No fem casaments: EL RELAT DE LA BANDA (I)

No fem casaments: EL RELAT DE LA BANDA

 

Kathy Tyers 
Relat 1

Setze històries de la cantina més infame de l'univers... per alguns dels principals escriptors de ciència ficció de l'actualitat.

En un racó de l'univers, al petit planeta desèrtic de Tatooine, hi ha una cantina fosca i plena de nic-i-tain on pots baixar-te la teva beguda favorita mentre escoltes als millors riffs de jazz en l'univers. Però vés amb compte amb els altres habitants d'aquest abeurador pangalàctic, perquè són estafadors i lladregots, assassins i soldats, humans i alienígenes, gàngsters i lladres...

CONEIX PART DE L'EXÒTICA CLIENTELA DE LA TAVERNA MÉS CALENTA DE LA GALÀXIA...

Feltipern Trevagg, un despietat gotal que està a la caça d'una bella alienígena a la qual li encantaria portar al llit i d'un llegendari Cavaller Jedi que mataria amb molt de gust.

Figrin D’an i els Nodes Modals, els músics de temps complet de Jabba que s'atreveixen a trencar el seu contracte d'exclusivitat per oferir una sessió enlluernadora...

Muftak, un atrevit espia que planeja el major cop de la seva vida, el saqueig d'un centenar de mons, però corre el risc d'un viatge d'anada al Gran Pou de Carkoon.

Wuher el Cambrer, un esquerp humà que somia amb complaure al més malèvol senyor del crim de Tatooine creant el glop perfecte...

Momaw Nadon, un sacerdot ithorià exiliat que planeja destruir un pervers tinent imperial encara que hagi de trencar els seus més sagrats vots per fer-ho.

Kardue’sai’Malloc, el devish esquinçador de carn que intenta enganyar ni més ni menys que a Jabba el Hutt... per una cançó.

Davin Felth, un recluta novençà en les forces armades de l'Emperador que resulta llançat a una situació que no estava coberta en l'entrenament bàsic...

Dannik Jerriko, un assassí que obté plaer del seu treball... una víctima alhora.

VÉNEN A LA RECERCA DE VICI, ESPÈCIA I ENTRETENIMENT...

TINDRAN SORT DE SORTIR AMB VIDA

 

El port espacial Mos Eisley. Mai trobaràs un niu d'escòria més menyspreable. Hem d'anar amb compte.

—OBI-WAN KENOBI

Estic llest per a tot.

—LUKE SKYWALKER

I

La cavernosa i fumejant Sala Presència d’en Jabba el Hutt pudia a abocaments tòxics i cossos armats suats. Escoltes i guardaespatlles, ballarines i caça-recompenses, humans i jawes i weequays i arcones s'escampaven per tot arreu. Atapeïts sota els arcs o amuntegats en cubicles mig privats o abatuts en zona oberta. La porta interior es va obrir. Un tranuitador mes al palau d’en Jabba.

Aquella porta em fastigueja, que passa si volem sortir a corre-cuita?, Això si, manté a la xusma fora.

Deixeu-me dir-ho amb altres paraules. El pitjor de la xusma, el mateix Jabba, ens pagava bé. Lord del crim, un entès, un crític, quan tocàvem la seva pelada i tacada cua es movia amb ritme. No al nostre ritme. Al seu.

Som Figrin D'an i els Modal Nodes, membres de bona categoria de la Federació Intergalàctica de Músics, i som - o érem - artistes residents a temps complet d’en Jabba. No escolto per les seves orelles, però en Jabba apreciava una bona banda de swing. També li agradava gestionar crèdits i infligir dolor, fins i tot li resultava més terapèutic que la nostra música.

Estàvem reunits a la part posterior de l'escenari, guardàvem les nostres banyes mentre els convidats d’en Jabba roncaven. La meva fizzz -simfònics experts en dirien Dorenian Beshniquel, però això és jizz -entrava en una petita caixa en menys temps que el que prenia registrar les butxaques d'un inspector imperial a la recerca de crèdits.

Som Bith. Els nostres alts i nus cranis revelen un nivell superior d'evolució, i els plecs de la nostra boca esdevenien esplèndids filtres per als nostres instruments de vent. Percebem el so amb tanta precisió com altres espècies perceben el color.

El líder de la nostra banda, Figrin D'an, netejava amb cansament la seva banya Kloo (aquí hi ha un joc de paraules però hauries de parlar bithià per entendre-ho). Té una doble llengüeta, més gran que la de la meva Fizzz, més ric en harmònics pastís però no tan dolça. Tedn i Ickabel estaven discutint sobre la seva fanfar case. Nyalen havia començat a desconnectar les banyescampanes de la seva Bandfill, i Tech -podríem semblar iguals per als no Bith, però es podria reconèixer en Tech per l'espurna vidriosa dels seus ulls -estava desplomat sobre el seu Ommni Box. Alguns trossos de guix deguts a una baralla amb blàsters havien trencat el plat de la seva Ommni. (L’Ommni tallava els pics, atenuava els greus, posava reverb i amplificava el conjunt del so. Per tocar-la feia falta tot l'enginy d'un Bith. En Tech odiava en Figrin. Figrin havia guanyat l’Ommni en una partida de sàbacc la temporada anterior).

-Hey Doikk! -Va sonar la veu d’en Figrin. Anava a ser un altre típic dia abrasador a Tatooine, i l'extractor d'aire d’en Jabba necessitava un arranjament.

Vaig guardar la meva fizzz. La meva fizzz.

- Què? -Va sonar amb certa impertinència, com diuen els humans. No estava d'humor per ximpleries.

- Una amistosa mà de sàbacc?

-Jo no jugo Figrin.

En Figrin es va raspallar la brillantor del seu cap amb una ossuda mà.

-Ets impetuós, Doikk.

I tu compulsiu.

-Tots els músics som impetuosos.

-Ets impetuós per a un músic. Qui ha escoltat alguna vegada que un músic no jugui?

Sóc l'independent de la banda, el seriós. He portat aquella petita i dolça fizzz al llarg de sis sistemes. L’he arreglada quan es trencava i l’he lubricada quan les tecles feien soroll. He tallat les meves pròpies llengüetes. No anava a jugar-me-la en cap partida de sàbacc. Ni tan sols per aplacar al fogós Figrin D'an, un líder que criticava qualsevol nota mal donada, que era l'amo de la resta d'instruments, i no era tímid a l'hora de donar ordres.

-Jo no jugo Figrin. Ho saps...

Una fumejant figura va travessar l'arc principal.

- Figrin,-vaig xiuxiuejar. –Dona’t la volta. A poc a poc.

La cintura de vespa, grans espatlles i quadrada cap del droide em va fer rememorar un moment posterior a quan en Jabba ens va donar el nostre exclusiu contracte: El seu antic E522 assassí. E522 m'havia salvat el coll quan un dels venedors de les barcasses em va acusar de menjar del tanc de gripaus clapejats vius d’en Jabba. Per sort per a mi, E522 em va donar una coartada. Em vaig prometre que mai més m'anava a creuar amb humans, excepte per l'estrictament necessari.

Però en Jabba estava ansiós per donar de menjar al Rancor. La justícia suggeriria llençar l'humà que em va acusar, però en Jabba i justícia no eren termes afins. Van tirar a l’E5, generosament untat amb salsa de carn, a través de la trapa situada davant del tron ​​d’en Jabba. Per a quan el gegant i bavós mutant d’en Jabba el va escopir, ell estava mes enllà de ser reparat.

O això pensava jo. Hi havia tornat per venjar-se?

No portava cap dispositiu de retenció. Va donar la volta a una columna marcada de blàsters, i es va dirigir a nosaltres. Vaig mirar al voltant frenèticament. Ningú donava senyals d'aixecar-se per rescatar-nos.

El droide va aixecar les seves extremitats superiors. Ambdues acabaven a la junta del colze. Algú els hi havia retirat la seva part útil, però això no el deixava indefens. Els droides assassins portaven més material de suport.

- Figrin D'an? –Va preguntar amb un veu aguda, metàl·lica i innocent.

- Que faràs... si el trobes? – En Fingrin es va acostar cap a mi, tractant de mostrar indiferència. Mai he portat un blàster. Llavors voldria haver-ne tingut un. Això hauria acabat.

-Porto un missatge. -Va grallar el droide. -No tingues por. Han esborrat el meu programa d'assassinat, i com pots veure, les meves armes han desaparegut. El meu nou empleat em va salvar de ser destruït utilitzant-me d'aquesta manera.

-No ens recorda. -Em va murmurar en Figrin en bithià. -També hauran esborrat la seva memòria.

Mentre pausava la meva respiració, la meva permanent actitud cap als droides assassins va reaparèixer: Mai et preocupis per algun que vegis. No havia disparat abans de conèixer-lo, així que estàvem fora de perill. I jo sempre em trobava millor entre droides que amb la majoria d'altres espècies intel·ligents. Sobretot humans. Però despullar a l’E5 de les seves armes, això seria com... com salvar la meva vida tallant-me tots els dits.

- Qui és el teu nou amo? –vaig preguntar.

El droide va fer un xiuxiueig, fent-me callar amb aquell so.

Vaig baixar la meva veu.

- Qui? -Vaig repetir en veu baixa.

La resposta va venir suau.

-La senyora Valarian.

Oh, oh. Val per als seus amics, era la cap rival d’en Jabba a la ciutat de Mos Eisley. Era una whíphid d'ullals a la boca que havia arribat feia poc a Tatooine. Jugadora, traficant d'armes, venedora d'informació, allò típic... però havia prosperat. No m'estranyava que hi hagués enviat un missatger reciclat.

Ara que havia vist la manca de perill imminent em vaig repenjar contra l'escenari.

-Que vol ella?

-Vol contractar els vostres serveis per a un casament, que se celebrarà a Mos Eisley en el seu Hotel Lucky Despot.

Havia sentit parlar del Lucky Despot. En Figrin va arrufar el plec del seu llavi.

-No fem casaments. -Vam contestar a l'uníson.

Enteneu-nos. Un casament feia perdre dos dies (tres dies amb algunes espècies, a més del temps que requeria aprendre nous temes). Ets tractat com una gravadora, et feien repetir frases impossibles i allargaves l'habitual repertori, i tocaves un acord final mentre els nerviosos amfitrions arribaven al centre de l'escenari... si arribaven. Sempre hi havia algú que portava un nadó ploraner. Després la recepció, on tots s'emborratxaven fins que no sentien ni una nota. Tot això a meitat de preu i per plena satisfacció: Havies ajudat a perpetuar l'espècie.

L’E5 va girar el seu pla cap cap en Figrin. Òbviament els seus circuits de reconeixement encara funcionaven.

-La senyora Valarian vol algú del seu propi món. –Va declarar.

Sort que no estava bevent. Hauria estat disgustat. L’única mes lleitja que una hutt és una Whíphid. M'imaginava arribant a Tatooine, un altre gegantí i pudent whíphid d'ullals grocs. Probablement la Valarian havia promès un bon acomodament i una bona caça.

El droide va continuar.

-Aquest treball és només per a la seva recepció. La senyora Valarian ofereix a la seva banda tres mil crèdits. Transport i allotjament inclosos i beguda i menjar il·limitat durant l'estada. També cinc descansos durant la recepció.

Tres mil crèdits? Amb la meva part podria fundar la meva pròpia banda per les persones més benestants.

En Fingrin va tirar cap endavant.

- Taules de sàbacc? -Va preguntar.

Massa tard, em vaig recuperar del meu atac de cobdícia. En Jabba ens havia donat un contracte exclusiu. No li agradaria la nostra actuació per a la Valarian, i quan Jabba arrufava les celles algú moria. No, Figrin!, Vaig pensar.

-Mentre no estigueu actuant, sense problemes. –Va contestar el droide.

Vaig brunzir amb els plecs de la meva boca per captar l'atenció d’en Figrin, però la seva sublim visió li va impedir notar-ho. Es va asseure i va començar a negociar.

Vam volar a Mos Eisley durant la primera vesprada, amb un dels sols amagant-se darrera d'un horitzó fosc i avorrit. El nostre incòmode i petit transport va passar fregant el decadent sector sud, conduït per un droide de servei taronja. Igual que l'antic assassí, no portava cap dispositiu de retenció, que em va fer que em caigués bé el seu amo. Les sensibles ombres dormien a les fosques cantonades mentre conduíem. La paraula de moda a Mos Eisley, que era com un raïm de dunes habitades, era camuflatge. Si ningú et veia, ningú et disparava. O testificava en contra teva als jutjats locals.

Tres pisos per sobre d'una dels innombrables carrers de Mos Eisley, els focus bessons brillaven com fars i les brillants barres lluïen per una de les escotilles. El droide ens va conduir més a prop. Una llarga rampa en corba i unes escales portaven des del nivell del carrer fins l'elevada entrada principal. Sota les escales vaig reconèixer una de les característiques mes notables de l'hotel. Tres grans escotilles.

Un grup d'inversors prou bojos per gastar els seus crèdits a Tatooine, havien remolcat un espatllat transport de càrrega i havien enfonsat una quarta part d’ell a la sorra. Les runes portades per una recent tempesta de sorra jeien agrupades al voltant del costat més proper, que seria el d'estribord. Les restes d'un grup d'antenes s'inclinaven sobre el que seria la cabina. Vaig saludar mentalment al Lucky Despot amb la tradicional valoració de la nau d'un altre: Quin tros de ferralla!

El nostre speeder es va aturar als peus de la llarga rampa.

-Desembarquin aquí cavallers. –Va brunzir el droide.

Vam descarregar el nostre equipatge del compartiment de càrrega en un carro propulsat. Només portàvem una roba de recanvi uniformes de treball, vam deixar la resta de les nostres possessions al palau d’en Jabba. En el trist aire flotava l'olor de benzina, menjar ranci, fum industrial de baixa tecnologia i la fina i insensible olor de la sorra calenta de Mos Eisley.

Un cop al vestíbul, vam pestanyejar mentre els nostres ulls s’acostumàvem a la llum. Un guarda de seguretat vestit de taronja s'inclinava en una cantonada. No hi havia senyals de Lady Val. La vaig requalificar mentalment. Havia de confiar en els droides, però equiparava als músics amb ajudants de cuina.

-Per aquí. -El droide ens va dirigir per davant d'una atractiva empleada, era una espècie desconeguda per a mi, els multifacètics ulls brillaven bonics. Una llarga i vasta habitació cobria un terç de la coberta superior de la nau. Reflectants mampares negres i un brillant sòl negre envoltaven diverses dotzenes poblades de taules escampades. Però més d'una taula coixejava sobre potes danyades i es veien ratlles blanques a les espellofades mampares negres. Per aquí, el famós cafè Star Chamber, ens vam preparar i va començar un número per obtenir l'acústica de l'habitació. Els primers comensals van aplaudir, espetegaven les seves pinces o colpejaven les seves mandíbules. Satisfets, vam tornar a empaquetar el nostre equip i vam agafar una taula lliure per sopar. En uns minuts va començar l'espectacle. Un cometa va passar brunzint sobre el cap d’en Figrin. Van aparèixer constel·lacions sota el sostre i es van reflectir en la meva sopa.

Van aparèixer sobre diverses taules imatges hologràfiques de Sàbacc. En aquell instant vaig recordar el que havia sentit. En Jabba s'havia assegurat que el Despot no obtingués la llicència de joc de les autoritats imperials locals, així que Valarian va haver d'amagar el seu equip de joc fins que fosquegés. Els informes d’en Jabba advertien la Val de les batudes policials planejades... per un preu.

En Figrin va menjar ràpidament, va agafar la seva baralla i es va allunyar. Aquesta nit el perdria. A propòsit. Els meus altres companys es van unir a una partida de Schickele d'aposta baixa.

Jo em vaig trobar amb un avorrit guarda de seguretat kubaz. Hi vaig establir una conversa. Els kubaz eren excel·lents empleats de seguretat. Els seus llargs i prènsils nassos discernien les aromes de la mateixa manera que els Bith distingien el to i el timbre i la pell negre verdosa els camuflaven a qualsevol ombra. A canvi de les meves dades, que probablement coneixeria de qualsevol forma i una tassa de lum suaument intoxicada, vaig obtenir que el nom del kubaz de casquet verd era en Thwim, que havia nascut a Kubindi i que el nuvi de la Valarian, en D'woop, era un expert caçador, una professió molt comuna al seu planeta natal

També vaig descobrir una coneguda cara triangular. No amistosa, però familiar. Kodu Terrafin pilotava el tram entre el palau d’en Jabba i la seva casa. Ell era un arcona: vestia un vestit de pilot, semblava una serp marronosa amb mans i peus amb urpes i una gran cara amb forma d'enclusa.

Vaig deixar la meva conversa amb Thwim mentre Kodu deambulava de taula en taula, girant el cap de costat a costat. El vaig mirar de reüll. Bruscament em vaig trobar amb els seus brillants ulls grocs.

Va caminar cap a mi immediatament. Vaig pensar vagament que m'hauria confós amb un altre Bith. Thwim es va fer enrere, va recollir un costat de la seva capa i va deixar espai per en Kodu.

- Frigrin, no éessshh cert? -El protuberant òrgan entre els ulls d’en Kodu es va moure.

-No exactament. –Vaig balbucejar.

-Ah, Doikk. Ho hsssento. -Almenys reconeixia la meva veu. -Venc informació. Volhss buhsscar a Figrin?

Vaig fer una ullada a la tènue taula de Sàbacc d’en Figrin. El nostre líder estava encorbat i amb gest tort sobre les seves cartes. Fingint una intoxicació. No era un bon moment per interrompre’l. (Qui havia fet a Doikk Na'ts mànager de la banda? Em vaig preguntar)

En Kodu em va pressionar més.

-No vull quedar-me. -Va esbufegar. - Volhss comprar-la? Fariesss bé. -Va riure amb sorna.

-Deu. -Vaig oferir. En Figrin podria cobrir-ho si les notícies fossin dolentes.

En Thwim va mirar la roda Uvide concentrat. El seu nas prènsil es va sacsejar com un grup de jawes precipitat, balbucejant ràpidament.

-Cent. -Va respondre en Kodu sense vacil·lar. En tres minuts havíem arribat fins a trenta-cinc. Va alinear la seva targeta de crèdit amb la meva i vam efectuar la transacció.

-Jabba. - Kodu va fer petar les seves urpes. -Ehssta enfadat.

- Enfadat? –vaig mirar al voltant. - Aquesta vegada qui? Per què?

-Veu trencar el vohsstre contracte.

Els meus estómacs es van fer un nus entre ells.

- Tenim una altra banda per cobrir-nos! No tan bona com nosaltres, però...

-Jabba ho ha notat.

Aquest era el pitjor compliment imaginable. Qui hagués imaginat que aquest gran llimac posava atenció?

- Què farà?

Kodu va arronsar les espatlles.

-Ha tirat dohss guàrdiehss al rancor i ha promès...-es va arronsar de nou, elevant les seves escanyolides esquenes sobre el seu coll marró.

Ha promès pagar bé si algú ens porta de tornada al palau. Adéu al meu retir IFM a casa.

-Gràcies Kodu. –Vaig intentar que sonés com si ho digués seriosament. Deixaria una mare sentimental al vessant pantà rosa de Clak'dor VII. Ella trobaria a faltar al seu fill músic.

Kodu es va tocar el seu blàster.

-Adeeu, Doikk. Bona hssort.

Sort. Bé. Encara que ens posem ràpidament fora de l'abast d’en Jabba, en aquest cas en Kodu no em veuria més.

Em vaig moure entre la gent fins a la taula d’en Figrin. Afortunadament Figrin acabava de perdre una gran oportunitat. Un duros va remenar el maç de Sàbacc dispersant i reagrupant les cartes amb una hàbil mà grisa. Vaig tirar del coll d’en Figrin.

-Acaba. Males notícies.

Es va excusar decaigut i es va aixecar. Costava el doble travessar una habitació quan miraves de dalt a baix a cada pas. Jabba pagava bé per un bon caos.

Vam trobar un forat lliure al bar.

- Què? -Els ulls d’en Figrin semblaven contrets: Encara amb nàusees, o simulant-les molt bé.

Li vaig donar les notícies.

-Tenim els nostres instruments i un parell de robes. -Vaig acabar.

-Però estic perdent. Vaig per darrere.

Vaig sacsejar els plecs de la meva boca. Anàvem a necessitar també els diners de l'actuació per comprar menjar o fins que en Jabba recuperés l'humor. Li ho vaig explicar a Figrin.

Els reflexos de les llums del bar es movien endavant i enrere en el seu cap mentre es bellugava.

-Ens anirem del planeta. -Va dir.

- Que hi ha dels... estalvis, que vas deixar on Jabba?

-Res irreparable. Sortirem demà a la tarda, després del casament. Estic llest per a un públic més gran.

Vaig assentir.

-Fins i tot si les actuacions no siguin tan regulars, hi haurà competència. -Sempre havíem tingut seguidors, però no podrem menjar alguna cosa esotèrica.

-També taules amb més diners. -Va afegir, adornant la seva veu -Algú haurà de quedar-se de guàrdia a la nit. T'he sentit dir voluntari?

Així que les nàusees eren només això... teatre.

-Jo faré el primer torn. -Vaig dir.

L'endemà al cafè Star Chamber, la nostra banda es va aixecar amb els ulls lleganyosos. Després de l'esmorzar els convidats al casament van començar a botar, botar i moure’s per la sala del Lucky Despot. Afinàvem mentre esperàvem al cafè. Tractava d'imaginar un casament whíphid (Es besaven, tancaven els seus ullals o plorarien arribant al moment àlgid?). Vaig trobar dos turboascensors, una entrada a la cuina, l'entrada principal i una petita escotilla circular que alguna vegada va ser una resclosa d'aire. Thwim, el meu amic amb gorra i llarg nas, es va col·locar en un dels extrems de la barra. El personal de la Senyora Val, col·locava menjar, al voltant d'unes deu taules, programava droides cambrers i penjava garlandes, fent que l’Star Chamber fora dels mes elegant possible, atès el seu mal estat.

Següent