19
Un cercle complet
-Això no funcionarà -va dir
l’Ànakin, mirant per sobre l'espatlla d’en Chewbacca-. Hauries de sortir fora
per arreglar-ho.
El wookiee va deixar anar un
barboteig ple d'irritació mentre anava seguint el traçat del circuit que
s'havia cremat.
-Jo tampoc -va dir l’Ànakin-. No
haig d'endevinar-ho. -Va assenyalar un component al qual en Chewbacca encara no
havia arribat-. Veus? Aquest reflector toroïdal ha fet pum, i això ha de ser
perquè el regenerador iònic d'estribord ha quedat fora de l'alineació. Cap
altra cosa podria haver fet que fes pum.
Chewbacca va llançar un gemec mentre
contemplava el reflector, que realment estava cremat.
Q9 surava irritantment prop d'ell.
En Chewbacca va resistir l'impuls de llançar-lo contra el compartiment.
-Interessant -va dir l'androide-.
Semblaria que l’Ànakin té raó, la qual cosa significa que no hi ha cap
esperança d'entrar a l’hiperespai fins que puguem baixar i fer reparacions. Com
que no hi ha moltes probabilitats que puguem tornar a Corèllia sencers, jo
suggeriria que tractéssim d'arribar a Drall. La gent del meu amo són allà, i
almenys tindrem alguna esperança de ser rebuts de manera pacífica.
Chewbacca va recolzar l'esquena a la
mampara i va ploriqueig per a si mateix. Havia arribat a aquella mateixa
conclusió feia deu minuts. No hi havia res pitjor que un androide que se les
donava de llest..., amb l'única excepció d'un androide que se les donava de
llest i que a més tenia raó.
La Kalenda observava Solo mentre
conduïa el vehicle de superfície. Fins al moment tot havia anat bé..., de fet,
notablement bé tenint en compte el nivell de caos existent a la ciutat. Havien
deixat enrere un nombre incalculable d'edificis en flames, vehicles mig
destruïts i cadàvers. Però no semblava haver-hi moltes persones disposades a
sortir als carrers després que hagués enfosquit, i Solo coneixia molt bé la
ciutat. Podia portar-los pels carrers més petits i menys concorreguts, lluny
dels saquejadors, els amotinats i els grups de matons.
La Kalenda va tornar a baixar la
mirada cap el xip de dades que havia de portar. Contenia una còpia del missatge
de l'amenaça, juntament amb tota la informació que el personal del governador
havia cregut oportú incloure. El xip era una diminuta coseta negra de la mida
del seu polze. El que una cosa tan petita i d'aspecte tan poc important pogués
ser tan vital li semblava cada vegada més estrany. Si la Lliga Humana parlava
seriosament sobre crear més supernoves, llavors milions de vides podien
dependre de què la Kalenda aconseguís tornar amb el xip.
-Ja gairebé hem arribat -va dir en
Han-. Està preparada?
-Més o menys -va dir la Kalenda-.
Estic tan preparada com arribaré a estar. -Però hi havia alguna cosa més que
havia de dir-. Capità Solo, jo únicament volia dir-li que..., que sento haver
ficat a la seva família en tot això.
-No ho va fer -va replicar Solo,
sense apartar els ulls del camí que s'estenia davant d'ells-. Va intentar
advertir-me de la manera més clara en què podia fer-ho, i nosaltres no vam escoltar
la seva advertència. Crec que hauríem vingut aquí sense importar el que vostè
ens digués. L'únic que va fer va ser aconseguir que ens moguéssim amb una mica
més de cura. Ha obrat bé, i les seves intencions eren bones.
-Gràcies -va dir la Kalenda-. Venint
de vostè, això significa més del que es pot imaginar. Espero que...
Va callar, sabent que ja havia dit
massa.
- Què és el que espera? -Va
preguntar en Han.
-Espero que la seva família surti bé
de tot aquest assumpte. Ho sento, això ha estat espantosament personal. Però he
passat tant de temps vigilant-los, mantenint-los sota observació en tot moment
que jo...
-No importa -va dir ell-. Gràcies
per haver-ho dit. Jo també espero que surtin sencers de tot aquest assumpte.
-Moltes gràcies, senyor. Ha
estat..., ha estat un honor treballar amb vostè.
En Han Solo va apartar els ulls del
camí per primera vegada i li va somriure amb afabilitat i una estranya dolçor.
-El mateix dic, tinent, el mateix
dic. -Després va tornar novament els ulls cap al camí-. Però ens estem acostant
a l’espaiport. On està aquest desviament seu?
-Aquí mateix -va dir la Kalenda-.
Tot just si és un sender de terra... Aquí està!
El vehicle de superfície es va ficar
pel sender i va avançar donant tombs sobre els sots i irregularitats del
terreny.
-Seguiu endavant, endavant...
D'acord, redueixi la velocitat -va dir la Kalenda-. Apagueu tots els llums i
aturi’s aquí durant un moment.
En Han va parar el motor. La Kalenda
va agafar els seus macrobinoculars i va sortir del vehicle, movent una mà per
indicar al Han que la seguís mentre ho feia. Després es va posar de genolls i
va començar a pujar a ròssec per un petit promontori que hi havia a la seva
esquerra..., i no va trigar a tallar-se el braç amb el mateix matoll d'herba
navalla de sempre.
-Sí, no hi ha dubte que és aquí -va
dir a Han, que havia aconseguit arribar a dalt del promontori sense infligir-se
cap ferida, i després va deixar anar una rialleta.
- Què passa? -Va preguntar en Han-.
Què li passa?
-El cercle s'ha tancat -va dir la
Kalenda-. Aquest és el lloc des del qual els vaig veure arribar, i ara vostè
està aquí per veure com me'n vaig.
-Bé, el cercle és força més gran que
això -va dir en Han-. Per fi podrem utilitzar el pla original. Jo atrec tota
l'atenció fent molt soroll, i li dono una oportunitat de fer la seva feina.
-Bé, doncs llavors esperem que
funcioni la segona vegada -va dir la Kalenda, i va tornar a concentrar la seva atenció
en la tasca que l'esperava -. De tota manera, ja no és possible apropar-se més
a la tanca del perímetre. La veu? Allà sota, uns cent metres cap endavant...
-Sí, la veig -va dir en Han-. No hi
ha problema. Encara no ha escollit una nau? -Va preguntar.
-Doni’m un moment. –la Kalenda va
treure els macrobinoculars de l'estoig i se'ls va emportar als ulls-. El
sistema infraroig d'aquest trasto no és cap meravella -va murmurar-. Vegem...
No, allà només hi ha patrulleres de butxaca. No tenen hiperimpulsió. Espereu un
segon... Allà. Un Lleig X-TIE, a uns cinc-cents metres de distància de la
tanca.
-Odio els Lletjos, però és vostè qui
haurà de pilotar-lo -va dir en Han-. Està segura que tindrà hiperimpulsor?
-Hauria de tenir -va dir la
Kalenda-. A més, allà fora no hi ha res més on pugui tenir, ni que sigui una
petita possibilitat, d'arribar.
- Guàrdies?
-Un en l’X-TIE, cap a les
patrulleres. Potser estan una mica escassos d'homes.
-Esperem que així sigui -va dir en
Han-. I en aquest cas, a aquestes patrulleres de butxaca els queda un futur
molt limitat. Bé, endavant. Ha d'estar preparada per tallar aquella tanca quan
jo aparegui per sobre del promontori.
La Kalenda va desenfundar el seu
desintegrador.
-Tot a punt -va dir.
-Llavors la veuré a l'altre costat
-va dir en Han.
Es va acomiadar airosament d'ella, i
després va tornar arrossegant-se costa avall fins al vehicle de superfície.
En Han va tornar a pujar al vehicle
de superfície. Es va assegurar que el seu desintegrador estava preparat per fer
foc i que els detonadors tèrmics en miniatura es trobaven a l'abast de la mà.
Després es va posar les ulleres protectores i va esperar que aquella vegada
funcionarien com ho havien de fer. Se suposava que responien instantàniament a
qualsevol nivell de llum ambiental, però tendien a ser una miqueta primmirades.
Bé, allò seria interessant. Va tornar a comprovar el cinturó de seguretat del
seu seient, va encendre els llums del vehicle de superfície i va donar gas al
motor.
El vell i voluminós atuell es va
obrir pas fins al cim del promontori i va aixafar el matoll d'herba navalla
quant va haver arribat. Una ràpida sèrie de trets desintegradors va brillar a
la dreta del vehicle quan la Kalenda va disparar contra la secció de la tanca
del perímetre que s'interposava en el seu camí. Els feixos desintegradors van
donar just en el blanc, però la tanca va seguir dreta. Devia ser més sòlida del
que semblava. En Han va deixar caure el peu sobre l'accelerador i va dirigir el
morro del vehicle cap a la tanca. El vehicle de superfície va baixar a tota
velocitat pel pendent i es va incrustar a la tanca. La va travessar en un
instant, i en Han va haver d'esforçar-se per no perdre el control quan el
vehicle va començar a saltar i tentinejar sobre els sots i forats. Les rodes del
vehicle de superfície van acabar trobant la duresa de la pista, i van recuperar
el control. Va dirigir el vehicle cap a la patrullera més propera i va tornar a
enfonsar l'accelerador a terra.
Un feix desintegrador va sorgir de
la foscor i va fer impacte en el paviment just davant del vehicle de
superfície. En Han va fer girar el volant en una acció purament reflexa, i
després va tornar al seu curs inicial cap a la patrullera. Va alçar el seu
desintegrador i va disparar per la finestreta. Es va limitar a fer foc més o
menys en la direcció de la qual havia vingut el tret, sense tenir cap esperança
real d'encertar a alguna cosa. Però de sobte hi va haver un esclat de llum
davant de l'horitzó quan un tanc de combustible es va incendiar, i en Han va
acceptar encantat aquell petit premi de la fortuna. Ja gairebé havia arribat a
la primera patrullera. Va deixar anar el desintegrador i va seguir subjectant
el volant amb una mà mentre allargava l'altra cap a un mini detonador. Va
llevar el fiador de la petita bomba, va reduir la velocitat el temps suficient
per llançar-la cap a la patrullera i després va accelerar, no tenint cap desig
d'estar massa a prop quan l'artefacte explosiu esclatés.
Barrooom!
El detonador va fer explosió amb una
espurna d’encegadora claredat que les ulleres protectores van manejar a la
perfecció, debilitant-se i enfosquint-se en una fracció de segon. Les ulleres
van tornar al seu estat normal, i en Han es va atrevir a mirar enrere. Sí, el
detonador havia deixat totalment destruïda la patrullera..., i a jutjar per la
grandària del cràter, el vehicle de superfície havia estat molt a prop
d'unir-se a la festa.
En Han va tornar la mirada cap a la tanca i va veure una
petita silueta vestida de negre que corria en línia recta cap a l’X-TIE
movent-se tan de pressa com podia fer-ho.
- Vinga! -Va cridar, tot i
que era impossible que la Kalenda pogués sentir-lo -. Vinga, vinga!
Fragments de patrullera en flames estaven començant a caure
del cel al seu voltant, i en Han va anar fent esses per la pista per intentar
esquivar-los.
Fwap!
Un altre feix desintegrador, però aquest va aconseguir
encertar al seu vehicle de superfície just al motor. El vehicle es va incendiar
a l'instant, i en Han va decidir que havia arribat el moment d'estar en un
altre lloc. Va deixar anar el volant mentre el vehicle de superfície seguia
avançant. Va empunyar el seu desintegrador amb una mà, va recollir els mini
detonadors que li quedaven amb l'altra i se’ls va ficar a la butxaca, i després
es va treure el cinturó de seguretat i va obrir la porta.
En Han va saltar del vehicle de superfície i va aterrar de
manera força dolorosa sobre la seva butxaca plena de detonadors. Es va aixecar
i va avançar el millor que va poder, utilitzant la massa fumejant del vehicle
de superfície que seguia rodant com a cobertura mentre es dirigia cap a l'altra
patrullera. Va treure el següent detonador de la seva butxaca, el va preparar
perquè trigués una mica més a esclatar i el va enviar rodant suaument per terra
cap a la patrullera.
Amb escassetat de personal o sense, els guàrdies de
l’espaiport estaven començant a reaccionar. En Han va poder veure els llums de diversos
vehicles que venien cap a ell, així com les de diverses patrulleres que
s'aproximaven pel cel. Més feixos desintegradors es van escampar sobre el sòl a
la seva dreta, i en Han va tornar el foc mentre s'ajupia.
El segon detonador va fer explosió, però devia haver rodat
fins més enllà de la patrullera. L'explosió només va aconseguir incendiar la
nau, en lloc de destruir-la completament.
En Han va tornar la mirada cap a l’X-TIE just a temps de
veure com una fina silueta pujava a la cabina.
Va decidir lliurar-se de les petites i temibles bombes i
deixar de preocupar-se per causar el màxim dany possible. Va treure els últims
tres detonadors que li quedaven, va pressionar els activadors de temps i els va
llançar tan lluny com va poder, espargint en totes direccions excepte cap a
l’X-TIE.
La triple explosió va resultar excessiva per les ulleres
protectores: els cristalls es van ennegrir del tot, i no van tornar a
aclarir-se. En Han es va treure les ulleres d'un cop amb la mà i va contemplar
amb un somriure a la cara com el Lleig X-TIE passava directament per sobre del
seu cap i pujava al cel. Amb un autèntic
pilot dins d'ell, les patrulleres mai podrien arribar a aquest trasto.
Els guàrdies de l’espaiport estaven començant a convergir
sobre ell. Un reflector muntat en un aerolliscador de seguretat que
s'aproximava va atrapar al Han en el seu feix. Han
va riure, va llançar el seu desintegrador a terra, va posar les mans damunt del
cap i va esperar que vinguessin a per ell.
Missió complerta.
Havien trobat una escala d'emergència que no estava massa
plena de runa, i van aconseguir buidar-la prou perquè la Leia pogués pujar per
ella fins al pis número quinze de la Casa de Corona.
A primera hora del dia aquelles habitacions havien estat la
llar de la seva família i tota la seva família havia estat allà, junts i fora
de perill. Però ja no hi eren. S'havien anat, escampats als quatre vents, i l'apartament era una closca
ennegrida, les ruïnes d'un lloc on el vent gelat entrava per les finestres
trencades.
Però
des d'allà podia veure l’espaiport. Amb uns bons
macrobinoculars, va poder veure perfectament els centelleigs de les explosions,
el parpelleig del foc de desintegradors i les flames menys brillants de les
naus que cremaven. Fins i tot va poder veure com l’X-TIE es perdia al cel.
Però
no va poder veure al Han.
I sabia que potser mai tornaria a veure’l.
L’X-TIE
va pujar cap al cel tremolant i estremint-se a cada centímetre del trajecte, un
tosc híbrid de nau que amenaçava amb desintegrar-se a cada moment. La Belindi Kalenda es va agafar a les palanques de
control amb frenètica desesperació i va obligar a aquell condemnat trasto a
seguir pujant cap al cel fins a sortir de l'atmosfera i entrar a les
profunditats de l'espai. No li va costar gens entendre per què aquella
mena de naus construïdes a base de pedaços eren conegudes amb el nom de
Lletjos.
Però almenys aquell Lleig en particular disposava d'un
ordinador de navegació i d'un impulsor hiperespacial perfectament estàndard. La
Kalenda per fi va aconseguir treure l'X-TIE de l'atmosfera, i va fixar un curs
que el mantindria en vol mentre ella feia els càlculs del salt per al viatge
fins a Coruscant.
Un instant després estava arrufant les celles davant les
lectures que li havia començat a proporcionar l'ordinador de navegació. Alguna
cosa no anava del tot bé. Les lectures gravimètriques de fons eren massa
elevades, i continuaven pujant davant dels seus ulls. No eren prou potents com per impedir-li saltar a l'hiperespai, però
aviat ho serien. La Kalenda mai havia vist unes lectures semblants,
excepte quan estava prop d'una nau d'interdicció durant els exercicis
d'ensinistrament.
I
qui podia tenir una nau d'interdicció allà fora?
La Kalenda va compensar el millor que va poder les lectures
cada vegada més elevades, i es va preparar per al salt a l'hiperespai. Va
lliurar el control de vol a l'ordinador de navegació i va tensar els músculs.
Els motors lumínics van entrar en acció. Les
línies estel·lars es van formar i el Lleig X-TIE va vibrar i tremolar, disposant-se
a entrar a l’hiperespai.
Un d'ells, algú del núvol d'ajudants i secretaris que sempre
volien alguna cosa d'ella, estava esperant a la Leia quan va baixar. La Leia
va poder veure com la seguia amb la mirada, esperant l'assentiment del seu cap i
el gest que li permetria apropar-se. Era molt jove i estava molt nerviós, i
portava l'inevitable quadern de dades ple d'informació vital a les mans. Les
seves robes d'oficinista seguien estant netes i impecables, com si tot aquell
dia de malson mai hagués passat. Era intel·ligent, treballador i implacablement
cortès.
Fora on fos la Leia, sempre hi havia persones com ell. Eren
els que desitjaven ajudar i tenien un bri d'informació que comunicar, els que
només volien dos minuts del seu temps o rebre un consellet insignificant, i
feia que l'espòs i els fills de la Leia acabessin de ser-li arrabassats, potser
per sempre. És que mai podien deixar-la en pau?
Però
la resposta, naturalment, era que no podien fer-ho. Hi havia una galàxia que
dirigir, i mai hi havia temps suficient per fer-ho. Les famílies d'altres
persones corrien perill aquella nit, i confiaven amb la Leia perquè tot tornés
a ser normal. La Leia va expulsar la seva pena a un racó de la seva ment i va
anar ràpidament cap al jove tècnic que volia veure-la.
-Ah...
Bona nit, senyora.
«Què
tenen de bones?», Va pensar la Leia. Però almenys va aconseguir que les paraules
que van sortir dels seus llavis fossin una mica més corteses.
-Bona
nit -va dir, amb la veu una mica trencadissa-. M'ha donat la impressió que
volia veure’m.
-Sí,
senyora. Hi ha una cosa que crec que ha de saber. Treballo en la secció de
comunicacions. No estem tenint molta sort en els nostres intents de travessar
el bloqueig d'interferències, però mentre treballava en això vaig veure unes
quantes lectures molt rares en els sensors gravimètrics.
-
I se suposa que això significa alguna cosa? -Va preguntar la Leia en un to
bastant àcid del qual es va penedir de seguida -. Ho sento -va murmurar,
fregant-se el front-. No hauria d'haver dit això. Expliqui què és el que he de
saber, si us plau.
-Ah...
Sí, senyora. Gràcies. Bé, resumint es tracta de què alguna cosa sembla estar
causant alteracions en l'espai real de la mateixa manera en què ho fa una nau
d'interdicció.
I
de sobte aquell tècnic tan jove i tan nerviós va captar tota l'atenció de la
Leia. Una nau d'interdicció feia una cosa, i únicament una cosa: generava
energia gravítica de tal manera que l'hiperespai no podia arribar a formar-se
en el seu veïnatge. Les naus que es trobaven dins d'un camp d'interdicció no
podien saltar a l'hiperespai, i les naus que es trobaven a l'hiperespai no
podien travessar un camp d'interdicció sense ser bruscament, i de vegades
violentament, retornades a l’espai normal.
-Seguiu
-va dir.
-Bé,
de moment l'efecte és bastant feble, però s'està reforçant a cada minut que
passa, com si hi hagués un generador d'interdicció molt potent que s'estigués
escalfant molt a poc a poc. Per ara no és prou fort com per expulsar una nau de
l’hiperespai o impedir l'entrada en ell, però no trigarà a ser-ho. Però tot això no és la part realment dolenta.
-
Quina és la part realment dolenta? -Va preguntar la Leia.
-La
mida de la zona d'interdicció, senyora. Si aquest camp continua creixent al
ritme actual, acabarà abastant tot el sistema estel·lar corellià.
-
Tot el sistema? -Va exclamar la Leia-. Això és impossible. Ningú podria generar
un camp d'interdicció tan gran.
-Però
algú ho està fent, senyora. I quan aquest camp
assoleixi la seva plena potència, res serà capaç d'aproximar-se més d'una
setmana llum d'aquest sistema estel·lar per l'hiperespai. Quedarem
aïllats de l'exterior. -El jove tècnic va deixar el seu quadern de dades sobre
d'una taula, va ajuntar nerviosament els dits i va desviar la mirada de la cara
de la Leia per clavar-la en un racó del sòl. Quan va tornar a parlar, la por
que sentia va resultar clarament audible en la seva veu per primera vegada -.
Això vol dir que no rebrem cap ajuda -va afegir.
La
Leia Organa Solo va trobar un lloc per estar sola en una petita sala de
conferències sense finestres davant del despatx del Governador General. Era un
bon lloc per a ella en aquells moments, perquè des d'allà li era impossible
veure el cel, l’espaiport o aquestes estrelles que havien passat a estar
sobtadament molt més llunyanes.
La
seva família hi era on la Leia no podia arribar fins a ella, perduda en les
profunditats de l'espai. En un sol dia el Sistema Corellià se les havia
arreglat per trobar una forma de caure en l'abisme del pitjor odi irracional
entre espècies, la classe d'aberració que hauria d'haver quedat oblidada en el
fang primordial feia mil generacions. El veí s'havia tornat contra el veí en
una guerra de tres bàndols que només podia anar empitjorant a mesura que les
ferides s'anaven fent més profundes, i el Sector Corellià s'havia separat de la
Nova República d'una manera que només podia tenir com a resultat el fet de
temptar altres perquè fessin el mateix. La Leia sabia quan fràgil era
l'estructura de la Nova República. Sabia com de fàcil que resultaria fer-la
trossos, i d'impossible que seria tornar a reconstruir-la després.
Però
hi havia moltes preocupacions més a part de les merament polítiques. On havia
anat la Mara Jade? El cert és que s'havia esfumat. Com era possible que una
colla de matons com la Lliga Humana fos capaç de robar les dades més secretes
de la Nova República? Com eren capaços de fer esclatar estrelles a voluntat?
Eren realment capaços d'exterminar tot un sistema estel·lar ple de vida si no
se sortien amb la seva? I qui estava produint aquell gegantí camp
d'interdicció?
I
tots confiaven en ella. En tenia prou amb fer el més mínim esforç, utilitzant
la més diminuta fracció de les seves capacitats per emprar la Força, i la Leia
podia sentir de la manera més literal imaginable la seva necessitat, allà al
despatx del Governador General. La necessitaven, tenien fe en ella, creien que
ella trobaria la manera que tots poguessin sortir d'aquella trampa.
I
la Leia no tenia ni idea de què havia de fer a continuació.
Es
va submergir en les profunditats del seu ésser i en el poder de la Força, i va
buscar la fortalesa que li permetria seguir aguantant.
Luke
Skywalker va tornar a la cabina de control de la Dama Afortunada i es va
instal·lar al seient del copilot.
-Ja
gairebé hem arribat -va dir Lando, alçant la mirada des del seu lloc davant del
centre de control.
-Fantàstic
-va dir en Luke, posant-se l'arnès de seguretat-. Serà molt agradable tornar a
veure al Han, la Leia i els nois.
Lando
el va mirar i va corbar els llavis en un somriure de llop.
-I
fer uns quants bons negocis en aquesta cimera comercial serà encara més
agradable -va dir.
De
sobte la Dama Afortunada es va estremir violentament des del morro fins a la
popa, i la nau va començar a girar incontrolablement sobre si mateixa mentre
mitja dotzena d'alarmes sonaven alhora amb estridència.
-
Luke! -Va cridar Lando mentre lluitava amb els controls d'altitud-. És un camp
d'interdicció! Ens ha expulsat de l’hiperespai. Desconnecta els motors
d’hiperimpulsió abans que es cremin!
Immediatament
en Luke va allargar la mà i va desconnectar la hiperimpulsió, amb el que va
reduir al silenci la major part de les alarmes. Lando va aconseguir controlar
els girs de la nau i va prémer una sèrie de tecles de reinicialització, fent
callar les últimes alertes que encara sonaven.
En Luke va deixar treballar al seu amic. Podia
sentir alguna cosa, una immensa i poderosa pertorbació en la Força. Va tancar
els ulls i va desplegar els seus sentits de la Força.
-
Què era això? -Va preguntar Lando quan per fi hi va haver aconseguit tornar a
estabilitzar la nau-. Quin maníac posaria un camp d'interdicció just al centre
del no-res?
-No
està aquí fora -va dir en Luke mentre obria els ulls-. Està aquí. -Va estendre
el braç cap a la pantalla visora i
va assenyalar l'encara distant punt de llum que era l'estrella Corell, que es
trobava a un mínim de dos mesos de viatge a velocitats subllumíniques -. És
molt feble i molt subtil, però puc sentir com interactua amb la Força. Acabem
d'ensopegar amb la vora d'un camp d'interdicció que cobreix tot el Sistema Estel·lar Corellià.
-
Estàs guillat? -Va preguntar Lando-. Ningú podria aixecar un camp d'interdicció
tan gran.
-Bé,
doncs algú ho ha fet -va dir en Luke-. És aquí. Acabem de xocar amb la seva
frontera.
Luke
va tornar a desplegar els seus poders de sondeig, aquest cop no intentant
percebre la forma d'un camp a l'espai sinó les ments que hi havia dins del
Sistema Corellià. No va intentar arribar a una ment determinada, sinó percebre
una sensació general d'emocions. Hauria de ser capaç de captar alguna cosa fins
i tot estant tan lluny, però el poder del que va arribar fins a ell li va
deixar sorprès. Odi, por, venjança, ira, terror..., totes les emocions fosques
cremaven i s'agitaven en les ments del Sistema Corellià.
-Fes
la volta, Lando -va dir-. Només ens hem endinsat uns quants centenars de
quilòmetres al camp d'interdicció. Treu-nos d'ell i porta'ns a l'espai normal,
i després fixa un curs a velocitat lumínica cap a Coruscant. Hem d'anar a
buscar ajuda..., i ara mateix.
Lando
semblava disposar-se a protestar, però després s'ho va pensar millor.
-Tens
raó -va dir-. Tens tota la raó.
Va
agafar els controls i va començar a fer virar la nau.
-Afanya't,
Lando -va dir en Luke.
Luke va tornar la mirada de nou cap a la pantalla i va
contemplar la resplendent llum de Corell.
-Afanya't -va repetir-. Això em fa molta
pudor.
FI
Continuarà...
