Llinatges (i XXIII)

Anterior

CAPÍTOL 23

Ell s'enfortirà a si mateix a través del sacrifici.

Ell arruïnarà a aquells que deneguen justícia.

Ell immortalitzarà el seu amor.

-Profecia dels Sith, vaticinada en l'artefacte de les borles.

PIS FRANC DE LA LUMIYA, CIUTAT GALÀCTICA.

Jacen va tenir una altra vegada el somni, aquell en el qual es trobava a si mateix mirant una arma a les mans i sanglotant.

El somni havia pres un divers nombre de formes en els últims dies. A la primera, sostenia el seu sabre làser. En les que el van seguir, sostenia un amfibastó yuuzhan vong o una pistola làser o un fuet làser.

En una, fins i tot sostenia una arma que no va reconèixer de cap manera.

La recurrència va preocupar-lo prou per buscar el consell de la Lumiya. Es va aturar a la porta del bloc d'apartaments d'ella i va aixecar la vista cap al cel de Coruscant per veure si podia detectar alguna llum a la finestra. Sabia que ella hi era.

En Luke també ho sabia. Simplement no sabia on era, el molt a prop que vivia. Un lliscant aeri podria cobrir la distància des de l'apartament dels Skywalker fins al pis franc en menys d'una hora. Però importava? Els successos s'estaven movent més ràpidament que el que el seu oncle mai creuria. S'estaven movent gairebé massa ràpidament perquè Jacen els comprengués i es va deixar arrossegar per ells, confiant en la Força.

Dins de l'apartament, la Lumiya estava asseguda meditant, amb la seva cara una altra vegada coberta pel vel.

Aquesta vegada no hi havia cap il·lusió de la Força. L'apartament semblava com qualsevol altre apartament llogat amb un mobiliari bàsic i una catifa grisa i fosca, un lloc estranyament mundà per uns esdeveniments tan importants.

A les seves mans Lumiya sostenia les borles els nusos i fils que eren un llenguatge, una profecia, un llibre d'instruccions arcà del que Jacen havia de fer per arribar a un coneixement i poder Sith total. A la taula baixa davant d'ella hi havia una vela, cremant fermament i ocasionalment parpellejant en una taca.

-Tinc somnis -va dir ell-. Somnis d'armes que he fet servir.

-I ells t'angoixen -va dir la Lumiya.

-Tot el que recordo és que estic mirant a una arma a la mà i sentint una enorme pena.

-Podria ser només un somni i no una visió.

-L’arma és diferent cada vegada.

-Llavors potser és només un somni.

Això esperava ell. Fins i tot els Jedi tenien somnis com la gent normal, alimentats pels successos del dia i avivats per l'estrès i la tensió i els conflictes sense resoldre. Si els estava tenint, cap metge se sorprendria. En poc temps havia après a fer coses... no, havia provocat coses que mai havia pensat que era capaç de fer. Quan mirava la sorpresa i la revulsió en les cares d'aquells que estaven a prop seu, el pare, la mare, fins i tot Ben, podia donar un pas enrere i veure reflectit en els seus ulls quant havia canviat.

-Em trobo a mi mateix perseguint el record del meu avi amb creixent freqüència.

Lumiya va acariciar els fils de les borles i va lliscar els nusos entre el seu polze i el seu índex. Semblava estar-les llegint.

-Depens de la localització per caminar en el corrent del temps -va dir ella-. Així que només pots veure el que li va passar a Lord Vader a Coruscant.

-És aquest la teva manera de dir-me que necessito descobrir més en un altre lloc?

-No, el que estic dient és que si busques la vindicació en el passat, aquesta serà almenys selectiva.

-Sento que estic revivint parts de la vida de l'Ànakin Skywalker. Seria un boig si no intentés aprendre d'això.

-Però ja saps que els vostres camins difereixen. Ell va ser seduït a cometre errors. Tu no ho seràs.

-D'acord, deixa’m preguntar-t'ho una altra vegada. Què més necessito aprendre per completar el meu destí?

Lumiya lentament va estendre el seu braç i va sostenir les borles que havia estat passant entre els seus dits.

Ell va allargar la mà i les hi va prendre. Tot d'una les va sentir roent i les va llançar a l'aire per pur instint animal, com si hagués agafat palets de pa calents d'un forn. Quan els fils van tornar a caure a la mà estaven freds.

-Aquesta és la teva prova final, Jacen. Has sacrificat molt: l'aprovació d'aquells que signifiquen més per a tu. Has pres mesures extremes per tractar amb aquells que deneguen la justícia. Ara has de considerar la tercera profecia.

Ell va bressolar les borles nuades en els palmells de les seves mans. Ell immortalitzarà el seu amor. Li havia donat voltes en la seva ment a la frase mil vegades. Què significava? El deure total envers la galàxia i no tenir temps per a la família? Construir una pau eterna al seu propi cost personal?

No ho sabia.

-Vol dir, Jacen, que sacrificar els teus propis sentiments i reputació no és suficient.

Jacen s'havia forçat a anar més enllà del límit del que havia pensat que era decent. Hi havia fet la feina bruta, el treball necessari, la feina que cap altre Jedi faria, perquè estaven massa preocupats per la vanitat de les seves pròpies reputacions i la neteja de les seves pròpies mans, per agafar les càrregues que col·locaven tan gustosament en les de la gent ordinària.

Jo vaig fer la meva pròpia feina bruta. Em vaig enfrontar al que l'avi es va enfrontar, però ho vaig fer per la galàxia, no pel meu propi amor egoista a una dona.

Els motius importaven. Alguns filòsofs deien que no, però al final els motius era tot el que hi havia per distingir entre el bé i el mal.

-Què llavors?

-Has de matar el que estimes.

Jacen no va comprendre completament el significat d'això al principi. Llavors el pànic li va embolicar.

Tenel Ka. Allana. Com ho sabia la Lumiya? Com podia saber-ho? Hi havia estat tan curós.

Difícilment fins i tot s'atrevia a acariciar-les amb la Força perquè s'arriscava a alertar de la seva mateixa existència a la Lumiya. Cada visita en la que ell s'escapolia per fer-los era plena de perill, però ell havia estat curós, tan acurat com només ell podia ser.

Jacen es va concentrar molt i va projectar una sensació de desconcert per emmascarar el terror i la por que agitaven el seu estómac i va necessitar gairebé tota la seva fortalesa. Va agafar l'espelma de la taula i va mirar la seva flama com si estigués distret per ella, utilitzant-la per concentrar el seu control.

-Hauràs d'explicar això.

-No puc ensenyar-te cap habilitat més. Ara has de travessar la barrera final i fer el que cap home ordinari pot fer: matar algú a qui la seva mort causarà un patiment terrible a aquells que l’estimen, algú proper a tu.

-Qui?

-No puc dir-t'ho, perquè no ho sé.

-Algú a qui vull?

-Vols a algú?

-Em permeto estimar a molta gent. -Vigila... vigila. Ets a la vora de la navalla-. Com sabré a qui matar?

-Estarà clar quan sigui el moment adequat. Ho sabràs.

-I per què és l'última prova?

-Perquè prendre la vida d'un innocent sempre és més difícil fins i tot que prendre la teva pròpia, si ets sincer. Aquesta és l'última prova d'altruisme, si estàs preparat per enfrontar-te a un dolor emocional sense fi, a l'autèntica agonia, a obtenir el poder per crear pau i ordre per bilions d'estranys totals. Aquest és el sacrifici. Ser vilipendiat per altres, per gent que coneixes i a la que vols, i que el teu sacrifici personal sigui totalment desconegut per aquests bilions als quals salves, complir amb el teu deure com a Sith. Complir amb el teu deure pel bé de la galàxia. -Ella era dreta tan a prop d'ell que el seu alè feia parpellejar la flama de la vetllada-. És fàcil ser un heroi ben definit que aniquila monstres. Sempre hi ha una mica de vanitat en això. No hi pot haver lloc per a la vanitat o l'orgull en ser menyspreat.

Era veritat i era horrible. El coratge sovint necessitava una audiència. L'autèntic coratge desinteressat, per definició, tenia lloc en la foscor, sense ser vist.

Jacen va sostenir la seva mà sobre la flama. La va sostenir allà més temps del que mai ho havia fet abans, fins que va olorar la seva pròpia carn cremant-se i la Lumiya va allargar la mà i va tirar del seu braç per apartar-lo.

Ell no estava segur de si estava provant la seva habilitat per transcendir el dolor o si estava començant el seu propi càstig.

Va pensar en el seu avi, matant simplement per la vida de la Padmé. A qui vulgui que Jacen hagués de matar com a preu per ser capaç de brandar l'última arma defensiva de l'Orde Sith, ell sabria que els motius estaven totalment separats pels seus propis i estrets desitjos i necessitats... com la Tenel Ka i la seva Allana.

Oh, no. Oh, no.

La Lumiya li va agafar la mà i li va donar la volta per examinar el palmell cremat.

-Ara... Imagina que això no serà res comparat amb el que sentiràs quan t'enfrontis a l'últim desafiament.

Ell volia una galàxia pacífica i ordenada. La volia d'aquesta manera no només perquè era el correcte i calia, sinó perquè tenia una filla i volia que el seu futur estigués lliure de les lluites i la por que ell havia conegut tota la vida. Ell mai havia conegut la pau. Volia una cosa millor que això per a l’Allana i, sí, també ho volia per a la Tenel Ka. Volia felicitat per a aquells que estimava.

Ell volia. Ell estimava. I això era el que havia fet caure al seu avi.

-L’últim desafiament -va dir una altra vegada la Lumiya, amb la seva veu estranyament suau i trista.

Tot d'una Jacen va poder veure el seu desafiament i la perspectiva li va terroritzar. Hauria de matar aquells que més volia. Hauria de matar la Tenel Ka i la seva preciosa filla, la seva Allana. El fet que fins i tot pensar-hi estava fent-li trossos el cor era la prova terrible que havia de ser així.

I encara difícilment podia suportar pensar-ho.

Els yuuzhan vong pensaven que sabien tot el que calia saber sobre infligir dolor, però eren principiants comparats amb això.

Com podia fins i tot pensar-hi? Jacen va posar la mà dreta sobre la seva cara i la va tocar, com si no fos la seva pròpia. Se sentia com si estigués sobre una paret allunyada, veient-se a si mateix morir per graus.

Sóc jo? És realment la meva càrrega?

Sí, avi.

Sóc jo.

Jacen va acceptar la càrrega en la seva totalitat i el seu cor, irrellevant, fràgil i prescindible, es va trencar.

ESCLAU I, EN RUTA CAP A GEONOSIS.

Així que estaven asseguts al celler de càrrega de l’Esclau I: Boba Fett, Mirta Gev i un cadàver. I Fett no estava segur que dir a continuació.

-Jo mai et vaig servir de res, oi? -va dir la Mirta.

-Importa això?

-Alguna vegada et coneixeré prou per confiar en tu?

-Jo podria fer-te la mateixa pregunta.

-No ets el que esperava.

-Sí.

-I ets tot el que tinc.

Hi havia dues maneres de dir això i una era dir-ho com a últim recurs. I aquesta era la manera en què ella ho havia dit. Fett es va preguntar si la seva malaltia estava afectant la seva ment. Es va sentir a si mateix dir les paraules, passant pels moviments de ser un ésser humà normal.

-Vols caçar amb mi?

Mirta el va mirar amb ulls foscos i adolorits que eren molt més vells del que havien estat quan es van conèixer just unes setmanes abans.

-Quina és la presa?

-M’estic morint.

-Què?

-Sí. Boba Fett realment va de camí a la sortida.

-Estàs jugant a un d'aquests jocs mentals teus.

-M’estic morint i necessito trobar algunes dades mèdiques kaminoanes si vaig a tenir una oportunitat de sobreviure. El teu clon dels guants grisos podria ser el camí a ells.

Ella va semblar titubejar en la vora de la navalla entre voler-lo creure i una vida de desconfiança i antipatia.

-Per què m'estàs explicant això?

-Perquè tampoc sóc el que jo esperava.

-Què passa amb allò de lluitar per Corèllia?

-Ja has sentit als nois. No estan interessats en el treball de mercenaris quan hi ha un autèntic treball de soldats per fer. Sóc Mand'alor i vull saber què ha de dir per si mateix aquest Kad'ika si està assumint la meva feina.

-Oh, llavors has sentit parlar de Kad'ika.

-Tu ets la que parla Mando'a. Digues-m'ho tu.

-Mai l’he vist. Encara que he sentit molt. Què passa? Creus que va darrere del teu kyr'bes?

La corona: el crani de mythosauri. Mand'alor no era un títol que ell mai hagués volgut. Però la rèplica d’en Beviin li havia arribat de maneres que no havia cregut possibles. Sense hereu, sense clan, sense sentit del deure. No ets mandalorià. Només portes l'armadura. Fett volia deixar enrere alguna cosa més que crèdits i un rastre de cossos. Al final, cada ésser de la galàxia volia significar alguna cosa per a algú... fins i tot només per a un individu.

Veus, pare? Ara sé perquè em volies tan desesperadament.

Mirta estava acariciant discretament el cor-de-foc mentre descansava en el buit a la base de la seva gola.

-D'acord -va dir ella-. D'acord, ba'buir. Compta amb mi.

-Ba'buir?

-Vol dir «avi» -va dir ella tranquil·lament.

-No parlo mandalorià. Gràcies a tu, puc jurar una mica en ell.

-El teu pare, el besavi, mai et va portar pel verd'goten?

-Què és això?

-La prova del guerrer. Quan et converteixes en un adult als tretze.

-Em qualifiquen sis dècades de guerra i de caçar recompenses?

-Ets dar'manda sense la teva cultura. No tens ànima.

Probablement ella tenia raó.

-Anem a trobar al teu clon. I a recuperar al meu pare.

-Què passa amb la nau de la mama?

-Faré que Beviin la reculli. Et sorprendries del que aquest home pot trobar.

-Fins i tot ena aquest clon.

-Sí. Potser fins i tot aquest clon.

Fett es va relaxar a la cabina de l'Esclau I i va fixar un curs cap a Geonosis per primera vegada des que tenia tretze anys. Mirta, submisa, va esperar a què li fes un gest perquè s'assegués davant. Ell li ensenyaria a pilotar si el seu temps donava per això.

La galàxia diria que els mandalorians finalment havien abandonat. Mantenir-se fora d'una guerra galàctica era impensable. Els mando'ade sempre havien lluitat. Bé, hi havia alguna cosa semblant a una retirada estratègica i aquesta n’era una. Era hora que Mandalore posés en ordre la seva pròpia casa i si ell podia guanyar aquest temps i derrotar la seva malaltia, ho faria. Si no... llavors potser aquest Kad'ika ho faria al seu lloc.

De qualsevol manera, Boba Fett anava a deixar que els Jedi i Han Solo lluitessin aquesta vegada la seva petita guerra sense la seva intervenció. Perquè tenia negocis més importants.

Perquè Jacen Solo s'estava convertint en una pàl·lida imitació del seu avi, Lord Vader, i requeriria més del que ell tenia per negociar.

I perquè Fett tenia ara una néta. La família, i Mandalore, estaven primer.

Bona nit, pare. Anem a casa.

FI

Llinatges (XXII)

Anterior

CAPÍTOL 22

Sento anunciar que el govern corellià ha declinat la nostra oferta de converses a menys que l'Aliança Galàctica es comprometi a reconèixer el dret de Corèllia a mantenir la seva pròpia força de defensa independent i els seus elements dissuasius. Atès que l'Aliança és incapaç d'acceptar una negativa al desarmament, ara estem en un estat de guerra amb Corèllia i els seus aliats.

-Cap d'Estat Cal Omàs, en una breu declaració al Senat.

FALCÓ MIL·LENARI EN RUTA CAP A CORONITA.

Fins i tot estar assegut una altra vegada als comandaments del Falcó no podia fer que Han se sentís millor. Volia que els successos dels últims dies es rebobinessin com una hologravació de manera que pogués esborrar-los i fer les coses bé aquesta vegada.

Corèllia va aparèixer més gran a la pantalla. Almenys ara podrien aterrar obertament i el pitjor que passaria serien unes quantes burles sobre ser un traïdor... si és que algú recordava una cosa tan vella. Unes quantes setmanes eren molt temps en una guerra. I ja no li importava si els Solo eren una vergonya política per al Luke. Luke havia fet la seva elecció.

I el meu fill s’està convertint en un monstre.

La Leia va allargar el braç i va posar la mà a sobre de la seva mentre ell agafava els controls dels impulsors davanters.

-Són vuitanta quilos per centímetre quadrat.

-El què? -va preguntar Han distret.

-El punt de deformació del duracer. Sembla com si l’estiguessis comprovant.

Han va deixar anar els controls. De tota manera el pilot automàtic estava activat. Havia estat subjectant la palanca per consolar-se perquè sentia que era tot al que podia agafar-se en aquest moment de la seva vida.

-Som nosaltres? El vam criar d'aquesta manera? Com ho vam fer? Com és que la Jaina no va sortir així?

-Jo tampoc sé què està passant.

-Vaig pensar que entenia tota aquesta cosa del Costat Fosc i el Lluminós. Que tot és part de l'única Força. Així que què em vaig trobar aquí darrere que solia ser el nostre Jacen?

-Amor, has de calmar-te.

-Jacen tortura a presoners fins matar-los. Com puc calmar-me? S'està tornant boig? El sents diferent?

La Leia va ser sempre la sensible amb els nervis freds i l'habilitat de fer que tot sonés com si estigués sota control. Ell era qui feia les coses físiques. Aquesta era la manera en què el seu matrimoni funcionava i havia suportat algunes proves bastant terribles. Ara semblava com si ella no pogués arreglar les coses una altra vegada.

-D'acord -va dir ella-. A Jacen el sento... canviat. Potser això és el que estic sentint de la Jaina. Ella és molt infeliç. Puc sentir-ho.

-Al menys no està en missions de vol. Entrarà en raó.

-Però no ha contactat amb nosaltres, el que normalment vol dir que hi ha alguna cosa que creu que serà millor que no sapiguem.

-Creus que potser podries canviar la telequinesi de la Força per la telepatia si tinguessis l'oportunitat? Això resultaria realment útil.

Han es va fregar les mans sobre la cara i llavors va comprovar la consola de control. Aterrarien en una hora. Però Thrackan s'havia anat per sempre. Això era alguna cosa. I el Falcó podia volar una altra vegada, el que era un altre plus.

-Quan Fett vegi l'estat del cos, s’ho figurarà per si mateix -va dir la Leia.

-Potser no miri.

-No em sembla de la classe de persones aprensives, amor.

-Mai la va veure en cinquanta anys. No és que sembli que es preocupi molt per ella. Quina classe de pare no veu al seu fill durant anys?

-Bé, nosaltres no vam veure a Jacen durant cinc anys -va apuntar la Leia.

-Allò va ser diferent. Tens por d’en Fett?

-M'agrada mantenir les distàncies.

-M'agradaria dir que puc acabar amb ell en qualsevol moment, però tinc els meus dubtes.

La Leia va tancar els ulls durant un moment com si organitzés els seus pensaments.

-Tractarem amb això si passa i quan passi. Podria no ser el nostre major problema.

-Què, que el nostre fill estigui assenyalat pel caça-recompenses més letal de la galàxia? Què està per sobre d'això a la llista?

La Leia es va aixecar del seient del copilot i es va dirigir cap a l'escotilla posterior que unia la cabina amb els cellers de càrrega. Han sabia que anava a fer-li una altra ullada al cos de l’Ailyn Vel. Potser anava a fer que semblés una mica més presentable per al seu pare o a reunir informació dels seus últims moments d'alguna manera d'aquelles maneres Jedi. Ell no va preguntar.

-Et diré què és pitjor que tenir una picabaralla amb Boba Fett -va dir ella-. Tenir un fill que mata quan no ha de fer-ho.

Han es va preguntar si aquesta era la primera vegada que Jacen havia fet això i es va sentir avergonyit fins i tot de pensar-ho.

Llavors es va preguntar quan ho tornaria a fer en Jacen.

PORT ESPACIAL DE CIUTAT CORONITA, CORÈLLIA.

Mirta estava esperant a Fett quan ell va obrir l'escotilla davantera de l'Esclau I. Ella no tenia una pistola làser a la mà, així que li va donar el benefici del dubte.

Just llavors ell estava sentint la seva edat i la seva malaltia. Un dolor aspre li corcava. El va ignorar.

-Els Solo porten de tornada el cos de l’Ailyn -va dir a ella.

-Ho sé. El vull.

Allà hi anem.

-No tens una nau i no tens crèdits. Què faràs amb ella?

-Què planeges tu fer amb ella?

-Enterrar-la.

-Ara és una mica tard per tenir cura de la teva filla.

-Creus que no ho sé? -Fett va notar que ella portava el cor-de-foc al voltant del seu coll-. Així que ella et va donar el penjoll com a esquer per a mi.

Mirta va tancar la seva mà al voltant de la pedra.

-No, realment el vaig recuperar.

-Llavors què li va passar a Sintas?

-Per què t'importa?

-Perquè jo la volia. I ni tan sols l’Ailyn podia saber possiblement el que ens va passar i per què me'n vaig anar. Així que no em jutgis.

La cara de la Mirta estava fixa en un grunyit.

-Mai vas fer un intent de contactar amb elles.

-Vols saber com va ser la meva vida?

-Sí, ha d'haver estat dur pastar aquesta fortuna.

-El meu pare va ser assassinat davant meu quan tenia tretze anys. Vaig estar fugint durant tres anys. Em vaig casar amb la Sintas als setze perquè vaig pensar que podia redreçar la meva vida fent el que la gent normal feia, però estava equivocat. Vaig intentar ser un Protector de Viatgers però vaig matar a un oficial superior i vaig ser empresonat i exiliat de Concord Dawn. I aquest va ser el final d'intentar ser un home normal. Després d'això, vaig decidir ser Boba Fett, perquè simplement no sabia com fer res més.

Mirta el va mirar com si s'estigués debatent entre posar-li un parell de trets al cap o intentar un tret al pit. Ell no volia la seva simpatia.

Volia que ella entengués per què hauria fet més miserable a la Sintas i a l’Ailyn si tornava amb elles després de la seva sentència que si les deixava.

I ell havia matat un oficial que una vegada havia estat el seu mentor, el seu amic. Realment no tenien necessitat d'exiliar-lo. Ell havia volgut anar-se'n tan lluny d'aquest dolor com podia.

Però per què volia que la Mirta ho entengués?

Ella era simplement una estranya que havia conegut feia unes quantes setmanes. Ella no és res per a mi. Potser no és ni tan sols de la meva pròpia sang, només una aprofitada intentant treure’m uns quants crèdits.

Hi havia una manera d'arreglar això d'una vegada i per sempre. Va treure el seu quadern de dades i va accedir als seus comptes.

-Tens un banc?

-Per què ho vols saber?

-Vas ser la primera a disparar contra Sal-Solo. Agafa el milió de crèdits i perd-te.

La cara d'ella era una màscara de menyspreu.

-Saps el que pots fer amb els teus crèdits.

Ella era de la família, per descomptat. Ell ho sabia a un nivell força pur de les seves entranyes.

-Tens algun germà o germana?

-No. I tampoc tinc fills.

Mai va pensar a preguntar això.

-De totes maneres ets massa jove.

-Vaig estar casada. Ens vam casar joves, oi?

Oh, com repetim la història. No necessito aquest problema. Ja en tinc prou amb els meus propis.

Fett no va preguntar per què ja no estava casada. Els modals agres d'ella podien tenir alguna cosa a veure amb això. Però ell havia començat a respectar-la. I era la seva néta. Era tota la família que tenia.

No, la necessites per trobar el clon i ella sap què li va passar a la Sintas...

Estava jugant amb si mateix, justificant el seu sentimentalisme amb un pragmatisme fals. Podia trobar al clon per si mateix. No necessitava saber el que li va passar a la seva esposa. No, estava sent dirigit pel mateix anhel que havia fet que el seu pare li demanés a Dooku un fill clonat com a part de la seva paga per ser el progenitor de l'exèrcit clon: volia desesperadament una família. Hauria estat més simple trobar una esposa i posar seny, però Boba Fett no era més capaç d'això del que havia estat el seu pare.

-Així que lluitarem pel cadàver.

-Tu simplement vols guanyar -va dir la Mirta-. No importa què guanyis.

Fett no podia ni tan sols enfadar-se amb ella. Es va inclinar sobre el casc de l'Esclau I i va aixecar la mirada cap al cel a través del visor macrobinocular del seu casc, esperant que aparegués el Falcó Mil·lenari com una brossa al cel i que caigués fins a la pista d'aterratge. Mirta va esperar al seu costat, però no amb ell. Gairebé podia sentir la paret invisible que ella havia col·locat entre ells.

Va ser una mitja hora llarga.

El Falcó va passar sobre les línies i després es va girar i va aterrar a cinquanta metres de distància.

Fett es va redreçar i va anar fins a ell, amb la Mirta trepitjant-li els talons.

La Leia Solo va ser la primera a eixir de la nau i va caminar cap a ell com si bloquegés el seu camí.

-Em sap greu molt tot això, Fett. Els meus condols a tu també, Mirta.

Fett va caminar més enllà d'ella i va pujar per la rampa oberta fins al celler de càrrega. Han estava maniobrant amb una llitera repulsora dins del celler principal i els va mirar als dos de dalt a baix.

-Ens tornaràs a posar en la teva llista d'objectius? -va preguntar en Han-. Si estàs pensant a anar darrere d’en Jacen, ell és una presa massa dura, fins i tot per a tu.

Fett va negar amb el cap amb un menyspreu lent i mesurat.

-No he de castigar ningú, Solo. El teu fill va ordenar a la seva pròpia germana que disparés contra civils i després la va suspendre del servei quan ella s’hi va negar. No, crec que et deixaré amb la família feliç. Tinc negocis més importants.

Va veure al Han mirar la Leia i la Leia mirar al Han i va saber que havia deixat caure un detonador termal sobre ells. Així que no ho sabien.

Fierfek, és la meva filla la que està en aquesta borsa per a cadàvers.

El silenci era aquest moment pesat abans de la tempesta, pressionant sobre tots ells. La Leia (sí, el seu predecessor Fenn Shysa havia estat molt amable amb la Leia, molt abans que ella es casés amb el gandul espacial) va fer un gest indefens cap a l'escotilla.

-Puc fer que algú arregli un funeral per tu, Fett.

-No -va dir ell-. Ella és meva. -És hora d'un gest-. Ella és nostra.

-D'acord. -La veu de la Leia era baixa i acurada-. Pren-t'ho amb calma.

-Vull veure el seu cos.

-No crec que això sigui una bona idea.

-Princesa Leia, he dit que vull veure el cos de la meva filla.

Mirta va abraçar-lo el braç. Això és pel seu consol o pel meu? Fett de nou es va alegrar de tenir el seu casc, perquè no volia que Han Solo veiés la seva pena.

La seva veu no va trair res.

-I jo vull veure la meva mare -va dir la Mirta.

La Leia va fer un pas enrere, però Han es va quedar allà.

Fett no va poder evitar que la seva veu s'endurís.

-Deixa’ns uns minuts, Solo.

-Fett...

-He dit que ens deixessis.

Han va semblar avergonyit i la Leia va arrossegar-lo cap a l'escotilla. Fett i Mirta estaven ara sols en l'avantsala del celler de càrrega amb la llitera.

Tots dos van dubtar i van fer un moviment cap a ella en el mateix moment. Fett es va retirar de la Mirta i ella va obrir el tancament, amb els ulls fixos i va mirar.

Va ser només la més lleugera estirada de la barbeta d'ella el que li va dir que estava sorpresa. Ell es va col·locar al seu costat i va veure una estranya. La cara de l’Ailyn Vel estava morada i tallada però sorprenentment pacífica. Portava un tatuatge kiffar, tres línies negres des de la seva cella esquerra fins a la galta, com havia fet la seva mare Sintas. El seu pèl negre estava pesadament solcat pel gris.

Aquesta és la meva nena petita.

Va intentar molt sentir que el cos d'una dona de mitjana edat que no reconeixia era la nena que un cop havia sostingut.

Deien que els teus fills mai deixaven de ser els teus nadons, sense importar com de grans que fossin, però Fett no podia fer aquesta connexió.

Però vull fer-ho. Vull sentir això.

Et vas perdre tota la seva vida. Tota. Alguna vegada em va dir dada? No, no recordo que ho fes.

Mirta es va inclinar cap endavant, va col·locar el cor-de-foc al voltant del coll de la seva mare i va descansar la seva galta contra la d'ella. Llavors es va posar dreta i es va apartar, com per donar-li a ell espai perquè també s'acomiadés de l’Ailyn. I això va ser dur. Ell va dubtar, perquè va poder sentir un altre record, un que no havia suprimit i que no volia suprimir, inundant-li. Estava en un estadi ple de pols a Geonosis seixanta anys abans, recollint el casc del seu pare.

Els Jedi sempre m'ho arrabassen tot.

Fett s'hauria de treure el casc per donar-li un petó de comiat i no estava preparat per això, aquí no. Va acariciar metòdicament el pèl de l’Ailyn amb els seus dits enguantats i estava a punt de tancar la borsa per a cadàvers quan la urgència de no perdre el cor-de-foc el va superar. Era tot el que tenia d'un temps més feliç. El va descordar i va trobar a la Mirta mirant-lo, sorruda i sense parpellejar.

Ella volia que descansés amb el cos de l’Ailyn.

Hi havia una solució.

Els cors de foc tenien una veta, una estructura cristal·lina que creava línies de debilitat que els joiers utilitzaven per partir les pedres en altres peces més petites i pràctiques. Fett va col·locar el petit disc sobre la vora i va treure la seva pistola làser. Un parell de cops durs amb la culata va trencar la pedra per la línia de la veta i aquesta va caure en dues parts. Fett va treure una peça del cordó de cuir i la hi va lliurar a la Mirta abans de tornar a col·locar les restes del penjoll al voltant del coll de l’Ailyn.

Ell havia manejat molts cossos morts. Si eres caça-recompenses, això anava amb el treball.

Va ser només quan maldestrament va tancar el cordó de cuir a la part de darrere del coll i va haver de treure’s els guants quan realment va tocar a l’Ailyn.

El seu pèl era més aspre del que ell havia imaginat. La seva pell era sedosa i gelada.

I aquest va ser el punt en el que realment va saber que havia perdut a la seva única filla. Mai havia estat allà per a ella i aquest era un dolor que sabia que mai desapareixeria, no com el seu record de la Sintas. El seu pare havia estat allà per a ell. Però ell havia fallat en estar a la seva altura de la manera més important de totes: en ser tan bon pare com Jango Fett.

-Vinga -va dir la Mirta-. Nosaltres la portarem a casa.

Tot d'una s'havia convertit en nosaltres.

-On és a casa? No a Taris.

-Mandalore.

-En realitat no tinc una propietat allà ara.

-Llavors és hora que en tinguis una.

Boba Fett i Mirta van tornar a l’Esclau I i van deixar a l’Ailyn Vel al celler refrigerat que havia estat dissenyat per a presoners amb una ordre de detenció que havia inclòs la paraula mort. No se sentia correcte, però era l'única solució pràctica per al viatge de tornada a Mandalore.

Qui vulgui que fos Kad'ika, tenia raó. A vegades realment necessites algun lloc al que anomenar la teva llar per sempre. Fett es va obrir camí a través de l'escotilla central de l'Esclau I i es va col·locar al seient del pilot. Mirta, encara en silenci, va lliscar fins a la posició del copilot.

-Beviin em diu que nosaltres els mandalorians rarament enterrem els nostres morts -va dir en Fett-. Però jo mai vaig ser molt mandalorià.

-La mare era kiffar.

D’acord.

-Llavors què vols fer?

Els ulls de la Mirta es van omplir de llàgrimes.

-No ho sé en aquest moment.

Fett es va treure el casc.

-Anirem de tornada a Mandalore. Passant per Geonosis, perquè allà és on vaig enterrar al meu pare. La família necessita mantenir-se unida.

Era la conversa més llarga sobre alguna cosa a part de negocis que havia tingut amb algú des que era un nen. Era personal, agonitzantment personal, i l'esforç feia mal. Finalment va deixar que les llàgrimes correguessin per la seva cara en silenci.

Mirta plorava al seu costat, empassant ocasionalment per aconseguir aire. Tot era molt tranquil i vergonyós, com si cap estigués disposat a admetre que podia plorar, però la veritat era que tots dos podien i molt.

Ara eren família. Era la pitjor manera possible per forjar un llaç. Però era un llaç, fins i tot si no hi havia afecció, i per primera vegada a la vida era un al que Boba Fett intentaria apropar-se com un pare, no com un home vivint constantment en el passat a la recerca d'un que mai tornaria.

Següent