Les Aventures de l'Àlex Wínger
La jove Àlex Wínger té una doble
vida: és la filla
model del governador imperial de Gàros IV, mentre en secret
és una lluitadora de la resistència que intenta frustrar els plans de l'Imperi.
I
L’Àlex
Wínger es va posar a la gatzoneta darrere d'un laberint de roques amb vista a
la carretera que conduïa al complex del centre miner. Aquests treballs
normalment no la posaven nerviosa, però alguna cosa la turmentava en el fons de
la seva ment. Aquesta nit, alguna cosa no semblava correcte. El nombre de
personal imperial a Ariana gairebé s'havia triplicat en les últimes setmanes. I
totes les seves energies semblaven estar centrades en les mines de Gàros IV.
Una cosa dins d'ella li deia a l’Àlex que allò que els imperials estiguessin
fent amb aquests enviaments de mineral tindria un efecte profund en la seva
vida.
-Mira,
Doro, estan carregant un segon bot de càrrega -va dir, mirant a través dels
macrobinoculars. La nit anterior, havien observat un trineu sent transportat
des les mines fins al port espacial als afores d’Ariana. Aquesta nit, semblava
que els imperials estaven duplicant la seva càrrega. Però aquests dos esquifs
mai arribarien al port espacial.
-
Què galàxies estan fent amb tot aquest mineral? -Va preguntar el seu company.
En Doro tenia 28 anys i aquesta era només la seva segona missió de camp. L’Àlex
portava dos anys involucrada amb la resistència clandestina, però les seves
experiències la feien sentir molt més gran que els seus 18 anys.
-Compto
una dotzena de soldats exploradors en motojets -va dir a Doro-.
A
més dels dos tripulants de cada trineu. -L’Àlex va treure el comunicador del
seu cinturó i va enviar un senyal als seus companys que esperaven en una
emboscada a un quilòmetre al nord-. Vinga, posem-nos en marxa -va dir.
Tot
d'una, trets de blàster van trencar la quietud del bosc.
-
Què està passant? -Va preguntar en Doro en un murmuri.
-Equip
Dos, endavant -va cridar l’Àlex en el seu comunicador mentre es dirigia cap a
la vessant boscosa.
-Ens
han trobat -va informar amb calma la veu en l'altre extrem per sobre de
l’estàtica -. ¡AT-ST’s! I alguns...
Hi
va haver més trets blàster, i després la comunicació es va tallar.
-Anem,
Doro, mou-te -li va cridar l’Àlex al seu company quan una altra ronda de trets
de blàster va ressonar pel bosc. Sens dubte estaven cada vegada més a prop.
L’Àlex
i en Doro es van tornar cap a l'oest, cap als penya-segats Tahika. El terreny
allà era massa accidentat per als AT-ST. Fins i tot les motojets imperials
tindrien dificultats a travessar la zona, sobretot a la meitat de la nit.
Diversos
trets van passar al costat del cap d'Àlex, calant foc a un arbre proper.
Llavors
es va adonar que no escoltava els passos d’en Doro darrere d'ella. L’Àlex va
disminuir el pas durant uns segons i va mirar per veure el seu cos estès deu
metres enrere. Podia sentir les motojets apropant-se.
L’Àlex
va respirar fondo, va donar mitja volta i va arribar fins a Doro en deu segons.
Havia estat ferit a l'espatlla per una arma i havia caigut, copejant-se el
crani contra una roca. L’Àlex no va poder trobar-li el pols. Un altre tret va
sonar a l'esquerra de l’Àlex. Va tocar el front d’en Doro per desitjar-li bona
sort en el lloc on la mort se l'havia endut, i després es va dirigir més amunt
cap al turó.
L’Àlex
podia sentir passos que s'acostaven per darrere i els reflectors que
il·luminaven la vessant de la muntanya. Estava segura que podia burlar aquests
soldats exploradors. Estava molt més familiaritzada amb el terreny que ells.
Però
a la part alta de la carena, l’Àlex va fer un pas en fals, i va ensopegar amb
algunes branques caigudes. Va caure rodant a tota velocitat pel turó. Semblava
que el seu cos anava xocant contra cada pedra i cada branca d'arbre caiguda. Es
va aturar, masegada i adolorida, amb una llum brillant apuntant-li a la cara.
Va entreclucar els ulls i va distingir amb dificultat l’uniforme d'un soldat
explorador.
-
Aixeca't! -Li va cridar-. A poc a poc, ja!
L’Àlex
no va tenir cap problema a seguir aquesta ordre. Es va alçar molt lentament,
posant-se primer de genolls, protegint-se els ulls de la llum brillant amb la
mà.
-
Per aquí! -Va exclamar el soldat explorador cridant al seu company que estava
ocult a la vista per la densa mala herba. La seva llum va deixar d'apuntar a
l’Àlex durant no més d'un segon. Aquest segon va ser tot el que va necessitar
per agafar una branca caiguda i llançar-la de ple contra el soldat amb tota la
força que va poder reunir. L’Àlex va agafar el blàster del soldat mentre aquest
queia a terra i va córrer els tres metres que la separaven de la seva motojet.
Un
altre tret va passar al costat del cap de l’Àlex i ella va tornar el foc quan
el company del soldat explorador va estar a la vista. Dos trets del seu blàster
i l'home es va ensorrar al terra del bosc.
L’Àlex
va saltar sobre la motojet i es va dirigir cap als penya-segats. La marxa era
lenta, la foscor dificultava la seva visió, però va decidir quedar-se amb la
motojet per posar la major distància possible entre els soldats exploradors que
la perseguien i ella.
Finalment
va abandonar la moto prop d'un quilòmetre al sud del lliscador terrestre en què
ella i en Doro hi havien arribat.
Estava
just on l'havien deixat, bastant a prop dels penya-segats que dominaven el més
bonic, encara que mortal, paisatge d'arreu del planeta. Els Penya-segats Tahika:
durant més de cent quilòmetres s'estenien per la costa, abruptes i inhòspits.
Des
d'aquest lloc, queien verticalment gairebé dos-cents metres. Pocs havien
intentat escalar-lo. D'ells, menys de la meitat havien sobreviscut. L’Àlex mai
havia intentat l'escalada, però en els seus somnis es veia a si mateixa
escalant les parets dels penya-segats. Era un somni molt inusual. Sempre estava
en companyia d'un home amb cabell castany clar com la sorra i ulls blaus. Ell
hi era sempre. Li semblava familiar, però ella mai havia conegut a ningú que se
li assemblés. Així que esperava el dia en què ell entrés en la seva vida.
Ara
hi havia silenci, a excepció dels crits dels crupes que habitaven en els
arbres. L’Àlex no va sentir motojets, ni petjades al terra del bosc. Va
accelerar el lliscador terrestre i va girar cap al nord, dirigint-se de tornada
a Ariana.
Va
evitar les principals carreteres i va seguir els camins que vorejaven els
penya-segats, no hi havia necessitat d'arriscar-se a topar amb les patrulles
reforçades de la zona.
Li
van venir a la ment pensaments de l'Equip Dos... es va preguntar si haurien
estat assassinats o capturats. No estava preocupada per si l'haguessin
identificat. Ningú sabia el seu veritable nom. Així és com es creaven les
cèl·lules clandestines. Principalment rostres sense nom, normalment de quatre a
sis persones en cada cèl·lula. Si un fos capturat, mai podria trair més d'un
grapat de persones.
Normalment
treballaven de manera eficient. Aquesta nit havia estat la primera vegada en
mesos que alguna cosa havia anat malament. L’Àlex es va preguntar si els
imperials havien estat avisats d'alguna manera. O si era simplement l’augment
d'activitat en les mines –cosa que significava un augment en les patrulles - el
que havia causat la seva mala sort aquesta nit. Hauria de parlar-ne amb el
líder del seu cèl·lula al matí.
De
moment, es va obrir pas fins a la mansió del governador i va aparcar el
lliscador terrestre.
Afortunadament,
el seu padrastre no havia sentit la necessitat de comptar amb guàrdies de
seguretat patrullant els jardins al voltant de la casa. Així que l’Àlex va
poder esmunyir-se desapercebuda per la porta de darrere. La casa estava en
silenci. Va pujar de puntetes al pis superior, passant l'ala fosca on Tork
Wínger dormia. En la seguretat darrere de les portes de la seva habitació, es
va mirar al mirall, movent el cap.
-
Quin aspecte tens, Àlex! -Li va dir al seu reflex. El seu rostre estava tacat
de brutícia, la seva roba estava trencada i bruta per la seva caiguda per la
muntanya. Hauria de desfer-se'n pel matí. Va riure per dins, mirant el seu
crono. Demà no, va pensar, sinó avui, mentre netejava la brutícia
de la seva cara.
Cinc
minuts més tard, l’Àlex va caure al seu llit, exhausta. En qüestió de minuts,
ja dormia, però el seu somni va ser inquiet. Un somni inquietant va entrar en
els seus pensaments... Explosions en un
edifici... tot era tan confús... semblaven barracons.
Un home jeia ferit
al passadís, atordit per una explosió... una dona s'inclinava sobre ell, sostenint
el seu cap entre els seus braços...
L’Àlex
es va despertar amb un sobresalt, mentre la llum entrava a dolls per la
finestra.
Qui són aquestes
persones?
Alguna
cosa li semblava vagament familiar en l'home, però en realitat no podia ubicar
la seva cara.
I qui era aquesta
dona?
Va
estar a punt de saltar del llit quan el seu droide servent va entrar a
l'habitació.
-Bon
dia, senyoreta Àlexandra -va dir alegrement -. Al seu pare li agradaria que
s'unís a ell per esmorzar al solàrium dins de mitja hora.
Ella
va gemegar mentre s'asseia al llit.
-
Ja és hora de llevar-se?
-Sí,
és clar, senyoreta. No voldrà fer esperar el Governador.
L’Àlex
va posar els ulls en blanc i va mirar el cronòmetre.
07:00.
Hora d'aixecar-se.
Havia
de ser un llarg dia.
■ ■ ■
-Bon
dia, Pare -va saludar a Tork Wínger amb un petó a la galta.
-Àlexandra
-va dir ell, en veure els cercles foscos sota els seus ulls -. No has dormit
res aquesta nit?
L’Àlex
es va fregar els ulls, tractant de despertar-se, i va prendre un glop de te.
-Avui
tinc un examen important, Pare. Química. Vaig estar desperta fins a l’una,
estudiant.
Ell
va negar amb el cap.
-
Sis hores de son? Això no és tan dolent. Però imagino que vas somiar amb
fórmules tota la nit. Això m'hauria bastat per impedir el descans assegurat.
L’Àlex
va assentir amb el cap.
Van
menjar l'esmorzar en silenci. Típic,
va pensar l’Àlex, somrient per dins. El seu padrastre sempre volia menjar amb
ella, però reservava la major part de la conversa per al final del menjar. En
Wínger va revisar la seva agenda per al dia, i va llegir les actualitzacions
del matí. L’Àlex va poder adonar-se’n que estava preocupat per alguna cosa...
havia de ser un informe de l'activitat infructuosa de la resistència
clandestina. Finalment, va parlar just quan l’Àlex estava prenent l'últim mos
del seu menjar.
-Àlexandra,
m'agradaria que m’ajudessis a organitzar el sopar d'aquesta nit.
-Tenim
companyia especial aquesta nit, Pare? -Li va preguntar.
-El
Destructor Estel·lar Imperial Justicier entrarà en òrbita aquesta tarda -li va
dir en Wínger -. Recordes del meu vell amic el capità Brandei, no?
L’Àlex
va sentir que el seu cor es va parar durant diversos batecs. Un Destructor
Estel·lar Imperial a Garos.
-Sí,
és clar. Va estar aquí fa uns tres anys. No va ser just després de la Batalla
d'Endor?
Wínger
va fer una ganyota.
-Àlexandra,
si us plau, no treguis aquest tema aquesta nit.
No
ho havia dit per amonestar seva filla, sinó només per recordar que qualsevol
menció sobre aquest desastre no s’havia discutir en presència de cap oficial
imperial.
-I
tant que no, Pare -va dir -. El sopar, aquesta nit? A quina hora?
-A
les dues -va dir, somrient-li -. La teva mare estaria molt orgullosa de tu,
Àlexandra. Realment hauries de considerar una carrera en el cos diplomàtic. Et
desenvolupes tan bé en funcions com aquestes. I ets una doneta tan brillant!
-
Ho sé, Pare! M'ho has dit una i mil vegades! Però odio la política!
En
Wínger va riure entre dents, donant un últim glop del seu te.
-Està
bé, estimada, no et tractaré de convèncer durant l'esmorzar. -Es va aixecar i
es va tornar per sortir de l'habitació, donant-li un últim petó a la galta -.
Et veuré aquesta nit, Àlexandra.
-Sí,
senyor.
Estava
gairebé a la porta del solàrium quan es va tornar de nou cap a ella.
-Ah,
i bona sort en aquest examen de química.
Ella
li va somriure. Realment havia estat bo amb ella tots aquests anys. L’Àlexandra
l’estimava, però desitjava que hi hagués alguna forma per poder convèncer-lo
que el mètode l'Imperi per controlar el conflicte garosià no era la solució al
problema.
En
Tork Wínger no necessàriament estava d'acord amb l'ús de la força per part de
l’Imperi, però almenys els bombardejos a l'atzar, els assassinats, i la lluita
oberta entre ciutats controlades per les diferents faccions semblaven haver
acabat. Per descomptat, el populatxo aviat es va trobar amb un enemic comú: els
imperials. Els elements més conservadors d'ambdós grups es van unir per formar
la resistència clandestina. Aquest petit grup de lluitadors per la llibertat
tractava de fer-li la vida impossible a aquells desgraciats que l'Emperador
havia enviat al seu món. Difícilment podia Tork Wínger imaginar-se que un
membre de la seva pròpia família formés part d'aquesta organització
clandestina.
■ ■ ■
L’Àlex
va tractar d'ofegar un badall, però aquesta última conferència a la universitat
sobre l’estructura militar imperial havia de ser el més avorrit que podia
oferir-li el curs.
Desafortunadament,
era obligatòria per a tots els estudiants des que l'Imperi havia establert una
presència a Garos.
I
l’Àlex, a diferència de molts dels seus companys de classe, tenia el potencial,
però no el desig, d'anar a l'Acadèmia Raithal. Ser una dona podria haver posat
un fre a aquesta idea, però l’Àlexandra Wínger era la filla d'un governador
imperial. I era una estudiant brillant. Si els temps haguessin estat diferents,
sens dubte a hores d'ara ja estaria a l’Acadèmia.
Però
aquest era el quid de la qüestió. L'Emperador havia mort, i la flota imperial
es trobava en un estat de confusió desorganitzada. Almiralls, governadors, i
capitans de la flota competien tots entre si a la recerca d'una posició
intentant posar ordre en el caos. La qüestió era que no semblava haver molt
ordre.
Ara
fins i tot havia rumors que la Nova República estava avançant més i més
profundament en els Mons del nucli cap a Coruscant. Alguns deien que prop de la
meitat de la galàxia estava a les seves mans. Gàros IV no estava tan lluny de
la ruta establerta; tot just a quatre dies de distància de Coruscant. L’Àlex
resava pel dia en què la Nova República fes la seva aparició a Garos. Era un
dia que tots els que treballaven a la resistència esperaven ansiosos.
La
veu del comandant seguia brunzint monòtonament. L’Àlex es va haver de fregar
els ulls només per mantenir-se desperta. Només
uns minuts més, va pensar, mirant el seu crono.
Quan
va aixecar la vista, va descobrir al Lej Carner llançant-li una mirada furtiva.
L'havia conegut un any abans quan el seu pare, un general de divisió de
l'exèrcit imperial, havia estat assignat per dirigir el complex del centre
miner. I ella havia tingut la desgràcia de tenir-lo si més no en una classe
durant cada un dels últims tres trimestres.
Agh! Va tractar de
somriure. Trobava al Lej repugnant, un dels homes més arrogants que havia
conegut mai. Però havia cultivat la seva amistat per descobrir tot el que
pogués sobre l'augment de les activitats imperials a les mines.
Desafortunadament, pel que l’Àlex va poder descobrir, en Lej es mantenia
voluntàriament poc informat de les activitats del seu pare.
Va
sonar el timbre que indicava el final de la classe. L’Àlex es va posar dreta,
tractant de recollir les seves coses, quan en Trad Mays es va estavellar contra
ella.
-Em
sap greu, Àlexandra -va dir -. Espera, deixa’m ajudar-te amb això.
Es
va ajupir per recollir els llibres de dades que s'havien estavellat contra el
terra, i l’Àlex juraria que s'havia avergonyit.
Ella
li va somriure, passant per alt la seva malaptesa, i li va permetre recollir
les seves coses quan en Lej se li va acostar.
-Àlexandra,
uns quants de nosaltres anem a ajuntar-nos a Chado dins d'una
mitja
hora. Pots venir? -Va preguntar.
Ella
va fingir decepció.
-Em
sap greu, Lej, tinc feina a fer.
-Oh,
vinga Àlexandra. Ja saps el que diuen... Molta feina i poca diversió...
-Lej,
això és una cosa que el meu pare em va demanar que fes. No puc posposar-ho -va
intentar explicar.
Ell
va posar els ulls en blanc.
-
Oh, sí, el gran governador en persona! Tu no treballes per a ell, saps,
Àlexandra?
Trad
va lliurar una pila de llibres a l’Àlex i li va somriure tímidament.
-Ens
veiem demà -va exclamar mentre la deixava sola amb Lej.
-Només
estic tractant de ser útil, Lej. Des que la meva mare va morir l'any passat he
assumit algunes de les seves funcions extraoficials.
-
Oh, ja veig el teu pla! Tractant d'aconseguir punts extra perquè t’hagin
d’admetre a l'Acadèmia. Llàstima que no puguis anar-hi aquest any amb mi!
-Sí
-va ocultar l'alleujament en la seva veu -, quina llàstima.
-Bé,
suposo que et veuré més tard.
L’Àlex
es va afanyar a sortir de l'edifici MilInDoc cap a la Biblioteca Universitària.
Es va detenir en un dels terminals de la central de comunicació per comprovar
els seus missatges, teclejant la seva identitat. En pocs segons, el missatge
que esperava va aparèixer.
Reunió del grup
d'estudi a L-25 a les 10:15.
Va
mirar el seu cronòmetre. Dintre de cinc minuts. Va tancar la sessió a la
terminal i es va dirigir al seu «grup d'estudi».
Ja
l'estaven esperant a les entranyes de la biblioteca, a través d'un laberint de
passadissos que portaven a l'entrada secreta d'un sistema subterrani de túnels.
Es deia que podies creuar tota Ariana sota la seva superfície, si sabies
orientar-te.
Els
homes eren a la taula de reunions de la petita habitació. El Dr Carl Barzon i
en Magir Paca eren dos líders del moviment de resistència a Gàros IV.
Aquests
homes eren part del grapat de persones als qui l’Àlex coneixia la identitat. En
Barzon havia estat el primer contacte de l’Àlex amb la resistència. I en Paca
era un vell amic de la família, si més no fins que les seves activitats sedicioses
havien estat descobertes.
-
Què va passar? -Va preguntar en Paca a l’Àlex.
-Hi
havia guàrdies addicionals a les mines. I devien haver estat desplegats pel
perímetre fins i tot abans d’arribar nosaltres. Mai vam veure a ningú fins que
van començar els trets -els va dir -. Alguna notícia de l'Equip Dos?
-Scat
va ser capturat. Està sent retingut al centre de detenció. I a causa de
l’incident d'ahir a la nit, els esquifs es troben sota forta custòdia al centre
miner.
Ella
va assentir amb el cap.
-
Què està passant a les mines? Han descobert una cosa que no sapiguem?
-Teníem
l'esperança que poguessis ser capaç d'esbrinar més sobre això -va dir el Dr
Barzon -. Han confiscat totes les meves notes d'investigació. No m'atreveixo a
afegir noves dades al que ja hi tenen.
-
La seva investigació sobre el mineral? -Va preguntar l’Àlex.
-Sí.
Vam fer un gran avanç, vam aïllar el component del mineral que crea les
capacitats naturals de camuflatge. M'estic acostant a perfeccionar una tècnica
que ens permetrà fabricar armes camuflades a una fracció del cost que ara
requereix de construir dispositius de camuflatge, i amb cap dels requisits
d'energia que els dispositius actuals utilitzen. Pots imaginar les
conseqüències per a la galàxia si aquests coneixements caiguessin a les mans
equivocades.
L’Àlex
ni tan sols necessitava imaginar-s’ho. Resultava molt clar que aquesta nova
tecnologia podria posar a l'Imperi de nou a l'ofensiva.
-Em
pregunto si la seva investigació té alguna cosa a veure amb la visita del
Destructor Estel·lar Justicier a Gàros -va dir l’Àlex.
-
El Justicier és aquí? -Va preguntar en Barzon.
-Sí.
Aquesta nit he d'ajudar al meu pare a oferir un sopar per als seus oficials
superiors. Potser seré capaç d'esbrinar alguna cosa útil.
-No
ho dubto -va dir en Barzon -. Vés amb compte.
-
Què hi ha d’Scat? -Va preguntar l’Àlex. Havien tret a gent de la seva detenció
altres vegades, però durant aquestes missions hi havia hagut molts menys
soldats d'assalt imperials als quals fer front.
-L'Equip
Cinc entrarà a les 04:00.
-M'agradaria
ajudar -es va oferir.
-És
massa arriscat, Àlex.
-
Risc és el meu segon nom!
-Amb
l'augment de l'activitat imperial, simplement no crec que...
-Paca,
sé el que estic fent -va insistir.
-D'acord.
Reuneix-te amb l'Equip Cinc a les 03:00 al túnel C-21 -va dir en Paca.
Ella
va assentir amb el cap.
-
Vostè va dir que les llanxes d'abastament estan encara a la mina?
-Sí.
El nostre contacte en el Ministeri de Defensa va dir que sortiran a les 12:30
d'avui. Se suposa que han d'arribar al port espacial a les 13:00.
-Així
que estan portant el mineral fora del planeta.
-Sí.
-
On?
-No
ho sabem encara. El nostre contacte està treballant en això. Potser escoltis
alguna cosa aquesta nit.
-Deu
ser per això que el Justicier és aquí -va comentar l’Àlex-. Llavors, a quina
hora atacarem l’espaiport?
-No
podem atacar allà, Àlexandra.
-
No tenim a ningú que pugui arribar a la llançadora que està rebent el mineral?
Sabotejar-la?
-La
seguretat és molt forta... Hem tingut problemes infiltrant-nos l’espaiport,
però estem treballant -va dir en Paca -. Per ara, haurem d’atacar el comboi pel
camí, abans que arribi a l’espaiport.
-
A plena llum del dia? -Va preguntar en Barzon.
-No
tenim altra opció -va dir en Paca -. Esteu dins? -L’Àlex va assentir amb el
cap, mostrant una determinació ombrívola a la cara -. Està bé. Aquest és el
pla...
■ ■ ■
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada