Llaços que uneixen (X)

Anterior

CAPÍTOL 10

Va percebre altres presències a la sala. Almenys tres, va pensar.

- Què feu a Àpsolon? -va preguntar una veu masculina.

-Una parada intermèdia -va respondre en Qui-Gon-. Estàvem de viatge. Jo vaig estar aquí fa sis anys. Tenia curiositat per saber com li havia anat a aquest planeta.

-Qui us va manar venir? -va bordar una altra veu.

-Ningú.

- Què fèieu en una reunió secreta d'Obrers? -va preguntar una tercera veu cridanera.

-No érem a la reunió. Estàvem observant-la. Segur que els vostres us ho poden confirmar.

-Limita’t a respondre les preguntes. Qui és el vostre contacte en els Obrers?

-Ningú.

- Se us ha vist amb l’Irini. Com va contactar amb vosaltres al principi?

-No es va posar en contacte amb nosaltres. Va ser la nostra guia.

Les preguntes es van succeir una darrere l'altra. Qui-Gon les va respondre breument. Tahl no va tornar a parlar. Sens dubte va parlar la primera perquè ell sabés que es trobava a l'habitació. D'alguna manera, havia aconseguit infiltrar-se en el cercle intern dels Absoluts. Ho havia aconseguit en poc temps, i ho havia fet bé. Qui-Gon admirava el seu talent, com sempre. Es va sentir summament alleujat de trobar-la. La seva desesperació creixia per moments, i va haver d'evitar recordar imatges de la seva visió.

Quan ell la va alliberar, el seu cos no podia mantenir-se dret. Semblava doblegar-se en els seus braços com la seda. I això era estrany, perquè sempre havia destacat per la seva fortalesa. I ara ell sentia la suavitat del seu pèl, de la seva pell, i la lleugeresa dels seus ossos. Va sentir que ella podria fondre’s amb ell i passar a formar part del seu cos. Les llàgrimes van sorgir als seus ulls en veure com una de les seves mans es corbava en el seu coll.

Va forçar a la seva ment a tornar al present i es va adonar que els tres homes estaven discutint.

-Matar-los seria com enviar un missatge -va dir un.

-Dos missatges. Un per als Obrers i un altre per a Roan. Els hi demostrarem que seguim tenint el poder. Però i si ens passem?

-Potser sigui millor amenaçar primer amb matar-los, i després fer-ho.

Els tres van seguir discutint. Qui-Gon no es va  preocupar en absolut. L'absència de la veu de la Tahl li indicava una cosa important: ella havia fet alguna cosa més que infiltrar-se en el cercle intern. Hi havia obtingut poder.

Qui-Gon no va poder evitar meravellar-se de nou amb la seva temeritat. El que no va fer sinó augmentar els seus temors per la seguretat de la Tahl. La seva creença en la seva visió va augmentar. Ara la veia com una cosa que podia succeir si ella es mantenia en aquell perillós camí.

-T, no has dit res -va dir a la fi un dels homes.

-Els deixarem anar -va dir la Tahl.

Tot d'una, els altres van prorrompre en crits.

- Per què?

- Així sense més?

- Això és absurd!

Però els tres van callar tan sobtadament que Qui-Gon va deduir que la Tahl havia fet algun gest. Aquest era el tipus de poder que ella tenia.

-Seguiu sense adonar-vos d'un factor del qual manquem en la nostra lluita -va dir la Tahl-. El suport popular. No podem aconseguir el poder sense ell. Sé que no us agrada sentir això, però el poble d’Àpsolon s'ha acostumat a pensar que la seva veu se sent en el Govern. Podem fer-los creure aquesta il·lusió, això no és difícil; però seguim necessitant el seu suport.

- I això què té a veure amb els Jedi? -va preguntar un, malhumorat.

-Els Jedi segueixen sent figures respectades a Àpsolon. La gent pensa que van ser els responsables de la pau durant la transició. Els consideren neutrals...

- Ells van recolzar la nostra dissolució! Estaven en contra nostra!

-Jo estic parlant d'aparences -va deixar anar la Tahl-. Recorda sempre que les aparences són molt més importants que la realitat. Si matem els Jedi i ens fem responsables d'això, les nostres esperances d’obtenir el suport popular es veuran eliminades. Ja hi haurà temps de sobres per matar els nostres enemics.

-I llavors per què no matar-los ja i així ens els traiem de sobre? No tenim per què fer-nos responsables públicament d'això.

Hi va haver un breu silenci. Qui-Gon podia sentir la tensió a l'habitació. Només podia pensar en la mirada de menyspreu que la Tahl li estava dirigint al seu interlocutor. Quan ella va parlar, la seva veu era mesurada i lenta, com si s'estigués dirigint a un nen que no tingués ni idea de com funcionen les coses.

-En primer lloc, matar un Jedi no és cosa fàcil. No se'ls pot matar i esperar que no passi res. Hi haurà una investigació. Una per part del seu Orde, i probablement una altra per part del Senat. Aquest cop, quan prenguem el poder, volem tenir el suport del Senat. Això ja ho hem parlat. Aquesta vegada ho farem bé. El poble creurà que té una mica de control. En segon lloc, si prens la decisió d'eliminar a un enemic poderós, ho fas per obtenir algun benefici a canvi. Si desacreditem als Jedi i després els matem, guanyarem. No podem desacreditar-los si no els deixem marxar.

- Però si han escoltat cada paraula del que hem dit! Parlàvem sense embuts perquè pensàvem que anaven a ser eliminats.

-Això no importa -va dir la Tahl-. Nosaltres tenim el control. Al nostre planeta som més poderosos que els Jedi. Deixeu de ser tan covards! I ara marxeu. Faré trucar a R perquè els alliberi.

Qui-Gon va sentir els tres homes sortint de la sala. Va escoltar un teixit que era deslligat a prop seu.

-Gràcies -va sentir dir a Obi-Wan.

Després la Tahl es va acostar a ell; però, en lloc de treure-li la bena dels ulls, va notar que ella s'ajupia davant seu.

-Bé, Qui-Gon -va dir ella-. Per fi estem igualats.

-No ho crec. Tu sempre has estat millor que jo.

-L’adulació no et tornarà la vista.

-No necessito veure't. En tinc prou amb saber que estàs bé.

La Tahl va sospirar. Ell va sentir el seu càlid alè fregant-li la galta. Un moment després va sentir la gèlida precisió dels seus dits mentre li treia la bena dels ulls.

Als seus ulls els va costar un moment veure-la bé. Estava disfressada. Els seus característics ulls verds amb vetes daurades eren foscos ara. Tenia els cabells més curts i del color de la lluna pàl·lida, en contrast amb la seva pell bruna.

Ella va mirar en direcció a ell, com si li estigués llegint per dins. Ell va contemplar els seus estranys ulls nous, i el seu desassossec es va calmar quan en mirar-la va deixar de veure la disfressa i va començar a veure la Tahl de sempre darrere del nou color. No va poder evitar-ho: era feliç.

I ella ho va saber perquè de sobte li va acariciar la cara amb la punta dels dits. Ell va sentir els dits d'ella en els seus llavis.

-Estàs somrient.

-Sí.

-No ho facis.

Ella no va baixar la mà, sinó que la va mantenir a la boca. Ell va veure que la Tahl era incapaç de reprimir un petit somriure que aflorava en el seu rostre, i va somriure encara més, sota la mà d'ella.

-Sembla que no puc lliurar-me de tu -va dir ella.

-No -va respondre en Qui-Gon-. No pots.

 Següent