Dibuixant els mapes de la pau: El relat del granger d’humitat (i IX)

Anterior

IX

Dia 50, nit: Em converteixo en rebel

El comandant imperial em va ordenar que anés a Mos Eisley a prestar declaració, i vaig haver d'anar. L’Ariela em va demanar que portés a la seva mare i la seva germana a l’espaiport. Es va quedar amb els altres grangers per preparar-se davant l'ofensiva que els habitants de les sorres portarien a terme com a revenja.

-L’Eyvind m'ha deixat la seva granja -em va dir l’Ariela-. M'agradaria que m’ajudessis a explotar-la quan això acabi... quan puguem tornar-hi.

Així que vaig estar pensant en això durant el meu viatge a Mos Eisley.

Vaig deixar a la mare i la germana de l’Ariela a l’espaiport. En poc temps, estarien fora de perill a Alderaan. Vaig fer la meva declaració, i els imperials van confiscar el meu mapa i em van deixar anar.

Em vaig preguntar per quant temps.

Mentrestant, la meva granja estava abandonada.

Les meves esperances per aconseguir la pau amb els jawes i els habitants de les sorres estaven arruïnades.

Els habitants de les sorres segurament se sentirien traïts i matarien gent innocent.

Els meus mapes, els meus somnis, les meves reeixides negociacions no significaven res per a l'Imperi.

Tot perquè l'Imperi no volia que tinguéssim pau. Tot perquè l'Imperi no es preocupava per la seguretat i el treball i les vides dels seus ciutadans. Érem peons d'un sol ús... canalitzant els nostres esforços en la mesura del possible per camins "aprovats".

Em vaig aturar a la cantina per fer un glop. No podia tornar sense més.

Em vaig asseure en un racó fosc i vaig observar la gent que m'envoltava; gent de tots els racons de l'Imperi. Representants de pobles que havien estat, cadascun a la seva manera, oprimits per l'Imperi. Tots ho havíem suportat.

Però hi havia un altre camí. Jo sabia que hi havia un altre camí.

Estava la Rebel·lió.

L'Imperi m'havia conduït a la rebel·lió.

Vaig demanar una altra beguda i vaig mirar al meu voltant. No sabia com trobar la Rebel·lió. No sabia com unir-me. Però aquesta cantina seria el lloc apropiat per esbrinar-ho, vaig pensar. Si feia les preguntes adequades, potser ho esbrinés. Vaig decidir preguntar a l’ithorià assegut unes taules més enllà.

Vaig demanar una altra beguda, per agafar valor, però abans que pogués moure’m, en Luke, el nebot de l'Owen i la Beru, va entrar amb algú a qui no coneixia i amb dos droides als quals van ordenar que sortissin.

On eren l'oncle i la tia d’en Luke? Em vaig preguntar. I això va fer que comencés a pensar. La granja de l'Owen i la Beru estava bastant lluny de la meva i la de l’Ariela. Potser els vindrien bé una o dues mans extres fins que les coses s'assentessin i fos segur per a l’Ariela i per a mi tornar a les nostres granges.

Després podríem començar a treballar per a la Rebel·lió.

L’Ariela em seguiria a la Rebel·lió. La majoria dels altres grangers probablement també ho farien després del que havia passat avui. Els jawes podrien ajudar. Amb el temps, potser fins i tot els habitants de les sorres arribarien a entendre què els havia passat... i restaurant la República acabaria amb les atrocitats imperials. Els grangers com jo, en estranya aliança amb els jawes i potser amb els habitants de les sorres, hauríem de lluitar pel nostre dret a viure en pau al món al que anomenàvem llar.

Quan vaig acabar de pensar això, alguna cosa em va dir que trobaria perfectament la Rebel·lió, a les muntanyes i les valls i les granges d'aigua de Tatooine.

Alguna cosa em va dir que les coses anaven a canviar a Tatooine, en maneres que els imperials no havien imaginat o desitjat.

Una cosa em va dir que, al final, algun dia, d'alguna manera, hi hauria pau aquí.

Dibuixaríem els mapes de la pau.

FI

Dibuixant els mapes de la pau: El relat del granger d’humitat (VIII)

Anterior

VIII

Dia 50, primera hora de la tarda: Espero a l'evaporador amb un últim present d'aigua

Vaig esperar al costat de l’evaporador perquè vaig pensar que els habitants de les sorres portarien a l’Ariela al seu campament principal, en algun lloc al nord-oest d'aquí. Podia viatjar més ràpid que els adolescents en el meu lliscant de superfície, així que estaria per davant d'ells i ells haurien de passar al meu costat. Probablement es detindrien a veure si els havia deixat una mica d'aigua.

I havia pensat el que els diria. Ells eren adolescents que necessitaven provar ser dignes de ser adults. Podria oferir-los una manera de ser recordats per sempre en els relats i de guanyar-se una maduresa que seria honrada sempre: negociar amb els jawes i amb mi per assegurar les fronteres de la seva terra i per tant la seva manera nòmada de vida. Sabia que haurien de consultar amb els seus adults, però els adolescents podien començar el procés i convèncer-los que això era necessari.

Esperava que estiguessin d'acord amb mi. Esperava que no em decapitassen abans. Esperava que acceptessin que l’Ariela era un assumpte banal comparat amb això i que l'aigua i la tela que en Wimateeka i jo havíem portat de casa per negociar per ella servissin per rescatar-la.

Així que vam esperar a la sorra, amb la nostra aigua i la nostra roba, i la unitat d’holopantalla i el meu mapa.

I llavors, de sobte, van arribar al nostre costat. En un instant estàvem envoltats per joves habitants de les sorres, cada un d'ells armat amb un bastó gaffi, amb la seva esmolada fulla brillant sota la dura llum del sol. Les dunes estaven cobertes per habitants de les sorres. Vaig buscar l’Ariela, però al principi no vaig poder veure-la.

Em vaig posar dret i vaig alçar el braç i vaig tancar el meu puny i els vaig saludar.

-Koroghh gahgt takt.

Tots estaven immòbils i silenciosos. Cap d'ells va parlar ni va alçar el braç. Llavors va ser quan vaig veure l’Ariela: lligada i emmordassada i vigilada al capdamunt d'una duna cap al sud.

-Digues als habitants de les sorres el que jo digui –li vaig demanar a Wimateeka, i sabia que havia de parlar ràpidament i bé per salvar la vida de l'Ariela, i probablement la d’en Wimateeka i la meva pròpia.

Els vaig dir que podíem aturar els problemes com el que havia tingut lloc avui. Coneixia una manera. Els vaig explicar el meu pla, i la meva esperança que l'Imperi arribés a reconèixer el que havíem fet, i el que això significaria per al seu poble i el meu.

En Wimateeka va tenir problemes per explicar allò del mapa, i jo no sabia si podrien entendre què era un mapa. En Wimateeka i jo vam preparar una zona plana a la sorra, i vam col·locar-hi la unitat d’holopantalla i vam presentar el meu mapa. Alguns dels habitants de les sorres van retrocedir, sorpresos, però altres aviat van avançar, arremolinant-se al seu voltant, i el mapa va començar a tenir sentit per a ells.

Però jo no negociaria fins que haguessin alliberat l’Ariela.

-El que estem a punt de fer és millor que més morts -vaig dir-. Vull que allibereu a la vostra captiva; entregueu-me-la. És la meva amiga. Accepteu aquesta aigua i aquestes teles com a compensació pels problemes que heu tingut pel fet d’ocupar-vos d'ella fins ara.

Van discutir sobre això, però al final van prendre l'aigua i les teles i els van passar cap a algun lloc al fons de la multitud, i van tallar els lligams de l’Ariela, la van alliberar i van deixar que s'acostés a mi.

Avançava lentament a través de la multitud d'habitants de les sorres. Tot just s'apartaven per deixar-la passar. Però era més alta que tots ells, de manera que va mantenir la vista fixa en mi i en Wimateeka i al final va arribar al costat de nosaltres. La vaig abraçar, i ella ens va abraçar a mi i a Wimateeka.

I vam començar a regatejar i a negociar i a dibuixar les línies en el meu mapa.

Estava funcionant.

Vaig pensar en totes les generacions d'antropòlegs que haurien volgut ser aquí amb els habitants de les sorres. El dia brillava amb la llum del sol, i jo podia sentir com la tensió es diluïa i ens abandonava. El meu mapa no havia lluït tan bell, vaig pensar, com ho va fer llavors brillant a la superfície sobre la sorra i dividit per les línies negres de les fronteres.

Vam acabar de negociar, sis hores abans del final del meu termini marcat.

L’Ariela i en Wimateeka i jo ens vam preparar per anar-nos-en.

Els habitants de les sorres van romandre drets mirant-nos, després van començar a allunyar-se cap les dunes, dirigint-se al nord-oest, cap al seu campament.

L’Ariela va pujar al meu lliscant terrestre.

Vaig ajudar a Wimateeka a pujar a ell i després vaig pujar jo.

I la duna a l'oest va esclatar en flames. El meu evaporador va explotar en trossos, i va sortir vapor d'ell com si fos fum. Explosions van esquinçar l'aire... i els joves habitants de les sorres cridaven i corrien.

Sis hores abans del final del nostre termini... després de tot el que havíem treballat per evitar que ocorregués. Havia d’aturar aquest tiroteig.

Vaig volar directament al lloc del que provenien els trets, un cim rocós al sud, i no ens va arribar cap tret. Al nostre pas s'obria un camí entre els trets.

Tropes d'assalt. Hi havia tropes d'assalt imperials a les roques. Els grangers que se m'oposaven els havien cridat, va ser tot el que vaig poder pensar. Vaig aturar violentament el lliscant terrestre i vaig córrer cap a les roques.

- Deixeu de disparar! -Vaig cridar-. Ni tan sols són adults els que esteu matant!

Però ningú em va escoltar ni va deixar de disparar. Vaig començar a empènyer als soldats d'assalt i vaig desviar les seves armes per fer que s'aturessin... i em van agafar per darrere i em van llançar contra la roca.

- Atura't! -Em va cridar algú.

Eren els altres grangers que em tenien, vuit o deu d'ells.

-Els soldats d'assalt et mataran –em va xiuxiuejar algú a cau d'orella-. Sobreviu al dia d'avui i ja parlarem més tard del que ha passat.

Vaig tractar d'alliberar-me, i em van empènyer de nou.

-L'Imperi mai deixarà que el teu pla funcioni -em va xiuxiuejar a cau d'orella una altra persona, i llavors l’Ariela va aparèixer davant meu, amb la cara pàl·lida i solcada per llàgrimes.

- No ho veus? -Em va dir-. Volen problemes en tots els mons perquè la majoria rebi amb els braços oberts la seva presència per mantenir la pau. Si crees aquí la pau, els nostres veritables enemics es mostraran amb claredat... I llavors què?

Hi hauria d'haver previst això. Hauria d'haver sabut que passaria des del primer dia que els governadors imperials van rebutjar cartografiar aquesta regió.

El foc es va aturar. Els altres grangers van donar les gràcies a les tropes d'assalt per "rescatar" l’Ariela, en Wimateeka i a mi.

-Ara haurà d'evacuar la seva granja durant un temps -em va dir un soldat d'assalt-. No serà segur romandre a casa, tan aïllada com està.

No només hauria d'evacuar-la per un temps. Aquest podria ser el final de la meva granja. Els habitants de les sorres segurament voldrien matar-me... llevat que pogués trobar una manera de convèncer-los que jo no els havia traït, llevat que pogués trobar una manera de convèncer-los qui els havia traït en realitat.

-Escoltarem al jawa a casa -va dir un altre soldat d'assalt.

-No -vaig dir-. El portaré jo mateix.

I ho vaig fer. No anava a deixar que el portessin sol. Vaig pensar que podrien matar-lo si el portaven, només per a enfurir els jawes i aixecar un mur entre ells i els grangers. De manera que un contingent de les tropes d'assalt ens va escortar a la fortalesa jawa.

Vaig baixar a Wimateeka del meu lliscant, prop de les portes de la seva fortalesa, i es va afanyar a entrar sense dir-me ni una paraula.

Següent

Dibuixant els mapes de la pau: El relat del granger d’humitat (VII)

Anterior

VII

Dia 50: Regals jawa, i el casament

Trenta-un jawes van venir al casament, i van portar sacs de roca de sal, un litre d'aigua, un gran retall de la seva tela marró... i un droide de diagnòstic tan petit que cabria en el palmell de la mà. No s'havien decidit per un regal, així que van portar una mica de cada cosa de la que havíem parlat.

El droide de diagnòstic parlava el llenguatge binari dels evaporadors. Els jawes l’havien polit tan a consciència que feia mal mirar al sol al costat dels altres regals.

La gent es quedava mirant els seus rics regals, i se sorprenia davant el plaer que sentien els jawes per haver estat convidats.

L’Eyvind va anar corrent cap a mi i em va demanar que anés a traduir per a ell i l’Ariela. Volien donar les gràcies als jawes. Estava al costat de la ponxera amb els Jensen i la mare i la germana de l’Ariela, que havien vingut des d’Alderaan per al casament. La Sra Jensen em va aturar abans que pogués anar-me'n.

-Potser tens raó sobre tot això -va dir la Sra Jensen-. Potser la tinguis.

Li vaig somriure i em vaig apressar per anar a traduir. Tots els jawes em van saludar amb una inclinació de cap, i jo els hi vaig tornar. Vaig traduir per a l’Eyvind i l’Ariela, i després vaig començar a respondre a les preguntes dels jawes sobre aquesta cerimònia humana: Sí, els humans allà reunits eren potencials clients de les seves mercaderies i, sí, el petit droide de diagnòstic els havia impressionat a tots, no, l’Eyvind i l’Ariela no consumarien el seu matrimoni en públic, sí, tothom esperava que l’Eyvind i l’Ariela tinguessin fills, sí, els humans portaven aliments especials al casament per fer el dia memorable.

-Proveu el suc especiat -vaig dir-. Us encantarà. És millor que l'aigua pura.

Em vaig preguntar què pensarien de l'espècia. Em van seguir a la taula de begudes, i vaig servir una copa de suc especiat per en Wimateeka i la hi vaig oferir.

Ell es va limitar a sostenir la copa i mirar al seu interior.

- La copa està molt freda! -Va dir.

-Solem servir begudes fredes en les ocasions importants -vaig dir.

- Per què és vermell? Porta sang?

-No..., no bevem sang!

En Wimateeka em va mirar d'una manera estranya, i de sobte em vaig preguntar si els jawes bevien sang en les seves noces. Probablement ho descobrís bastant aviat. En Wimateeka encara no havia provat la beguda.

-És bastant bo -li vaig assegurar-. Almenys, això pensem nosaltres.

- Quant costa això? -Va preguntar, finalment.

De manera que pensava que havia de pagar per això. Sens dubte tots ells estaven preocupats per no tenir prou per pagar pel menjar i les begudes... especialment si es veien pressionats a provar certes coses.

-Tot aquí és un present per als convidats al casament -vaig dir.

Llavors en Wimateeka va somriure, i va alçar la copa cap als llavis. Els seus ulls es van obrir quan va provar el suc especiat... i em vaig preguntar si l’escopiria, però no ho va fer, i aviat va prendre una altra beguda. Vaig servir a la resta dels jawes, i a tots els va encantar el suc especiat i em van demanar més i vaig estar servint als jawes durant quinze minuts seguits.

L’Eyvind es va acostar a mi, nerviós i ansiós.

-Vull començar ja -va dir-, però l’Owen i la Beru encara no són aquí, i em van assegurar que vindrien.

- Qui sap el que els retardarà? -Vaig dir, mentre oferia a un jawa altra copa de suc especiat -. Però serà millor que comencis aviat o hi haurà trenta-un jawes borratxos abans del casament.

L’Eyvind va riure.

I van començar els trets.

Des de més enllà dels lliscants terrestres. Tothom havia aparcat a l'oest de la casa de l'Eyvind, i la commoció va venir d'allà: Dos o tres homes estaven cridant i disparant als lliscants terrestres. Em vaig preguntar per què podrien fer semblant estupidesa... i llavors vaig veure els habitants de les sorres.

Els adolescents, vaig pensar. Se'ls havia ficat al cap robar un lliscant terrestre o dos mentre estàvem ocupats amb el casament.

Els habitants de les sorres van contraatacar amb els seus bastons gaffi, i van llançar alguns d'ells amb punteria letal, i la gent va cridar i va córrer a la recerca de refugi, i l’Eyvind va córrer per començar a disparar o per aturar el tiroteig, no sé quina de les dues coses. Vaig córrer darrere seu, però el vaig perdre en la multitud, i quan em vaig obrir pas gairebé caic sobre l’Ariela que sostenia alguna cosa a terra.

A l’Eyvind. Em vaig agenollar al seu costat. Estava sostenint a l’Eyvind tot cobert de sang, i hi havia trets al nostre voltant, i habitants de les sorres. Em vaig aixecar i em vaig mantenir davant l’Ariela per si de cas em reconeixien i així no ens matessin a mi ni a l’Ariela, o per si algun d'ells retrocedia veien-me...

Però alguna cosa em va colpejar a l'esquena i em va fer trontollar, un cop de revés amb la part ampla i plana d'un bastó gaffi, i no vaig poder respirar per un instant, encara que no vaig arribar a desmaiar-me. Vaig sentir crits, i vaig sentir l’Ariela cridar, i no em podia moure, només podia veure, per un instant, els peus dels habitants de les sorres corrent al meu voltant, i després peus humans, i un humà que m'aixecava i m’increpava a la cara.

- És culpa teva! -Va cridar-. Això ve per oferir-los aigua.

Em va tirar de nou a terra, però ja podia respirar i em vaig aixecar per mi mateix, i s'estaven duent a l’Eyvind.

-És mort -em va cridar algú, i les paraules em van colpejar gairebé tan fort com m'havia colpejat el bastó gaffi. Novament no podia respirar.

-S'han dut a l’Ariela -va cridar algú més-. L'han apartat de l'Eyvind i se l'han emportat.

La mare de l’Ariela em va agafar el braç.

-Has de salvar-la –em va dir-. Els altres van a anar rere dels habitants de les sorres per disparar, i els habitants de les sorres segurament mataran a la meva filla abans que pugui ser rescatada. Has de salvar-la.

-Aniré amb Wimateeka -vaig dir-. Ell pot traduir per mi.

I aquest va arribar a ser el nostre pla: Tenia dotze hores per trobar els habitants de les sorres i convèncer-los que em tornessin l’Ariela. Mentrestant, tots els altres organitzarien una batuda ben equipada. Si jo no estava de tornada en dotze hores, ells anirien a buscar-la.

I anirien a matar els habitants de les sorres.

Vaig trobar a Wimateeka i als altres jawes reunits en el seu reptador. Els vaig explicar el que havia de fer, i vaig demanar a Wimateeka que vingués amb mi. Va començar a tremolar, però es va aixecar i va caminar amb mi al meu lliscant. Seguia tremolant quan ens vam muntar en ell.

Després de posar-lo en marxa, em vaig preguntar per què jo no tremolava.

Següent