Esquadró Infern (i Ep)

Anterior

EPÍLEG

La següent missió de l'Esquadró Infern va ser senzilla. Algú estava fent xantatge a un moff d'un món remot. L'equip havia de localitzar i neutralitzar als xantatgistes i recuperar totes les proves dels pecats del moff. Intel·ligència Naval tenia un informe que van revisar pel camí.

Una missió senzilla i clara. Iden s'alegrava.

Va arribar aviat i va pujar a bord de la Corvus esbossant un mig somriure. Va examinar la nau de proa a popa, amb renovada admiració per les seves estilitzades i eficients línies després de tant temps entre ferralla.

Va anar fins a la seva cabina i va treure l'ampolla de la seva motxilla. Era cara, però no es penedia d'un sol crèdit gastat. La va deixar sobre el catre de la Seyn. «Sempre estaràs amb nosaltres», va pensar. «Sempre seràs una membre de l'Esquadró Infern.»

—Oh, perdoni, capitana. No m'havia adonat que estava a bord.

—Descansi, agent —va dir Iden—. Passa, Del.

—M'alegro d'estar de tornada —Del va sospirar, mirant la nau com si fos un vell amic. Iden va suposar que per a ell ho era. Per a tots, en realitat. Ell va mirar l'ampolla i el llit sobre el qual Iden l'havia deixat.

—Segueix fent mal —va dir en veu baixa.

—Probablement no deixi de doldre mai —va contestar Iden.

Del es va asseure en el seu llit amb els colzes sobre els genolls. Va baixar la vista un minut i després la va aixecar per la mirar-la.

—Puc preguntar-te una cosa? Extraoficialment? No has de respondre, si no vols.

Iden es va posar rígida automàticament, però es va obligar a relaxar-se. Era Del, el seu amic, el seu company, el que no l'havia fallat mai, el que sempre era amable.

—Endavant —va contestar.

Del es va gratar el nas.

—En realitat no és una pregunta, exactament...

—Del.

Aquest la va mirar amb els seus càlids ulls marrons.

—Quan vas tornar la nit que ens vam marxar, mentre pujàvem la rampa, vaig veure el teu blàster —va fer una pausa—. Estava en manera atordir.

Iden no va contestar.

—No vas matar al Mentor, veritat?

Va seguir sense contestar. Del va esperar un moment, va assentir i va decidir deixar-ho així.

—Ja t'he dit que no havies de contestar, veritat?

—Em sembla que ja ho saps —li va dir Iden.

Del va tornar a assentir.

—Jo... uns dies abans de marxar-nos... —va dir i va aixecar la vista cap a ella, molt seriós—. Estava pensant en la forma d'aconseguir el tractament que requeria Piikow.

Iden va sentir que alguna cosa dins d'ella s'estovava. Va somriure a Del i es va portar un dit als llavis. «Shhh.»

—Permís per pujar a bord, capitana! —va arribar la veu d’en Hask amb força i alegria.

—Concedit, tinent! —va cridar ella. Hask va entrar amb pas viu però, com Del, es va detenir en veure el llit de la Seyn.

Mentre s'asseia en el seu propi catre, Iden destapà el whisky tevraki i va servir xopets pels tres. Mentre els repartia, els va dir:

—Sé que tots recordem aquella nit en la suite, quan vam fer el nostre primer brindis. Llavors no sabíem què ens esperava. No sabíem què anàvem a perdre ni, el més important, a qui, però vam complir la missió. Els Somiadors ja no existeixen. Seyn Marana va donar la seva vida per assegurar-se d'això i nosaltres honrem el seu sacrifici encarregant-nos que es fes realitat.

Va fer una pausa. Del va gargamellejar i es va encongir d'espatlles. De la seva boca va sortir una cacofonia de sons estranys... un galimaties que, estranyament, els resultava familiar. Li van mirar inquisitivament i ell va somriure, lleugerament avergonyit.

—Va ser el brindis de la Seyn —va explicar—. Sobre estripar la carn dels nostres enemics. El que va fer aquella nit. Li vaig demanar que m'ho ensenyés i, bé, tenia raó... l’ahak maharr és molt difícil de pronunciar sense ullals.

Tots van riure i es van sentir feliços. Seyn ho hauria aprovat. Els tres es van beure els seus xopets, Iden va tornar a emplenar-los i va aixecar el seu.

—Pel millor equip que l'Imperi ha creat mai —va dir, convençuda de la veracitat de les seves paraules.

»Per l'Esquadró Infern!

FI

Esquadró Infern (XXVIII)

Anterior

CAPÍTOL 28

Iden estava batallant amb les seves emocions, deixant-les a un costat per ocupar-se d'elles més endavant. Com podies estar segura d'una decisió i al mateix temps qüestionar-te-la? Com podia alguna cosa ser encertat i equivocat alhora?

«No importa», es va dir. «Has complert el que et van ordenar.» Portava ben guardada, en un dels compartiments del seu cinturó multiusos, la valuosa targeta de dades. Els partisans no podrien recuperar-se d'allò. Deixarien de ser una amenaça per a l'Imperi, ni gran ni petita.

—Estic tornant —li va dir a Hask.

—Ho has fet? Tenia la targeta?

—La tinc en lloc segur en la butxaca. Solament hem de marxar i tornar a casa.

—Rebut. Però abans tinc una sorpreseta per a tu.

Iden va arrufar les celles.

—Què ha passat? De què es tracta?

—Està tot sota control i no seria una sorpresa si t'ho digués. Del té la nau llesta per enlairar-se.

—No m'agraden les sorpreses, Hask, i arribaré en deu.

Del i Hask l'estaven esperant quan va arribar amb la moto speeder fins a la llançadora. Amb els Somiadors.

Del estava recolzat en la rampa, amb el cap sobre un braç. Dels dits de la seva altra mà penjava un blàster. Tenia el cos tibant, com adolorit.

Hask també empunyava un blàster, però somreia mentre li feia gestos a Iden en parar.

Els Somiadors estaven tirats pel terra.

Iden va mirar els cossos desplomats. No podia respirar.

Staven, amb la sorpresa encara en la cara, els kage, un al costat de l'altre, reunits de nou amb Sadori, Dahna havia caigut en una posició estranyament elegant, amb el seu lekku estenent-se al costat, ballarina fins a la mort.

I Piikow, que semblava encara més menut i fràgil que de costum, mancat ja de l'energia de la seva personalitat entusiasta.

Tots lluïen les inconfusibles marques de cremada de blàster. Estaven morts.

—Ho veus? Ja et vaig dir que era una sorpresa —va dir Hask—. Ha estat sorprenentment senzill. Hauríem d'haver-ho fet fa molt...

Iden es va llançar sobre ell, agafant-lo per la túnica i empenyent-lo amb força contra la mampara de la nau. Hask no va fer cap esforç per resistir-se i es va limitar a mirar-la bocabadat, com si hagués perdut el cap.

Ella va recuperar l'alè de cop.

—Per què? —va cridar—. Per què?

—Tranquil·la, capitana —la va tranquil·litzar Hask—, estàs perdent el control. L'única cosa que he fet...

—No era necessari! —seguia clamant Iden—. Som un equip de neteja, no assassins! No som assassins! Teníem el que necessitàvem, la missió està complerta, eren inofensius. Tenies ordres, maleït siguis, i les has desobeït. M'has desobeït! —va respirar profund i va repetir en veu més baixa—. No era necessari.

Va recular un pas, amb la seva ira remetent, com una ona allunyant-se de la riba, deixant-la amb una terrible sensació de feblesa i dolorosament cansada. Hask va tenir el bon judici de no dir res més. Iden es va obligar a donar-se la volta i mirar els cadàvers.

—Ja no tenim cap pressa per marxar-nos —va dir. La seva veu li va sonar monòtona, com si parlés en una d'aquelles sales que esmorteïen el so—. Els enterrarem.

—Els Somiadors van deixar a Seyn a la mercè de les...

—No som Somiadors, Hask! O t'ha afectat tant la set de sang de l’Staven que has oblidat que ets un oficial imperial?

Hask va respirar profund abans de parlar, però Del se li va avançar.

—Capitana, tinent... tenim companyia.

Iden va seguir la mirada de grans ulls d’en Del i va llançar un crit ofegat.

Cap a ells anaven unes enormes i pesades formes humanoides, excepte pels seus caps, perfectament rodons i amb dos puntets d'un luminescent violeta fosc.

El soroll del foc de blàster va tallar l'aire i una de les formes es va fer miques com un atuell de fang. Els trossos van caure al terra, revelant més cristalls continguts en el seu interior. Del va allargar una mà cap a Hask i li va arrabassar el blàster, impedint-li disparar per segona vegada.

—No crec que ens facin res —va dir—, però apartem-nos del seu camí.

Els tres agents imperials es van fer a un costat, lluny dels cadàvers, i van contemplar el que succeïa amb una mescla de sorpresa i temor.

Eren quatre, avançant cap a la llançadora i els éssers tirats en el terra. Més moviments al lluny els van revelar que s'acostava una cinquena figura.

—Són les estàtues —va dir Iden murmurant, sense saber per què.

—Sí —Del també va parlar en veu baixa—. Per algun motiu, s'han reactivat. Però solament són quatre... espera, cinc.

—No semblen hostils —va observar Iden.

—Però vénen cap aquí —va dir Hask.

—En aquella cova hi ha moltíssimes més —els va advertir Del—. Seguiran venint. Haurem esgotat les bateries dels blàsters abans que arribi la meitat —observava, gairebé amb reverència, mentre les escultures d'argila seguien el seu ferm avanç—. Alguna cosa les ha despertat. Haig d'esbrinar què ha estat.

Van seguir observant. Les enormes estàtues es van anar acostant amb calma, sense moviments hostils ni bruscos, fins que cadascuna es va col·locar al costat d'un dels Somiadors caiguts. Llavors, en perfecta sincronia, es van ajupir i van prendre els cossos inerts entre els seus braços. Iden mirava sorpresa, sentint el seu cor sobtadament i estranyament ple, mentre les estàtues semblaven bressolar els cadàvers, com uns pares recollint a un fill dormit per portar-lo al llit.

Llavors el mateix que les havia enviat fins allà les va fer girar-se i, tan solemnement i lentament com havien arribat, van tornar sobre els seus passos.

—Em vaig equivocar —va dir Del—. Creia que funcionaven per telepatia. En realitat, sí responen a l'activitat cerebral dels éssers intel·ligents, però solament quan aquesta es deté. Per això no existien vestigis d'aquella civilització antiga. Havien creat uns guardians que s'ocupaven d'ells quan la seva vida s'extingia, llevant els seus cadàvers de la vista, esborrant potser qualsevol rastre de la seva existència.

—I se suposa que això és tot el que fan? —va preguntar Hask. Fins i tot ell va baixar la veu, mentre miraven als guardians marxar-se, portant les seves valuoses càrregues i desapareixent al lluny.

—És possible —va dir Del—. Quina millor manera d'organitzar la fi d'una civilització?

—Això és el que li va passar al soldat d'assalt... i a Azen i a Seyn —va dir Iden—. Per això no trobem els seus cadàvers. Aquests guardians van percebre el final d'una vida intel·ligent i es van ocupar d'ells —va fer una pausa—. Me n'alegro.

—Jo també —va dir Del.

Hask no va dir res, però semblava més seriós i pensatiu del que Iden li havia vist mai.

Se li va passar l'empipament amb ell, com si els guardians també se l’haguessin emportat, i també es va alegrar per això.

—Tornem a casa —va dir la Capitana Iden Versio.

La reunió postmissió va ser tan dura com esperava.

L'Almirall Versio, que amb prou feines es va esforçar a dissimular la seva decepció perquè havien perdut a un dels seus membres, els va interrogar per separat. Iden va recordar aquell moment en què hi havia estat asseguda en l'oficina del seu pare al costat d’en Del, Hask i Seyn, sentint un nus en l'estómac i desitjant ardentment que la triés per liderar aquell equip. Com la millor entre els millors.

Ara tenia les mans juntes i li mirava mentre la crivellava a preguntes. Quan va descobrir que el misteriós Mentor sense nom era l'informador? Com van desemmascarar a Azen? Què va fer Seyn perquè la descobrissin? Per què Iden no s'havia adonat que Seyn estava en perill?

Va seguir crivellant-la, com si fos una nau rebel i ell un caça TIE, amb paraules en comptes de canons. Ella respirava profund abans de respondre cada pregunta, amb serenitat i tot luxe de detalls. Finalment, li va preguntar el que esperava.

—Qui va ser responsable de la mort de la Tinent Marana?

—La responsabilitat va ser meva i solament meva —va dir.

L'almirall va arquejar les celles.

—No creus que s’ho va buscar? Que la seva pròpia falta de cautela li va causar la mort?

—No, senyor. Era la meva subordinada. Era la meva responsabilitat —i aquelles paraules—. Li vaig fallar a ella i al meu equip —potser no tingués la memòria eidètica de la Seyn, però sabia que mai oblidaria la seva cara, aquell silenciós «sí»—. La Tinent Marana no solament era un membre del meu esquadró, era la meva amiga. Solament espero ser tan valenta i altruista com ella quan em toqui afrontar la mort. Estic preparada per acceptar el càstig que suggereixi.

El seu pare es va reclinar en la seva cadira escrutant-la.

—Solament tu? I el teu equip? Em sembla que ells també van fallar a la Tinent Marana.

—No sóc partidària que se'ls apliqui cap càstig. Vull ressaltar que, en una sola missió, hem detingut una filtració potencialment desastrosa abans que ataquessin a l'objectiu final i que vam aconseguir crear discòrdia entre els Somiadors, segurament haurien acabat espellant-se entre si, en comptes de lluitar contra nosaltres. La intervenció de Hask per dividir les files dels Somiadors va ser molt rellevant i el domini tècnic de Meeko ens va permetre comunicar-nos i interferir en les activitats dels Somiadors de forma habitual.

—Vols dir que els agents van obeir les teves ordres al peu de la lletra?

—Negatiu, senyor. Però no va passar res —els Somiadors vivien de prestat. Si era completament sincera amb si mateixa, havia de reconèixer que una mort per descàrrega de blàster era millor que altres mitjans, particularment quan es tractava de l'Imperi—. El Tinent Hask va eliminar als Somiadors per pròpia iniciativa. Al meu entendre, va creure estar col·laborant amb l'objectiu més ampli de la missió, una de les metes del qual era l'eliminació definitiva de tot el moviment de resistència partisà.

—Podíem haver-los tret informació —va dir Versio—. Ho he indicat en el meu informe sobre el Tinent Hask.

De sobte, Iden es va adonar del poc que li hauria agradat veure a Dahna o Piikow passant per allò i fins i tot als kage o Staven. No va contestar.

—La reunió amb la Capitana Iden Versio ha conclòs —va dir el seu pare per l’hologravadora—. Suggereixo que no es realitzin més perquisicions sobre la mort de la Tinent Seyn Marana i que se li concedeixi el Llorer Negre pel seu Servei a l'Imperi a títol pòstum. També proposo la concessió de distincions al Comandant Del Meeko i el Tinent Gideon Hask. I a la Capitana Iden Versio —va desconnectar l’hologravadora.

Iden estava sorpresa.

—Gràcies, senyor —va dir, aixecant-se—. Dóna permís per parlar lliurement?

—Concedit.

—Quan puc parlar amb la mare? Suposo que ja li han explicat...

—Iden.

L'ús del seu nom de pila la va frenar en sec. Se li van ennuegar les paraules. Havia passat quelcom dolent. No era capaç d'articular la pregunta i es va limitar a aixecar el cap per mirar al seu pare en silenci, suplicant per a si que no es tractés del que s'imaginava, la qual cosa es temia.

—Per què no tornes a asseure't? —li va dir ell.

Les paraules se li escapaven sense adonar-se.

—No —va dir—. Prefereixo quedar-me dreta.

Ell va buscar els seus ulls amb la mirada i va assentir.

—Com vulguis. M'agradaria haver-t'ho dit abans, però no teníem forma segura ni senzilla de comunicar-nos amb l'Esquadró Infern fins que haguéssiu completat la missió —va dir Versio, en un to serè—. No podíem posar-la en perill. I no ho vaig fer... —va fer una pausa i va gargamellejar—. Volia dir-t'ho en persona.

«No.»

«No...»

Sense veu, impotent, amb la seva postura rígida com tot el que quedava d'ella, Iden va esperar.

—La seva malaltia estava més avançada del que cap dels dos sabíem. Tres setmanes després que et marxessis, va acabar amb la seva vida.

Va seguir mirant-lo fixament, amb els punys tancats, incapaç de parlar encara.

—Zeehay mai li va tenir molt afecte a Vardos, així que li vam donar sepultura a Svaaha, on va fer el seu últim encàrrec. Hi ha enregistraments de la cerimònia, per si vols veure-la. I puc organitzar-te una visita a la seva tomba, si ho desitges.

Iden volia enfuriar-se, cridar, esgarrapar-li la cara al seu pare i esgarrapar-se la seva. El somriure lluminós de Zeehay, els seus ulls càlids, el seu riure alegre i desinhibit, aquells dits llargs coberts de pintura... tot allò havia desaparegut.

—Va morir creient que la seva filla era una traïdora —la seva veu va ser un murmuri, una exhalació.

El seu pare no va dir res per un instant. Després va afegir en veu baixa:

—No, no va ser així.

Iden va llançar un crit ofegat, li cremaven els ulls per les llàgrimes. Mirà al seu pare com si fos un desconegut, intentant reconciliar el que havia conegut durant tota la seva vida amb aquelles quatre senzilles paraules. Aquella missió era alt secret i el seu pare havia violat totes les regulacions militars per fer allò. Va sentir el seu cor ple, bellament ple, encara que trencat, perquè aquell moment ho significava tot, però no canviava res.

—Gràcies —va ser tot el que va dir. El seu pare va assentir.

Es van quedar quiets, dempeus, un moment.

—Ets una soldat forta, Capitana Versio —va dir finalment.

—Gràcies, senyor —va contestar Iden.

L'almirall es va encongir d'espatlles i el moment va passar.

—Descansa. Us he reservat allotjament privat per a aquesta nit. Em va semblar que agrairíeu una mica de solitud després de conviure amb aquests... —Versio no va donar amb una paraula prou infame per descriure el que sentia respecte als Somiadors—. Amb ells —va concloure—. El teu equip i tu heu de presentar-vos aquí a les nou hores perquè us doni la vostra propera missió. Sé que és aviat, però sempre és millor tornar ràpidament a l'acció i no alegrar-se amb res. L'Imperi necessita la vostra ajuda.

—Estic a les ordres de l'Imperi, senyor.

—Ho sé. Ets una Versio. Així t'he educat —va fer una pausa—. Bona nit, capitana. Pots retirar-te.

Seguia en el Diplomat, però aquesta vegada a la seva pròpia habitació, en una de les plantes normals. No hi havia guàrdia en la porta, la qual cosa agraïa enormement. Va introduir el codi, va entrar i va deixar que la porta es tanqués darrere d'ella. En fer-ho, l'habitació es va il·luminar automàticament.

La seva motxilla va caure des dels seus dits inerts al terra emmoquetat. Va respirar profundament i va remugar:

—Apaga-les —no podia suportar aquella llum massa intensa, que mostrava les coses amb massa claredat. Necessitava penombra, silenci, qualsevol cosa que no fos dura ni cruel. Fins i tot la seva pell estava hipersensible, com descarnada en fregar-se amb el seu uniforme de llana de gàber, com si li haguessin arrencat unes quantes capes.

A l'exterior relluïen infinitat de colors, taques brillants en una nit mai completament negra. Es va donar la volta, va mirar per la finestra i es va ficar al llit amb les cames engarrotades. Quan es va asseure en el llit, es va sentir com si tingués mil anys, mirant res en concret, però veient-ho tot.

Va recordar el perfum de la seva mare, lleuger, esportiu i net. Va sentir els seus forts i reconfortants braços envoltant el seu cosset de nena abans que es muntés en la seva llançadora amb un somriure tranquil·litzador.

Va veure la Seyn en el seu polit uniforme d'Intel·ligència Naval, amb aquella cara increïblement jove i una expressió elaboradament anodina. Va veure les seves cicatrius i aquella expressió de serena resignació en els seus ulls mentre li grunyia amb fingida ferocitat.

Va veure la Seyn caure.

Va tancar els ulls i se’ls va tapar amb els palmells de les mans, però tancar-los no va servir per detenir la desfilada d'imatges. Va pensar en els ulls brillants d’en Piikow, en com de bé que es movia Dahna quan ballava per a si mateixa. En el somriure tímid d’en Sadori quan mirava la Seyn, com si el més meravellós i bonic de la galàxia estigués tancat en el cos esvelt d'una jove menudeta. En com, de vegades, havia vist aquella mateixa expressió en ulls d’Staven en mirar la Nadrine.

Va tornar a veure la tortura de l’Azen, els cadàvers que Hask li havia regalat com a «sorpresa» i els enormes guardians silenciosos que els van recollir amb tendresa i se’ls van emportar perquè reposessin en pau. Va veure a Lux Bonteri, el senador d’Onderon, donant un discurs a una audiència d'un sol membre, en un amfiteatre situat a milers d'anys llum d'allà, amb una veu encara potent, plena d'esperança i determinació, malgrat tot el que havia viscut. Va veure a Tarvyn Lareka, mirant-la amb preocupació, mentre caminaven per un destructor estel·lar.

«És millor per a tots que s'hagi marxat. Solament és una Versio pel cognom. Nosaltres, tu i jo, som veritables Versio. I els Versio no ploren, veritat?»

«No, senyor», havia contestat als cinc anys amb la veu entretallada per la pena. «Els Versio no ploren.»

Però a les llàgrimes tant els hi fotia que fossis una Versio. Finalment, van arribar, van fer estremir el seu cos, van provocar que els ulls i la cara li cremessin, que la seva gola s'enronquís i van alliberar el seu dolor, no solament per Zeehay Versio, l'últim record tendre que conservaria, sinó per tot el sofriment, tot el que s'havia destruït, tot allò que s'havia arruïnat. Tot el que havia perdut, des de la dona que l'havia portat en el seu ventre fins a la infància que no havia tingut.

I quan ja havia gastat tots els sanglots i les seves llàgrimes s'havien assecat, deixant-li un rastre salí en la cara com evidència del seu dolor, el món va tornar a ser com abans. Les llums seguien movent-se més enllà de la finestra. El llit seguia sent tou i els llençols nets, encara que el coixí estigués humit.

La seva respiració es va alentir. Era la primera vegada que plorava des de la nit que la seva mare s'havia marxat de Vardos, quan de nena s'havia arraulit, fent callar els seus sanglots amb el coixí, i havia plorat per la mare que mai va tornar i que ja no tornaria mai. Però havia mort en pau i, d'alguna manera, Iden sabia que tot sortiria bé.

Malgrat tenir la dolorosa certesa que mai de la vida podria tornar a dormir, el somni es va apoderar d'ella.

En els seus somnis, les shin’yahs ploraven sobre l'aigua i les seves fulles es dessagnaven en carmesí.

 Següent

Esquadró Infern (XXVII)

Anterior

CAPÍTOL 27

—Necessito que facis alguna cosa per mi —va dir Staven.

—Solament has de demanar-m'ho —va dir Hask.

Malgrat la seva urgència, Staven no semblava capaç d'articular les paraules. Va arrufar els llavis un instant i va respirar profund.

—Necessito que matis al Mentor.

Hask no es va sorprendre. Aquell era el risc que l'Esquadró Infern havia assumit en prendre la decisió d'enfrontar-los.

—Per què jo?

—Perquè els altres podrien titubejar. Fa temps que el coneixen i a tu mai t'ha caigut bé.

—No, és veritat —va coincidir Hask—. Puc preguntar per què? Per què dimonis estava tan cabrejat?

—L’he mantingut prop de mi tant temps perquè disposa d'informació que necessitava. Era ell, a part de l’Azen, qui ens definia els objectius.

Hask va pensar que Iden tenia raó.

—I ja no el necessites?

—Necessito el que sap, no a ell. S'ha cabrejat perquè està convençut que algú ha estat ensumant entre les seves coses.

Hask va negar amb el cap.

—No, jo no he sortit d'aquí en tot el dia. Ningú ha tocat res. A més, per què anaven a fer-ho? Ningú sabia que posseeix informació de cap tipus.

—He intentat fer-li-ho entendre, però no m'escolta. Has de carregar-te’l. Comença a posar-se paranoic.

«Tu no?», va pensar Hask, però no va dir res.

—I has de fer-ho ràpid. Podria fotre el camp en qualsevol moment amb la informació.

—Ara mateix em poso a la feina —va dir Gideon allargant una mà—. Dóna'm el teu blàster.

Iden es va marxar en una moto speeder. El seu comunicador va emetre una xiuletada quan estava a mig camí de la seva destinació.

—Sóc jo —li va dir Hask quan va contestar—. Sembla que el Mentor li ha estat ocultant informació important a Staven. Haig de matar-lo i recuperar-la.

—Estic a mig camí. On estàs tu?

—No tenia ni idea d'on trobar-ho. Segur que tu sí?

—Sí. Necessito que li diguis a Staven que ho faràs i vagis a la nau. Digues-li a Del que s’inventi alguna excusa i que es reuneixi allà amb tu. Jo no hauria de trigar massa. Després podrem abandonar, d'una vegada per sempre, aquest món horrible i tenebrós.

—Portes un blàster?

—Sí.

—Entesos, d'acord. Estava desitjant fotre-li un tret en aquest petulant.

La ira la va embargar, però es refrenà.

—És una ordre, Hask. No t'ho estic demanant.

—Per descomptat, capitana.

—T'aviso quan torni —va desactivar el comunicador i es va inclinar sobre el manillar de la moto.

Va prendre una marrada per no arribar directament a l'amfiteatre. Sabia que el Mentor aniria allà i, després de llegir el seu diari, entenia per què. Va baixar de la moto a diversos metres de distància, va desenfundar el blàster i va anar cap al lloc en què tantes vegades havia «practicat» amb ell.

Amb les lents de visió nocturna el va poder veure clarament. Hi havia una pedra al centre de la fondalada en què li agradava d'asseure's i allà estava. Tenia alguna cosa a les mans i li donava voltes sense parar. No portava lents de visió nocturna, una veritable estupidesa, però va aixecar la vista cap a ella, no va saber per què. No podia veure-la, però Iden es va quedar petrificada de totes maneres.

—T'ha enviat Staven? —el Mentor va parlar en un to normal, però li va sentir perfectament.

Iden va fer un pas endavant i va cridar:

—No, he vingut pel meu compte.

—Vine aquí, Iden —va dir, fent-li un gest perquè baixés. Ella es va detenir. Podia disparar-li des d'allà i acabar amb allò. Però hi havia tantes coses que volia saber. A més semblava desarmat. L'única cosa que tenia era, per descomptat, la informació que Iden volia.

Lentament, sense deixar d'apuntar-li, va baixar a l'amfiteatre i es va detenir a uns metres d'ell.

El Mentor li va somriure amb pesar.

—Sospitava que eres tu. Imagino que vas trobar el meu diari.

—Sí —va dir ella—. Ara tot té sentit: com vas conèixer a Saw i Steela, la teva educació i coneixements polítics. El meu pare no els tenia molt afecte als senadors, crec que mai havia conegut a cap.

—I encara no ho has fet —va dir—. Ara solament sóc el vell Lux Bonteri.

«Solament el vell» no ho acabava de descriure amb precisió. Era el fill d'un senador d’Onderon i havia estat senador per aquell món. En la seva joventut, havia estimat tant a una Jedi com a la primera líder rebel. Havia combatut en contra i a favor de la República i després contra l'Imperi, fins que va desaparèixer, després d'aconseguir, no se sap com, informació sensible. Rebel o no, Lux Bonteri era, molt probablement, un dels homes més imponents que havia conegut mai.

Però no podia dir-li-ho.

—La informació —va dir ella—. Lliura-me-la.

—No puc fer-ho, Iden. Ja ho saps —la va mirar amb pesar—. Hauràs de matar-me si la vols.

—Ho faré.

Lux va assentir.

—Ho sé —va ser tot el que va dir.

Així i tot, Iden no va disparar. Encara no.

—D'on va sortir aquesta informació? —va inquirir.

—La meva filla.

Possiblement era l'últim que esperava que li digués. No esmentava res d'allò en el seu diari.

—Et... et refereixes a la teva fillola? Vas dir que havia mort.

—Maia? Sí, va morir. No tinc fills biològics. Ja et vaig explicar que vaig estar casat i la meva filla adoptiva és el més semblat a una filla que tinc. És una mica major que tu, segur que et cauria bé.

—No ho entenc.

—Mira —va dir el Mentor, Lux, com si no estigués a escassos metres, apuntant-li amb un blàster—, a ningú li agrada mostrar els seus punts febles. Tots volem creure que fem el correcte, sempre, en totes les situacions.

Iden va empassar saliva. Es va recordar de Seyn. De la mirada decidida en els seus ulls quan es va abalançar sobre el seu comandant obligant-la a actuar, a matar-la. Seyn havia fet el correcte. Iden també.

Però Seyn mai va haver de trobar-se en aquella situació. Mai. Allò era responsabilitat seva i mai podria reparar-ho.

—Tens raó —va dir ella—. Volem creure-ho.

—Però estem tan lluny de ser perfectes que resulta gairebé ridícul —va continuar Lux—. Penso en algunes de les coses que vaig fer quan era jove, en com era d'afortunat per tenir gent que em treia del pou quan m'enfonsava, en com arribava a ser d'estúpid. He estimat i m'han estimat, Iden. I vaig usar aquest amor com una arma per obtenir el que volia. Em sento profundament avergonyit per això, però tornaria a fer-ho sense pensar-m’ho.

—Llavors... la teva filla adoptiva va obtenir informació vital i te la va donar.

—Sí. Ella no té un càrrec molt alt, però té accés a molts documents classificats.

—La vas convèncer que es rebel·lés contra l'Imperi? És un talp? —Iden s'adonava ara que Lux amb prou feines havia esmentat a la seva filla adoptiva, ni tan sols en el seu diari, perquè la volia protegir.

—No. Mai —Lux va contestar amb absoluta fermesa i ella li va creure—. És tan imperial com qui més. En aquest sentit, és com la seva mare. Però... m’estima. Bé... m’estimava —els remordiments van espessir la seva veu—. No puc evitar preguntar-me si ara em menysprea.

Ella sabia que l’havia de matar en aquell moment, però no ho va fer. Aquella història li intrigava, li atreia d'una manera que no era completament capaç d'expressar. Es va dir que solament volia afegir una altra osca a la proverbial culata, el nom d'un altre traïdor al que treure d'un lloc important, com qui arrenca una mala herba del jardí.

Però volia saber més. Qui era. I si havia de creure a Lux, i no tenia cap motiu per dubtar de la seva sinceritat, era tan imperial com el qui més, però alhora podia fer alguna cosa per trair a l'Imperi.

Necessitava entendre-ho.

Així, alerta a tot el que li envoltava i amb el blàster apuntat encara al pit d'ell, va dir:

—Continua.

—Ja saps per què em vaig unir als Somiadors, a pesar, que no acabo d'encaixar amb ells. Després que matessin a Saw en Jedha, abans de posar-me en contacte amb els Somiadors... vaig acudir a ella. Li vaig dir que la mort de Saw m'havia afectat molt més del que imaginava —li va somriure amb tristesa—. Les millors mentides són les que contenen una mica de veritat, no et sembla?

Iden no va contestar i Lux va continuar:

—Vaig dir que el poder de l'Imperi era innegable i que l'única pau veritable solament es podria aconseguir amb la seva victòria. Li vaig dir que els explicaria tot el que sabia sobre les operacions de l'Aliança Rebel a canvi de la meva amnistia. Li vaig demanar que em donés llocs i dates concretes en les quals pogués lliurar-me sense perill, llocs públics en els quals m'estiguessin gravant. Li vaig dir que sabia que havien imperials que no eren tan honrats com ella i que temia ser arrestat, torturat i assassinat. Allò, bé... li va impactar pensar que podria passar-me alguna cosa així.

Iden va empassar saliva. «Acaba amb això d'una vegada», es va dir. «No et dirà el nom, morirà abans de fer-ho. No té res més important que explicar-te. Mata’l, agafa la targeta de dades i porta al teu equip de tornada a casa.»

Però no va prémer el gallet. En comptes d'això, es va llepar els llavis i es va forçar a parlar en un to serè, gairebé gèlid:

—Et va donar noms de gent en l'honradesa de la qual creia que podries confiar quan et rendissis —li va dir.

—Una mica més que noms —va contestar Lux—. Em va donar informació detallada sobre on estarien, a quins actes acudirien. Codis de seguretat. Em va parlar d'onze actes públics, repartits en tres mesos. Onze opcions de lliurar-me a l'Imperi.

—Una d'elles va ser el viatge a la fàbrica —va dir Iden, encaixant les peces.

—Sí. Aquells dos, malgrat les seves fallades, no eren tan dolents com uns altres i haurien respectat la meva rendició. Ja s'havien celebrat tres actes abans que hi arribessis.

—Ho sé —eren els que havia esmentat el seu pare, els que li havien impulsat a enviar a l'Esquadró Infern. En un esforç per revitalitzar als Somiadors amb noves i importants victòries, Lux Bonteri havia acabat condemnant-los, estava segura que ho sabia—. És evident que no et vas lliurar.

Lux va negar amb el cap.

—No —va dir—. Encara que per un moment m'ho vaig pensar. Llavors vaig recordar que no es tractava de l'Aliança Rebel, sinó de l'Imperi. I teniu més en comú amb la crueltat dels partisans del que t'agrada creure.

Iden volia rebatre-ho, però no podia. Era veritat. Fins i tot Hask ho havia dit. Li va dir:

—No sóc el teu confident.

—No —va coincidir ell—, però ets l'última persona a la qual veuré abans de morir i vull que algú sàpiga... bé, que sàpiga el que estic disposat a explicar.

—Doncs parla. I després mor.

Lux es va encongir d'espatlles i va continuar:

—No em vaig lliurar, no solament perquè no sóc molt aficionat a la tortura, sinó també perquè estaria delatant a la meva filla adoptiva. Descobririen la seva intervenció en això... i entendrien els seus motius.

»Així que vaig preferir localitzar a Staven, algú que també havia treballat personalment amb Saw. Li vaig explicar part de tot això: que tenia una font d'informació i que estava disposat a compartir-la amb ell... encara que no tota de cop. A Staven no li va agradar, però què podia fer?

Iden es va quedar pensant.

—I fins ara heu colpejat quatre d'aquests objectius. I ningú els ha relacionat.

—No hi ha relació possible. Tenen tan poc en comú que els nostres atacs semblen completament aleatoris excepte perquè els Somiadors han hagut de treure aquesta informació d'algun lloc. Ara mateix no hi ha res que pugui delatar a la meva filla —la va mirar als ulls—. Excepte tu. I no crec que ho facis.

—Per què no? —va dir Iden, en to desafiador.

—Primer, perquè quan vaig caure en desgràcia, fa uns anys, es va canviar el nom i et costaria localitzar-la. Segon, perquè, com ja t'he dit... és una imperialista lleial que estima al seu pare, malgrat tot el que aquest ha fet. I no... no crec que pensis que hagi de morir per això.

El blàster va flaquejar. Iden va tornar a apuntar-li fermament.

—S’ha acabat la xerrada. Dóna'm la targeta.

Ell va negar amb el cap.

—No.

—Lux... Acabes de dir que els Somiadors no són tan diferents a l'Imperi. No estàs d'acord amb la seva forma de manejar les coses. No solament vau destruir armes o drassanes i vau matar a soldats imperials, en aquests atacs van morir innocents, civils. De no ser per Seyn haurien mort nens. Aquesta és la gent per la qual se suposa que els Somiadors lluiten!

—No li hauria esmentat la visita escolar a Staven d'haver sabut que atemptaria contra els estudiants. Ja ho saps —els seus ulls brillaven per la ira.

—I tu hauries d'haver sabut que li importaria molt poc. Mai hauries pogut canviar-lo.

Estranyament, els ulls blau clars de Lux van brillar després d'aquelles paraules.

—Ah, això és una cosa que l'Imperi no entén. Sempre queda l'esperança, Iden. Esperança en què si dius la veritat durant el temps suficient, la persona indicada la sentirà i sabrà que és la veritat.

Alguna cosa es va trencar dins de l’Iden. La seva gèlida calma va esclatar en un arravatament de ràbia ardent... encara que no estava molt segura de contra que, exactament.

—No estàs realitzant cap progrés, solament t'estàs guanyant enemics! —li va etzibar, tremolant d'ira—. Deixa que et digui alguna cosa sobre aquesta maleïda esperança teva. Just després que et marxessis, Staven es va portar a part a Gideon i li va ordenar que et seguís, es fes amb la informació que necessita per a la resta de cops i et matés. Staven, el teu líder, no t'escolta, Lux. Cap d'ells t'escolta.

Va semblar impactat per la notícia i, per un instant, el va veure empetitit i més vell, com per fi si els seus anys l’haguessin atrapat. Llavors, estranyament, va somriure i aquell envelliment sobtat es va esfumar.

—No —va dir Lux—, és evident que ell no escolta. Pot ser que cap d'ells ho faci. Però contesta'm a això: si, com dius, i et crec... si va ordenar a Gideon que em seguís, es fes amb la informació i em matés què fas tu aquí?

—Li he dit que et fies de mi i que potser em mostressis on amagaves la informació. És molt més ràpid que matar-te i haver de buscar-la.

—Molt raonable i cert. Em fio de tu i no em fio de Gid. Però crec que hi ha una cosa més, algun altre motiu pel qual no vols que estigui aquí. Pel que has volgut venir sola.

Com no va contestar, Lux va prosseguir, fent un pas cap a ella amb cautela.

—I, saps què? Això em fa tenir gairebé més esperances que abans. Un no pot deixar de tenir esperança, Iden. Aferra't a ella com si fos el teu salvavides, perquè ho és. Espera que alguna cosa del que facis, o diguis, serveixi per a alguna cosa. Mira el que va passar amb l'Estrella de la Mort. Un home va mantenir una esperança durant anys, guardant un secret enorme i espantós en el seu cor, que algun dia podria explicar-li a algú que aquella abominació tenia un punt dèbil. Els rebels que van robar els plànols a Scarif van morir, però ho van fer amb l'esperança d'haver transmès el senyal a temps a la Leia, que arribessin fins als rebels. Esperança, Iden. És l'arrel de la qual neix tot allò en què creiem. Sense ella, no som res.

—Si l'única cosa que tens és esperança, no tens res —va dir Iden planerament—. I ja saps el que diuen: qui viu amb esperança, mor desesperat.

I va disparar.

 Següent