Celestials (i IV)

Anterior

Capítol Quatre

L'entusiasta estat d'ànim dels Kesh va durar just fins al Dia del Trasllat. Els Celestials s'havien assentat a les luxoses cases dels Neshtovar mentre els genets difonien la notícia. A mesura que els Neshtovar anaven tornant un darrere l'altre, els seus convidats declaraven invariablement la seva preferència per romandre en les seves relativament sumptuoses acomodacions. Després que el sisè genet apel·lés a l’Izri, l'ancià va declarar que tots els genets havien de traslladar les seves famílies a cases més humils, perquè els Celestials poguessin veure la seva devoció. En Korsin i la Seelah havien estat vivint a la casa del propi Izri des del primer dia.

Tots es van mudar llevat l’Adari. Pel seu servei als celestials, se li havia permès romandre a la casa d’en Zhari. Això també la mantenia prop d’en Korsin, a qui veia cada dia en el seu paper informal d'ambaixadora i ajudant. Veia tots els Celestials importants diàriament: el rondinaire però amable Gloyd, que era una cosa anomenada Houk; Hestus, atrafegat a indexar el vocabulari keshiri, i Ravilan, del color de l'òxid, que sovint semblava perdut, una minoria dins d'una minoria. També veia la Seelah, qui s'havia instal·lat als fastuosos allotjaments d’en Korsin. Segons va esbrinar l’Adari, el fill de la Seelah era nebot d’en Korsin.

La Seelah sempre mirava amb aprensió l’Adari quan estava prop d’en Korsin. Incloent-hi avui, mentre l’Adari es trobava dreta al seu costat en una excavació a la vora de la Serralada Cetajan, a la vista de l'oceà al qual havia fugit un mes abans. Els Celestials necessitaven estructures per estabilitzar i protegir el Presagi, però abans necessitaven un pas clar per terra cap a la península. Els Celestials, en el seu nombre es trobaven molts miners, estaven donant forma a una ruta, tallant gegantins trossos de roca estratificada amb els seus sabres de llum.

- Els sabres funcionaran millor quan recuperem alguns dels vidres Lignan per alimentar-los -va dir en Gloyd. En Korsin va presentar una mostra de roca a l’Adari. Granit. Els esforços no eren per a ella, és clar, però sempre s'havia preguntat que hi havia sota la superfície. Ara ho sabia.

- Tenies raó després de tot -va dir en Korsin, veient com estudiava la pedra. Ella no havia esmentat el seu conflicte amb els Neshtovar, però havia estat ansiosa per confirmar les seves teories amb algú que ho sabés. Els volcans realment creaven nova terra. I les muntanyes de la Serralada Cetajan no eren volcans, encara que el granit sí que provenia del magma, segons li van dir, es formava en les profunditats de la terra en el transcurs d'eons. Per això les seves roques tenien un aspecte diferent al de les pedres de foc -. No entenc ni la meitat del que m'expliquen els meus miners -va dir en Korsin -, però diuen que podries ajudar-los fàcilment... si no m’estiguessis ajudant a mi.

En Korsin va començar a parlar amb Gloyd sobre el seu pròxim projecte, una excavació per trobar metalls necessaris per reparar el Presagi. L’Adari va començar a protestar quan va veure la Seelah al seu voltant. L’Adari es va estremir quan la dona va deixar d'estar a la vista. Què havia fet l’Adari per merèixer semblant odi?

No m'estava observant a mi, es va adonar l’Adari. Estava mirant a Korsin.

- Et vaig veure -va dir de sobte Adari a Korsin.

- Què?

- Et vaig veure una segona vegada sobre la muntanya, aquell dia. Vas tirar alguna cosa pel precipici.

En Korsin va apartar la vista del seu treball. Va fer un gest... i en Gloyd es va apartar.

- Et vaig veure tirar quelcom -va dir l’Adari, empassant saliva. Mirava cap avall, a l'oceà, xocant contra els penya-segats -. No vaig saber què... fins que em vas fer tornar al poble. – En Korsin va avançar cautelós cap a ella. L’Adari no podia parar de parlar -. Vaig volar allà baix, Korsin. El vaig veure allà baix, sobre les roques. Era un home -va dir -, com tu.

- Com jo? -va dir en Korsin amb un esbufec ​​-. Encara... encara hi és?

Ella va negar amb el cap.

- Li vaig donar la volta per poder veure’l -va dir -. La marea se'l va emportar.

En Korsin era igual d'alt que ella, però conforme ella s'anava encongint, ell semblava cada vegada més amenaçant.

- Vas veure allò... i malgrat tot vas portar als Neshtovar perquè ens trobessin.

L’Adari va quedar immòbil, incapaç de respondre. Mirava les roques, lluny per sota d’ella, tan semblants a les que hi havia a la serralada, més amunt. En Korsin es va acostar a ella com havia fet altres vegades...

... i va retrocedir. La seva veu es va suavitzar.

- El teu poble es va tornar contra tu per protegir la seva societat. Eres un perill?

Com ho ha sabut? L’Adari va alçar la mirada cap a Korsin. Cada vegada s'assemblava menys al Zhari.

-Creia en una cosa en el que ells no creien.

En Korsin va somriure i li va agafar suaument la seva mà.

-Aquesta és una lluita amb la que el meu poble està familiaritzat. L'home que vas veure... era un perill per a la nostra societat.

- Però era el teu germà.

En Korsin la va agafar amb més força per un instant abans de deixar-li anar la mà completament.

- Prestes molta atenció -va dir, redreçant-se. Aquest fet no havia estat difícil de descobrir -. Sí, era el meu germà. Però era un perill... i ja teníem suficients perills quan ens vas trobar -va dir. Mirà profundament als ulls d'ella-. I crec que això és una cosa sobre el que ja tens coneixement, Adari. Aquest mateix mar també se't va emportar una mica a tu. No és cert?

L’Adari es va quedar bocabadada. Com? Zhari havia mort allà, però els Neshtovar mai l'hi haurien dit a Korsin. Parlar de la caiguda d'un genet era un dels seus majors tabús: caure era ser reclamat per l’Altrecostat. Ningú havia vist com passava, llevat d’en Nink... i els omniscients Celestials.

O bé en Korsin era un lector de ments, o era el que deia ser. Tot just va poder articular paraula.

-No... no és el mateix. Tu vas empènyer aquest home. Jo no vaig tenir res a veure amb el que li va passar al meu...

-És clar que no. Els accidents ocorren. Però no et va importar que morís -va dir -. Puc veure-ho en tu, Adari. Era un perill per a tu... per a la persona en la qual t'estàs convertint. – En Korsin alçà les seves poblades celles -. T'alegres que ja no hi sigui.

L’Adari va tancar els ulls. Posant el seu braç sobre les espatlles d'ella, en Korsin la va tornar cap al sol.

- No passa res, Adari. Entre els Sith, no cal avergonyir-se d'això. Mai podries haver estat el que ets avui amb ell retardant el teu avanç. Igual que mai seràs el que arribaràs a ser amb l’Izri Dazh retardant el teu avanç.

Escoltant aquell nom, l’Adari va obrir els ulls. La llum del sol li va enlluernar, però en Korsin no li va permetre girar.

- Tenies por de nosaltres -va dir ell -, i vas tenir por quan vas veure el cos. Sabies que moriríem a la muntanya si no ens portaves ajuda. I tot i així vas portar als Neshtovar... perquè vas pensar que podríem ajudar-te contra ells.

La va deixar anar. L’Adari mirà cegament al sol durant un instant abans d'apartar la mirada. Darrere d'ella, en Korsin parlava amb els tons tranquil·litzadors que havia fet servir quan la seva veu li va arribar per primera vegada amb el vent.

- Ajudar a interactuar amb els keshiri no és només ajudar-nos a nosaltres, Adari. Aprendràs coses sobre el teu món que mai vas imaginar. - Va donar voltes a la roca a la mà -. No sé durant quant de temps estarem aquí, però et prometo que en els pròxims mesos aprendràs més que en tota la teva vida. Més del que hagi après qualsevol keshiri.

L’Adari va tremolar.

- Què... què és el que...?

- Una cosa molt senzilla. Que oblidis el que has vist aquell dia.

En Korsin va complir la seva paraula. En els seus primers mesos amb els Celestials, l’Adari havia après molt sobre la seva llar. Però també havia après algunes coses sobre d'on havien vingut ells, i sobre qui eren. Prestava molta atenció. A través de les coses senzilles, coneixem el món.

Els Sith d’en Korsin eren els éssers de més Amunt, aquella existència que ella havia negat... però no eren els déus de la llegenda keshiri. No exactament. Tenien poders sorprenents, i potser vivien a les estrelles. Però no sagnaven sang, i no eren perfectes. Discutien. Envejaven. Mataven.

Els Sith podien llegir ments, fins a cert punt. En Korsin ho havia usat per demanar-li ajuda després de veure-la en l'aire. Ella ho va descobrir després d'un senzill i clandestí experiment que involucrava a Ravilan. Ella li va suggerir que visités un restaurant al barri més atrafegat de Tahv. Ell va anar allà, perdent-se en el mateix veïnat en què ella sempre es perdia. Els poders sensorials dels Sith eren sorprenents, però seguien necessitant un coneixement precís per part dels altres.

Va tractar de proporcionar-los-hi, acompanyant a Korsin a molts llocs de treball, en la majoria dels quals s'empraven jovials treballadors keshiri. Els Celestials eren prou perfectes per als keshiri... i prou perfectes per a ella. Yaru Korsin estava tan per sobre d’en Zhari Vaal en intel·lecte com ho estava ella per sobre de les roques, i mentre aprengués a evitar la mirada de la Seelah, una altra vídua d'un home caigut, podria esperar aprendre molt més encara.

Al mateix temps que el seu coneixement avançava, la fe de l’Izri es glorificava cada vegada més. Això li divertia una mica a l’Adari, a part de la rialleta ocasional que ella es permetia per tenir un paper més detallat que ell en la història. Ella era la Descobridora, i seria recordada per sempre en la societat keshiri. Ningú recordaria a l’Izri.

Observant com es creava una altra pedrera, es va preguntar quin aspecte tindria aquesta societat. Ella sabia una cosa que els Sith desconeixien: Portaven molt temps allà. Li ho havia esmentat una vegada a un miner, que ràpidament ho va descartar com un consell dels ignorants locals.

Però ella no era una ignorant. Els metalls que els Sith buscaven no estaven al terra de Kesh. Els estudiosos havien buscat en cada part del continent. Havien registrat el que havien trobat. Si les substàncies que el poble d’en Korsin necessitava estaven ocultes a més profunditat de la superfície, caldria temps per trobar-les... molt més temps.

De temps, els Sith en tenien de sobres.

Però què, es preguntava, és el que tindrien els keshiri?

Continuarà...

Celestials (III)

Anterior

Capítol Tres

En el seu tercer dia entre els nouvinguts, l’Adari va aprendre a parlar.

Havia passat el primer dia complet després de l’aterridora trobada dormint, si se li podia dir així a una somnolència febril i de malson interrompuda per breus retalls de deliri. Diverses vegades, havia obert els ulls només per tancar-los ràpidament veient els estrangers pul·lulant al seu voltant.

Però estaven cuidant d'ella, no assetjant-la... tal com va descobrir al segon matí, despertant-se entre una manta increïblement suau i l'aspre sòl. Els nouvinguts havien trobat un lloc apartat i sec per a ella, amb diverses figures assegudes per vigilar-la. L’Adari va beure l'aigua que li van oferir, però això no li va tornar la veu. Encara li brunzia el cap, i la seva ment estava atordida per l'assalt anterior. Cap paraula del seu vocabulari va acudir quan les deia. S'havia oblidat de com es parlava.

En Korsin estava assegut al seu costat quan finalment se’n va recordar. Ell va cridar a Hestus, una figura del color de l'òxid amb una màscara brillant que cobria part del seu rostre cremat per àcid. Gairebé semblava que formava part del seu rostre... alguns trossos s'ocultaven sota la seva pell. L’Adari es va estremir de por, però Hestus simplement va seure amb calma, escoltant com en Korsin tractava de parlar amb ella.

I van parlar. Amb dificultat, al principi, amb Hestus intervenint ocasionalment per repetir alguna nova paraula keshiri que ella digués, seguida per l'equivalent en el seu propi llenguatge. L’Adari estava meravellada. Les paraules keshiri que Hestus pronunciava sonaven exactament igual a com les havia dit ella... fins i tot amb la seva mateixa veu. En Korsin havia explicat que el "sentit especial" d’en Hestus li proporcionava aquest talent, ajudant-lo a accelerar l'intercanvi d'informació.

L’Adari estava interessada en aquest intercanvi, però la major part de la informació va circular en el sentit oposat. Va aconseguir saber que la gent que Korsin liderava havia sortit realment de la petxina platejada, i que aquesta havia caigut d'alguna manera des del cel. També estava clar que, tan poderosos com eren, ara no tenien mitjans d'abandonar la muntanya, envoltada com estava d'aigua i terreny impracticable. En Korsin escoltava amb interès mentre ella parlava sobre Kesh i els keshiri, dels uvak i els pobles del continent. Només va esmentar als Celestials una vegada, abans d'aturar-se amb vergonya. No sabia qui eren els nouvinguts, però s'avergonyia de treure el tema.

Ara, en la tercera tarda des de la seva arribada, l’Adari parlava còmodament amb els nouvinguts; i fins i tot ella mateixa havia après algunes paraules en el seu llenguatge. Eren una cosa anomenada "Sith", i en Korsin era "humà". Va repetir les paraules.

- Prestes molta atenció -va dir en Korsin, animat.

També va dir que altres havien treballat amb ella mentre dormia - no va dir com - tractant de millorar la comunicació. Ara estaven progressant ràpidament, i no tot era gràcies a ells. Fins i tot alterada, l’Adari seguia sent llesta.

-La nostra preocupació més immediata, Adari Vaal -va dir en Korsin, buidant un brillant sobre de pols en una copa per a ella - ha de ser arribar al continent.

Allà no hi havia prou menjar ni refugi per a la seva gent, i la muntanya tenia escarpats precipicis sobre el mar de sota. El seu uvak podria haver proporcionat una sortida per a alguns, però en Nink, tan temorós dels nouvinguts com de les formes de vida salvatges natives de la muntanya, havia passat els últims dies més amunt, molt lluny del seu abast.

Bevent el brou -era saciant, no com el potatge de la seva mare, va pensar -, l’Adari va lluitar amb el problema. En Nink podria tornar quan el cridés, però només si estava sola en un espai buit. Podria volar a terra i tornar amb ajuda.

- Encara que no podré portar a ningú amb mi. –En Nink podria no aparèixer si estava acompanyada, i en qualsevol cas un genet novell mai podria portar un passatger -. Hauré d'anar sola. Però tornaré tan aviat com pugui.

- No ho farà!

L’Adari va conèixer la veu fins i tot abans d'aixecar la mirada. La vociferadora. La mare del nen petit va sortir corrent la foguera ardent.

- Ens abandonarà!

En Korsin es va aixecar i es va portar a part a la dona. L’Adari va escoltar un intercanvi de paraules acalorades que no li eren familiars. Però quan li va indicar a la dona que marxés, va dir unes paraules que l’Adari va poder reconèixer.

- Nosaltres som el seu alliberament, i ella és el nostre.

L’Adari mirà la dona, que encara l'observava des de la distància.

- No li agrado.

- La Seelah? -En Korsin va arronsar les espatlles -. Està preocupada per la seva parella... perdut en el lloc de l'accident. I amb un nen, està ansiosa per abandonar aquesta muntanya. - Va somriure, oferint-se per ajudar a l’Adari a aixecar-se -. Com a mare, estic segur que ho entens.

L’Adari va empassar saliva. No havia esmentat als seus fills. Es va adonar que amb prou feines havia pensat en ells des que havia arribat entre els nouvinguts. Agitant el cap per la culpa, es va adonar d'una cosa més: que els keshiri podrien no fer-li cas.

En Korsin no semblava sorprès... ni alterat.

-Ets llesta, Adari. Aconseguiràs que t'escoltin. – Li va cobrir suaument les espatlles amb la manta blau cel sota la qual havia dormit -. Queda-te-la -va dir -. El sol es posarà aviat. Passaràs fred en el teu viatge.

L’Adari mirà al seu voltant. La Seelah estava dreta, amb fúria silenciosa, en el mateix lloc d'abans. Els altres que en Korsin li havia presentat van mirar al seu líder amb nerviosisme; Ravilan, amb la seva papada de tentacles vermells, intercanvià una mirada de preocupació amb Hestus. Fins i tot l'immens Gloyd, que, malgrat la seva bestial aparença, era clarament el major aliat d’en Korsin dels presents, es va apartar incòmode. Però ningú li va impedir abandonar el campament.

Quan una forta mà la va detenir a la vora de la clariana, es va sorprendre de veure a qui pertanyia: a Korsin.

- Pel que fa als keshiri -va dir en Korsin -. Ens has parlat sobre Tahv, la teva ciutat... sembla ser de bona mida. Però quants són els keshiri? Quants keshiri hi ha en total, vull dir?

L’Adari va respondre immediatament.

- Som innombrables.

- Ah -va dir en Korsin, suavitzant la seva postura -. Vols dir que mai han estat comptats.

- No -va dir l’Adari -. Vull dir que no tenim un nombre tan gran.

En Korsin va quedar immòbil, endurint l'adherència sobre el seu braç. Els seus ulls foscos, lleugerament més petits que els d'un keshiri, es van enfocar en l'espessor al lluny. Ella mai li havia vist perdre els nervis. Si això era el que havia passat, va durar menys d'un segon abans que retrocedís un pas.

- Abans que te’n vagis -va dir, trobant un arbre en el qual recolzar-se -, explica’m el que sàpigues sobre els Celestials

En Korsin havia anomenat Presagi a la nau en què havien arribat. La paraula no només existia en la llengua keshiri, sinó que era una de les favorites dels Neshtovar des de feia molt de temps. Veient el que estava passant ara a la plaça coneguda com Cercle Etern, L’Adari va suposar que fins i tot els caps dels genets d’uvak s'havien adonat de la ironia.

Havia tornat amb Korsin tan sols un dia després, just una setmana després que el Presagi col·lisionés amb la muntanya... i amb la seva vida. Havia estat senzill per a ella atraure els genets d’uvak fins allà, tan aviat com les patrulles els van detectar, al Nink i a ella, els van seguir durant tot el camí fins a la Serralada Cetajan. El lloc havia estat l'escenari de diverses sorpreses en els últims temps, però cap superava al moment en què els Neshtovar es van trobar amb l’Adari dempeus, desafiant-los entre 240 visitants del més Amunt que la recolzaven, gairebé cada un d'ells assenyalant la seva presència amb un brillant sabre de llum color robí. Ella no tenia un dels estranys aparells, però semblava brillar d'igual manera des del seu interior. Adari Vaal, recollidora de roques i enemiga de l'ordre era ara Adari Vaal, descobridora i rescatadora, respondredora de la crida de la muntanya.

Afegiu "profeta" a això, va pensar mentre mirava com la dotzena de vintenes de visitants- alguns d'ells coixejant per la seva terrible experiència- van entrar al Cercle Etern. Van passar entre multituds de keshiri embadalits i silenciosos, molts dels quals eren la mateixa gent que estava a la seva porta la setmana passada. Més endavant, al Cercle, eren presents tots els Neshtovar de la regió, més dels que havia vist mai. Tres dies d'operacions de rescat aeri havien portat als nouvinguts des de la muntanya, i durant aquests dies s'havia estès la veu lluny per les terres de l'interior.

Els Celestials havien arribat a Kesh.

Cap raó inferior podria explicar per què els genets havien pres obedientment les seves posicions no al Cercle Etern pròpiament dit, sinó en el perímetre alçat. Els ciutadans havien vist el discurs de l’Adari des d'aquí, ara els Neshtovar l'estaven veient al Cercle, desfilant darrere d’en Korsin. Darrere d'ells, s'alineaven els visitants, formant el seu propi perímetre interior sobre el qual els Neshtovar s'esforçaven a veure.

L’Izri Dazh semblava petit, dret sota la columna de tres vegades la seva altura que servia com gnòmon del rellotge de sol. Normalment, això li feia semblar més alt. Avui no. Va avançar coixejant i va saludar a Korsin i als seus acompanyants amb afalagadores paraules de lloança abans de tornar-se cap a l'audiència. Esforçant-se per veure per sobre de la línia de visitants, l’Izri va fer la seva declaració oficial. Aquests eren els Celestials, va dir, que havien baixat des de la mateixa muntanya des de la que els seus servents havien portat la llei segles enrere. L’Adari sabia que no era la mateixa muntanya, potser els textos es canviarien més endavant. Però l’Izri va ignorar aquest detall de moment. Els visitants havien establert la seva identitat per a satisfacció de tots els Neshtovar, va dir.

- No els vas creure quan van fer levitar el teu bastó -va xiuxiuejar l’Adari, incapaç de resistir-se.

-Això va canviar quan em van fer levitar a mi -va dir secament l’Izri, a penes audiblement. Es va girar per veure els ciutadans victorejant... no a les seves paraules, sinó a Yaru Korsin, Gran Senyor dels Celestials, qui acabava de cobrir d'un salt la distància fins a dalt de la columna.

Quan els crits finalment es van apagar, en Korsin va parlar en les paraules keshiri que la seva interlocutora, l’honorable Adari Vaal, filla dels Celestials, li havia ensenyat aquell matí.

- Com dieu vosaltres, hem vingut des de dalt -va dir, arribant a tots amb la seva profunda veu -. Hem vingut per visitar la terra que era una part de nosaltres, i a la gent d'aquesta terra. I Kesh ens ha rebut.

Més ovacions.

- Trobarem... un temple a la part alta de la muntanya del descobriment -va continuar -. Estarem allà molts mesos de treball, atenent a la nau que ens va portar i en comunió amb el cel. I durant aquest temps, establirem la nostra llar aquí a Tahv, amb els nostres fills... ajudats pels Neshtovar, que han estat aquí tan bons administradors durant la nostra absència. Avui partiran d'aquí, portats per les seves ales a tots els racons de Kesh, per difondre la paraula de la nostra arribada, i trobar els artesans que necessitem. - Va parlar sobre els aplaudiments -. Som els Celestials... i tornarem a les estrelles!

Un feliç caos es va apoderar de tot. El fill petit de l’Adari, Tona, es va estrènyer contra la seva cama. Ella va espiar la seva mare i a Finn en un lloc d'honor just fora del Cercle, radiants d'alegria. L’Adari va tornar la mirada a Korsin... i va empassar saliva.

Tot era tan perfecte.

I tan equivocat.

Següent

Celestials (II)

Anterior

Capítol Dos

Una roca era una cosa senzilla, però com li deia el seu avi, "A través de les coses senzilles, coneixem el món". L’Adari mai s'havia avergonyit per les hores que havia passat buscant en els llits dels rierols, o per trobar més interès en les estelles d'una pedra trencada que en les primeres paraules dels seus fills. Ella educava als seus fills... però la roca li educava a ella.

Ara, gràcies a una simple roca, estava descobrint més coses sobre el món de les que hagués vist mai abans... des de dalt, penjant de l'ample llom d’en Nink. Era una posició improbable per a tots dos, però portava fent-ho durant bona part de la nit i part del dia. El seu primer vol d’uvak. No havia estat elecció seva.

Les hores després de l'explosió de la muntanya no havien transcorregut tan malament, va pensar. Els membres del tribunal de la seva audiència havien fugit a casa seva. Ella va fer el mateix després que en Dazh i les seves cohorts marxessin junts, discutint sobre senyals i auguris.

Al matí següent, en qualsevol cas, havia canviant l'humor de la gent del poble. El llunyà pic Cetajan seguia fumejant, però havia quedat clar que no suposava cap perill per a Tahv o els pobles més allunyats de la conca. Tothom podia sortir amb seguretat a l'exterior... sortir al pati davanter de l’Adari, per expressar els seus sentiments sobre la falta de fe de les seves paraules i l'ardent addició a la línia del paisatge que aquestes havien causat. Els Celestials l’havien escoltat. Quines més proves feien falta? Si els keshiri no podien silenciar l’Adari Vaal, almenys s'asseguraven que les seves veus fossin més potents que la d'ella.

Estaven fent una bona feina al respecte quan l’Adari va enviar a l’Eulyn i els nens fora perquè es refugiessin a casa del seu oncle. La creixent multitud, que seguia apedregant la casa, s'havia apartat per deixar que els innocents marxessin. Però la torba va romandre allí durant tota la tarda plujosa... i al vespre, els mateixos Neshtovar hi eren allà fora, amb els seus uvak amarrats a una distància prudencial de la multitud. Per quan l’Izri Dazh va pujar els esglaons per colpejar a la seva porta, l’Adari ja havia vist les primeres torxes enceses a l'exterior.

Això ja havia estat massa per a ella. Les torxes podien ser per a il·luminació... però podrien haver estat per a alguna cosa pitjor. Clarament havia sobrepassat qualsevol protecció que la vídua d'un genet d’uvak pogués permetre. Els keshiri no eren molt donats a la violència, però tampoc tenien massa varietat en els seus càstigs socials. Tenint en compte que aquesta tampoc semblava una torba molt disposada a perdonar, l’Adari havia anat presa de la desesperació al seu propi pati del darrere, a la part que menys li agradava del seu llegat: Nink.

La seva partida per sobre de la teulada va sorprendre a la gent gairebé tant com l'èxit de la maniobra li havia sorprès a ella. L’uvak era el més sorprès de tots. Amb la pèrdua del seu genet, en Nink gairebé esperava no tornar a ser cavalcat mai. Els uvak prenien nous genets tan rarament que gairebé sempre eren apartats immediatament per usar-se com a sementals. En despertar-se i trobar-se amb l’Adari intentant enfilar-se sobre el seu llom carnós, en Nink podia haver fet qualsevol cosa, anat a qualsevol lloc.

I va anar cap amunt.

Havia passat la resta d'aquella nit a estones cridant, i a estones esquivant la persecució dels voladors Neshtovar. Aquest últim desafiament va resultar més senzill per la insistència d’en Nink a planejar lluny, cap a l'oceà. Aquests havien estat els pitjors moments per a l’Adari, que coneixia el passat de l'animal. Però alguna cosa per part de l’uvak, potser la curiositat, va evitar que l’enviés a la tomba d’en Zhari. Just abans de l'alba, en Nink finalment va trobar un lloc al costat del mar on posar-se, i l’Adari va caure immediatament, exhausta. Sorprenentment, quan es va despertar, l’uvak encara seguia allà, omplint el pap amb l'escàs fullatge que hi havia. Clarament, la seva casa ja no li resultava massa atractiva tampoc al Nink.

Ara, el segon matí després de l'explosió, l’Adari va poder veure que el seu incontrolat vol nocturn li havia conduït a prop de la font de la seva ansietat. La Serralada Cetajan era una cadena d’escarpats colossos tallats a la terra... una part prominent del paisatge quan es veia des de l'interior, però tan inaccessible com la majoria dels llocs de la costa occidental. Una expedició de caçadors de roques li havia portat el poc que l’Adari sabia sobre aquest lloc... i això havia requerit que un simpatitzant Neshtovari estigués disposat a ser voluntari per volar en una missió de recollida de mostres. Veient la muntanya davant seu, l’Adari va ser posseïda per la necessitat de veure la veritat de prop. Si l'explosió no va ser volcànica, podria arreglar les coses entre ella i la comunitat. I si la muntanya era volcànica de sobte, això també li causava curiositat. Quin seria el procés causant?

O és que els erudits estaven equivocats sobre l'origen de la serralada? És que el genet d’uvak havia pres les mostres equivocades?

Probablement sigui això. La ràbia de l’Adari va créixer d'acord en Nink ascendia. L’uvak va passar netament i còmodament sobre la cadena muntanyosa preparant-se per un acostament des de l'oceà. Seria poètic, va pensar l’Adari, si l'únic projecte que els erudits havien confiat a un Nesthovar hagués acabat amb informació errònia. Res de mostres de la Serralada Cetajan, va pensar. Aquest idiota probablement ens va portar roques del camí d'entrada de casa seva! Es va estremir, i no només per l'aire gelat. Per què havia d'estar patint ella per culpa del seu colossal...?

Tot d'una va estar a la vista la font de la columna de fum. L’Adari gairebé va caure d’en Nink en aquell moment. Estava esperant trobar una caldera oberta, deixant anar vapor com els fumejants - en realitat, fum era una denominació incorrecta - que havia vist al sud. En canvi, hi havia una gegantina closca brillant en un sortint a la banda de la muntanya que donava al mar. Aquesta era la paraula que li va venir a la seva ment, encara que l'escala no era l'adequada: les seves vores esmolades i ondulades s'assemblaven a les de les antigues petxines que havia vist recuperar del fons marí. Però aquesta petxina era de la mida del Cercle Etern!

I aquesta petxina tenia fum, no vapor, sorgint de diverses fractures. Tremendes fissures obertes sota el seu cos mostraven que havia caigut colpejant el terra amb cert angle. Els focs en el seu interior estaven ja gairebé extingits, però per la massa fosa va poder deduir que abans van haver de ser molt més grans. L'explosió que va produir la columna de fum que van veure des de l'interior hauria d'haver passat just quan aquesta cosa va aterrar, va pensar.

Va aterrar?

Abans que l’Adari pogués pensar-hi, els seus ulls van captar moviment. Per una de les obertures de la petxina estava sorgint alguna cosa, una cosa que va colpejar la grava del sòl i va desaparèixer lliscant amb la pols. Va indicar a l’uvak que s'acostés. Un llampec de llum carmesí va aparèixer dins del petit núvol... i en un dels seus extrems...

... un home.

L'home va alçar la mirada cap a ella. Tenia la pell pàl·lida, més clara que el keshiri més malalt que mai hagués vist. I a la mà esquerra tenia un raig de brillant llum vermella de la mida del bastó de l’Izri.

El tenia a la mà... o era part de la seva mà? L’Adari va ser presa del pànic, i en Nink també, allunyant-se amb un ràpid moviment. Una violenta però benvinguda maniobra ascendent els va portar a tots dos de volta sobre el mar.

L’Adari va agitar violentament el cap i va tancar els ulls quan en Nink va trobar un ritme de vol més suau. Què era el que havia vist? Tenia la forma d'un home, si. Cabell més fosc que el de qualsevol keshiri... però, aquesta llum vermella? Què era aquesta llum? I hi havia alguna cosa més movent-se també per la muntanya, quelcom que havia vist de cua d'ull. Era aquesta petxina algun tipus de niu?

Va empassar saliva, amb la gola seca pel vent i l'elevació. Tot això era massa macabre. Missions de recollides de mostres, investigacions dels Neshtovar... cap de les seves anteriors preocupacions era res comparada amb el que acabava de veure. Obrint els ulls, va fer que en Nink donés la volta en un ris d'aproximació paral·lel a la platja dentada. La conquilla gegant penjava prop de l'extrem d'un pronunciat barranc, molt per sobre d'ella. Aquesta vegada s'aproximaria des de baix, ascendint acuradament fins a poder fer una ullada més de prop.

L’Adari aviat va descobrir que el seu pla, encara que raonable, era completament inadequat per a un genet novell. En Nink es va resistir a les seves ordres, portant-la en una ruta en espiral ascendent que li va regirar l'estómac. Marejada, va lluitar per mantenir la mirada en la part superior del precipici. La figura d'abans hi era, sense la brillant llum vermella. Però sostenint una altra cosa...

Una cosa va passar brunzint al costat d'ella, descendint a una velocitat que en Nink va recollir les seves ales espantat. L’Adari va lliscar de veritat aquest cop, caient cap enrere. Agitant frenèticament en la seva caiguda, va agafar el peu amb forma d'urpa de l’uvak amb una mà... i desesperadament el va envoltar amb l'altre braç.

- Nink!

Va tractar de mirar cap amunt, però en Nink ja s'estava movent, allunyant-se del cingle i dels seus estranys successos tan ràpid com les seves ales de rèptil podien portar-lo. Penjant, va veure que en Nink es dirigia cap a la seguretat del lloc en el qual s'havien posat anteriorment, allunyat de la cadena muntanyosa. Òbviament havia tingut prou sorpreses en un dia.

I ella també. Però almenys ella s'estava acostumant a les sorpreses.

O això pensava.

Poc abans que el sol es llisqués rere de l'oceà occidental, va observar com els últims esquinçalls de fum desapareixien del cim de la muntanya. L’Adari no creia que pogués persuadir a Nink per tornar a pujar-hi abans que el seu odre d'aigua s'esgotés. Les racions de remolatxa brekka seca ja s'havien esgotat. Havia sortit fugint tan ràpidament que no havia emplenat la seva motxilla d'expedicions.

Ara, asseguda en una cornisa rocosa i observant la posta del sol, dibuixava un continent invisible sobre el seu genoll, -se com de lluny que hauria de volar per arribar a un assentament que no hagués sentit parlar de la seva situació. Probablement aquest lloc no existia. Els Neshtovar no eren només els guardians de la pau i els legisladors, també eren el sistema de comunicacions en aquest apartat món de Kesh. Els genets del circuit ja haurien fet córrer la notícia des Tahv als genets ancians de cada poble. Hi havia escapat, però la llibertat no era cap alliberament per a ella.

Alliberament.

La paraula li va arribar amb el vent. Ni tan sols era una paraula, realment... almenys no una que hagi escoltat anteriorment. Una estranya i melòdica combinació de síl·labes que no significava res per a la seva oïda. I malgrat això la seva ment la va reconèixer com un concepte familiar: alliberament.

Instintivament, va tornar la mirada cap al pic misteriós, que s'ocultava en les ombres. Algunes llums brillaven en la foscor, prop de la seva gegantina base. Focs... però no els focs incontrolats que havien d'haver estat presents en el cim de la muntanya. Aquests focs havien estat creats a propòsit.

L’Adari es va posar dreta d'un salt, i fent-ho, l'odre d'aigua li va caure per la vora de la cornisa de roca. Els Neshtovar! Li havien perseguit, i havien acampat, i al matí la trobarien! No es molestarien a descobrir el que ella havia vist a la part alta de la muntanya, no quan ella havia empitjorat el seu delicte atrevint-se a anar amb Nink.

Una brisa estava bufant cap al mar des de la direcció de la muntanya. Fresca, relaxant. Alliberament, va arribar la paraula de nou. Li va seguir un altre sentiment, complex, i emfàtic: Som teus... i tu ets nostra.

L’Adari va tractar de lluitar contra les seves desconcertants llàgrimes i va caminar cap a l’uvak dorment. El vent es va alçar de nou.

Vine a nosaltres.

S'havia equivocat anant-hi. El cel li havia dit que ho fes, però això no s'assemblava a cap tipus d'alliberament que l’Adari conegués.

Va arrufar el nas davant la fetidesa. El barranc era fosc, però estava clar que alguna cosa horrible s'havia cremat allà. Ni tan sols els pous sulfurosos del sud feien tanta pudor. Va tornar la mirada al Nink, que badallava al bosc negant-se a seguir més lluny. Quin animal més llest.

Els focs actius estaven més endavant, més enllà dels arbres sobre el turó. L'aire l'acariciava mentre s'enfilava. El que fos que estiguessin cremant, no era el mateix que s'havia cremat en el barranc.

En la clariana del turó, l’Adari els va veure: persones. Tantes persones com les que s'havien reunit en la seva audiència final, només que agrupades al voltant de múltiples fogueres. Va tornar a pensar que eren els Neshtovar, que l'estaven esperant. Si es tractava d'això, llavors probablement el millor era que arribés a peu. Es va esforçar per distingir les seves veus a mesura que s'acostava. En va reconèixer una, però no les seves paraules. Es va acostar una mica més...

... i els seus peus es van separar del sòl per complet, sortint acomiadada cap a un arbre. Agitant-se frenèticament, l’Adari va colpejar amb força contra ell, caient sense alè a la seva base. Des de les ombres, unes figures van sortir corrent cap a ella. Amb prou feines podia veure-les, els seus cossos no estaven il·luminats per les fogueres, sinó pels rajos d'energia magenta que sorgien de les seves mans, tal com havia vist abans. Va ensopegar amb una arrel.

- No!

No va arribar a colpejar el sòl. Una força invisible la va atreure entre el laberint de figures, dipositant-la bruscament davant la major de les fogueres. Alçant-se, donant l'esquena a les flames, va observar als espectres que s'acostaven. Eren persones, però no com ella. No de color porpra, sinó beix, marró, vermell, i més... de tots els colors excepte del que se suposava que havien de ser. I alguns rostres no eren en absolut com el seu. Petits tentacles es retorçaven en papades vermelles. Una figura grossa i leprosa, el doble de voluminosa que la resta i amb una pell com la d’en Nink, estava dreta darrere de tots ells, grunyint guturalment.

L’Adari va cridar... però ells no l'estaven escoltant. Tots estaven ara al seu voltant, homes, dones, i monstres, vociferant paraules sense sentit. Va estrènyer les seves mans contra les orelles. No va servir de res. Les paraules penetraven a través de l'oïda. Penetraven fins a la seva ment.

Els agulles mentals es van convertir en navalles. L’Adari trontollava. Els estranys van avançar tant físicament com etèriament... empenyent-la, apartant-la, buscant. Onades d'imatges van aparèixer davant seu, dels seus fills, de casa de la seva gent... tot el que l’Adari era, tot el que Kesh era. Encara veia les boques moure’s, però la cacofonia ara retrunyia dins del seu cap. Paraules, paraules sense significat...

... que d'alguna manera van començar a connectar-se amb impressions familiars. Igual que anteriorment amb la brisa, les veus eren estranyes, però podia sentir els sons prendre forma al voltant de pensaments racionals.

- Ets aquí.

-Hi ha més. N’hi ha més.

- Porta'ls aquí.

- Porta'ns allà!

- Porta'ls aquí!

L’Adari donava voltes, o tot Kesh ho feia. Sobre ella, el grup es va apartar per deixar pas a una nova presència. Era una dona. De pell més fosca que els altres, portava un nadó acuradament embolicat en una tela vermella. Una mare, va pensar l’Adari davant el clamorós assalt. Un signe d'esperança. De misericòrdia.

- PORTA'LS AQUÍ! PORTA'LS AQUÍ! PORTA'LS AQUÍ!

L’Adari va cridar, estremint-se sota les urpes invisibles que li esgarrapaven. Els altres s'estaven apartant. La dona que estava sobre ella no. L’Adari va trontollar. Va creure veure les venoses ales d’en Nink, allunyant-se volant sobre el seu cap.

Una mà va aparèixer des del darrere i per sobre l'espatlla de la mare, apartant-se. L'estrèpit es va esvair en la ment de l’Adari. Va alçar la mirada per veure... a Zhari Vaal?

No, es va adonar, conforme els seus ulls plorosos l’enfocaven. Era una altra de les figures estranyament vestides, però corpulent i de baixa alçada com el seu marit. Un cop s'havia imaginat a Zhari al fons del mar, amb el seu intens color malva perdut. Aquest home era encara més pàl·lid, però la seva fosca mata de pèl i els ulls marrons vermellosos li proporcionaven un aspecte de seguretat i confiança. L'havia vist abans, a la muntanya. L'havia escoltat abans, en el vent.

- Korsin -va dir ell, simultàniament en la seva ment i amb una veu tan relaxant com la del seu avi. Va fer un gest assenyalant-se a si mateix-. Em dic Korsin.

La foscor es va tancar al seu voltant.

Següent