Ep I
-Cap d'ells? -el gran almirall
Pellaeon va mirar amb sorpresa gens dissimulada a la imatge de la capitana Mayn
de l'Orgull de Selònia-. Hi ha
d'haver algú al comandament.
-Ha de recordar que no és una flota
com les que estem acostumats a veure. Són poc més que un grup d'individus
treballant junts, encara que sigui un grup nombrós. Pel que puc veure tampoc
estan molt organitzats, cosa que resulta evident per la forma en què es
dispersen. No es mouen en massa, sinó a poc a poc, aquí i allà, quan els ve de
gust anar-se'n.
-I qui els hi dóna les ordres?
-La majoria amb els que he parlat
diuen rebre ordres per mètodes inusuals. Cap coneixia l'existència dels altres
fins que es van reunir al lloc acordat a esperar que vostè els hi donés el
senyal. La majoria ni tan sols havia sentit parlar d'una xarxa ryn fins que els
hi vam explicar nosaltres. Pel que a ells respecta, només estaven tornant un
favor que algú els hi va fer un altre en algun moment de l'any passat. Semblen
estar tan a les fosques sobre això com nosaltres.
Tot aquest concepte desconcertava al
gran almirall, alhora que no podia evitar sentir-se impressionat per la forma
en què treballaven els ryn. Era el sistema de cèl·lules més informal possible.
Cada membre actiu de la xarxa ryn estava en contacte amb només dos o tres
membres immediatament pròxims, però no més; així no hi havia possibilitats de
què algú seguís el rastre fins al cim. Però havia d'haver un cim, o almenys un
lloc on es generés. Havien d'arribar d'alguna part...
-Bé, doncs ara nosaltres els hi devem
el favor a ells.
-Això sembla. Suposo que és la idea.
En Pellaeon va assentir.
-Aquesta gent no només està al
corrent del que passa en els punts foscos de la galàxia, sinó que estan ajudant-nos
a recuperar-los.
-No hi ha res com lluitar braç a braç
perquè es creï un llaç entre complets desconeguts.
-Fins i tot entre vells enemics -va
dir en Pellaeon amb un mig somriure.
-He d'admetre, almirall, que al
principi estava... recelosa de vostè. Vaig creure que podia estar ocultant
alguna cosa -La Mayn va fer una pausa-. Voldria dir-li que espero que disculpi
les meves sospites. A vegades és difícil treure's els costums de tota una vida.
El somriure d'en Pellaeon es va ampliar.
-No m'importa el que la gent pensi de
mi, capitana, sempre que sàpiga obeir ordres.
-Jo acato les ordres encantada,
senyor, sempre que siguin bones.
En Pellaeon va llançar una riallada.
-Ha estat un plaer treballar amb
vostè. Espero que no sigui l'última vegada que servim junts.
-Estic segura que tornarem a fer-ho,
almirall. Encara queden moltes batalles per lliurar.
En Pellaeon va moure el bigoti.
* * *
-En els meus viatges he visitat molts
sistemes -va dir la imatge de la Vergere-. I cap de les cultures que els
habitaven deixava de tenir hostilitats en major o menor grau.
En Luke escoltava atentament el que
li deia Sekot, encara que mirava fixament l'espectacle de l'aeronau descendint
a l'herba. Podia veure com s'agitava la pell de criatura gegant en lliscar per
l'aire. Tot el seu cos es va flexionar, detenint-s'hi amb els seus passatgers a
menys de mig metre del terra.
-He vist batalles que devoraven
ciutats senceres, i de vegades països sencers -va continuar Sekot-. És gairebé
com si el desig de guerra s'hagués propagat com la pesta per entre les formes
de vida d'aquesta galàxia.
-No tota la vida intel·ligent desitja
la guerra -va dir en Luke, mirant com els passatgers desembarcaven de la
góndola-. Els Jedi dediquen els seus esforços en aconseguir la pau.
-Pel que he vist, la pau no sembla
ser l'estat natural de l'univers -va dir Sekot.
En sentir això, en Luke es va girar
cap Sekot.
-Em sorprèn que algú com tu, que se
suposa en contacte amb la Força vivent, pugui pensar d'aquesta manera.
-Tant com em sorprèn a mi que algú
tan petit com tu presumeixi de saber quines són les inclinacions morals de la
Força vivent.
En Luke va mirar de front la seva
imatge, somrient.
-La primera nit que vam arribar aquí,
Jabitha li va dir una cosa semblant al meu nebot -la magistrada va mirar en escoltar
això, però no li va interrompre-. Ella es va indignar perquè Jacen s'atrevís a
parlar per la Força vivent. La implicació era que algú tan petit dins del gran
cosmos no hauria de presumir de parlar en nom d'una cosa tan poderosa. Però el
fet és que la Força vivent pot triar a qui vulgui. La mida no importa. El
Mestre Yoda era més petit que qualsevol dels que som aquí, però era la persona
més sàvia que he conegut mai, a més d'un dels mestres Jedi més poderosos que
han existit. Sekot, posseeixes un poder que va més enllà del que pugui imaginar
qualsevol ésser viu, però això no vol dir que la teva connexió amb la Força
sigui més gran.
La imatge de la Vergere va mostrar la
seva aprovació amb un somriure i un assentiment.
-Ets savi, Mestre Skywalker -va dir
Sekot-. Crec que en els dies vinents em proporcionaràs moltes respostes a les
preguntes que encara tinc sobre la Força.
-Serà el principi d'un llarg viatge
per a tothom. Crec que per quan acabi haurem après molt l'un de l'altre
-llavors, va mirar a la magistrada-. Com marxen els preparatius, Jabitha?
-Els preparatius per a la partida
estan ben encaminats -va dir ella-. Zonama ha vist molts canvis en els últims
tres dies.
-O no s'han vist -va dir en Jacen,
referint-se a la intensa activitat elèctrica que havia enfosquit molts llocs al
voltant de l'equador del planeta.
La Jabitha va riure. Sekot i ella
semblaven haver-li agafat afecte al nebot d'en Luke.
-Si desitjaves saber el que fèiem,
només havies de preguntar-ho.
-No passa res -va dir en Jacen-. Tinc
la sensació que no hi hauria entès ni la meitat del que em diguéssiu.
Els altres es van unir a ells abans
que algú pogués replicar. La musculosa cua de la Saba xiulava en fregar
l'herba. La Hegerty sostenia un sarró ple del que semblaven artefactes ferroans,
a jutjar per les parts que sobresortien d'ell. El borrissol de la Tekli estava
estarrufat sota la suau brisa, i la Danni es movia per posar-se a prop d'en
Jacen, encara una mica temorosa de la seva escorta ferroana.
La Darak i en Rowel es van mostrar
molt més civilitzats amb els seus convidats ara que Sekot els havia acceptat
oficialment. No només s'havien presentat voluntaris per acompanyar en una gira
per les rodalies als quatre que no participaven en les discussions del futur,
sinó que s'havien assegurat que les seves estances fossin més que adequades,
gairebé opulentes, i que se'ls tractés amb deferència. Això va suposar un canvi
dramàtic en la relació amb els nadius, i en Luke es preguntava de vegades si no
seria que Sekot els hi havia demanat que fossin educats, o si hi havia forces
més subtils en acció. Potser viure en les energies vitals d'una ment de la mida
d'un planeta els fes viure més en sintonia amb els seus pensaments del que
creien. Per descomptat no hi havia signes de l'hostilitat amb què els havien
rebut quan van aterrar. Fins i tot en Senshi es mostrava amistós, un cop lliure
de la influència persuasiva de Sekot.
-Vam anar a les ruïnes -va dir la Danni
al Jacen.
-Són increïbles -va dir la Hegerty
excitada-. Ni t'imagines el que hi vam trobar!
En Luke es va sorprendre somrient
davant l'entusiasme de la científica de cabell gris, però només mig va escoltar
el que volia dir-li sobre les espècies indígenes en relació amb els ferroans.
No la culpava per la seva excitació. Després de tot, Zonama Sekot era un món
ple de secrets i misteris a l'espera de ser descoberts. Havia de ser un somni
fet realitat per a qualsevol científic.
-Luke! -la veu de la Mara es va obrir
pas entre els seus pensaments, i es va tornar per a veure-la apropant per
l'alta herba.
-Tots els sistemes en marxa? -va
preguntar.
-Millor que això. Tornem a tenir
contacte amb Mon Calamari.
En Luke no va dubtar. Es va excusar
del grup i va córrer amb la seva dona de tornada a l'Ombra de Jade seguit de prop per Jacen. Estar desconnectat de la
resta de la galàxia tot el temps que havien estat a Zonama Sekot no li havia
agradat gens. Qui podia saber el que li havia passat a la guerra? A la Leia i al
Han? O al Ben?
R2-D2 va xiular tranquil·litzador
quan va passar corrent pel seu costat. A l'holoprojector titil·lava el rostre
allargat i aristocràtic d'en Kenth Hamner. Movia la boca, però no hi havia so.
-No he dit que fos perfecte -va dir
la Mara, asseient-se en el lloc de pilot i manipulant els controls-. Però estem
rebent un flux de dades. Sembla que no ha passat res dràstic mentre estàvem
desconnectats.
En Luke va repassar les línies de
text que baixaven en una pantalla situada darrere d'en Hamner, que havia deixat
de parlar en adonar-se que no el sentien. En Luke va somriure i va assentir per
indicar que les coses anaven bé pel seu costat. Poc més podia fer.
-Espera un moment -va dir la Mara-,
sembla que tenim un altre missatge per un canal diferent -la imatge es va
apagar i va ser substituïda per una altra molt més clara que va fer que la Mara
somrigués obertament-. Ah, ets tu -va dir a la imatge de la Leia-. Per fi has
pagat la factura, eh?
En Jacen es va inclinar sobre
l'espatlla de la Mara.
-Mare!
La germana d'en Luke va somriure
alleujada en veure el seu fill.
-Hola, Jacen.
En Jacen arrufà les celles.
-Des de quan té el Falcó un sistema hologràfic?
-Des de mai -va ser la rèplica del
seu pare, que es va inclinar al costat de la Leia-. Ara estem en el Selònia. Com van les coses per allà?
-Ara bé -va dir en Jacen-. Però
començava a estar preocupat en no haver comunicacions.
-Sí -va dir en Han-. Ho sentim. Els
vong ens han tingut ocupats.
-Van eliminar les bases transmissores
de Generis i Esfàndia -va explicar la Leia-. Acabem de recuperar-les i posar en
marxa la d'Esfàndia, però Fan Gantree, l'enginyera d'aquí, encara intenta
reparar el dany. Encara falta temps perquè les comunicacions tornin a ser
òptimes.
-Per què van atacar les bases
transmissores? -va preguntar la Mara-. Tampoc és que siguin uns nòduls de comunicació
molt importants en el nostre esforç de guerra.
-Crec que els yuuzhan vong intenten
interposar-se entre les Regions Desconegudes i nosaltres -va dir la Leia-.
Igual per impedir que els Txiss se'ns unissin contra ells.
-Això pot ser part del motiu -va dir
en Luke.
-Jacen! -va dir en Han. El seu
somriure tort no podia amagar l'alegria d'un pare de veure el seu fill viu i bé-.
Com estàs, noi? Segueixes posant als teus oncles dels nervis?
-Sempre -En Luke va sentir que la mà d'en
Jacen li estrenyia l'espatlla-. Com està la Jaina?
-Té un bony, però a part d'això està
bé.
-I en Jag?
-Molt ocupat supervisant als nostres
nous aliats -va dir la Leia.
-Hauríeu de veure'ls -va intervenir en
Han-. No tenen dues naus iguals, no tenen un comandament centralitzat... -En Han
va moure el cap incrèdulament-. És de bojos.
-De qui esteu parlant? -va preguntar la
Mara, arrufant les celles.
-Dels ryn -va dir la Leia, bellugant
després el cap-. És una llarga història. Però sense amics, i han marcat la
diferència quan importava. Ens alegrem de tenir-los a bord.
-Què tal la Danni? -va preguntar en Han-.
Com li va?
-Es posarà bé -va dir en Jacen-.
Tothom està bé. Això ens agrada molt. Ens costarà anar-nos d'aquí.
-Exactament on és aquí?
-Zonama Sekot -va dir en Jacen,
somrient obertament.
-Ho vau trobar? -La Leia semblava
molesta perquè no hagués estat el primer que li diguessin-. Per què no ho has
dit abans, Mara?
-Volia deixar aquest honor al Luke.
La Mara va somriure al Luke, i una
onada d'excitació li va recórrer davant el que implicava això, una cosa que
fins aquell moment no havia tingut oportunitat d'apreciar per complet. Va
assentir, somrient.
-Sí que ho hem trobat. Contra tot
pronòstic.
-És tot el que esperaves que fos,
Jacen? -va preguntar en Han.
-És bonic, pare... I més poderós del
que ens atrevíem a esperar. És...
En Jacen titubejà, intentant trobar
les paraules adequades.
En Luke podia comprendre la
dificultat del seu nebot. Com explicar amb paraules tot el que representava el
món vivent? O l'impacte de trepitjar la seva terra, sentir-se envoltat en la
seva força vital?
-És meravellós -va dir finalment.
-Però tornarà amb vosaltres? -va
preguntar la Leia, amb una expressió que suggeria que temia la resposta.
-En una setmana estarà a punt per
sortir -va dir en Luke-. Vaig pensar que podíem quedar-nos fins llavors per
desentranyar alguns dels seus misteris.
-Felicitats a tots -va dir la Leia-.
Són les millors notícies que em donen en mesos.
La imatge titil·là, per redefinir-se
millor.
-Perdó per això -va dir la Leia-.
Encara estem ajustant la transmissió. Igual hem d'escurçar això perquè puguin
recalibrar les antenes.
Encara que era trist perquè això
posava punt final a la comunicació, en Luke se sentia profundament
tranquil·litzat a un altre nivell. La seva família i la seva llar estaven fora
de perill. Si li hagués passat alguna cosa al Ben o les Goles correguessin
perill, la Leia ho hauria esmentat. Quan les antenes estiguessin ben
calibrades, podria connectar amb el refugi segur del seu pare i fer el possible
per mantenir-se al dia.
I es va prometre que, quan acabés la
guerra, recuperaria el temps perdut amb el seu fill. Sabia el que era créixer
sense un pare, i no volia que en Ben passés pel mateix.
-Què tal Tahiri? -va preguntar en Jacen,
amb una nota de serietat suavitzant el seu to normalment alegre-. Com està?
En Han i la Leia van intercanviar una
mirada.
-Això també és una cosa difícil
d'explicar -va dir la Leia.
-Ha... Ha canviat -va dir en Han.
-A millor? -va preguntar en Jacen amb
rudesa.
La Leia va assentir.
-Encara intenta saber qui és, però
estic segur que ho descobrirà.
-Quin nom ha triat? -va preguntar en Luke.
-Segueix anomenant-se Tahiri, però...
-La Leia es va interrompre de sobte, i va mirar al seu germà amb ulls entretancats-.
No em diguis que sabies el que anava a passar-li.
-Ho sospitava -va dir en Luke-. Vaig
pensar que només necessitava temps per aclarir-se i una oportunitat per
provar-se a si mateixa.
-Bé, però ho ha fet -va dir la Leia.
La notícia li va inundar
d'alleujament.
-Llavors suposo que bé està el que bé
acaba.
-Això sembla -va dir en Han-.
Nosaltres tornem a Mon Cal a fer reparacions i fitxar amb el nostre estimat
líder. Igual té noves ordres per a nosaltres.
-I caldrà integrar els ryn a la
nostra xarxa d'intel·ligència -va dir la Leia-. No sé com s'ho prendran els
nostres espies habituals el fet d'haver de treballar amb els nostres nous
amics, però segur que podrem fer que els acceptin.
-Viatgeu amb seguretat -va dir en
Luke-. D'aquí a un parell de setmanes ens veurem a Mon Cal.
La Leia va assentir.
-Que la Força t'acompanyi, Luke.
L'holograma titil·là i es va apagar
per complet.
-I a tu, germana -va murmurar cap a
on un instant abans havia estat la imatge de la Leia.
Va romandre en silenci una llarga
estona, subjectant la mà de la Mara i pensant en la seva família, dispersa en
tantes direccions per tota la galàxia. Algun dia la veuria reunida en temps de
pau, si tot anava bé amb Zonama Sekot.
-Pas a pas -va dir la Mara, com si li
hagués llegit la ment.
I igual era així, va pensar. A
vegades li semblava com si els ulls verds de la seva esposa poguessin veure en
la seva ànima.
-El viatge ens canvia, Mara. Ja no
som els mateixos que quan vam partir.
-Així és la vida, amor meu. Sense
canvi, podríem donar-nos per morts.
En Luke va somriure, sentint-se ple
amb la calidesa del seu amor. Hi havia tantes coses que volia experimentar en
el futur, i totes amb ella. Només havia d'arreglar el problema yuuzhan vong i
estava segur que tota la resta es redreçaria.
-Jacen, vols...?
En Luke es va tornar per demanar al
seu nebot que s'assegurés que la Jabitha i Sekot no s'inquietaven fora de la
nau, però Jacen se n'havia anat ja.
-Tu creus que l'hem avergonyit? -va dir
en Luke.
-Potser -va dir ella-. O potser només
està gelós del que tenim tu jo.
En Luke va guardar silenci per un
moment.
-No ho sé, però no ho crec.
* * *
La Danni parlava amb la jove
ferroana, Tèscia, a l'abric d'un Boras. El sol de la tarda escalfava l'aire
fent-lo pesat, però gairebé feia fresca a l'ombra. La mala herba semblava plena,
com si en qualsevol moment pogués apartar-se per descobrir una nova forma de
vida.
En Jacen es va aturar per recolzar-se
en una arrel que sobresortia del terra i les va escoltar.
-I llavors, vull veure d'on va venir l'Ànakin,
i l'Obi-Wan -deia la nena.
-Et refereixes a Coruscant? -va
preguntar la Danni, mirant a Jacen i oferint un somriure fugaç abans de tornar
a mirar a la noia.
-Sí -va dir la Tèscia-. Ha de ser un
lloc sorprenent!
-Ho era -va dir la Danni-. No sé
l'aspecte que tindrà ara.
-Anirem allà -va dir la Tèscia-.
Anirem allà, trobarem als Forasters Remots i reconstruirem el món de les
ciutats.
-Espero que tinguis raó, Tèscia -La Danni
va apartar del front de la noia un floc de rebel pèl ros-. De veritat que ho
espero.
La noia va somriure a la seva nova
amiga i van començar a discutir on anirien primer, quan Coruscant tornés a ser
un lloc segur.
«Serà el planeta qui parla -es va
preguntar en Jacen mentre escoltava-, o només és una nena que ha crescut
sentint històries de llocs llunyans que mai va somiar arribar a veure?».
Fos quin fos l'origen d'aquest
impuls, Jacen es va preguntar què passaria si Zonama Sekot ajudava a l'Aliança
Galàctica a tornar la pau a la galàxia. No hi havia una solució fàcil. Els seus
records de Coruscant eren una barreja de coses bones i dolentes que abastaven
tota la vida. Una part d'ell se sentia temptada a donar suport a la demolició
de la ciutat planetària des del cim del més alt dels gratacels fins al
soterrani més profund, per així poder construir una cosa nova en el seu lloc,
però qui decidiria que s'havia de substituir? Qui es mereixia aquesta
responsabilitat?
Li va distreure una rialleta
provinent de la mala herba. Va alçar la mirada per veure la imatge de la Vergere
parada a prop seu, la cresta emplomada ballant sota la brisa virtual.
-Les coses vénen i van, Jacen Solo
-va dir Sekot-. Els dos ho sabem.
-M'estàs llegint la ment? -va
preguntar.
-Potser. A vegades et preguntes per
què et vaig despertar a tu primer quan vau arribar aquí. Ho comprendràs amb el
temps, juntament amb moltes altres coses.
Ell es va mirar les mans un moment.
-Tant de bo no te m'apareguessis amb
aquesta forma. Em resulta desconcertant.
-Prefereixes aquesta? -va preguntar
el nen que un dia seria Darth Vader.
Es va enfrontar tan directament com
va poder a la pertorbadora mirada blava del seu avi.
-Per què has de prendre una forma
concreta? Per què no pots ser qui ets?
-Perquè no pots ni començar a
comprendre qui sóc -va dir Sekot, tornant a la imatge de la Vergere-. La teva
comprensió té límits, com els té la meva. Només que la meva és d'un ordre molt
superior a la teva. No t'ofenguis, Jacen Solo, però el que estigui parlant amb
tu és com si tu parlessis amb un àcar que s'arrossegués per la teva pell. De
veritat creus que aquest àcar podria comprendre't si li parlessis amb
normalitat? Creus que podries sentir la seva resposta si escoltessis amb les
teves orelles normals? -Sekot negà amb el cap de la Vergere, responent a la
seva pròpia pregunta-. Doncs, és clar que no. Per poder comunicar-se entre
escales d'existència tan diferents, una o les dues parts han de canviar. De
moment, jo estic disposat a fer aquest canvi.
-Només de moment? -va repetir en Jacen.
-Veurem què ens reserva el futur.
L'expressió de Sekot era de
preocupació, no amenaçadora, però Jacen se sentia clarament inquiet per la
conversa. En què s'estaven ficant? Estaven tractant amb una criatura que estava
literalment fora de la seva comprensió. Qui sabia quins eren els seus motius o
objectius? Si tenia alguna agenda oculta?
-Saps què és el que jo anhelo? -va
preguntar el planeta vivent a través de la imatge de la Vergere.
En Jacen va arronsar les espatlles.
-Pau? Consciència? Una consciència
neta?
-Es necessiten totes aquestes coses
per tenir una bona vida. I totes elles tenen un preu.
-Llavors, és això el que vols? Pagar
el preu i guanyar-te una bona vida?
Sekot va somriure amb la cara de la Vergere.
-Crec que és el que volem tots, Jacen
Solo.
Amb aquestes paraules, Sekot es va
esvair lentament i en Jacen es va quedar sol per meditar-hi.
* * *
La Tahiri estava en un dels hangars
buits del Selònia. No és que
s'ocultés allà, però sí que volia estar fora del camí dels altres. Li
proporcionava una excusa per treballar la seva tècnica. Des que havia fusionat
les dues parts del seu ésser, havia lluitat per assimilar alguna cosa més que
formes de pensar, de parlar i de ser. La Tahiri i la Riina lluitaven de forma
molt diferent i necessitava refinar les seves tècniques per poder-les
incorporar de manera efectiva la propera vegada que entrés en combat.
Mentre lluitava amb ombres,
passant-se el sabre làser d'una mà a l'altra i donant poderoses puntades,
saltant amb elegància i colpejant en l'aire amb eficaç punteria, la seva ment
realitzava un comentari constant: salt Jedi en la Força, clau asth-Korr a la
gola, puntada voladora del poble de les sorres, doble cop de puny kwaad...
-Per què vas deixar que se n'anés?
La veu provenia de darrere d'ella i
va aixecar ressons en l'hangar. La Tahiri no va interrompre el ritme ni per un
moment. Sabia que arribaria vint segons abans que aparegués a l'entrada.
Va realitzar un últim i elegant salt
i va aterrar sobre dos peus, de cara a Han Solo. La Tahiri va apagar el sabre
làser, va tornar el mànec a la cintura i va caminar tranquil·lament cap a ell.
-Que marxés qui? -preguntà, encara
que sabia a qui es referia.
-Droma! -la veu d'en Han estava
carregada de frustració-. Estava preocupat per no haver tingut notícies seves
des que vaig atracar, així que vaig començar a preguntar per aquí. La capitana
Mayn em va dir que una nau ryn anomenada Cercador
de Fortuna va atracar un temps en el Selònia
no fa molt, i ara en Jag m'informa que Sols Bessons va escortar aquesta nau
fins al seu punt de salt a l'hiperespai. Per descomptat, no sap si en Droma
anava o no a bord, però suposo que tu sí que ho saps, ja que vas ser tu qui va
sol·licitar aquesta escorta. Així que tornaré a preguntar: Per què vas deixar
que se n'anés?
La Tahiri va arronsar les espatlles
en resposta.
-Perquè ell m'ho va demanar.
En Han va donar dos passos dins de
l'hangar. La seva expressió era indefinida, ferida, encara que ell mai ho
admetria. Diria que estava enfadat perquè l'havien enganyat. Però en realitat
no hi havia cap engany, és que no l'hi havien explicat.
-Per què a tu? Per què no m'ho va
demanar a mi?
La Tahiri sabia que aquesta era la
qüestió. En Han era transparent per a ella; podia veure a través de la seva
reserva amb la freda claredat d'un guerrer alienígena i llegia els seus
pensaments amb la sensibilitat d'un Jedi. En certa manera, ho sentia per ell.
-Perquè sabia que li faries
preguntes. Pertanys massa al sistema que ell intenta torejar. Hi ha un límit a
la forma en què poden solapar les coses abans que els membres de la xarxa ryn
perdin allò que els fa especials i acabin sent com tu: cecs a les subtileses vulnerables
quan no et pots permetre ser-ho. A hores d'ara, ell i tu heu de mantenir-vos distanciats
fins que hi hagi pau.
En Han negà amb el cap.
-Droma no és part d'aquesta xarxa. El
van rebutjar.
Ella va somriure davant la seva
ingenuïtat.
-Et recordes d'Onàdax?
-Onàdax? Què té a veure això amb...?
-Droma em va donar un missatge per a
tu -li va interrompre amb suavitat-. Que et digués que espera que la propera
vegada siguis una mica més oportú. I que segueix sense voler els teus diners.
-Més oportú? Diners? -la confusió es
va tornar de seguida en realització-. El mala peça que em va interrogar en aquell
bar! Aquest era en Droma?
Ella no sentia cap plaer per la forma
en què l'havien enganyat.
-Provocà la revolta a Onàdax per
cobrir la teva sortida, i de pas la seva. Portava sis mesos dirigint la xarxa ryn
des d'aquell lloc, el bar. Va dir que van ser tres mesos més del que li hauria
agradat, però que havia necessitat tot aquest temps per assegurar-se que tot
anava com cal; una vegada va estar segur d'això, va poder anar-se'n. Quan es
dirigeix una organització
tan secreta, em va dir, un no s'ha de quedar quiet massa temps. La seva
fortalesa resideix en la seva...
-Espera un moment -va dir en Han,
negant desconcertat amb el cap-. Dirigia l'organització? Droma? El ryn?
-Té sentit per poc que ho pensis. La
teva relació amb ell li va proporcionar una posició molt elevada a ulls de tots
els ryn. La seva espècie portava molt temps sense un cap, encara que tampoc és
que vulguin el que nosaltres considerem un cap. Són nòmades, van néixer per
vagabundejar i, per tant, ser constantment explotats. S'espera que recorrin la
galàxia, així que pocs oficials de seguretat els detenen, fora de l'assetjament
habitual. I quan algú veu un ryn treballant, es tendeix a deixar-lo en pau. Els
ryn van a tot arreu, ho veuen tot i parlen incessantment uns amb altres
mitjançant notes, cançons i rumors que solen passar-se a través dels vaixells
de càrrega. Són polissons habituals, així que poca gent sospita alguna cosa
quan es troba un ryn on no se suposa que ha d'estar -es va encongir
d'espatlles-. El que ha fet és agafar el que la majoria de la gent considerava
una debilitat ryn i convertir-la en un recurs.
-Qui ho hauria dit? -va mussitar en Han
amb un somriure corbant una comissura de la boca.
Ella va assentir.
En Han negà amb el cap, perdent el
somriure.
-Segueixo sense entendre per què
havia de marxar tan aviat. Ni per què no podia explicar-m'ho tot això en
persona.
Ella es va enfrontar a les clares a
la seva incomprensió.
-Com més gent sàpiga d'ell i això de
la xarxa ryn, més perill correrà. Quantes menys proves hi hagi de què la
dirigeix ell, més segur serà. La seva família no el trairà, i tampoc tu, però hi ha
gent no tan propera a la que no hi té per què confiar. Els ryn han après per la
via dura a no dipositar la seva fe en els estranys.
-I què passa amb tu? Jo hauria
suposat que ets més estranya per a ell que jo.
-Donats els informes que havia rebut
d'en Goure a Bakura, a més dels del ryn de Galantos, es va oferir a acollir-me
en el moviment.
-El que m'estiguis explicant això
implica que no vas acceptar l'oferta.
Ella va negar amb el cap.
-Em vaig sentir temptada, per un
moment, però em vaig decidir en contra. Almenys de moment.
La veritat és que era massa aviat per
decidir què faria amb ella mateixa. Ja no intentava caminar per dos senders
divergents alhora, destrossant-se en el procés; per fi recorria un sol camí, i
gaudia amb la idea de seguir per ell fins a saber el que volia fer, per molt
temps que necessités per això.
En Han va sospirar, el seu orgull
ferit es va aplacar i es va tornar decepció.
-M'hauria agradat tenir l'oportunitat
de dir-li com de bé que va estar tornar-lo a veure, saps?
-Ho sé -va dir ella-. I igual a ell.
-No m'agrada la idea de no
acomiadar-me dels meus amics. En aquests temps un no està segur de poder-los
tornar a veure.
-No crec que hagis de preocupar-te
per això -va dir ella-. Tornaràs a veure'l. Potser abans del que creus.
En Han va tornar a somriure. No
semblava convençut per les paraules de consol de la Tahiri, però les agraïa.
-Gràcies, Tahiri -va dir.
-Totes les ferides es curen amb el
temps -va dir. Les paraules ressonaven amb tanta certesa que va sentir un
calfred. Després de tant de temps, per fi podia dir alguna cosa amb absoluta
convicció-. Tota culpa s'esvaeix, i els contraris es tornen un.
-De veritat? -va dir amb una mirada perspicaç-.
Igual hauries de dir-li això als que et van fer això.
Ella va pensar en això mentre veia al
Han sortir de l'hangar i tornar a la seva nau. Yun-Yammka, l'Aniquilador,
penjava del seu coll en forma del petit penjoll platejat que va trobar a
Galantos. Ara no significava res per a ella, excepte com un símbol. Era un
recordatori, de vegades trist, més sovint triomfant, de tot el que havia
suportat mentre buscava el seu nou jo.
«Potser els ho dic -va pensar quan en
Han es va marxar-. Potser els ho dic...».
FI
