Luke Skywalker i les ombres de Mindor (i Inf)

Anterior

INFORME

Geptun es va passar un dit per sota del coll de l'uniforme i va fer una ganyota de desgrat en trobar-lo humit. La veritat és que en els allotjaments d’Skywalker feia una calor molt desagradable. No obstant això, va seguir vagant per la sala d'estar, malgrat el fet innegable que allò només li feia suar més. Seguia vagant perquè quedar-se senzillament assegut, tal com havia descobert, li resultava intolerable.

Com era possible que estigués tan nerviós? Imagineu-vos-ho, a la seva edat, després d'una vida tan llarga i variada, trobar-se gairebé aclaparat pel que només podia descriure's com la vanitat de l'autor.

Estava completament desconcertat per com de desesperadament que desitjava, el molt que necessitava, que a Skywalker li agradés la història.

L'expressió en la cara de l’Skywalker quan el jove Jedi va tornar a la sala d'estar, indicava bastant clarament que en això, com en moltes altres coses, Geptun estava destinat a portar-se una decepció.

Skywalker pràcticament li va llançar l’hololector.

—Què és... aquesta porqueria?

—Ah —Geptun es va asseure en un sofà amb un sospir llarg i lent—. No és del seu grat, llavors?

—Del meu grat? Del meu grat? —Skywalker es va posar vermell; les venes li sobresortien en el front per l'esforç que dedicava a controlar el que era clarament una ira considerable—. És espantós. És el pitjor que he llegit mai!

—Ah —Geptun es va inclinar cap endavant i va recollir lentament, i una mica trist, l’hololector—. Bé. Sento que no li agradi. En aquest cas, bé, me’n vaig.

—No —encara que no era un home corpulent, Skywalker semblava més alt que ell—. Et vaig contractar per investigar. Et vaig contractar per escriure un informe. Una acusació. I em portes això? Sembla un d'aquests maleïts holothrillers!

—Bé... si —va dir Geptun—. Això té un motiu.

Allò va fer que Skywalker es detingués en sec.

—Què?

—He, bé... —Geptun va tossir—. He venut els holodrets.

Skywalker es va enfonsar en la seva cadira. La seva cara va passar de l'enrogiment a la pal·lidesa.

—No m’ho puc creure.

La decepció inicial d’en Geptun ja s'havia dissipat i era per naturalesa immune a la vergonya.

—No ens vam entendre? Per què creu que vaig acceptar aquest encàrrec?

—Per diners —li va etzibar Skywalker—. Però no vaig a pagar-te per això.

—Això mateix. La productora d’holothrillers m'ha pagat deu vegades més del que anava a pagar-me vostè... I això només pels drets de producció; també rebré un percentatge dels beneficis. Els has agradat tant que ja m'han signat una opció per les meves dues properes aventures de Luke Skywalker.

—Les properes dues...? Si us plau, digues-me que estàs bromejant.

—Sóc conegut per bromejar —va dir Geptun—. Però rarament sobre negocis i mai sobre diners.

—Ho tenies planejat —li va acusar Skywalker—. Tenies això planejat des del principi.

—Oh, sí. Sí, per descomptat.

Tota la ira de l’Skywalker havia desaparegut. Ara només semblava cansat. Molt cansat i molt més vell del que era.

—Et vas molestar si més no a investigar?

—Per descomptat —va dir Geptun—. La versemblança és fonamental. Subscric fins a l'última paraula.

—Versemblança? Jo no vaig derrotar a Kar Vastor en combat... Ni tan sols vaig combatre amb ell. Kar estava aterrit i confós. Després de mossegar-me va sortir corrent. No li vaig tallar els braços amb la meva espasa de llum i ni tan sols sé que és un «vibroescut».

—M'he pres algunes llibertats —va dir Geptun—. Digui-li llicències artístiques.

—És... és tan... —Skywalker va sacsejar el cap amb impotència; per un moment Geptun va témer que es posés a plorar—. Fas que sembli una espècie d'heroi —la paraula desprenia repugnància.

—Vostè és un heroi, general. Confiï en mi sobre això, almenys. En tota la meva vida he conegut exactament a quatre herois, i un d'ells és vostè.

—No em diguis general.

—Perdó?

—He dimitit. Ja no sóc soldat. Ni tornaré a ser-ho.

—Ah. I què és llavors?

Skywalker va baixar els ulls.

—Tots aquells homes... jo els vaig matar. A tots.

—No tenia elecció.

—Sempre hi ha elecció.

—Si això fos cert —va dir Geptun—, la seva va ser correcta. D'això tracta aquesta història. No ho entén? Ara vostè és més que un home. És un símbol de tot el que té de bo la galàxia.

»No veu tot el bé que pot fer aquesta imatge de vostè en aquesta horrible guerra civil? Li dóna esperances a la gent. Vostè va donar un exemple del que poden aspirar a ser. Pel mer fet d'existir, vostè fa que la gent vulgui ser millor del que és.

—Però aquest no sóc jo. És un tipus inventat amb el meu nom. Un heroi d’holothriller. Un príncep de conte.

—Si vostè ho diu.

Skywalker es va tapar la cara amb les mans i durant una bona estona es va quedar allà assegut, en silenci i immòbil. Finalment va dir:

—No has escrit gens sobre el meu comiat d’en Nick.

—No. Massa anticlimàtic. La història necessitava un final bonic i net. M'agrada el seu droide astromecànic. Crec que acabaré amb ell.

—En la llançadora, més tard, després que li preguntés a Nick per un investigador i ell em parlés de tu, just abans que Aeona i Nick desenganxessin... Nick em va recordar que mai li havia dit quin era el meu «millor truc». Saps què li vaig dir? Li vaig dir que acabava de veure’l.

Skywalker va aixecar el cap d'entre les seves mans amb una mirada taciturna. Ferida. Plena d'ombres.

—El meu millor truc és fer una cosa, un petit moviment, una simple elecció, i matar a milers de persones. Milers.

Geptun va assentir evasivament. Després d'un moment, va dir:

—A un dels herois que li he esmentat li agradava dir: els Jedi no són soldats. Som guardians de la pau.

—Guardians de la pau —va murmurar Skywalker—. Sí. Sí, m'agrada. Crec que tens raó. Som la llum en la foscor.

—Poètica metàfora.

—No em sorprèn que t’agradi, és teva. Però crec... crec que no és una metàfora. Crec que és la pura veritat.

—Jo l'única cosa que faig —va dir Geptun—, és compartir aquesta llum amb tota la galàxia. M'agradaria que m'acompanyés en aquesta empresa.

—Suposo... —Luke va respirar profund i va exhalar—. Potser tinguis raó. No pot fer-li mal a ningú.

—Bé... —Geptun va canviar de postura en el sofà. Tenia la incòmoda sensació de què anava a fer alguna cosa que detestava: dir la veritat.

Quelcom en Skywalker semblava provocar aquella reacció en ell.

—Deixa'ls explicar les seves històries —va dir Skywalker—. Deixa'ls que facin holothrillers i el que vulguin. No té importància. Cap de les històries que la gent explica de mi pot canviar qui sóc en realitat.

—Sí —va dir Geptun enèrgicament—. Però poden canviar qui la gent creu que és. I això, jove amic, pot fer un dany considerable. Fixi's en Luke Skywalker i la venjança del Jedi.

Luke va assentir pensativament.

—Suposo... suposo que si la gent de totes maneres pensa explicar històries sobre mi, hauria d'assegurar-me que expliquin el tipus d'història adequada.

—Mai tindrà motius per queixar-se de les meves, almenys. Però no vagi a creure el que expliquen de vostè.

—No has de témer per això —va dir Luke—. No sóc molt lector i els holothrillers m'avorreixen. Però hi ha un parell de canvis que vull que facis.

—De debò? Als meus productors els agrada com està.

—Si vaig a veure'ls i parlo amb ells, pot ser que canviïn d'idea. Potser canviïn d'idea fins i tot sobre fer la producció.

—Oh, si us plau. Després de tots els diners que ja han invertit en això?

—Puc ser —va dir Luke suaument—, sorprenentment persuasiu.

—Ah, sí, suposo que sí —Geptun va sospirar—. Molt bé. Quins canvis?

—Fas que les morts dels soldats ombra sembli gairebé un accident. Com si jo no sabés que anava a passar. Però ho sabia. Sabia el que estava fent. La història ha d'explicar-ho.

—Bé...

—Aquest combat entre espasa de llum i «vibroescut»? És massa. És estúpid. A més, qui vol veure'm derrotar a un altre vilà amb la meva espasa de llum? No creus que això està quedant antiquat?

—Pot —va admetre Geptun —podem ficar una mica més de veritat aquí.

—I després està Aeona Cantor. Jo no estic interessat en ella... és la núvia d’en Nick, fi de la història. A més, no és el meu tipus. Massa aspra. I no m'agraden les pèl-roges.

—M'ho apunto. I què va ser de Nick i Aeona? I de Kar?

Luke es va encongir d'espatlles.

—Nick creu que Blackhole segueix viu.

—De debò?

—Això és el que em va dir. Kar i ell creuen que tenen comptes pendents que saldar. I si Blackhole realment segueix viu, tenir a Nick, Kar i Aeona trepitjant-li els talons li mantindrà molt ocupat guardant-se l'esquena com per tenir temps per a maldats. Ara, escolta, en la història... alguns dels símils que utilitzes... bo, no sóc un crític literari, però...

Geptun va sospirar i va recollir de mala gana l’hololector. Tenia la sensació de què aquell anava a ser un procés llarg i dur, les reescriptures, va pensar, són un fastigueig.

FI

Luke Skywalker i les ombres de Mindor (XVIII-2)

Anterior

Ben endinsat en l’hiperespai, Cronal va treure la Corona de l'Ombra. La seva càmera de suport vital estava enterrada en un asteroide de fonmassís; amb la Corona de l'Ombra per concentrar i ampliar el seu control, podia trencar la pedra que cobria les finestretes de la seva càmera i gaudir així del infinit no-res de l’hiperespai.

Adorava contemplar l’hiperespai, el no-res fora de l'univers. Un lloc que quedava més enllà fins i tot del concepte de lloc... Els mortals comuns de vegades es tornaven bojos, sucumbint al deliri de l’hiperencís, en contemplar massa temps el buit. A Cronal li semblava relaxant: un besllum de l'oblit que hi ha més enllà de la fi de totes les coses.

Per a ell s'assemblava a la Foscor.

Seria un consol per a totes les frustracions que havia afrontat en aquells últims dies. Com era possible que sempre semblés haver-hi un Skywalker disposat a barrar-li el pas?

Així i tot, la feblesa del noi Skywalker havia estat una benedicció. Quina sort tenia que a Skywalker li faltés força de caràcter per simplement matar-lo.

Fins i tot en el vagar de Cronal per les impenetrables terres ermes de l'esperança en les quals s'havia extraviat, havia estat capaç d'assestar un cop a la incipient segona República del que mai es recuperaria. Per no esmentar que encara posseïa l'avançada tecnologia gravitatòria feta possible per les propietats del fonmassís, a més de la Corona de l'Ombra.

Sí, havia perdut la millor oportunitat de fer-se amb un cos jove, poderós i influent, però encara tenia el seu propi cos amb tots els seus poders intactes. En uns dies, els suficients per assegurar-se que totes les naus republicanes encara en el Sistema Taspan només estiguessin tripulades per cadàvers, podria tornar, extreure el fonmassís dels núvols d'asteroides i començar de nou.

Encara que no anava a repetir el mateix error. Mai més intentaria crear en lloc de destruir. Mai més crearia res excepte motors d'una destrucció encara major.

Mai més abandonaria el Camí de la Foscor.

El seu govern de la galàxia no seria un mer Segon Imperi, seria el Regne de la Mort. Presidiria un univers d'infinit sofriment l'única fi del qual seria l'oblit, tan mancat de sentit com la vida.

Escenificaria l'últim acte en la saga de la galàxia.

Amb aquell somni per consolar-lo en el seu exili temporal, es va col·locar la Corona de l'Ombra en el cap i va enviar la seva voluntat cap a la Foscor que hi ha més enllà de la foscor, per fer-se amb el control de la ment de la pedra.

Però on deuria haver-hi Foscor, només va trobar llum.

Llum blanca, brillant, encegadora, un jove estel nascut a l'interior del seu cap. Li va abrasar la ment, dinamitant fins i tot el seu record de la foscor. Va recular convulsivament, com un cuc en trobar una pedra incandescent. Allò era més que llum; era la Llum.

Era el poder per espantar la Foscor.

Allò era inconcebible. Què podia escalfar el seu no-res absolut? Què podia esvair la seva nit infinita?

Hauries de saber-ho. La veu de la Llum no era una veu. Parlava sense parlar, comunicant-se no amb paraules sinó amb enteniment. Tu em vas convidar a venir.

Skywalker? Aquella llum era Skywalker?

En l'instant en què va pensar el seu nom, Cronal ho va veure: una forma de llum, absoluta, inflexible, agenollada al Centre de Selecció del cor més fosc de la Base de l'Ombra, amb les mans entrellaçades amb les enormes urpes de Kar Vastor.

Havia connectat els seus nervis ombra amb els de Vastor i, gràcies a l'íntima connexió entre Vastor i Cronal, d'alguna manera s'havia projectat fins a tocar al propi Senyor de l'Ombra.

En la Foscor, Cronal va veure somriure a Skywalker. Gràcies per reunir-te amb mi aquí. Em preocupava una mica que poguessis marxar-te amb aquesta estúpida corona teva.

Allò era impossible. Devia ser una al·lucinació, un producte retorçat de la seva Visió Fosca fora de control. Estava en l’hiperespai! L’hiperespai no interactuava, no podia fer-ho, amb l'espai real...

Vaig estar amb Ben Kenobi en l’hiperespai quan va percebre la destrucció d’Alderaan.

Cap mur pot contenir la Força.

La Força, la Força, aquell patètic Jedi seguia donant la tabarra amb la Força! Algun d'ells havia entès alguna vegada com d'innocents i estúpids que eren? Si algun entrelluqués si més no per un moment el veritable poder de la Foscor, aquella visió hauria apagat les seves diminutes ments com espelmes enmig d'un huracà...

La meva diminuta ment es va apagar? Crec que em vaig perdre aquesta part.

Cronal va poder sentir una lleugera ironia, com un avi tolerant bregant amb l’enrabiada d'un nen. La ira va créixer en el seu interior com la lava fosa ascendint per una falla volcànica. Aquell jove ingenu podria haver-se enganyat a si mateix fins al punt de creure que la seva llum insignificant podia omplir la Foscor absoluta? Que brillés sol en la nit eterna.

Cronal es va obrir completament a la Foscor, esquerdant les portes de la seva ment, expandint l'esfera del seu poder com un horitzó de successos badallant per engolir l'univers. Va envoltar la llum de l’Skywalker i la va apagar amb una sacsejada de poder.

En aquella sorra, ments nues davant la Foscor lluitant en un no-espai més enllà fins i tot de l’hiperespai, no hi havia edat, ni salut, ni força física. Allà l'únic poder que comptava era el de la voluntat. Skywalker i la seva suposada Força mai podrien igualar el domini de Cronal sobre el Camí de la Foscor.

En aquell nivell, Cronal era Blackhole. Cap llum podia escapar de les seves urpes.

Escapar? Jo? Has oblidat que ets tu qui està escapant?

Cronal va sentir de sobte, de manera inexplicable i poc agradable, calor.

Al principi va rebutjar aquella sensació poc grata; era un servidor de la Foscor massa expert per deixar-se distreure per una fallada menor en els ajustos del seu suport vital. Però a poc a poc es va anar adonant que el seu cos, en concret la seva pell, no semblava sentir cap calor. De fet, estava gelada. I humida.

Com si, d'alguna manera, estigués cobert de suor freda.

Va dirigir la seva ment cap a la Foscor i va tornar a convertir-se en el forat negre definitiu. Va examinar l'abisme de la foscor en què s'havia convertit i va descobrir que era impecable. Perfecte. L'expressió definitiva del poder absolut de la Foscor.

Aquell noi, aquell infantil Jedi, havia cregut que la seva minsa llum podia resistir aquell poder? El forat negre de Cronal havia devorat fins a l'últim lumen; la llum de l’Skywalker s'havia apagat per sempre. Els seus puerils trucs de la Força no li havien fet res.

Això és perquè no estic intentant fer-te res a tu. Estic fent alguna cosa a través teu.

Què?

Com podia seguir parlant Skywalker?

Una por insidiosa va començar a enverinar la petulant satisfacció d’en Cronal. I si Skywalker estava dient la veritat? I si el noi havia caigut derrotat amb tanta facilitat perquè això era el que havia volgut? Ja havia utilitzat el ridícul do de la Força per forjar una connexió amb Cronal a través de Kar Vastor... i si la llum no havia estat destruïda en caure en el forat negre que era la ment de Cronal?

I si la llum simplement l'havia travessat?

Aquí és on ensopegueu els de el Costat Fosc. Què és l'oposat d'un forat negre?

Cronal havia sentit aquella teoria cosmològica abans: que la matèria que cau en un forat negre passa a un altre univers... i que la matèria que cau en altres universos a través de forats negres podria passar al nostre, esclatant en energia pura i transcendent.

L'oposat d'un forat negre és una font blanca.

M'han ensarronat, va pensar.

L'alquímia Sith que havia creat la Corona de l'Ombra li havia imbuït amb el control sobre el fonmassís en totes les seves formes; per submergir a Skywalker en la Foscor, Cronal havia obert un canal en la Corona. A través de la Corona.

A través de la Corona de l'Ombra, la llum de l’Skywalker podia brillar sobre tots els cristalls de la foscor.

Tots els soldats d'assalt ombra. Totes les estacions de gravetat. Cada mil·límetre de la xarxa ombra dels nervis cristal·lins del seu cos, i del de Vastor, i...

Fins i tot del d’en Cronal!

Va llançar un rugit i va retornar la ment al seu cos; només necessitava un segon per llevar-se la corona del cap.

O així deuria haver estat, d'haver pogut moure els braços...

Sota la lluenta resplendor de les finestretes de la seva càpsula de suport vital, Cronal només va poder romandre assegut i observar horroritzat com de la seva pell començava a brollar oli negre. Aquell oli negre li sortia per tots els porus, de les oïdes, el nas, la boca i els ulls. Aquell oli negre brollava fins i tot dels canals de l'interior de la Corona de l'Ombra.

I fins que no va sortir l'última gota del seu cos, Cronal no va poder respirar.

No obstant això, no va tenir temps per més que una simple respiració abans que el fonmassís tornés a endurir-se, atrapant-lo per complet en un sarcòfag de pedra. L'asteroide de fonmassís que envoltava la seva càmera es va fondre i els seus trossos es van vaporitzar en caure de la zona d’hiperimpulsió. Poc després, va caure el propi hiperimpulsor, com si hagués estat muntat en la pedra, en comptes de la càmera.

La càmera, sense l'embolcall de realitat de l’hiperimpulsor, senzillament es va dissoldre.

Cronal va tenir temps suficient per entendre què estava passant. Va tenir temps suficient per sentir que els seus àtoms perdien la seva realitat i desapareixien en el no-res infinit de l’hiperespai.

***

Han estava assegut sobre el llençol de supervivència de policapa sota la mandíbula d'estribord del Falcó, subjectant-se els genolls i esperant la sortida del sol. La Leia estava estirada sobre el llençol, al costat d'ell, respirant lentament i amb facilitat. Semblava estar senzillament dormida.

No li va semblar que hagués de despertar-la.

L'única paraula que la Leia havia estat capaç de pronunciar havia estat llum. No deixava de demanar llum, fins i tot amb totes les fonts de llum del Falcó enceses al màxim de la seva potència. Segurament estava parlant d'un altre tipus de llum.

I quan Han va rebre les nefastes notícies sobre la situació de Lando, va pensar que podia donar-li a la Leia el que li demanava.

De totes maneres, anaven a morir tots. No hi havia escapatòria en aquell parany. L'única elecció possible era morir en la desintegració de Mindor o acabar rostits vius per les erupcions estel·lars de Taspan.

Així que va aterrar el Falcó en el destruït camp de batalla, va estirar el llençol i va posar la Leia el més còmoda que va poder. Chewbacca es va mantenir en segon pla; mirant-los des de la cabina del Falcó, per respecte. Entenia que els humans solen voler intimitat en moments com aquell.

Han s'havia quedat al costat de la Leia mentre els seus atacs remetien; s'havia quedat al costat d'ella mentre brollava fonmassís negre i brillant per tots els porus del seu cos, mentre sortia d'ella i s'acumulava en un toll sobre el llençol. I es quedaria al costat d'ella quan els terratrèmols s'intensifiquessin i el letal sol s'alcés sobre l'horitzó.

Estaria al costat d'ella quan el planeta explotés.

Una ironia amarga: havia sofert tant en veure's obligada a veure el seu món natal destruït. Ara moriria d'una manera tan brutal com havien mort la seva família i tota la seva gent.

Precisament per això no li semblava que hagués de despertar-la.

Però la Força tornava a mostrar un sentit de l'humor macabre; la Leia es va moure i les seves parpelles van palpitar.

—Han...?

—Estic aquí, Leia —va sentir que el cor anava a saltar-li del pit—. Estic aquí.

La mà de la Leia va buscar les seves.

—Tan fosc...

—Sí —va dir Han—. Però està sortint el sol.

—No... aquí no. On estava —va respirar profund i va exhalar amb un llarg i lent sospir—. Era tan fosc, Han. Era tan fosc i per tanta estona que no podia recordar ni qui sóc. No podia recordar gens.

Va obrir els ulls i va veure la cara d’en Han.

—Excepte a tu.

Han va empassar saliva i li va estrènyer la mà. No es fiava de la seva veu.

—Era com... com si estiguessis amb mi —va murmurar ella—. Eres l'única cosa que em quedava... i no necessitava res més.

—Ara estic amb tu —va dir amb una veu ronca i vacil·lant—. Estem junts. I sempre ho estarem.

—Han... —ella es va incorporar per asseure's i es va fregar els ulls amb una mà—. Hi ha alguna cosa per menjar?

—Què?

—Tinc gana. Hi ha una mica de menjar?

Han va sacsejar el cap, desconcertat. Va fer un gest amb el cap cap als cadàvers de soldats d'assalt que cobrien el terra.

—Només, ja saps, paquets de racions imperials. I probablement estiguin espatllades.

—No m'importa.

—Bromeges?

Ella es va encongir d'espatlles i li va dedicar un somriure que fins i tot en aquell moment, a minuts de la seva mort, li va accelerar el cor i li va tallar la respiració.

—Fem un pícnic —va dir ella—. Fem un pícnic i contemplem l'alba. Per última vegada.

—Sí —va dir ell—. Sí, sona bé.

Va obrir uns quants paquets de racions de soldats morts i es van asseure junts, espatlla amb espatlla, menjant en silenci mentre l'horitzó començava a brillar com si el planeta estigués en flames.

—Bé, una cosa és segura —Han es va obligar a esbossar un dels seus vells mig somriures—, no oblidarem aquest pícnic mentre visquem, eh?

La Leia va somriure, encara que els ulls se li van humitejar amb llàgrimes.

—Sempre tan bromista. Fins i tot aquí. Fins i tot ara.

Han va assentir.

—Bé, ja saps, sempre ens posem romàntics quan som a punt de morir. Començava a fer-se repetitiu.

El terra sota els seus peus va donar un espasme, i després un altre, i la Leia va dir:

—Crec que hauríem de respectar la tradició.

—De debò?

—Fes-me un petó, Han. Per última vegada —La Leia va posar una mà en la galta d’en Han. El seu tacte era càlid i sec, i increïblement bell per a ell—. Per tots els petons que mai ens donarem.

Han la va agafar entre els seus braços i va baixar la seva cara fins a la d'ella... i llavors un gran udol d'alegria d'un wookiee que va ressonar des de la cabina li va fer aixecar el cap i obrir els ulls.

—Què? Chewie, estàs segur?

Chewbacca va copejar el transpariacer de la cabina i va agitar les dues mans, cridant-los frenèticament. Han es va posar dempeus i va aixecar la Leia com si no pesés res.

—Han... Què passa? —va preguntar ella feblement—. Què ha dit?

—Saps tots aquests petons dels quals parlaves? —amb la mirada il·luminada, la va portar fins a l'ascensor de càrrega del Falcó—. Diu que si ens movem de pressa, potser puguem donar-nos-els!

***

Dins del seu cap, Luke va sentir que els estels s'apagaven un a un.

Connectat a través de Kar amb Cronal, a través de Cronal amb la Corona de l'Ombra, i a través de l'antic poder de l'alquímia Sith de la Corona amb cada ment Fonedora en cada tros de fonmassís de la galàxia, Luke havia brillat sobre ells amb la llum de la Força. Aquella llum els havia atret com la llum de la lluna atreu a les arnombres, i van descobrir que aquella llum inesgotable podia omplir-los fins a desbordar-los. Mai tornarien a alimentar-se de la llum; ja no ho necessitarien. Brillarien per sempre amb llum pròpia.

I així van sortir de tots aquells llocs als quals els havia portat la Foscor.

Luke els va sentir marxar-se.

Els va sentir abandonar les estacions de gravetat. Els va sentir abandonant la Corona de l'Ombra, i el cos de Cronal, i el de la Leia, i el de Kar i el seu propi.

I va sentir als soldats d'assalt, a milers per tot el sistema. Va sentir a tots els homes que lluïen l'armadura negra de Cronal. Va sentir la incontrolable ira i set de sang, el frenesí guerrer gairebé cec que havien deslligat i perllongat els cristalls del seu cervell. Va sentir el dany causat per la força brutal del creixement dels cristalls.

Va sentir el que provocaria la sortida dels cristalls.

No va mirar cap a una altra part. No va renunciar a la seva percepció. Li ho devia a aquells homes. Pot ser que fossin enemics, però no deixaven de ser homes.

Cap d'ells havia volgut allò. Cap s'havia presentat voluntari per a allò. Cap hi havia si més no cooperat. Allò els hi havien fet amb un menyspreu absolut per la seva humanitat; Luke no podia permetre que ara que els hi desfeien els passés el mateix.

Així que es va quedar amb ells mentre el fonmassís dels seus cossos i cervells es liquava. Es va quedar amb ells mentre brollava de cada porus dels seus cossos. Es va quedar amb ells quan la sortida del fonmassís va activar l'engranatge d'home mort.

Es va quedar amb ells quan tots els soldats d'assalt en tot el sistema, tots alhora, es van esfondrar i van estremir. I van morir.

Luke va sentir totes les morts.

Era tot el que podia fer per ells.

Quan finalment va apartar la seva ment de la Foscor, Luke es va trobar en una foscor del tipus més comú. El centelleig de les descàrregues d'energia havia desaparegut de la sala que havia estat el Centre de Selecció.

Es va agenollar en la foscor i des d'aquella foscor va arribar un llarg i lent rugit que la Força li va permetre comprendre com paraules.

Jedi Luke Skywalker. Ja està fet?

Projectant-se en la Força va poder sentir que les naus republicanes supervivents saltaven a l’hiperespai, mentre les masses ombra artificials de les estacions de gravetat destruïdes es contreien i desapareixien.

Va sentir la desintegració final de la Base de l'Ombra, i la destrucció final de Mindor sota la radiació letal de les erupcions de Taspan.

Tot desaparegut. Tot havia desaparegut.

No quedaven més ombres.

—Sí —va dir Luke—. Sí, està fet.

Ara és quan morim.

—No ho sé —va dir Luke—. Probablement.

Quant falta?

Luke va sospirar.

—Això tampoc ho sé. Vaig segellar la càmera en entrar, així que tindrem aire. Durant un temps. Però no sé quin grossor ha de tenir la pedra que ens envolta ara que la muntanya s'ha desintegrat. No sé quanta radiació pot bloquejar. Potser ja ens estigui cuinant.

I no hi ha ningú que pugui venir a buscar-nos.

—Les seves naus no poden protegir-los. No d'una radiació com aquesta.

En aquest cas, aquí acaben les nostres vides.

—Probablement.

No m'agrada aquest lloc. No sé com vaig arribar fins a aquí, però sé que no ho vaig triar.

—Cap de nosaltres el va triar.

És un mal lloc per morir.

—Sí.

Si pogués triar, preferiria no morir al costat d'un Jedi.

—Ho sento —va dir Luke. Sincerament.

—He conegut a Jedi. Fa molts, molts anys. Conèixer-los no va ser cap plaer. Creia que no tornaria a conèixer a cap altre, i m'agradava la idea.

»Però és el meu plaer saber que estava equivocat.

»M'alegro d'haver-te conegut, Jedi Luke Skywalker. Ets més del que eren ells.

—Això és... —Luke va sacsejar el cap vagament, parpellejant en la foscor—. Bé, gràcies, però jo no sé amb prou feines gens.

Això creus tu. Però t'ho dic jo: ets més gran que els Jedi d'antany.

Luke només va poder arrufar les celles i tornar a sacsejar el cap.

—Per què dius això?

Perquè a diferència dels Cavallers d'antany, Jedi Luke Skywalker...

»Tu no li tens por a la foscor.

***

R2-D2 estava aferrat a la superfície d'un diminut asteroide que descendia en espiral cap a l'esfera estel·lar de Taspan.

L'asteroide era pràcticament esfèric, tenia un diàmetre que probablement era la meitat que el del Falcó Mil·lenari i una rotació lenta, prou lenta perquè el petit astromecànic pogués arrossegar-se fins al costat fosc de l'asteroide agafant-se a la roca amb els seus braços manipuladors. D'aquella manera, R2-D2 mantenia l'asteroide entre ell i la radiació de les erupcions estel·lars de Taspan; radiació que podia fregir-li els circuits per sempre en menys d'un segon.

D'aquella manera, R2 calculava que podria mantenir la seva capacitat operativa per altres set punt tres hores estàndard, temps després del qual el seu asteroide passaria entre Taspan i un núvol particularment dens d'asteroides, els quals reflectirien suficient radiació dura en el costat fosc del seu per experimentar, estimava que amb un 89,756 per cent de certesa, una sobtada fallada fatal de sistema.

L'apagat permanent.

Si per xamba sobrevivia a aquell trànsit, estava raonablement segur, 83,973 per cent, que sobreviuria altres dos punt tres hores estàndard.

No li afligia la possibilitat de l'apagat; havia passat diversos segons calculant les possibilitats totals de supervivència personal abans d'anul·lar judiciosament el sistema ejector de deixalles del Falcó, llançar-se a l'espai menys d'un segon abans que la nau sortís de la Base de l'Ombra en plena desintegració. Aquella possibilitat era tan diminuta com per desafiar la noció de possibilitat; calculava que tenia les mateixes possibilitats de mantenir-se operatiu com de superar una transició de fase quàntica que el transformaria instantàniament en un ocell gooney lofquarià.

No obstant això, la Princesa Leia li havia donat instruccions en més d'una ocasió, amb molta fermesa i en termes molt clars, de cuidar d’en Luke Skywalker. Les consideracions sobre la seva supervivència personal eren irrellevants per a la tasca que tenia assignada.

No li preocupava la supervivència. No obstant això, aproximadament cada minut dedicava un o dos mil·lisegons a accedir als escassos directoris de la seva extensíssima biblioteca dels enregistraments de les seves aventures amb l'únic droide en la seva llarga, llarguíssima, existència al que podia etiquetar sincerament com a amic: C-3PO. No preveia trobar a faltar a C-3PO; no preveia ser capaç de trobar a faltar a ningú ni res així. No obstant això, experimentava una peculiar sensació en les seves subrutines d'interacció social cada vegada que accedia a aquells directoris en particular. Era una sensació alhora positiva i negativa; i era clarament impossible, per al considerable desconcert d’R2, quantificar-la.

Suposava, després de molta computació, que havia de lamentar no tornar a veure al seu amic mai més, mentre que al mateix temps li proporcionava un considerable consol saber que el seu amic estava, i seguiria estant en el futur immediat, bastant fora de perill.

D'alguna manera allò semblava fer-li més capaç de concentrar-se en la tasca que tenia entre mans.

Quan el Falcó s'havia marxat sense Luke a bord, R2 va saber exactament què havia de fer i ho havia fet. Una vegada alliberat de l’ejector de deixalles, havia ajustat els seus sensors per registrar la petjada química personal de l'amo Luke, el seu rastre, i va rastrejar els progressos d’en Luke per la Base de l'Ombra, fins que el rastre va desaparèixer abruptament en una paret de pedra. En no disposar d'instruccions o programació que pogués oferir-li cap procediment alternatiu, s'havia limitat a esperar.

R2 havia esperat mentre les estacions de gravetat s'apagaven. I mentre la flota partia. Havia esperat durant la desintegració de la Base de l'Ombra i durant l'explosió del planeta. I seguia esperant.

Estava completament, cent per cent, segur que Luke estava a l'altre costat de la paret de pedra, que ara formava part d'aquell diminut asteroide.

Luke estava dins d'aquella bola de pedra, i encara que les possibilitats de supervivència personal del propi Luke eren només mínimament més grans que les d’R2, que en qualsevol cas eren gairebé inexistents, l’astromecànic seguiria aferrat al costat fosc de l'asteroide i es mantindria funcional fins que no pogués més, perquè quedava una mínima, encara que mesurable, possibilitat de ser d'alguna ajuda.

Un moviment peculiar en el camp d'estels va cridar la seva atenció. Un asteroide en particular, un punt molt brillant de radiació reflectida des de Taspan, semblava creuar el pla de l’eclíptica del sistema en lloc de seguir el seu curs. És més, aquell punt brillant de moviment era clarament retrògrad; el seu rumb era contrari a la direcció general del camp d'asteroides. Finalment, aquell punt de llum no viatjava amb la velocitat constant que caldria esperar d'un cos el moviment del qual només estava subjecte a les lleis de la mecànica orbital; per contra, accelerava, després frenava, després tornava a accelerar.

Només hi havia una explicació probable.

Activant el zoom telescòpic del seu sensor òptic va poder confirmar els seus càlculs: aquell objecte era una nau.

En concret una llançadora LambdaT-4a.

R2-D2 va obrir la comporta de comunicacions de la seva cúpula i va estendre la seva antena parabòlica. La va dirigir amb precisió, després de calcular la demora de la velocitat de la llum, al punt en què la llançadora estaria quan la seva transmissió arribés, i va començar a emetre un codi de trucada de socors amb tota la seva considerable energia. Quan va establir contacte amb el cervell de la llançadora, va poder explicar els detalls de la situació i va confiar que el cervell de la nau fos capaç de transmetre-li els fets pertinents al seu pilot.

El vector de la llançadora va canviar cap a una trajectòria d’intercepció amb gratificant celeritat. La llançadora va girar cap al costat il·luminat de l'asteroide, va estendre una arpa d'amarratge i va atrapar l'asteroide, acostant-se prou per introduir l'asteroide en el seu embolcall d’hiperimpulsió. Després va saltar a la velocitat de la llum.

R2-D2 va dedicar el temps per a la transició a l’hiperespai a revisar els seus càlculs, però eren impecables.

Els plans d'un home tan malvat com brillant s'havien desbaratat. Luke sobreviuria. La Princesa Leia i Han Solo havien escapat. C-3PO estava completament fora de perill. I R2-D2, per la qual cosa podien determinar les seves subrutines d'autodiagnòstic, no hi havia, de fet, experimentat la transició de fase quàntica a ocell gooney lofquarià.

Les probabilitats que es donés aquell desenllaç eren literalment mínimes.

L'univers, va decidir R2, era un lloc extraordinari.

Següent