El Destí d’un Caçador: El Relat d’en Greedo (I)

  El Destí d’un Caçador: El Relat d’en Greedo

 

  Kevin J. Anderson
Relat 2

1. El refugi

- Oona goota, Greedo?

La pregunta, dita temorosament, va ser contestada pels xiscles burletes dels bo-gripaus ocults a la cova de la muntanya, envoltada de la verda i humida jungla. Pqweeduk es va gratar la picada que un insecte li havia fet al seu morro, com el d'un tapir, i va fer un so ululant de valor. Va escoltar com el so va ressonar amb el vent en el fosc forat que s'havia empassat al seu germà gran.

En Pqweeduk va sentir un calfred recorrent la seva esquena espinosa. Va sacsejar la torxa de mà i les ventoses de la seva mà dreta van agafar fortament el brillant ganivet de caça que el seu oncle Nok li havia regalat pel seu dotzè aniversari.

En Pqweeduk es va ficar en l'enorme cova.

Però la cova de la jungla no era una cova, i uns pocs metres endins, les roques i la terra premsada acabaven en una porta d'acer oberta!

En Pqweeduk va treure el cap per l'obertura rectangular i va il·luminar cap amunt amb la seva torxa. Estava sota una volta que omplia l'interior de la muntanya. El jove rodià va veure tres grans naus platejades que estaven silenciosament en posició replegada en la immensitat.

- Greedo?

-Nthan kwe kutha, Pqweeduk! -Era la veu del seu germà. Pqweeduk va veure la mà amb la torxa d’en Greedo assenyalant i va caminar cap a ella. Els seus peus nus sentien un sòl llis i fred.

En Greedo es va parar a l'escotilla oberta d'una de les grans naus.

-Anem, Pqweeduk! No hi ha res a témer! Anem dins i fem una ullada!

Els seus bulbosos ulls de múltiples cares, ja grans de per si, es van fer fins i tot més grans quan els dos joves de pell verda van explorar l'interior de la nau platejada. Per totes bandes era de formes metàl·liques estranyes i desconegudes que brillaven i relluïen a la llum de les torxes o presentaven fosques siluetes anguloses, plenes d'ocultes intencions. Però hi havia també alguns llocs per seure, i llits per dormir, i plats per menjar.

En Greedo tenia una rara sensació d'haver estat aquí abans. Però només era una sensació que no estava acompanyada de cap record.

En efecte, els únics records que tenia eren de la vida a la verda jungla on la seva mare recollia nous de tendril i els seus oncles pasturaven el ramat de Botts arboris per a llet i carn. Al voltant de dos-cents rodians vivien junts sota els grans arbres tendril. Sempre hi havien viscut allà, era l'única vida que coneixien i, en els seus quinze anys de vida, Greedo i el seu germà menor havien corregut salvatges a la selva.

Els rodians no tenien enemics en aquest lloc, excepte per les rondes ocasionals del gat Manka en el seu camí cap a les distants muntanyes blanques, durant la temporada d'aparellament.

Els rodians més joves es quedaven a prop de casa durant aquesta època de l'any. Els rugits salvatges dels mankes advertien a tots de la seva arribada. Els homes rodians treien les seves armes dels llocs secrets on les guardaven i es mantenien alerta a la vora del poble, esperant que els mankes passessin durant la nit.

Durant la temporada dels Mankes, Greedo podia sentir el soroll dels fusells, estirat al llit, incapaç de dormir. Al matí següent el cos d'un gran Manka estaria penjat, perquè tots ho veiessin, dels arbres creuats al centre del poble.

Excepte per la matança de mankes, els rodians portaven una tranquil·la existència autosuficient. Els adults no parlaven mai de cap altra vida, almenys no davant dels nens. Però, quan ells creien que estava adormit, en Greedo arribava a sentir-los parlar de coses que estaven passant fora a les estrelles.

Sentia als adults usar paraules com "Imperi", "les guerres de clans", "caça-recompenses", "naus espacials", "Cavallers Jedi", "hiperespai". Aquestes paraules creaven estranyes imatges en la seva ment que no tenien cap sentit per a ell, perquè l'única vida que havia conegut era la jungla, els arbres, l'aigua i els dies de joc sense fi.

Però les xerrades secretes dels adults l’omplien de sentiments d'inexplicable nostàlgia. D'alguna manera sabia que no pertanyia a aquest món verd. Ell pertanyia a algun altre lloc, fora entre les estrelles.

Les naus platejades eren la prova. Sabia amb sorprenent seguretat que aquestes eren les "naus espacials" de les que havia sentit parlar a la seva mare i els seus oncles. Segurament la seva mare li explicaria per què les naus estaven ocultes sota la muntanya.

«Pqweeduk no és prou gran per saber... però jo sí que ho sóc».

La mare d’en Greedo, Neela, estava asseguda a terra davant la seva cabana, a la llum del foc pelant nous de tendril. Les seves mans es movien amb rapidesa, trencant les gruixudes closques amb un ganivet d'os i tornant-les a pelar. Ella taral·larejava tranquil·lament per si mateixa mentre treballava.

En Greedo es va posar a prop a la gatzoneta, tallant un tros de fusta blanca de tendril en forma d'una nau espacial platejada. Quan la nau estava acabada la va aixecar i la va admirar.

-Mare-va preguntar sobtadament-, Quan m’explicaràs allò de les naus platejades de la muntanya?

El ràpid moviment de les mans de la seva mare es va aturar. Sense mirar al seu fill, va parlar, amb una veu que revelava emoció.

-Has trobat les naus-va dir.

-Sí, mare. Pqweeduk i jo.

-Li vaig dir a Nok que tapés l'obertura de la muntanya. Però Nok estima massa el passat. Ell sempre està anant d'amagat allà a mirar les naus -va sospirar i va continuar pelant les aspres pells de les grans nous.

En Greedo es va acostar a ella. Va sentir que estava preparat per explicar-li les coses que volia saber... coses que necessitava saber.

-Mare, si us plau, parla’m de les naus.

Els seus humits ulls es van trobar amb els d'ell.

-Les naus... ens van portar a aquest lloc... a aquest món... dos anys després que tu nasqueres, Greedo.

-Jo no vaig néixer aquí... a la jungla?

-Tu vas néixer fora d'aquí -va apuntar al cel vespertí, visible a través dels alts arbres tendril, on les primeres estrelles estaven apareixent -. En el món dels de la nostra espècie, el planeta Ròdia. Hi havia molts assassinats per aquell temps. Al teu pare el van matar, mentre jo estava embarassada del teu germà. Havíem d’anar-nos-en... o morir.

-No ho entenc.

Ella va sospirar. Va veure que hauria d’explicar-li-ho tot. O gairebé tot. Ja era prou gran per saber el que va passar.

-El nostre poble, els rodians, sempre vam ser caçadors i lluitadors. L'amor per la mort era fort en nosaltres. Fa molts anys, quan la carn de caça es va acabar, vam aprendre a criar el nostre menjar. Però la nostra gent va començar a donar-se caça els uns als altres, per esport.

-Es... mataven els uns als altres?

-Sí, per esport. Però un esport mortal. Alguns rodians pensaven que era una bogeria i es negaven a participar. El teu pare va ser un d'ells. Ell era un gran caça-recompenses... però es va negar a unir-se a les estúpides caceres de gladiadors.

-Què és un caça-recompenses, mare? -en Greedo va sentir un calfred en la seva columna, esperant la resposta.

-El teu pare caçava criminals i malfactors... o gent amb preu posat als seus caps. Tenia una gran reputació per les seves habilitats. Ens va fer molt rics.

-Per això va morir?

-No. Un malvat líder de clan, Navik el Roig, anomenat així per la taca de naixement vermella que cobria la seva cara, va utilitzar els jocs de gladiadors com excusa per fer la guerra a altres líders de clan. El teu pare va ser assassinat. Ens van treure les nostres riqueses i el nostre clan, els Tetsus, gairebé va ser aniquilat. Afortunadament, alguns de nosaltres vam poder escapar a la matança, en les tres naus platejades que has trobat.

-Per què no ens vas parlar a Pqweeduk i a mi sobre les naus... i sobre el nostre poble?

-Hem canviat. No hi havia necessitat de desenterrar el fosc passat. Aquí ens hem tornat pacífics. Només traiem els fusells quan estan rondant els gats Manka. Vam fer un jurament al nostre consell, que els nens no sabrien del nostre terrible passat, fins que haguessin crescut per complet. Estic trencant aquest jurament ara, dient-te aquestes coses. Però ja ets... gairebé tan alt com el teu pare.

Els ulls de la seva mare semblaven embolicar a Greedo. A ell li encantava la forma en què el mirava. La seva pell emanava un agradable perfum, una forta aroma rodiana. La va mirar sorprès. De sobte hi havia molt més que saber. Volia aprendre desesperadament... tot.

- Què és l'Imperi, mare?

Va arrufar les celles i va arrugar el seu llarg i flexible musell.

-T'he explicat prou, Greedo. Un altre dia potser respondré a totes les teves preguntes. Ara ves al llit, fill meu.

-Sí, mare. –En Greedo va tocar amb les ventoses de la seva mà les de la seva mare en un gest tradicional que servia tant de salutació com de bona nit. Es va anar al seu llit ple de palla a la petita cabana, on el seu germà ja estava dormint.

En Greedo va estar ficat al llit durant hores, pensant en les naus platejades, en el seu pare el caça-recompenses... i en la grandesa de la vida a les estrelles.

Següent