Anterior
9
Coquetejant amb el desastre
Se n'havia anat. Ja
no podia cabre cap dubte d'això. En Luke Skywalker se n'havia anat. Pharnis
Gleasry, agent de la Lliga Humana, no podia seguir enganyant-se a si mateix per
més temps. El Mestre Jedi portava com a mínim un dia sencer sense aparèixer per
casa. Una comprovació del “no-tan-bé-amagada” llar d’en Calrissian a Ciutat
Cúpula va mostrar que també estava buit, i la seva nau, la Dama Afortunada, ja
no es trobava en el seu moll acostumat. Tenint en compte que havia vist als dos
junts la nit abans que s'esfumessin de Coruscant, semblava que el més probable
era que se n'haguessin anat junts.
En Pharnis sabia que
no podia fer res excepte seguir el pla de reserva, per arriscat que pogués ser.
Hauria d'utilitzar la sonda de missatges i esperar contra tota esperança que el
Foc de Jade s'atingués al seu pla de vol. En cas contrari...
En cas contrari, el
Líder Ocult no se sentiria res complagut. I això no era una idea agradable. De
fet potser fos millor enviar la sonda i seguir el rastre de l’Skywalker
després.
Tenint en compte el
mal geni del Líder Ocult, esfumar-se potser fos el més prudent.
- Havies
d’emportar-te’ls? -Va preguntar Lando, i no per primera vegada.
Els objectes de la
seva queixa, els androides R2 i C3PO, es trobaven en l'altre extrem de la sala
de la Dama Afortunada, i cap dels dos semblava sentir-se més feliç d'estar amb
Lando del que se sentia Lando d'estar amb ells. En Luke i Lando estaven
asseguts a la taula de la sala de la Dama Afortunada, descansant una estona
després d'haver menjat. Almenys, se suposava que això era el que estaven fent.
Resultava obvi que la presència dels androides produïa un pèssim efecte sobre
els nervis d’en Lando.
En Luke va somriure
per dins. Hi havia altres raons perfectament legítimes per portar amb ell als
androides, però si havia de ser sincer, la veritat era que havia volgut que
anessin amb ells en aquell viatge per tornar-li una mica la pilota a Lando i
cobrar-li de la manera més subtil possible una part del deute que havia contret
amb ell per involucrar-lo en el seu boig projecte. Mai ho podria admetre davant
cap persona a part d'ell mateix, naturalment, però tot i així la veritat era
aquella.
Però C3PO va
respondre abans que en Luke hagués tingut l'oportunitat de fer-ho.
-Capità Calrissian,
li asseguro que tant la meva contrafigura com jo hem demostrat el més alt grau
d'utilitat en un gran nombre d'ocasions. Podria afegir que jo en particular
indubtablement seré de la màxima utilitat possible en una missió de
característiques romàntiques. A més d'estar familiaritzat amb més de sis
milions de formes diferents de comunicació, m'he equipat amb una programació
addicional. He dut a terme intenses investigacions i recerques en les fonts de
dades de Coruscant que no estan generalment disponibles per al públic. Ara em
trobo àmpliament versat en els rituals de festeig de 2047 cultures humanes,
així com en els de 516 cultures no humanes.
-Doncs ja et pots
anar guardant tota aquesta saviesa -va dir Lando a l'androide -. El dia en què
et demani que em donis consell sobre com tractar a una dama serà el dia en què
faci vot de castedat.
Aquella observació
no només va deixar perplex a C3PO, sinó que va inspirar tot un seguit de
xiulets i refilets francament malsonants a l’R2.
-Això és
absolutament inexacte, R2, i en qualsevol cas dubto molt que sigui la classe de
consell en què estava pensant el capità Calrissian.
L’R2D2 va emetre un
soroll encara més groller que els anteriors i va retrocedir, allunyant-se una
mica de C3PO mentre feia girar el seu sensor visual cap al Luke.
-Va, R2, calma't -va
dir en Luke-. No hi ha cap necessitat de ser tan insultant.
- Apa, Luke!
Realment hem d'aguantar aquesta xerrameca de fons durant tot el viatge? No
podem desactivar-los, o enviar-los de tornada a casa al primer port, o el que
sigui?
En Luke va somriure
i va moure el cap.
-Sempre que me'ls he
emportat amb mi he acabat alegrant-me d'haver-ho fet, Lando -va dir-. Confia en
mi: ens seran molt útils.
-Bé, doncs serà
millor que demostrin la seva utilitat aviat -va grunyir Lando-. En cas
contrari, acabaran tenint una cita amb el compartiment de les peces de recanvi.
-Ei, Lando,
tranquil... A més, tens una altra cita a la qual acudir abans -li va recordar
en Luke-. Hauríem de sortir de l'hiperespai per entrar en el sistema de Lèria
Kerlsil en qualsevol moment.
Lando va donar un
cop d'ull al cronòmetre.
-Falten uns quinze
minuts -va dir mentre s'aixecava -. Hauríem d’anar a la cabina. -C3PO va fer un
pas cap endavant com si es disposés a seguir-lo, però Lando va alçar una mà -.
Tu et quedes aquí, noi daurat -va dir-. Vosaltres dos us quedareu a la sala
calladets i sense crear problemes mentre nosaltres pilotem la nau i mentre
estiguem al planeta. Ha quedat clar?
-Sí, ha quedat
perfectament clar, senyor -va replicar C3PO-, però em permeto suggerir que
potser...
-Molt bé -va dir
Lando, interrompent-lo i girant-se cap a l'escotilla -. Has estat alguna vegada
a Lèria Kerlsil? -Va preguntar.
En Luke va bellugar
el cap alhora que s'aixecava per seguir al Lando.
-No -va dir-, i en
els bancs de dades que vaig consultar tampoc hi havia gran cosa.
-Bé, doncs aviat
sabrem bastants més coses sobre aquest món -va dir Lando.
La comporta es va
fer a un costat i els dos van anar a la cabina.
C3PO va contemplar
com la comporta es tancava darrere dels dos humans..., i va quedar sorprès
sentint l'espetec d'un pestell de seguretat. El capità Calrissian els havia
tancat a la sala.
- Vaja! -Va dir-.
Això no s'assembla en res a la classe de tractament refinat que esperava del
capità Calrissian, prenent en consideració les circumstàncies. Els modals toscs
i bruscos poden estar molt bé en una colònia minera, però no hi ha dubte que no
són el més adequat per a un cavaller que busca esposa. Almenys l'amo Luke ha
tingut l'amabilitat de sortir en la nostra defensa.
R2D2 va deixar
escapar una llarga sèrie de xiulets interrogatius.
- Com? -Va exclamar
C3PO-. No, no sé com es diu el lloc al que anem. Ningú m'explica les coses, i
mai se m'informa de res.
L’R2 va deixar anar
un gemec ofegat i després va repetir la seva pregunta una mica més a poc a poc
i amb una floritura extra al final.
-Bé, si t'has adonat
que van dir que anem a Lèria Kerlsil, per què et molestes a preguntar-m'ho?
L’R2 va replicar amb
una veloç ràfega de xiulets i trinats entretallats.
- Això no és
veritat! -Va dir C3PO-. No em limito a presumir dels meus coneixements, i
realment en faig ús. Quin objecte hauria tingut el fet que investigués tots
aquests foscos rituals d'aparellament en fonts de dades tan recòndites i
distants si ni tan sols pensava examinar la informació i...?
L’R2 va llançar un
parell de vigorosos trinats electrònics i va oscil·lar cap endavant i cap
enrere sobre les seves rodes.
- Oh! Vols dir que
podria consultar les meves dades per esbrinar quina informació referent a Lèria
Kerlsil tinc emmagatzemada. Bé, per què no ho vas dir més clarament? -C3PO va
guardar silenci durant un moment, i va accedir a la seva memòria de dades-. Ai
mare! -Va exclamar després-. Oh, vaja! -Va cridar-. R2! Què farem?
Lando Calrissian
estava més que una mica acostumat a enfrontar-se amb llocs als quals no estava
acostumat. Ja feia molt de temps que havia perdut el compte dels planetes en
els quals havia fet negocis d'una classe o d’una altra. Quan va posar els peus
a Lèria Kerlsil per primera vegada, no sabia gairebé res sobre aquell
planeta..., i no obstant això sabia més coses sobre ell que sobre la immensa
majoria dels mons que havia visitat.
Havia après feia
molt temps com improvisar, com fixar-se en els costums locals i les formes de
fer les coses de cada lloc, com detectar quines eren les diferències trivials i
quines diferències eren vitals.
Però també havia
après que existia alguna cosa més que les diferències, i havia arribat a saber
fins a quin punt tots els mons remots i provincians s'assemblaven en el
fons..., o almenys, fins a quin punt s'assemblaven tots els mons remots i
provincians que podien interessar a un comerciant.
Havia d'haver un
espaiport, i automàticament això significava totes les coses que acompanyen un
espaiport: allotjament per als tripulants, gairebé sempre un bar o taverna
d'alguna classe, instal·lacions per a la manipulació del carregament, algun
lloc en el qual canviar crèdits per la moneda local, etcètera. De fet, en la
immensa majoria dels planetes que havia visitat Lando mai arribava a veure gran
cosa a part de l’espaiport.
Baixava, es reunia
amb els representants locals per al que fos que estigués comprant o venent,
mantenia un ull ben obert per vigilar el carregament que entrava o sortia de la
seva nau, feia i rebia els pagaments requerits en cada cas, menjava alguna cosa
i prenia una copa al bar, potser gaudia d'una nit de son a l'hotel si la seva
cartera s’ho podia permetre i si els llits semblaven prou còmodes, i després se
n'anava al matí següent. Passat un temps, tots els espaiports, instal·lacions
per a la manipulació del carregament i funcionaris de duanes semblaven
confondre’s entre ells. El que tants d'ells fossin molt semblants no ajudava en
res. Lando havia «estat» en dotzenes de mons on no havia vist res de la cultura
local a part dels funcionaris de duanes.
No sempre era així,
per descomptat. També hi va haver moltes vegades en les que havia sortit
d'aquella bombolla imaginària que envoltava l’espaiport per endinsar-se per la
vida i la cultura reals del planeta. Lando estava decidit a què aquella fos una
d'aquelles vegades en què sortia i veia el món en què es trobava. Després de
tot, si les coses sortien tal com volia, acabaria vivint en aquell planeta, almenys
una part del temps, durant els anys futurs. No li aniria gens malament veure
tot allò que pogués d'ell abans de comprometre’s a res que després pogués
lamentar.
A primera vista,
almenys, semblava un lloc bastant agradable. El cel era d'un blau cristal·lí,
amb cotonosos nuvolets blancs desfilant per ell muntats sobre una brisa
refrescant. L'aire feia olor de net i de puresa. L’espaiport era petit però
estava ben cuidat, amb totes les superfícies netes i lluents, i tot el personal
era afable i estava disposat a ajudar.
Com sol ocórrer en
molts mons petits, l'espaiport havia estat construït bastant lluny de la
ciutat, i després la ciutat havia anat creixent al seu voltant. Un viatge de
cinc minuts en aerolliscador els va portar al centre de la ciutat, i era un
centre realment molt bonic. Arbres d'escorça blau clar i petites fulles rodones
de color porpra tan petits que només els hi arribaven fins a la cintura
s'alineaven al llarg d'avingudes mantingudes en un impecable estat de neteja.
Vehicles amb rodes es movien sense fer soroll i a una velocitat molt raonable
sobre els camins ben pavimentats. Les cases i les botigues eren de dimensions
modestes, però estava clar que era una ciutat de gent orgullosa dels seus
habitatges. Tot estava net i cuidat, i tot era bonic i havia estat fet a
consciència.
-No està malament
-va dir Lando mentre caminaven-. No està gens malament... Puc imaginar-me
aquest lloc com una petita base d'operacions molt convenient.
En Luke va riure.
-Estàs anant una
mica massa de pressa -va dir-. No seria millor esperar fins que haguessis
conegut a la dama en qüestió?
-La coneixerem, la
coneixerem -va dir Lando-. Encara falta mitja hora per a la nostra cita. No
vull presentar-m'hi massa aviat i donar la impressió que estic impacient per
arribar a un acord.
- I què faràs si
ella sembla impacient per arribar a un acord? -Va preguntar en Luke.
Lando va mirar al
seu amic i li va fer l'ullet.
-Llavors pujaré
l'aposta, naturalment. És la manera de jugar a aquest joc.
Els dos van riure i
van girar una cantonada per contemplar un altre carrer a l'agradable capital de
Lèria Kerlsil.
- De pressa, de
pressa! Si no hi ha altra manera d'obrir-la llavors crema-la, miserable cub de
rosques -va cridar C3PO a l’R2.
La petita unitat
astromecànica estava intentant obrir la comporta de la sala. La seva sonda de
dades estava ficada en una presa de la paret, i l’R2 intentava trobar una
connexió de circuits que li permetés operar el pany des de dins.
-El capità
Calrissian podria estar en un gran perill. Anem, afanya't! No perdis el temps
amb aquestes delicades manipulacions de dades que tant t'agraden! No van a
funcionar, R2.
L’R2 va replicar amb
una tossuda sèrie de brunzits i espetecs..., i després la comporta es va fer a
un costat prou perquè els dos androides poguessin sortir de la sala.
- Ah, bona feina,
R2! -Va exclamar C3PO-. Sabia que podies fer-ho. Oh, per què el capità
Calrissian i l'amo en Luke no portaran a sobre un comunicador perquè poguéssim
advertir-los... Ja podria ser massa tard. Hem d'arribar a una terminal de dades
de la ciutat i esbrinar si la meva informació és correcta. De pressa, de
pressa!
En Luke Skywalker
caminava al costat del seu amic, gaudint de l'agradable matí..., però també
començant a adonar-se que alguna cosa no anava del tot bé. Els seus sentits
Jedi intentaven dir-li alguna cosa, però no estava molt segur de què era.
En Luke va
contemplar el tranquil carrer. En aquella zona hi havia menys cases, i eren més
grans i imponents que les del centre de la ciutat. Només hi havia uns quants transeünts
a la vorera, i es limitaven a mirar la parella de forasters amb la més lleu de
les curiositats. Estava clar que d'aquella direcció no anava a sorgir cap
amenaça.
I no obstant això hi
havia alguna cosa. En Luke es va adonar que la seva mà s'havia acostat a
l'empunyadura de la seva espasa de llum. Estava més espantat del que havia
percebut fins aquell moment. Va tornar la mirada cap a Lando, però resultava
obvi que el seu amic no sentia la més mínima preocupació. N'hi havia prou amb
mirar-lo per veure que en la seva ment no hi havia res més inquietant que els
seus habituals i entusiàstics projectes de guanyar diners a través de mètodes
més o menys dubtosos. Així doncs, què era? Durant un moment en Luke va prendre
en consideració la possibilitat d'agafar a Lando pel braç i apressar-lo a donar
la volta. Però... No. Fins i tot un Mestre Jedi necessitava alguna cosa més que
un vague pressentiment que alguna cosa no anava del tot bé.
Els dos androides
per fi van aconseguir trobar una terminal de dades pública en un fosc racó de
la terminal principal de l'espaiport.
- Connecta't,
connecta't! -Va cridar C3PO, constrenyent a l’R2 a què actués-. Busca tot, tot
el que puguis trobar sobre Kària Ver Seryan. Només espero estar equivocat...
L’R2 va deixar anar
diversos xiulets i escarafalls situats a la zona més alta de l'escala tonal.
- Què vols dir amb
això que no veus per què aquesta vegada havia de ser diferent a les altres? -Va
preguntar C3PO, llançant un cop de mà contra la cúpula de l'R2-. Connecta't a
la terminal de dades, i ja n'hi ha prou de ximpleries. Com estava a punt de
dir, si tinc raó, i això no és una cosa que passi tan rarament, moltíssimes
gràcies, llavors és molt possible que necessitem totes les evidències que
puguem trobar per convèncer el capità Calrissian de la situació. Vinga, vinga!
En Lando i en Luke
van aconseguir calcular la durada del seu passeig bastant bé, i van arribar a
la casa de la Kària Ver Seryan només un parell de minuts abans de l'hora
acordada.
La casa resultava
difícil de passar per alt en aquell tranquil carrer arbrat. Era, amb molt, la
més gran del barri. Gairebé totes les altres cases havien estat construïdes amb
una mena de maó de color groc fosc, amb una edificació de fusta blau grisenca
aquí i allà. Però la casa de la Ver Seryan era de pedres d'un gris fosc
meticulosament unides amb morter. Tenia cinc pisos d'altura, encara que tots
els edificis pròxims tenien dos o tres com a màxim. S'alçava en un solar com a
mínim quatre vegades més gran que el de qualsevol altra casa. La propietat
estava envoltada per una reixa de barrots de ferro negre adornats amb complexes
motllures i incrustats al terra, amb dotze centímetres de separació entre un i
altre. Semblava més una fortalesa que una llar.
En Luke es va adonar
que les cases que flanquejaven la residència de Ver Seryan estaven buides i
abandonades i que els seus recintes havien estat envaïts per la mala herba,
formant un agut contrast amb els complicats jardins i pavellons privats que es
podien veure per tot arreu menys en aquelles.
A primera vista, els
jardins que envoltaven la casa de la Ver Seryan semblaven un tribut a
l'ostentació executat per pur amor a l'ostentació. Hi havia senders i bancs de
pedra, i plantes exòtiques d'una dotzena de mons. Un rierol decoratiu
artificial circumdava per complet la casa, sens dubte impulsat per alguna mena
de sistema de bombament que movia l'aigua. Un camí portava des de la porta
principal i per sobre d'un diminut pont llevadís fins a l'entrada de la casa.
El rierol
s'eixamplava a la dreta de la casa, i al centre d'aquell eixamplament s'alçava
una complexa font de tres nivells. Els seus raigs d'aigua pujaven fins a una
gran altura en una intricada pauta eternament canviant. Però malgrat la
distracció de la font, al Luke no li va passar per alt que si el pont estava
pujat, la riera circular decorativa podia complir molt bé les funcions d'un
fossat.
I allà, al centre de
tot aquell esforç paisatgístic, s'alçava la casa pròpiament dita, i la casa no
semblava tenir res a veure amb el recinte. No hi havia res ornamental o bonic
en ella. Havia estat construïda perquè fos gran i sòlida, i això era. Malgrat
l'intent de disfressar-la amb plantes rares i fonts capritxoses, saltava a la
vista que la casa de la Ver Seryan era una fortalesa concebuda per mantenir a
ratlla als altres.
En Luke va alçar els
ulls cap a la casa, i va decidir que aquelles noves circumstàncies li agradaven
cada vegada menys. Quina classe de dona necessitava una llar capaç de
protegir-la contra una turba enfurismada? Resultava obvi que el que preocupava
a la propietària d'aquella casa era precisament una torba i res més. Fosses i
reixes de ferro no eren la classe de precaucions que detindrien a un lladre
decidit a sortir-se’n amb la seva, o un atac organitzat amb armes modernes. No.
Es trobaven davant la classe de defenses concebudes per retardar i desanimar
una multitud furiosa, i mantenir a ratlla a una torba desorganitzada impulsada
per les emocions.
I tampoc hi havia
cap manera de què en Luke es pogués convèncer a si mateix que tot allò era
merament decoratiu, alguna mena de vestigi d'una tradició arquitectònica. La
prova hi era, davant dels seus ulls, a la paret de la casa, just al costat de
la porta. Hi havia alguna varietat de planta enfiladissa creixent sobre
d'elles, però es necessitava alguna cosa més que unes quantes fulles i circells
per ocultar unes cremades de desintegrador tan grans.
-Sembla que és una
dona bastant acomodada -va dir Lando.
En Luke es disposava
a dir alguna cosa, però s'ho va pensar millor. La diferència existent entre el
seu punt de vista i el d’en Lando era senzillament excessiva. Allà on en Luke
veia un sistema de defensa, Lando veia l'evidència d'uns grans ingressos. Qui
podia dir quin dels dos tenia raó? Potser tot el que en Luke havia detectat
estava relacionat amb el propietari anterior, o amb algunes molèsties
provocades per la guerra contra l'Imperi.
Però no es podia
convèncer a si mateix. Hi havia alguna cosa que no estava gens bé. En Luke va
desplegar la Força i va intentar captar una impressió general del lloc i dels
estats anímics de la gent. La sensació que li havia estat inquietant abans va
tornar, més clara i amb més intensitat. En Luke va poder sentir com se centrava
al voltant d'aquell punt, d'aquella casa.
Sabent per fi el que
havia de detectar, va buscar les ments de qualsevol persona que els seus
sentits de la Força poguessin localitzar en els voltants de la casa de la Ver
Seryan.
Cada ment que va
poder trobar contenia com a mínim alguna empremta de la sensació. No ocupava el
primer lloc entre els seus pensaments, però hi era, i s'anava fent més intensa
com més a prop estaven aquelles persones de la casa. No era odi, ni ira. Era
una mena de por apagada i subtil, una mica més proper a l'estat mental d'algú
que intenta evitar tocar una planta amb espines, algú que és conscient d'estar
assegut massa prop d'una foguera de campament o que no s'atreveix a apropar-se
més a un animal potencialment perillós. En les profunditats de cada ment de la
zona estava la sensació que no era prudent acostar-se massa a la casa de la
Kària Ver Seryan.
En Luke va enfocar
els seus sentits de la Força en una nova direcció, i va rebre una altra
sorpresa. Només podia percebre una ment intel·ligent dins de la casa. Havia de
ser la Ver Seryan. Però la primera fricció amb la seva ment li va deixar molt
clar que no hi havia res malèvol allà. La Ver Seryan no es considerava a si
mateixa perillosa, sinó tot el contrari. En Luke va percebre en ella una
benevolència gairebé opressiva, l'essència d'una persona que anhelava de manera
gairebé desesperada poder fer el bé a qualsevol a tothom, tant si els hi
agradava com si no. També hi havia alguna cosa més que un murmuri de cobdícia
en la seva ment, però no va trobar res que pogués explicar aquella por
cautelosa i prudent que l'envoltava. Si aquell grau de cobdícia era l'únic que
es necessitava per inspirar por, llavors Lando hauria d'haver causat un pànic
d'escala planetària amb prou feines havia posat els peus a l’espaiport.
Així i tot, tampoc
calia oblidar la vella veritat que cap persona es considera malvada. Fins i tot
l'Emperador creia estar fent el correcte, i ho havia cregut fins i tot mentre
aixafava a l'Antiga República i establia la seva tirania per tota la galàxia.
El simple fet que la Ver Seryan es tingués per bona no volia dir que ho fos.
Però tot i així, hi havia alguna cosa que no encaixava.
-Anem, Luke -va dir
Lando, interrompent el fil dels seus pensaments-. Vas a passar-te tot el dia
plantat aquí contemplant casa? No vull fer esperar a la dama.
En Luke va posar la
mà sobre el braç del seu amic.
-Lando... -Va
murmurar-. Ves amb molt de compte, d'acord?
- En una negociació?
Quan no he tingut cura? Apa, anem.
Lando va empènyer la
porta del reixat i aquesta va girar sobre les seves frontisses. Va precedir al
Luke per l'interior del recinte, i en Luke va seguir-lo a un parell de passos
de distància i amb una mica més que una mica de reluctància.
Van anar pel sender,
van creuar el pontet i van pujar el tram d'esglaons fins arribar a les portes
d'acer d'aspecte molt sòlid de la casa. Lando va esperar que en Luke es reunís
amb ell, i va pressionar el disc anunciador tot just aquest ho va haver fet.
Després d'un retard
prou breu com perquè en Luke suposés que havien estat sent observats des de
dins de la casa, la porta es va obrir per revelar a una jove impressionantment
bella. En Luke es disposava a preguntar si la Ver Seryan era a casa quan va
recordar que només havia percebut la presència d'un ésser humà dins de la casa.
Havia de ser ella..., encara que aquella dona no s'assemblava en res al que
esperava trobar.
-Benvinguts -va dir
la dona-. Sóc Kària Ver Seryan. Benvingut, Lando Calrissian. Vaig rebre la seva
comunicació i tinc grans desitjos de parlar amb vostè. És molt possible que
aconseguim arribar a un acord de gran interès mutu. -Es va girar cap al Luke-.
I, naturalment, benvingut sigui vostè també, molt exaltat Mestre Jedi. Les
seves gestes són llegenda, i per a mi és el més gran dels honors poder donar-li
la benvinguda a la meva humil casa. Els prego que entrin, amables cavallers.
Lando li va fer
l'ullet al Luke quan la Ver Seryan no estava mirant. Estava clar que era la
reputació d’en Luke què havia obert aquella porta. Lando va creuar el llindar
sense perdre ni un moment, i en Luke el va seguir.
En Luke no estava
molt segur de què havia esperat de l'interior, però certament no era el que va
veure. La fosca solidesa de l'exterior no era visible per enlloc. A dins tot
era suavitat i llum. Els murs interiors eren de pedra blanca, i estaven
adornats amb complexos i costosos tapissos i quadres procedents de tota la
galàxia. El recinte semblava formar una sola i gegantina habitació. Una gran
escala recorria la paret del fons anant des de l'esquerra fins a la dreta, i la
seva corba quedava trencada per dos replans que interrompien la línia
d'esglaons dividint-la en tres trams idèntics. A cada replà hi havia portes,
presumiblement de dormitoris i habitacions privades.
Paravents,
prestatges i vitrines d'exposició dividien el gran espai de la sala en diverses
zones per seure d'aspecte molt agradable i acollidor. Sofàs i butaques
d'aparença molt còmoda i toves catifes estaven disposades de manera invitadora.
Semblava la classe de sala concebuda per acollir una esplèndida festa, no per
acollir a una dona solitària.
Però si la sala era
inesperada, ho era molt menys que la seva amfitriona. Basant-se en l'escassa
informació que Lando havia aconseguit acumular, en Luke havia estat imaginant
la Kària Ver Seryan com una dona indolent i molt poc atractiva que s'havia
casat per diners, i que després s'havia abandonat per complet en el moment que
la mort del seu espòs li va assegurar definitivament la possessió de la seva
fortuna. Per la forma en què havia parlat Lando, estava clar que esperava més o
menys el mateix que en Luke.
Però la realitat de
la Kària Ver Seryan no podia estar més allunyada d'aquella imatge. Era alta,
esvelta i de pell morena, amb uns impressionants ulls violeta fosc. La seva
cabellera era del color dels últims moments de la posta de sol, i es movia amb
una gràcia natural notablement lliure d'artificiositat. Vestia un senzill i
elegant vestit negre de tall modest que aconseguia accentuar la seva silueta
més del que hagués pogut fer-ho qualsevol model més revelador, i un solitari
diamant de grans dimensions penjava d'una cadena de platí al voltant del seu
coll. En Luke va mirar Lando, i li va resultar obvi que el gruix del rotllo de
bitllets que caldria per aconseguir que es casés amb ella acabava d'arronsar-se
sobtadament.
-La seva casa és
bonica -va dir-, però ni remotament tan bonica com la seva propietària.
La Ver Seryan va
somriure dolçament i va acceptar el compliment amb una inclinació gairebé
imperceptible.
-Gràcies, amable
senyor. Com ja es pot imaginar, em resulta difícil contractar servents. No
intentaré ocultar els problemes que presenta atendre les necessitats de la casa
únicament mitjançant androides. Admeto de bona gana que m'encantaria tenir un
home aquí..., encara que només fos perquè s'ocupés de les petites reparacions i
treballs.
-Puc assegurar-li
que és un lloc que m'interessaria moltíssim -va dir Lando, en un to de veu que
no deixava cap dubte sobre la seva sinceritat.
-Bé, prenguin seient
i considerin que són a casa.
El somriure d’en
Lando va ser tan radiant que va semblar estar a punt de dislocar-li uns quants
músculs facials. Va fer un pas cap endavant, va prendre la mà de la Ver Seryan
a la seva i es va inclinar sobre ella per besar-la.
-M'encantarà seure
-va dir-, però li asseguro que em resultaria impossible sentir-me més a casa
meva del que ja em sento en aquest moment.
- Ai mare! -Va
cridar C3PO mentre es desviaven per evitar un vehicle de superfície que es
movia més lentament que ells-. Li prego que vagi amb compte, amic conductor!
-O vaig amb compte o
vaig pressa: triïn -va grunyir el conductor sense mirar enrere, i va deixar
caure el peu sobre l'accelerador amb més força que abans.
En C3PO i l’R2
estaven asseguts al compartiment del darrere d'un aerolliscador llançat a tota
velocitat que es dirigia cap a la llar de la Ver Seryan. L’R2 semblava bastant
tranquil, i potser fins i tot estigués gaudint del trajecte, però C3PO havia
descobert que tot aquell assumpte ja li resultava terriblement inquietant.
Estava segur que els seus circuits ja havien començat a reescalfar-se a causa
de la tensió.
Hi ha alguns
espaiports en què és merament difícil per a un androide fer-se transportar per
un aerolliscador, i altres en què és pràcticament impossible. L’espaiport de
Lèria Kerlsil, per desgràcia, pertanyia a aquella segona categoria. Els
vehicles automatitzats es van negar en rodó a portar-los, i la programació es
negava a acceptar ordres d'altres màquines. Això havia deixat als androides
sense més opció que provar sort amb els taxis manejats per humans.
Fins i tot això
hauria quedat totalment descartat si l’R2 no hagués portat a sobre una modesta
provisió de crèdits de Coruscant en un dels seus compartiments ocults. L'amo
Luke havia ficat els diners allà feia alguns anys, precisament com a precaució
contra el tipus d'emergència a la qual s'enfrontaven en aquell moment.
Però fins i tot amb
efectiu a mà, havia resultat difícil trobar un conductor que estigués disposat
a passejar androides per la ciutat. L'únic que van aconseguir trobar, aquell
tipus de pèssima aparença que en aquell mateix instant estava infringint totes
les lleis de trànsit de la ciutat, havia semblat dur a terme alguna mena
d'estimació mental del valor de mercat de la seva desesperació, i després havia
demanat un preu astronòmic.
C3PO, que estava
molt versat en l'art del regateig, havia intentat convèncer-lo que rebaixés el
preu, però l’R2 ho havia espatllat tot, com de costum. El petit androide
s'havia llançat deliberadament contra la cama de C3PO per aconseguir que
callés. Després l’R2 s'havia limitat a oferir tots els diners de què disposaven
al conductor.
El seu mètode havia
donat resultat, cert, i tenien molta pressa, però tot i així hi havia moments
en què aquella molesta manera d'imposar la seva voluntat tan típica de l'R2
resultava molt irritant.
El vehicle es va
desviar cap a l'esquerra quan el conductor va girar un cantó a tota velocitat.
C3PO va aconseguir agafar-se just a temps. L’R2, que havia pujat al seient al
seu costat, va tornar a bolcar, i de seguida va començar a deixar anar xiulets
i brunzits dirigits a C3PO perquè l'ajudés a posar-se recte.
-Aquesta vegada
hauria deixar-te on ets -va dir C3PO amb veu malhumorada, tot i que mentre
parlava ja estava ajudant a l’R2 a incorporar-se -. T'estàs mostrant-te encara
més insuportable que de costum.
El conductor va
agafar una altra corba de forma més aviat violenta, però aquest cop l’R2 va
conservar l'equilibri. Va deixar escapar un borbolleig triomfant i va desplegar
una abraçadora de treball per mantenir-se immòbil en un racó del seient.
- Ai mare! -Va
exclamar C3PO-. Només espero que encara arribem a temps. Segons la meva
informació, el procés és totalment irrevocable.
Lando Calrissian no
podia haver estat més feliç. Hi hauria d'haver pensat en aquell assumpte del
matrimoni feia anys. Allà hi estava, en el primer intent i, pel que podia veure,
fent magnífics progressos amb rumb a un acord molt satisfactori. Estava segur
d'això fins i tot després de només uns minuts de xerrada. La Kària i ell havien
congeniat meravellosament. No només era rica, sinó que a més era jove,
encantadora i bonica. Estava clar que la seva informació contenia alguns
errors, però esperar una vella soltera d'aspecte temible i trobar-se amb una
jove deessa era la classe d'error que podia pair sense cap dificultat.
L'únic problema era
en Luke. Estava sent prou cortès, per descomptat, però no exactament
encantador. Semblava distret, distant. Si haguessin estat asseguts al voltant
d'una taula, Lando li hauria donat una puntada a la canyella i l’hauria
intentat treure d'aquell estat. Però Lando, Kària i en Luke estaven asseguts en
tres butaques extremadament còmodes tornats l'un cap a l'altre, la catifa
fantàsticament tova que hi havia sota els seus peus hagués estat suficient per
comprar i vendre Ciutat Cúpula tres vegades, i la Kària estava obsequiant-lo
amb un somriure que hauria fos la porta de qualsevol volta bancària. Una petita
part del cervell d’en Lando estava mantenint una conversa encantadora en pilot
automàtic, permetent relaxar-se i admirar la Kària sense haver de preocupar-se
massa. Tota la resta anava a les mil meravelles. Podia tolerar que en Luke no
estigués participant massa bé.
Però pel que
semblava la Kària tenia alguna cosa en ment. Va somriure apreciativament davant
l'encantador compliment que acabava de sortir de la boca d’en Lando, fos el que
fos, però després es va inclinar cap endavant sobre el braç de la butaca, i el
seu rostre va adquirir una expressió una mica més seriosa.
-Tota aquesta
xerrada tan agradable m'ha encantat -va dir-, però la gent que ve a veure’m sol
disposar de poc temps. He descobert que prefereixo anar al que és realment
important de la manera més ràpida possible. Li sembla bé?
Lando va somriure
amb només una ombra de dubte i va assentir.
-Per descomptat.
-Magnífic -va dir la
Kària-. Està clar que ha fet investigacions sobre mi, ja que sinó no hauria
vingut. Hi ha alguna cosa que hagi de saber ara i que ignori? Té alguna
pregunta a fer?
Lando va tornar a
parlar, aquest cop sentint-se una mica més perplex, però encara decidit a
interpretar el paper del galant pretendent.
-Hi ha..., ah..., hi
ha moltes coses sobre vostè que m'agradaria saber, i espero que arribaré a
fer-ho, però res que hagi de saber immediatament.
-Excel·lent -va dir
la Kària-. No li amagaré res. Quan vaig rebre la seva primera comunicació, vaig
portar a terme les meves pròpies investigacions. He de confessar que, en
circumstàncies normals, no prendria en consideració la seva proposta. Però les
circumstàncies no són normals. Encara que el meu període de descans ha acabat,
la meva vida amb el meu anterior espòs va ser... esgotadora. No em sento tan
descansada i fresca com desitjaria. Encara que la seva riquesa no és tan gran
com podria ser, tot i així és considerable i està augmentant. He quedat
impressionada pel seu treball a Ciutat Cúpula. Crec que amb el suport suficient,
podria aconseguir grans èxits en un curt espai del seu temps. Ara li prego que
em respongui honorablement: pensa el mateix que jo?
-Per descomptat que
sí -va dir Lando en el to més fervorós de què va anar capaç.
-Sí, ja veig que sí
-va dir la Kària-. Encara és jove, i està ple d'energies. Bé, hi ha una cosa
que no he pogut esbrinar mitjançant les meves investigacions... Em sembla que
gaudeix d'una excel·lent salut. És aquest el cas?
-Eh... Sí .. Sí,
naturalment -va dir Lando, clarament sorprès per la pregunta-. Encara em queden
un munt de bons anys de viure.
La Kària es va
recolzar en la seva butaca.
-I no obstant això
aquí està... És molt interessant. No és una cosa inaudita, naturalment, i no
obstant això és molt interessant. Se sol dir que la vela que crema més de
pressa és la que dóna més llum. N'hi ha que ho desaprovarien, però ningú ve
aquí excepte per voluntat pròpia i perquè així ho ha decidit lliurement.
Comprèn que el procés..., que el matrimoni és totalment irrevocable? És
conscient que després resulta totalment impossible tornar enrere?
Lando estava
començant a tenir la sensació que s'havia ficat en una cosa que no entenia.
-Jo..., ah..., mai
se m'ha passat pel cap la idea de casar-me amb vostè i després divorciar-me amb
l'esperança d'obtenir una compensació financera, si és a això al que es
refereix. Quan em casi, tinc intenció de seguir casat.
La Kària va somriure
i va acabar posant-se a riure.
-No hi hauria
esperança de compensació financera en cap cas, naturalment, així que molt
millor.
Pel que semblava
tenia molta confiança en els seus advocats. Era una cosa que Lando no havia
d'oblidar.
-No, no -va dir-.
Fins que la mort ens separi, i tot això.
La Kària va tornar a
posar-se seriosa.
-I tot això -va
repetir. Va mirar fixament a Lando durant un instant molt llarg, en el que
estava clar que era un intent d'arribar a una decisió-. Vostè m'agrada-va dir
per fi-. Encara que és jove i té bona salut..., m'agrada. La vida és per córrer
riscos, i jo estic totalment a favor de la vida. Ara la seva riquesa no és
gran, però és molt possible que arribi a ser-ho. L’accepto, si vostè està
disposat a acceptar-me.
En Luke es va
inclinar cap endavant en la seva butaca, i els seus ulls van anar d’en Lando a
la Kària.
-Quina rapidesa tan
tremenda -va dir-. Realment voleu prendre aquest tipus de decisió tan de
pressa?
-Com ja he dit, els
que venen a mi poques vegades disposen de molt temps a gastar en titubejos. –la
Kària va somriure-. Potser, només en aquesta ocasió, voldria per mi mateixa el
luxe de poder decidir a quina velocitat es farà tot. -Es va girar cap a Lando-.
Què em diu, amable senyor? Acceptarà, o no acceptarà?
-Bé, jo..., ah...,
qualsevol home se sentiria honrat d’acceptar-la, la meva estimada dama Kària.
Però segurament hem d'acordar les condicions i clàusules abans de completar
el..., eh..., acord matrimonial.
-Molt sàviament
expressat, el meu amable senyor -va dir la Kària-. He parlat massa de pressa.
Permeti que li presenti l'oferta que li faré. Casi’s amb mi, i visqui amb mi.
Jo el Recolzaré en tot durant cinc anys, la qual cosa és més temps del normal.
- Em donarà suport?
-Va preguntar Lando. Hi havia pogut sentir amb tota claredat la «R» majúscula
en la paraula «Recolzaré» -. De quina manera?
La Kària va
somriure, com si es tractés d'una pregunta estúpida.
-De totes. Tindré
cura de la seva salut, atendré les seves necessitats financeres, el vestiré, l’
alimentaré i li donaré un sostre.
- I a canvi? -Va
preguntar Lando.
-I a canvi vostè
viurà bé. Per la llei del nostre món, casant-se amb mi jo em convertiré en la
seva única hereva.
- I jo em convertiré
en el seu hereu? -Va preguntar Lando.
La Kària va tornar a
somriure.
-Sí, així és.
-Hi ha una cosa que
no m'ha quedat del tot clar. Què passarà passats els cinc anys? -Va preguntar
Lando-. Deixarà de recolzar-me? Ja no estarem casats?
-Com vostè ha dit,
estarem casats fins que la mort ens separi.
-Però hauré
d’arreglar-me les pel meu compte, eh? Bé, no hi ha dubte que sembla just -va
dir Lando-. Però permeteu-me aclarir alguna cosa abans. No vull limitar-me a
viure de vostè, i no tinc cap intenció de fer-ho. Vull treballar. Vull fer
coses, construir coses, dirigir coses. Vull trobar grans projectes que mereixin
convertir-se en realitat i fer que es converteixin en realitat.
-Sí, naturalment.
Aquest és el seu do. Ha dedicar-se a ell. Està volent usar-lo, i està disposat
a sacrificar-ho tot per ell. Busca una font de capital d'inversió, i això és el
que seré per a vostè. No cometré la imprudència de lliurar-li tot el que tinc, però
li asseguro que això... -Va moure la mà per assenyalar la increïble opulència
de la casa i els terrenys -és la part més petita del que posseeixo. Disposarà
del finançament necessari per fer el que vol fer. Li sembla un acord
satisfactori?
- Sí! I tant!
Totalment! -Va exclamar Lando.
Ningú li havia ofert
mai unes condicions semblants amb anterioritat. Hauria d'estar boig per
rebutjar-les, o per donar-li una oportunitat de què canviés de parer.
La Kària es va posar
dreta.
-Llavors portem a
terme la cerimònia -va dir.
En Lando i en Luke
també es van aixecar, guiats en part pels reflexos, i molt sorpresos.
- Com, ara? -Va
preguntar Lando.
-Per descomptat -va
dir la Kària-. Quin objecte podria tenir esperar més temps? Els dos sabem el
que volem, i cada un de nosaltres sap què pot proporcionar a l'altre. La vida
és curta, i el retard és mort.
- Espera un moment,
Lando! -Va dir en Luke-. Aquí hi ha alguna cosa que va malament. No sé què és,
però alguna cosa va malament.
L'afabilitat de la
Kària va desaparèixer en un instant.
- És que el gran
Mestre Jedi dubte de la meva veracitat? -Va preguntar, amb un sobtat tall
acerat en la veu -. Endavant: miri dins de la meva ànima, i vegi si l'engany
aguaita allà. No tinc res a témer.
-No cal -va dir en
Luke-. No dubto que les seves intencions siguin precisament les que haurien de
ser. No penso que tingui intenció d'enganyar-nos. Però tot i així, aquí hi ha
alguna cosa que no m'agrada. Li suplico que doni temps per reflexionar al meu
amic..., ni que sigui una hora.
Un flaix d'ira va
cremar als ulls de la Kària.
-Dins d'una altra
hora, potser hagi arribat un altre pretendent. Dins d'una altra hora, potser el
seu amic no m'agradi tant com m'agrada ara. No. Sap tot el que necessita saber,
i sap per què ha vingut aquí. És ara o mai.
Lando va agafar al
Luke del braç i va tirar d'ell.
-No et fiquis en
això, Luke -va xiuxiuejar-. Ella té raó. És just el que estava buscant. No m'ho
facis malbé.
En Luke li va mirar
als ulls.
-Et dic que hi ha
alguna cosa estranya aquí, Lando -va dir en veu baixa-. Estàs segur que saps el
que estàs fent?
En Lando va sentir
que se li formava un nus a l'estómac, i de sobte va comprendre que estava
espantat. Estava molt espantat. De què, no ho sabia. Però si fos un home que
fugís del que li feia por, llavors la segona Estrella de la Mort potser encara
estaria al cel. El valor existia precisament per emprar-lo quan estaves
espantat.
-No, no estic segur
-va murmurar-. Però com ha dit la dama, la vida és risc. Si l'aquí i l'ara és
la meva única oportunitat, llavors decideixo aprofitar la meva oportunitat. -Es
va girar cap a la seva amfitriona, es va allisar els cabells i va tirar de la
jaqueta per eliminar les arrugues-. Aquesta cerimònia... -Va dir en el to de
veu més ferma i tranquil·la del que va ser capaç -en què consisteix exactament?
La Kària va
assenyalar un dosser vermell de cinc costats que s'alçava al costat sud de la
gran sala.
-La celebrarem allà
-va dir-. Ens col·loquem sota del dosser, connectarem un sistema
d'enregistrament, repetirem un breu jurament davant d'un testimoni, executarem
el petó de sang, i ja està fet.
- El petó de sang?
-Va preguntar Lando, amb una certa preocupació.
La Kària va
somriure.
-Un nom d'allò més
espantosament impressionant per a un ritual d'allò més inofensiu. No és res: una
punxada en el seu índex dret, i un puntet de sang. Jo li faig un petó. Vostè fa
el mateix amb mi, i això és tot. Estarem casats.
- I això és
vinculantment legal? -Va preguntar Lando-. Estarem casats als ulls de la llei,
de la societat?
La Kària va tornar a
riure.
-Oh, sí, per
descomptat. No hi ha dubte que és una cerimònia vinculant. Estarem realment i
plenament casats l'un amb l'altre.
Lando respirar a
fons i va fer un pas cap endavant. Va estendre la mà esquerra cap a la seva
núvia, i ella va posar la mà a la seva.
-Llavors aquí està
el nostre testimoni, i el moment és ara -va dir.
- Lando! No! -Va
protestar en Luke, i es va disposar a anar cap a ell.
Lando va estendre la
mà dreta davant d’en Luke amb el palmell cap a fora.
-És el que vull,
Luke -va dir-. És el que vas prometre que m’ajudaries a aconseguir, el jurament
d'un Mestre Jedi. Bé, doncs et dic que ara ha arribat el moment que facis honor
a aquest jurament. Seràs el nostre testimoni.
Lando va poder veure
el conflicte d'emocions a la cara del seu amic, la por pel que pogués ocórrer
lluitant amb la promesa que havia fet en Luke.
-Molt bé -va dir en
Luke per fi-. Pel jurament d'un Mestre Jedi, portem a terme el ritual.
El conductor havia
girat per on no havia de fer-ho, i va corregir l'error amb una volta en U de
notable violència. Per fi estaven davant de la casa de la Ver Seryan. C3PO va
comprendre de sobte que l’R2 no podia sortir de l’aerolliscador sense ajuda, i
no obstant això estava obstruint la porta.
- Conductor! -Va
cridar, donant copets a la barrera de plàstic transparent plena de ratlles i
esgarrapades que separava el seient davanter del darrere-. Em temo que he de
tornar a demanar-li la seva ajuda per treure el meu company del vehicle.
El conductor es va
donar la volta i va llançar una mirada d'allò més desagradable a C3PO.
- Vinga, caixa de
llautó! Estàs boig o què? Ficar-lo dins del taxi a l'espaiport ja va ser
bastant dur.
-És cert -va dir
C3PO-, però com més aviat surti el meu company del seu vehicle, més aviat podrà
anar-se’n vostè.
A C3PO no li havia
passat desapercebut que el conductor no li agradava gens la idea d'estar tan a
prop de l'habitatge de la Ver Seryan. En qualsevol cas, l'argument va convèncer
al conductor. Va obrir la porta del compartiment de pilotatge, va sortir, va obrir
la porta de darrere, va col·locar una grossa manassa a cada costat de l’R2 i el
va treure del taxi amb una única i potent estirada. Després va deixar caure a
l’R2 sense més cerimònies sobre l'herba al costat del camí. C3PO amb prou
feines va aconseguir sortir del taxi abans que el conductor tornés a
col·locar-se darrere dels controls i s'allunyés a gran velocitat, utilitzant
l'acceleració del seu vehicle perquè tanqués de cop la porta del compartiment
de passatgers.
- Vaja! -Va exclamar
C3PO-. No puc dir que lamenti perdre de vista a aquest tipus! Vinga, R2, hem de
donar-nos pressa.
L’R2 va aconseguir
redreçar-se, però resultava obvi que anava a tenir algunes dificultats per
recórrer la distància que els separava de la casa. El petit androide va fer girar
el seu sensor visual cap a C3PO i va xiular frenèticament.
- Ai mare, R2, tens
tota la raó... Donades les circumstàncies, no hi ha dubte que no hauria
d’esperar.
C3PO es va tornar
cap a la casa i va començar a avançar cap a ella, movent-se tan de pressa com
podia portar el seu un tant de mal coordinat sistema de locomoció.
Arribar tard després
de tots els problemes que havien tingut seria d'allò més lamentable. L'amo Luke
quedaria terriblement afectat. Si resultava que el capità Calrissian estava
condemnat a un perill mortal, això seria un gran inconvenient per a tothom.
Estaven immòbils
sota del dosser vermell al costat de la paret sud, i una suau música
fantasmagòrica brollava d'alguna font oculta. Una solitària espelma vermella
cremava sobre una tauleta de cinc costats situada al centre exacte del dosser,
i cremava amb una estranya flama blava. Lando estava immòbil al costat est de
la tauleta, i la Kària estava immòbil al costat oest.
En Luke, també
immòbil, els contemplava des del costat nord del dosser, just fora d'aquest i
amb tota la gran sala estenent-se a la seva esquena. Allò no li agradava gens.
Però havia fet un jurament, i no veia cap manera de lliurar-se ell. La
cerimònia de casament va començar a desenvolupar-se davant els seus ulls.
La Kària va aixecar
les mans i se les va oferir a Lando amb el palmell cap avall i posant una mà a
cada costat de la vela. Lando va posar les mans sobre les d'ella, prou a prop
de la vela perquè la flama blava projectés la seva llum sobre la pell.
-Mà esquerra a la
dreta, mà dreta a l'esquerra -va començar a dir la Kària-. L'est cap a l'oest,
l'oest cap a l'est. La sortida del sol volta cap a l'ocàs, com el crepuscle
està tornat cap a la aurora -va seguir dient la Kària-. Vida, més curta que un
moment. Vida, més llarga que el record. Cada costat tocant a cada costat. Dos
seran un, i un serà tots.
La Kària va inclinar
el cap, indicant al Lando que havia de repetir les paraules.
-Mà esquerra a la
dreta, mà dreta a l'esquerra -va dir Lando-. L'est cap a l'oest, l'oest cap a
l'est -va seguir dient, pronunciant cada paraula a poc a poc i amb acurada
precisió -. La sortida del sol volta cap a l'ocàs, com el crepuscle està tornat
cap a l’aurora. Vida, més curta que un moment. Vida, més llarga que el record.
Cada costat tocant a cada costat. Dos seran un, i un serà tots.
La Kària va assentir
i va apartar la mà esquerra de la mà dreta d’en Lando. Es va inclinar sobre la
taula i va agafar un instrument amb una empunyadura plena de complexes talles
que recordava una daga cerimonial. Però aquella daga no tenia fulla. En comptes
d'ella, tenia una agulla de deu centímetres, la punta estava tan esmolada que
amb prou feines es podia veure. La Kària va ficar la punta de l'agulla en la
flama de l'espelma, que va passar d'un blau clar a un lluent vermell fosc.
La seva mà dreta
seguia sota el palmell de la mà esquerra d’en Lando. La Kària se la va fer
girar fins que el palmell va quedar voltat cap amunt. Va prendre l'índex d’en
Lando entre el polze i el seu índex, va alçar la daga-agulla i...
Hi va haver un
sobtat i violent esclat de cops a la porta, tan estrepitosos que tant en Lando
com la Kària van retrocedir, sobresaltats. L’anunciador de la porta va ressonar
una vegada i una altra, i un instant després els cops van tornar a fer vibrar
la porta.
- Un moment! -Va dir
en Luke, amb la mà sobtadament prop de la seva espasa de llum.
Fos el que fos el
que havia a l'altre costat de la porta, podia proporcionar uns moments de
retard. En Luke va desplegar els seus poders de la Força i va descobrir que no
aconseguia captar la presència de cap ment viva. Això volia dir que es tractava
d'alguna mena d'androide.
Bé, era igual.
Potser només fos l'androide de la botiga de la cantonada que havia vingut a
demanar a la Kària que pagués la factura, però al Luke no li importava. Li
proporcionava una mica de temps, i estava decidit a utilitzar-lo.
- La cerimònia
s'interromp! -Va dir-. No sé qui o què està a l'altre costat de la porta, però
la cerimònia s'interromp fins que ho esbrinem. Que cap dels dos es mogui.
La Kària semblava
disposar-se a protestar, però en Luke va poder veure com els seus ulls anaven
cap l'espasa de llum i la contemplaven durant uns moments. Després va assentir
i va guardar silenci. Lando també va assentir.
-Vés -va dir.
En Luke va girar i
va córrer cap a la porta. Va despenjar la seva espasa de llum del cinturó,
només com a precaució. Va fer retrocedir el pestell i va obrir la porta..., i
es va quedar sorprès de veure que C3PO entrava corrent a la casa.
- Per tot l'Espai
Profund! C3PO, què estàs...?
- Alto! Alto! Alto!
-Va cridar C3PO mentre irrompia a la sala.
L'androide daurat es
va aturar un moment mentre mirava al seu voltant i va veure al Lando i la Kària
sota del dosser. C3PO va anar a corre-cuita cap a ells, gesticulant frenèticament.
En Luke el va seguir, totalment perplex i sense entendre res.
- No segueixi
endavant, capità Calrissian! -Va cridar C3PO-. Alto! Alto!
- De què estàs
parlant? -Va preguntar Lando-. C3PO, aquest no és el moment més adequat per a
les teves intromissions. Quan vas armar tot aquest rebombori a la porta, vaig
pensar que anaves a ser algú important. Surt d'aquí ara mateix.
- Però li dic que no
ha de seguir endavant! -C3PO es va tornar cap al Luke-. Li prego que li ho
digui, amo Luke... Ja han arribat a la cerimònia del petó de sang?
-No. Estaven a punt
de celebrar-lo -va dir en Luke.
-Llavors dono
gràcies al cel per haver arribat a temps. No ha de seguir endavant, capità
Calrissian. Aquesta dona és una bruixa vital!
- Que és una què?
- Una bruixa vital!
-Va cridar C3PO, assenyalant la Kària-. El «Ver» honorífic davant del seu
cognom vol dir que és una bruixa vital.
-És un terme que no
m'agrada sentir -va dir la Kària-. Nosaltres ens donem el nom de portadores de
la vida, perquè això és el que som realment. -Va mirar Lando-. Però és que no
ho sabia? No estava al corrent? Com ha pogut venir a veure’m sense saber-ho?
- Què és una bruixa
vital? -Va preguntar Lando-. I vostè és una?
-Sóc una portadora
de la vida -va replicar la Kària.
-Digui-ho com vulgui
-va dir l'androide en un to de veu encara més preocupat i nerviós que de costum
-. Però és veritat. Sí, és veritat! L’R2 i jo vam examinar els registres abans
de venir aquí. L’R2 ja hauria d'estar aquí per ensenyar-los-hi, però està
tenint bastants problemes amb aquests esglaons. -C3PO es va girar cap a la
Kària-. Endavant, Expliqui-li-ho. Tenim els registres. Digueu-li quantes
vegades s'ha casat.
-És el meu do, el do
de les portadores de la vida -va dir la Kària, ignorant C3PO i dirigint-se a
Lando amb una calma molt inquietant-. Només se'ns troba aquí, en aquest món.
Naixem de tant en tant a causa de la casualitat, i fins i tot aquí som rares.
El nostre és un do i una habilitat molt especials. Podem mantenir amb vida
durant un temps als vells, els malalts i els agonitzants establint una connexió
molt íntima amb ells. El petó de sang uneix la meu química corporal a la del
meu marit. Puc establir una connexió amb la seva essència vital, i sustentar-lo
d'aquesta manera. Els malalts i els agonitzants queden lliures del seu dolor, i
poden viure durant un temps gaudint del vigor i la salut. Aquest és el Suport
de què parlava. Però no podem proporcionar Suport eternament. Podem mantenir a
ratlla el dolor i evitar la mort, però només durant un temps. Després hem de
retirar el Suport, o morir. I una força vital que ha arribat a dependre del
Suport no pot sobreviure durant molt de temps per si sola. Mor.
-Vol dir que després
de cinc anys d'haver-me Recolzat...
-Jo retiraria al
Suport i vostè moriria -va dir la Kària-. Pensava que ho sabia. -Va arronsar
les espatlles-. No seria el primer home jove i sa que canvia una vida llarga i
plena d'incerteses per una vida curta plena de seguretat i comoditats. I no,
abans que m'ho pregunti, no puc casar-me sense proporcionar el Suport. Hem de
tenir un temps de recuperació entre un marit i el següent, però les nostres
forces vitals també acaben sent modelades pel que fem. Una portadora de la vida
que no proporcioni Suport durant un temps excessivament llarg no trigarà a
emmalaltir i morir.
En Lando va obrir la
boca i va tornar a tancar-la.
-El seu amic Chantu
Solk era un cas més típic -va seguir dient la Kària-. Quan va venir a veure’m
ja només li quedaven uns quants mesos, i haurien estat mesos de dolor i de
progressiu empitjorament de la seva salut. Jo li vaig donar tres anys de salut,
comoditat i companyia, i a canvi em vaig convertir en la seva hereva, i només
vaig prendre la seva riquesa quan ja no podia servir-li de res. No li sembla un
intercanvi just?
Els ulls d’en Lando
van anar de la Kària a C3PO i van tornar a la Kària abans que aconseguís
recuperar la veu i aconseguís deixar escapar una pregunta tremolosa.
- Quants esposos?
-Va preguntar Lando.
La Kària es va
aixecar quan alta era, va creuar els braços davant del pit i va parlar en veu
baixa i amb tranquil·la dignitat.
-No els hi amagaré
res -va dir-. La portadora de vida no pot tenir fills. Som estèrils. Però la
nostra compensació és una vida llarga, i el temps suficient per fer la nostra
feina. Fins al moment he tingut l'honor de sobreviure a quaranta-nou esposos.
- Quaranta-nou
esposos? -Va repetir Lando amb horroritzada sorpresa.
En Luke va mirar la
Kària, sentint-se perplex. Quina edat tenia aquella dona? I era realment una
dona, tenia una mica d'humana?
La Kària Ver Seryan
es va tornar cap al Lando i va somriure.
-Però jo pensava que
vostè ja sabia tot això -va dir-. En els meus ulls i en el meu cor, res ha
canviat. Estic disposada a acceptar-lo, si és que vostè vol acceptar-me. L'únic
que falta és el petó de la unió, el contacte de la meva sang barrejant-se amb
la seva. Sí, hi ha hagut quaranta-nou abans que vostè... Però si encara vol dur
a terme la cerimònia, i el matrimoni, serà la seva mort feliç, d'aquí a cinc
anys a partir d'avui, la que arrodonirà aquest nombre convertint-lo en
cinquanta.
