Epíleg
Renaixement
Han Solo,
una figura solitària, estava immòbil entre la nerviosa massa de cadets
congregats sobre la pista de descens del nivell superior de Coruscant. El rígid
coll del seu nou uniforme li quedava massa ajustat i li irritava la pell, però
Han va resistir l’impuls de tirar d'ell. Fer-ho podia arrugar-lo, i Han volia
tenir el millor aspecte possible.
Al
seu voltant els cadets eren abraçats per les seves famílies i rebien els seus
petons de comiat, i només hi havia uns quants cadets que es trobessin tan
mancats de companyia com Han. El jove corellià va recórrer la multitud amb la
mirada, i a uns metres de distancia va veure a un noi de cabells foscos que no
semblava tenir a ningú. A l'altre extrem de la pista hi havia una jove amb els
cabells molt curts, a l'estil militar dels cadets, que també estava sola.
Però
la immensa majoria dels cadets tenien pares i mares, germans i germanes i avis,
oncles i ties i cosins, que havien vingut per veure'ls partir en la seva hora
de triomf. Han es va sentir envaït per una onada de solitud. Era una mica més
vell que els altres cadets, i això també contribuïa a separar-lo d'ells.
«Però...
Ei, estic aquí. Ho he aconseguit.»
El
transport Emperador els estava
esperant a la pista. Els cadets no trigarien a pujar a ell per anar a Càrida, el
món d’ensinistrament militar imperial. Els llavis d’en Han es van corbar en un
lleu somriure mentre contemplava els contorns i l'enorme aleta dorsal de la
nau. L'Emperador era una corbeta
corelliana, la qual cosa resultava molt adequat.
Va girar
novament la mirada cap a la multitud, i de sobte va comprendre que havia estat
esperant veure cert cap de cabells daurat-vermellosos entre els qui havien
acudit a desitjar-los bona sort. «Quina ximpleria, Solo... Ets realment idiota,
saps? Suposo que no esperaves que vingués, veritat? Ja fa molt temps que la
Bria va sortir de la teva vida!»
Han
va acabar arribant a la conclusió que en realitat no havia esperat que la Bria
aparegués. Però potser, en el més profund del seu ésser, havia estat albergant
l'esperança que ho faria.
Va
sospirar. Dewlanna solia citar-li un vell proverbi wookieès que, traduït al
bàsic, deia aproximadament així: «L'alegria en la qual no hi ha una mica de
pena sempre és sospitosa».
Dewlanna...
Si li
pogués veure en aquell moment... Han la hi va imaginar, amb la seva alta
silueta peluda, el seu aplatat nas negre i els seus ullets centellejants que
quedaven gairebé totalment ocults pels flocs de pelatge wookiee color marró que
ja havia començat a tornar-se gris. Han sabia que Dewlanna s'hagués sentit molt
orgullosa d'ell. Durant un moment la wookiee va ser tan real que Han gairebé va
poder imaginar-se-la, i gairebé va poder sentir els seus grunyits i gemecs
mentre la Dewlanna li explicava fins a quin punt se sentia orgullosa d'ell.
Després Dewlanna li hauria regirat els cabells perquè Han estigués
atractivament «despentinat».
La
idea li va fer somriure. «Ho he aconseguit, Dewlanna –li va dir en silenci a la
imatge–. Mira'm. Ets la meva família, la meva única família, i per això tens
tot el dret del món a estar aquí avui, encara que només sigui en el meu
record.»
I Bria...
«Admet-ho,
Solo: encara t'importa el que pugui ser d'ella. Segueixes buscant-la amb la
mirada, i encara intentes sentir el so dels seus passos i la seva veu. Has de
superar-ho, amic...»
Han
va bellugar el cap, com si pogués expulsar la imatge de la Bria dels seus
pensaments tan fàcilment com havia invocat la de Dewlanna. Però s'anava a
portar a Bria amb si a bord de l'Emperador
d'una manera tan segura i inevitable com si la jove hagués estat allà, caminant
al costat d'ell. Per molt que ho intentés, Han no podia oblidar-la.
Un
altre dels vells proverbis wookieès de la Dewlanna va tornar a la seva ment:
«Tenir una bona memòria és tant una benedicció com una maledicció...».
«Quanta
raó tenies, Dewlanna», va pensar.
Va
canviar el pes d'un peu a l'altre, i l'esquinçadora punxada de dolor que va
travessar la seva cama dreta li va recordar la baralla de feia dues nits. Han
va deixar escapar l'alè en una lenta exhalació. «Garris està mort, Dewlanna –va
pensar–. El teu assassí ha mort. Aposto al fet que saber-ho farà que et resulti
més fàcil descansar en pau...»
Un
oficial imperial havia començat a obrir-se pas a través de la multitud. Quan va
passar per davant d’en Han, el tinent es va detenir i li va mirar fixament.
–Com
es diu, cadet?
Han
es va posar ferms.
–Cadet
Han Solo, senyor!
–Ha
oblidat com saludar, cadet Solo?
–No,
senyor! –va dir Han, i li va dirigir la seva millor salutació.
L'oficial
va clavar la mirada en el rostre d’en Han.
–Què
li ha passat a la seva cara, cadet Solo?
Durant
un moment Han va sentir la temptació de dir que havia ensopegat amb una porta,
però va acabar decidint que la veritat probablement seria la millor resposta.
–Em
vaig barallar amb algú, senyor.
–De debò?
Mai ho hauria endevinat –va dir el tinent, amb una ombra de sarcasme en la
veu–. I quin va ser el motiu d'aquesta baralla, cadet Solo?
Han
va pensar a tota velocitat.
–El
meu oponent va insultar a l'Armada Imperial, senyor.
Després
de tot, era veritat.
El
tinent va enarcar una cella.
–De debò,
cadet? Això va ser molt... imprudent... per la seva banda. Li va donar una bona
pallissa per castigar la seva falta de respecte, cadet Solo?
Han
es va recordar just a temps que havia d'assentir.
–Així
ho vaig fer, senyor. Puc assegurar al tinent que aquest home mai tornarà a
insultar a les forces imperials, senyor.
–Excel·lent,
cadet Solo.
El
tinent es va permetre un somriure gairebé imperceptible i va seguir avançant fins
a posar-se al capdavant del grup.
Han
va deixar escapar un perllongat sospir d'alleujament. «Vaja, crec que he
aconseguit sortir d'un bon embolic!»
Els
ressons d'una veu amplificada van ressonar a través de les pistes. Un sergent
acabava d'aparèixer al costat del tinent i estava començant a donar ordres.
–Cadets
imperials! A formar!
Va
haver-hi un segon de confusió general, i després els cadets es van anar
disposant en files.
–Pujarem
al transport una fila darrere d'una altra. Res de parlar, i a pas lleuger.
Tot
va quedar en silenci. Han estava en la quarta fila. Romangué el més dreçat
possible, sense mirar a dreta o esquerra, esperant les ordres d'entrar en
moviment. Els compassos de la marxa de l'Armada Imperial van sorgir del no-res
i van surar sobre la formació.
–Primera
fila! Maaarxin!
«Segona
fila! Maaarxin!
«Tercera
fila! Maaarxin!
Una
onada d'excitació va recórrer tot el cos d’en Han i cantussejà en la seva sang.
«Per fi. Això és el que he estat anhelant durant tota la meva vida...»
–Quarta
fila! Maaarxin! –va cridar el sergent.
Han
va executar una impecable mitja volta cap a la dreta i va seguir a l'home que
li precedia cap a l'Emperador. Mentre
desfilava, va permetre que els seus llavis formessin un somriure gairebé
imperceptible.
«Avui
és el principi –va pensar–. La meva autèntica vida ha començat per fi.»
Es va
imaginar els rostres de la Dewlanna i de la Bria. Elles també estaven somrient.
Els
peus d’en Han ja estaven damunt de la rampa. Va respirar profund, amb la classe
d'inspiració que podria fer un nounat per llançar la seva primera proclama, el
seu primer crit de «Estic aquí! Escolteu-me, estic VIU!».
Han Solo
se sentia tan renovat com si acabés de néixer. El fosc passat es va desprendre
de les seves espatlles, i davant d'ell ja només hi havia un futur resplendent.
El
jove corellià va avançar cap a ell amb decidit entusiasme, i no va mirar cap enrere.
FI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada