va ordenar Poe. El classe Ressurgent es va convertir en un esborrall fora de la cabina mentre ascendia en espirals, fent marxa enrere cap a la torre de comandament—. Ara!

—No vaig a deixar-te!

Els turbolàsers del Ressurgent estaven disparant gairebé sense parar. El iot va tornar a tremolar quan el Gràcia d’Hevurion va rebre l'impacte d'una altra detonació, aquesta vegada en la popa. Un dels propulsors d'ions va parpellejar i va buidar la seva càrrega i, al mateix temps, el motor d’hiperimpulsió va anunciar que estava preparat per iniciar el salt a la velocitat de la llum. Un altre raig va detonar tan prop de la cabina que Poe va témer que les finestres anessin a fer-se miques.

—Ens anem tots —va anunciar Poe—. Retireu-vos i salteu a la velocitat de la llum!

Va tirar dels comandaments amb tanta força que els simuladors de gravetat del iot van fer que es colpegés el cap contra el seient. D'alguna manera, el classe Ressurgent va passar d'estar enfront d'ell i més a baix a col·locar-se darrere, i ascendia amb rapidesa donant voltes. Va poder veure els Z-95 tan sols un instant, tractant també d'encendre els vectors de salt. Ara que el seu objectiu s'havia allunyat del Destructor Estel·lar, els TIE els perseguien de nou, el foc d'atac borrós contra la descàrrega turbolàser de represa.

—Salteu! Ara!

El caça de la Karé va saltar primer, estirant-se fins a desaparèixer, seguit per Iolo. Poe va aconseguir agafar l’iniciador de salt, va tirar d'ell suaument cap enrere i el Gràcia d’Hevurion va retrunyir al voltant seu. En aquest moment, els TIE, la fragata i el Destructor Estel·lar, juntament amb la resta d’Uvoss, van desaparèixer, reemplaçats pel remolí hipnòtic del túnel de l’hiperespai.

***

Iolo i Karé estaven en l'hangar esperant-li quan Poe va aterrar a bord del Ressò d'Esperança. El van observar mentre baixava la rampa principal i, per un moment, els tres pilots es van limitar a mirar-se entre si. Llavors, Karé es va petar de riure i el va abraçar, mentre Iolo li donava palmades a l'esquena, i els tres van començar a parlar alhora que això havia estat volar i que Iolo havia tingut sort i que Karé l'havia salvat i que ell l'havia salvat a ella i que havien perdut el compte de quantes vegades s'havien cuidat les esquenes. Van riure en pensar en la Primera Ordre tractant d'explicar-li a Hux o a qualsevol que fos com se les havien manegat per ser humiliats per tres pilots amb un iot de luxe i dos Z-95 arcaics i...

—A Muran li hauria encantat veure-ho —va dir Iolo.

Es van tornar a quedar en silenci per un moment mentre els tres recordaven a l'amic absent.

—Hauria estat orgullós —va afegir la Karé.

—Sí —va contestar Poe—. Ho hauria estat.

Més enllà de Iolo i Karé, en l'entrada de l'àrea d'estacionament, va veure a Organa amb l’androide de protocol que sovint l'acompanyava. Va cridar la seva atenció i Poe va assentir i va recolzar les mans en les espatlles de Iolo i Karé.

—Aneu a canviar-vos —va dir—. Després brindarem per Muran.

Leia va esperar al fet que es marxessin abans d'acostar-s’hi.

—3PO, puja a la nau, si us plau, i mira a veure què pots treure dels ordinadors de vol.

—Per descomptat, Princesa Leia —va contestar l’androide.

Va inclinar el cap cap a Poe en una imitació forçada de reconeixement humà i a continuació va pujar per la rampa.

Leia mirava a Poe des de baix, somrient amb prou feines.

—Pollets. Sou tots iguals.

—També tenim polletes —va dir Poe.

—Kun és una pilot excepcional, com ho és Arana, per cert. Però és poc comú que un pilot s'enfronti a una fragata i dos destructors estel·lars i visqui per explicar-ho.

—Les notícies volen ràpid.

—Sí —va assentir la Leia—. Ho fan.

—Princesa Leia? —l’androide de protocol la va cridar des de la part superior de la rampa—. Crec que potser hauria de veure això.

—Mai és res bo quan diu això —li va confiar al pilot.

***

Ja era el matí següent, abans si més no que Poe hagués tingut temps d’esmorzar, quan va descobrir quanta raó tenia la Leia.

Li havia costat dormir. Mentre l'eufòria de l'èxit de la missió s'esvaïa a mesura que les hores nocturnes anaven transcorrent, va començar a donar-li voltes a pensaments ombrívols i, francament, depriments. Quan per fi va aconseguir agafar la son, aquesta va ser inquieta i poc satisfactòria i, en despertar, va tenir la sensació de no haver descansat en absolut.

Quan Poe va encendre la llum de la seva habitació, BB-8 es va començar a rodar, refilant suaument i dirigint l'atenció de Poe cap a la llum pampalluguejant d'un missatge en la seva consola. Era de part de la general, que li demanava que acudís a veure-la immediatament. Prenent-s’ho al peu de la lletra, es va vestir sense molestar-se a passar pel refrescador i es va encaminar a la seva oficina a través del corredor.

Organa el va rebre en la porta i va tancar darrere d'ell. Els seus moviments eren reflexius i lents, com abstreta en els seus propis pensaments. Apagada en comparació del dia anterior, semblava estar lluitant amb un profund dilema personal. Li va assenyalar a Poe una cadira, però ella mateixa no es va asseure, caminant en canvi d'un costat a un altre de l'habitació durant diversos segons, amb la barbeta sobre el pit i el gest arrufat.

—Com estàs? —va preguntar de sobte. Li estava mirant fixament.

—Em... Em trobo bé.

Ella va arquejar una cella.

—Ho preguntaré d'una altra forma: com et sents?

Poe es va preguntar si podia veure en la seva cara els pensaments que li havien impedit dormir a la nit. Es va preguntar, per un moment, si la seva també havia estat igual de dolenta.

—Estic enfadat —va admetre Poe—. I estic preocupat. Un membre del Senat republicà estava tan ficat en la Primera Ordre que quan va enviar un senyal de socors, ells van ser els qui van venir a tractar de rescatar-ho, i no van escatimar recursos per fer-ho: dos destructors estel·lars i més TIE dels quals vaig ser capaç de comptar. I pot ser que sabessin que ell ja no estava a bord, però pot ser que no, i així i tot volien veure el Gràcia d’Hevurion destruït costi el que costi. Estaven disposats a assassinar al seu peó per evitar que ens féssim amb aquesta nau.

Va fer una pausa, tement que potser s'havia excedit, però Leia l’escoltava igual que ho havia fet a Mirrin Prime i, després d'un instant, va continuar.

—No puc deixar de pensar que aquest home, Ro-Kiintor, és un senador. Està en el cor de la República. La nostra República. I és un traïdor. Em pregunto quants més hi ha com ell, quants més estan treballant per a la Primera Ordre, quants més ens han venut.

—I així i tot segueixes creient en la República, Poe.

—Per complet, sí —Poe ho va dir sense vacil·lar—. Recordo la forma en què els meus pares parlaven de la vida sota l'Imperi. Deien que la por era com un núvol que ho omplia tot, que era tan espès que podies... podies respirar-ho. Solien dir que abans de la Rebel·lió... Deien que podies veure la desesperació en els ulls de tota la gent que et trobaves.

—Aquesta és la paraula —Leia parlava gairebé tant per a si mateixa com per a Poe—. Falta d'esperança.

—On va anar? —va preguntar. I la pregunta va sonar molt més important del que pretenia, però segons la feia estava pensant en el seu pare i en la seva mare, en tot el que havien sacrificat i en tot pel que havien lluitat. En Leia Organa, una de les últimes supervivents d’Alderaan, dempeus davant d'ell. En tot el que ella havia perdut, tant el que Poe sabia com el que es rumorejava.

—No ho sé —va contestar la Leia—. Però sé que hem de trobar-la de nou.

Es va redreçar, quadrant les espatlles i estrenyent la barbeta, amb la determinació per la qual era famosa una vegada més completament visible. Fos el que fos el seu debat intern, havia pres una determinació. Poe la va observar mentre la general es tornava cap a la seva taula i teclejava una seqüència en la caixa forta allotjada en una de les potes. Un calaix es va obrir i d'ell va extreure un xip de dades, allargat i tintat de blau.

—Hem aconseguit molta informació dels ordinadors de bord del Gràcia d’Hevurion —va dir Leia, contemplant el xip—. Una plètora d'informació. Però hi havia una cosa més, una cosa que... pot ser que a uns altres se'ls hagi passat per alt. La peça d'un puzle que he tractat de resoldre... durant llarg temps.

Va dipositar el xip de dades a la mà d’en Poe.

—Crec que la Primera Ordre també l’està intentant resoldre, Poe. Hem d'aconseguir-ho abans que ells. Hem de trobar-lo primer.

—A qui?

—A Lor San Tekka.

—Lor San Tekka —va repetir Poe—. Per què la Primera Ordre tindria tant interès per trobar-lo?

—Creuen que sap alguna cosa. Jo també espero que sigui així —Leia va agafar la seva mà i va tancar els seus dits al voltant del xip de dades. Li va mirar als ulls—. Espero que Lor San Tekka sàpiga on trobar al meu germà, Poe. I bé pot ser que Luke Skywalker sigui la nostra única esperança.

FI

Abans del despertar (VI)

Anterior

VI

BB-8 va informar a Poe que el Yissira Zyde era un vaixell de càrrega de classe NK-Witell. Construït per Sanhar-Witell, la nau requeria una tripulació mínima de dos membres, però contenia espai per acomodar a dotze passatgers. Amb la configuració adequada, la nau podia implicar 75 tones mètriques de càrrega, encara que l'habitual era un màxim de 50. Viatjava més ràpid que la velocitat de la llum gràcies a l'ús d'un hiperimpulsor Sanhar model 67, avaluat com a classe tres, amb velocitats inferiors proporcionades per un Hoersch-Kèssel model alfa. La classe, va continuar explicant-li BB-8, va ser introduïda en el servei comú disset anys abans i, al moment present, s'estimava que quedaven encara 137.417 en ús a través de les línies comercials que corrien des de...

—Gràcies, BB-8, crec que ja em faig una idea —va dir Poe.

El droide va emetre una xiuletada, impassible. Sense que Poe l'hi demanés, una nova onada de dades molt més pertinents als seus interessos es va desplaçar per la consola. El Yissira Zyde s'havia detingut per última vegada abans del segrest al centre de comerç de Mennar-Daye, on havia estat sotmès a un reconeixement sistemàtic meticulós per part de les autoritats de la República abans de rebre un nou carregament. Aquest consistia en 47 matrius de càrrega d'alta capacitat, el tipus que s'usava per a augments de descàrrega d'energia i que podia adaptar-se amb facilitat a l'ús militar, per exemple, en turbolàsers de borda. El següent port de destinació de la nau estava en el sector corporatiu i, per la qual cosa semblava, la transacció era legal, encara que Poe es preguntava si la Primera Ordre no ho hauria organitzat tot des del principi. Comparant la capacitat de vol dels NK-Witell i revisant més a fons l'itinerari registrat, BB-8 va ser capaç d'estimar la quantitat de combustible que li quedava en el moment en què la Primera Ordre el va segrestar. Això els hi donava una distància màxima en les rutes d’hiperespai, sempre que, per descomptat, el vaixell no hagués tornat a l'espai real per canviar de direcció, en aquest cas...

—En aquest cas, no tenim res a fer, sí, ho entenc.

Tenint en compte aquestes dades, va informar BB-8 a Poe, hi havia set possibles sistemes en els quals la nau podia haver sortit de l’hiperespai —de nou, pressuposant una línia de viatge directa— abans d'acabar amb la seva provisió de combustible. L'Ala-X tenia suficient abast com per arribar a cinc d'aquestes destinacions abans d'arribar el punt de no retorn.

—Anem per ordre —va ordenar Poe a BB-8.

***

Anaven per la tercera parada i Poe va estar a punt de saltar-se-la perquè no hi havia res en absolut que tingués un mínim interès en els mapes galàctics d'aquesta posició. Però si la seva mare li havia ensenyat a pilotar i a gaudir fent-ho, el seu pare li havia ensenyat que quan et compromets a fer alguna cosa, et compromets a fer-ho bé o no ho fas. Així que Poe els va retornar de cop a l'espai real en un sistema tan desolat que els exploradors que el van descobrir ni s'havien molestat a posar-li nom, només una designació alfanumèrica: OR-Kappa-2722.

El primer que va ocórrer quan les estrelles van tornar al seu lloc i l'Ala-X va tornar assentar-se a l'espai normal va ser que BB-8 va cridar. Era un so sorprenent i va fer que Poe saltés en el seient. No era un crit de dolor —Poe havia sentit crits de dolor abans i trobava el gemec de mort dels droides astromecànics especialment esquinçador— ni eren els repetits balbotejos joiosos en binari d'un droide triomfant. Era un so de sorpresa, com si BB-8 hagués donat tombat la cantonada esperant trobar una habitació buida i, en lloc d'això, s'hagués topat amb el cau d'un rancor.

La qual cosa, va raonar Poe, de fet no era una mala analogia per a la situació en la qual es trobaven.

—Bé, almenys no és tota la flota —es va sentir dir a si mateix. Havia semblat més graciós en el seu cap.

Hi havia —i això era basant-se només en el que podia veure, encara que més tard li va complaure saber que l'ordinador de vol estava gairebé completament d'acord amb la seva primera estimació— tres Destructors Estel·lars, un d'ells de classe imperial; quatre fragates, dues de classe Llancer; dos creuers pesats Màxima-A i un creuer lleuger de classe Dissident. Això no incloïa la varietat de naus més petites de tot tipus que semblaven pul·lular al voltant de la flota, des de droides i vehicles no tripulats de reparació fins al que, després de comptar-los, Poe va prendre per més de setanta caces TIE.

BB-8 va xerrotejar una pregunta.

—Encara no —va dir Poe—. Pots trobar el Yissira Zyde? El pots veure?

BB-8 va xiular i va deixar anar uns gemecs.

—Bé, ja que hem arribat fins aquí, crec què no ens hauríem d'anar amb les mans buides.

Un gemec ple de dolor. Una altra pregunta, tan sols un trinat suau i lleuger.

Enfront d'ells, en algun lloc entre el Destructor Estel·lar més proper i el primer dels creuers pesats, unes dues dotzenes de caces TIE giraven a l’uníson. Hi havia quelcom bell i estrany en la maniobra, totes les naus gronxant-se alhora cap al mateix objectiu. Poe va recordar quan observava els esbarts d'ocells murmuri, la manera en què canviaven d'angle i queien en picat junts en silenci sobre la jungla de Yavin IV.

—Sí, BB-8 —va contestar Poe—. Crec que ens han vist.

L'única cosa que havien tingut al seu favor, almenys al principi, era l'element sorpresa, no la sorpresa d'un Ala-X apareixent enmig d'un punt de concentració de la Primera Ordre —encara que Poe se sentia una miqueta orgullós pensant en el caos que la seva arribada devia haver causat en els diferents ponts de comandament de les naus enfront d'ell—, sinó més aviat la sorpresa del que BB-8 i ell van fer a continuació.

Van carregar.

BB-8 brunzí.

—Sí, jo també crec que incrementar els deflectors frontals és bona idea —li va dir Poe—. I redueix la potència de les armes, desvia-la a motors.

BB-8 va xiular, d'acord amb què aquesta era una molt bona idea per a una situació molt dolenta.

—Només fins que el trobem —va murmurar Poe—. Només fins que tinguem proves.

A continuació, Poe Dameron no va tenir molt a dir, perquè estava massa ocupat tractant de mantenir-los als dos amb vida. Es va llançar en espiral, estenent els seus alerons-S com havia fet abans, amb un gir brusc cap a estribord i, llavors, gairebé immediatament, fent un ris amb un tancat gir corellià que el va llançar de cara just enmig dels TIE que l’atacaven. Es van dispersar al seu voltant, virant enmig del vol per acostar-se-li per la cua, i diversos van obrir foc.

Va ser un error per la seva banda. S'havien acostat amb massa entusiasme, olorant sang, ansiosos per destruir el solitari Ala-X. Però hi havia massa TIE darrer d'ell, i la primera salva de trets va demostrar com de dolenta era la idea quan dos dels caces van ser aconseguits per foc amic i llançats girant en arcs fora de control, mentre altres tres o quatre —a Poe li costava comptar i mantenir-se viu al mateix temps— no aconseguien impedir una col·lisió. L'explosió refulgí darrere d'ell mentre donava una brusca bandada per efectuar un ràpid gir de desplaçament, que el va col·locar a tir de la fragata més propera. La nau enemiga va disparar immediatament i els TIE a l’esquena d’en Poe van tornar a dispersar-se, desesperats per evitar ser derrocats per la nau aliada. L'Ala-X va sotraguejar i va enfonsar el morro de cop quan un raig va rebotar sobre els reflectors frontals, però l'escut va deixar d'estar verd tan sols durant un segon i Poe encara mantenia el control.

—Digues-me què veus, BB-8 —va mussitar Poe. El droide no va contestar. Ara, l'Ala-X estava tan prop de la fragata que Poe hauria jurat que podia veure soldats d'assalt i oficials de la Primera Ordre amb la mirada clavada en ell a través dels ulls de bou quan va passar al seu costat a tota velocitat. Els trets de la fragata es van detenir. Algú en alguna coberta de comandament havia ordenat de manera molt raonable un alto-el-foc de les naus capitals per temor a volar-se a trossos unes a les altres. Poe va elevar l'Ala-X i va tornar a descendir, va creuar l'eix ventral de la fragata i, sense haver de demanar-li-ho, va notar que BB-8 redistribuïa la potència del caça, equilibrant els escuts de nou i aplicant més força als motors. El caça va rodar, va corregir el vol i va començar a elevar-se amb el morro apuntant al ventre d'un dels Destructors Estel·lars.

BB-8 va xiular un advertiment.

—Sí, ja sé que tenen rajos tractors —va dir Poe—. L’has trobat?

Durant la llarga pausa que es va produir a continuació, els TIE es van tornar a tirar damunt d’en Poe amb rapidesa, encara que potser amb major prudència. El foc dels canons làser cremava a través de l'espai al seu voltant, sacsejant l'Ala-X.

Des d'enrere, BB-8 va emetre una cançó triomfant i Poe va llançar una mirada al monitor durant una fracció de segon, prou com per veure la paraula «transponedor» traduïda del llenguatge binari del droide.

—Excel·lent —va dir Poe—. Prepara un salt i sortim d'aquí!

Dos dels TIE s'havien acostat, flanquejant el seu Ala-X, preparant-se per atrapar-lo entre tots dos, i també tenia altres tres en la cua, cobrint els seus angles de gir. S'estava quedant sense opcions i sense temps.

—Si et donessis pressa seria fantàstic, BB-8.

El droide va borbollejar i li va recomanar que canviés la destinació a u-zero coma dos.

—Espera —va dir Poe, comprovant els seus flancs. Els TIE a la seva cua estaven disparant, fustigant-lo. De totes les que se li ocorrien, li quedava només una maniobra, una que la seva mare li havia explicat que havia vist executar a un altre pilot, una sola vegada, en atmosfera. Una posició A’Lullo, la hi havia anomenat. No tenia ni idea de si funcionaria en el buit de gravetat zero.

Va limitar l'impuls dels motors i una fracció de segon després va tirar cap enrere del comandament. El morro de l'Ala-X va donar un cop brusc, encara a la carrera per la inèrcia del rumb anterior. En atmosfera, la resistència del vent i la gravetat alentirien el caça, la qual cosa en teoria faria que els perseguidors fallessin el tret. En condicions no atmosfèriques, la desceleració seria nímia sense l'ajuda de contrapropulsió.

Amb el morro cap amunt, Poe va tornar a encendre els motors, va efectuar un gir de cent vuitanta graus i va baixar de cop la popa del caça una vegada més. De moment, estava volant cap enrere tan ràpid com ho hauria fet cap endavant, per sobre dels TIE a l'atac. Una altra salva va esquinçar el cel sota la seva nau, mentre l'enemic tractava de seguir els seus moviments.

—Potència —li va dir a BB-8.

Els canons làser van tornar a la vida amb el propulsor principal i Poe va obrir foc sense perdre un segon. El primer dels TIE havia previst la maniobra i va girar bruscament cap a estribord, descendint, però això va deixar exposats als altres dos. Els trets de l'Ala-X van tallar la foscor, dos rajos brillants que van encertar primer a un caça, després a l'altre. Els TIE van donar diverses voltes en l'aire, el seu líder encara fent sotragades, ales xocant contra ales, cabines aixafant-se entre si. Les dues naus van explotar i Poe va tirar amb força del comandament per iniciar un moviment en espiral que evités les restes de la col·lisió. BB-8, gairebé cridant, li va comunicar que ara tenien el rumb correcte, de manera que Dameron va anivellar el morro i va activar l’hiperimpulsor d'un cop de puny. L'últim que va veure abans de saltar a l’hiperespai van ser els trets dels caces TIE que li perseguien mentre quedaven a anys llum darrere d'ell.

***

Iolo i Karé no estaven en posició quan va abandonar la velocitat de la llum a la vora del sistema Mirrin i va ajustar el seu rumb cap a Mirrin Prime. BB-8 va balbotejar, content amb si mateix. El senyal del transponedor del Yissira Zyde havia sonat alt i clar i, mentre viatjaven per l’hiperespai, el droide havia estat capaç d'analitzar les dades de vol recollides durant l'enfrontament. BB-8 havia localitzat el transport a bord del segon Destructor Estel·lar. La missió, en el que a Poe respectava, havia resultat un èxit.

Qualsevol sensació de triomf es va esfumar per complet quan el control de Mirrin va aparèixer en línia mentre s'acostava.

—Estoc Un, aquí Vol de Mirrin, respongui.

La veu pertanyia a un home major que Poe no va poder identificar.

—Estoc Un —va respondre.

—Aproximi's a l'hangar d'aterratge vint-i-dos, té permís per aterrar.

—Vol de Mirrin, l'Esquadró Estoc amarra en l'hangar set, confirmin, si us plau.

—Comandant Poe Dameron?

—Així és —va contestar Poe.

—Se li ha redirigit a l'hangar vint-i-dos. No desviï el seu rumb. Vol de Mirrin, canvi i fora.

El comunicador es va quedar en silenci. Darrere de Poe, BB-8 va piular, dolgut.

—Sí —va assentir Poe—. Tenim un problema.

L'hangar vint-i-dos estava buit quan Poe va portar a terra l'Ala-X. Va apagar els repulsors a mesura que el caça s'assentava sobre el seu mecanisme d'aterratge, així com els altres sistemes de la nau. Per un moment, va considerar la possibilitat de deixar els motors en espera a baixa potència, però va rebutjar la idea. Si l’anaven a arrestar i havia d'enfrontar-se a un consell de guerra, no tenia sentit tractar d'escapar. S'enfrontaria a les conseqüències dels seus actes i els defensaria com les decisions correctes. Va obrir la cabina i va tractar de gaudir de la primera glopada d'aire no reciclat que havia respirat en hores. La cabina sempre acumulava certa mala olor després d'un vol llarg, encara pitjor després del combat, amb la combinació d'electricitat, metalls calents i la seva pròpia suor. En ocasions, en sortir de la cabina el seu vestit estava xopat en suor i se sentia tan exhaust com si hagués estat corrent durant hores. L'estrès físic i mental del combat de caces sempre es cobrava un preu.

Va teclejar el codi per alliberar a BB-8 del seu buit i a continuació es va descordar el casc i es va llevar els guants. La zona d'aparcament estava buida i amb les portes tancades, la qual cosa no només resultava peculiar, era molt estrany. Fins i tot en un hangar en desús, sempre es podia trobar alguna cosa: acoblaments elèctrics en la paret, cables enrotllats en una cantonada, trossos de peces de recanvi o parts soltes d'artilleria... alguna cosa.

Allà no hi havia res, com si haguessin escombrat la zona d'aterratge, com si l'haguessin esterilitzat.

Poe va prémer el descordament ràpid del seu arnés i va saltar a terra des de fora de la cabina, sense molestar-se a usar els agafadors. El so de les seves botes xocant contra el pis va reverberar a l'espai buit. Va sentir a BB-8 estrenyent-se contra el seu bessó i el va sentir xiular suaument.

Les portes de la zona d'aterratge es van obrir i tres figures van entrar donant gambades en la seva direcció. El que estava al centre, al capdavant, semblava tenir cinquanta i tants anys, potser més. Era un home humà que vestia un uniforme militar de la República. Els altres dos eren sense cap dubte policies militars, un devaronià de banyes curtes i una dona humana. Portaven les armes enfundades, però tenien aspecte que estaven en guàrdia i no anaven a tolerar que es produís cap incident.

L'home al capdavant es va detenir a escassos dos metres de Poe i BB-8 el va mirar de dalt a baix amb rapidesa. Les insígnies de rang que lluïa en el coll el distingien com un major. Poe mai l’havia vist abans.

—Comandant Dameron?

—I vostè és?

—Major Ematt. Acompanyi'ns, si us plau.

—Tinc un informe que haig de presentar a Deso. Hem localitzat el Yissira Zyde.

—Deso està ocupat —l'home, Ematt, es va tornar de nou cap a la porta i va començar a caminar immediatament, sense besllum de dubte que Poe li seguiria. Els dos policies esperaven.

Poe el va seguir, amb BB-8 rodant al costat d'ell.

Un lliscant, un transport baix militar estàndard, els esperava fora. L'agent de policia el va conduir, amb el Major Ematt assegut al costat d'ella. El devaronià es va asseure amb Poe en la part posterior i BB-8 es va col·locar en el terra entre tots dos. El droide estava més silenciós que de costum, però la seva lent negra central girà sobre el seu cap en forma de cúpula de Poe al devaronià, com si tractés d'entendre el que estava ocorrent. Poe ho podia entendre. Es va inclinar cap endavant.

—Estic arrestat?

—Vol estar-ho?

—On està la resta del meu esquadró? Kun i Arana?

—S'estan encarregant d'ells.

A Poe no li va agradar com sonava això.

El lliscant va frenar en girar la cantonada i va accelerar de nou després del gir, deixant-los fora de la porció del camp d'aviació de la base de Mirrin, volant sobre el paviment que separava els grups de caces dels edificis principals. Més enllà dels límits de la base, el cel sobre ells era grisenc i augurava tempesta, Poe podia veure les muntanyes i el centelleig de la pluja en la distància. El temps canviava amb rapidesa i es va preguntar si estarien a cobert abans que la tempesta hi arribés. El vent s'estava aixecat.

No es dirigien a la base principal, sinó a un grup d'edificis prefabricats construït en el costat nord. La tempesta va esclatar quan es van detenir, la freda pluja va cobrir la terra de cop fins a formar tolls, que onejaven i s'estenien empesos pels repulsors mentre el lliscant surava en l'aire. Ematt va baixar, xopat per complet, i va esperar al fet que BB-8 i Poe li seguissin. Poe va dubtar, tractant d'interpretar la situació. Alguna cosa en l'actitud d’Ematt, el seu port, li recordava al seu pare, i Poe es va adonar de sobte: pot ser que Ematt i Deso compartissin rang, però Ematt, com el pare d’en Poe, era un veterà. Havia viscut la guerra, potser massa.

Poe va sortir del lliscant i BB-8 va rodar darrere d'ell, colpejant el terra amb un soroll sord i un lleu xipolleig. El lliscant es va allunyar. Ematt els va conduir al rafal més allunyat i pressionà el palmell de la mà en el panell de seguretat de la porta. Aquesta va deixar anar una xiuletada en verificar la seva identitat, es va sentir el so dels cadenats retirant-se i la porta es va obrir.

—Endavant —va dir Ematt—. El teu droide i jo esperarem aquí.

Poe va assentir, encara insegur. Va travessar la porta, que es va tancar immediatament darrere d'ell. Va entrar en una sala de juntes reformada, minimalista, amb potser dues dotzenes de cadires i un escriptori. No obstant això, en l'extrem més allunyat del rafal, algú havia col·locat un catre i un bagul, així que tenia l'aspecte tant d'una oficina com d'un allotjament. Un holoprojector, dissenyat per analitzar i planejar, brillava en la cantonada oposada, mostrant un dels canals republicans de notícies, però li havien llevat el so i el reporter semblava estar parlant en pantomima. En la paret de l'altre costat davant de la porta, dos monitors, semblats al mapa de transparències de l'oficina de Deso, mostraven la galàxia. A Poe li va portar un segon adonar-se de la diferència, que aquests no eren mapes polítics, sinó operatius, i que mostraven moviments de tropes i flotes.

Asseguda a la taula hi havia una dona amb el cap baix treballant en un bloc de dades. Poe va esperar, conscient que estava mullant el terra. Es va adonar que encara estava subjectant el seu casc de pilot i es va sentir una mica estúpid, així que el va deixar sobre una de les cadires buides. Quan es va redreçar de nou, la dona s'havia aixecat i li observava amb atenció, com si pogués veure no a través d'ell, sinó dins d'ell. Era més gran que Ematt, amb el cabell en trenes atapeïdes, cada cabell en el seu lloc. Era baixa d'altura, però no en presència. Tenia alguna cosa que no només semblava omplir l'espai, sinó comandar-ho. Portava uniforme, però no era de la República, almenys no del tot. Semblava com si ho hagués estat al principi i després, en algun moment, hagués deixat de costat la part cerimonial en favor del sentit pràctic. Era, sense cap dubte, molt bella, gairebé règia.

—Comandant Dameron —va dir la dona—, sap qui sóc?

Poe va assentir. De sobte va ser encara més conscient que el seu vestit de vol estava xopat de pluja i de suor, que amb seguretat feia olor com el cul d'un bantha i que havia desobeït ordres directes que no venien només de Deso, sinó de més amunt, tant com de l'alt comandament, potser fins i tot del Senat.

Es va posar ferms, va saludar i mantingué la salutació.

—General Organa —va dir.

Leia Organa va mantenir la mirada sobre ell un segon més sense canviar d'expressió, amb els seus ulls marrons que semblaven cansats i forts al mateix temps. Llavors va sacsejar una mà, descartant la salutació, com si li avorrís la necessitat de tals protocols.

—Descansi. Asseu-te, Poe. Vaig a dir-te Poe, si et sembla bé.

—Com vostè prefereixi.

—Ho prefereixo.

Es va apartar de l'escriptori i, amb la punta de la bota, es va acostar una de les cadires abans d'asseure's. Va fer un gest cap a les cadires buides i Poe també es va asseure.

—Hauries de veure't la cara —va dir Organa. Va somriure i el somriure li va arribar als ulls, donant-los una calidesa que va fer que Poe sentís que tenia nou anys una altra vegada—. No puc ser tan aterridora.

—No, senyora. No tan... No, senyora.

—El problema amb tenir certa reputació és que pot convertir-se en llegendària —Organa va estirar l'espatlla del seu uniforme, ajustant-se’l. Es va encongir d'espatlles—. No t'enganyis, Poe. No sóc una llegenda.

El pilot va somriure i va sacsejar el cap.

—Vostè no està en el meu lloc.

—Sóc un soldat, Poe, com tu. Un soldat amb rang i experiència, massa experiència, potser. Però només un soldat.

—Si vostè ho diu, senyora.

—Ho dic. I deixa de dir-me senyora.

—General.

Ella va riure entre dents.

—Així que aquestes tenim, eh? Molt bé. Comandant Dameron, sap per què està aquí?

Poe va sacsejar el cap. Tres minuts abans havia estat més o menys segur de la resposta, perquè, en el millor dels casos, era a punt de ser degradat a soldat ras i mai anava a tornar a volar.

—Explica'm la història del Yissira Zyde —va dir la Leia—. Sencera.

Li va escoltar amb atenció, amb la barbeta a la mà i el colze sobre un genoll. Poe no podia recordar sentir-se tan escoltat per ningú en tota la seva vida. Quan va esmentar la trobada a OR-Kappa-2722, la general es va aixecar, es va dirigir als mapes que indicaven els moviments de la flota i les tropes i els va examinar mentre li demanava que seguís parlant. Va fer algunes anotacions en cada mapa abans de tornar al seu seient i, quan Poe va acabar, va romandre callada durant almenys un minut mirant per sobre de l'espatlla, cap al no-res, o potser cap a alguna cosa que només ella podia veure. Els seus records o el futur, Poe no sabia a què. Per fi, va tornar a centrar la seva atenció en ell.

—Això ha estat d'una estupidesa excepcional per la teva banda —va dir Leia—. Per poc no surts amb vida.

—En la meva defensa, no hi havia manera que pogués haver sabut que anava a trobar-me un punt de concentració de la Primera Ordre.

—Però esperaves fer-ho. O alguna cosa semblada.

—Sí —va contestar.

—La necessitat de fer el correcte i potser trobar algunes aventures pel camí.

Poe es va agitar en el seu seient.

—Em recordes al meu germà —va dir la Leia amb suavitat—. I voles com ell, per la qual cosa sembla.

Poe la va mirar, sorprès i afalagat a un temps. La pregunta pugnava per sortir dels seus llavis, però abans que pogués trobar el valor per formular-la, ella va continuar.

—Has sentit parlar de la Resistència, Poe?

—Rumors gairebé tot.

—Com per exemple?

—Com que són una escissió de l'exèrcit republicà que... sent que la República no està prenent-se certes amenaces tan de debò com potser hagués de fer, en concret, l'amenaça que suposa la Primera Ordre.

—Aquesta és una manera molt diplomàtica de dir-ho, però no desencertada del tot —Leia Organa va sospirar i es va tirar enrere en la cadira, apartant la mirada d'ell una vegada més. Va tornar a somriure, amb alguna cosa semblada a la tristesa—. Has enfadat molt a certes persones, ets conscient d'això, Poe? Negant-te a allunyar-te d'una situació quan t'ho van ordenar, desobeint ordres directes. Si ens posem tècnics, podria dir-se que vas robar un Ala-X de la República per al teu ús personal.

—Sóc un oficial de la República. Vaig fer el jurament que la protegiria, que...

Ella va aixecar una mà.

—No m'has entès. M'agrada. Va ser precipitat per la teva banda, com ja he dit, va ser una estupidesa. Però ens vindria bé una mica de precipitació en aquests temps, i ser estúpid i ser apassionat són coses que sovint es confonen. La passió és una cosa que necessitem desesperadament.

Poe va parpellejar.

—Puc encobrir el teu viatget a OR-Kappa-2722. Puc amagar els teus draps bruts, diguem-ho així. Podràs tornar a liderar el teu Esquadró Estoc i a topar a cada pas contra l'alt comandament, contra Deso i contra els polítics, que no s'adonen del que està succeint just davant dels seus nassos. Puc fer que tot això desaparegui, Poe.

Es va inclinar cap endavant.

—O pots unir-te a la Resistència i ajudar-nos a detenir a la Primera Ordre abans que sigui massa tard.

—On haig de signar? —va preguntar Poe.

***

Karé i Iolo es van unir a ell, els supervivents de l'Esquadró Estoc junts sota l'ala de la Resistència. Durant els mesos següents, Poe va passar més temps en la cabina de pilot del que havia passat des del seu entrenament, aquesta vegada darrere dels comandaments d'un vell Ala-X T-70. A part d'alguns intents de reclutament per trobar pilots addicionals, la major part del temps ho va passar en missions d'exploració, reconeixement a llarga distància, buscant senyals de moviments i posicions de la Primera Ordre, un intent, en paraules de l’Organa, de «trobar el cap del drac».

L'Esquadró Estoc va ser transferit des de Mirrin Prime i reassignat a bord d'un creuer Mon Calamari recondicionat anomenat Ressò d'Esperança. Poe es va trobar amb què, encara que encara conservava el rang de comandant, ara estava a càrrec de la seva pròpia ala de caces, amb Iolo i Karé ascendits a capità sota el seu comandament, cadascun d'ells responsable del seu propi esquadró, Daga el primer, Estilet la segona. Entre les missions de reconeixement, tenien sessions informatives, comunicats de servei i innombrables reunions, sovint amb la mateixa Organa i amb Ematt, i en dues ocasions amb l'Almirall Ackbar, a qui la Leia havia convençut de tornar del seu retir.

La Resistència, va descobrir Poe, era petita, però entre el seu personal es trobaven algunes de les persones més dedicades i motivades que Poe havia conegut mai, arribades de tots els racons de la galàxia. La major part del comandament central que envoltava a Organa eren els mateixos veterans, molts amb experiència des de la Guerra Civil Galàctica, i en més d'una ocasió es va trobar xerrant amb algú que havia conegut a la seva família, que havia volat junt amb la seva mare o ocupat una trinxera amb el seu pare. Era, d'una manera estranya, com tornar a casa, com si aquest fora el lloc al que Poe hagués pertangut tot aquest temps.

Però també hi havia molts que no havien viscut Endor o Hoth o una altra de les innombrables batalles entre ambdues. Dos membres del seu nou esquadró —Teffer i Jess, tots dos humans— eren més joves que ell, i els dos explicaven històries sobre la Primera Ordre que feien que Poe se sentís segur d'haver triat l'opció correcta. No hi havia una sola persona en la Resistència que no percebés el que la Primera Ordre era de debò, que no cregués que la seva amenaça era real i urgent.

Malgrat el seu compromís, la Resistència es veia limitada. L'espai de la República i el de la Primera Ordre es trobaven separats per una zona amortidora de sistemes neutrals i la pau que s'havia negociat —una pau que molts, incloent a Poe, creien que existia només de nom— suposava que les accions militars empreses per qualsevol dels bàndols contra l'altre es considerava un acte declarat de guerra. No semblava importar que les proves d'incursions de la Primera Ordre en espai republicà continuessin augmentant, la República es negava a emprendre acció alguna més enllà de la més formal de les protestes diplomàtiques. Un atac directe a la Primera Ordre estava fora de discussió. Com Leia li va explicar a Poe, les accions de la Resistència havien de romandre encobertes almenys fins que poguessin presentar al comandament republicà evidències irrefutables de les violacions del tractat de la Primera Ordre.

Això va ser el que va portar a Organa a reclutar a Poe per a l'Operació Cop de Sabre.

***

—Aquest és el Senador Erudo Ro-Kiintor —li va explicar Leia. Estaven sols en la seva oficina a bord de la Llar Un, fora del saló d'estratègia—, el senador republicà per Hevurion més antic.

L'holograma girava a poc a poc, mostrant a un humà alt i prim, completament calb, que portava un visor de franja estreta sobre els ulls. Era una imatge de premsa, presa en algun acte oficial i, a ulls d’en Poe, el senador semblava massa arreglat i pagat de si mateix, però això podia ser la seva percepció personal més que una altra cosa. No se sentia massa amic dels membres del Senat republicà en aquests temps.

—Si vostè ho diu.

Leia va prémer un control en el monitor i la imatge es va esvair per ser reemplaçada per una altra que girava de manera similar, aquesta vegada d'una nau. Estava polida, era estreta per la meitat però de major amplària lluny de la quilla, amb el que Poe considerava eixamplaments, ostentosos i innecessaris en les ales.

—Aquest és el Gràcia d’Hevurion, el iot personal de Ro-Kiintor —va informar-li.

Poe va assentir lleugerament.

—És una nau de luxe classe Pinacle, fabricada per la companyia Vekker. He vist algunes Pinacle en el passat. Són naus exclusives, amb tots els seus elements produïts a mà, o almenys això diuen els anuncis de Vekker. Només gent molt acomodada se les pot permetre. Canvien l'eficiència pel luxe, poc més que pengen del casc una invitació per als pirates que digui «Diners fàcils aquí».

Organa va somriure i, en fer-ho, els seus ulls van semblar més vius que mai, amb aquest color castany brillant.

—Podries pilotar una?

Poe es va passar una mà pel pèl.

—Clar. Està dissenyada per ser pilotada per una persona, encara que es porta millor amb dos pilots. Sense comptar, per descomptat, amb els servents que l'amo vulgui tenir a bord.

—Bé —va dir la Leia—. Vull que la robis.

Poe va desviar la mirada des d'ella fins a la imatge de la Gràcia d’Hevurion i de tornada a la general. Li va retornar el somriure.

—Clar. Res més, ja que estic? Li porto un d'aquests nous Nebulosa-K, potser?

—No estic molt segura que els Nebulosa-K hagin resolt els seus problemes d'escut de combustió —va apagar el monitor i el seu somriure va desaparèixer. La broma havia acabat.

—Què està passant aquí, senyora?

—Sospitem que Ro-Kiintor ha estat conspirant amb la Primera Ordre durant anys. Ha retardat o directament fet fracassar mocions que van des de sancions a augment de suports per a l'armada republicana. S'ha pres nombroses vacances sobtades i sense planejar a localitzacions a la regió matalàs dels territoris neutrals. Hem tingut albiraments del Gràcia d’Hevurion en espai de la Primera Ordre. S'han transferit grans summes de diners als seus comptes amb empreses fantasmes i companyies externes a través de la CSA. No només està ficat en la Primera Ordre, està ficat fins al coll, Poe. Pot ser que tingui accés als alts comandaments, a Hux, potser a Snoke —Leia es va fregar la templa amb el polze—. Però no hem aconseguit demostrar gens de tot això. No hi ha proves sòlides, és tot circumstancial. I ho hem intentat, creu-me. Ematt va enviar als seus homes a bord del Gràcia d’Hevurion dues vegades l'any passat després d'un dels viatges del senador per tractar d'accedir al diari de bitàcola, l'ordinador de navegació, per provar on havia estat. Les dues vegades els arxius havien estat eliminats abans d'aterrar.

—Vol que segresti a un senador de la República?

La Leia va semblar alarmada pel suggeriment.

—No, no, això és just el que no vull que facis. Vull la nau, vull aquest diari, les dades de l'ordinador de navegació, tot, abans que ningú tingui l'oportunitat de cobrir les seves petjades, entesos? Però res de morts, no vull que ni el senador ni la tripulació s’emportin ni una rascada si es pot evitar. I ha de ser alguna cosa que ningú relacioni amb nosaltres. Ro-Kiintor és un traïdor, estic segura, però fins que puguem provar-ho, segueix sent un membre del Senat, i la Resistència l’honrarà com a tal. Hem de fer-ho, o no seríem millors que la Primera Ordre.

Poe va arrufar les celles.

—Sí estan eliminant les dades, és gairebé segur que ho estan fent als pocs minuts de sortir de l’hiperespai.

—Això és el que creu Ematt també.

—És molt poc temps per abordar la nau. I ha de fer-se a l'espai, no pot esperar al fet que el senador hagi aterrat.

—Sóc conscient d'això. Sóc molt conscient com de difícil que serà aquesta missió. Per això t'estic donant l'oportunitat de negar-te, Poe —Leia es va estirar, va prendre la seva mà i la hi va estrènyer. Li va mirar als ulls amb més serietat de la qual ell li havia vist mai—. Això no és una ordre. Podria sortir molt, molt malament i, si és així, la Resistència hauria de negar qualsevol tipus d'implicació. Tu i qualsevol que portis amb tu estareu sols en això.

Li va deixar anar la mà i es va tirar cap enrere. Una vegada més, acomiadava un aire de tristesa. El seu pare hi havia estat sumit en una malenconia similar després de la mort de la seva mare; Poe la veia posar-se sobre les seves espatlles com una ombra, com una manta feta de tendresa i records i anhel i pèrdua. Leia carregava amb alguna cosa del mateix material i, no per primera vegada, Poe es va preguntar com ho havia adquirit i, potser més important, qui l'hi havia deixat.

—Vaig a necessitar algunes coses —va dir Poe.

***

—Primer de tot, aquesta és una missió voluntària —els va explicar Poe a Iolo i Karé—. Si us voleu negar, ningú us ho tindrà en compte. És probable que jo tingui millor opinió de vosaltres si us negueu. És gairebé una bogeria. És completament extraoficial.

Karé va estirar les llargues cames i va creuar els braços darrere del coll, a manera de reposacaps improvisat. Estaven en la residència de Poe a bord del Ressò d'Esperança, tard, durant les hores nocturnes de la nau, els tres sols amb els seus droides. Qualsevol sentit de formalitat que mantinguessin davant dels seus esquadrons havia desaparegut per complet.

—M'encanta quan diu aquestes coses —li va dir Karé a Iolo—. Quan diu aquestes coses, se sap que sempre ve alguna cosa bona.

—No estic molt segur que «bona» sigui la paraula —va contestar Iolo.

—Encara no ho hem sentit.

—I no ho fareu si no em deixeu parlar —va protestar Poe.

Karé va ficar les cames sota la cadira i es va redreçar en el seient.

—Senyor, sí, senyor, comandant, senyor!

Poe rigué, es va tornar cap a BB-8 i el droide ho va prendre com a senyal per començar a projectar l'ajuda visual per a la reunió des de la seva lent central. Les imatges van surar davant dels tres pilots, parpellejant de tant en tant: els plànols esquemàtics del Gràcia d’Hevurion i la informació d'arxiu sobre la seva tripulació i passatgers, incloent a Ro-Kiintor. Karé rigué quan es va adonar a qui estaven mirant i els ulls ja grans de Iolo es van obrir encara més. Però cap dels dos va posar objeccions, tots dos van escoltar amb atenció mentre Poe explicava l'operació, l'objectiu i el seu pla.

—Tenim poc temps —va continuar Poe—. Hem d'arremetre contra la nau just quan surti de l’hiperespai, inutilitzar-la, portar-me a bord, ficar al senador i a qualsevol que estigui dins en les càpsules de salvament i allunyar-los del navili, reiniciar els motors i sortir d'allà una altra vegada. I hem de fer-ho en vuit minuts.

—Per què vuit minuts? —va preguntar Iolo.

—És el temps de resposta de la República al sistema Uvoss —va dir Karé. Poe va assentir—. No està en cap de les rutes de patrulla i és probable que per això el senador ho hagi estat usant com a punt d'entrada i sortida a l’hiperespai en aquestes excursionetes.

—Però el primer que faran quan s'adonin que estan sent atacats serà enviar un senyal de socors —va dir Poe—. L'esquadró republicà més proper necessitarà almenys vuit minuts per respondre.

—Així que hem d'haver-nos esfumat per quan arribin —va recapitular Iolo.

—Exacte —va assentir Poe.

—Almenys vuit minuts?

—Mínim. Podrien trigar més.

—Llavors esperem que triguin més —va dir Iolo.

***

Tenint en compte que la missió era secreta, cap d'ells va usar naus afiliades a la Resistència, així que van haver de prescindir dels seus Ala-X. Després d'uns quants tripijocs i l'ús judiciós d'alguns favors que li devien, Poe se les va manegar per adquirir tres antics Caçacaps Incom Z-95 per a l'operació. Els caces s'havien fabricat durant les Guerres Clon i eren considerats, en molts sentits, els precursors de la classe Ala-X. Retirats de l'ús militar oficial des de feia temps, els Z-95 havien acabat dispersant-se per la galàxia fins a trobar noves llars al costat de contrabandistes, gàngsters, pirates i qualsevol altre que necessités un caça per fer negocis, legítims o no. Si les coses s'anaven en orri, almenys ningú podia acusar a Poe, Karé i Iolo d'estar usant recursos republicans o de la Resistència per a la seva operació no permesa.

Per complicar-ho tot encara més, cap dels Z-95 era apte per a assistència astromecànica, la qual cosa significava que tots els seus salts a l’hiperespai, fins al sistema Uvoss i des d'ell, on pretenien interceptar al Gràcia d’Hevurion, havien d'estar preprogramats. El costat bo era que això significava que Karé i Iolo guanyarien un grapat de segons per a la seva fugida; Poe hauria de confiar en un xip de dades que portava amb si per comprimir per força les coordenades del salt en l'ordinador de navegació del Gràcia d’Hevurion quan s'hagués fet amb el control de la cabina.

A BB-8 no li va agradar la idea que l’abandonés i va comunicar a Poe el seu descontentament.

—Estaré assegut en la cabina d'un Z-95 amb un vestit espacial —va dir Poe al droide—, i tu vols asseure't en la meva falda? Preocupa't menys per què et deixi enrere i més per què els míssils d'impacte estiguin carregats amb els caps explosius adequats, d'acord, campió?

El droide va fer el que li havia demanat, però Poe tenia la inequívoca sensació que BB-8 estava emmurriat. No hi havia una altra forma de descriure-ho.

—Tornaré —li va assegurar—. Sempre ho faig.

***

Següent