CAPÍTOL 1
Durant quant de
temps haurem de passar d'una crisi a la següent? Estem afrontant la nostra
tercera guerra galàctica en menys de quaranta anys. Una autèntica guerra civil.
Simplement s'està lliurant ara, però si Omàs no pren mesures molt més severes
contra els dissidents aquesta girarà fora de control. Necessitem un període
d'estabilitat i em temo que haurem de colpejar alguns caps contra altres molt
més durament per aconseguir-ho.
-Almirall
Cha Niathal,
en una
conversa privada amb delegats Mon Calamari del Senat.
SALA RECEPCIONS DEL
CAP DE L'ESTAT. EDIFICI DEL SENAT, CORUSCANT, SETZE DIES DESPRÉS DE L'ATAC
CONTRA L'ESTACIÓ CENTRÀLIA.
El pitjor de tenir
tretze anys era que en un moment s'espera que siguis un adult i al següent tots
et tracten una altra vegada com a un nen.
Ben Skywalker, de
tretze anys i confós sobre el que s'esperava d'ell, estava assegut, intentant
ser pacient, a l'àrea de recepció de les oficines del Cap Cal Omàs a l'Edifici
del Senat, seguint l'exemple del seu cosí Jacen Solo. Era la classe d'oficina
dissenyada per fer que et sentissis com si tu no fossis important: tot un
apartament podria haver-se construït en l'espai entre les portes exteriors i la
paret de l'oficina personal de l’Omàs. En Ben gairebé esperava veure boles enredades
de plantes misura rodant al llarg de la immaculada catifa d’un blau pàl·lid,
arrossegades per un vent distant. No podia veure ni un sol punt en tot aquest
espai buit.
Però l'Edifici del
Senat havia estat ocupat i canviat, fins a quedar completament irreconeixedor,
pels yuuzhan vong, segons havia dit Jacen.
Als arquitectes,
dissenyadors i a un exèrcit de droides de construcció els havia portat anys
eliminar tota resta de la invasió alienígena i restaurar l'edifici fins com
havia estat. Ben va intentar escoltar en la Força els ecos dels alienígenes i
la seva estranya tecnologia vivent i va pensar que va sentir sons irreconeixedors.
Es va estremir i va intentar entretenir-se amb els holomagazins que estaven
apilats a la taula baixa de fusta de greel.
Els magazins eren
tots molt avorrits i lleugerament antiquats d'assumptes setmanals actuals i
d'anàlisi polítics, però un d'ells mostrava una imatge d‘en Jacen. Ben el va
agafar i el va activar, somrient davant la següent imatge d'una Estació Centràlia rotatòria, que no tenia tan
bon aspecte a la vida real ja que ell havia ajudat a sabotejar-la.
És bo sentir-se part
d'alguna cosa important.
L’holoinforme
mostrava trossos d'informes de notícies de l'atac sobre Centràlia, però no esmentava a Ben, i ell no estava segur de si
estava enfadat o no. Una mica de reconeixement hauria estat bé.
Però les fonts
corellianes que eren esmentades eren bastant rudes amb Jacen, dient-li traïdor
i terrorista. La veu del reporter va semblar omplir l'habitació tot i que el
volum estava al mínim i la catifa i els tapissos de les parets silenciaven el
so.
L'informe tampoc era
massa amable amb l'oncle Han. Un home de mitjana edat que Ben no va reconèixer
estava dient-li al reporter el que pensava.
-Així que es diu a si mateix corellià. Però oblida
aquestes Marques de sang en els pantalons del seu uniforme. També podria ser
una enorme marca groga baixant per la seva esquena, perquè Han Solo és
simplement un titella de l'Aliança Galàctica. Ha traït a Corèllia en acceptar
un lloc en un segon pla fent qualsevol cosa que els seus amics de l'Aliança li
diguin que faci. I el seu fill és exactament igual.
Jacen semblava
avergonyit. Potser estava més enfadat pel seu pare. Ben ho hauria estat.
-Hauries d’utilitzar
un auricular per escoltar això privadament -va dir en Jacen.
-Però ets famós. –Ben
li va oferir l’holozin-. Vols veure’l?
Jacen va aixecar una
cella i va semblar més preocupat per la seva reunió amb el Cap Omàs.
-D'acord, però
podria passar sense que Thrackan Sal-Solo em fes servir per humiliar al meu
pare davant de Corèllia. T'adones que ell li va donar tota aquesta informació
als mitjans, oi?
-Sí, per descomptat
que me n'adono. Però si no estem avergonyits d'això, per què importa? Vam fer
el correcte per a l'Aliança Galàctica. L'Estació Centràlia era una amenaça per a tothom.
Jacen va tornar el
seu cap molt lentament amb aquest mig somriure que Ben havia descobert que
significava que estava impressionat.
-Però molts mons ara
estan triant el bàndol de Corèllia. Així que creus que aquestes històries fan
mal o no?
Ara Ben sempre podia
veure una prova. Sabia que havia de dir el que pensava: no tenia sentit
intentar ser massa llest. Volia aprendre d’en Jacen tan desesperadament que li
cremava per dins.
-Alguns mons sempre
aniran contra l'Aliança de totes maneres. Així que també podem deixar que la
gent del nostre bàndol sàpiga que estem actuant. Això els fa sentir-se més fora
de perill.
Jacen va fer que sí
aprovadorament i Ben va sentir un petit toc de la Força en algun lloc de la
seva ment, com si Jacen li estigués donant uns copets al cap.
-Això és molt
perceptiu. Crec que tens raó.
-Tots sabran que tu
estàs fent tot el que pots per aturar una guerra, de totes maneres. -Ben va
col·locar l’holozin sobre de la taula una altra vegada i va mirar la resta dels
títols-. Sembla haver-hi més imatges de tu que de ningú.
El somriure d’en
Jacen es va esvair durant un moment i va mirar cap a les portes de l'oficina de
l’Omàs, semblant com si pogués causar que el cap de l'Aliança Galàctica acabés
la reunió i sortís. Ben va començar a entendre el que havia captivat l'atenció
d’en Jacen: hi havia una sensació definitiva de conflicte, de gent discutint, i
era gairebé tan clara com sentir-ho si sabies com escoltar-ho en la Força. Ben
ho sabia ara. Jacen era un bon mestre.
Ben es va concentrar
en la cara d’en Jacen. Semblava molt més vell últimament. A vegades semblava
gairebé tan vell com el pare.
-Què està passant?
-Política important
-va dir en Jacen, tot just audible.
Va pujar els seus
dits gairebé fins als seus llavis, un gest molt discret. No va ser obvi per a
ningú més, sent ningú més en aquest cas només l'ajudant de l'escriptori fora de
les grans portes de l’Omàs, però Ben va rebre la indicació. Estigues quiet.
Tot d'una li va
preocupar decebre’l. El Cap Omàs no era un estrany. L'home coneixia el seu
pare, i havien portat a Ben a una celebració d'estat perquè el conegués.
Gairebé tot el que Ben recordava de l'esdeveniment era sentir-se molt petit en
un mar de gent alta que tenia converses que ell no entenia. Però Ben volia ser
vist com l'aprenent d’en Jacen, no com el fill d’en Luke Skywalker, l'hereu de
la dinastia com li havia anomenat un dels convidats. Era difícil ser el fill de
dos Mestres Jedi als quals tothom es referia com «llegendes».
Ben havia perdut el
compte de les vegades que s'havia sentit invisible.
-El Cap Omàs no li
farà esperar molt, Jedi Solo -va dir l'ajudant, inclinant el cap lleugerament
cap a les portes tancades de la pròpia oficina de l’Omàs-. Està amb l’almirall
Niathal en aquest moment.
Torno a ser invisible, va pensar en Ben.
Es va compondre a si
mateix i es va asseure amb les mans creuades a la falda, com un reflex de la
pròpia postura d’en Jacen. Va intentar comptar el nombre d'espècies animals
diferents mostrades en un enorme tapís que cobria part de la paret oposada. El
que havia pensat primer que només era una massa de colors aleatoris era en
realitat milers d'imatges solapades de cada animal que es pogués imaginar de la
galàxia. De tota l'Aliança Galàctica.
Finalment les portes
es van separar i la Niathal va sortir a grans gambades, radiant enuig. El Cap Omàs
va aparèixer a la porta darrere d'ella i va forçar un somriure.
-Ah, Jacen -va dir-.
Sento haver-li fet esperar. Vol passar? I Ben. M'alegro que tu també
vinguessis.
La Niathal va mirar
a Jacen com si no el reconegués.
Ell la va saludar
amb una lleugera inclinació de cap.
-Almirall -va dir
ell somrient-. És un plaer veure-la.
La Niathal es va
tornar una mica més cap al costat, l'equivalent d'una mirada molt franca per a
un Mon Calamari, una espècie amb els ulls als costats, i va escrutar-lo amb la
mirada a tots dos.
-Va fer una bona
feina a l'Estació Centràlia, senyor.
I tu també, jovenet.
El meu nom és Ben pensà a dir. Però ara havia
après una mica de diplomàcia.
-Gràcies, senyora.
Omàs va fer un gest
perquè Jacen s'acostés i Ben li va seguir dòcilment. Omàs no va fer el cansat
comentari que Ben havia crescut des de l'última vegada que l’havia vist. Ni va
mirar més enllà d'ell quan estava parlant amb Jacen. El Cap va creuar la seva
mirada amb la seva. Era alhora pertorbador i excitant que el tractessin com a
adult. Ben es va concentrar molt en el que s'estava dient.
Omàs es va asseure darrere
del seu escriptori més que a la cadira oposada a ells, com si s'estigués posant
a cobert.
-Llavors, què li
porta per aquí, Jacen?
-Tinc una proposta.
-Endavant.
-Inhabilitar l'Estació
Centràlia només ens ha aconseguit
temps amb Corèllia. Podríem tenir uns quants mesos com a molt abans que torni a
ser operacional i llavors tornarem a on vam començar però amb una Corèllia molt
més agreujada que ha estat reunint més suports.
-És això una
extrapolació del que veu en la Força, Jacen?
-No, és simplement
obvi fins al punt de la inevitabilitat.
En Ben va sentir
titubejar a Omàs fins a la vora de reaccionar. Era com si els dos homes
estiguessin tenint una discussió sense cap senyal d'ella en les seves paraules
o les seves veus.
-Continuï -va dir l’Omàs.
-Aquest és l'únic
moment que tindrem per a una acció preventiva, abans que qualsevol oposició
real a l'Aliança Galàctica tingui oportunitat d’organitzar-se. Corèllia,
Commenor i Chasin necessiten un dissuasió completa, una dissuasió molt pública per
mostrar als altres governs la necessitat de la unitat... i una completa
neutralització de la seva capacitat de lluitar en una guerra. La destrucció de
les seves drassanes.
Ben es va alegrar
que Jacen hagués dit destrucció. Era la primera pista que havia tingut del que
realment significava dissuasió.
-Aquesta –va dir
lentament Omàs- no és diferent d'una altra conversa que acabo de tenir.
De la manera en què
va dir conversa va deixar clar de què havia estat discutint amb la Niathal.
Així que ella volia actuar, exactament com volia Jacen.
-Li hem donat una bufetada
a Corèllia i hem creat un màrtir per a una causa -va dir en Jacen-. Un màrtir
armat per a una causa armada.
-Però Corèllia ha
vist del que estem fets i això farà que s'ho pensin dues vegades.
-I nosaltres hem
vist ara del que ells estan fets -va dir en Jacen-. I jo m'ho he pensat dues
vegades. Si em dóna el comandament d'un grup de batalla, puc destruir les
drassanes principals i acabar amb això ara. Si a Corèllia se li pot portar de
tornada a la cleda, això envia el missatge que cap planeta en solitari és més
gran que l'Aliança.
-M’està demanant que
declari una guerra, Jacen, i això és una cosa que mai aconseguiré que doni
suport el Senat. I sé on és la posició del Consell Jedi en això.
-La guerra vindrà de
totes maneres. Si treu una arma contra un corellià, serà millor que estigui
preparat per utilitzar-la. La vam treure quan vam eliminar Centràlia.
Omàs estava fent una
bona feina disfressant la seva por, però Ben podia sentir-la. No se sentia com
si estigués espantat-se d’en Jacen. Era més un terror vague i sense forma, com
si els esdeveniments l’estiguessin arrossegant.
-Parlant de corellians,
aquest atac no s'interposaria enormement entre vostè i el seu pare?
-Podria molt bé
fer-ho -va dir en Jacen-. Però sóc un Jedi i és precisament aquesta classe de
motivació personal la qual estem entrenats per ignorar.
-Ho prendré sota
consideració.
-Em prendré això com
un no. -Jacen va semblar perfectament calmat-. Puc dir-li amb la seguretat de
la Força, que fallar en eradicar ara completament la dissensió resultarà en les
morts de bilions en els propers anys. Estem en un punt crític on podem triar
entre el caos i l'ordre.
Omàs va creuar els
dits, amb les mans a l'escriptori, i els va mirar.
-Hi estic d'acord en
què aquí tenim una situació volàtil. Sí, aquest és un punt crític. Però crec
que una escalada de l'acció militar serà el que ens llançarà a la guerra, no el
que la limitarà. Recordo l'Imperi, Jacen. Jo ho vaig viure. I em terroritza
veure'ns convertits en aquesta classe de govern.
Jacen simplement li
va dirigir a Omàs un petit assentiment i es va aixecar per anar-se'n.
-Gràcies per
escoltar les meves preocupacions.
Van recórrer el
llarg camí que els va portar de tornada al vestíbul del Senat, van baixar per
un ample corredor que estava cobert de marbre incrustat de blau i mel daurat i
van baixar fins al nivell del sòl en un turboascensor amb parets tan polides
que gairebé eren un mirall ambre.
-La política sempre
és així? -va dir en Ben-. Per què no dieu els dos el que voleu dir?
Jacen va riure.
-Llavors no seria
política, oi?
-I per què segueix
dient tothom «Oh, recordo l'Imperi...»? L'oncle Han diu que va ser dolent i
també ho diu el Cap Omàs. Si els dos tenen por del mateix, per què estan en costats
oposats?
Jacen va semblar
trobar-ho molt divertit. Ben estava avergonyit.
-Només estava
preguntant, Jacen.
-No m'estic rient de
tu. Simplement és molt refrescant sentir a algú passar per sobre de les
ximpleries i fer les autèntiques preguntes.
-Llavors, què faràs
a continuació?
Jacen va comprovar el
seu comunicador.
-El pare encara no
està responent. Necessito aclarir les coses amb ell. Està enfadat per allò de Centràlia.
-Vull dir sobre el
Cap Omàs.
-Serem pacients. La
solució es tornarà clara... per a tots dos.
-Per a tu i per a l’Omàs.
-No, per a tu i per
a mi.
En Ben estava
encantat que Jacen semblés prendre’s seriosament les seves opinions. Estava més
determinat que mai a conduir-se a si mateix com un home i no com un noi. Ara
sabia que mai tornaria a jugar.
Van creuar a través
del bosc de pilars del vestíbul del Senat i van sortir al boirosa llum del sol
que banyava la plaça.
Allargant-se en una
línia irregular, un grup al voltant de dues-centes persones s'havia reunit per
protestar davant de l'Edifici del Senat. Dotzenes d'oficials de la Força de
Seguretat de Coruscant havien format una línia imprecisa davant de l'edifici,
però semblaven estar tranquils. Els crits ocasionals de «Corèllia no és la
vostra colònia!» Deixaven clar qui eren els que protestaven. Coruscant era la
llar d'éssers de gairebé tots els planetes de la galàxia i encara que la guerra
semblava apropar-se, es quedaven aquí. Ben va trobar això... estrany. Les
guerres eren sobre línies de front i planetes distants, no sobre gent que
s'assemblava molt a ell i que gairebé vivien a la porta del costat.
-Alguna cosa em diu
que seria millor no parar i signar autògrafs -va dir en Ben.
Jacen es va parar
per tornar-se a mirar la protesta.
-Quants corellians
creus que viuen a la Ciutat Galàctica? -Un dels que protestaven a la multitud
havia projectat una enorme holoimatge a la paret de l'Edifici del Senat, deia:
CORÈLLIA TÉ DRET A L’AUTODEFENSA-. Cinc milions? Cinc bilions?
-Creus que són
perillosos?
-Simplement estic
pensant en com de complicada que serà aquesta guerra per a Coruscant a causa
que tants corellians visquin aquí.
-Però no estem en
guerra. Tot i.
-No pel que fa als
governs -va dir en Jacen-. Però sent el que hi ha al teu voltant.
Els sentits en la
Força d’en Ben eren una fracció dels d’en Jacen, sense entrenar-se en molt més
que habilitats físiques i els començaments de l'autèntica meditació. Ell va
tancar els ulls. Va sentir el gandul formigueig en el fons de la seva gola, el
rastre d'alguna cosa perillosa però molt llunyana. La suau brisa de la plaça
portava olors del fullatge. La protesta va continuar, ara una mica més
sorollosa, però encara pacífica.
-Puc sentir una
amenaça, però està molt llunyana. -Ben va obrir els ulls, preocupat que hagués
respost a la pregunta equivocadament-. Com una tempesta realment dolenta que
s'acosta. Res més.
-Exactament -va dir
en Jacen-. Bilions de persones alterades i infelices llestes per lluitar. Gent
que vol que les coses s'estabilitzin. Gent que necessita pau.
-I aquest és el
nostre treball, correcte?
-Sí -va dir en Jacen-.
Aquest és el nostre treball.
-I jo estaré
treballant amb tu.
Ben volia
assegurar-se. Estava aprenent la seva primera lliçó del que Jacen deia
conveniència. Feia unes quantes setmanes ell havia estat un comando, un heroi,
un autèntic soldat que havia ajudat a sabotejar l'Estació Centràlia i a enfurismar al govern corellià. Ara havia d'estar-se
quiet i parlar quan li parlessin. Necessitava saber si en Jacen només el
tractaria com un adult quan li convingués, com feia el seu pare.
En alguns planetes,
eres un home als tretze i això era tot. No hi havia marxa enrere i no hi havia
preocupació pel que diguessin els teus pares. Els nois mandalorians es
convertien en guerrers després de les seves proves als tretze, supervisats pels
seus pares. Els Jedi també eren entrenats des de la infància, però les proves
portaven una tremenda quantitat de temps més. Ben sabia que no seria un
Cavaller Jedi fins que estigués ben entrat als seus vint-i-tants.
Semblava com tota una
vida. Tot d'una envejava als nois mandalorians que mai coneixeria.
-Sí -va dir en Jacen
per fi-. Per descomptat que estaràs treballant amb mi. No sempre serà fàcil,
però pots manejar-ho. Sé que pots. Algunes de les coses de les que parlem han
de quedar entre nosaltres, però així són les coses amb els assumptes militars.
Estàs a punt per això?
Com si ell discutís
alguna cosa amb el seu pare. Ni tan sols estava còmode discutint algunes coses
amb la seva mare aquests dies.
-Com l’almirall
Niathal?
Jacen va somriure.
Ben havia endevinat correctament una altra vegada.
-Sí, com l’almirall,
qui crec que serà una aliada nostra.
-Ho entenc, Jacen.
Sé que això és seriós.
-Bé. Això és el que
necessitava sentir.
Ben es va delectar
amb l'aprovació d’en Jacen però sabia que no era el sentiment correcte quan
estaven parlant de la guerra. Ara era molt conscient de l'enorme diferència
entre practicar amb el seu sabre làser, que era un joc, i després haver de
lluitar de veritat. Ja havien mort persones. I moririen més en el futur. Una
vegada que l'excitació de la batalla va desaparèixer, havia pensat molt en
això.
Just llavors, volia
saber què li havia passat realment a Brisha, l'estranya dona que no li havia
agradat molt a primera vista, i la Jedi anomenada Nelani, amb qui havien
viatjat. Jacen només deia que les havien matat, sense detalls, sense
explicacions, però Ben no recordava cap dels esdeveniments encara que estava
segur que havia estat en algun lloc amb elles.
Li ho va dir Jacen al pare i no a mi?
Això es el que l’estava
menjant per dins. Odiava no recordar coses que sentia que eren importants i
això se sentia seriós i digne de recordar.
-Alguna cosa t'està
preocupant -va dir en Jacen mentre s'allunyaven caminant, deixant enrere la
protesta coruscantina.
Sí: Brisha i Nelani. Però en Ben va decidir que part de
créixer era saber quan fer el que et deien, no com un nen que no sabia res,
sinó com un soldat que entenia que de vegades hi havia coses que no
necessitaves saber.
-Res important -va
dir-. Res de res.
OFICINA DEL MINISTRE
KOA NE, INSTAL·LACIÓ DE CLONACIÓ, CIUTAT TIPOCA, KAMINO, DEU ANYS ESTÀNDARD
DESPRÉS DE LA GUERRA YUUZHAN VONG.
-S'està morint -va
dir el metge.
Boba Fett podia
veure el reflex de l'home a la làmina de transpariacer de la mida de la paret
mentre mirava cap a fora, als turbulents mars. Abric beix clar, cabell ros
blanquinós, cara cendrosa: s'hauria d'haver preguntat per què Fett li havia
cridat fins aquí perquè li fes més proves.
Perquè crec que necessito l'experiència mèdica especial
dels kaminoans, no només la seva. I tinc raó.
Ciutat Tipoca era
una trista ruïna de l'elegància minimalista que havia estat en l'època del seu
pare, però les seves poques torres decrèpites encara eren més un paradís per a
Fett del que mai seria Coruscant. Es va concentrar molt en la fosca superfície
del mar i va esperar uns quants moments per veure si els aiwhes es reunien una
altra vegada en esbarts, després va prendre les paraules del doctor i les va
digerir.
Tenien un gust
familiar, inevitable, i no obstant això eren una bola de gel en el seu estómac.
Va resistir tot moviment dels seus músculs facials i li va presentar al doctor
una màscara que era tan impenetrable com el seu casc mandalorià.
El doctor Beluine
era un de sol del grapat que alguna vegada l'havien vist sense ell. Els doctors
manejaven la desfiguració molt millor que la majoria.
-I tant que m'estic
morint -va dir en Fett-. Li estic pagant perquè em digui què puc fer pel que fa
a això.
Beluine va fer una
pausa i Fett el va veure mirar a Koa Ne, el científic kaminoà que estava ara al
càrrec de la instal·lació de clonació que era una ombra del que havia estat
abans. Potser en Beluine temia dir-li a un assassí professional que tenia una
malaltia terminal, o potser era la pausa d'un bon metge intentant dir-li al seu
pacient les males notícies tan suaument com pogués. Fett es va apartar de
l'enorme finestra, amb els polzes enganxats en el seu cinturó, i va aixecar les
celles amb cicatrius a una pregunta silenciosa.
Beluine va entendre
la pista.
-Res.
Abandona fàcilment, doctor.
-Quant?
-Té un any estàndard
o dos, si s'ho pren amb calma. Menys si no ho fa.
-No endevini. Jo
tracto amb fets.
Les pestanyes d’en
Beluine van onejar en un espasme de nerviós parpelleig.
-Sempre hi ha
inseguretats en els pronòstics, senyor. Però la degeneració en els seus teixits
s'està accelerant, fins i tot en la seva cama trasplantada, té tumors
recurrents i la medicació ja no està controlant les seves funcions vitals.
Podria tenir alguna cosa a veure amb... la naturalesa del seu passat.
-Amb que sóc un
clon, vol dir.
-Sí.
-M'ho prendré com un
no ho sé.
Beluine, entrenat a
Coruscant, molt car, molt exclusiu, tenia l'aparença d'un home a punt de sortir
corrent cap a la porta.
-És comprensible que
volgués una segona opinió.
-Tinc una -va dir en
Fett-. La meva. I la meva opinió és que moriré quan estigui bé i llest.
-Em sap greu
donar-li les males notícies.
-Les he tingut
pitjors.
-Si tingués accés
als registres originals del laboratori kaminoà, llavors potser...
-Necessito parlar
d'això amb Koa Ne. Mostri-li la sortida al doctor.
El polític kaminoà,
tot gràcia gris educadament insensible, indicà les portes i el doctor va
lliscar entre elles abans que s'haguessin obert completament. Estava molt
ansiós per anar-se'n. Les portes van xiuxiuejar en tancar-se darrere seu.
-Així que, on són
les dades? -va dir en Fett-. I la Taun We?
-Taun We s'ha...
anat.
Bé, això era una
sorpresa. Fett coneixia a Taun We millor del que podria conèixer-la qualsevol,
que qualsevol humà, almenys, i havia semblat sòlidament lleial als de la seva
pròpia classe. Ella havia cuidat d'ell quan era un noi i el seu pare era lluny.
A ell fins i tot li agradava ella.
-Quan?
-Fa tres setmanes.
-Alguna raó per a
aquest moment?
-Potser la
inestabilitat política actual de la galàxia.
-Així que ella se'n
va anar al final, just igual que Ko Sai.
-Admeto que alguns
dels meus col·legues han mostrat una disposició a acceptar llocs de treball en
altres llocs.
Els kaminoans no
preferien exactament els viatges. Fett no podia imaginar cap lloc que ells
trobessin tolerable més enllà del seu propi món tancat.
-I es van dur les
seves dades amb ells.
Koa Ne va semblar
dubtar.
-Sí. Mai hem
localitzat les investigacions originals d’en Ko Sai.
-Llavors què s'ha
dut la Taun We?
-Apart de la seva
experiència en desenvolupaments humans? Una gran quantitat de dades menors.
Els kaminoans havien
perdut la seva reputació com els millors en tecnologia de clonació de la
galàxia més de cinquanta anys abans quan els seus científics haguessin desertat,
però ningú havia mai igualat la seva qualitat des de llavors. Qualsevol que
pogués reunir aquest coneixement altra vegada faria una fortuna. Suficient per
impulsar l'economia d'un planeta complet, no només el compte d'un banc.
Si no s'estigués
morint, en Fett hauria estat severament temptat d'aprofitar l'oportunitat.
-No et preocupa que
Beluine pugui parlar? -va preguntar en Koa Ne.
-No parlarà més del
que ho faria la meva armadura o el meu comptable. -Fett estava buscant als
aiwhes altra vegada, deixant que la distracció ordenés els seus pensaments,
prioritzant instintivament les accions que havia de prendre ara-. Se'ls paga
pel seu silenci. A més, què si ell li diu a la galàxia que m'estic morint? He
estat un home mort abans.
-Crea inestabilitat.
-Per a qui?
-Els mandalorians.
-No sents
preocupació per nosaltres.
Koa Ne, com tots els
kaminoans, no sentien preocupació per res excepte per Kamino, fos quina fos la
impressió que creava la façana educada. La visió ambivalent dels kaminoans d’en
Fett girava més cap al desgrat mentre es tornava més gran. Ells existien per a
ser contractats, just igual que ho havia estat ell. Hi havia acceptat una paga
d'algunes causes dubtoses en la seva època. Però encara hi havia una cosa menys
que admirable en una espècie que criava a uns altres perquè lluitessin per
ells.
-Sempre hem tingut
una estima especial per tu, Boba.
No li agradava que
Koa Ne utilitzés el seu nom.
-Encara tens algunes
de les mostres de teixit del meu pare? Encara planeges utilitzar-les? No, no podries
mantenir el material intacte durant tant de temps, oi?
-No té sentit
perseguir la Taun We. Fins i tot la cama que ella va clonar per a mi s'està
degenerant. Les peces de recanvi no ajudaran.
-Nosaltres tenim un
ús per a aquesta tecnologia...
-Jo no.
-Taun We encara
podria ser útil per a tu. És la més hàbil.
-Potser hauries d’haver-me
contractat per perseguir la Ko Sai fa unes quantes dècades, més que anar darrere
de la Taun We ara.
-Tenim... Raons per
creure que algú va trobar la Ko Sai. Però ens queda prou experiència per
continuar clonant sense ella, fins i tot si haguéssim perdut la investigació
original del control de l'edat.
-Si algú la va
trobar, mai van intentar vendre-la. Qui es quedaria amb una mercaderia que
valdria tant? Ningú que jo conegui.
Probablement eren
les investigacions de la Ko Sai les que en Fett necessitava ara, però això era
una pista que s'havia refredat feia més de cinquanta anys.
Fins i tot a ell li
resultaria una feina dura seguir-la.
Però algú ho havia
fet. Ko Sai havia desertat a algun lloc. Sempre hi havia un registre
d'operacions a seguir, com l'anomenava el seu comptable. I Taun We podia ser
una pista cap a ell. Potser ella havia seguit la mateixa ruta. Potser ella
tenia els mateixos caps. Els clonadors de classe alta eren rars.
-Tots dos tenim
raons per recuperar tantes dades i tant personal com puguem –Va dir Koa Ne. Si
el ministre hagués estat humà, Fett sospitava que hagués estat somrient
afectadament-. M'ajudaràs?
-Traient el màxim
profit de mi mentre encara segueixo viu?
-Benefici mutu.
-Els beneficis
costen. -Fett es va apartar de la finestra i va recollir el seu casc-. Jo no
ajudo.
Es va preguntar si
Koa Ne pensava alguna vegada en el seu pare, Jango, i sabia que si ho feia era
purament en termes de la seva utilitat per a l'economia kaminoana. No hauria d’ofendre-li
que un altre professional veiés la vida tan desapassionadament: ell ho feia,
després de tot. Però aquest era el seu pare, i aquest no era un assumpte que
ell reduís a crèdits o conveniències.
Utilitzar clons del
seu propi pare per defensar Kamino contra l'exèrcit clon de l'Imperi sempre se
li havia travessat a la gola. Era l'última espoliació. El seu pare li hauria
restat importància com a una part inevitable del tracte, ho sabia, però
sospitava que li hauria enfadat en el més profund.
Un dels amics del pare solia dir-me esquer d’aiwha.
Recordo això.
-Podem pagar-te.
-D'acord. Viva o
morta?
-Viva, per
descomptat. Un milió per portar la Taun We de tornada viva, amb les dades.
-Dos milions per
recuperar-la a ella i un milió extra per les dades. Tres milions.
-Això és excessiu.
Crec que al teu pare se li va pagar només cinc milions pel que va costar crear
i entrenar un exèrcit.
-Això és la inflació
per a vostè. Prengui-ho o deixi-ho.
La idea va deixar
una resta d'estelles en la seva ment, com fer rebotar una pedra a l'aigua,
reunint idees prèviament desunides.
L'última vegada que
els kaminoans havien pensat en Jango Fett, hi havia hagut centenars de milers,
no, milions d'homes com ell, i ara no n'hi havia cap.
Fett es va baixar el
casc sobre el cap una altra vegada i es va acomodar en la seguretat i la
identitat dels seus confins com haurien fet molts d'ells, inhalant en la
calidesa i l'olor desviada del seu propi alè en el breu moment en què el segell
es tancava i els controls ambientals es connectaven. D'haver-se desplegat
aquells homes pel bé dels mandalorians, la galàxia podria haver estat avui un
lloc molt diferent.
Però aquest no era
el seu problema.
Em queda un any. Temps suficient, si ho concentro tot
en ell.
No tenia ni idea de
per què havia començat a pensar tant últimament en la distant guerra. Potser
era perquè havia sabut les notícies que Beluine li portaria.
Realment moriré aquesta vegada.
-Necessites aquesta
tecnologia tant com nosaltres -va dir en Koa Ne-. Un milió.
-La trobaré. I
encara són tres milions si vol que la hi retorni quan hagi agafat les dades que
necessito. -La part més satisfactòria de la negociació era saber el teu punt
d'abandó. Ell ho havia aconseguit ara-. Un professional és digne de la seva
paga, Koa Ne. Prengui-ho o deixi-ho. Trobaré algú capaç de pagar molt més del
que poden pagar vostès. Només per cobrir les meves despeses, per descomptat.
-Però quina utilitat
té la teva riquesa ara per a tu?
En un humà, hauria
estat una broma cruel amb un home moribund. Però els kaminoans no tenien
suficients emocions en el seu interior com per burlar-se’n.
-Jo sempre tinc una
utilitat per a ella.
Koa Ne tenia raó. No
necessitava més crèdits ni tampoc més poder i influència: la política realment
no li interessava. Hi havia servit a massa polítics, sovint en les maquinacions
dels uns contra els altres, i ni tan sols apreciava ser el Mand'alor, líder de
la dispersa comunitat mandaloriana.
Així que per què em preocupo?
Era el líder del
calaix desastre dels dispersos Mando'ade. Hi havia grangers i treballadors del
metall i famílies sobrevivint amb prou feines a Mandalore, i hi havia cert
nombre de mercenaris, caçadors de recompenses i petites comunitats en diàspora
al llarg de la resta de la galàxia. Era difícil dir-ne una nació. Ell no era ni
tan sols un cap d'estat, no de la manera en què els corellians o coruscantins
ho entenien. Després de la Guerra Yuuzhan Vong, havia tingut només cent comandos
als quals trucar, però encara estaven fent el que els mandalorians havien fet
durant generacions: guanyar-se una existència ombrívola en el sector Mandalore,
defensant enclavaments mandalorians, o lluitant en les guerres d'altres. No
tenia ni idea de quanta gent més, que pensava en si mateixa com mandalorians,
estava escampada al llarg de la galàxia.
No obstant això cent
guerrers comando encara eren una força amb la qual comptar. I cada mandalorià
encara era un guerrer de cor. Home i dona, noi i noia. Tots estaven entrenats
des de la infància per lluitar.
Estaré mort en menys de dos anys. Tinc setanta-u.
Haurien de quedar-me almenys altres trenta.
-Fett.
No.
-Tres milions.
Encara no estic acabat.
-Dos milions de
crèdits, per trobar la Taun We i portar-la de tornada. Aquesta és la meva
millor oferta.
Sóc el fill del meu pare. La mort és un risc, no una
certesa. No si utilitzes la teva por per concentrar-te.
-Estic reconstruint
la seva economia -va dir en Fett. Koa Ne podia haver-se ofès: era difícil de
dir amb els kaminoans-. No m’insulti amb un petit canvi.
-Parles com si no
tinguessis cap inclinació emocional cap a la Taun We.
-Això són negocis.
Fins i tot encara que m'estigui morint.
-Accepta la
recompensa i et donarem totes les nostres dades d'intel·ligència sobre ella.
I si en tinguessis prou, no em necessitaríeu.
-Tres milions.
-Recorda que fins i
tot tu no pots tenir èxit sol.
-Sempre diuen això
-va dir en Fett. Això era quan ell marxava per sempre-. Quan trobi la Taun We,
subhastaré les dades per cobrir les meves despeses.
-Comenci a estalviar.
Fett esperava que
Koa Ne corregués darrere seu a la plataforma d'aterratge, com els clients
tossuts sempre feien quan recobraven el sentit.
Però quan va mirar
cap enrere, la plataforma estava buida.
Potser això és tot el que es podia permetre. Massa
dolent. Aquesta és o la meva última caça, o és el començament d'una nova
fortuna.
Li agradaven les
possibilitats. Sí, sentia que tenia una oportunitat de lluitar. Un any era molt
de temps per a un caçador de recompenses.
Va lliscar fins a la
cabina de l'Esclau I i va baixar la
coberta. Hi havia gastat una fortuna restaurant-la per tercera vegada... i
afegint modificacions amb les que el seu pare Jango mai hauria somiat. Assegut
a la seva cadira de pilot, mirant cap a un infinit oceà cobert per la tempesta,
tornava a ser una altra vegada un nen de nou anys, encantat que se li permetés
volar en una missió amb el seu pare.
Aquesta havia estat
casa seva una vegada. Havia estat feliç aquí. Mai havia estat tan feliç des de
llavors.
Diuen que el teu
passat passa centellejant davant teu quan t'estàs morint. Però la gent diu
moltes coses, i ell mai s'havia adonat d'elles a menys que se li pagués per
això.
Fett va arrencar el
motor i va aixecar l’Esclau I en una
trajectòria d'escapament estàndard. Necessitava seguir la pista de la Taun We.
Però Koa Ne tenia raó: quina utilitat tindria la seva riquesa ara per a ell?
Altres homes deixaven imperis. Altres homes tenien famílies amb uns futurs que protegirien
la seva riquesa.
Va comprovar el seu
escàner de comunicacions, altament il·legal i molt de fiar, i el va col·locar
per buscar inusuals acords d'accions en companyies de bioenginyeria. Taun We
tenia quelcom a vendre i ho vendria... i les ondulacions s'escamparien prou perquè
ell les detectés abans o després.
Només has de fer-ho abans. No hi haurà un després per a
tu, no a menys que trobis les dades.
Fins i tot el seu
pare havia volgut quelcom més que crèdits dels kaminoans. Hi havia volgut un
fill.
Jo vaig tenir una esposa i una filla una vegada. Hauria
d'haver-hi tingut més cura d’ells.
No tenia res per
mostrar en la seva vida excepte una reputació professional i un mandalorià
necessitava més que això. Ser el Mandalore, indiferent o d'una altra manera, no
et donava un clan.
Era hora de buscar
els vells contactes. Fett es va inclinar cap enrere en el seu seient, es va
treure el casc i va mirar el seu reflex en el finestral mentre l'Esclau I seguia el curs que havia fixat
cap a Taris.
No s'havia adonat de
quan havia trobat a faltar Kamino.
