Reunió (I)

Anterior

PRIMERA PART

Infiltració

I

En Han Solo va lluitar contra l'impuls d'assecar-se una gota de suor del front, sabent que els altres prendrien el gest com un senyal de nerviosisme i els donaria una pista sobre la seva jugada.

-Què serà, Solo?

En Han va fer una pausa, la segona en altres tants minuts.

-A veure si ho entenc. No en teniu prou amb usar integrals... perquè no us agrada utilitzar nombres reals. Ara heu de començar amb nombres imaginaris i irreals.

La cara de la larva ruuriana caça-recompenses es va arrugar en una ganyota de menyspreu.

-Tens cap problema amb això?

-Per què n'hauria de tenir?

-Llavors, endavant!

En una comissura de la boca d'en Han va aparèixer un mig somriure. Els seus oponents començaven a perdre la paciència, i això podia suposar un avantatge.

-Així que estàs dient que es pot utilitzar qualsevol operació aritmètica que es vulgui. Es pot dividir, restar, multiplicar...

-Sé el que pretens -va grunyir un givin de mal geni, amb la seva esquelètica mandíbula clicant impacient contra el seu «llavi» superior. Donada la predilecció de la seva espècie per les matemàtiques, en Han va imaginar que el givin era el responsable del canvi de regles-. No ens empassarem aquest farol, Solo.

-Potser el gran Han Solo ha perdut facultats -Talien, el quart jugador, un yarkora amb nombrosos anells d'or penjant dels seus enormes orificis nasals, va proferir un esbufec ​​despectiu.

En Han va mirar les cartes que tenia a la mà.

-O potser les meves matemàtiques estan una mica oxidades.

Va deixar les cartes sobre la taula, resignant-se a guanyar la partida més estranya de sàbacc que hagués jugat mai. Els tres xips 3V23 que li havien repartit en l'última partida miraven fixament al sostre mostrant bàculs, recipients i monedes. La seva decisió de jugar la carta de l'idiota i confiar en el destí havia donat resultat.

-Mireu això i ploreu -va anunciar en Han, recolzant-se en la seva cadira-. O el que sigui que feu vosaltres aquí.

-Un sàbacc cúbic? -Els ulls vermells del ruurià van brillar perillosament sota la llum fosca i plena de fum del bar, mentre es clavaven en Han-. No és possible!

-No és impossible -va grunyir el givin-. Però poc versemblant.

-Si pretens enganyar-nos, Solo, et juro que... -va començar a dir el yarkora.

-Ei! -va exclamar en Han, posant-se dret i clavant un dit en l'enorme nas d'en Talien-. Tu mateix em vas registrar en entrar. Si portés un skifter, me l'hauries trobat.

Les plaques bucals òssies del givin carrisquejaren de frustració.

-Amb skifter o sense, Solo, segueixo dient que és més segur creure en la naturalesa humana que en la sort que estàs reclamant.

-Talla el rotllo, Ren. Estàs dient que he fet trampes en un joc del que ni tan sols coneixia les regles fins que vaig arribar aquí fa un parell de dies? -rebufà burletament-. Estàs donant-me molt més mèrit del que mereixo.

-És tot el que aconseguiràs -va xiuxiuejar el ruurià, movent un dels seus molts braços per recollir els xips.

En Han aferrà la unió dels dos segments superiors de l'alienígena i la va retorçar. No prou per fer-li mal, però sí perquè el ruurià s'ho pensés dues vegades.

-Toca els meus guanys i descobriràs si he perdut facultats.

Les cadires van esgarrapar el terra pedregós quan els altres dos jugadors van retrocedir, allunyant-se de la taula de sàbacc. Van ressonar crits en una dotzena d'idiomes diferents. El Dit Espinós mantenia una estricta política de clients desarmats, però això no significava que una baralla no pogués ser letal. I pel que respectava als clients del bar, com més violenta fos la baralla, més entretinguda resultava.

-Sobrevalorat transportista de fems! -va rugir el ruurià, retorçant el cos per alliberar-se. En Han va lluitar per retenir-lo, mantenint-se al mateix temps el més lluny possible d'ell. Tots els segments del cos del ruurià posseïen un joc de membres que van intentar agafar-lo amb intenció hostil.

-A qui dius sobrevalorat? -va murmurar en Han, prement la seva agafada. Encara que de poca massa, l'alienígena podia doblegar-se en formes que a Han li resultava impossible i era difícil subjectar-lo. El ruurià lliscà els seus segments inferiors per sota de la taula i va aconseguir desequilibrar-lo. Mentre queien, una dotzena de dits esmolats van reptar per les cames i el pit d'en Han, buscant punts febles. Unes mandíbules diminutes, però esmolades com navalles d'afaitar, van petar davant del seu nas. El públic udolà, animant als antagonistes.

Quan Han pensava que havia mossegat més del que podia mastegar, dues aspres mans de tres dits van aferrar al ruurià i a ell mateix, aixecant-los del sòl i separant-los en l'aire.

-Prou!

En Han va reconèixer l'accent gutural d'un whíphid, i instantàniament va deixar de donar puntades de peu per lliurar-se de l'arpa que el subjectava. Era massa intel·ligent per plantar-li cara al whíphid. Les seves urpes i ullals eren tan terribles com el seu temperament.

-És un trampós! -gemegà el ruurià, fent petar les seves mandíbules intentant-lo mossegar.

El whíphid va sacsejar l'alienígena de tal manera, que en Han va sentir petar el seu exosquelet.

-En aquest bar no es fan trampes!

-És el que he intentat dir-los -Va afegir en Han, oferint un somriure satisfet-. Us he guanyat justament i honradament!

El whíphid els va deixar caure a terra sense miraments; llavors va assenyalar acusadorament al Han amb una de les seves urpes.

-El cap et vol veure.

Una flamarada d'incertesa va refredar l'alegria que li havia proporcionat la seva victòria.

-No abans que reculli els meus guanys -va assegurar, posant-se dret i caminant decidit cap a la taula.

-Tens cinc segons estàndard -va advertir-li el perdonavides.

En Han només en va necessitar dos. Estufà la seva camisa com si fos una bossa, va escombrar els crèdits de la taula i els va ficar dins. El ruurià el va contemplar sorrut, emetent un grunyit suau que només els que estaven a prop seu van poder sentir.

-Saps, Talien? La gent com tu dóna mala fama als jugadors de sàbacc -En Han no va poder resistir l'oportunitat de delectar-se mentre es guardava les fitxes en les butxaques-. En els meus temps...

-Estalvia'ns el discurs -En Talien no va intentar impedir que en Han marxés amb les fitxes, però el va contemplar de forma amenaçadora-. Guarda-t'ho per als teus fills, potser se sentin impressionats pel un cop gran Han Solo.

-Escolta, maleït... -una ràbia irracional va créixer en ell. Però, abans de poder reaccionar, el guàrdia el va subjectar per la jaqueta i el va arrossegar lluny d'allà.

-He dit que ja n'hi ha prou! -el whíphid va tornar a alçar-lo pels aires com si fos un nen. Suspès, desvalgut, en Han es va haver d'empassar la ràbia i ignorar les burles dels parroquians mentre era «escortat» sense cerimònies fora de la sala-. Els humans sempre provoqueu problemes -va rondinar el whíphid quant van travessar una porta de la part posterior del Dit Espinós i va deixar novament que en Han trepitgés el terra-. Si m'haguessin donat un crèdit cada vegada que he tret a un de vosaltres d'aquí, fa anys que hauria tornat a Toola.

-És que veus a molts estrangers per aquí? -va preguntar en Han, mentre recomponia el seu aspecte.

El whíphid el va mirar amb sospita.

-Per què? Busques a algú?

-No, només ho preguntava per curiositat -i va callar, no volent atreure més atenció de la que ja havia atret.

L'alienígena el va guiar per un tram d'escales fins a una sala buida, que contenia poc més d'un sofà encoixinat de color verd i un dispensador d'aigua. En Han va suposar que era una mena d'avantcambra de l'oficina de l'amo del bar. Es va asseure al sofà i es va sobresaltar en sentir una veu a través d'uns altaveus invisibles.

-Han Solo, eh? -el sexe, l'espècie i l'accent estaven àmpliament distorsionats, però l'amo de la veu semblava molt divertit sota el camuflatge-. Estàs molt lluny de casa.

-Bé, ja em coneixes -faronejà en Han-. Sempre he estat un cul d'en Jaumet.

Un estrany soroll va sorgir dels ocults altaveus. Bé podia ser un riure.

-Però sempre t'ha agradat el joc -va dir la veu, ja més tranquil·lament-. M'alegra veure que hi ha coses que no canvien.

En Han va arrufar les celles davant aquella familiaritat. Va pensar intensament en qui havia conegut en el passat que pogués acabar com a propietari d'un bar a Onàdax, un dels mons més lúgubres del Raïm de Minos, i per què podia guardar-li -ell o ella- rancor.

-Bé, pots alegrar-te el que vulguis -va sentenciar.

-M'agradaria fer-te unes preguntes... si puc.

En Han va arronsar les espatlles, fingint indiferència.

-Dispara.

-Qui t'ha enviat?

-Ningú.

-Llavors, per què has vingut?

-Només estic de pas. És un crim en aquest sistema?

-On et dirigeixes?

-A Nelfrus, en el Sector Elrood.

-Has triat la ruta més llarga...

-Un mai és prou curós avui dia. Els vong...

-Estan per tot arreu -va interrompre-li la veu-. Sí, ho sé. Però no són aquí.

-Per això vaig triar aquesta ruta.

Després d'una lleugera pausa, la veu va seguir:

-Has vingut sol?

-Què importa això?

-Potser res. Fa dos dies estàndard que el Falcó Mil·lenari està a Onàdax, un més que una fragata de l'Aliança Galàctica que va arribar aquí ahir. He d'assumir que no hi ha cap relació entre l'arribada d'aquesta nau i la teva?

-Pots assumir el que et doni la gana -va respondre en Han-. Però aquesta fragata no té res a fer amb mi. Com vas dir que es deia?

-No ho he fet. És l'Orgull de Selònia.

Va fer veure que reflexionava sobre el nom.

-Em sona familiar. Creus que em pot estar buscant?

-O potser a l'inrevés.

-Jo només he vingut pels paisatges -va mentir en Han, fent dringar els crèdits de la seva butxaca-. I si de passada em puc omplir les butxaques, millor.

El desconegut propietari del bar va deixar escapar una riallada. Onàdax era un món inhòspit i ple de sutge, no prou dens com per a albergar metalls d'algun valor, mal situat respecte a altres mons del sector, i massa petit i vell per posseir una orografia notable. El seu únic atractiu era la manca d'una autoritat vigilant i una actitud relaxada davant la necessitat de presentar documentació de qualsevol tipus. El govern procurava no fer gaire cas dels viatgers que arribaven fins allà; però, això no significava que els locals fossin estúpids.

-Bé, deixem-nos de jocs -va dir en Han, examinant les parets i el sostre, desitjant tenir algun punt de referència en el qual enfocar la seva atenció-. Tens raó, estic buscant algú. Potser puguis ajudar-me.

-Per què n'hauria?

-Perquè t'ho estic demanant amablement. Hi ha molts ryn per aquí?

-No més del que és habitual -va reconèixer la veu-. Aixeca qualsevol pedra de la galàxia i trobaràs una família de ryn vivint sota ella. Si els busques a ells, la teva elecció d'amics ha empitjorat sensiblement.

-No busco a qualsevol ryn -En Han va pensar, i no per primera vegada, la forma correcta de descriure al ryn que estava buscant-, sinó a un en concret, amb el que se suposava que havia de trobar-me aquí, a Onàdax. No ha aparegut, per això el busco.

-En un bar?

-Onàdax no té molt més que oferir.

La veu va tornar a riure entre dents.

-Busques en el lloc equivocat, Solo.

-Això sona sospitosament a un comiat. No estic tramant res, ho juro.

-Venint de tu, aquestes paraules tenen un nou significat.

-Fins i tot pagaré per la informació, si és el que vols.

-Si creus que això és el que vull, em temo que definitivament busques en el lloc equivocat... i en el moment equivocat.

El whíphid que vigilava la porta es va remoure en la seva posició.

-Això sembla -va admetre en Han-. Escolta, estic escalfant-me el cap, intentant deduir on ens hem trobat abans. No pots donar-me un nom per ajudar-me una mica?

No va obtenir cap resposta.

-Què has de perdre? -va insistir en Han-. Òbviament, em coneixes...

Va callar quan l'urpa del whíphid es va clavar a la seva espatlla i va començar a arrossegar-lo.

-Si més no, dóna'm una pista!

El whíphid el va portar de nou fins al bar. Estava clar que l'entrevista havia acabat i cap protesta d'en Han seria tinguda en compte.

-Sempre és així d'amigable? -li va preguntar al perdonavides. Va afegir un esperançat «ella?» Quan la pregunta no va ser contestada.

El whíphid va aferrar un cop més al Han amb la seva poderosa força i el va tornar a aixecar del terra.

El guardià es va obrir pas entre la multitud, corejat per rialles i aplaudiments que es van convertir en altres d'irritació, quan el cap d'en Han xocà contra un estómac que va buidar el contingut d'una gerra de cervesa a terra, esquitxant a diversos dels presents. Van volar recriminacions què el guardià va ignorar.

-Crec que la meva cadira estava per allà -va indicar en Han, assenyalant esperançadament la taula de sàbacc en la qual havia estat jugant.

El whíphid també el va ignorar, dirigint-se amb poques cerimònies cap a la porta. No hi havia dubte que al Han no li permetrien seguir al local.

Ell va somriure, prenent un xip de cent crèdits de la seva butxaca i oferint-lo al perdonavides alienígena.

-Per les molèsties -va dir.

-Per les teves -va respondre aquest, alhora que el llançava al carrer sense miraments.

-Quina mena de comiat és aquesta? -va protestar en Han davant la porta tancada mentre s'aixecava i se sacsejava la pols. L'espatlla li feia mal, allà on xoqués contra el terra, i les urpes del guardià havien deixat marques en la seva jaqueta. Així i tot, podia haver estat pitjor. Almenys conservava els seus guanys.

El seu intercomunicador brunzí mentre coixejava pel carreró que albergava El Dit Espinós. Va treure l'aparell de la butxaca sabent, abans de respondre a la crida, que era de la Leia.

-Estàs fora? -la veu de la seva dona arribava dèbilment, però la seva preocupació era òbvia.

-I d'una peça. El personal del bar no és tan dur com els seus camps bloquejadors suggerien.

-Vas esbrinar alguna cosa?

-Res útil, encara que crec que aquí hi ha més del que sembla a primera vista.

-Sempre n'hi ha -va dubtar la Leia-. És soroll de baralla el que estic sentint?

En Han va mirar enrere. El tumult a l'interior del bar semblava empitjorar per segons.

-La meva sortida no ha estat precisament subtil -va confessar, apressant el pas.

-Llavors, torna. No és segur romandre aquí fora, Han.

-Estic de camí.

-T'aconsellaria no aturar-te en cap altra banda, encara que tingui aspecte prometedor.

En Han va somriure. En els vells temps potser s'hauria sentit temptat de fer-ho, però l'elecció entre la Leia i acabar sortir volant d'un bar era més fàcil a cada any que passava.

-No ho faré.

El canal segur es va tancar amb un suau clic. El somriure d'en Han va desaparèixer mentre, darrere d'ell, la baralla es traslladava sorollosament al carrer. Es va afanyar a fondre's amb el corrent de clients que creuava la via pública amb presses, tenint encara molt present el tracte rebut al bar. Que l'amo el conegués no el preocupava massa; al cap i a la fi, el cognom Solo havia recorregut la galàxia al llarg i ample, sobretot en els cercles quasi-legals en els quals s'havia mogut. Però el mur de silenci que s'aixecava entre el ryn i ell si li molestava. Les altres fonts consultades tampoc sabien res; però, almenys, havien donat la cara. La ignorància era molt diferent al silenci.

En Han es va fregar l'espatlla i va apressar el pas per arribar com més aviat al Falcó, esperant que la Jaina hagués tingut millor sort a l'altre extrem de la ciutat.

* * *

En Luke Skywalker va aferrar els costats del seu seient quan l'Ombra de Jade va emergir bruscament de l'hiperespai. Les mampares van gemegar sota la tensió, mentre podia escoltar com els contenidors amuntegats a la secció de passatgers s'estavellaven contra el terra. En el més profund de la nau es van sentir els xiulets d'un R2-D2 ansiós.

-Què ha estat això? -va preguntar la seva dona, asseguda al seient del pilot, quan va passar la pertorbació.

La Mara ja estava manipulant interruptors i verificar monitors, donant un ràpid cop d'ull als controls.

-Un forat de la mida d'un destructor estel·lar s'ha obert davant nostre.

Cada salt hiperespacial donat en l'últim parell de setmanes havia estat carregat de perill i incertesa. Ni tan sols en els detallats mapes de la Flota de Defensa Expansionista Txiss que els servien de guia estaven consignades totes les anomalies hiperespacials. Però si algú podia trobar un camí a través dels estrips i esculls de l'altre costat de l'espai conegut, aquesta era la Mara. Tenia confiança en què la seva esposa els portaria fins a la seva destinació.

En Luke va examinar els controls situats davant seu.

-Esperem que l'Enviduadora estigui bé.

Els llums van parpellejar en el tauler i un nou blip va aparèixer en el radar; feble al principi i després sostingut.

-Aquí està -va anunciar la Mara.

Segons després, la veu de la capitana Arien Yage va sorgir de l'intercomunicador.

-Què tal si la propera vegada aviseu o alguna cosa així?

En Luke va somriure davant el comentari de la capitana.

-Ho sento, Arien. Si poguéssim avisar-te amb temps, saps que ho faríem.

-No hi ha problema. Seguim d'una peça, i això és el que importa.

Havien enllaçat la fragata amb l'ordinador de navegació de l'Ombra de Jade perquè pogués repetir tots i cadascun dels moviments que la Mara realitzés a través de les Regions Desconegudes, però no tenien forma de comunicar-se a través de l'hiperespai i, per tant, d'advertir-la de qualsevol sortida sobtada.

-Això s'està tornant molt pesat -va murmurar la Mara quan va acabar de revisar el tauler de control-. No puc saber si faig alguna cosa malament.

En Luke estava tan desconcertat com ella. Tres vegades havien intentat saltar l'últim pàrsec fins al buit sistema de Klasse Ephemora. Allà -així ho havia deduït Jacen a Csilla, i totes les proves l'emparaven- trobarien el món vivent de Zonama Sekot. Però en Luke sentia que alguna cosa impedia que arribessin fins a ell. La Mara li assegurava que no era així, que les anomalies hiperespacials eren un fenomen natural, no una cosa conscient. No obstant això, semblava increïble que hi hagués tantes al voltant d'aquell punt particular de l'espai.

-Potser, per començar, Zonama Sekot va venir aquí precisament per aquestes anomalies -va suggerir en Luke-. Després de tot, així està més fora de perill. Un cop va entrar, podia estar bastant segur que ningú més ho intentaria.

-Bé, les sondes Txiss van aconseguir entrar -va puntualitzar la Mara-. I si elles van poder fer-ho, jo també podré.

En Luke va enviar una onada de tranquil·litat cap a la seva esposa per mantenir a flotació la lànguida confiança que es coïa a foc lent sota la seva aparent determinació. Ella era molt millor navegant que un astromecànic i, encara que no tenia sentit especular sobre les capacitats d'una intel·ligència de la mida d'un món com Zonama Sekot, estava segur que algun dia ella igualaria les seves habilitats com a pilot.

-Podria ser la matèria fosca -va dir la Soron Hegerty darrere d'ells. L'anciana professora de religions comparades i especialista en vida extraterrestre exòtica havia arribat de la secció de passatgers i ara se sostenia amb mà fràgil contra el dosser transparent que cobria la cabina de pilotatge.

-De veritat ho creu, doctora? -va preguntar en Luke, enfrontant-se a ella.

-Potser -va dir la Hegerty. Va fer una pausa, buscant una forma de condensar tots els seus estudis sobre la matèria en poques paraules-. La matèria fosca només interactua gravitatòriament amb la resta de l'univers. Fa pinya com la matèria ordinària, formant glòbuls i galàxies similars a la que habitem. Alguns científics creuen que la nostra galàxia està envoltada per un halo d'aquestes galàxies completament invisibles a la vista, però que hi són.

»La Danni i jo parlàvem ahir sobre aquest tema. Ella es preguntava si un apinyament invisible d'aquest tipus podia explicar les pertorbacions hiperespacials de les Regions Desconegudes. Un raïm de matèria fosca podria estar col·lisionant ara mateix amb la nostra galàxia, travessant-la, únicament perceptible per la seva gravetat. Els raïms no són d'una densitat uniforme, tenen senders polsosos i bombolles buides... i estrelles, és clar. La distribució desigual de matèria fosca podria ser un dels motius pels quals ens resulta tan difícil traçar un mapa d'aquesta regió de l'univers «real». Tot es redueix a una col·lisió amb una altra galàxia que ni tan sols podem veure... una col·lisió que s'estén al llarg de milions i milions d'anys-llum.

La Hegerty semblava mirar a través de les pantalles davanteres amb ulls brillants, com meravellada pels mons invisibles que imaginava.

La Mara es va apartar un floc de pèl vermell de la cara.

-Tot això és molt interessant, doctora, però, podríem traçar d'alguna manera un mapa de la matèria fosca i descobrir com es deforma l'hiperespai al seu voltant?

La Hegerty va tornar de l'infinit amb un encongiment d'espatlles.

-Teòricament, és possible. Necessitaria una mena de detector de gravetat a gran escala i saber exactament com influència la matèria fosca a l'hiperespai.

-És a dir, que ara mateix no podem fer molt...

-Voldria que comprenguéssiu que estem tractant amb un fenomen canviant -va respondre la Hegerty capcinejant-. Si Zonama Sekot pot detectar la influència gravitatòria de la matèria fosca en el seu pas a través de la nostra galàxia, també pot detectar una bombolla propera a ell. Si va poder situar-se dins d'aquesta bombolla, i les parets de matèria fosca es van tancar al seu voltant, això garantiria la seva seguretat. Res serà capaç de travessar aquestes parets fins que la matèria fosca passi i la bombolla torni a obrir-se.

Per l'expressió de la Mara, en Luke va estar segur que aquesta idea no li agradava gens.

-Si té raó, aquesta bombolla deu ser prou gran com per abastar tot un sistema estel·lar -va dir-. No crec que sigui possible aïllar completament una cosa tan enorme. Hi ha d'haver una forma d'entrar... i una forma de sortir. Si jo fos un planeta vivent, no em tancaria a mi mateixa en un parany sense possibilitat de fugida, sempre deixaria una porta oberta. I ha d'haver una manera de colar-se per ella.

En Luke va recolzar una mà en el seu braç per consolar-la.

-Suggereixo que descansis una mica, amor meu. Si et sents tan frustrada com ara, no arribaràs enlloc.

La Mara estava a punt de discutir aquella apreciació, però alguna cosa es va estovar darrere dels seus ulls i es va recolzar en el seu seient.

-Tens raó, és clar. Crec que estic massa ansiosa per resoldre el problema. Quan abans trobem a Zonama Sekot, més aviat podrem tornar a casa.

En Luke comprenia massa bé aquest sentiment. Ben, el seu fill, estava molt lluny, ocult en les Goles amb la resta de nens Jedi, fora de perill dels yuuzhan vong. Els últims holos rebuts només havien revifat un dolor que mai desapareixia. El noi estava creixent sense els seus pares, com Luke va créixer sense el seu. Era una situació necessària, però ni de bon tros desitjable.

Va demanar un descans amb l'aprovació de la Mara. En la profunditat tatxonada d'estrelles de les Regions Desconegudes, la missió es va aturar temporalment.

* * *

Següent