Això és entreteniment: El relat de Salacious Crumb (i II)

Anterior

3.II

Les imatges i sons que van saludar al kalkal en les voltes del palau haurien estat material per a una vintena de monografies sobre el llibertinatge, el sofriment i la deficient higiene, si hagués estat disposat a fer marxa enrere en la seva meta original. Des del seu lloc a coll, el seu guia va saludar a tots els altres éssers que passaven... twi’lek, gamorreà, quarren, i la resta, amb una companyonia que era... bé, en realitat, era simplement grollera. Els insults i burles van volar de la boca de la petita i lletja criatura amb sorprenent fluïdesa. Els dits d’en Melvosh Bloor gairebé van caure de la rapidesa amb la qual va haver d'ingressar els molts termes amb què els altres habitants del palau de Jabba van cobrir al seu guia. (Tots ells arxivats en la «I» de «Increïblement Groller.»)

Finalment van arribar a un portal amb cortines. Un gamorreà amb ullals va aixecar la seva vibrodestral en desafiament fins que el guia d’en Melvosh Bloor va apuntar el cap per sobre de les espatlles del kalkal i va deixar anar una riallada ensordidora. El gamorreà va esbufegar en resposta i els hi va fer senyals.

Mentre Melvosh Bloor ingressava a la sala del tron de Jabba el Hutt, va sentir una aclaparant sensació de sorpresa que era gairebé tan esgarrifosa com el temor que li havia posseït quan va anar a fer el seu examen oral de doctorat. Jabba el Hutt en persona era indescriptiblement més imponent que les muntanyes de recerca que l'acadèmic havia acumulat per preparar-se per a aquest moment. Va sentir el pes del seu guia baixar per la seva esquena i va veure a la criatura corretejar a través de la vasta càmera fins al mateix tron del hutt. Tal audàcia per dret hauria de portar com a conseqüència el consum immediat (o així ho creia el kalkal donada la seva recerca), però no ho va fer. En canvi, el senyor del crim li va permetre a la criatura escalar pel seu monstruós cos i murmurar alguna cosa només per a l'oïda de Jabba. El cor de l'acadèmic va saltar davant aquesta prova irrefutable del caràcter privilegiat del seu guia amb l'Inflat. Gairebé podia assaborir la seva titularitat ara.

—Eh... Exaltat? —L'acadèmic va vacil·lar mentre s'acostava al tron. Jabba el va mirar impassible, la qual cosa va prendre com un bon senyal. Es va atrevir a acostar-se més encara—. Sóc Melvosh Bloor de la Universitat Beshka i jo...

—Universitat? —va rugir el hutt.

—S-sí. He vingut aquí per a... per honrar-lo i immortalitzar-lo mitjançant la publicació d'un estudi en profunditat dels pensaments i motivacions que li guien en l'establiment i manteniment del seu imperi crimin... extra social.

—Mmm —El so de la meditació va retrunyir a través de l'enorme cos del hutt—. En altres paraules, esperes que jo et digui tots els meus secrets lliurement, de manera que puguis exhibir-los, on qualsevol dels meus rivals pugui estudiar-los? —Es va inclinar cap endavant, amb la boca incòmodament prop del cap d’en Melvosh Bloor. L'acadèmic va intentar retrocedir, però alguna cosa esmolada estava allà, en la part baixa de l'esquena, per fer de la retirada una alternativa suïcida. Ell va creure detectar el grunyit d'un guàrdia gamorreà.

El cos d’en Jabba es va sacsejar. La seva boca es va obrir. Melvosh Bloor es va congelar, segur que la seva vida era a punt d'acabar d'un sol mos. I llavors, allò impensable: un riure fragorós va embolicar la sala del tron. Jabba estava rient, un so ben entès per lacais i servents del hutt. Finalment, el tremolor i el riure es van detenir. Jabba va respirar profund.

—Jo revelo els meus secrets i haig de considerar-ho un honor? Això sí que és divertit —va dir.

—Què li vaig dir, Amo? —Melvosh Bloor va veure al seu guia ballant entre ell i el volum amenaçador del hutt—. Aquest tipus és comediant!

—Un comediant...? —va repetir el kalkal, atordit.

—Certament. Estic sorprès —va admetre Jabba—. En general, els acadèmics són massa àcids per ser divertits, o fins i tot digeribles. Ho sé: Mai oblido un sabor.

La pell d’en Melvosh Bloor es va congelar.

—Sabor? —va apuntar—. Vol dir que vostè... vostè...? Al professor P’tan...?

—Aquest és el nom. —Si Jabba tingués la capacitat de fer espetegar els dits en recordar alguna cosa, ho hauria fet—. Tu ets el segon acadèmic que pertorba la meva cort, gràcies a la insolència del meu desgraciat servent, Salacious Crumb. —Un dels braços petits del hutt va fer un gest cap a la boja i saltadora criatura—. Almenys tu ets graciós.

Tot el que Melvosh Bloor va poder dir va ser:

—Sa-Sa-Sa-Salacious Crumb? —en xoc mentre buscava al seu en altre temps confiable i volgut guia—. Però vaig pensar... Estava segur... Tu vas dir que eres Darian Gli!

—Tu vas dir —es vanaglorià el mico-llangardaix.

—Darian Gli? —Jabba va quedar momentàniament desconcertat—. Ah sí, el markul que va portar aquestes dues feristeles que van molestar al meu cuiner. —Va espetegar els llavis amb nostàlgia—. Deliciós.

—Tu vas dir, tu vas dir, no jo! —Salacious Crumb es burlava d'ell. El mico-llangardaix kowakià estava fanfarronejant—. Hoooo! Estúpid? —va saludar a l'espantat acadèmic perquè cap dels cortesans d’en Jabba confongués l'objectiu de l'insult.

Cap ho va fer. De fet, algú des del fons de la multitud va cridar:

—Què estúpid és!

—Què estúpid! Què estúpid! —La perversa mirada del kowakià va projectar maldat—. Ell dir que Jabba menteix com un gran!

El rugit de fúria de Jabba engolí les febles protestes d'innocència pronunciades pel kalkal, fins i tot quan Jabba no s'havia empassat al kalkal... encara. Mentre Melvosh Bloor balbucejava:

—Però jo... però ell... però nosaltres... —el hutt va rugir pels seus guàrdies gamorreans. Durant el flux d'indignació de Jabba, Melvosh Bloor va sentir clarament la paraula Sarlacc.

La desesperació pot provocar transformacions sorprenents. Ferit en el més profund per haver estat enganyat per algú sense un doctorat, insultat més enllà del suportable, atrapat, sense esperança, el normalment tranquil acadèmic va explotar. Salacious Crumb va llançar un grall mentre una de les mans d’en Melvosh Bloor es va disparar per aferrar el seu coll i l'altra va desembeinar la pistola prestada i va apuntar el canó molt prop del nas del kowakià.

—Ha vingut a la meva presència armat? —va bramar Jabba mentre els seus guardaespatlles s'apressaven a formar una paret vivent entre el seu amo i el perill.

—H-ho zzento, Amo... —Salacious Crumb va respondre el millor que va poder—. Penzzava que tu el menjariezz quan ell...

—Maledicció, Salacious Crumb, ell té un blàster de mà klatooinià! Ja saps que em provoquen gasos!

—No vull fer-li mal —Melvosh Bloor es va dirigir al hutt amb determinació—. Només vull volar-li el cap en aquest petit cretí detestable, després pot menjar-me. Almenys moriré feliç. —Li grunyí al seu captiu—. Anaves a arruïnar la meva titularitat, cert?

—Ei, ei, ei! Volzz titularitat? Amo, Amo, doni-li el que vol, rezzpongui preguntezz, deixi que tingui la seva titularitat, deixi a Zalacious Crub mantenir el seu cap...

—Va dir que menteixo com un gran —va respondre Jabba.

—Eh... aquezzt vaig ser jo —va confessar Salacious Crumb.

—Tu!

—Va ser un compliment, un compliment! No té zzentit de l'humor?

Jabba es va acomodar més en el seu propi greix per considerar això.

—Un compliment? —va mussitar—. D'un kowakià... mmm pot ser. —Es va tirar cap enrere en el seu tron i va prémer en una cadena de comandaments.

***

Melvosh Bloor amb prou feines podia creure el complet canvi radical de postura en les seves fortunes. Mentre que moments abans havia estat a la vora de l'extinció, llest per emportar-se a l'enganyós Salacious Crumb amb ell a l'oblit, ara es trobava còmodament assegut davant el tron de Jabba, sobre un munt de coixins que el propi Salacious Crumb va posar esment especialment a organitzar. El hutt va resultar ser, sorprenentment, un entrevistat sociable. En poc temps, la memòria del quadern de dades d’en Melvosh Bloor es va estirar fins al límit, la qual cosa també estava bé: s'havia quedat sense preguntes.

—No puc agrair-li-ho prou, senyor —va dir, abraçant el preciós quadern de dades contra el seu pit mentre s'aixecava d'entre els coixins—. Haig de dir, la seva reputació no li fa justícia. La seva bondat, tolerància, indulgència... —Li va donar a Jabba el seu més congraciat somriure... un que, en el passat, gairebé havia enganyat al difunt professor P’tan, i això era dir molt—. Si alguna vegada hi ha alguna cosa que pugui fer per vostè...

—Ho, n’hi ha —va respondre Jabba. Els seus ulls es van tancar com escletxes—. Fes-me riure.

Desconcertat, l'acadèmic només va poder respondre:

—Uhhhh... què?

—M'has sentit. Em canso de les pallassades de Salacious Crumb. Aquesta és la segona vegada que ha intentat utilitzar als acadèmics per divertir-me. No m'agrada escoltar la mateixa broma dues vegades. Fes-me riure...

—Això —va dir—. Um, bé, senyor, vaja, l'humor, generalment, no entra dins de la meva àrea d'estudi...

—... o et devoraré just on estàs.

—... no obstant això, sí vaig prendre un curs sobre l'anàlisi de la comèdia i estaria encantat d'enviar-li les meves notes sobre l'et...

—Fes... me... riure.

En Melvosh Bloor es va mossegar el llavi inferior (una cosa gens fàcil) i va tractar de mantenir el componiment. Fer riure al hutt? Va recórrer amb els ulls la sala del tron, buscant desesperadament alguna pista, alguna inspiració que li salvés la pell. La seva mirada errant es va encendre sobre la figura repugnant de Salacious Crumb. El mico-llangardaix kowakià va somriure i li va fer ganyotes desagradables. Com s'atreveix! Melvosh Bloor va pensar, amb el color pujant a les seves galtes. Hauria d'haver-li volat el cap quan vaig tenir l'oportunitat. Si aquest petit i obscè gra pot fer riure al hutt, llavors segurament jo, amb la meva educació universitària, el meu coneixement, la meva criança molt superior dec ser capaç de fer el mateix.

I llavors li va venir a ell, un acudit que havia sentit del propi professor P’tan en una reunió de la facultat. Melvosh Bloor va recordar que tot el professorat novell va riure en veu alta i llarga, així que ha de ser un de bo.

L'acadèmic es va aclarir la gola, va somriure amablement, i va començar:

—Atura’m si ja has escoltat aquest. Quants Sarlaccs es necessiten per matar un Jedi?

Jabba li va mirar fixament. Massa tard, Melvosh Bloor va recordar que els docents novells riurien de qualsevol broma que un catedràtic fes.

—Ja l’he escoltat —va dir Jabba. Va torçar la cua sobre un dispositiu de control que només ell controlava, i el sòl sota els peus d’en Melvosh Bloor va desaparèixer. L'acadèmic es va enfonsar en el pou amb coixins i tot. El quadern de dades va sortir volant de les seves mans llançades cap amunt per aterrar amb estrèpit als peus de Salacious Crumb. Va haver-hi una cacofonia esgarrifosa i horrorosa quan la mascota favorita de Jabba, el rancor, va conèixer al seu nou company de jocs—. I també he sentit això abans —va concloure el hutt.

Va fer una mirada severa al seu bufó de la cort.

—Bé, Salacious Crumb —va comentar Jabba—, això ha estat més sorollós, però no crec que fos més divertit.

—Eh! Acadèmics. —El kowakià es va encongir d'espatlles—. Publicar o perir, publicar o perir —va repetir. Va posar l'accent en cada paraula amb un cop del quadern de dades de Melvosh Bloor contra el terra.

—Publicar o...? —Un so lent, que estarrufava la pell va començar a obrir-se pas per la massa del hutt fins que va brollar de les gargamelles de l'Inflat en un guèiser de riure aprovatori—. Això sí és divertit! —va decretar Jabba.

Salacious Crumb va arrufar la cara en un gest universal de menyspreu per la idea del seu amo sobre la culminació de l'acudit. Va tirar el quadern de dades al clot del rancor. El rancor, que no tenia necessitat d'inquietar-se i absolutament cap sentit de l'humor, el va llançar cap enrere.

Però, per descomptat, el rancor ja tenia un càrrec més permanent.

FI

Curandera Jedi (XXII)

Anterior

22

Barriss va intentar realitzar les seves pràctiques d'entrenament, però no era capaç de concentrar-se. No trobava el ritme, l'equilibri, la respiració adequada..., res. Fins i tot les seqüències més simples li feien sentir com si estigués encaixada en una cel·la de metall estreta, gairebé sense poder moure’s.

Hi havia trobat una part del sòl seca, almenys no estava coberta fins als turmells de fang, però això tampoc ajudava molt. Va tornar a encendre la seva arma i va començar una sèrie bàsica d'exercicis de defensa. L'olor d’ozó i el ronc poderós del sabre làser li van resultar coneguts, però no reconfortants.

Algú s'acostava.

Encara que ningú podia caminar sense fer soroll en el fang i la vegetació inert, el brunzit de la fulla feia difícil percebre els espetecs de branquetes, el sorollet del fang i altres advertiments sigil·losos. Per sort, ella no necessitava aquest tipus d'ajudes. Barriss va apagar el sabre làser, se'l va posar al cinturó i es va girar per mirar a Uli.

Ell somreia.

–Buh.

Ella li va tornar el somriure.

–Hem de deixar de veure'ns així. Estàs recollint altra vegada ales-bengala per la teva mare?

–Això intento..., però sembla que el fred s'ha carregat a totes les que vivien a l'interior de la cúpula. Avui no hi ha hagut sort. La veritat és que trobo a faltar la neu, tot i que era un autèntic emprenyament.

Barriss va assentir. Ella pensava igual. Tot i que encara no havien arribat a l'equador del matí, el sol tropical ja havia posat les ardents mans sobre el campament. Ni el teixit osmòtic de la seva roba aconseguia que no passés calor.

–Què tal el teu entrenament? Sembles...

–Rígida? Engarrotada? Descentrada?

Ell va fer que sí.

–Jo anava a dir alguna cosa com "en baixa forma", però sí, tens raó. No serà pel peu?

–No, això està curat.

Ell va assentir.

–Bé. Hi ha res que jo pugui fer per ajudar-te?

–Em vols oferir un massatge, Uli?

Ell es va enrojolar. A ella li va semblar encantador. Llavors, de sobte, va decidir explicar-li el que li passava, almenys en termes generals. Era metge i tenia bon cor, A més, havia arribat a la conclusió que qualsevol ajuda que pogués obtenir seria millor que res. I el noi potser tingués alguna cosa constructiva a dir. Només els borratxos i els nens deien la veritat, segons el refrany.

–Quant saps sobre la Força?

Ell va semblar sorprès.

–Gairebé res –va dir ell–. Els pocs Jedi que he conegut no em van parlar d'això. A veure, conec les teories mèdiques que diuen que els midiclorians són els orgànuls que generen aquesta connexió d'alguna forma i etcètera, i he sentit les típiques llegendes sobre el tema, però sobre el seu funcionament real, i el que és realment...

Va arronsar les espatlles. Ella va assentir.

–La veritat és que la Força és la que crea els midiclorians, com si fossin els seus conductes al nostre interior, i no a l'inrevés. I són isomòrfics en tot planeta amb vida. La Força, segons sembla, està en tota la galàxia, i potser en tot l'univers.

»Però, a part d'això, la veritat és que els Jedi tampoc saben realment com funciona ni el que és. Sabem com establir una connexió amb ella, com canalitzar-la, però en molts sentits som com éssers primitius a la vora d'un cabalós riu, podem ficar les mans, i fins i tot endinsar-nos una mica i intentar nedar, però no sabem d'on procedeix. Només sabem que existeix, i que està connectada amb la vida i la consciència més profundament que a nivell atòmic.

Ell va fer que sí lentament, esperant que ella continués.

Ella s'adonava que li estava ensenyant com si fos un nen de nou anys, però ell semblava interessat, i a més era una forma d'abordar el seu problema, encara que no arribés tan lluny.

–Una part de l'entrenament per ser Jedi consisteix a aprendre a connectar-se millor amb la Força. Els Mestres Jedi són els que millor ho fan: combinant la seva saviesa i la seva experiència són capaços de fer coses que als padawan, per no mencionar els éssers aliens a la Força, ens semblen miraculoses. Augmenta la nostra força, oxigena els nostres teixits, redueix el temps de reacció. Una vegada, al parc de Coruscant, vaig veure al Mestre Yoda aixecant amb tot just un lleu gest de la mà una roca tan gran com un carro elèctric de mida familiar. Els resultats poden ser increïbles i meravellosos.

–Però no tot és tan bo, oi? –va dir ell–. Ja hem parlat d'això abans.

Jove però agut el tal Uli.

–No tot és tan bo. El Comte Dooku va ser un Jedi que es lliurà al Costat Fosc de la Força. Des del principi dels temps hi ha hagut éssers que han sentit aquesta temptació i que han cedit al desig de poder. Fa quatre mil anys, Exar Kun, un Senyor Sith, va aconseguir destruir un sistema estel·lar sencer per la seva mala utilització de la Força. Cal estar constantment alerta a la temptació i protegir-se d'ella.

–Però tu no ets el tipus de persona que faria això –va dir Uli–. Vull dir... Jo crec que això li passaria a algú que, tot i saber que fa una cosa dolenta, la fa de totes maneres...

–Què va –va dir Barriss–. Aquesta és la part complicada. Els qui abracen el Costat Fosc no es consideren malvats. Creuen estar fent el que han de fer, i per les raons correctes. El Costat Fosc controla la seva manera de pensar, i ells acaben creient que la fi justifica els mitjans, per terribles que aquests siguin.

Uli es va mirar les ungles.

–Això... No estaràs considerant la possibilitat de passar-te al Costat Fosc?

Fa un any, un mes o fins i tot una setmana, ella s'hauria rigut davant semblant pregunta. Però en aquest moment es va limitar a negar amb el cap.

–Espero que no, però no és un camí amb un cartell que digui: "Per aquí, monstres". És més com una costa molt inclinada i relliscosa, en què un pas en fals et precipita a una caiguda que no pots aturar.

Va haver-hi una altra pausa, llavors Uli va preguntar:

–Els Jedi teniu un codi moral, oi? Se us ensenya la diferència entre el bé i el mal?

–Sí, és clar.

–Per la meva experiència sé que un sol conèixer la diferència entre el bé i el mal. Algunes vegades et menteixes a tu mateix i et dius que no, pel que optes per menjar-te aquest gelat ple de calories que hauries d'evitar, però en el fons saps que no hauries de fer-ho. Crec que has de confiar aquesta part al teu propi criteri, pel que fa a les coses importants.

–Sí, és clar. Però amb les coses grans has d'estar realment segur –va dir la Barriss–. Recrear-te en unes postres delicioses no és exactament el pitjor en la llista d'actes malignes a escala galàctica.

–Això depèn de les postres –va dir ell, somrient. Es va sentir un lleu xiulet, i ell va mirar el seu crono–. Vaja, mira l'hora que és. El meu torn comença en uns minuts. Et veig després, Barriss.

–Sí –va dir ella. Uli es va acomiadar amb un gest de la mà i es va dirigir de tornada a la base.

Quan va marxar, ella va pensar en la conversa. No li havia parlat del seu problema personal, ni ho havia intentat, però el diàleg amb ell li havia ajudat a centrar els seus pensaments una mica. Barriss va considerar la possibilitat de tornar a la seva tenda per explorar més profundament aquells pensaments, però va decidir que, per molt vaga i estúpida que se sentís, necessitava repassar els seus exercicis de sabre làser. Hi havia ocasions en què només havia d’esforçar-se una mica més, per moltes ganes que tingués d'abandonar.

Però la gran pregunta seguia aquí. Agafar mes bota era bona o mala idea? Li portaria aquest camí a nedar al riu cabalós que era la força, o li portaria al pantà estancat de sorres movedisses que era el Costat Fosc? No podia saber-ho.

La veritat és que no creia que ningú li pogués esclarir. Pel que ella sabia, cap Jedi s'havia enfrontat abans amb aquesta elecció concreta. Qualsevol ajuda, procedís de la seva Mestra o d'altres, seria purament teòrica. "Fes-ho o no ho facis", diria el Mestre Yoda.

Tenia la sensació, lleugera però insistent, que només ella podia prendre aquesta decisió. Fins i tot l'opció d'esperar i decidir més endavant podria precipitar-la en la direcció equivocada.

Va tornar a encendre el sabre làser. Deixa-ho per ara. Balla la coreografia que tan bé coneixes. El dilema seguirà aquí quan acabis.

Per desgràcia...

***

Kaird se sentia molt millor ara que tenia un pla d'acció en marxa. Amb una disfressa nova i diferent, el d'un humà corpulent, es va reunir amb els seus agents.

Es van asseure junts a l'abarrotat menjador durant el dinar. Era sorollós i pudent, ja que contenia gran quantitat d'espècies menjant tota mena de coses. Ningú va prestar atenció a Kaird, Thula i Squa Tront.

Algunes vegades, el millor lloc per amagar-se era enmig de la multitud. Fermament protegit de la telepatia amb el seu escut mental, Kaird va explicar les seves intencions, tranquil·lament i sense embuts.

Tal com s'esperava, Thula i Squa Tront tenien les seves reserves.

–Això acabarà amb l'operació –va dir Thula. Rosegà una costella verda blavosa vegetariana i va fer una ganyota en percebre el gust–. Puag! Quin desaprofitament d'una bona carn. El cuiner hauria de coure’s a si mateix en la seva pròpia olla.

–Això és exactament el que li hauria passat si la seva cuina no li hagués agradat al tetrarca d’Anarak IV –va dir Squa Tront–. Però no està sotmès a repercussions tan dràstiques aquí com en el seu planeta natal.

–Millor per a ell –va dir Thula, apartant el seu plat.

Kaird es va llançar a la negociació.

–Que l'operació acabi aquí és una cosa que se m'ha passat pel cap –va dir en resposta a Squa–. Hem decidit que tallar una artèria per omplir la nostra galleda és millor que recollir unes poques gotes de tant en tant. Amb la guerra mai se sap. Algú, en un bàndol o en l'altre, podria posar-se torracollons i esborrar aquest planeta del mapa, i llavors no ens emportaríem cap benefici.

Allò era tècnicament cert, encara que no tingués res a veure amb les seves raons. El "ens" en aquesta frase era mes aviat un "jo", ja que Sol Negre no sabia res del seu pla.

–Cert –va respondre l’umbaran–,  però, si les coses segueixen com estan, amb el gota a gota trauries més a llarg termini.

–Et vas a menjar això? –Preguntà la Thula a Kaird.

Kaird va mirar els pilons viscosos de color marró, verd i blanc que hi havia al seu plat. No tenia ni idea del que li havien servit en veure la seva disfressa, una mica de cuina humana... En la seva opinió, olorava com una recicladora espatllada en un bar espacial abarrotat.

–Tot teu –li va dir, apropant-li el plat. Es va girar cap a Squa–. A llarg termini, tots serem pols estel·lar –va dir–. La meva feina és donar a Sol Negre el que vol, i el vostre és donar-me el que jo vull. Hi ha cap problema?

Thula i Squa Tront es van fer un ràpid cop d'ull i després li van mirar a ell. Van negar amb el cap.

–No –van dir a l'uníson.

La màscara humana d’en Kaird va somriure.

–Bé. Aneu a obtenir tants beneficis que valdrà la pena si us descobreixen i van a per vosaltres.

Ells van tornar a mirar-se.

–Doncs la veritat és que... –va dir Squa –necessitarem anar-nos-en d’aquí abans que algú s'adoni que falta mercaderia. Al capdavall, estem entre les primeres persones a les que buscaran en aquest cas. Suposo que tindràs una via d'escapament del planeta.

–Ho sento. Haureu de manegar-vos-ho sols –va dir Kaird.

La carn falsa que portava a sobre picava. S'estava coent dins d'aquella disfressa! La portava perquè tenia un sistema de filtració que impedia que aquelles irritants feromones falleen l'afectessin. Almenys això funcionava, però el fi sistema de tubs d'intercanvi de calor i les cavitats del material no. Sempre hi havia alguna cosa en aquelles elaborades disfresses que causava problemes. La túnica de Silenciós era el millor que havia provat fins al moment.

Thula va empassar saliva abans de parlar.

–En aquest cas, caldrà coordinar-ho tot molt bé. Haurem de marxar en algun transport civil com a mínim un parell de dies abans que la veritat surti a la llum, o colar-nos en una nau militar i estar en alguna estació nexus quan les coses es posin complicades per aquí.

–Vosaltres no acabeu de sortir de l'ou –va dir Kaird–. Ja us inventareu alguna cosa.

–Els crèdits són el que realment importa –va dir Squa–. Veig algun suborn que un altre en el nostre futur pròxim.

–Així és. I tindràs crèdits suficients com per sepultar un estadi ple de polítics.

L’umbaran va assentir.

–Quan i com?

–Necessitaré cinquanta o seixanta quilos, en carbonita, i dins d'una setmana. Quelcom camuflat com un bagul gran d'efectes personals, amb una nansa.

Thula el mirà.

–Estem parlant d'uns altres vint quilos més per la coberta de carbonita. Podries aixecar setanta o vuitanta quilos sense trencar-te res?

–Sóc més fort del que sembla –va dir Kaird–. I se li poden posar rodes o un petit retropropulsor.

Thula va mirar al seu company, que va assentir.

–D'acord –va dir ella–. Ens caldrà un avantatge de dos dies abans del moment en què calculis que vagi a saltar l'alarma.

–Fet. Teniu cinc dies per arreglar-ho. Això us deixa dos dies per buscar una forma d'evacuació abans que jo me’n vagi –va treure un xip de crèdits de la butxaca i l'hi va passar a l’umbaran per sobre de la taula. Squa va somriure en veure’l. Thula el va agafar.

–Thula s'encarrega de gestionar els diners –va dir Squa–. Jo sóc un comptable terrible.

–Vaja –va dir la Falleen, mirant la projecció dels continguts del xip dins dels palmells de les seves mans–. Sol Negre està sent més que generós.

Les espatlles humanes d’en Kaird es van encongir.

–Compartir la riquesa és bo per al negoci. Tothom queda content.

Els tres es van somriure entre si. Quina quantitat de ganyotes, va pensar Kaird. Els humanoides sempre estan ensenyant-se les dents i fent veure que és un gest amistós.

***

Kaird va sortir del menjador i es va acostar a un lavabo amb forrellat interior. Va entrar com un humà obès i, després de dissoldre la carn artificial al compactador ultrasònic, cosa per a la que estava dissenyada la màquina, va sortir vestit de Silenciós. Hi havia una gran quantitat d'aquell producte al lloc on ho havia aconseguit.

No li preocupaven la falleen i l’umbaran. Els petits delinqüents, els lladres i els artistes de l'estafa eren d'allò més pragmàtic. El nediji de Sol Negre vol una cosa i està disposat a pagar bé per això. Cap problema, cap. Quants, de quina mida i com de ràpid?

Però la següent part anava a ser una mica més difícil. Per allò, Kaird necessitava seleccionar una nau que tingués la rapidesa i l'abast suficients com per escapar amb la mercaderia robada. No necessitava tenir una capacitat enorme perquè, com a molt, fugiria amb cinquanta o seixanta quilos de bota. Ni tan sols dins d'un bloc de carbonita seria tan gran com per no poder col·locar-la al seient del copilot i posar-li el cinturó en cas necessari. Per descomptat, també podia instal·lar un retropropulsor a un bloc d'una o dues tones mètriques i moure'l amb la facilitat amb la qual s'empeny una pilota, però una cosa tan gran probablement cridaria més l'atenció, i la discreció era part important del seu pla. Ni tan sols la nau més ràpida que trobés podria escapar d'un raig de canó de partícules d'alta densitat, i volia estar lluny de l'abast de l'arsenal de terra, i més enllà de les naus en òrbita, abans que a algú li donés per disparar.

La cobdícia havia provocat la caiguda de molts lladres, i Kaird no tenia intenció de ser un d'ells. Cinquanta quilos de bota a raó de milers de crèdits el gram, emmagatzemats en els segurs cellers de Sol Negre de Coruscant, valien molt més que una tona del mateix reduïda a mida atòmica per algun artiller amb punteria de la República, per no esmentar la nau i al pilot que desapareixerien alhora. Kaird era un dels millors agents de Sol Negre, un assassí que havia eliminat quantitats ingents dels enemics de l'organització sense ser arrestat ni convertir-se en sospitós ni una sola vegada, i havia estat possible en no ser víctima de la cobdícia ni de l’estupidesa. Havia d'adoptar un pla. Després traçar un pla secundari. I després un pla secundari per aquest pla secundari. Ell ja tenia una nau en ment, i, d'aconseguir-la, seria el transport perfecte. Començaria a temptejar aquesta possibilitat així que pogués. Per a això hauria de pujar a la MedStar, però l'estat d'alerta s'havia relaxat bastant i no tindria problemes per traspassar el control aeri com a membre d'un orde religiós.

I després d'això seria bufar i fer ampolles. Ja gairebé podia olorar l'aire fresc i net de l’aliguera...

Següent