Empremta
El Destí dels Jedi
Christie Golden
Era estiu a Kesh i, en aquesta latitud, això significava un sol brillant,
calor i aridesa. Vestara Khai, Tyro[1]
Sith, es passava subreptíciament la mà per
sobre de les celles i el seu llavi superior i feia tot el que podia per pensar
en coses fredes.
Era
el primer dia de la Presentació, una oportunitat que durava tot un mes en el
qual els nadius keshiri es presentaven per a ser acceptats entre la tribu dels
Sith, i es feia a la ciutat capital de Tahv. Tota la ciutat tenia un aspecte de
fira. Ela aromes de menjar omplien l’aire des de les parades de diferents
venedors, fent-li venir aigua a la boca de la Vestara. Els carrers ressonaven
amb els sons dels músics de carrer. Seccions de la ciutat estaven tancades per
fer lloc a diverses peticions, audicions i exàmens que s’anaven a fer. La
Presentació, per a la gent indígena porpra pàl·lid i exquisidament bella
d’aquest món, significava esperança.
Però Vestara i el seu
pare, el Sable Gavar Khai, no tenien cap interès en aquestes coses. Ni tampoc,
per mala sort per a la nena famolenca de deu anys, es dirigien cap al venedor
d’ahskar o cap al venedor de tal-toori a per un tall de carn rostida d’un
rostidor o de pastes acabades de fornejar. Es van obrir camí a través dels
carrers plens amb un únic destí al cap: els corrals dels uvaks que estaven a punt
per sortir dels ous.
La Vestara s’alçava
dreta i alta, com corresponia a una Tyro Sith i a la filla d’un dels sables més
respectats a l’orde. Sota les pesades robes negres que la tradició manava que
portés, estava suant molt. El seu sabre làser d’entrenament estava enganxat al
seu cinturó. El seu pèl castany clar estava recollit en un monyo per ajudar-la
a restar fresca en aquest càlid clima. La seva pell clara estava protegida per
una fina capa de crema protectora. Els seus ulls castanys foscos es bellugaven
d’un costat a un altre i els seus llavis voluptuosos, que sens dubte era el que
més admirava la Tribu, malgrat la petita cicatriu que s’allargava lleugerament
cap a dalt i li feia semblar com si estigués somrient constantment, es va girar
amb un somriure natural.
-No t’excitis massa, Vestara –li va advertir el seu pare-. Mai hi ha prou uvaks per cobrir la
demanda.
-Ho sé –replicà ella-.
Però tornaré a casa amb un.
Ella li va dirigir un
somriure al seu pare. Ell l’hi va tornar i li regirà els cabells.
Els uvaks eren rèptils
voladors, domats pels keshiri durant mil·lennis. Eren molt desitjats com a
muntures i la competició per ells era ferotge. Molts pocs que no fossin capaços
d’emprar la Força activament en tenien un, i aquests eren rebuts normalment com
a regals o com a recompenses per serveis excepcionals als Sith.
Havien arribat als
corrals i es van quedar fent cua amb els altres que competien per les estranyes
criatures. Avui hi havia diversos keshiri, tants com humans, notà la Vestara,
el mateix que molts nens, la majoria al voltant de la seva mateixa edat, ja que
deu anys era l’edat necessària per competir per a tenir un uvak. No obstant
això, uns quants eren més grans, marcant-los com aquells que molt probablement
ja ho havien intentat abans... i havien fallat.
Malgrat tota la
confiança que mostrava ella, el seu estómac estava fet un nus. Era la filla
d’un Sable Sith. Havia de mantenir la reputació de la família Khai. No podia
errar, no davant tot el món. El seu pare era amorós i amable, però ella no
desitjava decepcionar-lo a ell... o a si mateixa. Se n’aniria d’allà avui amb
un uvak acabat de sortir de l’ou en els seus braços. Ho faria. Havia de fer-ho.
La Vestara i en Gavar
van passar a través d’una passarel·la coberta i cap a una àrea oberta. Davant
seu estava el corral, amb el sòl nu i rodejat per una tanca. Fora del perímetre
de la tanca hi havia dotzenes de seients per als familiars dels competidors i
el públic en general. Era un succés molt popular. La Vestara empassà amb força.
-Fes que estigui
orgullós, filla – Va dir en Gavar, inclinant-se per fer-li un petó al front
d’ella.
-Ho faré, pare. No
fallaré.
Ell va assentir cap a
ella i es va girar, ascendint per ocupar el seu seient. La Vestara es girà capa
al corral. Hi havia una gran pila de coixins en una capsa allà al costat. Ella
en va agafar un amb una mà que tremolava i entrà a l’àrea del tancat.
Els competidors havien
de seure al voltant del perímetre del corral circular en els coixins. Qualsevol
que es bellugués fora del coixí seria desqualificat. La calor i la pols
s’aixecaven del sòl reescalfat. La Vestara caminà fins a un lloc aleatori,
col·locà el coixí al terra, es va asseure en ell amb les cames creuades i
esperà.
Van passar diversos
minuts. Altra gent van ocupar llocs més enllà, llançant-li mirades i sospesant-la per a la competició. Quinze minuts més tard, el cercle estava ple.
Després d'uns minuts més, la porta s’aixecà i un droide d’incubació rodà per
la sorra que semblava un corral. Amb una forma de cúpula i lluent, es va
detenir al centre. La Vestara gairebé no respirava mentre la cúpula es
retirava, revelant tan sols una dotzena d’ous coriacis d’uvak. Un braç es va
estendre des del costat del droide i col·locà amb molt de compte els ous al
centre del corral, llavors el droide es va tancar a si mateix i rodà de nou cap
a fora.
La Vestara sabia que
els grans ous de la mida de melons havien estat reunits de les mares i se’ls
hi havia atès amb molta cura de manera que tots ella sortissin de l’ou al
mateix temps. Fins i tot mentre ella mirava, ells van començar a moure’s, tan
sols lleugerament, embotint-se aquí i allà amb les petites vides tancades al
seu interior.
Quan començarà? Altres nens s’estaven inclinant cap
endavant, amb les cares tenses, i durant un estrany moment la Vestara va pensar
que ja podria ser massa tard. Qual havia
d’escollir? La seva gola es va tancar
i ella va sentir els tentacles del pànic recorrent-li l’esquena, amunt i avall.
Va apartar la sensació implacable tancant els ulls per ajudar-la en la seva
postura. Quan els va obrir, la seva mirada estava fixa en un únic ou que havia
rodat lleugerament lluny dels altres.
Aquest.
La Vestara va
estrènyer els ulls, concentrant-se en l’ou, deixant que omplís la seva ment.
Sentia ressentiment per haver de parpellejar, de tan com estava de concentrada.
L’embolcall de l’ou es va embotir i llavors encongir mentre l’uvak es movia.
Una urpa va trencar la closca.
Això és, petit. Vinga. Allibera’t i
vincula’t amb mi...
Les seves mans es van
tancar en uns punys premuts mentre l’urpa de la petita criatura tallava cap a
baix, fent un esquinç a la closca. Un bec va sorgir a través d’ell, obrint-se i
tancant-se mentre l’uvak prenia aire per primer cop. Llavors va treure el cap.
La seva pell s’enfosquia fins a un lluent daurat mentre madurés, però ara era
d0un color groc pàl·lid, brillant amb la humitat.
Si... això és... que fort i valent ets. Has de
ser meu. Jo seré una Sable Sith un dia, com el meu pare... o fins i tot inclús
una Mestra. Estarà orgullós de portar-me... vols portar-me...
Tot al seu voltant, la
Vestara ho sabia, tot el món estava fent el mateix: imposar la seva voluntat
Sith sobre les criatures que encara estaven naixent de forma que els petits
rèptils rebessin l’empremta a sobre. Hi havia al menys cinc o deia Sith per
cada uvak... només uns quants sortirien amb èxit.
Vine a mi... el meu...
Com l’anomenaria? Els
noms eren importants. Els noms li permetrien a un tenir un control més gran
sobre l’altre. Una suor fresca sorgia del front de la Vestara. L’ou que estava
mirant tan acuradament seguia rodant mentre el seu habitant treia una altra urpa
i la sacsejava a l’aire. Seguia obrint i tancant el bec amb un soroll de gralla
que, per a la jove Tyro, li semblava la cosa més alta del món: Tikk... tikk... tikk...
-Tikk – xiuxiuejà
suaument.
Ella aixecà una mà i
la va estendre cap a la criatura. Les regles li prohibien ajudar-la a sortir
de l’ou, però mentre el seu gest no la tragués del seu coixí podia obrir-se i
manipular la ment de la criatura.
Tikk. Abandona la teva closca. Neix. Vine a
mi. Vols sentir la meva veu lloant-te, vols sentir la meva carícia suau
palmejar la teva pell. Vine i serveix-me.
Amb una empenta final,
la criatura...
Tikk!!
... havia sortit. Les
seves ales, petites encara, estaven enganxades a la seva esquena i els seus
ulls estaven tancats. Els costats d’ell, d’ell,
es van aixecar i el seu bec encara grallava. Aixecà el seu cap per sobre del
petit brot que tenia per coll. Aquest trontollà, com si el coll no fos prou
fort per suportar-lo i deixà anar un grall. Els seus ulls es van obrir i una
brillant mirada verda li va fer llumenetes veient-la.
Ella es va sentir
somriure. Ei, ets preciós, oi? Això és,
Tikk...
La Vestara va fer un
sotragueig quan va sentir entremetre’s a un altre. El cap trontollant d’en Tikk
es girà en una altra direcció i la Vestara va veure els trets perfectes i
porpres d’un jove keshiri corbar-se amb un somriure de triomf. La mirada que
ell li va dirigir estava plena de superioritat i malícia. Els propis ulls de la
Vestara es van estrènyer amb determinació.
Ell era fort en la
Força, una presència poderosa de fortalesa freda. Però no tindria a Tikk.
De nou la Vestara es
va obrir a la bèstia, amb els seus llargs i prims dits estesos casi
implorantment. Ets meu. Jo tindré molt bé de tu. Vine a mi, Tikk. Vine
a mi.
El cap girà de nou cap
a ella, amb els seus ulls verds fixos en ella. Llavors l’au acabada de sortir
de l’ou es va encongir, com si patís dolor, i grallà gemegosament. Una fúria
sobtada palpità en ella i la Vestara girà la seva atenció cap al noi.
Deixa de fer-li mal!!
Ella no podia
comunicar-se telepàticament amb ningú, ningú podia fin on ella sabia, però la
seva fúria i ultratge i preocupació per la criatura era clar. El noi es va
sobresaltar i la mirà, amb el seu control sobre Tikk trencat momentàniament. En
aquell breu espai de temps, ella dirigí de nou la seva atenció amb l’acabat de
néixer i creuà la mirada amb ell. Tikk...
I ell va anar cap a
ella. Ella havia reclamat la seva atenció durant el suficient temps per
forçar-lo a què tingués l’empremta ella. Ella va sentir la confusió de la
petita criatura tornar-se claredat i encara que no era prou fort per caminar,
va començar a arrossegar-se determinantment cap a ella.
Les emocions van
sorgir d’ella: triomf, autosuficiència, goig. Els seus braços el van envoltar i
ella el va abraçar amb força. Ell va estirar el coll i li va mossegar en
l’orella. Ella saltà de dolor i llavors rigué. No cal dir-ho... Tenia gana!
Va recollir a Tikk en
els seus braços i aixecà la vista cap al mar de gent. El seu pare estava
dempeus, aplaudint, somrient. Orgullós d’ella. Ella va sentir el seu amor embolicant-la,
càlid i reconfortant, i va lluitar per evitar les llàgrimes.
Quatre anys en el
futur, Ahri raas, el noi amb qui havia lluitat per Tikk, seria el seu millor
amic. Ella anhelaria créixer en la Força i s’embarcarien en la més gran
aventura que el seu món hagués vist mai.
Però per ara, amb la
pesada càrrega d’en Tikk als braços, Vestara Khai, Tyro Sith, estava més que
contenta.
FI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada